El Museu de Santa Coloma de Queralt a Barcelona

Deixa un comentari

AAV

La majoria de lectors de la Segarra segurament no coneguin la història de l’últim Museu de Santa Coloma de Queralt. I tampoc la seva participació en una important exposició a la ciutat de Barcelona.

A finals dels anys quaranta, del segle passat, es fundà a Santa Coloma de Queralt l’Associació Arqueològica de la Vila, entitat que agrupava diverses personalitats al voltant del patrimoni i història colomins. Alguns dels seus membres més destacats, i també recordats, foren Roman Ramon o Josep Carreras.  Una de les principals finalitats d’aquesta entitat fou la creació d’un museu local, fet que s’assolí durant la dècada dels cinquanta.

El Museu de Santa Coloma de Queralt centrava les seves col·leccions en els enderrocs, desmunts del convent de Belloc i d’altres antigues edificacions. Però també amb col·leccions d’art dels segles XVIII i XIX. L’exposició permanent estava situada als baixos de l’ajuntament i les seves reserves en diferents espais de la població.

Dins les activitats que organitzava l’AAV i el Museu de Santa Coloma de Queralt, hi havia l’organització de conferències, xerrades i la participació en exposicions temporals organitzades fora del museu.

Una de les exposicions més destacades on participaren peces del Museu de Santa Coloma de Queralt fou la que s’organitzà al Palau de la Virreina de Barcelona, per commemorar el desè aniversari de l’UNESCO. La mostra l’organitza la Junta de Museu de Barcelona, hereva de la Junta de Museus creada el 1907, i reuní peces de museus locals de les províncies de Tarragona, Girona i Lleida.

La presència colomina fou força elevada i s’emmarcà en dos dels apartats de l’exposició: gairebé la totalitat dels elements arquitectònics gòtics i la primera peça de l’àmbit d’art modern.

Si entrem en detall, destaquen els dos capitells: Capitel de piedra caliza decorado con hojas estilizadas i Capitel de piedra caliza decorado con cuatro peces acompanyats  de Dos bases iguales de piedra caliza correspondientes a las columnes cuadrilobuladas del claustro del convento de mercedarios de Santa María de Belloc en Santa Coloma de Queralt, destruido hacia 1870. Les dimensions dels diferents elements són força semblants, 36×32 cm el primer capitell; 35×31 cm el segon i les bases, 35x30cm. Tot el conjunt arquitectònic, segons el catàleg, està datat al segle XV.

La cinquena peça que aporta el Museu de Santa Coloma a dita exposició és Dibujo del claustro gótico del convento de mercedarios de Sta. María de Belloc, en Santa Coloma de Queralt”, obra de Manuel Albi Morera datat cap a 1828. El dibuix apareix reproduït a la part final del catàleg de l’exposició com a peça remarcable.

En l’actualitat desconeixem la localització exacta dels cinc elements, Volem creure que els capitells i les bases, procedents del claustre de Belloc, encara es conserven en algunes dependències municipals. Referent al dibuix, reproduït en d’altres publicacions referents a la història de Belloc, desconeixem totalment la localització de l’original.

Amb la lectura d’aquestes línies, esperem que a més colomins els hi soni el fet que el seu poble tenia un museu, un patrimoni i una història destacable, com per ser presentada al país des de la ciutat de Barcelona.

Damià Amorós

Afers exteriors IV: Plaques de guarniment de cavallers.

Deixa un comentari

Fa uns dies en Cristiano Ronaldo tingué una actuació reprovable en un  partit de Lliga que jugava el Reial Madrid. Quan abandonava el camp no se l’hi acudí res més que “netejar-se” l’emblema de campió del món, que els equips guanyadors d’aquest títol mostren durant un any a la seva equipació. Aquest símbol el llueixen al pit, normalment al costat dret, habitualment a l’esquerra de l’escut de l’equip.

Aquest fet em feu recordà una altra forma d’escut: les plaques de guarniment dels arnesos que els cavallers durant l’Edat Mitjana. Aquestes plaques eren utilitzades per aquest cos dels exercits medievals per identificar-se i mostrar la casa que pertanyien.

El record em va portar fins a Montblanc i visitar un cop més el museu comarcal. Allí s’hi troba una petita però interessant col·lecció de plaques de guarniment colomines. Són tres, procedents del Castell de Santa Coloma de Queralt. Les tres plaques foren adquirides durant l’últim terç del segle XX i amb la darrera reforma del museu entraren a l’exposició permanent.

 1

La més gran de les tres, sorprenentment, no mostra el lleó rampant, emblema dels Queralt. Ens presenta una pinya, element heràldic que també trobem en una altra gran peça colomina: ens referim al conegut retaule dels Sants Joans, actualment al MNAC. Aquest emblema doncs, ens apunta cap a una figura, data i espai determinats. ¿Qui a la Santa Coloma medieval lluïa una pinya, realitzava mecenatge en el món de les arts i disposava de cavallers propis? La resposta, Constança de Pinós esposa de Dalmau I de Queralt. Sovint els escuts dels Pinós i Queralt comparteixen espai amb l’emblema dels Rocabertí. Aquesta fet el vinculem amb l’existència d’Alamanda de Rocabertí, mare de Dalmau de Queralt.

Les altres dues plaques, molt més petites que la dels Pinós, presenten el lleó dels Queralt. Mostren un treball molt minuciós, una amb unes formes més orgàniques, fins i tot podríem dir floritures vegetals. L’altra reproduint un encoixinat que emmarca l’escut

2 3

El conjunt pot datar-se a mitjans de segle XIV, un moment on encara era usual la utilització d’aquests elements per tal d’identificar els cavallers amb la seva casa nobiliària.

De les tres plaques, l’única que presenta restes de policromia és la dels Pinós. Dins  de l’espai on es troba la pinya s’observa, d’una forma força clara, el color roig. Les altres dues possiblement restessin policromades però, el pas del temps i la mala conservació, han fet desaparèixer la policromia.

Poques plaques de guarniment han arribat als nostres dies. Trobem importants col·leccions al Museu Marés de Barcelona i al Museu de Banyoles. Però encara menys s’han conservat en conjunt, com les nostres, i de tan ben identificades.

M’agradaria acabar pensat que dins l’equip dels Queralt s’hi trobava el Cristiano Ronaldo dels cavallers i que en el moment de caure derrotat per un enemic… s’aixequés, es netegés la seva placa, i no com en Cristiano, seguis amb la seva lluita.

Damià Amorós. Febrer ‘15

Afers exteriors III: Jaume Morera i Galícia

Deixa un comentari

Tornem, desprès d’uns mesos de descans recuperem afers exteriors. Aquest seguit d’articles divulgatius intenten donar a conèixer al públic colomí algunes de les obres artístiques realitzades a Santa Coloma de Queralt o amb comitents vinculats a la nostra població.

Aquesta vegada no viatjarem fins l’Edat Mitjana, aquesta vegada presentem un seguit de quatre teles produïdes a Santa Coloma de Queralt i de temàtica colomina realitzades durant la segona meitat del segle XIX. Estem parlant de les peces pintades per Jaume Morera i Galícia (Lleida, 1854 –  Madrid, 1924). Un dels paisatgistes catalans més importants del canvi de segle, amb un estil molt particular i trencador pel seu temps.

Morera era fill de colomins que s’havien instal·lat a Lleida a mitjans de segle XIX degut a l’auge econòmic que vivia la capital del Segrià en aquells moments. Tot i haver nascut a Lleida Morera no es desvinculà mai de la Baixa Segarra n’hi de Santa Coloma de Queralt. Prova d’això són les seves estades a Santa Coloma  des de 1874 i fins el 1904.

Les quatre teles que presentem  formen un conjunt dispers en tres museus i col·leccions diferents: el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museo San Telmo de San Sebastian i el Museu Jaume Morera i Galícia. En aquest últim s’hi troben dues teles;  bé… una la segona, actualment es troba al despatx de l’alcalde de Lleida.

La primera de les teles que Morera pintà a Santa Coloma de Queralt és una panoràmica de part de les construccions de la plaça Major. L’ambient ens mostra un paisatge urbà, on l’eix central és el campanar de l’església de Santa Maria, que divideix les construccions i el quadre en dues meitats. Les úniques figures que trobem dins la tela són les figures que transiten per la plaça. El cromatisme de l’obra, la llum rasant i tènue i el fum sortint de les xemeneies ens transmet una sensació hivernal. De fred, el típic fred de Santa Coloma en determinats mesos de l’any.

Plaça Major de Santa Coloma de Queralt. Jaume Morera i Galícia. Oli sobre tela. 1877. Paeria de Lleida, Museu Jaume Morera i Galícia.

Plaça Major de Santa Coloma de Queralt. Jaume Morera i Galícia. Oli sobre tela. 1877. Paeria de Lleida, Museu Jaume Morera i Galícia.

Les dues teles següents són vistes del Mercat, ens presenten com un gran creador retrata allò que cada dilluns podem veure a la Plaça Major, però de la forma en que ho veien els nostres besavis. La primera tela ens presenta el Mercat des d’un balcó de la plaça. Més concretament des de sobre del bar la Caixa, un dels angles de la plaça. Un gran espai tancat per portals i unit per una currua de carros lligats per fardons, cistells… que ens mostren el moviment comercial d’un dels grans Mercats de la Catalunya Central. Fins fa poc aquesta preciosa obra la trobàvem a les sales de segles XIX i XX del Mnac, degut a la nova presentació han caigut a les reserves, espai d’on potser d’aquí poc temps podran ser recuperades…

La segona tela també ens presenta el Mercat, però des d’un punt de vista diferents. El pintor es situa davant de Cal Ximenos, just al costat contrari de l’Ajuntament, la desembocadura del carrer del Mig i cal Rovirosa. Aquestes construccions retallen un tercer pla, el segon el creen els carruatges i grups de figures que s’entreveuen a la llunyania. Finalment en un primer pla, figures infantils d’una delicadesa extrema i presencia extraordinària, trencant la foscor que crea el joc de llum sobre les construccions de la Plaça Major.

JaumeMorera_Mercat_Santa_Coloma_Queralt_MNAC

Mercat de Santa Coloma de Queralt. Jaume Morera i Galícia. Oli sobre tela. 1895. Museu Nacional d’Art de Catalunya Barcelona.

8074809b69c878d4-1 (2)

Mercat de Santa Coloma de Queralt. Jaume Morera i Galícia. Oli sobre tela. 1895. Museo de San Telmo de San Sebastián.

L’última de les pintures de Morera que presentem és una magnífica vista de Santa Coloma des d’un dels extrems. Fins aquí és una composició normal, però el fet de retratar la població al capvespre, ens presenta una Santa Coloma totalment desconeguda. Morera retalla l’skyline colomí de forma formidable, el campanaret, el campanar, les cases… una harmonia negra on la lluna se’ns presenta com a senyora de la vila. Segurament aquesta peça sigui una de les més famoses i conegudes de la producció de Morera i Galícia.

4-2 (2)

Santa Coloma de Queralt al capvespre. Jaume Morera i Galícia. Oli sobre tela. 1904. Paeria de Lleida, Museu Jaume Morera i Galícia.

Aquestes no són les úniques obres de Jaume Morera sobre temàtica colomina, però són les primeres que presentem. Properament presentarem algunes teles i uns preciosos gravats, retrats ,també, de la Santa Coloma de fa 120 anys.

Damià Amorós, Desembre ’14

Afers patrimonials exteriors II: el Convent

Deixa un comentari

En el primer article d’aquesta sèrie, dedicada al patrimoni colomí conservat lluny de Santa Coloma, vam referir-nos a les peces procedents del castell dels Comtes de Santa Coloma. Vist el panorama, encara sort que es conservi algun element in-situ! L’enrajolat que trobem sobre la porta de l’antiga capella, obra de Marcel Riera Pàmies, és un dels més destacats.

Avui parlarem de les peces que fugiren del Convent de Santa Maria de Bell-lloc. És una llàstima que la historia del Santuari no estigui més documentada. Ningú havia intentat estudiar-la fins que Mossèn Joan Segura publicà la “Història de Santa Coloma de Queralt”. Malgrat els esforços del nostre historiador més il·lustre, queda pendent fer una recerca que, si bé no serà gens fàcil, és molt necessària.

L’antic panteó de la casa Queralt sofrí, durant l’últim segle, una transformació brutal. Inicialment, era un monestir en ruïnes, amb restes d’un claustre gòtic i una església barroca. La remodelació dels anys cinquanta transformà l’edifici en un dels millors exemples de construcció exempta religiosa —o sigui, descoberta per totes bandes, no repenjades a cap mur—d’estil tardo-romànic a Catalunya.

 

64b0iH5jQrFBol9cAJhw_qMXE_tFnCfz68FgCg2T4jM

El jacent descobert a Fontfreda

 

JACENTS

El primer element que presentem és un dels tres jacents que es conservaven al convent fins a finals dels segle XIX. Actualment, el podem veure al Museu Diocesà de Tarragona. Abans d’ingressar-hi (1919), en gaudiren els espilencs una temporada, doncs arribà a Tarragona procedent de la seva parròquia. Sobre la baina de l’espasa, el cavaller presenta el lleó que identificava la família Queralt. (El lleó era un símbol de Mart, Déu de la Guerra)

Just fa tres anys que coneixem la localització d’un dels jacents restants. El va trobador l’historiador Joan Fuguet a l’abadia de Fontfreda, al sud de França. Desconeixem de quin comte és la figura. A jutjar del seu estil artístic, a cavall del segle XII i XIII, es podria tractar de Pere II de Queralt “Cor de Roure” o Pere III de Queralt.

Segurament us preguntareu com arribà aquesta figura a França. La resposta, si el rastre es va perdre a principi de segle, gairebé sempre té el mateix ofici, el mateix nom i el mateix cognom: Mossèn Esteve Puig. Entrà al mercat d’antiquària procedent del Castell dels Comtes de Santa Coloma, on el prevere havia impulsat el museu. Estem convençuts que es trobava allà perquè una fotografia així ho corrobora. Feta la venda, el jacent arribà a Barcelona, on fou comprat pels avis des actuals propietaris del monestir de Fontfreda. Actualment es troba situada, i mutilada, en una capella del temple.

 

GRAVATS

No sabem res de Magí Albí Morera. Només el seu nom. I tanmateix, va dibuixar la vista més fidel que disposem de les galeries del Convent. S’hi poden veure tres de les quatre que hi havia, formades cadascuna per cinc arcs. Veiem també alguns dels ossaris que encara conservem. Finalment, a l’interior del pati, també s’endevina una cisterna que actualment es troba a Sant Cugat del Vallès.

El segon gravat, firmat per Joan Vehil, ens permet observar amb més detall una de les galeries del claustre. Tot i que també se’ns presenta una visió de les tres galeries, aquí tenim una major presencia de l’interior d’aquestes. Gràcies aquest gravat podem saber com estaven cobertes les galeres i imaginar-nos quina era la distribució espacial del Convent.

 

Lp5EZFhP5hRKqB5e33TNlSVE01FXU_fylvdT0Iue85o

Quina llàstima haver-ho perdut!

Bell-lloc-04

 

UN MOTIU PER L’ESPERANÇA?

També és original artístic del convent una figura de la Mare de Déu adquirida a Barcelona durant els anys 50 i que actualment es troba a la parròquia de Santa Coloma. Si els nostres avis van recuperar aquesta obra, per què nosaltres no podem fer el mateix?

 

Damià Amorós, Abril ‘14

Afers patrimonials exteriors I

Deixa un comentari

Utilitzant el títol d’ un famós programa de TVC, farem un repàs a un reguitzell d’articles relacionats amb el treball de final de grau que vam realitzar el 2013 i que va ser presentat l’any passat, durant la inauguració de les Festes de la Minerva, al castell dels comtes de Santa Coloma.

El treball estava centrat en la recerca del patrimoni artístic produït a Santa Coloma de Queralt, pensat per restar aquí, però que actualment es troba conservat a l’exterior de la població. Entenem per “exterior de la població” qualsevol espai fora dels límits municipals. A banda, em vaig imposar dues limitacions més: tractant d’un “Estat de la qüestió”, havien de ser peces citades en un bibliografia i que encara existissin.

Però bé, entrarem en matèria; aquesta primera entrada es vol centrar en el patrimoni que atresorava la residència oficial dels nostres senyors, i que com ja hem dit, actualment es troba escampada per la geografia mundial.

27

Nens de l’Escola de Belles Arts de Mossèn Esteve Puig. La paradoxa és força remarcable.

El castell els comtes de Santa Coloma

Segurament l’obra més coneguda per tothom sigui el retaule dels Sants Joans, procedent de la capella del castell. Aquest conjunt es realitzà l’any 1356, amb motiu de les núpcies de Dalmau I de Queralt i Rocaberí i Constança de Pinós. Aquests dos personatges i la mare de Dalmau, Alamanda de Rocabertí, apareixen representats a l’obra com a orands, sota les figures dels sants protagonistes. En les predel·les laterals hi apareixen passatges de la hagiografia dels sants i al carrer inferior una sèrie de Sants i Crist.

Després d’aquest ràpid repàs iconogràfic passem a indicar quin fou el viatge del retaule. Aquest s’inicià a finals del segle XIX, ja que l’any 1905 la figura apareix documentada a una col·lecció madrilenya. D’aquí passà l’any 1926 a la col·lecció del conde de Fuenteclara, curiosament un descendent de la família Queralt, i l’any 1934 ja ingressà al MNAC. Procedia, tanmateix, de la col·lecció de l’empresari i gran aficionat a l’art Lluís Plandiura. Des del 1934, aquesta peça  ha estat sempre exposada, esdevenint una de les obres clau de les col·leccions d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

retaule sants joans

Retaule dels Sants Joans

Seguim amb el viatge, aquests cop fins a Vic. Anem concretament al Museu Episcopal, on s’hi troba un petit conjunt de dues bigues i quatre cassetons que formarien part d’un enteixinat més gran existent al castell en una data indeterminada. I que segurament seguiria la mateixa cronologia del retaule, ja que s’hi troben els mateixos emblemes: Queralt, Perelló i Rocabertí.

Un altre enteixinat, però aquesta vegada molt més gran, més imponent i que el trobem molt més lluny, és l’enteixinat blau. Un conjunt realment sorprenent dins dels enteixinats gòtics catalans, tan per la seva immensitat, el seu aspecte decoratiu i la qualitat artística. Lamentablement, aquest conjunt el trobem en algun museu americà. Segurament es troba a Chicago o Miami, les ciutats on l’industrial americà Mr. Derring traslladà les obres que havia aconseguit a Catalunya

enteixinat blau

Enteixinat blau del Castell

Aquestes tres peces, més enllà de procedir del mateix lloc, també tenen un segon element en comú. Foren patrocinades per Dalmau de Queralt, i recopilades i “perdudes” per el mateix personatge. El Mossèn que les va perdre ja té una entrada en aquest bloc i no el volem “martiritzar més”…

Last but not least, també volia parlar de la peça més petita de tot el treball que vaig emprendre. Es tracta d’una xapa de guarniment d’un arnés de cavaller. És a dir, una espècie de pin que els cavallers de la família Queralt lluïen al seu pit, sobre l’armadura. Coneixem l’existència d’una xapa més gran, relacionada amb la família Perelló, també conservada—com la dels Queralt—al Museu Arxiu de la Conca de Barberà.

pin

Com ja hem dit, aquest és l’inici d’una sèrie d’articles sobre el nostre patrimoni artístic que actualment està a fora vila. Potser algunes d’aquestes peces algun dia les tornem a veure en el seu paisatge habitual…

Damià Amorós, Març ’14

 

El govern de Santa Coloma. Organització i vestuari.

Deixa un comentari

Segur que molts de vosaltres coneixereu el carrer Consell de Cent de la ciutat de Barcelona i que aquesta institució fou l’òrgan de govern de la ciutat des de segle XIII i fins el 1714. Concretament el dia 15 de setembre, l’endemà que el Duc de Berwick firmés la dissolució de les principals institucions del país.

Ara bé, quants de vosaltres coneixeu l’òrgan de govern local propi de Santa Coloma de Queralt des de l’Edat Mitjana fins les mateixes dates? Segurament pocs. Sortosament, com en moltes altres vegades, disposem de l’afable col·laboració de Mn. Segura i Valls per a descobrir-ho.

En la “Història de Santa Coloma de Queralt”, Mossèn Segura dedica un capítol al “trajo dels jurats”, així com un capítol sobre el “Govern de la nostra vila en aquella època”. M’he permès la llicència de canviar l’ordre que proposà Mn. Segura i Valls; iniciaré aquest escrit parlant de la forma de govern i acabaré parlant del vestuari d’aquests personatges els dies de “festa”.

 


MEMBRES DEL GOVERN

Santa Coloma de Queralt no era una vila reial. Tot i que la família Queralt, senyors de Santa Coloma—primer barons, i a partir de 1599 comtes— havia de governar la Vila, molt sovint delegava a tercers la gestió del dia a dia. Per entendre la gestió municipal de Santa Coloma de 1454 a 1714 cal entendre els següents conceptes:

Batlle: Representant del Senyor de Santa Coloma a la Vila. Podia administrar justícia i imposar penes en el seu nom.

Elecció jurats. N’hi havia 3. Cadascú era membre d’un braç [veure més avall]. Aquests escollien 6 possibles candidats, i el Senyor de Santa Coloma havia de triar quina persona era la més idònia per representar cada estament. Precisament s’anomenaven “jurats” perquè havien de jurar lleialtat al seu Senyor.

Braç Major, Braç Mitjà, Braç darrer: el “braç major” estava format per els grans mercaders, “el braç mitjà” per petits mercaders i artistes i “el braç darrer” per els menestrals i pagesos. La classificació era aquesta, tot i que depèn dels diners que tenia, una persona podia pertànyer a un grup o un altra. Un artista ric, per exemple, ser part del “braç major”.

 


ÒRGANS DEL GOVERN MUNICIPAL I CASA DE LA VILA

Consell General: Tots els caps de família es trobaven, fins a 1517, per resoldre els afers que afectaven la Universitat (actual Ajuntament).

Consell de Quarentena. Existí des de 1517, arran d’un avalot en el Consell General de caps de família. Estava format per 12 persones del braç major, 12 persones del braç mitjà, 12 persones del braç darrer, els 3 jurats i el batlle. Havia de resoldre els afers més importants de la Vila amb un Consens del 75%. Si 30 dels 40 jurats  no secundaven una proposta, aquesta no s’apropava. Això vol dir que tots els braços—que tenien 12 membres—tenien capacitat de boicot.

Consell de la Divuitena. Malgrat aquest nom, estava format per 22 persones. 6 persones de cada braç, més els 3 jurats i el batlle. Resolien els assumptes menors. Aquests 22 persones també formaven part, simultàniament, del Consell de la Quarentena. Havien de votar individual i secretament dues persones per a exercir de “mostassafs”. Tenien aquesta potestat des de 1454, concedida per Guerau de Queralt.

casa de la vila

En quina casa del Carrer Major devia estar l’antiga Casa de la Vila?

Casa de la Vila:  Pertany a la Universitat per la donació de Baltasar de Queralt (1570) i l’adquisició de Guerau de Queralt (1572). Des d’aquesta data, doncs, es decideixen les decisions més importants del poble en l’edifici de la fotografia.

La Casa Vella de la Vila.-   Com deia, situada en el Carrer Major, en el qual la dita Universitat solia tenir els Consells. I en la mateixa casa, en el soterrani, hi ha un Forn–almenys fins a 1623–, que és de la mateixa Vila, anomenat “Forn del Carrer Major”.  La Universitat tenia aquesta casa per el Senyor Compte i sota el domini i alou d’aquest, havent de pagar-li 21 sous cada any el dia de Nadal. La Casa Vella de la Vila tenia les següents afrontacions:

  • A  sol ixent: La Casa dels Pubills de Lluís Alaix
  • A mitjorn:  La Muralla de dita Vila
  • A sol ponent: Casa d’Antoni Roca
  • A tramuntana: Carrer Major.

 


UNIFORME

Fins ara només hem presentat les formes de govern, però aquest article volia servir per donar a conèixer com s’uniformaven els representants dels nostres avant-passats quan exercien el poder municipal. L’uniforme dels jurats era molt semblant als dels consellers de la ciutat de Barcelona o paers de Cervera i Lleida. La part principal del vestit era una gramalla, una especia de bata forà llarga i normalment de color grana. Normalment realitzades amb teixits de molta qualitat, amb bordats i mànigues força amples. Al llarg del temps s’anaren afegint detalls com colls amb floritures de color blanc, s’eliminà el capell i es substituí per gorres o birrets…

Existia una mena de segona equipació de gramalla per actes també solemnes però de caràcter diferent com són les que existien de color negre, utilitzades per funerals i els actes propis de Setmana Santa. Aquesta ultima s’acabà imposant a la gramalla grana i s’utilitzà fins al segle XVIII.

VESTIMENTA JURATS

Fins a 1614, els jurats de Santa Coloma anaven vestits com el personatge grana de la franja esquerra de la imatge. A partir d’aquesta data, vestiren de negre. [Retrat de Joan Fiveller]

A banda d’aquestes gramalles pels càrrecs de govern de les institucions que formaven la universitat, existien d’altres empleats municipals, com un que cita Mn. Segura i Valls, l’andador, que encara no sabem que feina ven be, però que disposava d’una gramalla blava. Potser aquest desenvolupava funcions com un agutzil dels nostres dies…

Acabant ja aquesta petita presentació de les nostres tradicions en política municipal, ens agradaria fer una petita petició. No seria interessant que els nostres jurats actuals, és a dir la nostra corporació municipal, utilitzes algun d’aquets elements típics, òbviament no cal que els guarnim a tots amb gramalles negres, però si un tret distintiu com a Montblanc o Cervera. Seria una nota de prestigi i solemnitat pels actes públics més rellevants que encara espera rebre la nostra petita però gran en història Santa Coloma.

           Damià Amorós, Març ‘14

Nogué Massó. Tots els verds.

Deixa un comentari

Millor tard que mai. Quaranta anys després d’haver-se mort, Santa Coloma de Queralt ret  homenatge al seu pintor més il·lustre: Josep Nogué i Massó. La Comissió Any Nogué ha preparat una retrospectiva de les seves obres que repassa totes les etapes d’un home obsessionat per el tractament de la llum i el color. Del 15 d’Agost al 6 d’Octubre, a la Sala Gran dels Castell de Santa Coloma de Queralt. Altament recomanable.

 nogue

 

Josep Nogué i Massó (1880-1973) és un pintor desconegut per al gran públic. La Gran Enciclopèdia Catalana hi dedica una entrada de vuitanta paraules. Quatre dades inconnexes que obvien la seva trajectòria estilística. Una descripció anecdòtica si estudiem la seva biografia i jutgem la seva obra pictòrica. Molts pensarem que és una injustícia, però en qualsevol cas seria absurd—o encara pitjor, ingenu—sorprendre’ns.  Nogué, com la gran majoria de pintors paisatgístics i retratistes del segle XX, no té espai en les exposicions i les ressenyes dels diaris. L’hegemonia de les avantguardes en els cercles artístics durant cent anys ha estat, i segueix sent, molt poderosa.

Els inicis de Nogué i Massó són fulgurants. Precedit per l’èxit de Calvario de Sagunto—en la què s’inspirarà Santiago Rusiñol per la seva obra homònima—i La muchacha del farol, la sala Parés organitza la seva primera exposició el 1904. Aquestes obres ja demostren l’obsessió que el pintor tindrà, al llarga de la seva obra, entre cella i cella: el tractament de la llum. El 1907 aconsegueix que l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya financi el seu pensionat a Roma. Viatjar a la ciutat eterna, quan tots els pintors novells es delien per aprendre les noves tèndències parisenques, és una clara mostra  d’intencions.

calvario de sagunto

 El 1909 fa una estada decisiva a la Bretanya francesa, on hi pinta L’esfinx de Roscoff . Es tracta d’una obra transcendental. Nogué Massó comença a aplicar la tècnica divisionista, que desenvoluparà en la seva maduresa artística. En les seves memòries,  descriu aquest estil com la voluntat de “dividir las pinzeladas y los colores en forma tal que lograra dar una sensación de vibración, que es imposible lograr con pincelada grande y matiz único”. Sense abraçar-se a les noves tendències imperants a Europa, Nogué també volia trencar els models dels seus mestres impressionistes.

Tierra Franciscana (1919) suposa la culminació d’aquesta tècnica. L’obra més famosa i reconeguda del pintor colomí rebrà grans elogis de Joaquim Sorolla, mestre del lluminisme espanyol. S’exposa a Roma i Madrid amb una gran acceptació del públic i la crítica. Reconegut per l’èxit de la seva obra mestra, Nogué decideix fer un gir en la seva carrera.

Matinada de Novembre (1922) no només és un retorn del pintor colomí a l’impressionisme, sinó també una nova mostra del seu esperit innovador. Enlloc de pintar Montserrat des de la seva falda, com havien fet la gran majoria de pintors fins llavors, situa l’espectador al mateix nivell de la muntanya. Aconsegueix mostrar la grandiositat de la serralada mitjançant una superposició de plans i llums que doten de profunditat a la tele sense empetitir la posició de l’observant.

A principis de segle, era habitual que molts pintors catalans (Mir, Camarasa, Rusiño…) es refugiessin a les Illes Balears per immortalitzar els seus paisatges. Nogué segueix aquesta tradició als anys trenta, quan s’enamora de les vistes de Banyalbufar (tristament cremades fa poques setmanes). Sempre fascinat per al tractament de la llum, decideix recórrer a un nou registre. Abandona les atmosferes denses i carregades de la seva etapa primerenca, així com el divionisme perfeccionat a Tierra Franciscana. La llum de les costes mallorquines és suau, calmada, agradable, una llum que juga suaument amb les ombres dels bancals pròxims al nucli de la població.

 esfinx de roscoff

En un gest força inusual, Nogué pràcticament sempre pinta els mateixos paisatges mallorquins. Una anècdota que ens il·lustra l’obsessió que tenia per captar tots els registres de la llum i els colors. José María Luzón i Nogué, nét de l’artista i director del Museu del Prado als anys 90, ho corrobora quan explica les primeres experiències que visqué amb el seu avi. Davant d’un paisatge ple de boscos i arbustos, podia dir-li: “¿Has visto cuantos verdes hay? ¿Puedes verlos?”. La fixació que tenia amb el cel no era menor: “Fíjate bien que no es azul. En el horizonte empieza un morado suave…”

Els últims anys de la vida de Nogué poden considerar-se, en aquest sentit, una petita tragèdia. A partir dels anys cinquanta, comença a patir ceguera. Aviat haurà de pintar de memòria, recorrent a un traç més gruixut i menys delicat. Torna repetidament a Santa Coloma de Queralt, la seva vila natal, on participa en les exposicions col·lectives de 1961 i 1965. Hi passa llargues estades, i aconsegueix crear un petit grup de deixebles que segueixen (molt més humilment) la seva obra. El seu raconet preferit, la Plaça de l’Església, és la protagonista de molts quadres d’aquesta època. El 1970 autoedita un text on confessa la seva il·lusió per deixar una “huella perenne en esta villa donde nací, creyendo que es mi deber hacer todo lo posible por enaltecerla y mejorarla en todos los aspectos”

Ara només es tracta d’apropar-se a la capital de la Baixa Segarra per veure totes les teles esmentades en aquest article. Després de molts (masses) anys d’oblit, la Comissió de l’Any Nogué ha aconseguir convertir els  desitjos de Nogué Massó en realitat. Moltes felicitats a les persones que hi ha col·laborat.  ´

Guillem Carreras. Agost ’13

 

Més informació a: www.anynogue.cat

%d bloggers like this: