La cuina dels ibers

Deixa un comentari

Extracte d’aquest llibre molt instructiu.

La religió dels pobles sovint ho regula tot: com que comporta una visió del món, no hi ha res que li resulti aliè i el menjar, com la moral o el vestit no es lliura de les seves prescripcions i els seus manaments. L’antropologia de la religió ens ajuda a descobrir que res no és indiferent al fet religiós i, per tant, en un llibre de cuina cal tractar d’allò que segons els déus és bo o dolent, del que és saludable i del que és perjudicial, del que agrada a la divinitat i d’allò que refusa. Hi ha productes que es poden menjar i d’altres que no i finalment hi ha animals sagrats, totèmics, que tenen significats molt importants.

La religió també regula els períodes d’abstinència, els aliments que es poden menjar junts i els que s’han de menjar separadament i, en general, tot el ritual del banquet. No és aquest el lloc per endinsar-nos en consideracions sobre la religió dels ibers, però sí que és pertinent parlar dels rituals de sacrifici. De l’existència de sacrificis entre aquest poble e parlen diversos autors clàssics i alguns com Estrabó, fins i tot ens diuen que els ibers sacrificaven com els grecs; això vol dir que recollien la sang de la víctima en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. D’aquests rituals de sacrifici, en tenim algunes evidències arqueològiques. No sabem exactament om eren els rituals, però és versemblant pensar que estaven precedits per cerimònies de purificació amb els vasos d’aigua lustral o el gerro de les libacions. Possiblement feien l’aspersió del’aigua amb branques d’arbres, ofrenaven els perfums i tot seguit sacrificaven la víctima –segurament per degollació—tot trossejant-la i cremant-ne una part en el foc sagrat o ritual, ja fos al costat o al damunt d’un altar. Una part de la carn era menjada, una altra era cremada i una tercera, ofrenada als esperits del subsòl; aquesta tercera part eren el cap i les potes de davant.

No cal dir que el ritual de sacrifici anava molt lligat, doncs, al banquet cerimonial o sagrat. Hi ha algunes evidències d’aquests banquets, encara que sempre és difícil demostrar-les. Sabem que els animals sacrificats eren generalment cabres o ovelles molt joves, pràcticament neonats. També sacrificaven aus i gossos. El sacrifici d’ovicàprids indica que devien ser els animals més apreciats per menjar, ja que els mataven molt joves i tendres. També se sacrificaven bous, porcs, llebres, gallines, cavalls, gossos i cérvols. Tots aquests sacrificis segurament no tenien tant el significat de constituir l’aliment de les divinitats sinó la mateixa idea genuïna de sacrifici, és a dir, de privació; calia renunciar a una part d’allò que més agradava per demostrar a les divinitats la submissió absoluta. En conseqüència, les ofrenes més freqüents devien correspondre a allò que més apreciaven; si aquest raonament és el correcte, el menjar que més apreciaven eren les ovelles i els cabrits joves.

Hi ha un altre tipus d’ofrenes de caràcter religiós que cal comentar; ens referim a les ofrenes fetes en les cerimònies d’enterrament: el menjar dels morts. En alguns jaciments ibèrics, els autors que els han investigat han tingut la temptació de parlar de banquets funeraris, atès que eren corrents en el món grec i, fins i tot, en la prehistòria; tanmateix, no en tenim cap evidència. En canvi, sí que tenim documentades ofrenes d’aliments i begudes en determinades necròpolis. S’han trobat restes d’animals; es tracta dels mateixos animals que veiem en els sacrificis dels santuaris i llocs de culte, encara que aquí hi ha també ous. I és que els morts menjaven simbòlicament igual que els vius.

De fet, en el món antic tot tenia un simbolisme i qualsevol cosa podia adquirir un significat. Les ovelles i les cabres eren el símbol mateix del sacrifici i per aquest motiu apareixen representades en pàteres sacrificials com per exemple en les famoses peces de plata trobades al jaciment ibèric de Tivissa. Desconeixem si el porc senglar, tan freqüentment representat, tenia un significat especial, tal vegada de fúria; de fet sembla que era un animal totèmic, ja que també és objecte de representació en les pàteres de Tivissa esmentades. Pel que fa als ous, no sabem com els consumien; són tanmateix un símbol de la fertilitat i segurament de l’altra vida, i per aquest motiu són freqüents en molts rituals.

Finalment cal referir-se a la beguda com a ritual col·lectiu simbòlic; sovint aquests rituals formaven part del que en diem libacions, que constitueixen una variant de la idea de sacrifici. Devien ser habitualment col·lectives, ja que beure en honor dels esperits o de les divinitats devia representar no solament un ritual religiós, sinó també social; per altra part, en molts pobles antics la beguda formava part del que en podríem dir hospitalitat, i la libació devia ser una pràctica que sovint acompanyava els nouvinguts.

Joan Duran, Joan Santacana (2011)

 

El moviment coral català: una història d’amor al país.

Deixa un comentari

El periodista i gestor cultural Miquel—Lluís Muntané ha publicat “El moviment coral dins el teixit social català” (Rafael Dalmau, 2016), una obra que repassa l’estreta relació entre els grups corals i l’esdevenir polític del país.   

Muntané, que també és president de l’Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana, ha sabut condensar 150 anys d’història coral catalana en un assaig breu i pedagògic que ens acompanya des del sorgiment dels Cors de Clavé fins als nostres dies. Tal com indica el títol, l’obra ens permet comprendre el fort impacte que les corals han exercit en la societat catalana, recollint i plasmant al mateix temps les tendències polítiques i culturals de cada etapa històrica.

Josep Anselm Clavé, pare fundador del moviment coral català

Josep Anselm Clavé, pare fundador del moviment coral català.

L’origen de les corals es remunta a cavall dels segles XVIII i XIX a l’Europa central. Suïssa, Alemanya, Hongria, Bèlgica i Holanda són els països capdavanters que promouen la seva expansió. La socialització de la polifonia empesa pel romanticisme musical, així com l’auge del moviment nacionalista arreu del continent, empenyen en la mateixa direcció: el sorgiment d’una música popular, participativa i dessacralitzada. Quan Bocquillon—Wilhem idea el mètode orphéon, consistent en la creació del cor mitjançant quatre veus mixtes (sopranos, contralts, tenors i baixos), els fonaments del moviment coral ja estaven ben assentats.

A Catalunya, el seu sorgiment és impossible de comprendre sense fer referència a Josep Anselm Clavé. Creant la coral “La Fraternidad” (1850), Clavé es proposa apropar la cultura i la música a una classe treballadora que no hi tenia accés. La burgesia catalana, conscient que les corals canalitzaven l’esperit republicà de bona part de la població, s’oposa al progressiu arrelament dels cantaires arreu del país. La llavor del moviment coral català, tanmateix, està molt ben plantada i no tardarà en germinar.

L’enorme admiració que Richard Wagner desperta entre la societat barcelonina es demostra en l’adopció d’una actitud estètica moderna: les interpretacions musicals ja no esdevenen un acompanyament secundari als actes lúdics, sinó un espectacle digne de ser pres en consideració per sí mateix. Per altra banda, el nacionalisme musical defensat per l’autor de Lohengrin casa molt bé amb l’impuls catalanista que la Renaixensa ha propulsat, i que Prat de la Riba pretén canalitzar políticament. En aquest context,  el sorgiment de l’Orfeó Català (1891) suposa un nou vehicle per difondre les aspiracions nacionals.  La popularització dels himnes actuals, com ara Els segadors (1892), El Cant de la senyera (1896) o La Santa Espina (1907), també es remunta a aquesta època.

La constitució de la Germanor d’Orfeons de Catalunya (1917), impulsada per la Mancomunitat, demostra la gran expansió que el moviment orfeonístic visqué durant el primer quart de segle.  Una vitalitat que les avantguardes europees –reflectides molt durament, a Catalunya, a través del Manifest Groc – i els estralls de la postguerra reduirien notablement . Les corals, considerades massa tradicionalistes per uns, i excessivament catalanistes per altres, visqueren un període d’impàs fins a principis dels anys seixanta.

Malgrat els esforços de personalitat aïllades, com ara  Eduard Toldrà o Oriol Martorell (fundador de la Coral Sant Jordi l’any 1947), el panorama coralístic català seguint essent pobre. Els fets del Palau (19 de maig de 1960) marcaren un punt d’inflexió simbòlic en el revifament del catalanisme. Juntament amb la Nova cançó, els cors tornaren a ser focus reivindicatius i contraculturals. La creació del Secretariat d’Orfeons de Catalunya i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (1967) assentaren les bases per reemprendre l’activitat coral que gaudim en l’actualitat.

omc2

Oriol Martorell Codina, impulsor de la Coral Sant Jordi

Muntané destaca la gran evolució que el moviment coral ha viscut les darreres dècades, especialment en el tombant del segle XXI. “La preparació tècnica i pedagògica dels directors, la qual cosa, combinada amb la formació musical dels cantaires, ha fet possible l’assoliment de reptes artístics més ambicions, superant les limitacions que imposava el voluntarisme d’èpoques precedents”, apunta. Al mateix temps que s’ha ampliat el repertori, incorporant peces foranies o bé properes a la música pop i el teatre musical, “la noció de servei país ha pres un caire menys explícit”. Les corals contemporànies són molt diferents que el grup de cantaires reunits per Clavé, certament. Tanmateix, conclou Muntané, segur que continuaran aportant la seva “sensibilitat creativa al progrés cultural del país”.

Guillem Carreras, agost ’16

 

 

 

Els primers banquets i l’origen del pollastre

Deixa un comentari

El dotzè exemplar de la revista Canemàs ja està a la disposició de tots vosaltres. En aquest número, recull les cròniques que es celebraren en el sí de les jornades del Som cultura popular, celebrades aquest gener. Per a mi ha estat un plaer participar en la redacció d’aquests debats i conferències. Us deixo un petit exemple per animar-vos a comprar el llibre, que val molt la pena.

gall

 

“Gall” és un dels poemes més famosos de Joan Vinyoli. Per el poeta, el crit del gall simbolitza l’anhel de les persones per posseir l’instant i viure al moment. Un cant al carpe diem que, coneixent la connexió antiquíssima entre els pollastres i els banquets, té tot el sentit del món.

A Catalunya, la presència del pollastre i els primers banquets queda datada en el mateix període: el segle VIaC. El pollastre, que havia estat domesticat a Pakistan el 3000aC, arriba al Principat de la mà dels grecs. A l’Edat mitjana, era un dels plats més apreciats pels reis, i una dels tributs que s’ exigia com a impost als pobres. De fet, fins als anys 60 serà considerat una menja d’excepció, apte només per festivitats molt marcades, com ara el Nadal, les Festes Majors o els casaments. Fins i tot avui en dia, ben entrats al segle XXI, moltes famílies només en mengen el dia gros de la setmana: diumenge.

La seva domesticació respon a motius simbòlics i lúdics. A Grècia, representava els déus Apol·lo (déu del Sol, per motius lògics), Hermes (déu del treball, al qual invita despertant la gent) i Asclepi (déu de la medicina, ja que es reconeixia els beneficis d’adormir-se i llevar-se d’hora). També se’ls associava a la protecció i a la bona fortuna. Per altra banda, la civilització grega també va deixar documentades batalles de galls que, ja des del segle V aC, es celebraven als temples. La finalitat nutritiva del pollastre va ser l’últim ús que es va explorar, i de fet no va es va consolidar fins a l’època romana.

Petit va explicar la importància dels banquets com a eina de cohesió social. Els estaments més rics d’una comunitat invitaven a menjars extraordinaris i exòtics, amanits amb una quantitat molt generosa d’alcohol, a la gent més senzilla. Els nostres antecessors no s’hi posaven per poca cosa. Al segle IX aC, es documenta un banquet per 70.000 persones. Les quantitats eren les següents: 1000 bous grassos, 14.000 cabrits, 1.000 vedelles i xais, 200 bous, 1000 xais especials, 1000 xais de primavera, 500 cérvols, 500 antílops, , 500 oques, 1000 ànecs 1000 guatlles 10.000 colomins, i 10.000 tortures. En total, uns 400.000 kg de carn (entre 5 i 6kg/persona).  A Catalunya, quan les sitges ja no servien per deixar-hi el gra, es feien servir com a abocador. En una d’elles, a Mas Castellar (Pontós), s’hi ha trobat les restes completes d’un banquet celebrat al segle IV aC. El seu estudi demostra que els banquets no eren pura disbauxa, sinó que també tenien el seu aspecte ritual. Primer es menjaven els peixos, després els ocells, i finalment els animals més grossos. L’immensa gatzara que feien no era incompatible amb els rituals i el formalisme.

L’apunt.- pels fenicis, la posta del ous va erigir-se com a símbol de la fundació i la fertilitat. L’Ou de Pasqua, situat al bell mig de les mones, és una reminiscència cristiana d’aquestes creences.

Vull saber-ne més: “Prácticas alimentarias en el mundo ibérico: el ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar [de] Pontós (Empordá-España)”. Lluís Garcia Petit i Enriqueta Pons i Brun (2008)

Link de l’enregistrament:  https://goo.gl/tjjHzg

Olive Kitteridge

Deixa un comentari

Si teniu un parell de vespres lliures, us recomano que els invertiu en mirar Olive Kitteridge. No era necessari, però HBO es torna a reafirmar com una productora de gran qualitat. Una fotografia molt ben treballada, una excel·lent actuació de Frances McDormand –que sembla tenir una facilitat insultant per bordar els papers de mare de família altiva i cabrejada—, i una trama pacient, lentament ordida, en què totes les peces acaben encaixant.

olive

Es nota que la sèrie reprodueix la novel·la homònima d’Elizabeth Strout. L’arquitectura de les pel·lícules i les sèries guanya en fortalesa quan el guió es basa en l’obra d’una mà literària. Olive Kitteridge ja comença a captivar des dels primers diàlegs. Entorn una taula, a mig sopar, Christoper (fill), Henry (pare) i Olive (mare) parlen sobra la depressió d’una veïna del barri:

 

Christopher:  “What’s depression?”

Olive:“It’s bad wiring, makes your nerves raw”

Christopher: “Is that why you’re so mean all time?”

Olive: “Absolutely”

Henry: “Your mother is not depressed”

Olive: “Yes, I am. Happy to have it. Goes with being smart”.

Henry: “All right, Olive”

Olive: “We might as well discuss it, Henry. He might have it too”.

Christoper: “But you don’t think I’m smart”

Olive: “Of course I do”

Christopher: “No, you don’t. You think I’m average”

Olive: “You are plenty complicated, Christoper. Average is someone like Denise the mouse

Henry: “For God’s sake. Nothing wrong with that. Average people are happier, happy, happy. You should try it sometime, Ollie”.

Olive: “I can’t. I’m too depressed”.

Aquestes poques línies ja són suficients per endevinar on ens portarà l’adaptació feta per Jane Anderson. La concepció del tarannà de la persona, en aquest cas la depressió d’Olive Kitteridge, com una fatalitat inesquivable. Seràs qui ets. Seràs qui sempre has estat. Moriràs amb el mateix caràcter que has nascut i crescut, perquè no hi ha marge substancial de canvi o millora. Un contingut molt més clàssic que modern, completament oposat a les creences de la psicologia contemporània i la ideologia del self-help. Olive Kitteridge, poc avesada al tracte i les convencions socials, autopercebuda com a persona estranya i de difícil convivència, no concep la depressió com una malaltia. Ni tan sols com un estatge passatger, transitori i superable, que es pugui tractar i vèncer. Els psicòlegs, considerats com a professionals de la mentida, són oberta i francament renegats; per atenuar aquesta gran càrrega, inseparable del seu cos, Olive únicament confia en el gos, les flors i els fruits secs.  El missatge, aigua cristal·lina: no intentis traçar plànols quan els daus ja han estat tirats.

Ningú dubtaria en definir Olive Kitteridge com una persona repel·lent, esquerpa, prou sincera per ser ofensiva, i exageradament injusta amb el seu cercle afectiu íntim. Malgrat gaudir d’una bondat natural superior a la mitjana, que l’empeny a protegir els més fràgils, simplement és incapaç de conviure amb les lleis de la sociabilitat humana. No té problemes d’inestabilitat o desordre emocional. Just al contrari, es caracteritza per la seva excepcional fermesa de caràcter. Una implacable rigidesa i equilibri mental que guia cadascuna de les seves accions i paraules, especialment les més verinoses. Des d’aquesta serenitat derrotista, observa la seva família i entorn amb ulls de frustrada resignació. Recorda un cavall altiu i poderós, segur i confiat en la seva força, àgil i lliure per moure’s a la seva llibertat, i tanmateix descol·locat en un tauler habitat per dames. Compren l’escenari que trepitja, però no els personatges que l’habiten, que se li fan tan estranys com alienígenes. Poc orgullosa del seu caràcter, però sí molt satisfeta, no es mostra gens disposada a bascular cap a posicions més flexibles. Malgrat ser conscient que és ella la rara avis, és incapaç de mostrar-se menys bel·ligerant enfront les actituds cordials i absurdes.

La relació amb Henry, el seu afectuós i sociable marit, és l’estira i arronsa sobre la qual es basteix la tensió de l’obra, i en conseqüència, el seu argument. Ell: obert, agradable, simpàtic, altruïsta, farmacèutic. Ella: irritable, corrosiva, egoista, impermeable, professora. La justícia kàrmica,  la sèrie ho deixa ben clar, és una entelèquia infantiloide. Afortunadament per uns, desgraciadament per uns altres, no es recull el què es sembra. No és voler fer un acudit negre afirmar que la relació entre Olive i Henry només és sana quan ell es converteix en un vegetal. Olive és perfecte… en la debilitat.

Finalment, tot i ser una temàtica força lateral, Olive Kitteridge també tracta sobre els problemes d’adaptació de les persones molt intel·ligents, infradotades emocionalment. Especialment subtil, i per això significativíssima, és la conversió que es produeix en l’afable repartidor Jerry McCarthy. Tan bon punt s’ha llicenciat a Massachussets es converteix en un dèspota arrogant i malcarat. Personatges més secundaris, com Kevin Coulson o Jim O’Cassey, insisteixen en la mateixa direcció: “els millors cervells són els pitjors cervells”. Els savis han escrit que la perspicàcia i la lucidesa són enemigues irreconciliables de l’audàcia o l’ intel·ligència. De fons, Anderson sembla xiuxiuejar l’arxicitada màxima de Pascal: “si ho penses bé, res et pot consolar”.

Malgrat que Olive Kitteridge és una obra fatalista i decadent, també hi trobareu illots de sarcasme que us faran riure, especialment si sou una mica cínics, misantrops o intel·ligents. Només parlaré del final per alertar que, malgrat ser realista, és força controvertit. De fet, encara he de decidir si és perfecte o perfectament fraudulent. Potser aquests dubtes, que em dominen, són la marca d’aigua de la sèrie. Que el públic no es posi d’acord sobre el desenllaç d’una trama acostuma a ser un bon indicador de la seva qualitat. Infinites vegades perdreu quatre hores de la vostra vida. Per això us animo a guanyar-les en aquesta minisèrie que, malgrat que el món sempre s’equivoqui, tants reconeixements de la crítica i l’audiència ha rebut.

Guillem Carreras. Novembre ’15.

La taronja mecànica. El final censurat.

Deixa un comentari

Reflexions d’Anthony Burgess sobre la seva novel·la més famosa, tal com la va escriure originalment.

a-clockwork-orange-original

Publiqué la novela A Clockwork orange en 1962, lapso que debería haber bastado para borrarla de la memoria literaria del mundo. Sin embargo se resiste a ser borrada, y de esto la versión cinematográfica de Stanley Kubrick es la principal responsable. De buena gana la repudiaría por diferentes razones, pero eso no está permitido. Recibo cartas de estudiantes que tratan de escribir tesis sobre la novela, o peticiones de dramaturgos japoneses para convertirla en una suerte de obra de teatro noh. Así pues, es altamente probable que sobreviva, mientras que otras obras mías que valoro más muerden el polvo. Esto no es una experiencia inusual para los artistas. Rachmaninoff solía lamentarse de que se le conociera principalmente por un Preludio en Do menor sostenido que compuso en la adolescencia, mientras que sus obras de madurez no entraban nunca en los programas. Los niños afilan sus dientes pianísticos en un Minueto en Sol que Beethoven compuso sólo para poder detestarlo. Tendré que seguir viviendo con La naranja mecánica, y eso significa que me liga a ella un cierto deber de autor. Tengo un deber muy especial hacia ella en los Estados Unidos, y será mejor que explique en qué consiste.

Expondré la situación sin rodeos. La naranja mecánica nunca ha sido publicada completa en Norteamérica. El libro que escribí está dividido en tres partes de siete capítulos cada una. Recurra a su calculadora de bolsillo y descubrirá que eso hace un total de veintiún capítulos. 21 es el símbolo de la madurez humana, o lo era, puesto que a los 21 tenías derecho a votar y asumías las responsabilidades de un adulto. Fuera cual fuese su simbología, el caso es que 21 fue el número con el que empecé. A los novelistas de mi cuerda les interesa la llamada numerología, es decir que los números tienen que significar algo para los humanos cuando éstos los utilizan. El número de capítulos nunca es del todo arbitrario. Del mismo modo que un compositor musical trabaja a partir de una vaga imagen de magnitud de extensión, y esa imagen se expresa en el número de partes y capítulos en los que se dispondrá la obra. Esos veintiún capítulos eran importantes para mí.

Pero no lo eran para mi editor de Nueva York. El libro que publicó sólo tenía veinte capítulos.  Insistió en eliminar el veintiuno. Naturalmente, yo podía haberme opuesto y llevar mi libro a otra parte, pero se considera que él estaba siendo caritativo al aceptar mi trabajo y que cualquier otro editor de Nueva York o Boston rechazaría el manuscrito sin contemplaciones. En 1961 necesitaba dinero, aun la miseria que me ofrecían como anticipo, y si la condición para que aceptasen el libro significaba también su truncamiento, que así fuera. Por tanto hay una profunda diferencia entre La naranja mecánica que es conocida en Gran Bretaña y el volumen algo más delgado que lleva el mismo título en los Estados Unidos de América.

Sigamos adelante. El resto del mundo recibió sus ejemplares a través de Gran Bretaña, y por eso la mayoría de las versiones (ciertamente las traducciones francesa, italiana, rusa, hebrea, rumana y alemana) tienen los veintiún capítulos originales. Ahora bien, cuando Stanley Kubrick rodó su película, aunque lo hizo en Inglaterra, siguió la versión norteamericana, y al público fuera de los Estados Unidos le pareció que la historia acababa algo prematuramente. No es que los espectadores exigieran la devolución de su entrada, pero se preguntaban por qué Kubrick había suprimido el desenlace. Muchos me escribieron a propósito de eso; la verdad es que me ha pasado buena parte de mi vida haciendo declaraciones xerográficas, de intención y de frustración de intención, mientras que Kubrick y mi editor de Nueva York gozaban tranquilamente de la recompensa por su mala conducta. La vida, por supuesto, es terrible.

orange

¿Qué ocurría en ese vigésimo primer capítulo? Ahora tienen la oportunidad de averiguarlo. En resumen mi joven criminal protagonista crece unos años. La violencia acaba por aburrirlo y reconoce que es mejor emplear la energía humana en la creación que en la destrucción. La violencia sin sentido es una prerrogativa de la juventud; rebosa energía pero le falta talento constructivo. Su dinamismo se ve forzado a manifestarse destrozando cabinas telefónicas, descarrilando trenes, robando coches y luego estrellándolos y, por supuesto, en la mucho más satisfactoria actividad de destruir seres humanos. Sin embargo, llega un momento en que la violencia se convierte en algo juvenil y aburrido. Es la réplica de los estúpidos y los ignorantes Mi joven rufián siente de pronto, como una revelación, la necesidad de hacer algo en la vida, casarse, engendrar hijos, mantener la naranja del mundo girando en las rucas de Bogo, o manos de Dios, y quizás incluso crear algo, música por ejemplo. Después de todo Mozart y Mendelssohn compusieron una música celestial en la adolescencia o nadsat, mientras que lo único que hacía mi héroe era rasrecear y el viejo unodós-unodós. Es con una especie de vergüenza que este joven que está creciendo mira ese pasado de destrucción. Desea un futuro distinto.

En el vigésimo capítulo no hay ningún indicio de este cambio. El chico es condicionado y luego descondicionado y contempla con júbilo la recuperación de una voluntad libre y violenta. “Sí, yo ya estaba curado”, dice, y así concluyen el libro norteamericano y la película. El capítulo veintiuno concede a la novela una cualidad de ficción genuina, un arte asentado sobre el principio de que los seres humanos cambian. De hecho, no tiene demasiado sentido escribir una novela a menos que pueda mostrarse la posibilidad de una transformación moral o un aumento de sabiduría que opera en el personaje o personajes principales. Incluso los malos bestsellers muestran a la gente cambiando. Cuando una obra de ficción no consigue mostrar el cambio, cuando sólo muestra el carácter humano como algo rígido, pétreo, impenitente, abandona el campo de la novela y entra en la fábula o la alegoría. La Naranja norteamericana o de Kubrick es una fábula; la británica o mundial es una novela.

Pero mi editor de Nueva York veía mi vigésimo primer capítulo como una traición. Era muy británico, blando, y mostraba una renuencia pelagiana a aceptar que el ser humana podía ser un modelo de maldad impenitente. Venía a decir que los norteamericanos eran más fuertes que los británicos y no temían enfrentarse a la realidad. Pronto se verían enfrentados a ella en Vietnam. Mi libro era kennediano y aceptaba la noción de progreso moral. Lo que en realidad se quería era un libro nixoniano sin un hilo de optimismo. Dejemos que la maldad se pavonee en la página y hasta la última línea y se ría de todas las creencias heredadas, judía, cristiana, musulmana o cualquier otra, y de que los humanos pueden llegar a ser mejores. Un libro así sería sensacional, y lo es. Pero no creo que sea una imagen justa de la vida humana.

orange1

Y no lo creo porque, por definición, el ser humano está dotado de libre albedrío, y puede elegir entre el bien y el mal. Si sólo puede actuar bien o solo puede actuar mal, no será más que una naranja mecánica, lo que quiere decir que en apariencia será un hermoso organismo con color y zumo, pero de hecho no será más que un juguete mecánico al que Dios o el Diablo (o el Todopoderoso Estado, ya que está sustituyéndolos a los dos) le darán cuerda. Es tan inhumano ser totalmente bueno como totalmente malvado. Lo importante es la elección moral. La maldad tiene que existir junto a la bondad para que pueda darse esa elección moral. La vida se sostiene gracias a la enconada oposición de entidades morales. De eso hablan los noticiarios televisivos. Desgraciadamente hay en nosotros tanto pecado original que el mal nos parece atractivo. Destruir es más fácil y mucho más espectacular que crear. Nos gusto morirnos de miedo ante visiones de destrucción cósmica. Sentarse en una habitación oscura y componer la Missa Solemnis o la Anatomía de la melancolía no da pie a titulares ni a flashes informativos. Desgraciadamente mi pequeño libelo atrajo a muchos porque despedía los miasmas del pecado original como un cartón de huevos podridos.

Parece mojigato e ingenuo negar que mi intención al escribir la novela era excitar las peores inclinaciones de mis lectores. Mi saludable herencia de pecado original se exterioriza en el libro y disfruto violando y destruyendo por poderes. Es la cobardía innata del novelista, que delega en personajes imaginarios los pecados que él tiene la prudencia de no cometer. Peor el libro también guarda una lección real, la tradicional repetición de la importancia de la elección moral. Es precisamente el hecho de que esa lección destaca tanto lo que me hace menospreciar a veces La naranja mecánica como una obra demasiado didáctica para ser artística. No es misión de novelista predicar, sino mostrar. Yo he mostrado suficiente, aunque a veces lo oculta la cortina de un idioma inventado; otro aspecto de mi cobardía. El nadsat, una versión rusificada del inglés, fue concebido para amortiguar la cruda respuesta que se espera de la pornografía. Convierte el libro en una aventura lingüística. La gente prefiere la película porque el lenguaje los asusta, y con razón.

No creo tener que recordar a los lectores el significado del título. Las naranjas mecánicas no existen, excepto en el habla de los viejos londinenses. La imagen era extraña, siempre aplicada a cosas extrañas. “Ser más raro que una naranja mecánica” quiere decir que se es extraño hasta el límite de lo extraño. En sus orígenes, “raro” [queer] no denotaba homosexualidad, aunque “raro” era también el nombre que se daba a un miembro de la fraternidad invertida. Los europeos que tradujeron el título como Arancia a Oroleria o Orange Mécanique no alcanzaban a comprender su resonancia cockney y alguno pensó que se refería a una granada de mano, una piña explosiva más barata. Yo la uso para referirme a la aplicación de una moralidad mecánica a un organismo que rebosa de jugo y dulzura.

Los lectores del capítulo veintiuno deben decidir por sí mismos si mejora el libro que presumiblemente conocen o realmente se trata de un miembro prescindible. Mi intención era que el libro concluyese de esta manera, pero tal vez mi juicio estético no era correcto. Los escritores raras veces son sus mejores críticos, y tampoco son críticos. Quod scripsi scripsi, dijo Poncio Pilatos cuando hizo a Jesucristo rey de los judíos. “Lo que he escrito, escrito está”. Podemos destruir lo que hemos escrito, pero no podemos borrarlo. Con lo que el doctor Johnson llamaba fría indiferencia, expondré lo escrito al juicio de ese 0’00000001 de la población norteamericana al que le importan esas cuestiones. Coman esta porción dulce o escúpanla. Son libres.

Anthony Burgess. Novembre ’86.

Festival bigoti: “Volem portar grups de qualitat, populars i que creïn un ambient íntim i agradable”

Deixa un comentari

La Veu de l’Anoia ens ha entrevistatt al Pol Pastor i un servidor per fomentar el Festival Bigoti. 

cartellbigoti1

L’entrada inclou una consumició, a escollir entre una copa  de cava, vi blanc o vi negre, gentilesa de Rosa Maria Torres.

Què us ha motivat a organitzar el Festival Bigoti?

Guillem Carreras.- L’estiu del 2011 vam crear una entitat, les Festes de la Minerva, per revitalitzar la Festa Major de Santa Coloma de Queralt. Pensàvem que estava una mica endormiscada, i ens vam posar a treballar. Des de llavors hem organitzat una quinzena d’activitats culturals cada any per al poble, cobrint sobretot la vessant musical. Ens hem adonat que existeixen molts grups a Catalunya d’una gran qualitat, i que quan els presentes al públic la gent respon. Aquesta experiència ens ha decidit a fer un pas endavant i organitzar un petit festival d’estiu que pugui agradar a la gent de Santa Coloma, i per suposat també a la dels seus entorns.

Els darrers anys, a Catalunya, han sorgit bastants festivals musicals. Quin format heu pensat per al vostre?

Pol Pastor: La idea base del festival és promocionar música moderna catalana. Durant les Festes de la Minerva, hem portat grups poc (o gens) coneguts per als colomins, però que,un cop acabat el concert, tothom n’ha sortit gratament sorprès. Aquest és el camí a seguir al Bigoti. Hi sortim doblement guanyant, les bandes que vinguin podran promocionar-se per les nostres terres, i els oients descobriran propostes musicals de qualitat i del nostre país.

G.C: La gent podrà seure i gaudir tranquil·lament del concert mentre pren un combinat, o el vi i el cava gentilesa de Rosa Maria Torres i la Denominació d’Origen de la Conca de Barberà.

carla i laia

La Carla i la Laia ens faran passar una estona ben agradable

clara peya (2)

Clara Peya és una de les compositores emergents més talentoses del país

Heu decidit comptar amb la presència de la Clara Peya, i els The Crab Apples.

P.P:  La Clara escriu una música sensible, profunda i molt accessible. A més és una pianista tècnicament impecable. Envoltant-se sempre, intel·ligentment, de grans veus, en surt un producte musical que marca, i que tindrem la sort de poder gaudir-lo en directe.  Per això no vam dubtar gens en demanar-li que vingués al Festival Bigoti. Estem molt contents, a més, perquè aquesta actuació serà la preestrena del seu nou disc: Mímulus.  També estem molts contents amb la presència de The Crab Apples i el seu disc “Right Here”, un quartet del Vallès que ja no és una promesa. És molt més. La seva sonoritat íntima i alhora contundent casa perfectament amb el que busquem al Bigoti.  Tampoc ens volem oblidar de l’actuació de la Carla i la Laia. Són dues noies de Santa Coloma que versionen música moderna, i que són producte del gran ambient musical que tenim a Santa Coloma. Als acústics que tindrem els seguiran un parell d’hores de música electrònica tranquil·la per allargar l’esdeveniment fins la matinada.

Quins projectes teniu per al futur del Festival Bigoti?

G.C.- No cal dir que ens agradaria que aquesta iniciativa, que hem tirat endavant amb molta il·lusió, agradés a la gent i tingui continuïtat. Sempre que comences un projecte et trobes amb incògnites. Estem segurs que el Festival Bigoti cada any serà millor, i que mica en mica anirem polint i perfeccionant els detalls. La nostra prioritat és que els concerts que portem siguin de qualitat, de grups nous que treballin bé, que siguin molt populars, i que aconsegueixen crear un ambient íntim i agradable on la gent s’hi senti molt a gust.

HORARIS FESTIVAL BIGOTI.

Divendres 3 de Juliol, 23: 00. Clara & Laia, i Clara Peya.

Divendres 17 de Juliol,  23: 30. The Crab Apples.

Festival Bigoti

Perquè creure en tu? Perquè creure en mi?

Deixa un comentari

Estimar amb tot el cor una persona, i malgrat tot veure’s abocat a amagar-te rere mentides, trames i secrets. Ser-hi íntim, però no poder explicar què passa. A ningú. Mai. Enlloc. Aquesta és la història (o hauria de teclejar “drama”?) que planteja The honourable woman, una excel·lent producció de la BBC2.

Hugo Blick és el productor, guionista i director d’una sèrie en què tots els ingredients estan molt ben cuidats. Les tres disciplines troncals de les propostes audiovisuals—guió, fotografia i interpretació—arriben a un nivell de qualitat molt poc comuna. La gestió dels ritmes, avançant i retrocedint en el temps, alternant moments de gran tensió i dramatisme amb espais de capteniment i introspecció, és fantàstica. Per parlar de fotografia sóc més inútil que el condó d’un estèril. Ara bé, estic convençut que tots els amants del cinema i les sèries—que no us deixeu endur simplement per la història, sinó que us fixeu en la seva elaboració—sabreu valorar-la com es mereix. I finalment, què dir de la interpretació? Maggie Gyllenhall executa un paper d’escàndol. Alegre, irònica, desequilibrada, autocompassiva, seductora (realment és molt sensual), desesperada, irada, dura, i per sobretot de totes les altres característiques, AMOROSA i LLUITADORA. El ventall de registres que realitza Gyllenhall és amplíssim, i tots els supera amb molt bona nota.

The honourable woman, ambientada en les deu mil turbulències que sacsegen la guerra entre Palestina i Israel, pot definir-se fàcilment com un thriller polític. Innegablement, el joc d’interessos entre Estats i grup de poder és un element fonamental. Tant és així que marca l’inici, el desenvolupament i el final de la trama. Si la corono amb tants llorers, tanmateix, no és perquè realitzi una bona descripció del Pròxim Orient. Crec que es mereix ser elogiada tan vehentment perquè aconsegueix agitar l’espectador. Blick no dissimula la seva voluntat provocadora. L’inici de cada capítol ve procedit d’una bomba de rellotgeria, en la forma d’aquest text:

Original: “Who do you trust? How do you know? By how they appear or what they say? What they do? How? We all have secrets. We all tell lies, just to keep them from each other and from ourselves. But sometimes, rarely, something cap happen that leaves you no choice but to reveal it. To let the world see who you really are. Your secret self. But mostly, we tell lies. We hide our secrets from each other, from ourselves. And the easiest way to do this is not to even know that you are. So when you about it like that, it’s a wonder we trust anyone at all.

Català:  “Amb qui confies? Com ho saps? ¿Per allò que aparenten, o allò que diuen? ¿Per el què fan? Com ho saps? Tots tenim secrets. Tots diem mentides, només per guardar-les els uns dels altres, i de nosaltres mateixos. Però a vegades, excepcionalment, pot passar una cosa que no et deixi més opció que revelar-les. Perquè el món sàpiga qui ets realment. El teu jo veritable. Però gairebé sempre diem mentides. Amaguem els nostres secrets als altres, a nosaltres mateixos. I la forma més senzilla de fer-ho és que ni tan sols sàpigues que ho són. Així que, quan ho penses d’aquesta manera, és sorprenent que confiem absolutament amb ningú”. 

Maggie Gyllenhaal

“Secrets are weird. People think you share them. But you don’t. They have two sides. Either you own them or they own you”. “Els secrets són estranys. La gent pensa que els comparteixes. Però no ho fas. Tenen dos costats. O tens el secret, o el secret et té a tu”. La interpretació de Nessa Stein va merèixer el Globus d’Or a Maggie Gylenhall com a millor actriu de minisèrie.

L’art no pot limitar-se a esgarrapar la carn. Si no apunyala l’ànima esdevé completament baladí. Amb línies com aquestes, The honourable woman aconsegueix que ens replantegem, ni que sigui per un moment, allò que considerem obvi. Amics, familiars, amors… Perquè hi confiem? Què ens fa estar tant segurs que coneixem com som? Qui ens assegura que les seves vides, pensaments i intencions no són radicalment diferents dels què projectem? I no menys terrorífic: com recuperar la confiança trencada amb una persona que estimes? Comès l’error, és possible tornar al punt inicial d’intimitat? The honourable woman ho demostra: la vida no coneix fórmules ni manuals per aquests casos. Els dubtes més tontos i senzills són els més putes. Només les respostes innecessàries necessiten preguntes intel·ligents. A vegades, tot el què pots fer és desitjar tenir sort.

 

 

 

 “Perquè creure en tu?”

“Perquè creure en mi?”

 

 

 

Guillem Carreras. Maig ’15
1,2,3. 4,3,2.

Older Entries

%d bloggers like this: