Cerimònies fúnebres medievals

Deixa un comentari

Recomano llegir aquest llibre de Flocel Sabaté per entendre com era viscuda la mort d’un senyor important durant l’edat medieval, i més concretament per contextualitzar les escenes representades en el cenatofi de Pere IV de Queralt i Francesca de Castell. La simbologia entorn la mort era molt més potent que en els rituals actuals, marcats per la burocràcia.

Resultado de imagen de pere iv de queralt

La processó

Enllestides les robes, els governants locals ja poden presidir l’acte amb què la societat baixmedieval sol exterioritzar els sentiments comuns. Aquesta és la funció de la processó. La comitiva retrata la societat, és la representació d’un conjunt aparentment homogeni en compartir els mateixos objectius des dels diferents esgraons socials: cadascú hi ocupa el seu lloc a la vegada que comparteix el sentiment comú que identifica la col·lectivitat i la cohesiona en una causa conjunta. Aquesta escenografia podria menar a una representació estàtica i ritual. Una impressió d’immobilitat, tanmateix, està renyida amb la sensació de sobtada sotragada anímica que hom suposa que es deriva del coneixement de la mort del senyor. Per això, l’expressió col·lectiva ha d’aplegar ambdós elements: per una banda, la compenetració global des de la diversitat social inherent a la processó i, per l’altra, la participació unitària des del compartiment de l’espontani dolor, tot amb el lligam comú derivat de la pertinença al municipi.

Coherentment, la processó parteix de l’edifici del consell municipal, amb el simbolisme indicador de qui endega l’acte, i recorre els principals carrers de la població. Com a cerimònia representativa social i no pas litúrgica no se sol efectuar de bon matí sinó després de dinar. La població hi és convocada mitjançant la veu cruell i dolorosa dels saigs que, al capdavant, xisclen i gesticulen per la pèrdua. El dol sentit desborda la paraula i ha de resonar amb el contundent terrabastall dels saigs, a Cervera batent ab bastons les taules, a Tarragona sonant els esquellots i a Girona redoblant els timbals, mentre tothom és convocat de nou de la manera més contundent: via fora, que lo senyor Rey és mort! És la simbologia del so. Les ciutats i viles, des dels seus estrets carrers, s’han d’omplir del ressò del crit i de l’estrèpit sorollós. És una manera d’intentar contagiar la gravetat de la pèrdua a una població potser indiferent vers el difunt, però delerosa i receptiva envers formes expressives teatrals i participatives. Així, conscienciats, advertits i engrescats per la contundència de la crida, tots plegats s’aboquen al carrer i se sumen a una comitiva que representa la comunitat urbana, on destaquen els magistrats locals, els segueixen els prohoms i, a continuació, figura la resta de la població.

La fidelitat i la devoció vers el senyor imposen no sols una expressió col·lectiva de dolor sinó també una actuació litúrgica pel bé de l’ànima del difunt. És un acte explicat com a fruit de la caritat i devoció dels súbdits vers el senyor, el qual se’n veurà prou beneficiat en el cas de no estar encara compartint la glòria terna, d’acord amb una concepció de la mort que solia abocar els difunts a patir purgacions temporals en el lloc escatològic intermedi. Tot, de fet, s’adreça a aquesta celebració. No sols els tocs de campana previs preparen la commemoració, sinó que a la vigília s’han viscut les convocatòries especials pels carrers i s’ha convidat personalment els principals conciutadans. Si més no, la vila o ciutat ha de paralitzar les activitats durant la celebració d’un acte exequial on tothom ha de participar-hi i que es desenvoluparà segons la preparació efectuada per una comissió representativa escollida pel consell municipal tot atenent els diferents elements concitats.

Tota la població s’ha de tornar a aplegar, ara en el principal temple de la vila o ciutat, per tal de tributar les exèquies corresponents al difunt. El vincle existent imposa una representació plena. No es tracta sols d’honorar el personatge difunt, sinó de fer-lo present per a tributar-li el darrer servei. Cal, doncs, representar la presència del mort. Aquest assoleix, així, un doble cos. El cos físic allà on és enterrat i el cos simbòlic on són representades les seves exèquies. Aquesta representació dels cors present esdevé, anímicament, una identificació, fins al punt que arreu es parla de la cerimònia del cos present, ca partir de l’evident existència d’una tomba i d’un monument mortuori, sobre el qual tothom hi identifica el taüt o caixa, embolcall d’un difunt que es personalitza amb les insígnies presents. El cos simbòlic és, en la comprensió del símbol, cos present, en coherència amb el benefici espiritual que es derivarà de l’acte, que afavorirà directament el difunt, com si hi fos. Conseqüentment, el cos simbòlic rep el mateix tracte exequial atorgat, en un altre indret, al cos físic, per la qual cosa hom pot resumir l’acte com la sepultura del difunt (…)

En llocs com Cervera, Tàrrega o Lleida, la representació funerària impregna tot l’acte. La processó equival a les comitives fúnebres que coetàniament recorren els carrers i es justifica pel trasllat del taüt, sobretot si comporta una significació reial. La processó, en aquests casos, parteix d’un temple –normalment la seu d’una casa mendicant o assistencial ubicada als afores de la població—en la qual el dia anterior ha estat dipositada la caixa. Aplegada la població i les autoritats, surten del temple per a recórrer els principals carrers, vers l’església major. Al capdavant, hi desfilen els clergues, servant un estricte ordre: primer l’església secular, després la regular. Cada congregació sol portar les pròpies creus que no sols procedeixen l’acte sinó que simbòlicament se situen, en molts casos, prop del taüt. Aquest ve a continuació. El monument funerari ambla caixa és flanquejat, usualment, per una torxa a cada un dels quatre extrems, amb dos prohoms a davant i dos a darrere. Els principals personatges de la població el duen a coll i s’alternen en dos torns, si cal, com fan a Cervera. El carreguen els magistrats locals i els oficials reials implicats amb el municipi i la regió –veguer, batlle, jutge o assessor—, als quals, en tot cas, s’hi afegeixen patricis de reconeguda importància local. Darrere segueixen els prohoms, en un nombre a vegades proper al centenar. Immediatament després desfilen els laics masculins, sovint agrupats per gremis, com es recorda a Lleida o a Cervera. Al final hi apareixen les dones, també distingides entre elles, segons la posició social del marit. La comitiva ha començat a moure’s amb l’absolta general dels clergues, molt valorada per la població, i continua amb el to també marcat pels clergues, que cantes aquels gloriosos imnes en açò acostumats. Els participants s’aturen en determinats punts de la població, suposadament per a meditar, ocasions que aprofiten per a recuperar forces o fins i tot per a intercanviar els portadors del monument.

 

Córrer les armes.

El dolor per la mort reial ha de ser intens i més elevat que cap altre. Per això, supera les limitacions que la majoria dels governs locals imposen, en durada i expressions, sobre els dols populars. En tots els municipis sempre s’obre un dubte a propòsit de fins quan cal seguir vestint la roba de dol, sobretot en cas d’haver mort el senyor o algun familiar d’aquest. Normalment, superat el primer moment, se n’obre un altre on només duen dol els màxims magistrats, i amb una tela més matussera. En els dols reials, el dubte sempre gira respecte la conveniència de mantenir-lo fins que el successor sigui coronat, fins que entri a Catalunya o fins quan, apropant-se a aquests fets, ja sembla fer pro temps que es duu la roba negra o s’atansa una celebració local. Tot i que, especialment en el segle XV, es pretenia regular dos llargs i esgraonats en la qualitat de la tela, el cert és que l’entronització del nou senyor tendia a estroncar els motius del dolor, perquè tots solien compartir la joia d’un successor tant poderós e virtuós senyor. (…)

A la vegada, per bé que més escadusserament, es poden oferir altres misses per l’ànima del difunt, efectuar almoina i encarregar algunes pregàries, sobretot en cases d’ordes mendicants. Són recursos no gaire emprats, en part per limitar la despesa dels actes, però sempre presents, sobretot perquè concorden amb la pràctica generalment aplicada a tots els difunts.

De fet, els actes s’encardinen en un context occidental ben coherent, no sols per la preocupació envers la mort i l’actuació pro remedio anima, sinó pel gust per la representació, constatable de manera similar a la resta de la Corona d’Aragó, als espais ultrapirenencs o a les ciutats de la Corona de Castella. Els sentiments demanen ser representats. La teatralitat forma part de l’expressió per a reflectir i compartir la sensació que correspon al moment viscut, tal i com es va accentuant a mesura que avancen els segles baixmedievals. La celebració, així desenvolupada, ha permès exterioritzar el sentiment de la col·lectivitat municipal respecte a una mort que, aparentment, ha sacsejat tothom, com correspon, sobretot, a la defunció del senyor. I s’ha expressat des de l’assumpció espontània dels elements propis de la festivitat baixmedieval, com són la representació, la teatralitat, la gestualitat simbòlica i el codi dels signes. El desenvolupament dels actes evidencia una cultura en la qual els sentiments cerquen l’adopció de formes expressives. La simulació forma part de l’expressió. Cal el terrabastall dels saigs per a expressar el dolor, i cal la doble versió d’una processó més espontània i una altra més litúrgica. L’expressió no en té prou amb la paraula, necessita la forma, viva i gesticulant. Hi ha un sentit teatral en la manera d’expressar-se. No n’hi ha prou amb els signes i símbols estàtics, com són els fixats en les teles dels escuts.

Es concorda amb la cerimònia de córrer les armes que s’ha viscut prèviament entorn el cadàver físic del monarca o de qui, en la vida política, té el seu lloc. Un grup de cavallers ha simulat desconèixer la reial defunció per a poder expressar, tot seguit, el sentiment sentit, de manera esbravada, dolguda i sorollosa, escampant la representació per les sales de palau i pels carrers de la ciutat. Es fomenten, així, fórmules participatives per a encomanar un sentiment dolorós: el 1470, arran de l’actuació dels cavallers al voltant del cos de Joan de Lorena, el lloctinent de Reiner, el rei que el Consell del Principat contraposava a Joan II, immediatament promogueren a plorar moltes gents. El cos real del difunt, enmig de la cerimònia de córrer les armes, s’ha vist absorbit per la vivor d’una representació que pretén enervar els sentiments allí on mor corporalment os sosterra lo cors del príncep. Rere aquest objectiu, no és una cerimònia reial sinó senyorial: es participa en els dominis dels Foix-Bearn i, en la seva escala, a la mort de barons que gaudeixen de jurisdicció i de cavallers dependents. Per això, entre les mostres d’humilitat que el valencià Pere d’Aragó, senyor de Montitxelvo, inclou en el seu testaent dictat el 1399, hi especifica que no vole que y sien scotats cavals ni bandera rocegada ni scuts trencats.

Tot i la simulació inherent i esclatant en aquestes cerimònies, és clar que la representació del sentiment i la simulació teatral de la realitat encara resulta més contundent allà on el difunt no hi és, perquè a tot arreu se’l representa amb prou convicció per a parlar de la cerimònia del cos present. És la gran representació. El senyor es fa present on és aclamat com a tal. El doble cos és el triomf no sols del simbolisme sinó d’una cultura que ha de traduir els sentiments i les sensacions en imatges i gestions. Els historiadors a voltes han restats atrapats pel caire reial de la representació, per bé que la clau del comportament se situa en el sentiment que s’ha d’exterioritzar. En són objectes els personatges que l’oferent consideri adient, i l’oferent pot ser qualsevol que pugui assumir el cost de la cerimònia (…)

L’aparença pot apropiar-se de la mateixa realitat. De fet, la simbologia trastoca el contingut dels vocables. Les coses no responen a la seva essència, sinó al seu nom. I no sols perquè es parla de tomba i de cos present on només hi ha representació. De fet, tot és una immensa simulació. L’espasa, el ceptre i el pom d’or no són d’or, sinó de fusta daurada amb pintura. Els símbols són aparença excepte elements ja rou indicatius en si mateixos, com ara les teles luxoses o la lluminària.  La simulació existeix, en art, per l’afany d’abaratir uns costos econòmics que, malgrat tot, no deixaran de sentir-se excessius en els eraris municipals. I, a la vegada, existeix sobretot, perquè el sentiment s’ha convertit en gest expressiu,  un gest que trenca la realitat i imposa la representació, la simulació i l’aparença, fins al punt que hom pensa que el mateix sentiment sigui una representació, una simulació i una aparença. La sospita sols es podrà desvetllar en esbrinar el veritable batec existent rere el reiterat esment, per part del discurs oficial, d’una població espontàniament congregada entorn d’una aflicció comuna, popular i col·lectiva.

Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya baixmedieval (2003), Flocel Sabaté.

Anuncis

La cuina dels ibers

Deixa un comentari

Extracte d’aquest llibre molt instructiu.

La religió dels pobles sovint ho regula tot: com que comporta una visió del món, no hi ha res que li resulti aliè i el menjar, com la moral o el vestit no es lliura de les seves prescripcions i els seus manaments. L’antropologia de la religió ens ajuda a descobrir que res no és indiferent al fet religiós i, per tant, en un llibre de cuina cal tractar d’allò que segons els déus és bo o dolent, del que és saludable i del que és perjudicial, del que agrada a la divinitat i d’allò que refusa. Hi ha productes que es poden menjar i d’altres que no i finalment hi ha animals sagrats, totèmics, que tenen significats molt importants.

La religió també regula els períodes d’abstinència, els aliments que es poden menjar junts i els que s’han de menjar separadament i, en general, tot el ritual del banquet. No és aquest el lloc per endinsar-nos en consideracions sobre la religió dels ibers, però sí que és pertinent parlar dels rituals de sacrifici. De l’existència de sacrificis entre aquest poble e parlen diversos autors clàssics i alguns com Estrabó, fins i tot ens diuen que els ibers sacrificaven com els grecs; això vol dir que recollien la sang de la víctima en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. D’aquests rituals de sacrifici, en tenim algunes evidències arqueològiques. No sabem exactament om eren els rituals, però és versemblant pensar que estaven precedits per cerimònies de purificació amb els vasos d’aigua lustral o el gerro de les libacions. Possiblement feien l’aspersió del’aigua amb branques d’arbres, ofrenaven els perfums i tot seguit sacrificaven la víctima –segurament per degollació—tot trossejant-la i cremant-ne una part en el foc sagrat o ritual, ja fos al costat o al damunt d’un altar. Una part de la carn era menjada, una altra era cremada i una tercera, ofrenada als esperits del subsòl; aquesta tercera part eren el cap i les potes de davant.

No cal dir que el ritual de sacrifici anava molt lligat, doncs, al banquet cerimonial o sagrat. Hi ha algunes evidències d’aquests banquets, encara que sempre és difícil demostrar-les. Sabem que els animals sacrificats eren generalment cabres o ovelles molt joves, pràcticament neonats. També sacrificaven aus i gossos. El sacrifici d’ovicàprids indica que devien ser els animals més apreciats per menjar, ja que els mataven molt joves i tendres. També se sacrificaven bous, porcs, llebres, gallines, cavalls, gossos i cérvols. Tots aquests sacrificis segurament no tenien tant el significat de constituir l’aliment de les divinitats sinó la mateixa idea genuïna de sacrifici, és a dir, de privació; calia renunciar a una part d’allò que més agradava per demostrar a les divinitats la submissió absoluta. En conseqüència, les ofrenes més freqüents devien correspondre a allò que més apreciaven; si aquest raonament és el correcte, el menjar que més apreciaven eren les ovelles i els cabrits joves.

Hi ha un altre tipus d’ofrenes de caràcter religiós que cal comentar; ens referim a les ofrenes fetes en les cerimònies d’enterrament: el menjar dels morts. En alguns jaciments ibèrics, els autors que els han investigat han tingut la temptació de parlar de banquets funeraris, atès que eren corrents en el món grec i, fins i tot, en la prehistòria; tanmateix, no en tenim cap evidència. En canvi, sí que tenim documentades ofrenes d’aliments i begudes en determinades necròpolis. S’han trobat restes d’animals; es tracta dels mateixos animals que veiem en els sacrificis dels santuaris i llocs de culte, encara que aquí hi ha també ous. I és que els morts menjaven simbòlicament igual que els vius.

De fet, en el món antic tot tenia un simbolisme i qualsevol cosa podia adquirir un significat. Les ovelles i les cabres eren el símbol mateix del sacrifici i per aquest motiu apareixen representades en pàteres sacrificials com per exemple en les famoses peces de plata trobades al jaciment ibèric de Tivissa. Desconeixem si el porc senglar, tan freqüentment representat, tenia un significat especial, tal vegada de fúria; de fet sembla que era un animal totèmic, ja que també és objecte de representació en les pàteres de Tivissa esmentades. Pel que fa als ous, no sabem com els consumien; són tanmateix un símbol de la fertilitat i segurament de l’altra vida, i per aquest motiu són freqüents en molts rituals.

Finalment cal referir-se a la beguda com a ritual col·lectiu simbòlic; sovint aquests rituals formaven part del que en diem libacions, que constitueixen una variant de la idea de sacrifici. Devien ser habitualment col·lectives, ja que beure en honor dels esperits o de les divinitats devia representar no solament un ritual religiós, sinó també social; per altra part, en molts pobles antics la beguda formava part del que en podríem dir hospitalitat, i la libació devia ser una pràctica que sovint acompanyava els nouvinguts.

Joan Duran, Joan Santacana (2011)

 

La dignitat humana

Deixa un comentari

Conclusió de Julie Wark. Els drets humans són una entèl·lequia sense garantir l’existència material i sense una concepció concreta de la justícia i la llibertat.

Dignitat.png

“La dignitat humana” té diferents significats per les persones. N’hi ha que prefereixen la seva accepció elitista, el sentit etimològic de dignitas “que atorga un mèrit especial, prestigi o alt rang a un grup selecte”; altres centren la dignitat humana en punts de vista religiosos molt concrets, mútuament excloents i fins i tot hostils, tots basats en la idea que els éssers humans tenen dignitat perquè l’home va ser fet a imatge d’un déu; i d’altres prefereixen el sentit laic i democràtic de la dignitat inherent a tots el homes en la mesura que l’home és un animal racional. Una ullada superficial a la literatura dóna una idea de l’extrema complexitat i de la confusió en aquesta àrea crucial de la teoria dels drets humans. Si actualment els drets humans s’han desnaturalitzat per la segregació en diferents classes en que el dret més essencial –el de l’existència material—s’ha degradat a “solució” temporal i totalment selectiva de l’humanitarisme, comprovarem que la dignitat humana tampoc ha tingut gaire més sort. Els seus components essencials, la llibertat i la justícia, s’han perdut en la boira del sentimentalisme, els valors monetaris, el aspecte kitsch de l’imatge mundana, la metafísica i els mals entesos; aquests últims, a vegades, molt conscients.

No trobarem el quid de la dignitat introduint-nos frívolament en regnes metafísics ni tractant de trobar els seus fonaments en una o altre escola de filosofia. Hem d’admetre que la nostra dignitat lligada als conceptes de justícia i llibertat. Si estem d’acord que la dignitat humana és la capacitat de mostrar-nos dignes de respecte, centrem-nos en les condicions imprescindibles perquè aquest respecte es pugui convertir en realitat: llibertat (evidentment), i justícia i igualtat de drets. Tan és així que l’idea de la dignitat humana hauria d’arrelar fermament en el terreny de la política per a conquerir alguna funció significativa com a concepte clau dels drets humans.

Qualsevol persona, per sí mateix o col·lectivament, amb el propòsit que sigui, pot apropar-se al concepte de dignitat humana, un principi bàsic dels drets humans, i aquest risc ens urgeix a establir algun tipus d’ordre conceptual, alguna prioritat assentada en una concepció dels drets humans que tingui present el que necessita qualsevol ciutadà (de qualsevol societat) per a sentir-se un ciutadà de veritat, i comprovar que ell o ella és “realment capaç de ser i fer”. Però com garantir aquests requisits íntimament relacionats amb la llibertat, la justícia i la dignitat? Què es pot salvar de la noció de dignitat universal quan el poder i la riquesa estan tan concentrats en unes poques mans, i quan milions de persones han sigut desposseïts dels seus drets humans? La resposta és que si els drets i la dignitat no estan universal distribuïts, almenys si estan estipulats en les declaracions que es declaren universals que arriben  tots els racons del món. I això significa que la seva reivindicació pot ser universal perquè, sobre el paper, tots tenim dret als drets i a la dignitat ratificats en la Declaració Universal.

Manifest dels drets humans, Julie Wark (2012)

La col·leccionista

Deixa un comentari

Gran pel·lícula sobre el desig, estar enamorat i la bellesa.

collectionneuse-1966-04-g

Aurélia–És possible que l’idea d’estil sigui més important que la de bellesa.

Jenny—Quan es tracta d’amor el concepte de bellesa és essencial

Aurélia—Estimem a algú perquè ens sembla bell

Jenny —No, ens sembla bell perquè l’estimem

Adrien —Un home pot ser lleig i tenir una gràcia infinita. Si se l’estima, la seva lletgesa es converteix en bellesa

Aurélia —Per a mi, si algú és lleig, no té cap gràcia. Res és possible. S’ha acabat de cop.

Jenny —S’ha acabat per a què?

Aurélia —Doncs pel què sigui. Inclòs per una relació superficial, o per prendre quelcom amb ell durant cinc minuts. No puc. Si és lleig, me’n vaig. En fi, és que vosaltres podeu tenir relacions d’amistat amb persones que us semblen lletges?

Jenny —Bé, la lletgesa i la bellesa no intervenen en la meva amistat. Si tinc amistat amb algú, no el veig… ni lleig, ni guapo.

Aurélia —No, i no hi ha amistat amb cinc minuts. Ens hem de veure vàries vegades, no? Com pots veure vàries vegades a una persones que trobes lletja?Jo me les piraria, seria impossible

Jenny —No és qüestió de lletgesa. De la multitud de gent que és guapa, jo m’interesso únicament pels què tenen alguna cosa més que la seva bellesa. Algú d’una bellesa absoluta m’avorriria.

Aurélia —No et pensis que parlo de la bellesa grega. No existeix la bellesa absoluta. Perquè algú em sembli guapo, a vegades em pot servir un sol detall. Seria suficient algu entre la boca i el nas

Adrien —Qualsevol té una possibilitat d’agradar-te

Haydée —No

Adrien —Almenys una

Aurélia —No, no, aquest és el drama. Poca gent em sembla guapa. De fet, això em limita extraordinàriament les meves relacions perquè, quan algú em repugna, no torno a veure’l. I hi ha tanta gent que em repugna…

Jenny —I mai arribes a canviar d’opinió?

Aurélia —No, el primer que em pregunto, per exemple, si surto a sopar amb algú, no és: “a què es dedica?”, sinó “és guapo?”

Adrien —I els lletjos són irremediablement condemnats…

Aurélia —Sí

Adrien —al fracàs.

Aurélia —Sí…, s’ho mereixen. La lletgesa és un insult pels demés. Som responsables del nostre físic. Per exemple, el nas es mou o envelleix en funció de la nostra manera de parlar o de pensar. Per cert, quan parlo de bellesa no parlo de bellesa immòbil. Els moviments, l’expressió, la manera de caminar…, tot això compta, no?

Érich Rohmer, 1967

Acompañándonos

Deixa un comentari

 

emocions

Alguien dijo que la vida era lo más parecido a una ópera-rock; demasiada contradictoria para poderla entender. No sé hasta qué punto es cierta esta afirmación. Creo que toda nuestra existencia, mentirosa, casual, imprevisible, es arte. “Sin música la vida sería un error”, leí; yo digo: “sin música, no existe la vida”.

Des que nacemos hasta nuestro final, nos rodeamos de ella. En los lloros del parto, en la mirada inocente que espera tres lejanos personajes, como en las chicas de los 14, o la lentitud de la vejez; siempre estamos rodeados de arte, aunque no siempre es tan bueno como desearíamos. Avergonzados ante la crueldad de un espejo, nos haremos viejos, feos, torpes, cómo nuestros padres antes que se burlasen de los abuelos por ser torpes, feos y viejos. Y como ellos, aprenderemos a sonreír sin motivo, simulando que todo sigue igual.

La música, el caos danzante, la alegría moribunda, una floración de sentimientos hasta el espacio exterior, puede representarse mediante diferentes formas. Nosotros no elegimos la música que nos gusta; es siempre ella quién escoge en cada momento. Cuando estamos tristes, al salir de fiesta,  mientras jugamos a no perder el tiempo…; ella siempre está allí, acompañándonos.

Muchas veces discuto con mis amigos; si no discutiéramos, sólo seríamos farsantes. No logran entender que pueda escuchar estilos de música tan diferentes. “¡Tu compact disc estará mareado ante tanta incomprensión!”, dicen. Entonces me muestran los cedes expuestos encima de la mesa. Veo “Las cuatro estaciones”, un recopilatorio de Joaquín Sabina, otro de Janis Joplin, la discografía de Umpah-pah i The Damned; varias canciones de 999 i Dead Kennedys, las mejores baladas de Led Zeppelin, las locuras d’Iggy Pop, la decadencia de Eskorbuto, el sentimiento de Guns ‘n’ Roses… Pudiera seguir con otra lista de celebridades nada coherentes entre si.

Todos me miran; quieren que baje cabeza y les pida perdón. Sin embargo, me niego. “¿Porque no puedo oír música tan diferente?”, les digo, “¿acaso soy el mismo cuando siento November Rain—una preciosa balada de principios de los 90—o cuando pongo el mundo patas arriba, con California uber alles—caricatura de un gobernador fascista—?” Quiero ser yo mismo; sí, es más difícil de lo que uno piensa. Quiero escuchar Since I’ve been living you, cuando esté colgado por alguien, y cantar, sin pizca alguna de remordimiento, Now I wanna be your dog, toda las noche por las sucias calles de mi pueblo.

“Un servidor no tiene miedo a vivir”, les escupo, “para mí, los sentimientos no son ningún problema; aunque me torturen, yo les acepto orgulloso”. Quién sólo escucha una melodía, muere con la duda del ignorante. Yo, que soy más cobarde, buscaré por todas partes, oiré el material más viejo, imaginaré los cuadros más olvidados, vomitaré las escrituras más solitarias.

* * * * * * * * * * * *

“Bueno, sí, muy bien, la música nos gusto a todos, pero ¿qué coño tiene a ver con tu vida, con la mía, con la felicidad de tu estúpido vecino?” Exclusivamente todo. Una palabra puede definir cualquier idea. Una nota, alcanzar todas las pasiones: odio, soledad, amor, ilusión, energía, frustración… Todas ellas se funden en un re.

No creo que la calidad de vida resida en el progreso industrial, tecnológico, ni urbanístico. Mi esperanza de vida no asegura una vida mejor. Tampoco la humanidad podría hacerme feliz. La adaptación social deriva en mi nulidad personal. Sólo la capacidad de emocionarse, de pervertirse yo diría, nos puede hacer sentir mejor. “Renovarse o morir”. ¡Aceptar los enigmas es tan excitante…!

Guillem Carreras. Tardor 2006.

Perquè en diem lluna de mel?

Deixa un comentari

 

love is in the air

Lluna de mel. Quantes vegades hem sentit aquesta expressió? Hi ha moltes interpretacions sobre el seu origen. Malgrat que no trobem la primera referència escrita fins al 1552, en l’obra Abecedarium Anglico Latinum pro Tyrunculis, del lexicògraf anglès Richard Huloet, el seu origen es remunta als inicis de la civilització. Tot i que els costums relatius a la mel i el matrimoni divergeixen segons el moment històric i el lloc geogràfic que ens fixem, sempre hi ha una constant: la durada de la celebració, que a tot arreu es defineix en l’interval d’un mes.

Aproximadament el 4000 aC, a l’antiga ciutat mesopotàmica de Babilònia, el pare de la núvia donava al seu gendre tota la cervesa de mel que aquest fos capaç de beure’s en una lluna.  Una tradició que les civilitzacions europees van decidir adoptar. A Roma, com a mostra de l’afecte que sentien envers la parella, la mare de les núvies deixava cada nit una gerra amb mel al seu llit nupcial per estimular la fecundació. Segons documenta l’historiador James N. Davidson, era habitual que els romans es recobrissin el penis amb mel i pebre per estimular l’erecció masculina.  Els teutons, que eren coetanis dels romans i habitaven l’actual Alemanya, celebraven únicament les seves bodes en lluna plena. Dedicaven el següent cicle lunar a fer l’amor, menjar dolços i beure hidromel. Consideraven que beure aquest licor en grans quantitats els asseguraria una vida dolça i descendència abans d’un any, ja que també creien que aquest producte era un potent afrodisíac. Molts estudiosos consideren que l’expressió Lluna de mel deriva d’aquesta pràctica, que també es practicava en les cultures escandinaves.

No tenim constància que els rituals cristians incorporessin la mel com a producte simbòlic en les unions conjugals. Caldrà esperar fins al Renaixement, quan les parelles europees tornen a beure hidromel amb el desig d’assegurar-se que el primogènit fos un nen.

El costum actual, segons la qual els nuvis realitzen un viatge per celebrar el seu matrimoni, va sorgir a Anglaterra a principis del segle XIX. La parella, acompanyada d’amics i familiars, anava a visitar les persones més properes que no havien pogut assistir a la boda. Si bé a partir del 1820 tot el continent europeu va començar a copiar aquesta pràctica, no va ser fins a principi de la Belle Époque (aproximadament, 1870) quan la lluna de mel va adoptar el caràcter íntim i romàntic actual. Inicialment, l’absència de parents en aquests viatges va ser desaprovada per l’opinió mèdica i les guies de bona conducta de l’època, que consideraven que no garantia una iniciació sexual de la dona prou adequada. Malgrat aquestes restriccions socials, els viatges de mel van representar els primers desplaçaments turístics en massa. A diferència de les parelles actuals, els nuvis marxaven durant la mateixa nit de la cerimònia.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

La nit de la veritat

1 comentari

Les situacions extremes sempre reflecteixen el veritable caràcter de les persones. Qui s’exusa per haver actualment malament, segurament també necessita excuses per actuar bé. 

Albert-Camus-009

LA NIT DE LA VERITAT

Mentre les bales de la llibertat encara xiulen per la ciutat, els canons de l’alliberament franquegen les portes de París enmig de crits i de flors. En la més bella i més xafogosa de les nits d’agost, el cel de París barreja, amb les estrelles de sempre, les bales traçadores, els fums dels incendis i els cots multicolors de la joia popular. En aquesta nit sense parió s’acaben quatre anys d’una història monstruosa i d’una lluita indicible, en què França se les havia d’heure amb la vergonya i el furor.

Aquells que no han desesperat mai ni d’ells mateixos ni de llur país, troben la seva recompensa en aquest cel. Aquesta nit bé val tot un món! És la nit de la veritat! La veritat en armes i al combat, la veritat plena de força després d’haver estat, tant de temps, la veritat de les mans buides i la veritat a pit descobert. Aquest nit, en què el poble i el canó ronquen alhora, la trobarem pertot. És la veu mateixa d’aquest poble i d’aquest canó; té el rostre triomfant i esgotat dels combatents del carrer plens de nafres i de suor. Sí, és ben bé la nit de la nit de la veritat i de l’única veritat que val, la que sap lluitar i vèncer.

Fa quatre anys, uns homes s’alçaren, enmig de les desferres i de la desesperança, i afirmaren, tranquil·lament, que no s’havia perdut res. Digueren que calia continuar i que les forces del bé sempre podien triomfar de les forces del mal si hom en pagava el preu. I ells, el pagaren! I no hi ha dubte que aquest preu ha estat feixuc, ha tingut tot el pes de la sang, l’horrible feixuguesa de les presons. Molts d’aquests homes són morts; d’altres, fa anys que viuen entre parets cegues. Era el preu que calia pagar. Aquests homes, pe`ro, si poguessin fer-ho, no ens en farien retret, d’aquesta joia terrible i meravellosa que ens omple tots com una marea.

Perquè aquesta joia no els és pas infidel. Al contrari, els justifica i els diu que tingueren raó. Units en el mateix sofriment durant quatre anys, encara ho estan en la mateixa embriaguesa. Hem guanyat la nostra solidaritat. I en aquesta nit trasbalsadora, reconeixem, sorpresos, que durant quatre anys mai no hem estat sols. Hem pogut viure els anys de la fraternitat.

Encara ens esperen combats ben durs, però la pau retornarà a aquesta terra esventrada i en aquests corts torturats d’esperances i de records. No es pot viure sempre d’assassinats i de violència. La felicitat, la vertadera tendresa prou vindran, però aquesta pau no ens trobarà oblidadissos. A alguns de nosaltres, els rostres dels nostres germans desfigurats per les bales i la gran fraternitat viril d’aquests anys no ens abandonaran ai. Que els nostres companys morts servin, per a ells, la pau que ens és promesa en l’alenada d’aquesta nit i que ells ja han conquerit a la bestreta. El nostre combat serà el seu combat.

Als homes res no els és donat, i la poca cosa que poden conquerir cal pagar-la amb morts injustes. Ara bé, la grandesa de l’home no rau en això; rau en la seva decisió d’ésser més fort que la seva circumstància, i si aquesta circumstància és injusta, no té sinó una manera de sobrepujar-la, i és que, ell mateix, sigui just. La veritat nostra d’aquest vespre, la que plana en aquest cel d’agot, no és sinó el consol de l’home. I la pau del nostre cor és, talment la dels nostres companys morts, poder dir davant de la victòria pervinguda, sense esperit de retorn ni de reivindicació: “Heu fet allò que calia fer!”

 

EL TEMPS DEL MENYSPREU

Trenta-quatre francesos torturats i, després, assassinats a Vincennes… heus aquí paraules que no diuen res si no hi afegim la imaginació. I què hi veu la imaginació? Dos homes, cara a cara, un dels quals es disposa a arrencar les ungles d’un altre que l’està mirant.

No és la primera vegada que aquestes imatges insuportables ens són proposades. L’any 1933 començà una època que un dels més grans entre nosaltres encertadament anomenà “el temps del menyspreu”. I durant deu anys, cada vegada que ens assabentàvem que uns éssers nus i desarmats havien estat mutilats pacientment per uns altres homes amb un rostre igual que el nostre, els cap ens donava voltes i ens preguntàvem com eren possibles aquells fets. I, malgrat això, la cosa era possible! Fou possible durant deu anys, i avui, com si ens volguessin advertir que la victòria de les armes no triomfa del tot, hem de veure, encara, camarades esventrats, membres dislocats i ulls amb la mirada aixafada a cop de trepitjades! I aquells que ho feien, sabien cedir el seu seient al metro o, com Himmler, que de la tortura n’havia fet una ciència i un ofici, que, en tornar de nit a casa seva, ho feia per la porta del darrera per tal de no despertar el seu canari favorit.

Prou bé veiem que tot això era possible. N’hi ha tantes, però, de coses possibles! I per què haver escollit de fer aquesta més aviat que una altra? És que la qüestió era matar l’esperit i humiliar les ànimes. Quan hom creu en la força, hom coneix bé el seu enemic! Mil fusells que l’apuntin no assoliran que un home cregui, interiorment, en la justícia d’una causa. I si ell mor, altres justos diran “no” fins que la força s’haurà cansat. No n’hi ha prou amb matar el just, cal matar el seu esperit perquè l’exemple d’un just que renuncia a la dignitat de l’home desencoratgi tots els justos plegats i la mateixa justícia.

Durant deu anys hi ha hagut un poble que s’ha aplicat en aquesta destrucció de les ànimes. Estava prou segur de la seva força per creure que l’ànima ja no era sinó l’únic obstacle i calia ocupar-se’n. I com se’n van ocupar! I, per desgràcia seva, algunes vegades pogueren reeixir. Sabien que sempre hi ha una hora, del dia o de la nit, en què l’home més valent se sent covard.

Sempre sabien esperar aquesta hora. I en aquestes hores cercaven l’ànima a través de les ferides del cos; l’han feta esdevenir temorenca i folla, i a vegades, traïdora i mentidera.

Qui gosaria parlar aquí de perdó? Ja que l’esperit ha comprès que només podia vèncer l’espasa amb l’espasa, i ha pres les armes i ha assolit la victòria qui voldria demanar-li que oblidés? Demà no serà l’odi el que parlarà, sinó la justícia fonamentada en la memòria. I tal vegada sigui la justícia més eterna i més sagrada la de perdonar, potser, per tots els nostres que han mort sense haver parlat, amb la pau interior d’un cor que no ha traït mai, però la de colpir terriblement pels més valents d’entre nosaltres, que han estat convertits en covards en degradar-los llur ànima, i que han mort desesperats, amb un cor destrossat per sempre més, sadoll de llur odi pels altres i de menyspreu envers ells mateixos.

Albert Camus, La nit de la veritat

Older Entries

%d bloggers like this: