Les situacions extremes sempre reflecteixen el veritable caràcter de les persones. Qui s’exusa per haver actualment malament, segurament també necessita excuses per actuar bé. 

Albert-Camus-009

LA NIT DE LA VERITAT

Mentre les bales de la llibertat encara xiulen per la ciutat, els canons de l’alliberament franquegen les portes de París enmig de crits i de flors. En la més bella i més xafogosa de les nits d’agost, el cel de París barreja, amb les estrelles de sempre, les bales traçadores, els fums dels incendis i els cots multicolors de la joia popular. En aquesta nit sense parió s’acaben quatre anys d’una història monstruosa i d’una lluita indicible, en què França se les havia d’heure amb la vergonya i el furor.

Aquells que no han desesperat mai ni d’ells mateixos ni de llur país, troben la seva recompensa en aquest cel. Aquesta nit bé val tot un món! És la nit de la veritat! La veritat en armes i al combat, la veritat plena de força després d’haver estat, tant de temps, la veritat de les mans buides i la veritat a pit descobert. Aquest nit, en què el poble i el canó ronquen alhora, la trobarem pertot. És la veu mateixa d’aquest poble i d’aquest canó; té el rostre triomfant i esgotat dels combatents del carrer plens de nafres i de suor. Sí, és ben bé la nit de la nit de la veritat i de l’única veritat que val, la que sap lluitar i vèncer.

Fa quatre anys, uns homes s’alçaren, enmig de les desferres i de la desesperança, i afirmaren, tranquil·lament, que no s’havia perdut res. Digueren que calia continuar i que les forces del bé sempre podien triomfar de les forces del mal si hom en pagava el preu. I ells, el pagaren! I no hi ha dubte que aquest preu ha estat feixuc, ha tingut tot el pes de la sang, l’horrible feixuguesa de les presons. Molts d’aquests homes són morts; d’altres, fa anys que viuen entre parets cegues. Era el preu que calia pagar. Aquests homes, pe`ro, si poguessin fer-ho, no ens en farien retret, d’aquesta joia terrible i meravellosa que ens omple tots com una marea.

Perquè aquesta joia no els és pas infidel. Al contrari, els justifica i els diu que tingueren raó. Units en el mateix sofriment durant quatre anys, encara ho estan en la mateixa embriaguesa. Hem guanyat la nostra solidaritat. I en aquesta nit trasbalsadora, reconeixem, sorpresos, que durant quatre anys mai no hem estat sols. Hem pogut viure els anys de la fraternitat.

Encara ens esperen combats ben durs, però la pau retornarà a aquesta terra esventrada i en aquests corts torturats d’esperances i de records. No es pot viure sempre d’assassinats i de violència. La felicitat, la vertadera tendresa prou vindran, però aquesta pau no ens trobarà oblidadissos. A alguns de nosaltres, els rostres dels nostres germans desfigurats per les bales i la gran fraternitat viril d’aquests anys no ens abandonaran ai. Que els nostres companys morts servin, per a ells, la pau que ens és promesa en l’alenada d’aquesta nit i que ells ja han conquerit a la bestreta. El nostre combat serà el seu combat.

Als homes res no els és donat, i la poca cosa que poden conquerir cal pagar-la amb morts injustes. Ara bé, la grandesa de l’home no rau en això; rau en la seva decisió d’ésser més fort que la seva circumstància, i si aquesta circumstància és injusta, no té sinó una manera de sobrepujar-la, i és que, ell mateix, sigui just. La veritat nostra d’aquest vespre, la que plana en aquest cel d’agot, no és sinó el consol de l’home. I la pau del nostre cor és, talment la dels nostres companys morts, poder dir davant de la victòria pervinguda, sense esperit de retorn ni de reivindicació: “Heu fet allò que calia fer!”

 

EL TEMPS DEL MENYSPREU

Trenta-quatre francesos torturats i, després, assassinats a Vincennes… heus aquí paraules que no diuen res si no hi afegim la imaginació. I què hi veu la imaginació? Dos homes, cara a cara, un dels quals es disposa a arrencar les ungles d’un altre que l’està mirant.

No és la primera vegada que aquestes imatges insuportables ens són proposades. L’any 1933 començà una època que un dels més grans entre nosaltres encertadament anomenà “el temps del menyspreu”. I durant deu anys, cada vegada que ens assabentàvem que uns éssers nus i desarmats havien estat mutilats pacientment per uns altres homes amb un rostre igual que el nostre, els cap ens donava voltes i ens preguntàvem com eren possibles aquells fets. I, malgrat això, la cosa era possible! Fou possible durant deu anys, i avui, com si ens volguessin advertir que la victòria de les armes no triomfa del tot, hem de veure, encara, camarades esventrats, membres dislocats i ulls amb la mirada aixafada a cop de trepitjades! I aquells que ho feien, sabien cedir el seu seient al metro o, com Himmler, que de la tortura n’havia fet una ciència i un ofici, que, en tornar de nit a casa seva, ho feia per la porta del darrera per tal de no despertar el seu canari favorit.

Prou bé veiem que tot això era possible. N’hi ha tantes, però, de coses possibles! I per què haver escollit de fer aquesta més aviat que una altra? És que la qüestió era matar l’esperit i humiliar les ànimes. Quan hom creu en la força, hom coneix bé el seu enemic! Mil fusells que l’apuntin no assoliran que un home cregui, interiorment, en la justícia d’una causa. I si ell mor, altres justos diran “no” fins que la força s’haurà cansat. No n’hi ha prou amb matar el just, cal matar el seu esperit perquè l’exemple d’un just que renuncia a la dignitat de l’home desencoratgi tots els justos plegats i la mateixa justícia.

Durant deu anys hi ha hagut un poble que s’ha aplicat en aquesta destrucció de les ànimes. Estava prou segur de la seva força per creure que l’ànima ja no era sinó l’únic obstacle i calia ocupar-se’n. I com se’n van ocupar! I, per desgràcia seva, algunes vegades pogueren reeixir. Sabien que sempre hi ha una hora, del dia o de la nit, en què l’home més valent se sent covard.

Sempre sabien esperar aquesta hora. I en aquestes hores cercaven l’ànima a través de les ferides del cos; l’han feta esdevenir temorenca i folla, i a vegades, traïdora i mentidera.

Qui gosaria parlar aquí de perdó? Ja que l’esperit ha comprès que només podia vèncer l’espasa amb l’espasa, i ha pres les armes i ha assolit la victòria qui voldria demanar-li que oblidés? Demà no serà l’odi el que parlarà, sinó la justícia fonamentada en la memòria. I tal vegada sigui la justícia més eterna i més sagrada la de perdonar, potser, per tots els nostres que han mort sense haver parlat, amb la pau interior d’un cor que no ha traït mai, però la de colpir terriblement pels més valents d’entre nosaltres, que han estat convertits en covards en degradar-los llur ànima, i que han mort desesperats, amb un cor destrossat per sempre més, sadoll de llur odi pels altres i de menyspreu envers ells mateixos.

Albert Camus, La nit de la veritat