Taula rodona sobre el conflicte sirià.

Deixa un comentari

siria1

Síria està vivint  uns moments extraordinàriament difícils. Tots en som conscients, malgrat que la complexitat d’interessos geopolítics i rivalitats religioses moltes vegades ens dificulta entendre les causes d’aquest drama humanitari. La inauguració del curs de l’Antena de Coneixement, seguida d’una taula rodona sobre la guerra civil siriana, va ser una oportunitat perfecta per entendre el conflicte en tota la seva dimensió. Especialment, en tres nivells: quins són els interessos dels actors protagonistes de la regió i les principals potències internacionals en el conflicte, què podem fer com a poble per acollir els sirians que la guerra ha expulsat de la seva pàtria, i com han de sobreviure els sirians que intenten fugir de la guerra, els segrestos i la misèria.

El doctor Enric Olivé obrí el col·loqui explicant l’entramat internacional que s’està jugant a Síria. Una població que es rebel·la originàriament contra el seu dèspota, en el sí de les revoltes al món àrab; una força emergent (Estat islàmic) que aprofita el cas del conflicte per introduir les armes a un país radicalment contrari als seus posicionaments; un món occidental covard que ha preferit no molestar els seus tirans que no pas defensar els drets més desfavorits; una Rússia que vol tornar a emergir com a potència central i que, fidel a un afany llargament perseguit, busca una sortida de la seva zona d’influència al Mediterrani; una Turquia que ha trobat l’oportunitat perfecta per, paral·lelament al camí cap a la islamització de la república, atacar la població kurda; una guerra entre faccions religioses (sunnites i xiïtes, en els diferents versions) per guanyar influència al món islàmic, etc. En definitiva, un còctel indigerible per la població siriana. El doctor Olivé també subratllà la gran capacitat organitzativa d’Estat Islàmic com a potència emergent, totalment estable financerament gràcies als petrodòlars, i la nostra responsabilitat com a europeus permetent que les seves quotes de poder (al port de Tarragona, a la samarreta del Barça, i cada vegada a més llocs) augmentin sense aturador. Segons el doctor Olivé, el 40% de la problemàtica siriana estaria solucionada si les potències occidentals deixessin de comerciar amb els Estats que financen Estat islàmic.

La doctora en filologia àrab Sílvia Monserrate llegí una crònica molt sincera i emotiva de la seva experiència a Síria l’any 2000. Unes línies molt boniques en què recordava la rapidesa amb què fou acollida i l’amabilitat de la seva gent. Subratllà la lentitud de les administracions generals per bastir un protocol d’actuació per acollir la població refugiada, i destacà la necessitat que les poblacions comencin a organitzar-se per sí mateixes. En aquest sentit, recordà que el procés d’adaptació és molt més senzill en els pobles petits, on l’accés a habitatge, escolarització i adaptació social és més immediat i segur, doncs contràriament al que pot passar en un nucli urbà, es limiten els perills de crear guetos. Quan Santa Coloma es mostri tan solidària com és per recollir famílies sirianes refugiades, la seva experiència, així com la del seu poble, serà molt útil.

Finalment, la doctora siriana Noor Alchiekh explicà la seva commovedora experiència militar. Com va venir a Tarragona a estudiar ignorant completament que no podria tornar, almenys de moment, al seu país natal; com ha viscut el segrest del seu germà per part de mercenaris, ignorant si l’havia capturat l’exèrcit del règim o l’oposició i amb l’únic temor que si no pagaven una quantitat exorbitant rebrien el seu cos a trossos; el periple que passen els refugiats per arribar a Alemanya o Suècia a través de Grècia, i els escandalosos i abjectes beneficis del tràfic de persones, facilitats pel tancament de fronteres practicat per Hongria; la sensació d’inseguretat generalitzada; i finalment, malgrat tot, la creença que els qui poden marxar són les capes socials privilegiades de Síria, prou riques per pagar a les màfies, deixant enrere una multitud de compatriotes obligada a participar en una guerra enquistada i sense solució pròxima aparent.

El torn de preguntes i intervencions fou molt participatiu i enriquidor. Tan de bo Santa Coloma, i el conjunt de Catalunya, es mostri tan fraternal i humanitari com en altres conflictes recents viscuts prop de les nostres fronteres.

Guillem Carreras. Octubre ’15

siria2

Anuncis

Olive Kitteridge

Deixa un comentari

Si teniu un parell de vespres lliures, us recomano que els invertiu en mirar Olive Kitteridge. No era necessari, però HBO es torna a reafirmar com una productora de gran qualitat. Una fotografia molt ben treballada, una excel·lent actuació de Frances McDormand –que sembla tenir una facilitat insultant per bordar els papers de mare de família altiva i cabrejada—, i una trama pacient, lentament ordida, en què totes les peces acaben encaixant.

olive

Es nota que la sèrie reprodueix la novel·la homònima d’Elizabeth Strout. L’arquitectura de les pel·lícules i les sèries guanya en fortalesa quan el guió es basa en l’obra d’una mà literària. Olive Kitteridge ja comença a captivar des dels primers diàlegs. Entorn una taula, a mig sopar, Christoper (fill), Henry (pare) i Olive (mare) parlen sobra la depressió d’una veïna del barri:

 

Christopher:  “What’s depression?”

Olive:“It’s bad wiring, makes your nerves raw”

Christopher: “Is that why you’re so mean all time?”

Olive: “Absolutely”

Henry: “Your mother is not depressed”

Olive: “Yes, I am. Happy to have it. Goes with being smart”.

Henry: “All right, Olive”

Olive: “We might as well discuss it, Henry. He might have it too”.

Christoper: “But you don’t think I’m smart”

Olive: “Of course I do”

Christopher: “No, you don’t. You think I’m average”

Olive: “You are plenty complicated, Christoper. Average is someone like Denise the mouse

Henry: “For God’s sake. Nothing wrong with that. Average people are happier, happy, happy. You should try it sometime, Ollie”.

Olive: “I can’t. I’m too depressed”.

Aquestes poques línies ja són suficients per endevinar on ens portarà l’adaptació feta per Jane Anderson. La concepció del tarannà de la persona, en aquest cas la depressió d’Olive Kitteridge, com una fatalitat inesquivable. Seràs qui ets. Seràs qui sempre has estat. Moriràs amb el mateix caràcter que has nascut i crescut, perquè no hi ha marge substancial de canvi o millora. Un contingut molt més clàssic que modern, completament oposat a les creences de la psicologia contemporània i la ideologia del self-help. Olive Kitteridge, poc avesada al tracte i les convencions socials, autopercebuda com a persona estranya i de difícil convivència, no concep la depressió com una malaltia. Ni tan sols com un estatge passatger, transitori i superable, que es pugui tractar i vèncer. Els psicòlegs, considerats com a professionals de la mentida, són oberta i francament renegats; per atenuar aquesta gran càrrega, inseparable del seu cos, Olive únicament confia en el gos, les flors i els fruits secs.  El missatge, aigua cristal·lina: no intentis traçar plànols quan els daus ja han estat tirats.

Ningú dubtaria en definir Olive Kitteridge com una persona repel·lent, esquerpa, prou sincera per ser ofensiva, i exageradament injusta amb el seu cercle afectiu íntim. Malgrat gaudir d’una bondat natural superior a la mitjana, que l’empeny a protegir els més fràgils, simplement és incapaç de conviure amb les lleis de la sociabilitat humana. No té problemes d’inestabilitat o desordre emocional. Just al contrari, es caracteritza per la seva excepcional fermesa de caràcter. Una implacable rigidesa i equilibri mental que guia cadascuna de les seves accions i paraules, especialment les més verinoses. Des d’aquesta serenitat derrotista, observa la seva família i entorn amb ulls de frustrada resignació. Recorda un cavall altiu i poderós, segur i confiat en la seva força, àgil i lliure per moure’s a la seva llibertat, i tanmateix descol·locat en un tauler habitat per dames. Compren l’escenari que trepitja, però no els personatges que l’habiten, que se li fan tan estranys com alienígenes. Poc orgullosa del seu caràcter, però sí molt satisfeta, no es mostra gens disposada a bascular cap a posicions més flexibles. Malgrat ser conscient que és ella la rara avis, és incapaç de mostrar-se menys bel·ligerant enfront les actituds cordials i absurdes.

La relació amb Henry, el seu afectuós i sociable marit, és l’estira i arronsa sobre la qual es basteix la tensió de l’obra, i en conseqüència, el seu argument. Ell: obert, agradable, simpàtic, altruïsta, farmacèutic. Ella: irritable, corrosiva, egoista, impermeable, professora. La justícia kàrmica,  la sèrie ho deixa ben clar, és una entelèquia infantiloide. Afortunadament per uns, desgraciadament per uns altres, no es recull el què es sembra. No és voler fer un acudit negre afirmar que la relació entre Olive i Henry només és sana quan ell es converteix en un vegetal. Olive és perfecte… en la debilitat.

Finalment, tot i ser una temàtica força lateral, Olive Kitteridge també tracta sobre els problemes d’adaptació de les persones molt intel·ligents, infradotades emocionalment. Especialment subtil, i per això significativíssima, és la conversió que es produeix en l’afable repartidor Jerry McCarthy. Tan bon punt s’ha llicenciat a Massachussets es converteix en un dèspota arrogant i malcarat. Personatges més secundaris, com Kevin Coulson o Jim O’Cassey, insisteixen en la mateixa direcció: “els millors cervells són els pitjors cervells”. Els savis han escrit que la perspicàcia i la lucidesa són enemigues irreconciliables de l’audàcia o l’ intel·ligència. De fons, Anderson sembla xiuxiuejar l’arxicitada màxima de Pascal: “si ho penses bé, res et pot consolar”.

Malgrat que Olive Kitteridge és una obra fatalista i decadent, també hi trobareu illots de sarcasme que us faran riure, especialment si sou una mica cínics, misantrops o intel·ligents. Només parlaré del final per alertar que, malgrat ser realista, és força controvertit. De fet, encara he de decidir si és perfecte o perfectament fraudulent. Potser aquests dubtes, que em dominen, són la marca d’aigua de la sèrie. Que el públic no es posi d’acord sobre el desenllaç d’una trama acostuma a ser un bon indicador de la seva qualitat. Infinites vegades perdreu quatre hores de la vostra vida. Per això us animo a guanyar-les en aquesta minisèrie que, malgrat que el món sempre s’equivoqui, tants reconeixements de la crítica i l’audiència ha rebut.

Guillem Carreras. Novembre ’15.

Perquè creure en tu? Perquè creure en mi?

Deixa un comentari

Estimar amb tot el cor una persona, i malgrat tot veure’s abocat a amagar-te rere mentides, trames i secrets. Ser-hi íntim, però no poder explicar què passa. A ningú. Mai. Enlloc. Aquesta és la història (o hauria de teclejar “drama”?) que planteja The honourable woman, una excel·lent producció de la BBC2.

Hugo Blick és el productor, guionista i director d’una sèrie en què tots els ingredients estan molt ben cuidats. Les tres disciplines troncals de les propostes audiovisuals—guió, fotografia i interpretació—arriben a un nivell de qualitat molt poc comuna. La gestió dels ritmes, avançant i retrocedint en el temps, alternant moments de gran tensió i dramatisme amb espais de capteniment i introspecció, és fantàstica. Per parlar de fotografia sóc més inútil que el condó d’un estèril. Ara bé, estic convençut que tots els amants del cinema i les sèries—que no us deixeu endur simplement per la història, sinó que us fixeu en la seva elaboració—sabreu valorar-la com es mereix. I finalment, què dir de la interpretació? Maggie Gyllenhall executa un paper d’escàndol. Alegre, irònica, desequilibrada, autocompassiva, seductora (realment és molt sensual), desesperada, irada, dura, i per sobretot de totes les altres característiques, AMOROSA i LLUITADORA. El ventall de registres que realitza Gyllenhall és amplíssim, i tots els supera amb molt bona nota.

The honourable woman, ambientada en les deu mil turbulències que sacsegen la guerra entre Palestina i Israel, pot definir-se fàcilment com un thriller polític. Innegablement, el joc d’interessos entre Estats i grup de poder és un element fonamental. Tant és així que marca l’inici, el desenvolupament i el final de la trama. Si la corono amb tants llorers, tanmateix, no és perquè realitzi una bona descripció del Pròxim Orient. Crec que es mereix ser elogiada tan vehentment perquè aconsegueix agitar l’espectador. Blick no dissimula la seva voluntat provocadora. L’inici de cada capítol ve procedit d’una bomba de rellotgeria, en la forma d’aquest text:

Original: “Who do you trust? How do you know? By how they appear or what they say? What they do? How? We all have secrets. We all tell lies, just to keep them from each other and from ourselves. But sometimes, rarely, something cap happen that leaves you no choice but to reveal it. To let the world see who you really are. Your secret self. But mostly, we tell lies. We hide our secrets from each other, from ourselves. And the easiest way to do this is not to even know that you are. So when you about it like that, it’s a wonder we trust anyone at all.

Català:  “Amb qui confies? Com ho saps? ¿Per allò que aparenten, o allò que diuen? ¿Per el què fan? Com ho saps? Tots tenim secrets. Tots diem mentides, només per guardar-les els uns dels altres, i de nosaltres mateixos. Però a vegades, excepcionalment, pot passar una cosa que no et deixi més opció que revelar-les. Perquè el món sàpiga qui ets realment. El teu jo veritable. Però gairebé sempre diem mentides. Amaguem els nostres secrets als altres, a nosaltres mateixos. I la forma més senzilla de fer-ho és que ni tan sols sàpigues que ho són. Així que, quan ho penses d’aquesta manera, és sorprenent que confiem absolutament amb ningú”. 

Maggie Gyllenhaal

“Secrets are weird. People think you share them. But you don’t. They have two sides. Either you own them or they own you”. “Els secrets són estranys. La gent pensa que els comparteixes. Però no ho fas. Tenen dos costats. O tens el secret, o el secret et té a tu”. La interpretació de Nessa Stein va merèixer el Globus d’Or a Maggie Gylenhall com a millor actriu de minisèrie.

L’art no pot limitar-se a esgarrapar la carn. Si no apunyala l’ànima esdevé completament baladí. Amb línies com aquestes, The honourable woman aconsegueix que ens replantegem, ni que sigui per un moment, allò que considerem obvi. Amics, familiars, amors… Perquè hi confiem? Què ens fa estar tant segurs que coneixem com som? Qui ens assegura que les seves vides, pensaments i intencions no són radicalment diferents dels què projectem? I no menys terrorífic: com recuperar la confiança trencada amb una persona que estimes? Comès l’error, és possible tornar al punt inicial d’intimitat? The honourable woman ho demostra: la vida no coneix fórmules ni manuals per aquests casos. Els dubtes més tontos i senzills són els més putes. Només les respostes innecessàries necessiten preguntes intel·ligents. A vegades, tot el què pots fer és desitjar tenir sort.

 

 

 

 “Perquè creure en tu?”

“Perquè creure en mi?”

 

 

 

Guillem Carreras. Maig ’15
1,2,3. 4,3,2.

Febrer és el mes més cruel

Deixa un comentari

La Llibreria Documenta ha exercit d’amfitriona per la presentació de “Febrer” (Edicions 3i4),  l’últim poemari de Jordi Mas. Reconegut amb el premi Vicent Andrés Estellés d’enguany, l’obra suposa un trencament força radical respecte les propostes que havia fet en Jordi fins ara. En paraules de Miquel Desclot, es tracta “d’una cosa molt diferent a l’anterior. L’edifici barroc que havia construït a Sema, aquí desapareix del tot. L’autor s’expressa amb la màxima naturalitat”. Naturalitat, tanmateix, no és sinònim de senzillesa o claredat.

IMG_9571 (1)

Jordi Mas presentant “Febrer”, acompanyat de Laia Climent i Miquel Desclot, a la Llibreria Documenta.

Malgrat que enlloc com Catalunya s’ha experimentat la influència de les formes japoneses  en la poesia autòctona, deguda a l’admiració que van sentir a principis de segles personalitats de la importància de Salvat Papasseit, Josep Maria Junoy, i especialment Carles Riba, encara ens sobta llegir haikús o tankes en la nostra llengua. Jordi Mas ha redoblat aquesta heterodòxia atrevint-se a proposar una forma literària nova. No és estrany que els haikus formin part d’una composició més extensa que també incorpori prosa. Sí que ho és, en canvi, que l’autor decideixi despullar-los de la seva càrrega simbòlica i poètica. De tal manera que, si enlloc de llegir-los, escoltem com algú els recita, som incapaços de detectar-los en el conjunt del poema. Una perversió força original en la mesura que renuncia a la característica essencial dels haikús: retratar una imatge senzilla de la naturalesa i suggerir-ne la seva bellesa en poques síl·labes.

En una primera instància, en Jordi Mas va redactar els quaranta-dos haikús que componen l’obra. Tanmateix, de seguida va prendre una doble decisió: no només afegir-hi la prosa, sinó traslladar-li  la carrega poètica de l’obra. Es tractava de “jugar a que els haikus fossin poc poètics”. Una troballa trencadora, per la qual Desclot afirma amb bonhomia “sentir una enveja fastigosa, doncs aconsegueix capgirar els ordres establerts”. La prosa del poema ja no es limita a acompanyar o contextualitzar el haiku, desproveït del seu protagonisme, sinó que agafa la batuta del poema.

T.S. Eliott escriu, en La terra eixorca, que “l’abril és el mes més cruel”. Presenta la primavera, el moment en què la naturalesa ha de tornar a revifar, com l’etapa més cruel de l’any. En Jordi va decidir retrocedir fins al febrer, “imaginant que era aquest el moment més dur de l’any, perquè sembla que tot s’acabar morint. Gairebé tot el llibre insisteix en idees de desaparició, mort, frustració, etc.” En aquest sentit, decidí descartar el títol original del poemari: Guaret. No volia transmetre la imatge que la terra descansava per poder créixer amb més força. La idea central del llibre és que, “durant el febrer, la naturalesa no ressorgeix”. Pràcticament la totalitat de peces tenen un to ombrívol. El protagonista torna als paisatges d’infantesa per superar un moment fosc de la seva vida, però comprova que no hi ha manera de defugir.

Seguint aquesta lògica, les vuit fotografies de Marcelo Aurelio (seleccionades entre més de 800 que es van fer a la Baixa Segarra), no buscaven “motius bonics, ni postals turístiques, sinó retratar la naturalesa en inanició”. La creença que en la terra, com en la vida humana, no hi ha marge de millora, ni espai per progressar. En aquest sentit, l’estructura del llibre pot generar equívocs. El títol dels tres blocs que formen Febrer, “Dimecres de cendra”, “Quaresma” i “Pasqua de resurrecció” podria suggerir que el poeta s’ha proposat un viatge espiritual, al final del qual aconsegueix clarificar les idees que l’angoixaven en un principi. Res més lluny de la realitat. Cap pretensió d’evolució o temporalitat. En Jordi va remenar els papers on havia escrit els quaranta poemes Quaresma, l’esquelet de Febrer, perquè no quedessin publicats en l’ordre cronològic que els havia redactat. Esperem que, a diferència de la terra de Febrer, la poesia d’en Jordi Mas López segueixi creixent i atrevint-se a explorar noves formes literàries.

Guillem Carreras. Març ’15

Poesia i veritat. Salvador Oliva

Deixa un comentari

Què determina la qualitat d’una obra literària, i més concretament, d’una composició lírica? És possible establir-ne objectivament la seva vàlua artística? Salvador Oliva, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, desenvolupa les seves conviccions al respecte a “Poesia i veritat” (Edicions de 1984). L’assaig, fruit de les classes impartides en l’assignatura Estudi lingüístic de les obres literàries, pivota sobre una idea base: la necessitat d’entendre que només podem discernir la literatura excelsa de la mediocre si agafem l’estil com a eix de referència.

 poesiaveritat400

El llibre està estructurat en tres blocs molt pedagògics i clarament diferenciats. Una primera part introductòria destaca els indicadors que converteixen un poema en una obra de qualitat; el segon apartat forma el nucli central del llibre, dedicat a disseccionar la vàlua de disset poemes (especialment de Josep Carner, Gabriel Ferrater i William Shakespeare); i finalment, una reflexió a mode d’epíleg sobre la possibilitat d’establir jerarquia de valors en la literatura (no només la lírica) sense caure en interpretacions esbiaixades o tesis solipsistes. Per els estudiosos de la teoria literària, aquestes darreres pàgines són les més interessants.

A la pregunta sobre “què diferencia un text literari de qualsevol altra registre”, Oliva ofereix una resposta contundent. Únicament l’estil d’una obra literària és capaç de subratllar el seu caràcter ficcional. L’ensenyament que es pràctica habitualment a les escoles catalanes és profundament nociu en la mesura que difon la idea que les obres literàries tenen contingut. Així equiparem inconscientment el llenguatge informatiu—que apel·la a la veritat i a la correspondència amb la realitat palpable—amb el llenguatge literari, que construeix la seva pròpia versemblança i només compleix les normes que ell mateix dicta. En conseqüència, “Poesia i Veritat” insisteix que un estudi acurat de la literatura s’ha de centrar en l’estil que desprèn aquesta, l’únic paràmetre capaç de calibrar la complexitat del món imaginari que l’escriptor proposa al lector. Una premissa vàlida fins i tot en aquelles novel·les ambientades en un context històric real. Com a exemple paradigmàtic, la famosa frase d’Imre Kértesz recordant que va haver d’inventar-se Auschwitz per poder escriure Sense destí.

Seguint aquest fil, Oliva considera que els arguments de la teoria literària marxista són més aviat pobres. Segons aquests, el valor que una societat adjudica a una obra literària respon als interessos ideològics de la classe dominant. Per Terrey Eagleton, màxim exponent d’aquesta corrent de pensament, si bé els cànons artístics són permanents, només s’alteren quan també ho fan les relacions de poder. Una posició controvertida en la mesura que només deixa marge al debat entre ideologies (no pas persones) i no explica perquè les obres clàssiques de Plató, Sòfocles o Dante segueixen agradant. No es pot considerar la subjectivitat del valor quan parlem d’autors de tal envergadura que han aconseguit ser llegits i admirats en situacions històriques radicalment diferents. Pensar que la seva permanència en el temps s’explica gràcies a la ideologia que destil·len és senzillament absurd. Tant com ho seria intentar explicar el reconeixement de Bach o Rembrandt per les connotacions polítiques de les seves creacions.

El llenguatge quotidià revela la confusió que sovint sofrim entre un objecte ètic i un estètic. Afirmant que “la Maria és una noia molt guapa”, podem referint-nos simultàniament a la seva bondat o a la seva bellesa.  Una equiparació molt habitual que fem tots en les nostres vides, i que es trasllada, de forma molt justificada, en el camp de la literatura. És comprensible que ens commoguin aquells escriptors que, independentment dels mecanismes que usen per construir la història que ens narren, mostren un estil més marcat.

“L’adjectiu “estètic” s’il·lumina quan el comparem amb el seu contrari: <<an-estètic>> o <<an-estèsic>>. Un producte anestèsic serveix per adormir-nos. Un producte estètic, en canvi, serveix per despertar-nos. Si el producte és estètic sempre tindrà elements desvetlladors, elements que ens faran posar en dubte el nostre concepte moral, més o menys heretat culturalment, per obligar-nos a buscar-ne d’altres que ens serveixin millor. És en aquest sentit que ètica i estètica són indissociables. No hi ha pot haver estètica sense ètica. Sí que hi pot haver ètica sense estètica, però aquests casos ja no són obres d’art”.

En poques línies, Salvador Oliva aconsegueix resumir el quid de la qüestió. El llenguatge literari no pot incorporar contingut ideològic en la mesura que l’estil d’una obra no s’aixeca sobre les creences dels personatges, sinó en les seves incerteses i vacil·lacions. Contràriament, hauríem de ser psicòpates per valorar les obres de Jelinek, o bé sàdics per gaudir de les novel·les del Marquès que va inspirar l’adjectiu. El plaer estètic es troba en els dilemes que presenten les obres literàries, no pas en les conclusions que es puguin extreure de les seves pàgines.

 

El lector: creador literari?

Més qüestionable, al meu entendre, és el posicionament que Oliva planteja respecte la recepció del text. “El contingut del textos literaris—escriu—prové del què la imaginació rep de la nostra experiència personal i de la nostra consciència mentre llegim, perquè el fet és que no es pot interpretar cap text literari si no és a partir del què nosaltres sabem sobre el món i sobre nosaltres mateixos. El text hi posa un mínim, i aquest mínim en marca els límits”.

Es dedueix d’aquestes paraules que la participació dels escriptors i els lectors és equiparable (o almenys comparable) en la creació d’una obra literària. O el seu corol·lari, encara més desafortunat: que el missatge d’una obra literària és, almenys en part, allò que els lectors interpreten com a tal. Una cessió desafortunada als teòrics constructivistes que tanta estupidesa han escampat en el món de les ciències socials, i especialment en l’estudi de la teoria literària. A “El Pare Goriot”, Vautrin llança aquest advertiment a un altre dels personatges més entranyables i fascinants de a Comèdia Humana.

 “[Un amic meu] Fa cas dels meus consells i s’ha fet ultrarealista: no és pas un d’aquests imbècils que s’aferrena  les seves opinions. Encara em queda un consell per donar-vos, fillet, no us aferreu ni a les vostres opinions ni a les vostres paraules. Si hom us les demana, veneu-les. Un home que es vanta de no canviar mai d’opinió és un home que ha triat anar sempre en línia recta, un neci que creu en la inefabilitat. No hi ha principis, només hi ha circumstàncies: l’home superior es casa amb els esdeveniments i les circumstàncies per dirigir-les. Si hi hagués principis i lleis fixes, els pobles no els canviarien com nosaltres canviem de camisa. No hi ha cap raó perquè l’home sigui més sensat que tota una nació”.

En aquest fragment es mostra molt clarament la immanència metafísica que Balzac traspua en totes les seves novel·les: la certesa que tots els personatges amb voluntat de poder s’envileixen espiritualment. De la mateixa manera, podríem referir-nos al fatalisme exposat per Sofòcles en la seves tragèdies, a la convicció dostoievskiana que els sistemes abstractes de pensament corrompen la bondat espontània de les persones, o al desconcert existencial al qual ens sotmet els personatges de Knut Hamsun.  Transmetre aquestes concepcions vitals, completament allunyades de qualsevol ideologia, és l’objectiu dels grans escriptors. L’essència indiscutible de les seves obres.

Podem preguntar-nos què volia explicar l’autor en un passatge literari concret, però molt rarament podem qüestionar-nos la raison d’être de la seva producció: la filosofia que vol comunicar. És un error intentar interpretar l’únic missatge que, més enllà de la trama de la història o les vicissituds dels personatges, els grans autors necessiten traslladar. En aquest sentit específic, considerar el lector com a partícip de la creació literària no només és un exercici agosarat, sinó desagraït amb els escriptors que tants bons moments ens han fet passar.

Guillem Carreras. Febrer ’15

 

 

“1714-2014. S’imposa una reflexió”.

Deixa un comentari

Aquest és el títol de l’última Nadala que ens proposa la Fundació Carulla. Dimecres fou presentada a la Sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Les Nadales de la Fundació Carulla mai es permeten el luxe de comptar amb autors de poca vàlua acadèmica, i aquest any no fou una excepció. Joan B. Culla, Xavier Arbós i Borja de Riquer resumiren les seves aportacions en aquesta edició tan especial. Es tracta d’una obra molt didàctica per comprendre com les deu últimes generacions de catalans han comprès la seva relació amb Espanya, i de retruc entendre la gran singularitat dels temps actuals. La publicació també comptà amb la col·laboració d’autors tant reconeguts com Joaquim Albareda, Josep Maria Domingo i Andreu Domingo. La recaptació que s’obté de les vendes de la Nadala es destina als Premis Baldiri Reixac que, com el seu nom indica, es destinen a promocionar una escola catalana de qualitat.

COBERTA-NADALA-2

La fundació Lluís Carulla sempre ha destacat per ser capdavantera en la promoció de la recerca històrica en català. Institucions tan importants i assentades com els Premis Baldiri Reixac o bé l’Editorial Barcino porten el seu segell. Si bé aquest any celebrem el quarantè aniversari de la seva fundació (1974), el mecenatge cultural de la família Carulla es remunta a la creació de les Nadales, sorgides l’any 1967 gràcies a la voluntat i empenta de Lluís Carulla i Maria Font. L’objectiu d’aquesta iniciativa era molt fàcil d’entendre. Endinsats ja en les escorrialles del franquisme, calia oferir publicacions d’alta divulgació en català; tractaments monogràfics sobre qüestions rellevants de la nostra història col·lectiva. Historiadors i intel·lectuals de primera fila de seguida es van veure interpel·lats per aquest projecte. De la feina feta durant aquests primers anys, cal destacar la realitzada per Mossèn Josep Senabre, encara avui el millor historiador sobre la Guerra dels Segadors.

Enguany, en paraules de Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç i coordinador de l’edició, “no s’ha intentat bastir una publicació sobre el tricentenari, sinó sobre els 300 anys”. Oferir instantànies històriques sobre diferents moments crucials en la història del catalanisme modern: el significat de la derrota en la Guerra de Successió, el paper de Catalunya en el sorgiment del liberalisme espanyol, l’empenta de la Renaixença Catalana, la importància de la Mancomunitat, l’arribada de la nova immigració (perfectament exposada en la publicació d’Els altres catalans), i finalment un retrat dels temps actuals. Muñoz destacà la capacitat pedagògica dels autors, “historiadors compromesos socialment que entenen que la seva funció no només és escriure per l’Acadèmia, sinó també per al gran públic”.

Xavier Arbós inicià la seva intervenció amb una hipòtesis atrevida, si bé molt raonada. Podria resumir-se en la següent frase. Catalunya sobreviu com a nació cultural al segle XIX, i es desenvolupa com a nació política en el XX, gràcies a la greu derrota de 1714. La història contemporània demostra que l’evolució de les societats europees s’encaminava cap un progrés gradualista envers formes menys arbitràries de poder. El triomf del constitucionalisme sobre l’absolutisme que, més enllà de l’excepció destacadíssima representada per Cromwell, escenifica el seu primer gran pols de força am la victòria de la Revolució Francesa i l’expansió del liberalisme polític. Si les tropes borbòniques no haguessin guanyat la Guerra de Sucessió, defensa Arbós, és possible que Espanya hagués pogut uniformitzar-se com una nació culturalment homogènia. Llavors potser hauria pogut integrar tots els seus súbdits en una sola comunitat polític.

El vincle d’unió de tots els espanyols, seguint l’exemple de França, hauria estat la ciutadania liberal. La victòria de les tropes de Felip V no només suposà la pèrdua de les Constitucions catalanes, sinó també la negativa castellana d’avançar cap a formes més pactistes de govern. Arbós destacà, en aquest sentit, com l’auge del catalanisme sempre ha coincidit amb etapes profundament decadents en la història d’Espanya. Convé recordar que la Constitució de Cadis (1812), més enllà de la seva credibilitat com a projecte transformador, es realitza al marge dels catalans. Napoleó havia concedit la independència de Catalunya en el bienni 1810-182, si bé sota tutela francesa, abans d’annexionar el Principat a l’Imperi com a simple Protectorat. La historiografia catalana, molt vàlida i meticulosa en la descripció de certes etapes històriques, ha secundat a un paper marginal, o si més no secundari, l’actuació de Catalunya en la Guerra del Francès. Contràriament, l’imaginari col·lectiu sabria que Catalunya va perdre la seva independència política per última vegada fa dos-cents anys.

Borja de Riquer realitzà una petita lliçó magistral sobre la gran importància de la Mancomunitat de Catalunya. Les contínues turbulències polítiques viscudes per l’Espanya del s.XIX deceben greument el conjunt del catalanisme, iniciat com a expressió cultural en els seus inicis, però poc a poc articulat com a moviment polític contrari als designis de Madrid. Tres reivindicacions destaquen entre les altres, tres són les grans frustracions (relacionades entre sí) de catalanisme polític. No té capacitat per influir en les elits polítiques madrilenyes, ni prou força per imposar un model econòmicament més obert i lliurecanvista, ni les infraestructures necessàries per seguir el tren dels països més avançats d’Europa, impulsats pels grans avanços tecnològics comportats per la Segona Revolució Industrial.

Al llarg del s.XIX, Espanya s’allunya d’Europa, i Catalunya pren consciència que ha d’articular un moviment modernitzador propi centrat en reduir aquesta distància. L’any 1900, la taxa d’analfabets catalans és del 40%, vint-i-cinc punts percentuals més que a Itàlia; paral·lelament, immersa en la conservació de les últimes colònies atlàntiques, Espanya destina deu vegades més de pressupost en armament que no pas en eradicar l’analfabetisme. El projecte modernitzador del catalanisme de principis del s.XX s’aixeca sobre dues grans premisses: augmentar el nivell cultural (o vist des d’una perspectiva més economicista, el capital humà) de les persones i construir les infraestructures que el país necessitava per desenvolupar-se. Perquè l’economia fos productiva, cap zona del país ni cap grup social podia quedar al marge del benestar col·lectiu. Que un 40% dels catalans no poguessin accedir en ferrocarril a Barcelona o que una tercera part dels pobles estiguessin completament incomunicats (podent-hi accedir només amb mula), feia perillar la vertebració del país.

No menys perillosa era el biaix entre les elits culturals i la massa treballadora. Paral·lelament a la creació d’una alta cultura, que situï Catalunya al món com una entitat completament autònoma, la Mancomunitat fomenta molt decididament les biblioteques populars. Ho fa copiant el model anglosaxó, poc usual a Europa, que concep la biblioteca com un espai d’animació cultural en què, a través d’un horari ampli i la figura del préstec, els usuaris poden ampliar els seus horitzons intel·lectuals àmpliament. De Riquer explicà dues anècdotes que, com totes les anècdotes, foren molt il·lustratives. La primera ens trasllada a la Memòria feta per la bibliotecària de Valls l’any 1922. La seva autora apunta que els obrers, quan van a la biblioteca, es posen el vestit de diumenge com a mostra de respecte del lloc on estan. La segona, una dècada més tard (1932), presenta el dubte d’un piquet d’obrers que, enmig d’una vaga local, es plantegen si fer tancar la biblioteca o deixar-la oberta. La conclusió que treuen emociona: “no tanquem la Biblioteca perquè aquí hi ha productes de primera necessitat”. Sense aquesta veritable revolució cultural, promoguda per la Mancomunitat (si bé inexplicable sense l’ajuda i conscienciació del moviment obrer) és impossible entendre com la intel·lectualitat catalana aconseguí transmetre més fàcilment els seus missatges, creant un caldo de cultiu molt útil en la resistència contra Primo de Rivera i imprescindible per entendre l’ascens de la República.

Per tancar la presentació de la Nadala, Joan B. Culla reflexionà sobre la singularitat del catalanisme contemporani. Des d’Almirall fins a Pujol, o sigui durant els últims 125 anys, cap generació de catalans tingué la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent. L’hegemonia intel·lectual considerava que era molt més senzill modernitzar Espanya que convertir Catalunya en una entitat sobirana. En aquest sentit, Catalunya esdevingué una excepció absoluta arreu d’Europa. L’únic cas d’una nació cultural que, havent aconseguit l’hegemonia política, no demanava l’assoliment de la seva independència. Convé destacar, la figura de Josep Maria Roca i Farreras, un dels escassíssims intel·lectuals que la reclamà.  Caldrà arribar al segle XXI, afirma Culla, perquè la majoria de catalans arribin a la conclusió contrària. La creença que, malgrat les dificultats, és més fàcil esdevenir un Estat que modernitzar Espanya. Complementant la tesi de Borja de Riquer, Culla considera que Espanya no pogué dissoldre Catalunya en un Estat homogeni en la mesura que, a diferència de França, el projecte espanyol era percebut com a clarament pitjor. Per altra banda, com ja va denunciar Víctor Balaguer en els seus escrits, Castella sempre es va percebre a sí mateixa com la totalitat d’Espanya, dificultant així la integració de les nacionalitats discrepants.

Ningú sap què ens depara el futur. Josep Maria Muñoz recordà en to burleta que, després dels economistes, els historiadors són els pitjors analistes a l’hora de fer pronòstics. L’escenari del segle XIX ha canviat ostensiblement. Barcelona ja no és la capital econòmica d’Espanya, en detriment de Madrid. De Riquer alertà que l’independentisme trobaria grans obstacles interns, però sobretot molts obstacles externs dels poders fàctics madrilenys, que es serviran de “mitjans lícits i no tan lícits” per no deixar que Catalunya aconsegueixi els seus objectius polítics. “Per Espanya, l’independentisme català suposa un trencament més agosarat que el què va plantejar l’oposició al franquisme l’any 1974”, es reafirmà de Riquer. Ara bé, com fa 150 anys, i com en fa 70, l’ideal del catalanisme (ara independentista) no es basa en vincles identitaris d’arrel romàntica, com sovint es denuncia per desqualificar-lo, sinó com un projecte profundament tècnicament modernitzador i socialment progressista. Aquestes són les seves grans armes i les úniques garanties que el seu èxit és possible.

Guillem Carreras. Gener ’15

100 insults imprescindibles, Pau Vidal

Deixa un comentari

Acostumo a compartir les reflexions del sociolingüista Pau Vidal a Vilaweb i Núvol. Ara ha publicat “100 insults imprescindibles” (Cossetània Edicions), una lectura ideal per riure una bona estona aquest estiu. Us recomano que el compreu. Fins ara, només coneixia una norma general en el camp de la insultiologia, referent a la sexualitat. Les dones són insultades per un excés de libido mentre que els homes som incriminats per un defecte. Nosaltres som gilipolles, reprimits, eunucs, marica… Elles són putes, meuques, barjaules, verres… També soprèn que estigui mal vist parlar de “subnormals” o “mongols”, i en canvi acceptem “cretins” o “idiotes”, que també fan referència a greus malalties.

A mi m’agraden especialment els insults que responen a paraules compostes. Accepto que tenen poca aplicació real, i gairebé s’usen únicament en el terreny de la literatura, però que voleu què us digui? M’agraden les imatges que evoquen: “flipamandonguilles”–amb les variants “al·lucina pepinos” o “somiatruites”–, “bufanúvols”, “titabullida” o el magnífic i cacofònic “desvirgagallines”

Aprofito per aclarir el nom d’aquest bloc: “Menjadàtils”. Entre els meus cercles, unes quantes persones m’han preguntat l’origen del nom. Uns quants (majoritàriament homes) es pensen que fa referència al cunnilingus; d’altres, més ingenus o romàntics, agafen el significat literal de la paraula i creuen que tracta d’una persona innocent, que es dedica a menjar dàtils. Quan em vull fer l’interessant (sovint) dic que és una expressió totalment premeditada que precisament perseguia aquest objectiu: ser porc i anodí al mateix temps. La veritat és més senzilla: vaig sentir la paraula a la cançó “Amazones a sa lluna”, d’Antònia Font, i em va fer gràcia.

INFELIÇ

Representant ben genuí dels insults malparits, els que ofenen més que no sembla. Atenent al significat estricte, infeliç fóra una mica menys greu que desgraciat, però aquell aire de condescendència i el to de superioritat que sempre l’acompanyen el fan terriblement irritant. Per acabar-lo de convertir en una arma letal, n’hi ha prou de procedir-lo d’un innocent “pobre”: ser tractat de pobre infeliç pot convertir el més manyac dels homes en un assassí incontrolat.

Alerta, però, perquè és una arma de doble tall. A l’hora de dir-lo, el to veu ha de ser més aviat baix (gairebé mussitant) i s’ha d’allargar (un pèl, no gaire) la O de pobre, alhora que es fa que no (discretament) amb el cap, com dient “no té remei, això no hi ha cristo que ho arregli”. Per això generalment es fa servir més a l’esquena que no pas a la cara del destinatari, just quan l’infortunat que ens acaba d’explicar la seva desgràcia, que tanmateix està convençut que remuntarà, s’allunya carrer enllà Per sort ell ja no ho pot sentir, però si per casualitat nosaltres passàvem per allà (o fins i tot érem l’interlocutor del qui després ha trobat l’amic desolat) resarem per no haver-nos-ho de merèixer mai. No cal dir que tot plegat en fa una expressió d’ús restringit.

Sense arribar a la categoria d’ofensa, “pobre innocent” de vegades es pot intercanviar amb l’anterior. Escena: el clàssic milhomes de sobretaules fa una hora que es vanta de les mil virtuts que Déu li ha dat i que, naturalment, només aprecia ell. Quan arriba el moment de cantar les excel·lències de la muller (a qui també inclou en el capítol de propietats), dona fidel i submisa com n’hi ha poques, gireu-vos lleugerament cap al comensal que teniu al costat i xiuxiuegeu l’expressió, en veu prou alta perquè la senti l’interfecte. El sarau està assegurat.

PENQUES

Encara que a primer bot hi hauria la temptació de relacionar el tarannà mandròs del destinatari amb el verb pencar, un ràpid exercici de revisionisme històric ens demostrarà que la cosa no va per aquí. La penca és la part més carnosa de la fulla de certes plantes com ara la col, la bleda i l’atzavara, i especialment de la carxofa, i en aquest sentit és molt present en la gastronomia valenciana. De la cansalada es va passar a la carn humana, i així va néixer l’expressió tenir bones penques, és a dir, bons palpissos. I és probable que aquest fos el germen de la nostra, perquè qui està gras o entrat en carns sol ser el qui no sua (la cansadala) perquè no fot ni brot.

PANOLI

És un producte autòcton, concretament de Tortosa cap avall, contracció de “pa en oli” (pamboli a Mallorca, en el mateix sentit, tot i que allà la recepta no és cap conca sinó més aviat un pa amb tomàquet), una mena de coca molt senzilla que justament per això es va fer servir per designar el qui era beneit o ignorant.

punset.

Tros de quòniam!

TROS DE QUÒNIAM

Què és un quòniam? Qui es va inventar aquesta imprecació? I sobretot, perquè només un tros? Resposta número u: un quòniam no és cap cocodril ni bèstia prehistòrica. És una conjunció llatina que vol dir “perquè”.

Resposta número dos: fou pres del llenguatge eclesiàstic per caricaturitzar el talòs que, en el transcurs d’una discussió escolàstica, es llançava a argumentar engegant un bon “quoniam” i tot seguit callava perquè no sabia què dir.

Resposta número tres: en paraules de l’autor del Diccionari històric del valencià col·loquial, “l’expressió ‘tros de’ seguida d’un substantiu té un caràcter ponderatiu de la paraula que segueix”. Per això un tros d’ase és més ase que un ase sencer, i la mateixa amb tros d’animal.

CURT DE GAMBALS

Pregunta de Trivial: què és un gambal? a) un art de pesca de crustacis; b) un que corre molt; c) un jugador hàbil a fer trampes; d) corretja per subjectar les cames d’un pres.

Com sempre, la resposta bona és l’última. En realitat, el gambal també és la cama o gamba mateixa (de persona o d’animal), de manera que l’expressió “ser curt de gambals” funciona tant amb un significat com amb l’altre: si tens les cames curtes, no aniràs gaire enlloc, perquè les teves passes també ho seran; i si les tens llargues però te les lliguen amb una corretja o cadena com les dels galiots, doncs la mateixa.

marhuenda_2

LLEPACULS

Diccionaris, autoritats i pompeus vocacionals fa anys que intenten que cedeixi part de la seva vitalitat a llagoter, sinònim més útil per a ocasions no tan informals, amb resultats no cal dir que escassos. Personalment, sóc partidari de la variant llepa (reducció de llepaire), que té l’avantatge que serveix tant per a situacions molt col·loquials com un poc més formals.

Si la vida et dóna sorpreses, els diccionaris encara més. El dia que ensopegues amb un mot anomenat inflaconys t’agafa un cobriment només de pensar a quin estrany artefacte deu donar nom, i et calme suna mica (però només una mica) quan descobreixes que és un serrà menut, és a dir, un peix. Per això, quan, tot buscant parents del llepaculs et topes de morros amb llepafigues dónes per fet que no pot ser el que sembla i que segur que serà un altre peixarrot depravat (al capdavall, bé existeix el llepapedres, oi?), o a tot estirar un ocell, que també n’hi a de ben estranys. Doncs no: és el què sembla. Utilitzable, per tant, com a terme despectiu de lesbiana.

Pau Vidal ’14

Older Entries

%d bloggers like this: