Caramelles: ahir i avui

1 comentari

Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.

Reparada la gran erra
d’Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.

Ningú ha sabut respondre encara amb exactitud quan i com sorgiren les caramelles. Les dues estrofes que encapçalen aquest article estan immerses en Goig del Roser més antic conegut a Sant Julià de Vilatorta. El document original, datat del segle XV, actualment es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya (Manuscrit 584, folis 112-114). Si etnòlegs de gran prestigi, com ara Valeri Serra o Aureli Capmany, no s’erren i efectivament els Goigs del Roser constituïren l’origen de les caramelles, és molt probable que aquestes existissin molt abans del què pot demostrar la primera  referència textual (1590). Una hipòtesi molt plausible, sobretot si considerem la gran quantitat de festivitats cristianes que no commemoren el fet bíblic en sí, sinó la seva anunciació.

vilatorta.jpg

Originàriament, els caramellaires recorrien els carrers i les masies anunciant la Resurrecció de Crist. Així s’anunciava, no només el final de la Quaresma, sinó també el revifament de la naturalesa. En justa correspondència als cants, i a la bona nova que aquesta transmetien, els pagesos els obsequiaven amb quantitats generoses de menjar.

Tot i la gènesi religiosa de les caramelles, cada generació les ha adaptat al seu context cultural. A mitjans del segle XIX, segons testimonis recollits per Marià Aguiló, també solien cantar peces de caràcter festiu encaminades a galantejar les noies. La secularització de la festa s’ha consolidat al llarg del segle XX, incorporant expressions de cultura tradicional i afegint en alguns municipis gèneres musicals decimonònics (vals, havaneres, sardanes modernes…) a les seves desfilades.

Súria i Sant Julià de Vilatorta: les caramelles més tradicionals
A Súria, el municipi català on se celebra l’Aplec de caramelles més nombròs, els cantaires són acompanyats per una gran diversitat d’instruments: el rigo-rago, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor… Tampoc hi falten molts col·lectius de cultura popular, entre els quals destaquen els trabucaires –presents des del segle XVIII, i que l’any 1975 van recuperar la seva presència-, els dansaires, els balls de bastons o els balls de cascavells. Enguany, el municipi bagenc culminarà la celebració de la Pasqua Florida (16 d’abril) amb el concert dels grups Dr. Prats, Oques Grasses i Absentes.

A Sant Julià de Vilatorta , els caramellaires del Roser recorren solemnement els carrers de la població. Vesteixen amb capa llarga negra, barrat de copalta, llaç català de color vermell i un bordó tornejat que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva, que desfila en dues fileres, està encapçalada per la bandera de la confraria i tancada per un grup de músics. Les caramelles estan intercalades amb peces instrumentals dedicades a la Pasqua i temàtiques locals. Entre aquestes, destaca la sardana “Som vilatortins” (música de Manel Suñé, i text de Josep Suñé), que s’ha convertit en l’himne oficiós de la població.

Des de 1977, el diumenge posterior al Diumenge de Pasqua se celebra l’Aplec Caramellaire a Sant Julià. En la seva 40a edició (23 d’abril), l’Aplec comptarà amb la Coral la Vinya de Sants (Barcelona), la Societat Coral la Cuitora (La Llacuna), la Societat Coral La Lira (Sant Cugat del Vallès), el Cor Josep Anselm Clavé (Catalunya Nord) i dues corals locals (Caramelles del Roser i la Coral Cants i Rialles). Els seus cants, i més encara en una Diada tant assenyala com és Sant Jordi, seran un bon fi de festa a les celebracions tradicionals.

Els darrers anys, les caramelles estan obtenint importants reconeixements internacionals. El lliurament de les Creus de Sant 2016 i 2017 ha reconegut les caramelles de Sant Júlia de Vilatorta i Sant Martí de Tous respectivament.

Guillem Carreras. Abril ’17

Si no és viscuda, no és cultura

Deixa un comentari

La taula rodona Cultura i Cohesió social, celebrada el 22 de febrer a l’Orfeó Lleidatà, comptà amb  persones d’una gran vàlua acadèmica i professional: Carles Freixa (Catedràtic d’Antropologia Social per la Universitat de Lleida), Oriol Cendra (gestor cultural vinculat a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals) i Jaume Belló (professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida). Celebrada en el marc del cicle Diàlegs, aportà elements d’anàlisi molt interessants per explorar com es pot fomentar la implicació activa de la ciutadania en les expressions culturals.

Freixa va qüestionar alguns tòpics recurrents quan es reflexiona entorn la cultura com a eina d’inclusió social. “La cultura també pot ser un instrument de conflicte, pensat per posar de manifest les desigualtats socials i impedir que les interioritzem”. Especialitzat en cultures juvenils, destacà que algunes mostres culturals, com ara el hip hop o els graffitis al carrer, poden ser interpretades com a clars indicadors de desunió. En aquest sentit, denuncià les polítiques culturals que volen fomentar l’accés dels joves a la cultura amb l’objectiu d’inserir-los socialment. Molts joves considerats marginals, subratllà Freixa, ja practiquen les seves pròpies expressions culturals. Considerar que necessiten vies d’accés suposa incórrer en una actitud paternalista gens positiva .
orfeolleidata
Seguint aquest fil, Cendra apuntà que cal un canvi de paradigma general en les institucions, les associacions i la societat que deixi de concebre la cultura com un producte de consum. Quan es concep la cultura com a bé cultural, reflexionà, pot ser fàcilment instrumentalitzada per finalitats crematístiques: “Barcelona va fer un projecte de reordenació urbanística anomenat Fòrum de les Cultures”. Implicar les persones s’endevina com el factor clau. De la mateixa manera que incentivaríem prioritàriament la pràctica del futbol a l’assistència al Camp Nou, insistí Cendra, convé fomentar la pràctica cultural entre la ciutadania enlloc d’estimular únicament l’assistència d’actes o la compra de productes.

Un gir copernicà impossible, prosseguí Belló, si no s’abandona “una concepció catòlica de la societat segons la qual convé culturalitzar la gent. Trencar la idea que algunes persones són agents culturals i altres únicament exerceixen de receptors”. No entendre la cultura com quelcom susceptible de ser ensenyat o mostrat, i començar a comprendre que només té sentit de ser en la mesura que és compartida. Contràriament correm el risc de construir una societat formada per “analfabets funcionals”. Belló definí la il·legibilitat cultural  com la incapacitat de moltes persones (especialment adolescents) que, malgrat saber llegir, són incapaces de copsar el contingut d’una novel·la o obra teatral.

Retornar la cultura a les persones
Com revertir aquests diagnòstics pessimistes? Com aconseguir que la ciutadania s’impliqui activament en les expressions culturals? “Com a nació sense Estat, Catalunya ha vehiculat la democratització social des de l’associacionisme”, reflexionà Freixa. Així mateix, defensà que la cultura està excessivament institucionalitzada, immersa en un triple procés de museïtzació, mediatització i professionalització que l’ha allunyat de la gent. Per implicar culturalment la ciutadania, és necessari traslladar la inversió actualment destinada en programadors a millorar els equipaments culturals. Convé oblidar, en aquest camí, la interpretació de la Universitat com un agent de dinamització cultural. “Cultura i educació no són sinònims”, emfatitzà Freixa.

Serà complicat desprofessionalitzar la cultura, alertà Cendra, si administracions i ciutadania no redueixen les demandes de seguretat jurídica. Sempre que s’organitza una activitat, les administracions exigeixen conèixer prèviament qui se’n responsabilitza. Un coneixement que la ciutadania també reclama conèixer, a posteriori, quan considera que ha estat víctima d’un accident o greuge. En aquest context, les persones tendeixen a minimitzar els riscos i deixar que les iniciatives culturals recaiguin siguin presentades com a serveis públics, i no pas com a expressions amateurs de cultura popular. Cendrà es mostrà contundent: “els col·lectius de cultura popular no haurien de definir-se com associacionisme cultural, en contraposició a l’associacionisme social. Aquesta compartimentació reforça la percepció que la cultura com un simple entreteniment lúdic, talment fos un objecte desvinculat de condicionants”. Cendra apuntà que fins i tot les iniciatives més senzilles, com ara les Jornades de Memòria Oral, poden ser molt útils per reforçar una visió de la cultura que tingui les persones com a protagonistes.

Incloure persones en risc d’exclusió social a través de la cultura no pot ser considerat com un acte de beneficència. Des del moment que es potencia la lliure creació de tots els participants, defensà Belló, milloren les seves aptituds comunicatives. Les administracions públiques no han de limitar-se a servir productes culturals pel gaudi immediat, sinó promoure l’interès en la participació cultural.  Quan la cultura no és viscuda, no pot considerar-se cultura.

El cicle Diàlegs està organitzat per l’Orfeó Lleidatà, Òmnium Lleida-Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Coordinadora d’ONGD i Altres Moviments Solidaris de Lleida.

Guillem Carreras. Febrer ’17

Carme Oriol estudia la rondallística catalana

Deixa un comentari

Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha publicat Estudis de literatura popular: Història i mètodes, escrit per la professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili Carme Oriol. Una agradable notícia pels estudiosos de la rondallística i altres elements del patrimoni oral català.

Les 320 pàgines del llibre estan estructurats en dos blocs clarament diferenciats. En el primer, Oriol exposa la importància de diferents persones i institucions en la creació de la nostra rondallística: la penetració dels germans Grimm a Catalunya, la important recerca de rondalles valencianes a càrrec d’Enric Valor, la influència de l’Enzyklopädie des Marchens en els rondallaris mallorquins, menorquins i eivissencs, o la ingent tasca d’investigació i catalogació desenvolupada els darrers vint anys a la URV.

carme-oriol
En el segon apartat, Oriol presenta deu estudis etnopoètics a través de múltiples perspectives acadèmiques: comparativa, formalista, simbòlica, contextual, de gènere i literari. Entre altres, es desenvolupa el paper del rei Jaume I en la tradició rondallística, la identitat nacional a Andorra a través dels acudits, la influència del folklore en la literatura oficial a través del cas de Caterina Albert (Víctor Català). Especialment destacada és la recerca “Rondalles amb protagonistes actives: la cara desconeguda de la tradició”, que ens permet conèixer les versions més desconegudes (aquelles que trenquen els estereotips femenins com a éssers conservadors, incapaços de resoldre problemes mitjançant la astúcia o la intel·ligència) de contes arrelats en el nostre imaginari popular.

La producció bibliogràfica de Carme Oriol ha cobert bona part de les terres de parla catalana. Així ho acrediten Les nadales tradicionals dels segles XIX-XX (1992), Estudi del folklore andorrà en el seu context (1997), El patrimoni oral a les comarques de Tarragona (2005) o Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (2010).

L’Arxiu del Folklore
Des del curs 1979-80, la Llicenciatura de Filologia Catalana de la URV inclou estudis d’etnopoètica i folklore. Malgrat que el naixement de l’Arxiu del Folklore (1994), fruit d’aquesta activitat acadèmica, es va concebre per emmagatzemar peces de folklore oral, els darrers anys també ha incorporat peces textuals. Els professors Josep Maria Pujol i l’esmentada Carme Oriol, experts en la catalogació de la rondallística catalana segons el mètode ATU, en són els directors i responsables.

L’Arxiu del Folklore compta actualment amb uns 10.000 documents, tots ells prèviament catalogats, informatitzats i digitalitzats. El seu objectiu, recollir tots aquells aspectes sociolingüístics sovint menyspreats pels acadèmics: llegendes, tradicions, costums, fraseologia, cançons, rondalles…

Per facilitar la consulta de tot aquest material, l’Arxiu del Folklore gestiona el portal RondCat – cercador de la rondalla catalana. A diferència d’altres projectes de catalogació, RondCat només ofereix les versions de rondalles recollides de primera mà del medi oral. S’exclouen, doncs, totes aquelles versions que pertanyen al gènere de la creació literària. Seguint aquest mètode, l’Arxiu del Folklore vol garantir que la base de dades presentada al públic manté una connexió real amb el patrimoni oral de les terres de parla catalana.

Els altres Pastorets

Deixa un comentari

La celebració del centenari dels Pastorets de Folch i Torres (1916 – 2016) ha demostrat la gran acceptació que l’obra del dramaturg barceloní segueix gaudint entre els grups de teatre amateur català. Entre les raons que els filòlegs esgrimeixen per explicar aquest èxit, s’acostuma a destacar la capacitat de Folch i Torres per crear un text amè, lúdic i  apte per tots els públics.  Un caràcter amè i còmic que ha robat el cor de quatre generacions de catalanes. Cent anys més tard, Els Pastorets o l’Adveniment de l’infant Jesús segueix engrescant grups teatrals i omplint platees.

No són pocs, tanmateix, els municipis que representen altres textos dels Pastorets. Segons dades de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, l’any 1916 ja es troben documentades 28 obres de temàtica similar. Una xifra que s’enfilarà fins a la cinquantena l’any 1945, si bé cap de les noves versions aconseguí amenaçar l’hegemonia del text de Folch i Torres.

ametllademerola

Frederic Soler “Pitarra” és el dramaturg més reconegut que va atrevir-se a crear-ne una versió: El bressol de Jesús, o en Garrofa i en Pallanga (1891). Feia molts segles que els entremesos pastorils havien estat expulsats de les esglésies, i més de cent-cinquanta anys que es representaven en castellà. Malgrat que l’obra de Pitarra no estigué exempta de polèmica, considerada poc canònica respecte els valors teològics, fou el text de referència durant 30 anys. Pitarra no només escrivia una versió dels Pastorets en llengua catalana, sinó que augmentava el nivell literari de les obres anteriors. El carismàtic actor Enric Borràs, en el paper de Satanàs, aconseguí popularitzar el text. Actualment, El bressol de Jesús segueix representant-se a Molins de Rei (1895), Berga (1900) i Sant Quirze de Besora (1901).

Quan Ramon Pàmies va escriure L’estel de Natzaret (1891) només tenia disset anys.  Segons Xavier Fàbregas,  probablement el millor crític teatral català de la segona meitat del segle XX, és l’autor que millor ha escrit els diàlegs entre Sant Miquel i Satanàs. Tot i que habitualment es vincula la representació de L’estel de Natzaret a Mataró, on impliquen més de 300 actors i incorporaven destacats efectes escènics, l’obra s’interpreta a diversos barris i municipis: Calella de Palafrugell, La Palma de Cervelló, Sarrià, Vilassar de Mar, el Poble Nou…

L’obra moderna més reeixida és La flor de Nadal (1954), que porta l’autoria de Francesc d’Assís Picas (lletra) i Josep Conangla (música). Malgrat la seva contemporaneïtat, manté el clàssic esquema tripartit de les representacions dels Pastorets: l’escenificació del naixement de l’infant Jesús, l’enfrontament entre Satanàs i Sant Miquel, i la representació costumista de la vida de les classes humils rurals. Tan Picas com Conangla, naturals d’Ametlla de Merola, imprimiren a l’obra un caràcter genuí  de la publicació. L’any 2007, la Generalitat va reconèixer l’Associació Cultural Esplai (fundada el 1878) amb la Creu de Sant Jordi. Des de 1980, Pals acompanya el municipi bergadà  com els únics municipis catalans que interpreten aquesta obra.

A part de les obres citades, n’existeixen moltes altres: El misteri de Nadal (Girona), El primer Nadal dels Pastors, Els Pastorets de Nadal, etcètera. Podeu consultar totes les obres dels Pastorets conegudes seguint aquest enllaç.

Guillem Carreras. Gener ’17

Associació Aurembiaix: “Els mites de la cultura popular són perillosos”

Deixa un comentari

Pau Plana i Robert Querol parlen sense subterfugis. Des de l’Associació Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix (Lleida), han defensat una concepció dinàmica i canviant del patrimoni festiu català. Totes les expressions tradicionals evolucionen, argumenten, i les qualificades com a tradicionals no són una excepció. Reivindiquen que l’objectiu de les expressions culturals és crear elements d’identitat en una comunitat, independentment dels segles, dècades o anys que portin celebrant-se. Les expressions culturals tenen un pedigrí especial, no ho neguen; tanmateix, no volen caure en la temptació de fer passar bou per bèstia grossa, i assimilar sense proves que totes les celebracions tenen un origen remot.  

aurembiaix
Deixeu-me començar per l’anècdota. Com sorgeix aquest nom: Associació de Cultura Popular i Tradicional AUREMBIAIX? 
Robert Querol.- Aurembiaix és el nom d’una comtessa d’Urgell, coetània de Jaume I. De fet, les males llengües afirmen que van ser amants. Un soci de l’associació va proposar aquest nom, i la resta de membres el va aprovar. És un nom molt comú en les terres lleidatanes, sobretot vora Balaguer.

Recentment, el Departament de Cultura va organitzar una xerrada per parlar sobre la gestió de les Cases de Festa i els Centres d’Interpretació. Quin funcionament seguiu al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida? 
Pau Plana.- La gestió del Centre Cultura Popular i Tradicional de Lleida és compartida entre l’Ajuntament de Lleida i Aurembiaix. Quan Aurembiaix va demana un espai per desenvolupar un reguitzell d’iniciatives relacionades amb la cultura popular, la regidora de Cultura va cedir aquest (2012). Vam firmar un conveni segons el qual l’Ajuntament s’ocupa del manteniment de la infraestructura, i nosaltres ens comprometíem a dinamitzar-lo.

R. Q.- Des de llavors hem organitzat i coordinat un fotimer d’activitats. Malgrat que no es tracta d’un centre cívic, perquè no disposa de personal ni un horari fix, hem obert el centre a altres associacions: grallers, grups de músiques tradicionals, associacions que preparen el seguici, etcètera. Com més moviment hi hagi, molt millor. Especialment en l’àmbit musical, que va focalitzar la nostra atenció els primers anys d’existència, hem fet una feina molt important. Hem assessorat conjunts de grallers o ministrers, els hem permès trobar nou repertori més lligat al país.

La història d’Aurembiaix, tanmateix, és molt anterior. 
P.P.- Des que vam constituir-nos l’any 2001, sempre hem mantingut una bona relació amb l’Ajuntament. Hem intentat coordinar-nos en l’organització de les Festes, especialment el seguici de la Festa Major, si bé incidint en moltes altres. Sempre hem participat de forma prepositiva en la regeneració d’una nova concepció festiva. Hem treballat molt en la recerca: perquè les festes siguin de gran qualitat, han d’estar ben documentades.

R.Q.- I també hem impulsat nou repertori festiu. El Ball dels cavallets és un bon exemple. Els cavallets eren uns elements genuïnament lleidatans que no tenien ball propi. Juntament amb l’Esbart Sícoris, vam proposar a l’Ajuntament de crear-lo. Vam tardar dos anys (2006-08), però actualment estan plenament consolidats.

Una de les voluntats del Centre de CPTL és crear xarxa entre tots els grups que participen de la cultura popular lleidatana. 
R.Q.- La intenció hi és… (riures) En el cicle Diàlegs culturals hem convidat gent que parlés sobre temàtiques molt variades: diables, castells, pessebrisme… Moltes vegades, lamentablement, costa trobar llaços entre diferents grups. És complicat fer entendre que és possible treballar en projectes comuns. Hi ha petits àmbits on es fan avenços, com ara el seguici, però segueix existint aquesta mancança.

P.P.- Si haguéssim de radiografiar les institucions que vetllen per la cultura popular a Lleida, hauríem de dibuixar tres vèrtexs: els serveis tècnics de la Regidora de Cultura, La Casa dels Gegants de Festa, i el CTPL. Resumidament, podríem dir que l’Ajuntament organitza i dóna suport a moltes activitats i la Casa dels Gegants exerceix com a centre expositiu dels elements festius. De facto, nosaltres fem d’intermediari entre aquestes dues parcel·les. No ens limitem a dotar de contingut els elements festius; volem aprofitar aquests coneixements per dinamitzar les celebracions.

Quina repercussió ha tingut la vostra feina, en aquest aspecte? 
P.P.- Com abans deia en Robert, hem aconseguit traslladar les recerques a peu de carrer. El Ball de cavallets que esmentàvem és un exemple, però no pas l’únic. En aquest sentit, l’intent més reeixit ha estat la recuperació del ball de moros i cristians.

R.Q.- A nivell més teòric, l’investigador Ramon Fontova va publicar el llibre Les representacions festives a Lleida (1700 – 1975). Es tracta d’un treball molt potent, fruit d’una gran recerca arxivística, que caldria traslladar millor a les entitats de cultura popular. També hem col·laborat amb la Revista Arts del Centre de Belles Arts de Lleida, o altres revistes interessades en cultura popular de Lleida o altres comarques de Ponent. Moltes vegades, la cultura popular està assentada sobre mites que ningú ha contrastat. Per això és tan necessària la difusió d’aquests treballs científics.

Sovint, aquestes recerques hauran trencat creences molt assentades en la població. 
P.P.- Un dels grans mites de Lleida és el marraco. Contra la creença popular, és un invent del segle XX. Per a moltes persones, aquest descobriment és una catàstrofe, però nosaltres ho vivim com un fet il·lusionant. Hem de felicitar-nos: un element festiu del segle XX ha aconseguit consolidar-se absolutament entre la població. Actualment és una icona lleidatana. Què més volem?

R.Q.- Sembla que un element perdi importància si no té 500 anys d’antiguitat. Creiem que es tracta d’una concepció errònia. Els lleidatans no vindran a les festes populars simplement dient-los-hi que fa molts anys que se celebren; ho faran si comproven que la qualitat del vestuari, la música, les danses, etcètera, és alta.

En el darrer Canemàs, ens vam fer ressò de l’article “Balls de bastons, balls de diables, moros i cristians i les noces de Ramon Berenguer IV”. En aquest treball, Pau, desmuntaves la creença que la primera expressió de balls de bastons va celebrar-se a Lleida l’any 1150. 
P.P.- Sí, la creença que els balls de bastons se celebren en el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella (1151) va fer fortuna gràcies a Amades. Ell va arribar aquesta conclusió a partir d’una font indirecta i llunyana: la interpretació d’una interpretació d’una interpretació. Evidentment, aquelles expressions culturals que han estat documentades molts segles enrere tenen un pedigrí especial. Tanmateix, hem d’exigir que les datacions es demostrin documentalment.

R.Q.- L’essencialisme és perillós. Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps. A l’Associació Aurembiaix, pensem que les versions històriques, encara que no siguin historicistes, són un camí a explorar.

En l’àmbit de les infraestructures, es parla de Lleida-Pirineus com un epítet indissociable. En l’àmbit de la cultura popular hi ha gaire relació entre Lleida i les comarques? 
R.Q.- Històricament, Lleida no ha volgut exercir gaire influència sobre aquestes comarques. A diferència de Barcelona, Girona o Tarragona, que conviuen amb altres ciutats poblades, la segona ciutat més nombrosa de la demarcació de Lleida voreja els 15.000 habitants. Per això Lleida ha renunciat ha exercir de capitalitat. No s’hi ha esforçat en la mesura que cap població podia qüestionar-la. En l’àmbit de la cultura popular, la situació és semblant. Les comarques lleidatanes funcionen autònomament.

P.P.- De fet, durant molt temps, el referent de cultura popular a nivell de difusió a la demarcació de Lleida han estat els carranquers de Cervera. Ells foren innovadors en l’ús de les xarxes socials com a eina de difusió. Certament, la realitat de Lleida és molt diferent que la de Solsona, o aquesta no s’assembla gens la dels Pirineus. Dit això, crec que podríem fer més esforços per avançar en aquells projectes que ens interessen a tots.

Aprofitant que arriben els reis, acabem l’entrevista amb un desig. Com us agradaria que fos el Centre Popular i Tradicional de Lleida d’aquí 10 anys?
P.P.- No m’agradaria ser malinterpretat, però desitjaria que el 2026 aquesta entrevista no se’ns fes a nosaltres. Segur que nosaltres seguirem participant-hi, però seria positiu que nova gent tirés del carro i aconseguís fer créixer el Centre. Actualment, hi ha la percepció que Lleida no ha documentat el seu patrimoni festiu tan bé com altres terres. Jo crec que no estem tan lluny, i m’agradaria que aquesta tendència es confirmés els propers anys.

R.Q.- Ens agradaria acabar de culminar alguns dels projectes que tenim ideats, com ara el Centre de Documentació o una Biblioteca de consulta. I sobretot, ens encantaria que el CPTL es quedés petit. Seria un bon símptoma que la cultura popular lleidatana té una bona salut.

Guillem Carreras. Desembre ’16

Eugeni Casanova: “Desenses de milers de gitanos parlen català a França”

Deixa un comentari

En un món cada vegada més dominat pels registres, les dades, estadístiques i gràfics, s’agraeix que encara existeixen periodistes aventurers, capaços de realitzar un extens treball de camp, invertint moltíssimes hores en la recerca d’una realitat que la societat desconeix. Aquest és el cas d’Eugeni Casanova (Lleida, 1958), una persona de verb fàcil, gest inquiet i curiositat insaciable. Ens reunim per parlar sobre Els gitanos catalans a França (Pagès Editors, 2016), l’ampliació d’una tesi doctoral que ha permès conèixer una realitat sorprenent: milers de gitanos parlen català a França des de fa dos-cents anys, i al Principat ningú en sabia res.

casanova

El teu estudi ha deixat perplex moltes persones. Com vas descobrir que hi havia una potent comunitat gitana catalanoparlant a França?
Ho vaig descobrir en una trobada a Les Saint-Marie-de-la-Mer.  Es tracta d’una peregrinació que fan tots els gitanos d’Europa en aquest poble de la Provença, a la desembocadura del Loira. Hi anava per cobrir una notícia periodística, i no m’esperava pas trobar-me gitanos de Montpeller, Lió, Montpeller, Lió, Niça, Bordeus, Tarascó, etcètera, que parlessin català. La meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que els seus jaios [avis] ja estaven instal·lats en aquestes ciutats. Com que ningú havia estudiat la seva existència, vaig haver de preguntar als gitanos que coneixia a Perpinyà si existien catalanoparlants escampats a França. I ells m’ho van confirmar.

Com vas encarar la realització d’una tesi doctoral en la qual pràcticament no hi havia bibliografia?
Vaig decidir que havia d’extreure la informació sense intermediaris. Tan senzill com agafar el cotxe i fer quilòmetres. A partir dels comentaris dels mateixos gitanos, anava a una o altra banda. Quan ja feia mesos que estava investigant, vaig començar a tenir amb contacte amb els aumôniers (almoiners), que són els representants que té cada bisbat de l’església catòlica francesa per comunicar-se amb els gitanos. També em va ser de gran ajuda poder contactar amb l’església evangèlica Vie et Lumière, l’organització encarregada d’organitzar el culte a totes les comunitats gitanes de França. Des d’aquest moment, va ser molt més senzill delimitar l’àmbit geogràfic on es movien i conèixer els seus costums.

Quants gitanos catalonaparlants hi ha arreu de França?
Jo he localitzat 160 comunitats. La quantitat exacta de parlants és impossible de definir, perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer estadístiques de grups ètnics. Parlant amb ells mateixos, així com les onegés que treballen en la seva escolarització, he deduït que n’hi ha desenes de milers: aproximadament 5000 a Montpeller; 6000 al Burdelès,; 2000 a Niça; 2500  a Carcassona; 1000 a Narbona; a Lió un altre miler…

Ells sempre diuen que no els hi agrada gaire el fred. Prefereixen quedar-se al sud. El límit nord es trobaria en una línia que va de Grenoble a Bordeus passant per Lió, Clermont d’Albèrnia, Llemotges i Angulema. També n’hi ha uns quants, tanmateix, a París i al Departament Nord.

Tenen consciència d’esdevenir una comunitat lingüísticament diferenciada?
Els gitanos no es poden concebre individualment. Són molts conscients dels seus vincles familiars i de formar part d’una comunitat. Per aquest motiu han pogut preservar la seva llengua i els seus costums. Quan els hi preguntes com s’identifiquen, no tenen cap dubte. “Jo sóc un gitano català”, responen. Parlar català els identifica com a grup, els diferencia dels gitanos espanyols, dels francesos, dels rom, dels manuixos, dels sinte… Per altra banda, també és veritat que molts d’ells desconeixen què és “Catalunya” o què significa ser català. De fet, defineixen el seu llenguatge com a “parlar gitano”.

En què es caracteritza el parlar dels gitanos catalans de França?
La majoria de gitanos parlen el català de Perpinyà, que no es pot equiparar directament amb el rossellonès. De fet, els jaios més vells de Perpinyà parlen un dialecte semblant a l’empordanès. Jean-Paul Escudero va fer la tesi doctoral sobre el parlar dels gitanos de Perpinyà, i va concloure que es tracta d’un dialecte nou. Un híbrid entre el català central, el rossellonès i algunes paraules pròpies. No és un català circumscrit a cap zona geogràfica, sinó característic de la comunitat gitana. Com que la majoria de gitanos es van establir a França partint de Perpinyà, aquesta ciutat va fer d’element d’estandardització.

En la meva recerca, tanmateix, he descobert comunitats que no estan influenciades pel parlar de Perpinyà. Al centre-sud de França (Saint-Gaudens, Montauvan…) s’hi troba gent parlant un català que barreja el dialecte nord-occidental i l’aragonès. De fet, els orígens d’aquests catalans és anterior al dels gitanos que comencen a establir-se a Perpinyà a finals del segle XVIII. Es tracta d’un dialecte nou que fins ara no coneixíem. Els filòlegs haurien d’estudiar-ho.

Estem parlant de les migracions. Quins han estat els vincles històrics entre les comunitats gitanes residents a França i Catalunya?
El contacte entre els paios catalans i els gitanos francesos ha estat nul, però no així la relació entre els gitanos catalanoparlants a banda i banda dels Pirineus. Tots els gitanos de Gràcia tenen parents a França, i els visiten contínuament en casaments i festejos. Fa trenta anys, un amic meu va estar en cinquanta casaments de gitanos al sud de França, i en tots parlaven català. Si algú s’hi hagués fixat, el meu estudi no causaria tanta sorpresa ara. Tanmateix, ningú ha interactuat amb la comunitat gitana.

Malgrat que defineixen la seva llengua com a parlar gitano, reivindiquen la seva catalanitat?
Als gitanos els agrada ser relacionats amb Catalunya, sobretot per destruir el mite que provenen d’Egipte. La paraula egipciano va passar al català com a “gitano” i posteriorment al francès gitan. Ara mateix són coneguts així, i no pas com a bohemians, la seva terra nadiua. En aquest sentit, la meva presència els va resultar molt satisfactòria. Dit això, les comunitats gitanes viuen la catalanitat de forma espontània: ni se n’amaguen ni ho reivindiquen.

El jove cantant Kendji Girac sí que ha reivindicat la seva catalanitat públicament. És un cas paradigmàtic entre les noves generacions?
Personalment, crec que es tracta d’un cas aïllat. Sí que és veritat, tanmateix, que és el primer gran músic que ho reivindica. Manitas de plata, que havia estat considerat una de les millors guitarres flamenques a nivell mundial, va actuar amb aquest nom artístic en castellà. Podríem dir el mateix dels Gipsy Kings, el grup més internacional de França. Entre ells parlen català, però cap de les lletres l’usa. En aquest sentit, cal reconèixer els gestos de Girac, que ha gravat el seu darrer videoclip a Barcelona i va voler-se adreçar al llavors primer ministre Manuel Valls en català.

Existeix cap institució, ni que sigui petita, que vetlli per la preservació de la llengua?
En conec pocs casos,  i només a nivell local. Tinc referència que a Besiers i a Agde hi ha associacions que promouen l’escolarització dels gitanos catalans. Són l’excepció. La gran majoria de persones són analfabetes i acostumen a viure al marge de la societat. De fet, si haguessin estat educats per l’escola francesa, probablement ja estarien assimilats. El millor exemple el trobem a la Catalunya Nord. Segons la mentalitat jacobina dels francesos, no parlar l’idioma autòcton dificulta la integració.

Abans feies esment de l’exprimer ministre Manuel Valls. Com han influït les seves polítiques en la vida de les comunitats gitanes?
Valls no s’ha ocupat d’aquest col·lectiu. De fet, teòricament, en la mesura que tots els ciutadans són considerats francesos i està prohibit parlar de comunitats ètniques, ni tan sols existeixen. A la pràctica, la gent que hi conviu es troba en una situació molt difícil: volen escolaritzar la comunitat gitana, però no en poden fer esment. La llei francesa no té present que els gitanos viuen en una cultura molt marcada. Mentre giren d’esquena a aquesta realitat, i els segueixin anomenant gens du voyage (gent del viatge), serà impossible que el govern intervingui en aspectes fonamentals de la seva vida, com ara l’escolarització.
De retruc, la teva recerca probablement ha servit per avaluar la supervivència de l’occità a la Catalunya Nord.
M’he interessat a buscar gitanos que el sabessin parlar, i només he trobat alguns jaios que en tenen nocions. Fa trenta o quaranta anys treballaven en zones rurals, on l’occità es va mantenir més temps, i encara en guarden el record. Tanmateix, l’occità és una llengua completament eradicada arreu de França, i també entre la comunitat gitana. Des del segle XVIII, quan van desaparèixer els gitanos originals que provenien de Bohèmia, cap comunitat el parla.

Acabem parlant del futur. Quin recorregut t’agradaria que tingués la teva recerca?
Em faria il·lusió que aquesta comunitat tingués contacte amb els seus orígens. Hi ha moltes recerques que es poden fer. Jo he fet una tesi doctoral en extensió, sense aprofundir en molts temes: estudis locals, sobre el parlar d’aquest col·lectiu, la lògica de les migracions, els costums i creences…

A tots els Estats de la Corona d’Aragó es van dictar un fotimer de lleis per expulsar o bé assimilar les poblacions gitanes. Que aquestes lleis es publiquessin cada deu o quinze anys demostra que van seguir presents entre nosaltres. A diferència dels jueus o els musulmans, els gitanos van prosperar en un context molt advers. Estudiar els gitanos catalans a França seria una bonic homenatge a tota aquella gent.

Guillem Carreras. Novembre ’16

El futur de les Cases de la Festa

Deixa un comentari

casa-de-la-festa

Centres d’estudis, locals culturals, museus, arxius, biblioteques, equipaments de diferent format que interpreten el patrimoni cultural immaterial… Catalunya gaudeix d’una extensa xarxa d’espais dedicats a l’anàlisi, preservació i difusió de la cultura catalana. La jornada “Cases de la Festa. Interpretar, emmagatzemar, compartir, difondre”,  organitzada el 24 de novembre per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme Cultural i Accions Culturals, ha estat convocada per reflexionar quin ús hem de fer de totes aquestes instal·lacions. La Troca-Centre de Cultura Popular i Tradicional de Granollers ha acollit aquest ric debat entorn tots els vessants del patrimoni festiu. Com gestionar el teixit associatiu de les Cases de la Festa? Quina vinculació han de tenir aquestes amb el seu entorn immediat per contribuir al seu desenvolupament? Com millorar el treball en xarxa per bastir models de coordinació més productius i eficients?

El senyor Lluís Puig ha donat la benvinguda ressaltant la gran importància que les Cases de la Festa han adquirit els darrers trenta anys: “L’explosió d’imatgeria festiva ha obligat a buscar nous espais de recuperació, recreació i reconversió”. El director general de cultura popular s’ha congratulat que aquesta multiplicació dels equipaments hagi estat extensiva a tot el país. “Malgrat que els centres d’interpretacions poden tenir casuístiques diferents –d’estudi, difusió, fàbriques de creació, museïtzacions…–, tots tenen un objectiu compartit: salvaguardar el patrimoni immaterial”. Puig ha destacat l’aptitud dels municipis petits identificant els seus elements més singulars per convertir-los en pols d’atenció turística-culturals. En aquest sentit, ha destacat l’increïble tasca realitzada per les Cases de la Festa com a vincle d’informació entre els ajuntaments i les entitats de cultura popular:  “aquest tipus de trobades són una bona oportunitat perquè tothom s’emporti i aporti coses; exerceixen de mecanisme d’aprenentatge entre els nous i els vells equipaments.

Radiografies dels Centres d’Interpretació i les Cases de la Festa.
El tècnic de cultura Oriol Cendra ha dividit la seva intervenció en l’avaluació dels Centres d’interpretació i les Cases de la Festa. Ha definit els primers com aquells “espais senzills consagrats a mostrar els objectes o suport material que participen en el ritu per afavorir la seva comprensió a diferents perfils de públics”. Cendra ha recomanat que incorporin els grups portadors de la tradició i que aquests participin activament en la seva programació. 120 dels 208 municipis que gaudeixen un Centre d’Interpretació tenen menys de 5000 habitants. La gran majoria (80%) es dediquen a la difusió del patrimoni natural; el percentatge restant es divideix entre els centres d’interpretació de patrimoni cultural immaterial (15%) i el patrimoni natural (5%).  El perfil dels centres d’interpretació es pot resumir en quatre conceptes: generen pocs ingressos, tenen pocs visitants, són molt barats i tenen dèficits molt petits. Tot i que estan majoritàriament encarats als serveis d’informació turística, només un 21% tenen vinculació amb museus.

Les Cases de la Festa casen molt bé amb la nova concepció del patrimoni cultural sorgida als anys 80. Aquest no es concep des d’una perspectiva rígida, estàtica i material, sinó com un organisme viu que convé transmetre i recrear. Entre les seves funcionalitats, destaquen l’allotjament d’entitats, la producció contínua d’esdeveniments, la promoció de formació i recerca etnològica, l’exposició i conservació patrimonial, i l’acolliment de serveis i activitats pedagògiques. Cendra ha clos la seva ponència denunciant l’assimilació directe que sovint realitzem entre “cultura creativa” i “professionalisme”. Les Cases de la Festa demostren que nous formats de difusió menys convencionals és possible.

Perquè el teixit associatiu vol les Cases de la Festa?
L’investigador Pau Plana ha moderat la primera de les taules rodones, que ha comptat amb les intervencions de Carles Lax (La Troca – Granollers), Carles Freixes (Quarto dels Gegants, Solsona), Xavier Cordomí (Casa dels Entremesos, Barcelona) i Xavier Miret (Seny Major, Cervera). Els quatre ponents han exposat els seus casos particulars amb la voluntat d’oferir els consells que l’experiència els hi han servit. Les intervencions han posat èmfasi en aspectes diferenciats de les Cases de la Festa: sinergies, objectius, organització i difusió.

Lax ha apuntat que la creació de les Cases de la Festa genera unes expectatives molt altes, difícilment dirigibles sense el guiatge de les entitats que l’hauran d’omplir. La planificació programàtica esdevé estèril si no ve secundada per un seguiment continuat del funcionament que les haurà de regir. Per altra banda, més enllà de qüestions metodològiques, o dels criteris de governança escollits per l’entitat responsable, és important definir inequívocament els objectius. Freixes ha apuntat la importància de tenir un marc de referència definit: “Els responsables d’ El quarto dels Gegants tenim clar que hem de preservar els valors identitaris solsonins, preservar el nostre patrimoni, i col·laborar en el desenvolupament econòmic i turístic del nostre poble”.

Cordomí ha subratllat la importància de disposar d’un organigrama que discerneixi el responsable de tots els àmbits de gestió. Les entitats que dinamitzen les Cases de la Festa, especialment si alberguen moltes associacions o reben una quantitat nombrosa de visitants, han de regir-se per uns criteris no purament estrictes. Paral·lelament, han de treballar perquè el percentatge de recursos propis, no provinents de les administracions públiques, sigui majoritari en el conjunt dels seus pressupostos.

Les dinàmiques sinèrgiques són imprescindibles per la creació de les Cases de la Festa. Una major coordinació entre les entitats, ha defensat Miret, permet crear una pressió sana envers l’Administració. Un “conflicte equilibrat” que impliqui el sector públic en la seva gestió, alliberant les associacions de les càrregues administratives. Des d’aquesta perspectiva es pot treballar més còmodament per incorporar nous elements festius i realitzar un salt de qualitat en les celebracions populars. Per assolir-ho és imprescindible un treball perseverant a les escoles, divulgant l’origen del folklore entre els més petits.

El retorn social: imprescindible
Quina relació han de tenir els centres d’interpretació amb el seu entorn? Quins objectius han de pautar les seves pràctiques?  Pepa Subirats (Centre de Desenvolupament Rural de la Pauma, Mas de Barberans) ha apostat perquè no es limitin a la catalogació dels elements etnològics del seu municipi o comarca de referència. Tenen l’obligació moral de participar en tots els aspectes de la vida comunitària, especialment en els nuclis de població petits: “Han de tenir una lectura transversal i participar en tots els aspectes que condicionen el desenvolupament social dels seus veïns: contribuir en l’ocupació, participar en la dinamització cultural, assistir en tasques de disseny, etcètera”. Les professions artesanals no permeten viure a les famílies que s’hi dediquen, però sí aporta’ls-hi un sobresou molt beneficiós. El gran repte actual dels centres d’interpretació, ha destacat Subirats, és desestacionalitzar el turisme més enllà de les campanyes d’estiu.

El retorn social dels equipaments culturals, tanmateix, no pot valorar-se únicament en criteris economicistes. Ester Roca (Casa de la Festa de Tarragona) ha apuntat que no existeixen fórmules generalitzables per totes les instal·lacions. Aquelles de marcat caràcter tradicional o festiu poden ser més reconegudes en la mesura que generen una major empatia i simpatia. La seva presència es veu recompensada pel sentiment d’afecte i empatia que els veïns d’aquell poble, barri o ciutat senten quan les veuen. Com els seus companys a la taula, ha manifestat la necessitat d’interpel·lar activament la societat a la qual es dirigeixen. Les Cases de la Festa han de buscar la gent, no pas la gent les Cases de la Festa.

Isidre Domenjó (Museu de les Trementinaires, Vall de la Vansa i Tuixent) ha emplaçat el públic assistent a no oblidar mai el vessant pragmàtic i econòmic de la seva activitat. Promoure festes multitudinàries, amb la complicitat dels mitjans de comunicació i la participació de la comunitat, és un element clau perquè els Centres d’Interpretació generin assistència turística, i en última instància, guanys comercials. Quan la població percep aquest retorn econòmic, es mostra més receptiva per valorar  el contingut que alberguen.

Un procés que ha de saber discernir el gra de la palla, els elements transcendentals envers els secundaris. L’antropòleg Pep Fornés s’ha afegit a la taula rodona en aquesta direcció: “si es vol repoblar els municipis des de la perspectiva turística, només aconseguirem que hi vagin els jubilats a passar els últims anys de les seves vides. Hem d’aconseguir que hi hagi una visió molt més ambiciosa per aconseguir que les comunitats siguin rendibles, capaces de crear coses que no siguin imitables”.

La importància de treballar en xarxa.
La darrera taula rodona ha posat èmfasi en les possibilitats que permet la coordinació dels equipaments culturals. A principis de segle, ha contextualitzat el cap de cultura popular de l’Institut de Cultura de Barcelona Francesc Fabregat, moltes entitats no pogueren afrontar l’espectacular increment dels lloguers. La consegüent creació de les Cases de la Festa, viscudes inicialment com un mal menor, pot servir per unir agents i actors que altrament haurien viscut d’esquena. Gràcies aquesta concentració, les dotze residències de cultura popular barcelonines poden comptar amb l’assessorament del Museu Etnològic de Barcelona, el Centre Artesà Tradicionàrius, i la Biblioteca Manuela Arranz.

En una societat que promou l’individualisme associatiu, ha remarcat Salvador Casals, costa fer entendre els beneficis de compartir espais i projectes. El president de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) ha reivindicat aquest llegat com a propi: “Els ateneus no som entitats homogènies: fomentem associacions esportives, culturals, lúdiques, formatives… A Catalunya, a més, es dóna la singularitat que no tenim cap problema en relacionar-nos amb els cercles no ateneistes. Mantenim la voluntat d’unir, i això és un element diferenciador”. Segons Casals, les noves Cases de la Festa han de tenir reservat un espai per exposicions alienes, contribuint a fer conèixer l’associacionisme cultural del país més enllà de les esferes naturals de cada entitat. Prosseguint en aquesta voluntat aglutinadora, ha recordat que la FAC ha establert delegacions territorials a Terres de Ponent, Girona i Barcelona.  Vincular els ateneus que conviuen en un mateix territori és imprescindible per generar projectes ambiciosos.

Oriol Cendra ha tancat la jornada de debat aportant una reflexió interessant: “Parlar de xarxes és fer referència a la concertació de recursos públics. Tanmateix, s’ha de lluitar contra les dinàmiques d’estandardització. La gestió cultural ha d’acceptar les singularitats de cada territori”. La unió ha de fer la força, certament, però no pas l’assimilació.

Older Entries

%d bloggers like this: