Discursos íntegres de Francesc Macià a Santa Coloma i Conesa. 26/06/1932

1 comentari

84 anys que Francesc Macià pronunciés els discursos a Santa Coloma i Conesa, tornem a saber que va dir. Sorprèn veure parlar un polític de coses tan senzilles com escoltar la gent, missatges d’amor, o elevar el nivell cultural del poble.

francescmacia

A LA CASA DE LA VILA

He vingut a aquest poble, com vaig a tots els pobles de Catalunya, per saludar-vos i posar-me en contacte amb vosaltres, i sentir els batecs del vostre cor i conèixer els vostres anhels i les vostres necessitats. D’aquesta manera tots els actes meus i els del govern, seguiran el camí que els marqui el poble de Catalunya.

Uns dies, sobretot els dies festius, vaig a visitar els pobles de Catalunya. Altres dies, sobretot els dies feiners, visito Entitats i Centres de Barcelona. I ho faig, amics meus, repeteixo, per seguir el camí que em traci el poble amb els seus anhels. Contínuament vull saber el que pensa, el que vol el poble. No hi ha altre camí per a poder interpretar-lo plenament.

Allà, a Barcelona, els homes senten els problemes estimulats per unes necessitats més apremiants; la qüestió social hi és més aguditzada. La misèria hi és també més gran i la vida més airejada.

Els que treballen al camp, en canvi, en mig d’un aire pur, sota un sol que dóna vida, no passen les misèries i les calamitats, les penes i els dolors de les grans ciutats. Quan Catalunya pugui governar-se ella mateixa, curarà, però, també, de resoldre els problemes del camp.

No tenim més que una missió: l’establiment, la realització d’uns ideals enlairats, nobles, generosos, saturats d’amor per l’infant, per l’obrer, per tots els fills de Catalunya, d’Espanya, per tots els homes.

I, partint d’aquests ideals saturats d’amor, anirem a la creació d’escoles arreu de Catalunya, amb l’ensenyament obligatori per a tots els infants –sense privilegis – fins als 14 anys. I, agermanada la Pedagogia amb la Sanitat i la Higiene, anirem a la formació d’una raça forta i robusta, després d’haver eliminat aquelles malalties que per descurança o per misèria, fan tants estralls entre els infants de les famílies humils i obreres. Emprendrem amb tota la força de l’ànima, amb tot el vigor de la nostra voluntat, aquest camí que ha de portar Catalunya a ésser l’espill d’Espanya i del món.

[Ovació]

Amics meus; però tots aquests milloraments no podran ésser obtinguts sinó amb el Govern de Catalunya per ella mateixa. Amb el desenvolupament de la nostra economia. Per aquest motiu hem portat l’Estatut de Catalunya –la voluntat del nostre poble— al Parlament de la República. No us diré, amics meus, que l’Estatut no ens sigui tornat més o menys retallat. Però també he de dir-vos que les facultats que considerem essencials per al nostre govern ens seran reconegudes i atorgades. Amics meus: Catalunya obtindrà les facultats que ens permetran realitzar les llibertats que duem arrelades al fons del cor.

Tingueu la seguretat que l’acció fraternal del Govern de Catalunya s’extendrà a tots els fills de la nostra terra per a assegurar-los una llibertat més gran i una justícia social superior.

[Ovació]

Us asseguro, amics meus, us garanteixo que els nostres ideals són possibles, perquè poques nacions tenen les condicions de Catalunya per a un gran desenvolupament. La Generalitat de Catalunya té un deute tan petit, té unes condicions econòmiques tan magnífiques, que ens serà permès obtenir el que calgui per a portar a la pràctica tot el nostre programa en matèria cultural i social. Escoles. Preventoris. Sanatoris. I, sobretot, construcció de cases barats per els obrers, on entri aire i sol i llum, i els nostres treballadors hi trobin el repòs material i espiritual que tant necessiten després de les fatigoses jornades de treball.

[Ovació]

I acabo, amics meus, demanant-vos que us mantingueu units, davant la discussió del nostre Estatut. La unió no vol pas dir que cadascú no hagi de defensar els seus ideals en tots els moments. Però, davant dels destins de Catalunya, tots els catalans han d’anar units, sobretot ara. Catalans! Uniu-vos com un sol home! Aquesta unió aquesta voluntat unànime de tot el poble de Catalunya, farà que els nostres enemics siguin vençuts i, al mateix temps, donarem forces als nostres enemics, els homes comprensius. Ja hi ha molta gent que s’ha adonat que si demanem llibertat per a nosaltres, també la demanem per a tots els pobles d’Espanya. Els nostres ideals poden ésser reclamats arreu, en tot moment, i amb el cap ben alt, basats com són en l’amor.

Amics meus: anem a construir un nou poble i ho aconseguirem amb el vostre ajut. Tingueu confiança; mantenir-vos sempre al costat dels homes dirigents per mandat vostre. Si és així, per la voluntat unànime de Catalunya, seran obtingudes totes les llibertats que anhelem.

Penseu que l’Estatut no solament serà bo per a les classes acomodades, sinó també per als humils. Els ideals que s’hi contenen no són d’odi, sinó d’amor, que és l’única cosa constructiva que hi ha al món. Demanem les llibertats que necessitem per al millorament material, moral i espiritual del nostre poble. Si ens fossin negades hauríem de defensar-les com poguéssim, ja que tots els pobles tenen dret a la seva llibertat i el que demanem per a nosaltres ho demanem, també, per a tots els pobles d’Espanya.

Tingueu confiança, tingueu fe, tingueu serenitat i una forta abraçada a tots, i a reveure, amics meus”

 

AL BANQUET A SANTA COLOMA

“Amics meus: Un poble veí vostre, i més petit que el vostre, Conesa, em demana que vagi a visitar-lo. I jo, per això que és més petit, hi vaig per a demostrar-los que a tots els fills de Catalunya els estimo igual. M’esperen i no puc mancar-hi. Seré breu i vull començar parlant-vos de l’Estatut de Catalunya.

La voluntat de Catalunya no serà, potser, reflectida en l’Estatut que aprovin les Corts Constituents. Però jo us asseguro que si no avui, demà, sinó demà passat, Catalunya anirà obtenint, a mesura de la seva creixença com a poble, les facultats que li calguin.

Hi ha una lluita, un xoc entre voluntats entre la mentalitat d’un poble que, al llarg dels segles, ha cregut que la grandesa de la col·lectivitat s’aconsegueix amb grans exercits, per la força de les armes, per la violència de la força, i la nostra mentalitat. Perquè nosaltres diem: la grandesa consisteix en l’intensificació i l’expansió de la cultura i en el treball joiós de l’home.

Aquestes dues mentalitats s’enfronten. La primera és la mentalitat de la Monarquia, és l’herència d’aquell règim imposat als pobles ibèrics, herència que no es desfà en una, dues o tres generacions, sinó que cal l’esforç dels homes com els que ara porten la direcció de l’Estat, propugnen i lluiten per alçar la mentalitat del poble seu. Sols així s’arribarà a comprendre la legitimitat dels nostres drets, la raó de les nostres aspiracions, no contràries, sinó pariones del progrés dels pobles.

Per això cal enlaire la cultura mitjana del poble. I, veieu, ens trobem de seguida ambla qüestió escolar, en la qual patim, també, l’herència dels desgoverns anteriors.

Cal modificar els sistemes pedagògics que s’havien aplicat fins ara –verbalistes i buits—, amb una disciplina feréstega per a l’infant. El nostre sistema té un altre concepte de l’infant, i, basat en l’amor, el mestre no és cap botxí per a ell, sinó com un company.

I aquest amor que va del mestre a l’alumne, anirà, també, d’infant a infant. Dintre l’escola els infants seran tots companys, car no hi haurà diferències de classe. Tots els homes començaran a sentir-se i trobar-se iguals des de l’escola, s’establirà un corrent d’amor entre ells, i es farà pròxim l’adveniment de la Justícia Social.

[El públic prorromp en crits de Visca Macià!]

I una vegada en possessió d’una cultura, el de baix comprendrà que no ha de lluitar amb violència, i el de dalt no emprendrà la violència de la seva posició. Les diferències són molt més fàcils de salvar entre homes cultes.

Els meus ideals són conseqüència i fruit de tot allò que he pogut observar a través dels meus viatges. He vist tot el que cal a fer a favor de l’humil, de l’obrer.

[Un crit de “Visca els ideals de Francesc Macià!” és contestat per tothom, entre aplaudiments. Després d’una pausa, el President segueix]

El Govern de Catalunya vindrà. Passi el que passi, conserveu la serenitat. Hi ha un estat d’opinió contrari a les nostres reivindicacions. Però també hi ha homes comprensius que, en resistir la pressió dels enemics, són dignes del nostre agraïment. Si veiéssim les nostres llibertats més volgudes en perill, sense cap veu comprensiva, recabaríem la llibertat d’acció i defensaríem la voluntat de Catalunya.

Afortunadament, amics, no caldrà recórrer a situacions extremes.

Nosaltres diem lleialment: la voluntat d’un poble no té límits previsibles. A ningú pot dir-se: en el teu ascens arribaràs fins aquí i prou.

Amics: l’Estatut serà aprovat, i el nostre poble serà, en possessió de totes les facultats de poble lliure, com un far que il·luminarà el camí de la llibertat de tots els pobles d’Espanya”

A CONESA:

“Amics de Conesa: Avui he vingut a aquest poble petit per tal de demostrar-vos que la meva estimació es fa extensiva a tots els fills de Catalunya i a tots els pobles de la nostra terra, tant els grans com els petits. He vingut, també, perquè m’ho ha demanat el meu estimat amic Civit, que, en les hores de lluita, ha estat sempre al meu costat. Poques paraules, amics: Només expressar el meu agraïment per la vostra adhesió.

Espero que el Govern de Catalunya serà un fet i d’ell en vindrà la grandesa de Catalunya. Us demano unió entre tots vosaltres davant la discussió de l’Estatut. En possessió de les nostres facultats de Govern, tinc la seguretat que moltes injustícies desapareixeran. Per la llibertat de Catalunya, per tots els fills de la terra i pels germans de més enllà, una abraçada ben forta a tots”

Embellir l’església (1897-98)

Deixa un comentari

Joan Segura i Valls no només va escriure el llibre més important que puguem llegir els colomins. També va ajudar a embellir l’església parroquial, aportant-hi fins i tot recursos propis

santa_maria_santa_coloma_de_queralt

Restauració darrere.

Tots compreniam que la verdadera restauració que necessitave la Iglesia ere primerament repicar tot lo interior per fer desapareixer la cals que embrutabe la pedra, restaurar despres les pedres que’l temps havia gastat y finalment obrir de nou los finestrals posanthi vidrieras de colors.

Tal era lo desitj ardentissim de tots los que veyam lo merit artistic de nostra Iglesia ocultat per lletges clapes de cals y mi desperfectes que’l temps hi havia anat afejn; com igualment los bellissims finestrals, que havien de ser lo principal ornament del edifici, tapiats y privats de sos vidres de colors.

La Comunitat de Preveres fou la iniciadora de la restauració. Sacrificantse en sos propis interesos, la Comunitat resoluge destinar 300 duros a la restauració de la Iglesia. Lo rector Reverent aAnton Serral y ‘l beneficiat Reverent Joan Segura, qui açó escriu, de promte resolgueren invertir en la restauració 300 duros mes los quals sumats ab los 300 de la Comunitat y 100 mes que’n oferi un beneficiat, componian la respectacle cuantitat de 700 duros. Es veritat que després, per causar molt atendibles los 300 duros de la herencia de Jaume Novella, se reduïren a 150 nomes. Mes tart, D. Magi Domenjó s’oferi a pagar una vidriera de les mes grans, y ‘l sr bisbe de vich, Illm y reverend doctor Josep Morgades, a qui tan dehuen totas las obras bonas del Biscat per les quals ab generositat incomparable hi ha abocat una suma de recursos incontable, os oferí per dita obra 125 duros. Cuant sols contaban ab uns sis o set cents duros per la obra, se decidi comensarla nomes, no pensant poderla acabar.

Despres de disentir per ahont començarian, se resolgue començar simultaniament per repicar una part de la Iglesia, la del prebisteri, y fins allí ahont poguessen arribar ab la cuantiat de 300 duros, destinant lo restant a posar las vidrieras que poguessen començar també pel presbisteri.

Convocaran als mestres de casa per convidarlos a una subasta a plech tancat per repicar la Iglesia, oferinlos 300 duros per aquest treball. Donaraiam la obra al qui oferis mes ventatjosas condicions. Los citare per cert dia, en que aguessen pogut estudiar la questio. Sols dos presentaran plech de condicions. Anton Torrent, que ab sos companys s’oferie a repicar tot lo cor de de la Iglesia mes una sola capella per 300 duros; y Pau Solá y son jendre Enri Riba y Lluciá, que s’oferien a repicarla tota incloses totes les capelles, per 275 duros.

No esperabam oferta tan ventatjosa, que acceptarem ab alegria. No contabam, ab tan poch diner, fer una part tan important dela projectada restauracio. Aixi fou que, a 17 de març de 1897, despres de cantada una misa en honor de Sant Antoni, perque guardàs als mestres y treballadors de prendrer mal en obra tant llarga y perillosa, començaren dits Pau Solá y Enrich Riba, ajudats de varios manobras, entre ells l’intrep Pere Tomas y Torrent, a fer les bestides del prebisteri, pozanse a repicar despres de fetes.

Avui disabte 19 de febrer de 1898, havem celebrat ab grandisima alegria l’acabament total de la obra dels mestre, ab altra ofisi solemne cantat a veus en l’orgue, en acció de gracias a Sant Antoni, per haber lliurat de tot mal als mestres y demes treballadors en tan llarga obra, que ab alguna interrupció ha durant prop d’un any, quedant tot lo clero y tota la població molt contenta del treball dels mestres y tabé del vidrier que’ns ha posat los vidres als restaurats finestrals. Aç`dels vidres mereix capital apart.

 

Vidrieres

Tot just teniam acorada la restauració, quan pensabam fer un viatje expres a Barcelona per informarnos en materia de vidre sy contractar algunas vidrieres pel prebisteri fins allí ahont arribasen los diners de que podiam disposar, se presentará espontaneament en Carlos Serra, vidrier o lampista de Barcelona, que’s dedique a la construccio de vidrieres de colors per Iglesias. Vingué com l’anell al dit.

Exposaremli nostre pensamnet, examinarem juns los finestrals y consertarem la construcco de les sis vidrieres del prebisteri pel preu de 300 duros, colocades y tot. Tambe fou per nosaltres altre sorpresa. No contabam que’ns costasen tan poch. Llavors no contavem ab recursos per contractarne més.

Després, D. Magí Domenjo, metge y propietari d’aquesta Vila, s’oferi a pagar la vidriera corresponen ala capella de Santisim Sagrament, indicant sa voluntat de que hi hagues en ella las imatges del sagrat cor de Jesús de son patró Sa Magí y de Sant Ignasi de Loyolo.

Mes tart vingue lo Sr Bisbe (maig de 1897) per inaugurar lo nou collegi de Germanes terciaris del Carme, y ab tal ocasio fou com doná 125 duros per las vidrieras. Per ço la del fons del prebiteri y te pintat l’escut de armes del dit Ex bisbe Dr. Josep Morgades.

La cosa estaba abançada. Faltaben las vidriees de sobre les capelles de les animes, y de Sants Abdón y Senen, com també lo rosetó del cor.

S’acordà llavors obrir una subscripció per completar la obra, la cual subscripció dóna més de que’s necessitabe per les vidreres, pero no encara pel gasto total de la obra.

Sempre surten imprevistes. Y un de ells fou la construcció de les columnes de pedra qu’adornant los finestrals. En lo primer plan, per economia, s’habia proyectat ferles de fusta. Despres s’acordá ferles de pedra, com corresponia, y s’ha felisment executat. Aproximadament costaren un centenar de duros. A pedra y picapedrers son de Verdú.

Altre imprevist foren les mempares de plancha de ferro per moderar la llum de la Iglesia, posades en tres finestrals de la banda de mitxdia. Primerament, s’habian passat en aquests finestrals grans cortines en la banda de dins la quals feyen malissim efecte. Finalment se feren las cadires del cor en substitucio de un banch corcat inservible que hi habia.

Falta encara completar la obra de cor ab una tribuna pariona de la del orgue, unint una y altre ab un corredor adossat a la paret del rossetó, y posar una barandilla que correria per les dues tribues,s y ‘l dit corredor; com igualment construir una barandillera per cort en substicuió de la actual, massa alta y massa pobre. Per tot açó, y per la construcció del nou altar major, al igual estil que’l de la Iglesia, y per la construcció de nous altars (…) en substició dels que no ho són, sols esperam treurer la rifa grosa de Nadal, o algun altre felis succés que’ns ompli la bossa ara enterament pansida.

En repicar la Iglesia se hi emplearen 441 jornals y lo gasto total de la restauració iportá 6495 pesetes 53 centims.

Joan Segura i Valls, 1898. 

Facsímil publicat el 1994

La problemàtica comarcal: Santa Coloma de Queralt (II). La proposta de Blasi i Vallespinosa

Deixa un comentari

La proposta de Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1921), fotògraf i màxim exponent del moviment excursionista vallenc, era constituir la comarca de “Riberes del Gaià”, que comprendria entre Santa Coloma i el Pont d’Armentera, incloent lògicament Pontils, Vallespinosa, Santa Perpètua… Més info

canti

Fotografia de Marcel·lí Gausachs (Anys 20)

 

Per cloure aquest primer terç del segle recollim la versió que sobre les riberes del Gaià publicà en Blasi i Vallespinosa a les planes del butlletí del C.E.C. Dèiem unes pàgines endarrere que no gosàvem parlar amb massa llibertat de Sant Magí de Brufaganya, per allò de les delimitacions comarcals. El congost del riu Gaià, al recer de muntanyes de respectable alçada, amb una població cada jorn més migrada i sense que les comunicacions li siguin gaire favorables, forma com un illot de boscos i torrenteres. És voltat per la comarca d’Igualada –ara que semblava haver pres arrels aquest mot, es torna, potser pel major contacte amb els cercles barcelonins, a l’ús del mot comarca l’Anoia— la Segarra, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Posar la fita a qualsevol d’aquestes comarques en aquest rodal, és una grossa feinada, destinada d’antuvi al fracàs. ¿On posaríeu la plana d’Ancosa? D’un costat hi ha Pontons; de l’altre la capçalera de la Vall de Miralles. Aquests indrets semblen ben definits dintre les comarques igualadina i penedesenca; però… ¿i aquesta extensa llomada? L’altiu Montagut… quin lligam té amb el Camp? Es pot considerar segarrenc, Sant Magí?

Les preguntes  són obertes ja fa anys i en Blasi i Vallespinosa assumí la responsabilitat de demanar la creació d’una nova comarca amb el nom prou escaient de Riberes de Gaià, on s’aplegarien les terres compreses entre Santa Coloma de Queralt i el Pont d’Armentera. Les raons no es basen pas únicament en el fet pràctic de concretar fites, puix que la contrada té vertadera unitat, no tan sols dins la geografia física, sinó també en la humana. Les masies, els camps, les viles, no presenten cap aire tarragoní ni segarrenc, com aclareix l’autor, sinó que tenen en molts de llocs un posat pirineic. El treball no es concreta a les funcions geogràfiques, ja que hi són abundoses les dades, els records, la relació de fets històrics, etc.

Fan companyia aquestes línies unes belles fotografies que ens sadollen de melangia. Tan pocs anys que han passat, i com ha canviat la fesomia dels castells, esglésies i pobles! Nosaltres que encara no érem nats quan es feren aquests clixés l’any 1930, sentim un calfred a l’espinada quan ens acostem a la solitària església de Montagut, voltada d’esbarzers i amb les parets ennegrides; quan passem per Santa Perpètua del Gaià, i ni el lladruc d’un gos no trenca la quietud d’aquell indret que havia estat vila important; quan guaitem Sant Magí, i ens imaginem què caldria fer per donar al lloc els atractius i l’esplendor que tenia en els millors anys…

En passar per la porta de tantes masies abandonades i filar la portada on només hi resten les frontisses, pressentim la vida honesta i tranquil·la de la gent que alçà aquests murs i els servà per centúries, ben sovint amb privacions i força sacrificis; però fruïen la pau immensa i l’encís d’aquest bell racó de món. Com ens hauria agradat veure-ho aleshores! Amb la mainada que us guaita encuriosida; amb el toc d’oració; amb els jais que us parlem del temps i de la terra, asseguts a l’escó, prop de la llar; amb el vell rector que, mentre us acompanya lentament pel caminal, amb paraules pausades –com si no hi haguessin rellotges a prop –satisfà la vostra curiositat per totes les coses senzilles, que són la vida vilatana de cada dia.

Ramon Morales, El camí ral d’Aragó i altres itineraris per la comarca d’Anoia (1966)

La problemàtica comarcal: el cas de Santa Coloma de Queralt

Deixa un comentari

pau vila

Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana, va ser l’impulsor de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, que entre altres personalitats destacades, comptava amb la presència d’ Antoni Rovira i Virgili, Josep Iglésies, Pere Blasi, Pau Vila o Miquel Santaló. La suspensió de l’autonomia catalana (1934) va aturar els treballs d’aquesta ponència, que finalment es van veure cristal·litzats a corre-cuita, a finals del 36, amb  la legislació d’una nova estructura comarcal.

És plausible creure que el cop d’estat feixista va soterrar la problemàtica comarcal.  Un dels casos més paradigmàtics és el de la Segarra històrica, que actualment està dividida entre les comarques d’Urgell, les Garrigues, Segarra, Conca de Barberà, Anoia i Solsonès. Actualment, les tres capitalitats de la comarca natural estan repartides entre la Segarra (Cervera), l’Anoia (Calaf) i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Especialment controvertida va ser l’adscripció de Santa Coloma de Queralt i rodalies. El cultiu del cereal, així com la pròpia percepció ciutadana, l’empenyien cap a Cervera; contràriament, la proposta de Pau Vila, president de la ponència, era encabir aquesta àrea en en la Conca d’Òdena (actual Anoia), atès que els seus habitants exposaven que tenien una relació més senzilla respecte Igualada que Montblanc; finalment, la ponència va optar que l’entorn de Santa Coloma formés part de la Conca de Barberà. La comissió va al·legar que les comunicacions de Santa Coloma envers Reus (capital de la vegueria de la Conca) eren més senzilles que respecte Manresa (capital de vegueria de l’Anoia), si bé els veritables motius de pes foren la voluntat de no destriar el partit judicial de Montblanc i engrandir una comarca mancada d’habitants.

Curiositats històriques, la problemàtica comarcal va coincidir amb la toponímica. Les forces anarquistes, que tant pes van tenir durant els primers mesos de la guerra civil, van depurar les referències hagiogràfiques en gairebé tots els municipis de Catalunya. Unes setmanes després que el conseller Tarradellas firmés el decret que enquadrava Santa Coloma a la Conca, el 25 de desembre de 1936, el municipi va començar a denominar-se “Segarra de Gaià” (apel·latiu que mantindria dos anys, fins el gener de 39).

Des de la restauració de la democràcia, la reivindicació de la Baixa Segarra (comarca formada per Santa Coloma i el seu àmbit d’influència) ha estat constant. La llei de governs locals de la Generalitat estableix que la creació de noves comarques ha d’estar supeditada a tres condicions: un número determinat d’habitants al territori, una justificació històrica i que els resultats esdevinguin millors pels ciutadans i l’administració pública.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

El ball de l’ós de Santa Coloma de Queralt

Deixa un comentari

Ball de l’ós de Terrassa

Joan Amades explica un costum curiós del camp català, que també passava a Santa Coloma. Cito literalment:

“Les colles de segadors portaven una bandera, generalment verda o vermella; a voltes dels dos colors. El davanter feia de banderer. Quan segaven la plantaven enmig de camp, i si passava una altra colla de segadors, solien exigir que els fos donada la bandera. Si passava una altra colla de segadors solien exigir que els fos donada la bandera. Aleshores s’entaulava una competència entre les dues colles, que es jugaven una suma en metàl·lic, la qual a voltes havia arribat a una unça d’or. Cada colla elegia el segador que tenia per més brau i llest en la feina. Els dos segadors es posaven a segar un ram cada un tan de pressa com podien. Els companys els animaven amb crits i frases d’encoratjament. El qui acabava primer el ram, restava vencedor. Si era la colla que passava la vencedora, se n’enduia la bandera; si era aquesta la que perdia, havia de pagar a la vencedora la suma convinguda. A voltes la disputa era només per les banderes i la que perdia venia obligada a lliurar la seva a la que guanyava. Perdre la bandera era un descrèdit i la colla que es presentava a segar sense bandera era, per tant, criticada i poc considerada. Les colles feien gran gatzara pels llocs on passaven, i difonien una alenada de joia i de goig de viure. A Santa Coloma de Queralt, les colles de vigatans o segadors, integrades per vint-i-cinc o trenta, entraven formades”.

Curiós poble, el nostre! En època de treball, els segadors se les tenien per veure qui era més fort i potent. En canvi, en la setmana més gamberra de l’any, Carnestoltes, es feia una dansa de concòrdia i germanor: “El ball de l’ós”.  Ja sabia que aquest animal tenia molta importància a Santa Coloma [Entrada al bloc, 13 agost 2013], per motius molt lògics, però n’ignorava la dansa.  Seria una molt bona idea que pogués recuperar-se.

210000110000094

Guillem Carreras. Novembre ’15. 

35 anys de teatre a Santa Coloma.

Deixa un comentari

Fa un any vaig transcriure un excel·lent llibre escrit per en Josep Moix  Marimon, “35 anys de teatre a Santa Coloma”. L’escriu l’any 1950, quan el món i Santa Coloma ja l’ha estampat massa vegades contra la paret. Malgrat el to amarg de les línies que escriu, és un document excepcional per recordar el teatre a Santa Coloma a través de les experiències d’un dels seus màxims exponents. A continuació transcric quatre fragments de l’obra: el naixement de la passió interpretativa en el Sastre Martinet, el famós conflicte de Terra Baixa, una reflexió sobre el caràcter dels colomins, i l’epíleg en que parla de les conseqüències de la guerra civil. Seria molt interessant que aquest document s’edités algun dia i pogués arribar a totes les cases de Santa Coloma-

Aprofito l’entrada per recordar-vos que el 18 d’octubre, el Grup de Teatre Naltrus representarà l’obra “Baby Boom” al Teatre l’Estrella (18h). Abans de la representació, podreu veure els programes de moltes obres teatrals que s’han representat a Santa Coloma des de finals des 70 fins a l’actualitat. Després de l’obra, s’entregaran els premis de I Concurs de Teatre Amateur celebrat a Santa Coloma. Crec que podem estar molt contexts d’aquesta primera experiència. 

ELS INICIS

“Recordo que, en una processons que es feren, hi anàvem una colla de nens vestidets de sants i santes. Jo, petit com era, em vestiren de Sant Lluís. Recordo com si fos ara que em van ensenyar una estampa d’aquest Sant que jo havia de representar. Doncs, durant tota la processó, coll tort, no vaig alçar els ulls del Sant Crist, ni ningú fou capaç de fer-me perdre “la pose”. Ja home fet, la mare em digué que mai havia fet cap paper tant bé com aquell”

“Per un carnaval, junt amb uns quants nois, ens disfressarem de capità d’enginyers. No sé d’on deuria treure que els soldats parlen castellà, que castellà també parlava, i feia el paper de sergent com si fos un “veterano”, segons vaig sentir a dir uns anys després. Quan venien gimnastes a exhibir-se a la Plaça, també m’engiponava un trapezi a les golfes i també havia de vestir com ells. A falta de malles, m’engiponava camiseta i calçotets de punt i un mocador virolat per “taparabos”, i tot sol em divertia imitant tant bé com sabia el què havia vist fer. Quan veia fer coses que fugien d’allò vulgar, recordo que m’hi embadalia com una cosa extraordinària, i que el cor se m’hi anava. Després, d’amagat, procurava imitar allò que havia vist”

sastremartinet

L’EPISODI TERRA BAIXA

Potser ell era més lluitador i més agressiu. A nosaltres, no ens preocupava el que fessin a l’Estrella. Només pensàvem en la nostra representació, i ells que fessin la que volguessin. Però en Costa, amb la seva perfídia, anava insistint:

–Que no veieu que diran que no ens vèiem en cor de fer res, que triem per debut una obra que ja varem fer allà? Que només farem repeticions! Perquè no fem el què fan ells? Perquè no fem també Terra baixa, que diu que volen fer per Pasqua?

–Per això mateix. Perquè ho fan ells, n l’hem de fer nosaltres. És un tret massa directe.

–Què pot ser directe que el què ens han fet a nosaltres? Perquè no els hem de contestar de la mateixa manera?

–Em vols creure? Fem com si no existissin i fem la nostra.

–Potser no et veus en cor de fer un Manelic millor que el faran ells? Que no puc fer j un Sebastià millor que el d’allà? En Lens no pot fer un Tomàs millor? Els altres papers, que no els poden fer prou bé, aquests?

Insistí fins a tocar-me l’amor propi dient-me que no volia exposar-me a la comparació dels dos Manelics per por de quedar sota. S’ho agafà tant a la valenta, i tant de punt, que no va parar—dia sí, dia també—fins que els aficionats i la Junta em pregaren tant i tant, que no pararé fins a fer-me retirar Ocells de pas i posar al seu lloc Terra baixa.

Ja els hem declarat la guerra

–Bé prou que ens declaren ells. Nosaltres només ens defensem.

–Bé, sí, la contraofensiva.

A tots els altres, els era igual estudiar una obra que una altra. Als altres sí, però a mi o, que queia sobre meu tota la responsabilitat de menar el carro sense sotracs i arribar almenys on arribessin ells. Em jugava tot el prestigi adquirit pas a pas durant molts anys. Però el guant ja estava tirat. Al camp enemic ja sabien que no ens rendíem i volíem entaular batalla. Recular no estava permès.

Encara que hagués vist algunes representacions de Terra baixa, i em quedés a la memòria la magistral interpretació del Manelic que en feia l’Enric Borràs, veia tant difícil el que ell hi feia que, com més estudiava el personatge i més el recordava, més lluny m’hi trobava. I vinga a llegir tot el què trobava escrit referent a aquesta obra i repassar revistes de teatre per veure actituds de Manelics, i escenes, i decorats, i estudiar l’harmonia de les paraules, i les posicions més adequades per assemblar-me (encara que fos de lluny) al mestre dels Manelics.

Com general a punt de lliurar batalla, penso que no vaig negligir cap detall. De tots els decorats vistos en revistes, vaig escollir el què em semblà més efectiu, sense mirar la feina que hi tindria, en la què hi vaig posar tot el meu poc enginy per pintar-lo.  Pel vestuari no em vaig pas refiar del què enviessin, que hauria pogut no ser tal com jo el volia. El Tomàs vaig vestir-lo amb la roba del meu equipatge, intentant imitant un retrat del senyor Soler interpretant aquest personatge. Per el Manelic, vaig lluir la samarra estrenada per el Senyor Borràs, que guardava com una mascota i mai havia pensat fer-la servir per Terra baixa. Només la tenia com a talismà, encomanant-me poc o molt del seu art. Fins i tot em vaig comprar una perruca feta al meu gust i mida.

La propaganda no va quedar endarrere. Pels cantons, la gent comentava la lluita de Terra baixa en veure els cartells que anunciaven la nostra am un Manelic de cinc pams d’alçada. També era una nova forma de propaganda. En vaig pintar una dotzena. Els d’allà, diu que deien: “també es propaganda per a nosaltres, que també la fem”. Diu que els hi contestaven: “però la feu més pobra, ja que no goseu fer cartells com aquests, ni feu un decorat expressament”.

De fet, em va estranyar força que no pintessin decorat. O no sabien que fer-hi o badaven, i això m’animava encara més en la lluita, pensant que si tot ho feien així, podríem cantar victòria. A les dues cases hi havia prou interès, cadascú per el seu propi benefici, l’expectació i les discussió eren contínues. Per cap funció no n’hi ha hagut pas tanta, que tot el poble armà enrenou, no parlant d’altra cosa. Per això no és d’estranyar que tots dos teatres s’omplissin.

El del Centre Republicà no només s’omplí, sinó que la sala no fou suficientment gran. Haguérem de desmuntar l’envà de fusta que separava la sala d’espectacles de la del cafè, però malgrat això la gent seguia premsada, com arengades en un barril, cosa que no havíem pensat que mai hagués de fer-se. No contava pas en les atencions que em tingueren, aplaudint el decorat tan bon punt alçat el teló ni en l’ovació que em feren en aparèixer en escena.

No cal dir que tots ens superarem. Sabíem que n’hi havia bastants que anaven d’un teatre a l’altre per fer la comparació i comparar mèrits. Era qüestió de no quedar endarrere, que segons uns quants no hi quedarem, i segons els altres els superarem de molt en tot. Recordo que un aficionat ja vell que s’interessava força per les coses del teatre, i també era dels qui anava i venia d’un teatre a l’altre, acabada la funció va pujar a l’escenari, i tot entusiasmat, abraçant-me, em digué que creia abans que estàvem amb millors condicions que els altres, però no creia que arribéssim tant amunt, ni mai havia vist en aquest poble una cosa tant ben acabada.

sastremartinet1

PUNXADES

No tot eren llorers i flors i violes, que entre les flors també hi trobava punxes i entre els llorers algun escurçó. No m’hi capficava gaire, ni les punxes ni les mossegades, doncs la majoria de vegades, volent-me tirar el tret, el rebien ells en demostrar el peu que calçaven i el baix nivell en què es trobaven. A un altre potser l’hauria molestat, però mai he fet cas dels lladrucs dels gossos bataners, que només lladren quan fuges. Un dia, em diuen: “fulano ha dit que si no hi tinguessis negoci, no passaries tant temps a l’escenari pintant decorats”. Digues-li que jo t’he dit que deu tenir el cervell de jueu, que només sap veure el negoci.

Durant força temps , a l’escenari hi havia gas i el cafeter només volia donar-nos llum els darrers dies d’assaig. Havia de pagar jo les espelmes, per a no moure conflictes ni fer cas de la punxada. La dona de tal aficionat diu: “sempre et fa fer el paper de tonto. Digues-li que el faci ell”. “Si convé, ja els fa”, respon l’aficionat. Un familiar d’un altra aficionat: “aquest paper que fa ell et tocava a tu, que allà a on actuaves ja l’havies representat. Que no veus que tots te’ls pren?”

Més d’una xafardera ignorant diu a la meva dona: “a mi no m’agradaria gens que el meu home fes el què fa el teu: fer l’amor a les còmiques i abraçar-les”. La intenció hi era, però la punxada no feia l’efecte, perquè els contestava: “val més que ho faci davant del públic que al darrera, que això no saps si ho fa el teu”. Si jo tenia alguna escena d’aquestes, la meva dona, des de la llotja veia una colla d’ulls que estaven més per veure la cara que hi posava que el què estava passant a l’escena. No tenien present que ella no era d’aquest poble…

La més graciosa i malintencionada punxada, per a posar foc en un matrimoni va ser la que feren un parell de comares un dilluns de Pasqua. Aleshores, en les dues festes, sempre es repetia la funció a la tarda del segon dia. Aquell any fèiem El lliri d’aigua, i els aficionats, abans de la funció, volgueren obsequiar a les senyores anant a menjar la mona. La senyora Ceballos i la seva filla acceptaren, quedant la nena Pepeta Gelabert, avui excel·lent actriu i filla d’un bon amic, que aleshores tenia set o vuit anys, la seva mare i jo en una taula del cafè.

A la nena li recava no anar a menjar la mona. Jo li dic: “no rondinis més, anem”. I dic a la seva mare: “esperis un moment, que tornem de seguida”. I ens anem a cal Sanou a buscar la mona i portar-la a la seva habitació a la fonda, per endur-se-la després a Barcelona. Un d’aquests comares veu passar als aficionats amb les senyores i després a mi amb la nena. Peix al cove! Cametes ajudeu-me a trobar l’altre comare per fer-li saber el gran descobriment. El dilluns de Pasqua es menja la mona! I fins i tot hi anava jo! Aquesta sí que no passa!

El segon comare se’n va a trobar la meva dona com un coet. La pobra víctima del marit es trobava a la botiga (en aquell temps ni en les festes es tancava), i posant-se en jarras, que diuen els castellans, li espeta: “que tranquil·la estàs, pobra ignorant! Tu aquí al peu del canó i el teu marit divertint-se amb còmiques. Ara son a menjar la mona i tu a casa” “Has vingut a donar-me un disgust, però vas errada. Ni em disgusta ni m’agrada, ni em fa fred ni calor”. “Així t’ho prens?” “Doncs, què et creies?” “Mira, mira-te’ls, els de la mona”. En aquell moment passàvem la nena i jo, que tornàvem a l’Estrella a buscar la seva mare, i d’allí tots tres entrarem a la botiga de casa, amb la meva dona, que m’explicà el bon zel de les xafarderies d’aquest poble. Amb aquests botons de mostra n’hi ha prou per a demostrar que no tot eren flors i violes, i que en aquest poble també s’hi crien escarabats.

martinet

Més enllà de la seva passió pel teatre, en Sastre Martinet també era amant a la pintura, la fotografia i la primera persona que va portar al cinema al nostre poble.

EPÍLEG

Totes les guerres deixant un sediment. Ara bé, una crisi de valors morals de tant llarga durada no crec que en cap altra passés com en aquesta darrera. Qui ha tingut els instints d’un Robespierre i ha pogut imitar-lo llargament, tenint carta blanca per fer-ho! Qui s’ha enamorat de Cado i no s’ha avergonyit de ser-ne deixeble! Per a molts, era un honor ser el pirata que amb sang i llàgrimes ha omplert les caixes. I no eren pas aquells que ara en diuen la “clase humilde”, sinó tot al contrari. Foren “la élite”, els que volien ser els distingits del poble, que es del seu castell de senyors feudals eren els amors i senyors de vides i hisendes.  Fent les acrobàcies d’un arlequí de fira, canviaven de careta segons el panell marcava. Un dia disfressats de catalanistes i després de contraris.

Foren tant poderosos que, després de recuperar el seu castell feudal, no deixaren recuperar l’edifici de l’Estrella. Com a senyors vencedors d’aquella lluita tonta entre societats, l’incautaren per un procediment que semblés legal, malgrat que tothom el qualificà per el nom que es mereixia. El seu pas per aquella casa quedà marcat com la invasió dels bàrbars, espoliant o destruint tot el què s’hi trobava. Només es van salvar les parets. Amb riallada d’histrió celebraven llur victòria sobre el seu rival i, tot pegant garrotada de cec, miraren d’atènyer als qui creien responsables d’haver-los obligat a gastar municions en salves per a sostenir aquella lluita d’espectacles. També tinc l’honor d’haver-hi participat.

Essent en tot els únics, els absoluts vencedors, no tenien rival ni enemic enfront per presentar batalla. No els calgué exposar despeses per espectacles com fins aleshores havien fet, i recorreguen a allò que havien menyspreat: organitzar un quadre d’aficionats. En la eufòria de creure’s omnipotents, creien que podrien ressuscitar un mort, com llavors era el teatre d’aficionats. No sabien que no s’improvisa, ni surt de sota terra, tota una generació espontània d’aficionats.

Confiaren el miracle a un foraster inepte que tenia força verborrea. L’intent quedà neulit en néixer, i per falta de saba nova s’anà pansint. No era pas el mateix el teatre que fer-los-hi marcat el pas vestits d’uniforme i “media vuelta”. Tant les noies com els joves que van reclutar no van fer més que un acte de disciplina al partit. No és el mateix la comèdia al carrer que al teatre. Per això fracassà i hagueren de fer mutis pel fosso.

Temps després, uns altres “vivales” recolliren tant pobra herència amb l’únic fi d’explotar la vinya i munyir la vaca, fent-la rajar fins que en tingueren prou. L’art teatral, per a ells, no tenia cap tipus d’importància. Pensant que, tal vegada, jo els podia fer rutllar el carro, em proposaren que els dirigís. No van tenir prou sentit comú de venir-me a proposar cooperar en les coses d’aquell castell feudal, doncs com a vassall que n’era, encara en portava les nafres obertes. Si el sentit comú no els feu preveure la meva negativa, encara menys en tindrien per a veure la seva ineptitud teatral.

Aquells amos de vides i d’hisendes, àrbitres i senyors únics de l’espectacle, sense rivals ni competidors, es trobaven en el més paorós conflicte que mai haurien pogut imaginar: ja no hi cabien. Els nous rics els anaven empenyent. Aquella fortor de suor proletària, que els feia arrufar els nas, els marejava. De poc els havia servit eliminar el rival. Els tret els havia sortit per la culata, i la foguerada del tret els desballestava. Els senyors de forca i coltell acabaren passant a segon terme, servint de marionetes a uns experts titellaires que en una mà tenien els fils per a fer-los ballar i a l’altra la taquilla. I anant baixant, de graó en graó, acabaren sent menys que el darrer vassall. Fins que, posant-se les mans al cap i empassant-se el bilis, arribaren a veure la ignomínia de veure el feu dels seus amors i disbauxes inconfessables convertit en magatzem pel sindicat. Qui a ferro mata, a ferro morirà. Tal faràs, tal trobaràs.

Convertits en ramat, no els tocà altre remei que segui l’esquella cap al nou estatge que volien anorrear. A l’avorrida Estrella, que pel procediment d’un barroer xantatge estava ja convertit en arca de Noé on promiscuaven amb inconscient conxorxa les rates am els gats, els gossos amb els conills i els llops amb els béns. Aquesta ha estat la catastròfica fi de les dues societats rivals. El Casal convertit en magatzem i habitació dels mals endreços. L’Estrella, incautada primer per els vermells, després per els blanc si finalment per als grisos, esperant el miracle d’un nou Messies que reivindiqui el dret dels socis i petits accionari, i si pot ser, que curi de papanatisme aquest infeliç i desgraciat poble.

Sastre Martinet, Desembre de 1950.

“El nostre mercat” i “La creu de ferro”. Pel·lícules TEN BOYS

Deixa un comentari

Quina tropa! Molt contents, des de la Minerva, d’haver recuperat les seves pel·lícules per a tothom. Gràcies a la colla per haver-ho posat tant fàcil, i a l’Arnau, l’Eva i el Xavi per ajudar-nos a passar en format digital. 

tenboys2

ten boys

Imagineu-vos el panaroma recreatiu colomí a finals dels anys 50. Dues associacions on poder apuntar-te, una més menyspreable que l’altre: la Falange o l’Acció Catòlica. És normal que la colla dels TEN BOYS decidís actuar pel seu compte i passar-ho bé prescindint de la seva tutela. Agafar el cotxe sense permís –en la doble accepció, ni del propietari ni de la possessió del carnet— i anar a esbargir la boira i empaitar noies a qualsevol Festa Major. I entre les seves aficions, una els hi encantava: agafar la càmera del Domingo i gravar les seves pròpies projeccions amb la Super8.

Al meu entendre, “La creu de ferro” és una petita mestra. Ideològicament parlant, cal entendre que durant la postguerra no es parlava del què havia passat en el conflicte, i que l’educació que rebien aquests nois estava marcadíssima pels ideals del nacionalcatolicisme.  Estèticament, crec que es mereix un gran elogi. Més encara considerat els mitjans que disposava aquesta colla. Cero estudis en tot allò que ara es consideraria imprescindible: interpretació, muntatge, fotografia, etc. I malgrat això, va sortir una obra molt ben feta. Especialment admirable, em sembla a mi, és la postproducció de l’obra. El muntatge dels plans el va fer una persona que, com mínim a nivell intuïtiu, coneixia les arts del cinema. Com a petites curiositats, destacar que la petita creu de ferro que protagonitza la narració va ser trobada accidentalment.

El nostre mercat” és una peça més humorística. Una barreja entre documental d’època i successió de gags. Us agradarà reconèixer persones i establiments colomins que ja han mort, han desaparegut o bé s’han transformat. Lògicament hi veureu la plaça, però també el portal del Sanou, la carretera de Montblanc i altres punts de la Vila. La música de fons que escoltareu estar afegida als anys 80, quan la pel·lícula va ser gravada en format VHS. Espero que aquesta obra també us agradi i us faci riure una estona.

Guillem Carreras. Setembre ’15

Older Entries

%d bloggers like this: