En l’ull de qui mira

Deixa un comentari

La bona literatura ens fa creure que són ben tangibles aquelles històries únicament imaginades en els pensaments dels autors. Quan els lectors adoptem sentiment els personatges amb molta força, ens neguem a acceptar que són un simple producte de ficció. Passen a convertir-se en éssers reals, malgrat que no es puguin tocar, interpel·lar o sentir. Tot i que és poc habitual, la literatura sovint també ens proposa el joc contrari. O sigui, fer-nos creure que són mentida aquelles històries basades, com diria el ridícul pleonasme utilitzat en tantes pel·lícules, en “fets reals”.

Aquest és el cas del darrer llibre del polifacètic Lluís Prats: Merick, la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna Edicions, 2016). Un títol prou eloqüent per adonar-nos que les pàgines que llegirem a continuació respondran a la lògica despullada, esquemàtica, senzilla, dels contes infantils.

carey

És un error, des d’aquesta òptica, endinsar-nos en la història de Joseph Carey Merick (conegut popularment com l’home elefant, atesa la síndrome de Proteus i la neurofibromatosi que sofria) qüestionant-nos la veracitat d’allò que ens serà explicat. “És possible que una persona contínuament vilipendiada respongui amorosament als atacs dels seus botxins?”; “poden les persones no contaminar-se de l’esperit malèvol del qual són víctimes?”… Són preguntes que s’endevinen estrafolàries, si no absurdes.

Acabada la lectura del conte, havent llegit les vicissituds de Joseph Carey Merick, la terrible deformitat amb la qual el condemna el destí, el rebuig del pare, la mort prematura de la mare, l’ostracisme dels veïns, l’exhibició en espectacles públics com a objecte de por i mofa, el rebuig i exclusió constant de la gent que l’envolta, i un llarg etcètera que podríem omplir amb un miler de qualificatius sobre les misèries humanes, ens adonem que el títol no pot ser més encertat.

La dignitat, ens diu Lluís Prats, comença i acaba forçosament en un mateix. A diferència de la decència, subjecta als convencionalismes que la tribu accepta com a convenients, només la podem perdre i guanyar nosaltres mateixos. Josep Carey Merick és una persona digna perquè, malgrat les sonoroses bufetades amb què l’ha obsequiat la vida, segueix tenint una actitud noble, oberta de cor, gairebé podríem dir (en la millor de les accepcions) infantil.

En aquesta vida –li mormola la seva mare abans de deixar-lo sol– et trobarà tota mena de gent. N’hi haurà que sentiran pena per tu, a molts els pots arribar a fer fàstic. D’altres fugiran i alguns, pocs, t’estimaran. La gent a vegades riu; sovint plora; amb freqüència pateix; per desgràcia enveja; si pateix implora; quan no sap què fer resa; sovint renega; poc sovint perdona, i a voltes és cruel. A tots, sents? Es portin com es portin i facin el que facin vull que els tractis com si fossin jo mateixa. Mai deixis que la rancúnia faci un niu dins el teu cor”.

Cap altre fragment, sàviament reproduït en la contraportada del llibre, reprodueix millor la moral del llibre. En la terminologia psicològica, Merick és un heroi en la mesura que no s’impregna dels defectes dels seus consemblants. Precisament perquè la bondat incondicional és titllada en els millors casos com a ingenuïtat, i en els pitjors com a pura imbecil·litat, aquesta història pot qualificar-se com a meravellosa i veritable. La bondat, vol alertar-nos Lluís Prats, és tan essencial com excepcional. Que sigui poc comuna (meravellosa) no significa que no defineixi l’essència (veritable) de les persones.

Seguint les passes del príncep Mixkin, i a risc que també el tractin com a idiota, s’adona que la bellesa no es troba en les coses, sinó en l’ull de qui les mira. En un món dominat pels eslògans de màrqueting denigrant (“Som el que mengem”, “som el que llegim”, “som el que fem”, etcètera…), és una lliçó que convé recordar sovint.

Ferran Goliadkin Mateu

Deixa un comentari

És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

goliadkin

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadent per ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.

Barcelona: rere la postal

Deixa un comentari

Barcelona (contra la paret) s’ha pogut veure al Grec i a FiraTàrrega amb una gran acollida de crítica i públic. És la primera obra de la companyiaLAPùBLICA, constituïda la primavera del 2015. Una reflexió dura però formalment fresca entorn l’abús policial i la seva empara institucional a Barcelona. Una mirada incisiva a la vessant més pútrida de la capital catalana que sorprendrà a molts espectadors. La podreu veure als Lluïsos de Gràcia(15 i 16 de setembre), i a l’Antic Teatre (del 22 al 25 de setembre).

Una imatge de Patrícia Heras

Escrita i dirigida per Lali Álvarez, Barcelona (contra la paret) és un potent bàlsam contra les temptacions d’inhibició o autoengany. Sí, les pràctiques repressives han superat sideralment les garanties dels marcs suposadament democràtics, i convé denunciar-ho públicament per no veure sotmesos els drets humans més bàsics a l’arbitrarietat o la condescendència dels cossos policials. Sí, “tortura” o “règim d’aïllament” no són paraules ancorades en temps passats, sinó que formen part del diccionari que actualment regeix moltes comissaries i presons. Sí, parlem d’una realitat ben crua i tangent que ja no pot amagar-se més.

 

Un homenatge a Patrícia Heras i a totes les víctimes de la tortura policial

Quins mecanismes té un dramaturg compromès per transmetre el seu missatge sense llançar discursos soporífers a la platea? Álvarez ha tornat a demostrar que el teatre polític pot entretenir al públic sense perdre el seu dramatisme. En certa mesura, la seva aposta recorda hISTÒRIA, el text de Jan Vilanovarepresentat per la companyia Sixto Paz a la Sala Beckett, la temporada passada: una escenificació trencadora i minimalista, una gran importància dels elements audiovisuals, una interlocució constant amb el públic, i especialment l’atreviment per barrejar la ficció i la realitat sense manies.

Barcelona (contra la paret) pot definir-se com a “teatre documental” o “documental teatralitzat”. La ficció consciencia sobre la misèria moral que es sotmet les persones internes o torturades; les dades integrades en l’obra divulguen l’abast (gens anecdòtic) d’una problemàtica sistèmica. El procés de creació ha requerit tasques de documentació, en les quals han col·laboratIRIDIA – Centre per la Defensa dels Drets Humans, Amnistia Internacional –Catalunya, la Coordinadora Contra la Prevenció de la Tortura, Rereguarda en Moviment, així com periodistes que han investigat la tortura i persones que n’han estat víctimes.

Álvarez utilitza diferents estratègies narratives per atrapar l’espectador. Adjudicant rols modulars, però bastant marcats, a cadascun dels tres actors, aconsegueix presentar una única realitat des de múltiples perspectives. Clara Garcés escenifica magistralment la tortura psicològica d’una noia en règim d’aïllament; David Teixidó narra l’experiència d’una persona torturada a la comissaria de Les Corts i injustament presa més de set anys; Sonia Espinosareflexiona sobre les relacions del sistema dominant contra les veus que hi discrepen… Malgrat que els personatges són clarament identificables per tothom qui hagi vist Ciutat morta, mai s’explicita el seu nom. Ells som nosaltres. Perquè la seva història també hauria pogut ser la nostra.
En aquest sentit, mereix una nota especial la qualitat interpretativa de l’elenc. En la postfunció a la FiraTàrrega, molts assistents mantenien el dubte: “aquest noi és actor o algú que veritablement ha estat empresonat injustament set anys de la seva vida?”. Una anècdota il·lustrativa de la autenticitat que transmet la combinació entre un text molt ben travat i unes actuacions versemblants. Serveixi com a exemple aquest fragment, que transcric de memòria, sorgit de la pròpia veu de David Teixidó:

“Em costa prendre una decisió sense demanar permís. M’he acostumat que havia de fer-ho. A vegades, quan estic paranoic, tinc la sensació que amb ells ja els hi està bé que jo vagi explicant la meva història; que, en el fons, ells desitgen que tothom es cregui molt sincerament que vaig ser torturat i que vaig perdre set anys de la meva vida sense que tinguessin cap prova concloent contra mi; que ja els està bé veure la cara de por en el rostre de les mares, i que assumeixin que la dissidència és perillosa i que ells ho tenen tot perfectament controlat. Però això només ho penso quan estic paranoic.”

Guillem Carreras. Setembre’16

Mar Bosch: melampyrum a les nostres vides

Deixa un comentari

Mentre llegeixo Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi), no puc deixar de pensar en unes plantes molt singulars que els botànics van descobrir vora el meu poble, entre Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Els experts no aconsegueixen comprendre com és possible que les Melampyrum Cristatum, pròpies del clima siberià, presents al territori des de l’última glaciació, hagin seguit reproduint-se en aquest racó càlid del món. Si tanco els ulls i penso en l’Eva Botet, la carismàtica protagonista creada per Mar Bosch, no sé perquè sempre em vénen al cap aquestes magnòlies. Victorioses en un univers aliè.

melampyrum

Melampyrum Cristaum. Foto: Sergi Carreras

La construcció narrativa de Les generacions espontànies recorda els diferents nivells de profunditat que fan servir les bones pel·lícules d’animació: la lectura superficial, entorn una aventura onírica, fantàstica i trepidant, dissimula unes reflexions potents. En aquest sentit, els fragments més surrealistes de l’obra (l’intent de fer un préssec tan gros com sigui possible, l’adotzenament de milers de persones seguint les mateixes conductes en els intervals de publicitat d’una sèrie, la contractació en una agència de substituts…) també són els més punyents i sarcàstics. Ernest Alós, crític literari d’El Periódico,  ja va endevinar aquesta argúcia literària a Bedlam. Darrere les hores càlides: “Cada pàgina –escrivia fa quatre anys— podria convertir-se en un conte a l’estil de Pere Calders i conté almenys dues frases que obliguen el lector a somriure de satisfacció lectora, que sembla naïf fins que resulta que no ho és”. Resumint: les punxades sota la seda.

Llicenciada en filosofia, Bosch sembla revoltar-se contra els manuals d’autoajuda que tant bona rebuda tenen entre els desconcertats occidentals del segle XXI. L’Eva Botet és una self-made woman, sí, però de carn i ossos. Amb pors, incerteses, desànims, frustracions, i també valentia insuflada per autoenganys, i determinació en els objectius, i convicció en les pròpies rareres, i seguretat en la presa de decisions… Sense adherir-se a tesis pseudomístiques, sense por a viure i sentir sensacions considerades “negatives” També ràbia, també odi, també desesperació…  L’evolució en el seu caràcter, transformant una noia cagadubtes en una dona molt resolutiva, no es canalitza mitjançant una vaga fórmula vital que podria ser comprimida en una tuit. L’Eva Botet acaba essent qui és gràcies a totes les històries acumulades en la seva experiència laboral. Només la vida, no pas la teoria o la literatura, l’ ajuda a avançar. O, dit més ampul·losament, la meravellosa aleatorietat de la fortuna.

Destriats un a un, els capítols de la primera part del llibre poden semblar inconnexos, terriblement individuals. Talment l’autora hagués volgut reunir potinerament una successió de relats en una única obra. És un error immens que pot ballar pel nostre cap en les pàgines inicials, quan encara no hem comprès la intencionalitat de l’obra. Per gaudir-ne plenament, hem d’imaginar-nos cadascun d’ells com un graó en l’escalinata cap al coneixement propi. El conjunt del conte és una denúncia contra el dirigisme al qual ens sotmetem com a societat. Cada història viscuda és un pas més en l’aprenentatge de l’Eva.  L’existència és un repte continu, un  stairway to heaven que cal recórrer sense guies, doctrines ni manuals de cap mena.

És l’Eva Botet una heroïna? Saber que únicament actua segons el propi criteri, fins i tot quan les conseqüències la perjudiquen notablement (perdent feines, clients o amors), la fa mereixedora d’aquest qualificatiu? Possiblement, en la mesura que no pot (ni vol) renunciar a la seva actitud independent, la resposta és no. Una gran mèrit implica una gran elecció. On no hi ha alternativa, tampoc podem parlar de sacrificis ni heroismes. L’Eva Botet no decideix obviar els dictats que la moralitat i els convencionalismes imposa. Si actua conseqüentment amb el seu criteri, deixant-se aconsellar tan sols per la seva ètica, ho fa empesa per un instint irrefrenable. La naturalitat de les seves irreverències ratlla la inconsciència. Acaba muntant una empresa de detectius atreta per la necessitat primitiva, imperiosa, de voler conèixer sempre la veritat (possiblement la pitjor transgressió que qualsevol persona pot desafiar contra la seva comunitat). Premeditat o casual, el nom  li escau com anell al dit.

En una societat dominada per cordialitat i la hipocresia, cal tenir el cor de pedra per no enamorar-se de l’ autenticitat, a vegades delirant, a vegades simplement graciosa, de l’Eva. Mar Bosch ens obliga a sentir una gran empatia envers uns pensaments que, si bé poden ser titllats com a extravagants, ens sedueixen des del primer minut. Malgrat els dubtes i titubeigs, la força del seu caràcter és massa poderosa per no desarmar-nos.

Qui sap si l’Eva Botet és coneixedora que les melampyrum segarrenques mostren una similitud genètica pràcticament absoluta respecte les siberianes. Si aquest magnòlies han aconseguit mantenir la seva identitat inalterable quinze mil anys, enfotent-se’n d’un clima massa temperat per la seva supervivència, perquè ella no hauria de poder vèncer el món?

Guillem Carreras, juny ’16

 

El club dels homes amb bigoti

Deixa un comentari

El truc el coneix tothom, però molts por saben executar-lo amb prou gràcia i talent per arrencar les rialles (o almenys el somriure còmplice) dels lectors.  Construir una situació absurda, en la qual la majoria de nosaltres ens trobaríem molt incòmodes si l’haguéssim de  protagonitzar, i estirar-la hiperbòlicament, com un xiclet infinit, fins al paroxisme. En El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor), Ramon Pardina demostra un gran control d’aquesta tècnica narrativa tan característica dels contes humorístics.

 

 

bigti1

El club dels homes amb bigoti catapulta Pardina entre els grans contistes catalans contemporanis. Una realitat ben present, a jutjar per la qualitat dels relats, que ens promet futures publicacions molt complaents. El bestiari d’aquest recull està composat per suïcides crònicament insatisfets amb la seva carta de comiat, comercials fatalment unides a jaquetes que no es poden desprendre, o bé parelles que recobren la passió dels primers anys entre els passadissos d’Ikea. Personatges que viuen al marge de la realitat i que, de fet, ni tan sols la prenen com a marc de referència. Per això, de totes les qualitats que mereixen ser destacades del llibre m’agradaria destacar una que no és pròpiament tècnica: l’atreviment de l’autor alhora de bastir les històries.

Seria un error intentar trobar un leitmotiv cohesionador de tota la selecció. Ni tan sols un missatge concret en qualsevol dels contes. Seguint les passes del millor Monzó, Pardina defuig qualsevol deix de moralisme, o fins i tot intencionalitat, en l’obra. Una bona elecció: quan la literatura absurda s’impregna amb una pàtina existencialista, perd els trets més còmics  i grotescos que ens ofereix la fantasia. (Imagineu-vos quins panxots de riure feríem llegint la La transformació si Kafka no hagués envernissat l’existència de l’escarbat Samsa amb maldecaps metafísics de tall filosòfic). Les disset històries del llibre únicamentaspiren, i en aquest adverbi és focalitza el seu gran encert, al joc literari. Una reivindicació de l’absurd per l’absurd. “M’he trobat dues muses al menjador de casa. Em pregunto el perquè? Mai. Els hi encarrego diferents tasques mundanes mentre decideixo per quina em deixo inspirar”.

És molt agraït, especialment en uns temps en què la proliferació de les xarxes socials ha degradat l’humor a expressions banals, grolleres i infantiloides, llegir les digressions neuròtiques, elaborades, immensament complexes malgrat pivotar entorn dilemes irresolubles, que El club dels homes amb bigoti presenta. La metàfora del vol dels coloms no és gaire adequada per definir la imaginació de Pardina (sigui quin sigui el seu curiós origen, considerant que els coloms ni són gaire veloços ni volen a gaires peus d’alçada, les dues característiques que en justificarien la seva elecció, en comparació amb altres aus). Més aviat hauríem d’escriure que l’autor deixa galopar la seva creativitat com cavalls desbocats. La seva prosa, lluny de ser erràtica i dubitativa, avança sempre veloç, irrefrenable, espitosa, obsessiva, directe al desenllaç (habitualment sorprenent) de la història. El ritme vertiginós dels contes  atrapa el lector en la lectura molt ràpidament.

Entre tots els lectors que gaudiran del llibre, probablement els guionistes hi trobaran una satisfacció extra. Pardina no s’arronsa experimentant el trencament de la lògica narrativa.Cafès amb la versió envellida d’un mateix, dinosaures que no saben com planejar la seva extinció, o bé (és el meu joc preferit) desconcertants infidelitats platòniques. Un còctel, grans dosis de surrealisme fabulatori per una banda, una arquitectura inhabitualment agosarada per l’altre, i tot plegat molt ben amanit per un lèxic agradablement fresc i curós, molt digerible i llaminer. Aprofiteu una d’aquestes tardes perdudes de diumenge, malgastades entre sèries d’anuncis interminables de pel·lícules de qualitat dubtosa. Desempolseu aquella ampolla de Brugal que mai toqueu, acomodeu-vos bé al sofà, i endinseu-vos en les vicissituds d’El club dels homes amb bigoti. Passareu una molta bona tarda.

Guillem Carreras, Juny ’16

Jordi Mas López, el camí i el silenci

Deixa un comentari

Jordi Mas López no és un poeta convencional. La publicació d’El crit i l’eco(Godall Edicions) enllaça amb la tradició d’haikus avantguardistes iniciada perSalvat-Papasseït i Josep Maria Junoy. Les seixanta-tres peces que conformen l’obra intenten unir dos móns radicalment oposats, i paradoxalment indestriables: el cos i la natura. Ara bé: com retratar poèticament el paisatge canviant dels boscos de la Baixa Segarra? Com aconseguir esbossar simbòlicament unes escenes inevitablement volàtils?

Jordi Mas López | © Marcelo Aurelio

A Europa, la relació del poetes contemporanis amb el seu entorn ha estat força bipolar. O bé encaminada a reflectir les emocions del flâneur quan transita pels carrers de la societat industrial, o bé avesada a l’exaltació del poder i majestuositat de la naturalesa, concebuda com a font purificadora de l’esperit humà. Dos estils literaris que, mèrits al marge, han reduït la importància del “jo poètic” a la insignificança.

La poesia del passejant, que renuncia equivalentment al vagareig nihilista dels simbolistes i a la identificació romàntica del poeta amb una natura incommensurable, qüestiona aquesta actitud. Ens anima a construir el paisatge al mateix temps que el descrivim. Parteix de la premissa que descriure és imaginar, i tota imaginació és creativa. De cap altra manera seria possible transmetre les sensacions que viu el poeta quan s’encara a pins, còdols, arbustos, carenes, caus, petjades, etcètera. Una exercici molt ambiciós en la mesura que, a diferència de la literatura romàntica, emmirallada en grans extensions homogènies i inalterables (especialment la mar, però també el desert o les muntanyes), s’enfronta al regne fugisser del boscatge.

Jordi Mas, fidel a la tradició literària del haiku, no concep la naturalesa com a pretext d’una articulació simbòlica tancada. Precisament considera que la gràcia dels haikus recau en les infinites connotacions que poden engendrar. Una mentalitat poc assumida pels europeus, que sempre desitgem, arribant a l’essència dels objectes, dominar-los i així poder-los explicar. Perquè les alzines, els tolls o les pedres han de desxifrar-se en metàfores hermèticament perfectes? Perquè no poden ser la invitació a múltiples interpretacions obertes?

A diferència de Febrer (Premi Octubre 2014), El crit i l’eco no està circumscrita a una estacionalitat concreta. Jordi Mas aposta per una elaboració menys discursiva, molt més fidel a les formes despullades de l’haiku. Dels tres blocs que conformen el poemari (La muntanya, Deshora i La flama), únicament el segon segueix els estàndars establerts per Carles Riba sobre el haikú català. O sigui, poemes de disset síl·labes que s’ordenen en versos de cinc, set i cinc. Els restants, tal com apunta Joaquim Sala-Sanahuja en el proemi de l’obra, “cerquen noves formes derivades de l’haiku, noves vies en aquest registre lleu dels mots que s’insiniuen en l’aire, com deslliurats del paisatge i del moment que els crea” .

Qui sap si per compensar el retorn a unes formes poètiques no narratives, El crit i l’eco es clou amb Tres silencis. Amb aquest nom, Jordi Mas presenta tres tastets d’un gènere que encara no havia presentat al públic: la prosa poètica. Acomiado aquesta breu ressenya amb uns d’aquests fragments, El camí, que us pot ajudar a entendre la intencionalitat de l’obra:

“El doll de llengua que intentaves estroncar abocant-lo al camí triga encara una estona a alentir-se. Al principi, les frases brollaven sense parar, l’una rere l’altra, múltiples i contradictòries, com una fuita d’aigua que, a cop calent, miressis de tapar amb les mans. Si haguessis tingut algun fil conductor, un origen definit i precís, potser n’hauries trobat la clau de pas per poder esperar amb calma el lampista. Però no semblen tenir-lo. O, en tot cas, l’hauries d’anar a buscar al poble, a casa, a l’escriptori amb l’ordinador apagat que has volgut deixar enrere sortint a caminar.
Senties, com tantes vegades, que a dins del cap tenies un refinadíssim sistema d’alambins en el qual circulaven, a tota velocitat, afirmacions i preguntes, hipòtesi i dades creuades plenes d’adrenalina que, en encetar els pendents més abruptes o els revolts més tancats de la muntanya russa, et saludaven frenètiques, furibundes, amb l’estómac a la gola, o un circuit fet de peces de dòmino en què cadascuna, en caure, desmentia d’entrada qualsevol cosa que la següent tingués a dir.
Per fi, però –deu fer quinze o vint minuts que avances a bon pas—el flux de frases es comença a calmar i adopta la cadència del cos amb què camines, s’encomana a la disciplina lineal que imposa el camí. Un pas rere l’altre, una frase rera l’altra. D’una en una –cada cop menys afirmacions i més preguntes, hipòtesis cada cop més incertes—, van guanyant pertinència i algunes, et sembla, fins i tot són dignes d’escoltar.
El silenci es fa quan alces la vista i dirigeixes la mirada, ja no cap a dins i cap enrere, sinó al camí que hi ha al teu davant i al paisatge que t’envolta”.

Guillem Carreras, Maig ’16

Motorsoul: la bondat en les tenebres

Deixa un comentari

Motorsoul (Raig Verd) satisfà plenament les expectatives que esperem d’una novel·la d’aventures reeixida: despertar, entre una trama densa i sovint embolicada, l’angoixa d’una pregunta incòmoda. “Com superaria jo aquesta situació de merda?”. “Quin camí traçaria sabent que totes les direccions de l’encreuament són vils i pèrfides?”.

africa-nens

En el seu debut literari, Stalker ens ofereix un retrat molt palpable de la complexa realitat africana. Quan la supervivència penja d’un fil, la dignitat i el ridícul passegen com funàmbuls en la vida de moltes persones. No existeixen herois ni mesquins. Només dilemes sense resposta. Només decisions que són preses per les pulsions més elementals.

Stalker aconsegueix situar el terreny de l’acció ben arran de terra, lluny d’abstraccions innecessàries o prejudicis infundats. Els glossaris documentals que precedeixen els quatre capítols ens alerten que, si bé les històries sobre Namíbia, el Congo, Casamance (el Senegal) i Ruanda/Uganda responen a l’àmbit de la ficció, tenen un substrat històric real. A mesura que avancem en la lectura, comprovem satisfets que Motorsoul s’enfronta als conflictes africans des de l’honradesa i la fredor necessàries, apartant-se de les caricatures i els prototips, i preferint evitar qualsevol tipus de condescendència i idealisme (dues formes de menyspreu camuflat) per reflectir la pròpia veu dels autòctons. Literàriament, el gran encert de Motorsoul és aconseguir que les veus dels personatges no siguin absorbides per un narrador paternalista.

Els quatre relats que conformen el llibre ens ofereixen una filosofia vivencial d’alta volada. Estàs al desert de Namíbia amb un adolescent moribund que t’acompanya en la teva expedició militar. Pots abandonar-lo i prosseguir el teu camí sol amb més possibilitats d’èxit o armar-te de valor, empès per una determinació cega, i carregar-lo a l’espatlla en una missió pràcticament suïcida. Què fas? Estàs cansat que la màfia de Kinshasa sempre imposi un tribut revolucionari al taller on treballes, que el teu cap t’hagi de reduir el sou i tu no puguis pagar les medicines per la teva dona seropositiva ni una llar d’infants pèssima pels teus marrecs. Pots acotar el cap i seguir les misèries d’una existència que s’ha limitat a la supervivència, o enfrontar-te salvatgement contra la poderosa tropa d’energúmens que massacra i destrossa la teva família. Què fas? L’esperança, sembla suggerir Stalker, és el primer que s’ha de perdre.

Motorsoul és una oda a la figura del “bon salvatge”, poc dissimulada en múltiples personatges, i gens ni mica en l’home simi Lassana. Quan les persones actuen malament, ho fan mogudes pels interessos sectaris de l’ideologia que els han inculcat, o bé pels viciosos mecanismes de socialització que han après a acceptar com a normals. Afortunadament, mantenen una bondat natural, prèvia a qualsevol reflexió, posterior a qualsevol malesa, que pot sorgir en les situacions més extremes. “Motorsoul —apunta Stalker— ens iguala en condició, no pot ésser dominada per la nostra voluntat i es manifesta en les pitjors circumstàncies. És l’energia intangible i primigènia que mou en última instància l’ésser humà, i que no ens abandona mai.”

A excepció del tercer relat, narrat de forma coral, Stalker basteix les històries sobre una estructura molt senzilla i eficaç: mostrar els dimonis interns que el passat arrossega en la ment dels protagonistes, i com aquests fantasmes influencien el seu comportament actual. Stalker embat magistralment les rèpliques i contrarèpliques amb què es tortura el cervell. En aquest sentit,Motorsoul infon un missatge que, sense ser moralitzant, té elements redemptors i kàrmics. Si ets capaç de superar el propi egoisme, com ara el coronel Keel o Marcel, els teus actes seran recompensats, encara que en l’esforç hagis d’embrutar-te amb la sang enemiga. Tanmateix, si el millor dels teus “jos” és incapaç d’imposar-se a la part més fosca que alimentes, acabaràs sofrint la venjança violenta de la comunitat. No importarà, llavors, que mai hagis assassinat ningú, o que el teu únic delicte sigui l’avarícia.

En les tenebres, la bondat sempre s’imposa. Ni que sigui a martellades.

Guillem Carreras. Maig ’16

Older Entries

%d bloggers like this: