Quan Mingfeng sortí de l’habitació de Juehui sabia que ja estava tot perdut. Tot i això, l’estimava més que mai. Encara tenia els llavis ardents. Mai més no el tornaria a veure, li esperava anys d’amargura sense fi. Pagava la pena seguir en aquest món? Anà cap al jardí i amb grans esforços arribà fins on s’havia proposat: a la vora del lloc. L’aigua era negra, només el sorollet que feien els peixos. S’hi estigué dempeus recordant el seu passat i cada un dels moments viscuts amb Juehui. Amb ells acostumats a la foscor pogué anar distingit les coses que l’envoltaven, cada planta, cada arbre, tot era d’una bellesa extraordinària. Havia d’acomiadar-se de tot allò.

lake1

A la casa tothom dormia. Dormien però estaven vius, ella estava a punt de morir. Recordava els set anys d’humiliacions i llàgrimes. I ara s’enterraria viva. No havia gaudit de la vida i havia d’acomiadar-se del món. L’endemà tothom tindria un demà, però el seu era fosc com aquella nit, una foscor que no s’acabaria mai. La seva vida no tenia un demà. Els ocells refilarien, l’ombra de les branques dels arbres dibuixaria perles lluminoses damunt del llac. Ella ja no podria veure aquell paisatge tan estimat. Mai no havia fet mal a ningú, era com les altres noies, era bonica, tenia bon cor, bona salut. Per què la trepitjaven i li feien mal? Ningú no la comprenia, ni tan sols ningú no li havia mostrat compassió. Havia entomat els mals tractes sense queixar-se. Havia trobat el consol, la tendresa, l’amor d’un home, el seu heroi estimat. Però aquell amor no podia salvar-la, només li havia permès tenir somnis que ara llençaria en aquelles aigües profundes. Es mirà el cos net i pur que volien portar a la degradació. No podria suportar que algú el toqués o l’acariciés. La decisió estava presa, ja no hi havia retorn. Mirà fixament el llac: el cos se li endinsaria en aquelles aigües tranquil·les i transparents, seria un bon lloc perquè el seu cor hi descansés, mort però pur.

A punt de llançar-se, alguna cosa l’aturà. No era capaç de morir d’aquella manera, volia veure’l una vegada més. Potser si li ho explicava tot, ell trobaria la manera de salvar-la. Conservava la dolçor del seu bes als llavis i la imatge del seu rostre somrient-li. L’estimava tant que no podia perdre’l, era l’única cosa que tenia a la vida. Que potser no tenia dret a gaudir? Els pensaments li donaven voltes i voltes pel cap. S’imaginà un grup de noies riques de la seva edat que jugaven i reien. Allò no era una fantasia: en el món real hi havia noies felices. I ella, que ara perdria la vida sense que ningú no vessés cap llàgrima per ella ni li digués una paraula de consol, moriria sola, i a casa la seva mort no suposaria cap problema, al cap d’un temps seria com si no hagués existit mai.

Tan poca cosa sóc? L’envaí la més immensa de les tristeses. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Defallida, segué a terra. Li semblà sentir la veu de Juehui que cridava el seu nom i parà atenció: era el so del silenci. No calia pensar-hi més: ell no vindria, sempre hi hauria el mur que els separava. Juehui pertanyia a una altra classe, tenia el seu propi futur, les seves coses, Mingfeng no podia posar-hi traves. No podia fer que es quedés per sempre al seu costat. La vida d’ell era molt més important que la d’ella. Mingfeng havia de desaparèixer per sempre de la seva vida.

Sentí un fort dolor al pit i el premé amb força. Encara pensava, i pensava en ell. Un somriure trist se li dibuixà en el rostre. S’aixecà i, amb una veu molt dolça, digué: “Tercer amo jove, Juehui…” Després es llançà al llac.

El soroll del cos en xocar contra la superfície interrompé el silenci de la nit. Les aigües s’agitaren per uns moments. Uns laments molt baixos s’expandiren per la foscor. A poc a poc, el llac recuperà la quietud habitual. En l’aire quedaren ressonant arreu aquells darrers laments tristos. Tot el jardí semblava que plorés calladament.

Fragment de Família. Ba Jin, 1931

Anuncis