Dolces venjances

Deixa un comentari

Segur que els medievals eren sexualment més reprimits?

flam

Greus i penosos d’escoltar havien estat els tràngols d’Elena, però com que en part els donaven per justament esdevinguts, els havien seguit amb més moderada compassió, encara que consideressin rigorós i ferotgement implacable, fins i tot cruel, l’estudiant. I havent arribat Pampínea a la fi, la reina imposà a la Fiammeta que prosseguís; la qual, desitjosa d’obeir, digué:

—Agradoses dones, com que em sembla que la severitat de l’estudiant ofès us ha deixat un poc compungides, considero convenient d’estovar els esperits agrejats amb alguna cosa més joiosa; i per això voldria contar-vos una novel·leta d’un jove, que rebé una injúria amb ànim més mansuet, i se’n venjà amb una acció més moderada; per la qual podreu comprendre que, quan un hom vol venjar la injúria rebuda, n’hi ha prou que l’ofensor rebi tal com l’ase que pega a la paret, sense haver d’injuriar excedint-se en la conveniència de la revenja.

Heu de saber, doncs, que a Siena, segons que m’han dit, vivien dos joves benestants i de bones famílies vilatanes, l’un dels quals s’anomenava Spinelloccio di Tavena i l’altre Zeppa di Mino, i tots dos eren veïns de Camollia. Aquests dos joves sempre anaven plegats, i pel que mostraven, s’estimaven tant o més que si haguessin estat germans; i cadascun d’ells tenia per muller una dona molt bella.

Ara, s’esdevingué que Spinelloccio, visitant sovint la casa de Zeppa, essent-hi Zeppa o no essent-hi, de tal manera intimà amb la muller d’aquest, que començà a jeure amb ella, i en això continuaren un bon temps abans que ningú se n’adonés. Anant així les coses, però, trobant-se un dia Zeppa a casa sense saber-ho la dona, Spinelloccio vingué a veure’l. La dona digué que ell no era a casa; llavors Spinelloccio, pujant a dalt tot d’una i trobant la dona a la sala, en veure que no hi havia ningú més, la va besar i ella a ell. Zeppa, que veié això, no es bellugà, i s’estigué amagat per observar on aniria a parar el joc; i al cap de poca estona, veié que la seva muller i Spinelloccio, ben abraçats, sc n’anaren a la cambra i s’hi tancaren; per la qual cosa s’enutjà molt. Però comprenent que, si feia soroll o qualsevol altra cosa, la seva injúria no esdevenia pas menor, ans li’n creixia la vergonya, es posà a pensar quina revenja li era més convenient, perquè, sense saber-se al veïnat, el deixés satisfet.

I després de pensar-hi llargament, semblant-li haver trobat la manera, continuà amagat tota l’estona que Spinelloccio estigué amb la dona; i quan aquest se n’anà, ell entrà a la cambra, on trobà la dona que encara no s’havia pogut arranjar els vels del cap, que tot jugant Spinelloccio li havia fet caure; i digué:

—Dona, què fas?

I la dona li respongué:

—Que no ho veus?

Digué Zeppa:

—Tan bé com he vist el que no hauria volgut veure!

I li explicà el que havia passat; i ella, amb moltíssima por, després de moltes històries, havent-li confessat allò que degudament no podia negar del seu amistançament amb Spinelloccio, li va demanar perdó, plorant. I Zeppa li digué:

—Ja veus, dona, que has obrat malament; i si vols que et perdoni hauràs de fer complidament tot el que t’indicaré, que és això: vull que diguis a Spinelloccio que demà, pels volts de l’hora de tèrcia, cerqui algun pretext per deixar-me i venir aquí amb tu; i tan bon punt serà aquí, jo tornaré, i quan em sentis, el fas entrar en aquesta caixa i el tanques dintre; i després d’haver fet això, ja et diré la resta que caldrà fer; i no tinguis cap recança de fer això, que et prometo que no li faré cap mal.

La dona, per cornplaure’l, digué que ho faria; i així ho féu. L’endemà, trobant-sc Zeppa i Spinelloccio plegats, cap a la tèrcia, Spinelloccio, que havia promès a la dona d’anar-hi aquella hora, digué a Zeppa:

—Aquest matí haig de dinar amb un amic, a qui no vull fer esperar. Per tant, adéu-siau.

Digué Zeppa:

—Però si encara falta molt per a l’hora de dinar.

Spinelloccio digué:

—És igual; també haig de parlar amb ell d’una qüestió, i em convé, doncs, de ser-hi de bona hora.

Acomiadant-se, doncs, Spinelloccio de Zeppa, fent un tomb, es plantà a la casa amb la muller d’ell; i havent entrat a la eambra, no hi estigueren gaire estona que Zeppa tornà; i quan la dona el sentí, mostrant-se tota esporuguida,l’entaforà a la caixa que el marit li havia dit, i el tancà dintre, i sortí de la cambra.

Zeppa, en arribar a dalt digué:

—Dona, que ja és hora de dinar?

La dona respongué:

—Sí, ja ho és.

Digué aleshores Zeppa:

—Spinelloccio se n’ha anat a dinar a casa d’un amic seu i ha deixat sola la seva dona; surt a la finestra i crida-la i digues que vingui a dinar amb nosaltres.

La dona, tenint por per ella mateixa i per això esdevinguda molt obedient, féu el que el marit li indicà. La muller de Spinelloccio, després de fer-se pregar molt per la muller de Zeppa, hi anà, en saber que son marit no dinaria a casa; i quan ella arribà, Zeppa, fent-li moltes manyagueries i prenent-la amistosament per la mà, manà en veu baixa a la muller que se n’anés a la cuina, i entrà amb aquella a la cambra; i quan fou dins, girant-se enrera, tancà la porta amb balda. Quan la dona veié que tancava per dintre, digué:

—Oidà, Zeppa, què vol dir això? Així, doncs, per això m’heu fet venir? Aquest és l’amor que sentiu per Spinelloccio i la lleial companyonia que teniu?

I Zeppa, acostant-se a la caixa on era tancat el marit d’ella i agafant-la bé, li va dir:

—Dona, abans de queixar-te, escolta el que et diré. Jo he estimat i estimo Spinelloccio com un germà; i ahir, encara que ell no ho sap, vaig trobar que la confiança que li he tingut havia arribat a això: que ell jeu amb la meva dona com ho ha fet amb tu; ara, com que l’estimo, no vull altra revenja sinó igual que l’ofensa: ell se les ha hagudes amb la meva dona, jo me les hauré amb tu. Si tu no vols, aleshores l’hauré d’enxarpar, i com que no vull deixar aquesta ofensa sense càstig, mouré tanta brega que ni tu ni ell no estareu mai tranquils.

La dona, en oir això, i després de molts refermaments per part de Zeppa, creient-lo, digué:

—Zeppa meu, puix que la revenja ha de caure al meu damunt, ho accepto, sempre que, d’això que hem de fer, em facis quedar amb pau amb la teva dona, tal com jo, malgrat el que ella m’ha fet, vull quedar amb ella.

I Zeppa li respongué:

—Tingues la seguretat que ho faré: i a més d’això, et donaré un car i bell joiell com no en tens cap.

I dit això, abraçant-la i començant-la a besar, l’ajagué damunt la caixa, dins la qual son marit era tancat, i aquí, com li plagué, amb ella s’adelità, i ella amb ell. Spinelloccio, que era dins la caixa i havia sentit totes les paraules de Zeppa i la resposta de la seva muller, i després havia sentit la dansa trevisana que li havia fet damunt del cap, durant molta estona sentí tal dolor que cuidava morir; i si no fos que tenia por de Zeppa, n’hauria dit de crespes a la muller, malgrat estar tancat. Després, rumiant que ell havia començat la malifeta i que Zeppa tenia raó de fer el que feia, i que envers ell s’havia portat humanament i com a company, per dintre seu decidí d’ésser més que mai amic de Zeppa, si ell volia.

Zeppa, estant-se amb la dona tant com li plagué, baixà de la caixa, i demanant-li la dona el joiell promès, obrí la cambra i féu venir la muller, la qual no digué res més que:

—Madona, vós m’heu tornat pa per fogassa —i ho va dir rient.

I Zeppa li digué:

—Obre la caixa.

I ella ho féu; dins la qual Zeppa mostrà a la dona el seu Spinelloccio. I llarg seria de dir qui d’ells dos s’avergonyí més, si Spinelloccio veient Zeppa i sabent que ella sabia el que havia fet, o la dona veient el seu marit i adonant-se que ell havia oït i endevinat el que ella li havia fet damunt del cap. I llavors Zeppa li digué:

—Vet aquí el joiell que et dono.

Spinelloccio, eixint de la caixa, sense gaires explicacions, digué:

—Zeppa, estem en paus; per tant és bo, com deies fa una estona a la teva dona, que tornem a ser amics com sempre; i no havent-nos dividit altra cosa que les mullers, tinguem-les, doncs, en comú.

Zeppa ho acceptà, i en la millor pau del món tots quatre dinaren plegats; i d’aleshores endavant cada una de les dones tingué dos marits, i cada un dels homes, dues mullers, sense haver-hi mai raons o baralles entre ells.

Giovanni Boccaccio. 

Creative Commons: La serp blanca

Anuncis

Les cavalcades del mut

Deixa un comentari

Aquest cap de setmana el dedicaré als contes de Boccaccio

erikah

Admirables dones, hi ha un gran nombre d’homes i dones tan tanoques que creuen a ulls clucs que, quan una donzella duu la toca blanca al cap i l’hàbit negre, ja ha deixat d’ésser dona i no sent els apetits femenins, com si en fer-la monja l’haguessin convertida en pedra; i si senten dir alguna cosa contra aquesta opinió, s’anguniegen tant com si s’hagués comès un mal molt gran i odiós contra natura, sense parar esment en ells mateixos (els quals no pot sadollar la plena llicència de fer tot el que volen), ni tampoc en les grans forces del lleure i del desfici. I semblantment també n’hi ha que són del parer que l’aixada i el càvec, les viandes senzilles i els fatics esvaeixen els apetits concupiscibles dels treballadors de la terra i els fan de magí i enteniment molt grosser. Em plau, doncs, atès que la reina m’ho ha manat i sense sortir de la seva proposta, d’aclarir-vos, amb una novel·leta, fins a quin punt estan equivocats els qui creuen això.

En les nostres contrades hi hagué, i encara hi és, un monestir de monges molt famós en santedat (que no esmentaré per no disminuir de cap manera la seva fama), en el qual, no fa gaire temps, no havent-hi aleshores sinó vuit monges amb una abadessa, totes elles joves, tenien com a hortolà de llur bellíssim jardí un bon homenet, el qual, com que no estava satisfet amb el salari, passà comptes amb l’ecònom del convent i se’n tornà a Lamporecchio, el lloc d’on era. Aquí, entre els qui alegrement el reberen, hi havia un jove llaurador, fort, robust i de  bella parença per ésser de pagès, el nom del qual era Masetto; i li demanà on havia estat tant de temps. El bon home, que es deia Nuto, li ho contà, i Masetto li preguntà quina feina feia al monestir. Llavors Nuto respongué:

—Jo treballava un jardí, bell i gran, i a més, anava alguna vegada al bosc a fer llenya, pouava aigua i feia altres petites feines com aquestes; però les monges em donaven tan poc salari, que a penes em podia pagar el calçat. I sobre això són totes joves i em fa l’efecte que tenen el diable al cos, perquè no es pot fer res al seu gust. Ans, de vegades, mentre treballava l’hort, l’una deia: «Posa això aquí»; i l’altra: «Posa això allà»; i l’altra em prenia l’aixada de la mà i deia: «Això no ho fas bé»; i em fastiguejaven tant, que deixava estar la feina i me n’anava a l’hort; per tot plegat, entre una cosa i l’altra, no he volgut estar-m’hi més i me n’he vingut. I, a més, l’ecònom em va pregar, quan me n’anava, que si jo sabia d’algú que ho volgués fer, que els l’enviés, i jo li ho vaig prometre; però que Déu el guardi del mal d’esquena, si jo en busco o els n’envio cap.

Escoltant les paraules de Nuto, vingué a l’ànim de Masetto un desig tan gran d’estar amb les monges, que s’hi marfonia, comprenent per les explicacions de Nuto que bé podria satisfer el que desitjava; i essent del parer que no assoliria el seu propòsit si deia alguna cosa a Nuto, li digué:

—I tant com has fet bé de tornar-te’n: Què hi ha de fer un home entre tantes dones? Més li valdria estar amb dimonis: de set vegades, sis no saben pas el que volen.

Però després, acabada la conversa, Masetto començà a pensar què havia de fer per poder estar amb elles; i com que sabia fer prou bé les feines que Nuto li havia dit, no dubtà que, si perdia l’ocasió, no seria per això, sinó pel fet que era jove i de bona parença. I després de donar-hi voltes, pensà: «El lloc és prou lluny d’aquí i ningú no em coneix; si faig veure que sóc mut, ben segur que m’admetran.»

I afermant-se en aquest pensament, amb una destral a l’espatlla, sense dir a ningú on anava, com si fos un pobre home se n’anà al monestir; i quan fou allà, hi entrà i trobà per ventura l’ecònom al pati, a qui, fent els gestos que fan els muts, indicà que li demanava menjar per l’amor de Déu i que ell, si calia, li tallaria llenya. L’ecònom li donà de bon grat menjar, i després el posà davant uns ceps que Nuto no havia pogut esporgar, els quals ell, que era molt fort, en poca estona tingué tots esporgats. L’ecònom, que havia de menester d’anar al bosc, se l’emportà i aquí li féu tallar llenya; en acabat, posant-li l’ase al davant, amb signes li donà entenent que la portés cap a casa. Ell ho féu molt bé, per la qual cosa el tingué uns quants dies per a fer-li fer diversos menesters; i així s’escaigué que un dia l’abadessa el va veure i preguntà a l’ecònom qui era. I aquest li digué:

—Madona, és un pobre home sord i mut, que un d’aquests dies va arribar demanant almoina; així, doncs, li vaig fer caritat i li he fet fer moltes coses que ens feien falta. Si sabés treballar l’hort i s’hi volgués quedar, crec que ens faria un bon servei, per tal com ell ens necessita, és fort i li podríem fer fer el que convingués; i ultra això no caldria passar ànsia que es burlés de les vostres joves monges.

Llavors l’abadessa digué:

—A fe de Déu que tens raó! Esbrina si sap treballar l’hort i procura de retenir-lo: dóna-li un parell d’espardenyes, una caputxa vella i tracta’l bé, amanyaga’l, dóna-li força menjar.

L’ecònom digué que ho faria. Masetto no era gaire lluny, i fent veure que escombrava el pati escoltava tota la conversa i a si mateix content es deia: «Si em feu entrar aquí dins, us treballaré tan bé l’hort com mai ningú no us ho haurà fet.»

Llavors, havent-se adonat l’ecònom que sabia treballar molt bé, li demanà amb signes si volia quedar-se i Masetto li respongué amb signes que faria el que ell volgués, per la qual cosa l’admeté i li encarregà que treballés l’hort, indicant-li allò que calia fer; després, se n’anà a fer altres encàrrecs del monestir i el deixà. I mentre treballava un dia rera l’altre, les monges començaren a importunar-lo i a fer-li burles, com sovint succeeix amb els muts, i li deien les paraules més entremaliades del món, creient que no les podia entendre; i l’abadessa, que potser s’imaginava que no tenint parla tampoc no tenia cua, no se’n preocupava ni poc ni gens. Ara: s’escaigué que un dia, mentre reposava després d’haver treballat molt, dues monges jovenetes, que passaven pel jardí, s’acostaren allà on era ell, i el començaren a mirar; aleshores l’una, que era més deseixida que l’altra, digué:

—Si cregués que em podries guardar un secret, et diria el que he pensat més d’una vegada, i que potser a tu també et podria convenir.

L’altra respongué:

—Parla amb confiança, que no ho diré mai a ningú.

Aleshores la deseixida començà:

—No sé si t’adones de com ens tenen de lligades, ni del fet que aquí dins mai no gosa entrar-hi cap home llevat de l’ecònom, que és vell, i aquest mut; i jo he sentit dir a moltes dones que vénen per aquí que totes les dolceses del món són menudes en comparança de la que es té quan una dona s’esplaia amb un home. Per aquest motiu moltes vegades m’ha vingut al cap de  provar si és així amb el mut, ja que no ho puc fer.amb un altre; i ell és el millor del món pel que fa al cas, perquè, encara que ho volgués, no podria ni sabria dir-ho; ja veus que és un galifardeu toix, molt crescut de parença però no d’enteniment.

M’agradaria de saber què en penses.

—Ai, Senyor —digué l’altra—, què dius ara? No saps que nosaltres hem fet prometença de la nostra virginitat a Déu?

—Oh —digué ella—, tantes coses se li prometen cada dia que després no es compleixen! Si nosaltres li hem promès això, ja en trobarem una altra o unes altres que ho compleixin.

I la companya digué:

—I si quedàvem prenyades, què passaria?

Ella llavors va dir:

—Ja comences a pensar en el mal abans que et vingui; quan passés això, caldria pensar-hi aleshores; hi ha mil maneres de fer que no se sàpiga mai, sempre que nosaltres mateixes no ho expliquem.

Sentint això, aquesta, tenint ja més ganes que l’altra de provar com era de viril l’home, digué:

—Ara bé: com ho farem?

I ella respongué:

—Guaita,ja ha passat la nona; em sembla que les germanes són totes a descansar, llevat de nosaltres; mirem per l’hort si hi ha algú, i si no hi ha ningú, no cal fer res més que agafar-lo de la mà i portar-lo a la cabaneta que li serveix d’aixopluc, i allí l’una s’està dintre i l’altra fa la guàrdia. És tan beneitó que li farem fer el que voldrem.

Masetto escoltava tota la conversa, i disposat a obeir no esperava res més que l’una d’elles se l’endugués. Les monges, després de mirar pertot i comprovar que no les podien veure de cap banda, atansant-se a Masetto la qui havia començat a enraonar, el despertà, i ell de seguida es posà dret; i llavors, prenent-li la mà amb gestos manyacs, mentre ell feia una rialleta lirona, el portà a la cabaneta, on Masetto sense fer-se pregar gaire féu el que ella volgué. Després ella, com a companya lleial, obtingut el que volia, passà la tanda a l’altra, i Masetto, sempre mostrant-se beneitó, feia el que volien; i abans de deixar- lo, cadascuna volgué provar més d’un cop com en sabia el mut de cavalcar. En acabat, enraonant entre elles, deien que era ben bé una cosa tan dolça com els havien dit, i més encara; i trobant el moment oportú, anaven sovint a esplaiar-se amb el mut.

Vingué un dia, però, que una companya, des d’una finestreta de la seva cel·la, s’adonà del que feien i ho digué a dues altres; i de primer tingueren el raonament d’acusar-les a l’abadessa, però després, canviant de parer, convingueren amb elles de participar del poder de Masetto; i totes tres foren companyes de les altres en diversos temps. Finalment, l’abadessa, que encara no s’havia adonat d’això, passejant tota sola pel jardí un dia que feia molta calor, trobà Masetto, el qual de dia amb poca feina es cansava de tant que cavalcava de nit, i dormia tot ajaçat a l’ombra d’up ametller; i havent-li aixecat el vent la roba del davant, estava tot destapat. En esguardar això la monja, i estant sola, caigué en el mateix apetit en què havien caigut les seves monges més joves; i despertant Masetto se l’endugué a la seva cambra, on el tingué diversos dies (amb gran desolació de les monges perquè l’hortolà no anava a treballar l’hort), provant i tornant a provar aquella dolcesa que ella abans solia blasmar a les altres.

A la fi, el retornà a la seva estança, però com que el volia amb ella molt sovint i el reclamava més que no esperava, no podent Masetto satisfer-ne tantes, comprengué que fer-se passar per mut, si continuava així, podria donar-li molt mal resultat; i per tant una nit, trobant-se amb l’abadessa, deixant anar la parlera, començà a dir:

—Madona, he comprès que un gall es basta completament amb deu gallines, però que deu homes amb prou feines poden satisfer una dona, i n’haig de servir nou; de cap manera, doncs, jo no podria durar, sinó que he arribat a tal punt, per tot el que fins ara he fet, que ja no puc més, ni poc ni molt; per tant o em deixeu anar en nom de Déu o mireu de trobar-hi remei.

L’abadessa, sentint parlar qui creia mut, s’atordí tota i digué:

—Què és això? Em pensava que eres mut.

—Madona —digué Masetto—, jo ho era, però no pas de naixença, més aviat per una malaltia que em privà de la parla; i ara que per primera vegada aquesta nit la sento recobrada, en dono de tot cor gràcies a Déu.

La dona se’l cregué, i li preguntà què volia dir això que n’havia de servir nou. Masetto explicà el seu cas; i oint això l’abadessa, se li acudí que no hi havia cap monja més sàvia que ella, perquè, discretament, sense deixar partir Masetto, es determinà de trobar la manera de resoldre el cas amb les seves monges. I com que per aquells dies morí l’ecònom, amb el consentiment de totes, havent-se descobert al capdavall el que havien fet d’amagat les unes de les altres, convingueren, amb complaença de Masetto, que la gent del voltant creguessin que, per llurs oracions i pels mèrits del sant a qui era dedicat el monestir, Masetto havia recuperat la parla després d’ésser mut llargament; i el feren ecònom i distribuïren les seves feines de tal manera que ell les pogués comportar. En les quals feines, si bé engendrà bastants escolanets, tanmateix la cosa procedí tan discretament que no se’n sabé res fins després de morir l’abadessa, quan Masetto ja era prou vell i amb ganes de tornar-se’n ric a casa seva, i quan es descobrí, ho pogué fer fàcilment.

Així, doncs, Masetto, vell, pare i ric, sense haver de nodrir els fills ni despendre res per ells, havent sabut treure profit de la seva joventut, tornà a l’indret d’on havia sortit amb una destral a l’espatlla, tot afirmant que així tractava Crist qui li posava banyes damunt la corona.

Giovanni Bocaccio

Creative Commons: bloc “La serp blanca”

Escàndols terapèutics

Deixa un comentari

Mustard gas

Boig: Sant Gregori Magne, poc després d’haver estat nomenat Papa va descobrir que hom intentava amagar greus escàndols, i va escriure la cèlebre frase: “Imposaré justícia i veritat vulguin o no, i que els escàndols esclatin clamorosament” Benvingut sigui l’escàndol perquè en ell es fonamenta el poder durador de l’Estat.

Feletti: En poques paraules, queda clar que l’escàndol, si no n’hi ha, cal inventar-lo perquè és un mitjà extraordinari per mantenir el poder descarregant les consciències dels oprimits.

Boig: Certament: la catarsi alliberadora de totes les tensions… I vostès, els periodistes independents en són els sacerdots benemèrits.

Feletti: Benemèrits? No pas per al govern, que corre desesperat a fer-nos callar cada vegada que un de nosaltres descobreix un escàndol.

Boig: El nostre govern, senyoreta, encara es borbònic, precapitalista. Però fixi’s en els governs desenvolupats, del nord d’Europa. Se’n recorda de l’escàndol Profumo, a Anglaterra? El Ministre de Defensa embolicat en un afer de prostitució, drogues i espionatge! Per ventura l’Estat va tremolar? La borsa? Res d’això. Ni la borsa ni l’Estat havien estat tan forts com després de l’escàndol. La gent pensava: “Hi ha porqueria, és cert, però sura”: Nedem enmig de la porqueria, ens la bevem i tot, però ningú ens vol convèncer de que és te amb llimona! Això és el què compta!

Comissari: Això seria com dir que l’escàndol és l’adob de la socialdemocràcia!

Boig: Exacte! L’escàndol és l’adob de la socialdemocràcia, vostè ho ha dit! Més encara: l’escàndol és l’antídot del pitjor dels verins, la presa de consciència del poble! Si el poble pren consciència, estem fotuts. En efecte, als Estats Units, que són veritablement socialdemòcrates, mai no han censurat les informacions sobre els disbarats comesos al Vietnam. A tots els diaris han sortit les fotografies de dones degollades, infants massacrats, pobles destruïts. Recorden l’escàndol dels gasos letals? Havien fabricat gas suficient com per destruir tres vegades tota la humanitat. Ho van censurar, això? Ni somiar-ho! Encenies la televisió i veies tot de trens. On anaven? Al mar! Què duien? Gasos letals! Anaven a descarregar els bidons a unes milles de la costa. I si es produeix un petit terratrèmol o una sacsejada, els bidons es trenquen, el gas letal, glu glu, uja a la superfície, i tots morts. Morts tres vegades. I quina censura s’ha fet sobre aquests escàndols? Cap, naturalment! Així la gent té la possibilitat d’indignar-se, d’horroritzar-se: quina mena de govern tenim? Generals fatigosos! Assassins! La gent s’indigna, s’indigna i blup! El rotet alliberador. Mirin-s’ho bé: aquest sistema l’accepten no només els explotadors, sinó també els explotats. Ja duen recordar aquella manifestació a New York: milers de treballadors al carrer, armats de bastons i cascos, preparats per donar una lliçó a aquells porcs subversius blancs i negres que anaven de manifestació amb cartells de “Guerra a la guerra” i “Mori l’explotació de l’home per l’home”, i que amenaçaven amb destruir l’Estat dels capitalistes. És meravellós! Els oprimits defensant els negocis dels opressors!

Inspector: Però això què és? L’Evangeli segons Mao-Tse-Tung?

Feletti: Perdoni, a propòsit d’això de la llibertat de premsa als Estats Units, on ha llegit que els darrers dos anys s’han assassinat ben bé cent cinquanta líders de moviments negres?

Boig: Jo he parlat de llibertat de rotet alliberador, no de llibertat de premsa! Hi ha una bona diferència! Aquests líders negres jugaven fora de les regles admeses. Anaven dient: “Companys, germans, si volem veure de veritat l’home nou, si tenim esperança en una societat millor, hem de destruir la base d’aquest sistema, hem d’abatre l’Estat capitalista!” Però, que som bojos? En aquest cas, naturalment, un parell de policies ben mudats, ben armats, arriben a casa del líder: “Pum, pum!”, “Qui hi ha?”, “Bon dia, perdoni, és vostè que es manifesta amb un cartell que diu “Mori la guerra, l’explotació de l’home per l’home?”, “Sí, sóc jo”, “Molt de gust. Bum, bum”. Vist i no vist I fixi’s que el cap de policia no se n’amaga, no diu, com alguns amics meus, “Jo no he estat, era un col·laborador meu”. Res d’això. Assumeix tota responsabilitat: “Sí, senyor, jo he donat les ordres: són enemics de la pàtria, de la nostra gran i gloriosa nació”.

Dario Fo, “Mort accidental d’un anarquista”.

Lucrècia Borja, la filla del Papa

Deixa un comentari

Bromera ha publicat recentment la primera novel·la de Dario Fo. Caldrà llegir-la!

lucrecia borja

Per tal que tothom pugui entendre el clima que es vivia a la fi del segle XV a Roma i a tot Itàlia cal recordar alguns fets abans de començar. En aquest sentit, ens pot ajudar la carta que un jove bisbe acabat de consagrar escriu a un company de seminari.

El prelat narra un banquet papal durant el qual les bonae femmene, és a dir, les cortesanes d’upa convidades a la cerimònia, s’exhibien en una competició de ball en què s’ajupien baixant les natges al nivell del terra, on s’havien situat unes espelmes aromàtiques enceses. Cada ballarina, aixecant-se la roba, és clar, apagava la seva espelma, i després es reincorporava agafant amb el seu sexe el caramell i tenint bona cura de no deixar-lo caure. No hi mancaven els aplaudiements.

Un darrer episodi digne de menció, que ens porta directament a l’inici de la nostra història: el 23 de juliol de 1492, el papa Innocenci VIII entra en coma, i s’espera la seva fi en pocs dies.

Savonarola, flagell de bisbes i papes, va dir d’ell. “[El prext de l’] art és la mateixa condemna què està profanant el tron de Sant Pere a Roma […] Estem parlant del papa Innocenci VIII, en la vida del qual l’única cosa innocent va ser el seu nom”.

No obstant això, Dumas, que va escriure una magnífica història dels Borja i dels papes que els van precedir, ens diu que li deien “pare de poble”, ja que, gràcies a la seva activitat amatòria, havia augmentat el nombre dels seus súbdits en vuit fills i vuit filles—en una vida amerada de voluptuositat—, naturalment amb amants diferents. Ningú no sap com les escollia, ja que és ben sabut que patia d’una horrible miopia. Tant és així que va designar un bisbe acompanyant que en cada entrevista li comunicava amb veu baixa el nom, el sexe, l’edat i les característiques físiques de qui l’estava besant l’anell.

Cal reconèixer, però, que aquest papa-pecador tenia un gran sentit de família. Les seves atencions cap als fills cal considerar-les com a actes d’amor més que no com a indigne nepotisme.

De fet, va triar les dones adequades—perquè s’hi perpetués l’estrip de la millor manera—entre les filles dels homes poderosos i il·lustres, començant per la filla preferida de Lorenzo de Mèdici, que es va casar amb el primogènit Franceschetto Cybo. I altres joves de les famílies més il·lustres d’Itàlia per a les seves nombroses filles.

Jacob Burckhardt, en el seu llibre La civiltà del Rinascimiento in Italia, descriu alguns aspectes interessants de la conducta d’Innocenci VIII i del seu fill Franceschetto. Conta que els dos “fins i tot van instituir un banc de favors temporals, en què, deprés del pagament d’interessos força elevats, s’hi podia obtenir la impunitat per a qualsevol delicte, incloent-hi l’assassinat: de cada multa absolutòria, cent cinquanta ducats a parar a la Casa papal, la resta per a Franceschetto. I així, especialment en els darrers anys d’aquell pontificat, Roma era plena d’assassins i delinquents protegits de tot arreu, i amb la impunitat garantina.

Però el que més ens interessa és que a aquest grup ja ben nombrós de canalles se n’hi afegiran, en aquest mes de juliol de 1492, més de dos-cents. Us pot semblar increïble, però és així: més de dues-centes persones assassinades, i per tant més de dos-cents assassins, en unes poques setmanes, un rere l’altre.

Com és possible un massacre d’aquestes dimensions?

És fàcil d’explicar: quan moria un papa, a Roma hi havia una gran quantitat d’homicids, perquè, per una tradició secular, a la fi de cada conclave en què s’elegeix el nou pontífex, es concedeix la gràcia a qui hagi comés un crim en els dies d’interregne.

Així que tots els que tenen en ment un acte de venjança aprofiten la seu vacant per treure’s de damunt l’antull, matar avui per tornar a ser lliure demà, i tot gràcies a una indulgència plenària segura. Quin temps!!

I ara, aclarit el panorama, començarem a partir de la mort d’aquest papa, i del que va passar a continuació.

Dario Fo

Entre dones soles

Deixa un comentari

Història de Clelia. 

women nature

Vaig arribar a Torí amb l’última neu de gener, com els saltimbanquis i els venedors de torró. Em vaig recordar que era carnaval en veure sota els porxos les parades i els becs incandescents d’acetilè, però encara no era fosc i vaig caminar des de l’estació fins a l’hotel llambregant cap a fora dels porxos per damunt de la gent. L’aire glaçat em rosegava les cames i, cansada com estava, m’entretenia davant els aparadors, deixava que la gent topés amb mi, i mirava al voltant arraulida amb l’abric de pells. Anava pensant que els dies ara es feien llargs i que aviat una mica de sol acabaria amb aquell fangueig i desclouria la primavera.

Així vaig tornar a veure Torí, en la penombra dels porxos. Quan vaig entrar a l’hotel no em delia sinó per un bany ben calent i estimar-me i una nit llarga. Al capdavall, a Tori hi havia d’estar una temporada.

No vaig telefonar a ningú i ningú no sabia que jo havia anat en aquell hotel. De tota manera m’esperava un pom de flors. La cambrera que em va preparar el bany enraonava, inclinada sobre la banyera, mentre jo anava i venia per l’habitació. Són coses que un home, un cambrer, no faria. Li vaig dir que se n’anés, que ho podia fer jo sola. La noia balbucejà alguna cosa, encarant-se cap a mi, espolsant-se les mans. Llavors li vaig preguntar d’on era. Envermellí vivament i em contestà que era del Vèneto.

–Ja es nota—li vaig dir—, i jo soc torinesa. T’agradaria tornar a casa?

Assentí amb un esguard maliciós.

–Fes-te el càrrec, doncs, que jo aquí és com si tornés a casa—li vaig dir—, deixa’m tenir aquest goig.

–Perdoni–em va dir—. Me’n puc anar?

Quan vaig estar sola, dintre l’aigua tèbia, vaig cloure els ulls irritada, perquè havia parlat massa i no valia la pena. Com més em convenço que no serveix de res enraonar, més resulta que enraono. Especialment amb dones. Però el cansament i aquell punt de febre desaparegueren aviat a l’aigua i vaig recordar la darrera vegada que havia estat a Torí—durant la guerra—l’endemà d’una incursió: totes les conudccions havien rebentat, res de banyar-se. Ho vaig recordar amb gratitud: mentre que la vida tingués un bany, valia la pena de viure.

Un bany i un cigarret. Mentre fumava amb la mà a flor d’aigua, vaig comparar el xipolleig, que em bressolava, amb els dies agitats que havia viscut, ambel tumult de tantes paraules, amb els neguits, amb els projectes que sempre havia realitzat, i tanmateix aquest vespre es reduïen a aquella banyera i aquella escalfor. Havia estat ambiciosa? Vaig imaginar cares ambicioses: cares pàl·lides, marcades, convulsess—n’hi havia cap que hagués afluixat la tensió en una hora de pau?

Ni tan sols morint minvava aulla passió. A mi em semblava que mai no m’havia relaxat ni un moment. Potser vint anys abans, quan encara era una nena, quan jugava pels carrers i esperava amb frisança l’època dels paparets, de les barraques de fira i de les difresses, potser aleshores m’havia pogut abandonar. Però aquells anys per a mi el carnaval no volia dir altra cosa que atraccions, torró i nassos de cartró. Després, amb el neguit de sortir, de veure coses, de córrer per Torí, amb les primeres escapades als carrerons acompanyant Carlotta i les altres, amb la frisança de sentir-nos per primera vegada seguides, també aquesta innocència s’havia acabat. Cosa estranya. La tarda del dijous gras, quan el papà s’havia agreujat, per acabar morint, vaig plorar de ràbia i el vaig odiar pensant en la festa que perdia. Només la meva mare em va comprendre aquella tarda, es burlà de mi i em digué que toqué el dos, que anés a plorar al pati de Carlotta. Però jo plorava perquè el fet que el papà estigués a punt de morir m’espantava i m’mpedia, dintre meu, abandonar-me al carnaval.

Cesare Pavese, 1949

El baró rampant

Deixa un comentari

Un llibre fantàstic en totes les accepcions del terme. Llàstima que Calvino degenerés com va degenerar!

italo calvino

 

Enmig d’aquests judicis oposats, Cosimo s’havia tornat boig de debò. Si abans anava vestit de pells de cap a peus, ara va començar a guarnir-se el cap amb plomes, com els aborígens d’Amèrica, plomes de puput o de verdum, de colors llampants, i a més del cap en portava d’escampades pels vestits. Va acabar per fer-se fracs totalment coberts de plomes, i a imitar els costums dels diversos ocells, com el picot, i treure dels troncs cucs i larves i vantar-se’n com d’una gran riquesa.

També pronunciava apologies dels ocells a la gent que s’aplegava sota els arbres a sentir-lo i a riure-se’n: i va passar de ser caçador a fer d’advocat dels plumífers i ara es proclamava mallerenga, ara xibeca, ara rupit, amb els camuflatges del cas, i feia discursos acusant els homes, que no sabien reconèixer en els ocells els seus amics de debò, discursos que eren a més acusacions a la societat humana, sota forma de paràboles. Fins i tot els ocells s’havien adonat d’aquest canvi d’idees, i se li acostaven, fins quan a sota hi havia gent escoltant-lo. Així ell podia il·lustrar el seu discurs amb exemples vivents que indicava a les branques del voltant.

Per aquesta virtut que tenia, entre els caçadors d’Ombrosa es va parlar molt de fer-lo servir de reclam, però ningú va gosar mai disparar als ocells que se li posaven a prop. Perquè el baró, fins i tot ara que havia perdut tant el senderi, continuava imposant un cert respecte; li feien broma, sí, i sovint tenia sota els seus arbres una trepa de pillets i ganduls que li feien riota, però també era respectat, i escoltat sempre amb atenció.

Els seus arbres ara estaven entapissats de fulls escrits i també de cartells amb màximes de Sèneca i Shaftesbury, i d’objectes: grapats de plomes, ciris d’església, falçs, corones, bustos de dona, pistoles, balances, lligats els uns als altres en un cert ordre. La gent d’Ombrosa passava hores mirant d’endevinar què volien dir aquells trencaclosques: els nobles, el papa, la virtut, la guerra, i jo crec que alguna vegada no tenien cap significat, sinó que servien només per agusar l’enginy i fer entendre que fins i tot les idees més poc corrents podien ser encertades.

Per menjar, tenia unes provisions misterioses, però deixava que li oferissin plats de sopa o de raviolis si alguna ànima bona els hi anava a portar fins a dalt, amb una escala. De fet, havia nascut una mena de superstició, entre la gent de classe baixa, que fer una ofrena al baró portava bona sort; senyal que provocava temor o benevolença, i jo crec que era això últim. Que l’hereu del títol de la baronia de Rondò es posés a viure de caritats públiques em va semblar un fet inconvenient; i vaig pensar sobretot en el nostre difunt pare, si ho hagués sabut. Pel que fa a i, llavors no tenia res a reprotxar-me, perquè el meu germà sempre havia menyspreat la comoditat de la família,  i m’havia firmat un document segons el qual, després d’haver-li passat una petita renda (que se n’anà gairebé tota en llibres), no tenia cap deure envers ell. Però ara, en veure’l incapaç de procurar-se aliment, vaig provar de fer pujar allí on era, amb una escala de mà, un dels nostres lacais amb lliurea i perruca blanca, amb un quart de gall dindi i un vas de borgonya damunt d’una safata. Em pensava que ho rebutjaria, per una d’aquelles misterioses qüestions de principis.

Italo Calvino, 1957

 

 

El fum de Birkenau, Liana Millu

Deixa un comentari

birkenau

El fum de Birkenau, de Liana Millu, és un dels testimonis europeus més intensos sobre el camp de concentració femení d’Auschtitz—Birkenau: en tot cas és el més conmovedor dels italians. Està format per sis relats, i tots s’articulen al voltant dels aspectos més específicament femenins de la vida mínima i desesperada de les presoneres. Vivien en condicions força pitjors que les dels homes, i això per diversos motius: la menor resistència física davant de feines més feixuges i humiliants que les que s’imposaven als homes; el turment dels afectes familiars; la presencia obsessiva dels crematoris, les xemeneies dels quals, situades al bell mig del camp femení, ineludibles i innegables, infesten amb el seu fum despietat els diez i les nits, els moments de treva i d’il·lusió, els somnis i les tímides esperances.

L’autora apareix rarament en primer pla: és un ull penetrant, una consciencia admirablement vigilant que enregistra i transcriu, en un llenguatge sempre digne i mesurat, uns fets que tanmateix están fora de tota mesura humana. Tots els relats es tanquen amb una nota apagada, amb un toc fúnebre: és una vida que s’ha extingit, i és significatiu que aquestes morts individuals, personals, totes tràgiques i totes diferents, peses més, es graven més fort en la nostra sensibilitat que els milions de morts anònimes que reflecteixen les estadístiques.

Lily, enviada a la mort amb un gest indiferent fet amb la mà per la seva kapo, que la tem com a rival amorosa.

Maria, que entra al camp sense confessar que està embarassada i que amaga l’embaràs faixant-se el ventre, perquè vol que la criatura neixi. I la criatura neix, en la confusió nocturna del barracó brut i atapeït, sense llum, sense aigua, sense ni un drap net, enmig de la follia col·lectiva i de la pietat revifada de les presoneres més endurides (i aquesta és, segurament, la página més memorable del llibre): però el momento de passar llista és sagrat, no hi ha de faltar ningú, la partera i el nen es dessagnen, quan s’acaba el recompte ja són morts.

Bruna torna a trovar Pinin, el seu fill adolescent, en un camp proper: s’abracen a través del filat electrificat i queden fulminats. La russa Zina es juga la vida per facilitar la fuga d’Ivan, que no coneix, però en el qual distingeix una semblança imaginària amb el seu marit Grigori, mort a mans dels nazis. Les dues germanes holandeses, una de les quals escull l’opció del bordell, i l’altra en renega i en rebutja estoicament els regals. La dona enamorada, indecisa entre dues eventualitats possibles: mantener-se Fidel al marit, i morir de gana, o bé cedir, deshonrar-se, però sobreviure per ell.

De cadascun d’aquests itineraris humans se’n desprèn, de manera inhumana, una aura de tristesa lírica, mai contaminada per la cólera o el lament trasbalsat; i de dolorosa saviesa del món, cosa que demostra que l’autora no va patir en va.

Primo Levi, 1947

Older Entries

%d bloggers like this: