15 d’agost

Deixa un comentari

15 d’agost

És ben cert que e el món res no fa necessari l’home sinó l’amor. Veig que Lota sentiria perdre’m i que els nens no pensen més que a reveure’m l’endemà. Avui hi he anat per afinar el clavecí de Lota i no n’he pas pogut sortir. Els menuts em seguien pertot demanant-me un conte, i la mateixa Lota m’ha dit, a la fi, que havia de complaure’ls. Els he llescat la pa del berenar, que per cert accepten ja de mi tan de bon grat com de Lota, i els he explicat la meravellosa rondalla de la princesa que era servida per mans encantades. Aprenc molt amb això, t’ho asseguro; i resto parat de veure la impressió que els fa. Si alguna vegada invento algun incident i l’oblido, després, en repetir el conte, de seguida em criden que el primer cop era diferent; això fa que ara m’exerciti a recitar cada història, no solament ben idèntica a la vegada anterior, sinó àdhuc amb la mateixa cantarella i d’una sola tirada.

friedrich

 

18 d’agost.

¿Per què ha d’ésser així que allò que fa la felicitat de l’home esdevingui també, la deu de la seva malaurança?

Aquesta ardent i plena sensibilitat del meu cor per la natura vivent, que m’inundava de tanta voluptat que del món que m’envolta en feia un paradís, ara m’esdevé un corcó insuportable, un mal esperit que em persegueix pertot. Abans, quan des del penyal contemplava, més enllà del riu, la vall fèrtil fins la serralada i tot ho veia brollar i germinar al meu entorn; quan esguardava aquelles muntanyes, vestides del peu fins al cim per una arbreda alta i espessa; aquelles valls ombrejades en totes llums recolzades per petits bosquets riallers, i el riu que s’esmuny dolçament entre les altes canyes que xiuxiuegen suaus i reflecteix el núvol lleuger que l’aura lleu del capvespre bressa per l’espai; quan, llavors, oïa els ocells que amb llur piuladissa reanimaven la forest, i els milions d’eixams de mosquits dansaven gaiament al darrer raig vermell del sol, l’últim tremoladís esguard del qual alliberava d’entre l’herba el borinot zumzejant; la bonior i el moviment de la vida que em circumdava em feia esguardar a terra, i, aleshores, la molsa que arrabassava el seu nodriment al dur penyal i la ginesta que brostava en l’àrida collada sorrenca em revelaven la vida interna, ardent i santa de la natura; com penetrava tot això en el meu cor encès! Em sentia com deïficat en aquesta desbordant plenitud, i les majestuoses formes del món infinit es movien redivives en la meva ànima. Em veia voltat de muntanyes enormes; pregons avencs es badaven davant meu i els torrents s’estimbaven penyals avall; els rius borbollaven sota els meus peus; boscos i cims ressonaven; i en les profunditats de la terra veia engendrar-se i fruitar totes les inescrutables forces creadores; i damunt la terra i sota els cels formiguejar les innombrables races dels éssers vivents. Tot, tot és poblat amb mil formes diverses; ¡i els homes encara aniran acoblant-se en llurs casetes, niaran i es faran la il·lusió de senyorejar sobre el vast univers! ¡Pobre insensat que penses que tot és tan poca cosa perquè tu ets tan petit! Des de les inaccessibles muntanyes del desert, que cap peu no ha penjat, fins al terme de l’oceà inconegut, alena l’esperit d’Aquell que eternament crea, i s’alegra cada àtom que el senti i viu… Ah! Llavors, que sovint havia desitjat, portat damunt les ales de la grua que passava sobre meu, volar a la riba de la mar immensa i beure en el got escumós de l’infinit aquella confortant delícia de la vida, i solament un instant sentir en l’estreta capacitat del meu si una gota de la benaventurança de l’Ésser que ho produeix tot en si i per si mateix.

Germà, no tinc sinó el record d’aquelles hores, que m’alleugi. Àdhuc aquest esforç per a recordar i expressar aquells sentiments indecibles eleva la meva ànima per damunt d’ella mateixa i em fa sentir, després, amb més força, tota la basarda de la meva situació actual. Un teló funest ha caigut davant la meva ànima, i l’escena de la vida infinita s’ha transformat per a mi en el buit d’una tomba oberta eternalment. Pots dir: Ço és!, ¿quan tot passa? Quan tot, amb la rapidesa del llamp, rodola i passa? Quan cada ésser serva tan poc temps l’entera força de la seva existència, ai las!, i és arrossegat al torrent, submergit i esclafat contra les roques? No hi ha cap moment que no et devori, a tu i els teus, cap instant que no siguis un destructor, que no hagis d’ésser-ho; la passejada més innocent costa la vida a mil pobres verms, una sola passa destrueix la penosa construcció de les formigues i esmicola un petit món convertint-lo en una tomba que ha d’avergonyir-te. Ah! No són pas aquestes grans i rares catàstrofes del món, aquestes inundacions que arrabassen els vostres poblets, aquests terratrèmols que engoleixen les vostres viles, que em commouen! El que em mina el cor és aquesta força devoradora que està amagada en tota la natura; que no ha produït res que no és destrueixi, també, a sí mateix. Així trampolejo el món, el cor ple d’angoixa; el cel, la terra i llurs forces actives al meu voltant; no veig res sinó un monstre que eternalment devora i eternalment remuga per tornar a devorar.

Les desventures del jove Werther, Goethe

 

Anuncis

El lector

Deixa un comentari

the reader

Fotograma de la pel·lícula “The reader”, la versió cinematogràfica que Sthepen Daldry va dirigir sobre la novel·la homònima.

Aquestes eren les meves cavil·lacions; vaig convertir el meu desig en un factor d’estrany càlcul moral per així silenciar la meva mala consciència. Però això no em donava el valor que necessitava per plantar-se davant de Frau Schmitz. Una cosa era poder-me convèncer que, ben mirat, la meva mare, aquell cura tan simpàtic i la meva germana gran no només no em retindrien, sinó que m’animarien a donar aquell pas, i una altra molt diferent era presentar-me de veritat a casa de Frau Schmitz. No sé per què ho vaig fer. En allò que va passar aquells dies reconec avui mateix el mateix esquema mitjançant el qual el pensament i l’acció s’han unit o separat tota la meva vida. Penso, a vegades arribo a una conclusió, la conclusió es cristal·litza en una decisió, i llavors m’adono que la acció és una cosa a part, una cosa que pot seguir a la decisió, però no necessàriament. Durant la meva vida, he fet moltes coses que era incapaç de decidir-me a fer, i he deixar de fer-ne moltes altres que havia decidit firmament. Hi ha una cosa dins meu, sigui el que sigui, que actua; alguna cosa que es posa en camí per anar a veure una dona a la que no vull tornar a veure mai més, que m’obliga a fer un comentari impertinent a un cap que pot costar-me molt car, que segueixi fumant encara que hagi resol deixar de fer-ho, que deixi de fer-ho quan ja m’havia resignat a ser fumador la resta dels dies… N vull dir que el pensament i al decisió no influeixen en res en l’acció. Però l’acció no es limita a executar allò que he pensat i decidit prèviament. Sorgeix d’una font pròpia, i es tan independent com ho és el meu pensament, i com ho són les meves decisions.

Bernhard Schlink, 1995

Eixugant veles

Deixa un comentari

 

finlandlake

Nosaltres, dos marits joves, sèiem a la veranda de la meva vil·la d’estiueig. Havíem fet la migdiada i preníem un cafè fumant i mirant cap al llac, bufava un vent del sud regular i generós. La superfície del llac tenia un color blau fort.

—El vent és molt bo —va dir el meu amic i li vaig donar la raó.

Però nosaltres no estàvem de bon humor. Sèiem callats l’un al costat de l’altre. Amb cara de pomes agres, miràvem l’altra riba del llac, on s’albirava un restaurant blanc de la petita ciutat. I des d’allà tornàvem la vista al nostre veler que coquetejava ufanós sobre les ones a prop de la riba, estirant nerviós el cable de l’àncora. En compartíem la propietat, junts l’havíem fet construir, nosaltres mateixos l’havíem pintat i proveït de veles. Havia estat la tasca més divertida de tot l’hivern passat, havíem dedicat un munt de vespres a parlar-ne amb l’ajuda d’unes quantes copes i havíem passat la primavera feinejant-hi. I en tot l’estiu no hem pensat en res més que en els vents propicis. I en això mateix pensàvem un cop més.

Però també pensàvem que, per desgràcia nostra, tots dos érem casats i les nostres dones eren joves i boniques i ens estimaven «immensament», però no estimaven el nostre veler. Sempre el menyspreaven i començaven a badallar quan parlàvem de navegació. I si no callàvem de seguida, es posaven a punxar-nos i a ridiculitzar-nos i feien insinuacions sobre les petites passions dels homes. Quan fèiem veure que no les enteníem, es molestaven i se n’anaven al bosc, cadascuna per la seva banda. Intentàvem calmar-les, però ens retreien que elles no ens importaven gens, que les desateníem a posta, que la seva companyia ens avorria, i ¿perquè ens havíem casat si no les estimàvem?

—Però no siguis infantil, amor meu…

—Deixa’m. Deixa’m sola… Vés-te’n a navegar… No vull impedir-t’ho… Vés, el teu amic ja s’està posant nerviós…

—No vull, si tu no…

—Però jo vull que vagis a navegar… Si no, tornaràs a perdre un bon vent…

—Però vine amb mi!

—No! T’ho veig als ulls i t’ho noto clarament en la veu que us ho passeu molt millor navegant tots dos sols… Nosaltres només us molestem.

I no vaig aconseguir convèncer la meva dona que podia estimar-la a ella encara que també estimés la navegació. Vaig haver de jurar-li i explicar-li amb petons que la navegació m’importava un rave. Només hauria d’anar-hi quan el meu amic m’exigís que l’acompanyés.

El meu amic devia haver fet la mateixa promesa perquè no havíem sortit a navegar en tota la setmana. Cada dia anàvem amb les dones a recollir baies silvestres al bosc, fèiem pícnics al camp, sèiem a la caseta del jardí a llegir en veu alta per a elles.

Elles eren felices, radiaven de contentes i ens preparaven menjars dolços. Però nosaltres ens tornàvem més i més melancòlics, ens semblava que sofríem sense culpa, ens avorríem i per això sèiem tristos i callats, sense dir una paraula.

El vent era generós, el veler tan atractiu i amb unes ganes de caminar a tota vela. Però no gosàvem ni pensar a navegar. Potser alguna vegada, en un futur llunyà, quan ja no ens estimessin tan «immensament», potser llavors recuperaríem la nostra llibertat. Aquest estiu només per casualitat, d’amagat, quan elles no siguin a casa…

Un dels criats ens va passar pel costat i vaig estar a punt de prendre una decisió rabiosa i demanar conyac amb el cafè per emborratxar-me i dir la veritat a les dones. Semblava que n’hi quedava prou al cul de l’ampolla. Però en aquell moment el meu amic li va preguntar amb una veu malhumorada:

—On són les senyores?

—Les senyores han anat al bosc a recollir baies i m’han demanat que els digués que tornarien aviat.

—Com d’aviat?

—Només han dit que aviat.

—Retira el cafè.

Vaig abandonar la intenció de demanar conyac. Creia que les dones estaven a la caseta del jardí esperant-nos… per llegir.

—No has eixugat les veles després de la pluja d’aquest matí, oi? —va preguntar de sobte el meu amic amb una veu una mica vaga.

—No.

—Has de fer res de particular avui?

—No. Per què?

—Doncs pensava que potser de passada podríem fer una volteta pel llac.

Va ser ell qui ho va suggerir primer. Sempre podria dir que com que ell va voler que l’acompanyés, vaig haver de fer-ho.

—Sí, podem fer-ho.

—A tu et ve de gust?

—Sí, molt…

Quina astúcia! Ara ell també tenia assegurada l’escapatòria: diria que a mi m’havia vingut de gust.

—Si hem de marxar, marxem ja…

—De seguida estic a punt.

Evitàvem pronunciar la pregunta en què tots dos pensàvem. Però la va fer la criada que observava els nostres preparatius: el meu amic va entaforar-se diverses capses de llumins a la butxaca, les meves butxaques eren plenes de cigarrets i tots dos portàvem l’abric penjant al braç. I ens va cridar des de la porta de la cuina:

—Els senyors trigaran molt a tornar del llac? Per si les senyores m’ho pregunten.

—Digues a les senyores que aquest matí ha plogut i hem hagut d’anar a eixugar les veles.

Si haguéssim tingut prou cara, hauríem baixat a la riba corrent. La barca de rems va sortir com una fletxa i en un moment estava al costat del veler.

Amb quin delit deslligava jo les veles, com quina música dolça em sonava el grinyol de les politges! I ell, amb quina passió buidava d’aigua el bot i amb quina rapidesa ficava els caps de les cordes de les veles als forats! I a tots dos per poc se’ns oblida respirar per l’alegria de poder sortir per fi. Un cop vaig estar a punt de caure al llac, i la mà d’ell tremolava quan col·locava la canya del timó al seu lloc.

Tant de bo no vinguessin abans que ens haguéssim apartat de la riba! Però si vinguessin ara mateix, els diríem que no ens n’havíem assabentat. I si cridessin des del jardí —no els donaria temps d’arribar a la riba abans que estiguéssim llestos—, ens defensaríem dient que les ones feien tant de soroll en xocar contra les roques que ens era impossible sentir res…

Però no ve ningú, no crida ningú. Aconseguim desplegar les veles i hissar l’àncora i sortim lliures llac endins, la proa apuntant directa cap a la ciutat.

En una hora serem allà, en tres haurem tornat si restem una al destí.

Cap dels dos ho suggereix, però quan ens tornem al timó ni l’un ni l’altre canvia la direcció.

Ja sentim la música del restaurant de la riba. Darrere veiem la nostra vil·la petita i imprecisa.

Ja fa temps que s’han eixugat les veles —si és que havien estat molles—, cosa que amb les presses no vam arribar a comprovar mai.

De sobte ens adonem que ja hem fet més de la meitat del trajecte. Tornem a ser, després de molt de temps, joves solters. Hem oblidat les nostres dones i les preocupacions. I sense vacil·lar ens dirigim, respectant un acord no pronunciat en veu alta, directes cap al restaurant, ens atansem a l’atracador… i allà eixugarem veles fins al matí següent i a la sortida del sol començarem el viatge de tornada —remant.

Juhani Aho

Nit fantàstica

Deixa un comentari

carlaquevedo

Em van aturar unes ganes estranyes de jugar mentalment, amb petits experiments psicològics inofensius, que sovint se’m feien imperiosos. Encara no volia veure aquella dona que reia; per a mi era atractiu ocupar la fantasia en una mena de plaer previ, imaginar-me-la, inventar-me al voltant d’aquell riure una cara, un clatell, un pit, tota una dona que vivia i respirava.

Era palès que ara la tenia a la vora. El riure s’havia tornat a convertir en conversa. Jo escolta atentament. Ella parlava amb un lleu accent hongarès, molt de pressa i vivaç, allargant molt les vocals, com si cantés. En aquell moment em feia gràcia de donar un cos a aquesta parla i que la meva fantasia en formés una imatge al més exuberant possible. Li vaig posar cabells foscos, ulls foscos, una boca ampla amb llavis sensuals i unes dents fortes i molt blanques, un nasset petitó i prim, però amb unes aletes rampelludes i tremoloses. A la galta esquerra li vaig col·locar una pigueta d’adorn, a la mà li vaig posar un bastó de muntar ambquè es donava copets a la cuixa mentre reia. I a cadascuna de les paraules que deia, la meva imaginació fantasiosa hi afegia ràpidament un altre detall: un pit ferm de noia jove, un vestit verd fosc amb una agulla de brillants clavada al costat, un barret clar amb un ocell, un agró blanc. La seva imatge era cada cop més precisa i ja sentia la dona desconeguda a la pupil·la, talment com en una pantalla il·luminada, quan encara era invisible rere la meva esquena. Però no volia tombar-me, volia continuar el joc de fantasies; una mena de suau plugim de delectació ruixava el meu somieig agosarat. Vaig cloure els ulls amb la seguretat que, quan els tornés a obrir i em girés, la imatge interior coincidiria amb l’exterior.

Aleshores m’hi vaig adreçar amb decisió, vaig aixecar lleugerament el barret davant l’oficial i vaig oferir a la dama la meva butaca. Amb una lluïssor riallera que va traspassar-li els ulls, em va mirar sorpresa i va fer un somriure adulador. Em va donar les gràcies concisament i va acceptar la butaca, però no hi va seure, sinó que va recolzar el respatller el braç opulent, descobert fins al colze; en aquesta posició, lleugerament inclinada, podia fer més evident les seves formes.

Ara només em seduïa el joc amb aquella dona. Em vaig enretirar una mica cap a la paret de la tribuna, des d’on la podia veure bé sense cridar l’atenció, em vaig repenjar en el bastó i amb els ulls vaig buscar els d’ella. Se n’adonà, es va tombar lleugerament cap al meu camp de visió, però de manera que el moviment semblés tot casual; no em va eludir i em va respondre a la meva mirada com de passada, sense comprometre’s. Els seus ulls no deixaven d’anar amunt i avall, ho tocaven tot i no retenien res. ¿Era a mi sol, a qui dedicaven un somriure obscur en trobar-me, o el feien a tothom? No es podia dir, i aquesta incertesa era la que precisament m’irritava.

I així que vaig mirar-li el peu, que sobresortia petit i delicat sota el vestit blanc, es va repassar la faldilla amb ulls indolents. Després, al cap d’un segon, va aixecar casualment el peu i el va posar sobre el primer barrot de la butaca que li havia ofert, de manera que li vaig veure les mitges fins arran de genoll a través del calat del vestit i, al mateix, va semblar que el seu somriure es tornava irònic o maliciós. Era obvi que jugava amb mi amb tanta passivitat com jo amb ella i, ple d’odi, vaig haver d’admirar la refinada tècnica de la seva audàcia, perquè mentre m’oferia amb falsa discreció la seva sensualitat, alhora es lliurava amb afalacs al xiuxiueig de l’oficial. En el fons m’exasperava, no podia suportar en els altres aquest aire fred i calculador perquè em semblava massa agermanat, incestuosament pròxim a la meva pròpia insensibilitat conscient. Però m’excitava tanmateix, potser més per odi que no per avidesa. Amb insolència, m’hi vaig acostar més i la vaig atacar amb mirades brutals. “Et vull, animal preciós”, li va dir el meu gest obertament, i se’m devien moure els llavis sense voler, perquè ella va somriure amb un lleuger menyspreu, va mirar cap a l’altre costat i d’una revolada va tapar-se amb la faldilla al peu descobert. Però, tot seguit, la pupil·lla negra ja tornava a guspirejar un instant cap a mi. Era claríssim, era tan fred com jo i estava a la meva altura, ambdós jugàvem fredament amb un fred desconegut, un foc que era només fictici, però bonic de veure i divertit de jugar-hi enmig de l’abúlia del dia.

Nit fantàstica, Stefan Zweig

On love

Deixa un comentari

love_cards_cropped

Benvolguda senyoreta May,

He tornat avui d’una llarga visita al camp i he trobat res cartes seves, juntament amb el seu bonic article aparegut a l’al-Mahrousah. La criada m’ha dit que les cartes –tresor de tresors—van arribar totes plegades fa quatre dies. Sembla que el servei de correus egipci ha deixat de repartir cartes, de la mateixa manera que reté tota la correspondència que rep.

No he prestat atenció a totes les altres cartes que esperaven el meu retorn sobre l’escriptori, per poder passar-me el dia escoltant les seves expressions, que alternaven entre la dolcesa i el reny: dic reny, perquè trobo en la seva segona carta unes observacions que, si ho hagués consentit, haurien entristit el meu jo feliç. Però, ¿com podia deixar-me abatre per un núvol aparent quan, d’altra banda, el cel era clar i estelat? I ¿com podia apartar la vista d’un arbre florit per contemplar la simple ombra d’una de les seves branques? I ¿com podia protestar per un tust suau d’una mà perfumada i plena de pedres precioses? (…)

Que dolces són les seves cartes, May, i que delicioses! Són com un riu de nèctar que davalla del cim de la muntanya i canta tot fent via en la vall dels meus somnis. Són com el llaüt d’Orfeu, que atreu les coses llunyanes i fa avançar les que són a prop, i per mitjà de les seves reverbacions encantades converteix les pedres en torxes enceses, i les branques, en ales agitades. El dia en què arriba una carta seva, per a mi és equivalent al pic de la muntanya; aleshores, ¿què puc dir del dia en què m’arriben tres cartes de cop? Aquest és, sens dubte, un dia en què abandono les senderes ben fressades del temps per tal de voltar pels carrers d’Iram, Ciutat de les Altes Columnes. (…)

Quant a la seva afirmació. “Que feliç que és vostè, que troba acontentament en el seu art!”, m’ha fet rumiar una llarga estona. No, May, no sóc ni feliç ni estic satisfet. Hi ha alguna cosa en mi que mai no troba satisfacció, però no té res a veure amb la cobdícia; una cosa que no pot conèixer mai la felicitat, però que no té res a veure amb l’aflicció. Al fons del meu ésser hi ha un batec continu i un incessant dolor, i no desitjo canviar ni l’un ni l’altre: un home que es troba en aquest tràngol no pot conèixer la felicitat ni reconèixer l’acontentament, però no se’n queixa perquè en la queixa hi ha un cert confort i una certa transcendència.

Vostè se sent feliç i satisfeta amb els seus grans talents? Digui, May, és feliç i se sent satisfeta, vostè? Gairebé puc sentir com fa en veu baixa: “No, no sóc feliç ni em sento satisfeta”. L’acontentament és satisfacció, i la satisfacció és limitada…., mentre que vostè no és limitada. Quant a la felicitat, és un estat que es presenta quan un s’embriaga amb el vi de la vida; però aquell qui té una copa de set mil llegües de fondària i set mil llegües d’amplada no la pot conèixer mai, la felicitat, si no és que la vida sencera sigui abocada en la seva boca. I la copa de vostè, May, ¿no és una d’aquestes que tenen mil i una llegües?

Què en puc dir, del “meu estat d’ànim”? A la meva vida de fa un parell d’anys no li mancava pau ni tranquil·litat, però avui la tranquil·litat ha estat transformada en brogit, i la pau, en lluita. La gent devora els meus dies i les meves nits, i inunda els meus somnis amb les seves ambicions i tendències; més d’una vegada m’he escapat d’aquesta ciutat, que s’esllavissa cap a una llunyana destinació, per tal de poder alliberar el meu Jo de la gent…, i dels espectres del meu jo adquirit. Els nord-americans són una gent poderosa, infatigable, persistent, que no afluixa ni dorm ni somnia. Si odien algú, el maten amb la indiferència; si estimen algú, el sufoquen per excés d’amabilitat. Qui vulgui viure a Nova York, ha de conservar una espasa esmolada a l’abast de la mà, però dins una beina plena de mel; una espasa per castigar aquells a qui els plau de matar el temps, i la mel per gratificar aquells qui tenen fam. (…)

Vostè, May, es troba entre els protegits; i dintre els seu Jo hi ha un àngel que Déu guarda de tot mal.

Vostè em pregunta, també, si té amics en aquesta part del món.

Per aquesta vida i tot el que conté de feridora dolçor i divina amargura, vostè hi té un amic, en aquesta part del món. Aquest amic està decidit a defensar-la, li desitja tot el bé del món i s’ocuparà que no li pervingui cap mal. Un bé amic que és tan lluny, de vegades es troba més a prop que no pas aquell que és a l’abast. ¿Per ventura la muntanya no és més imposant i més clarament visible per al qui passa per la vall que no pas per als qui hi viuen, a la muntanya?

La nit ha es`tes el seu vel sobre l’estudi, i ja no puc veure el que la meva mà escriu. Un miler d’expressions i un miler de salutacions, i que Déu la protegeixi i la guardi sempre.

El seu sincer amic

Gibran Khalil, Juny 1919

El llibre dels finals, Joan Bodon

Deixa un comentari

Malalt de càncer, el protagonista d’aquesta novel·la decideix passar les seves últimes setmanes de vida en solitud.

final

¿Per quina raó vaig baixar a Clermont? Volia anar a Paris. En tenia un tip, però, d’aguantar-me dret dins aquell tren. Des de Besiers, repenjat a la finestra. Els ronyons em xerricaven. I aviat seria mitjanit.

Clermont-Fernand. Clarmont d’Alvèrnia. Aquí o allà. Ja era prou lluny de casa. Ningú em cercaria aquí.

Vaig sortir de l’estació. Sense bossa ni maleta. Tan sols jo i uns quants diners.

Al Crédit Agricole de Montpeller no havien volgut pagar-me aquell xec. I això que estava signat correctament. Van trucar a la meva agència local des d’on van donar-los les referències adients. Tenia, doncs, els diners. Els que necessitava…

Ciutat desconeguda, Clarmont. Primera vegada a la vida… Primera, i mai més.

Aquí davant, com a davant de totes les estacions, una plaça. Vaig creuar-la, i també el primer carrer. Cap als llums. Lletres verdes i vermelles, amples, les d’aquell bar i hotel: Mirabeau.

Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua. La nostra llengua, o només meva: llengua d’Oc.

Mirabeau. Intuïa que hi trobaria tot el que necessitava. La música d’una màquina. Les espatlles nues de les mosses. Riures. Petons a cada taula. Vaig seure.

Tot sol, de nou. Tot sol. Cap mossa no se’m va apropar. Tampoc no era el que volia. Beure i pagar. Res més.

Ja tenia la cambrera a prop meu:

–Què voldràs?

–Com els altres

Aigua rosada en cada got. No era aigua, però. Vi d’Alvèrnia amb gust de pedra i d’escorça amarga: el vi de Corent. Al primer glop vaig tòrcer els llavis, la llengua se m’arrugava…Tot i així vaig acabar el got i en vaig demanar un altre, i més encara… Aquest vi era com la saba bromosa d’una vinya enfollida. Aquest vi seria meu…

Una hora bevent, així, gustosament. La màquina continuava ventant la seva música… De tant en tant s’obria la porta d’un saló interior. ¿Com podia ser que hi haguessin tants riures, allà dins? Allà on no podria entrar, on ningú no em convidaria. Cap d’aquestes mosses d’espatlles nues no era per a mi.

Cercava una mossa per coneixe’t, Clarmont. La terra es coneix amb el seu vi però són les mosses que et fan conèixer una ciutat…

Vaig pagar, vaig sortir. Habitualment, les mosses s’arrepleguen a prop de les estacions i de les catedrals. Vaig rondar per aquells carrers fins a arribar a davant del monument als morts de la guerra del Catorze. Tot sol, encara, tot sol. Un soldat de pedra em guaitava. Verdun, el Marne, calaveres escampades pels camps de batalla però, aquí, ni tan sols una mossa per a mi…

Bars i cafès s’anaven apagant. Quedaven uns quants àrabs a les voreres. Alguns cercaven bancs, per seure o dormir. L’aigua d’una font rajava per una plaça. Vaig contornejar-la.

Bar La Frégate. Obert, encara. Hi vaig entrar. Potser… Però no. Només homes, a dins, de cara fosca i bevent cervesa. Jo també vaig demanar una cervesa, que no vaig poder acabar.

Vaig tornar a sortir. I vaig seguir un altre carrer, vaig passar davant d’una església. No, aquesta no: església Joana d’Arc. Ni verge ni ningú, aquest vespre…

A la punta del carrer, el passeig i l’estació, és clar. I els llums verds i grocs del Mirabeau. Ja feia més d’una hora que vagarejava… Ja ho veuria demà. Ara per ara, una cambra a qualsevol hotel. A davant mateix de l’estació, Hôtel du Midi.

Joan Bodon, 1964.

Els anys 60 devien ser estranys

Tot o Més.

Deixa un comentari

Somnis. Pors. Cruïlles. Indecisions. Dubtes. Sensacions a flors de pell. La vida és molt difícil. Què faig? Per on tiro? I si m’equivoco? Perquè tot és tan bonic? Perquè tot és tan complicat? 

9 d’Octubre 1911.– Si arribés als quaranta anys, probablement em casaria amb una fadrinarda que tingués les dents de dalt cap enfora, lleugerament descobertes pel llavi superior. A la senyoreta K., que estigué a parís i a Londres, les dents superiors del mig li cavalquen com les cames quan els genolls només s’encreuen a mitges. Però no tinc gaires probabilitats d’arribar als quaranta. N’és un senyal, per exemple, aquesta tibantor que sovint sento a la part esquerra del cap. És com un toc de lepra per dins, i quan el vull examinar fent abstracció de les molèsties que em causa, em fa el mateix efecte que si contemplés el crani seccionat d’un llibre de text, o la dissecció quasi indolora en un cos viu on el bisturí una mica fred i pudent s’atura sovint, torna a començar, hi reposa tranquil·lament i va separant teixits prims com un tel de ceba que són a frec de zones cerebrals en plena activitat.

Somni de la nit passada. Aquest matí encara no hi trobava la gràcia, llevat d’una petita escena còmica amb dos punts de vista oposats que, a part d’haver oblidat, m’ha produït aquella estranya complaença que deixen els somnis.

Caminava—no sé si en Max ja era allà quan ha començat—a través d’una filera de cases, a l’altura del primer o del segon, com quan es passa d’un vagó a l’altre del tren. Caminava molt de pressa, potser perquè en alguns moments la casa amenaçava esfondrar-se i, llavors, havia d’afanyar-me. Les portes que hi havia entre casa i casa no em cridaren l’atenció, hi havia una immensa corrua d’habitacions i, a pesar d’això, no solament remarcava les diferències d’un pis a l’altre, sinó també d’una casa a l’altra. És possible que les habitacions per on passa només hi hagués llits. Encara conservo el record d’un llit típic que es troba a la meva esquena, adossat a una paret fosca o potser bruta, tal vegada inclinada com les de les golfes, amb la roba que s’aixeca com un tendal i una vànova—no res, una roba ordinària—que, masegada pels peus del qui hi ha dormit, penja en forma de paperina cap per avall. Com que em sentia avergonyit de travessar a aquelles hores les habitacions on encara jeia molta gent, caminava de puntetes i fent grosses gambades, amb la qual cosa esperava fer-los veure que m’hi obligaven i que jo procurava de no destorbar-los amb el meu trepig, és a dir, que era cm si no hi passés. Per aquesta raó no vaig girar el cap ni un sol cop a la mateixa habitació i només hi vaig veure el que hi havia a mà dreta i que donava al carrer o el que, de la banda esquerra, mirava cap a la paret del fons.

Sovint aquell enfilall de pisos era interromput per bordells, però els travessava de pressa—per bé que aparentment eren els bordells allò que m’havia fet prendre aquell camí—, de tal manera que únicament vaig remarcar que existien. Així i tot, l’última habitació d’aquells pisos era un altre bordell, i m’hi vaig quedar. La paret que hi havia enfront de la porta per on vaig entrar, o sigui l’última paret de la fila de cases, era o bé de vidre o bé esbotzada, i si hagués continuat caminant hauria caigut daltabaix. De tota manera és més probable que fos esbotzada, perquè les prostitutes jeien contra el bordó del terra. Només en vaig distingir dues, a terra, a l’una li penjava el cap en l’aire. A l’esquerra hi havia una paret sòlida; per contra, la paret de la dreta no era sencera i s’hi veia el pati de baix, encara que no del tot, i una escala grisa i ruïnosa que us hi portava de replà en replà. La poca llum que hi havia a l’habitació em permeté de veure que el sostre era igual que el de les altres habitacions.

Jo em vaig fer, més que res, amb la prostituta del cap en l’ aire, en Max amb la que jeia a l’esquena d’aquesta. Li vaig palpar les cames i en vaig tenir prou estrenyent-li regularment les cuixes. Em delectava tant que em sorprengué no haver encara pagat res per un esbargiment dels més bonics. Estava convençut que jo (jo tot solet) entabanava el món. Llavors la prostituta, sense bellugar les cames, es redreçà de mig cos i se’m girà d’esquena. Esmaperdut, vaig veure-li l’esquena lacrada amb grossos cercles vermells, les vores dels quals, mig destenyides, allotjaven tot d’esquitxos vermells. Em vaig adonar llavors que tot el cos n’era ple, que amb els polzes havia tocat les taques que tenia a les cuixes, i que als dits restaven les partícules roges d’un segell de lacre esmicolat.

En fer-me enrera, vaig trobar-me entremig d’una gernació d’homes que, repenjats a la paret que donava a l’escala per on la gent anava i venia, semblaven esperar. Esperaven d’aquella manera que tenen els homes del camp d’aplegar-se a la plaça mercat el diumenge al matí. O sigui que era diumenge. Fou aquí on tingué lloc aquella escena còmica: un home, de qui jo i en Max teníem motius per estar espantats, se n’anà, més tard pujà l’escala, se m’acostà i, quan jo i en Max ens esperàvem esgarrifats qualsevol amenaça horrorosa, em féu una pregunta ridícula i ximple. Després, mentre m’estava dret per allà, vaig veure amoïnat que en Max seia a terra, d’esquena a mi sense cap mena de por, en algun racó de l’establiment, i que menjava una sopa de patates espessa de la qual emergien les patates com si fossin boles, sobretot una, que va aixafar dins la sopa amb la cullera, potser amb dues culleres, o potser només la hi rebolcava.

embolic

21 Juliol 1913.

Síntesi de tots els factors que parlen a favor i en contra del meu casament.

1.- Incapacitat de suportar la vida sol, que no vol pas dir incapacitat de viure sol; tot al contrari, és fins i tot improbable que m’avingui a viure amb algú, però sóc incapaç de suportar els embats de la meva pròpia vida, les exigències de la meva persona, l’escomesa del temps i l’edat, la concurrència del desig d’escriure, l’insomni, la proximitat de la follia—suportar tot això, en sóc incapaç. Naturalment, potser hi afegiria: la meva unió amb F. Farà que la meva existència sigui més resistent.

2.- Per a mi tot és motiu de reflexió. Qualsevol acudit d’una revista humorística, el record de Flaubert i de Grillparzer, la visió de les camises de dormir preparades damunt el llit dels meus pares, els matrimoni d’en Max. Ahir la meva germana va dir: “tota la gent casada (la que nosaltres coneixem) és feliç, no ho comprenc”; aquestes paraules em feren meditar, vaig tornar a sentir por.

3.- Necessito molta solitud. Tot el que he fet és únicament un èxit de la solitud.

4.- Odio tot allò que no està relacionat amb la literatura, les converses (àdhuc les que tenen a veure amb la literatura) m’avorreixen, m’avorreix fer visites, les penes i les alegries dels meus parents m’avorreixen fins al més íntim de l’ànima. Les converses minven la importància, la serietat i la veritat de tot allò que penso.

5.- La por del lligam, d’escolar-me a l’altra riba. Llavors ja no estaré mai sol.

6.- Davant de les meves germanes—sobretot temps enrera—sóc sovint una persona totalment diferent de la que sóc davant de l’altra gent. Agosarat, franc, puixant, sorprenent, emocionat com només ho sóc quan escric. Només que la meva dona m’ajudés a ésser així davant de tothom! Però això no seria en detriment de la literatura? Això sí que no, de cap manera!

7.- Sol, tal vegada m’arribaria de poder deixar la meva col·locació definitivament. Casat, mai no ho podré fer.

3 d’Agost.- Tot sol al pis de la meva germana. És més a prop del carrer que no pas la meva cambra. A part d’això és en un carreró una mica enretirat, per tant se sent més la xerrameca dels veïns que es reuneixen a la porta. També sento xiular. Altrament, una soledat total. Hi manca l’esposa desitjada que t’obri la porta. El casament s’hauria celebrat d’aquí un mes. Una frase punyent: Ja tens el que volies. Dret, oprimit dolorosament contra la paret, temorenc, abaixeu l’esguard per veure la mà opressora i, amb un dolor nou que fa oblidar l’antic, reconeixeu la pròpia mà que, deformada, un  sosté amb una força que mai no havia tingut per a dur a terme una feina ben feta. Alceu el cap, sentir el primer dolor de bell nou, fixeu altre cop l’esguard, i el balandreig no cessa.

Franz Kafka

Older Entries

%d bloggers like this: