Gran míting revisionista (14-11-1931)

Deixa un comentari

esglesia

ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA “DEFENSA INTERESSOS CATALANS”

La sala del Centre Catòlic estava curulla d’espectadors per a assistir a aquest acte de llibertat i democràcia.  Feren ús de la paraula els tres oradors del DIC: senyors Martí Fuster, Llucià Baquer i Antoni Palauzy.

El primer digué que els nostres avantpassats, per a fer una Catalunya gran i forta, la basaren en els tres ideals de fe, pàtria i amor. Glossà admirablement un per un aquests conceptes i remarcà que els actuals governants, amb llur sectarisme, negació de la nostra pàtria i fomentant odis, més que construir una Espanya forta, ens porten al caos. Al·ludeix en un bell paràgraf l’inhumà abandonament dels malalts de l’Hospital de la Santa Creu pels infermers sindicats; cita les paraules del bisbe Torras, que Catalunya serà cristiana o no serà; fa una crida als de tots els ideals, siguin quins siguin, mentre es basin en l’ordre, s’ajuntin com els que ballen en nostra dansa, els quals un cop són dintre tots ho han de fer al mateix ritme. I acaba el seu erudit i elegant parlament amb les paraules del nostre gran poeta: “el qui enfonsa o alça els pobles, és Déu qui els ha creat”

El Sr. Baquer féu remarcar, amb un to humorístic i força familiar, els desencerts dels esquerrans en el camp social, religiós, polític i econòmic.

El Sr. Palauzy, amb paràgrafs que foren aplaudidíssims pel nombrós auditori, va demostrar amb claredat i eloqüència els serveis que fan els religiosos a la humanitat i poden fer a la República, ja que no són cap perill, com voler fer veure els sectaris governants. Remarcà el cas dels religiosos francesos que foren expulsats, però quan la República perillà en la Gran Guerra foren els primers de repatriar-se per a salvar la República que els havia foragitat com un perill. I en l’aniversari de l’Armistici, els mutilats religiosos reben l’ovació més gran del poble francès pel patriotisme que demostraren. Feu ressaltar el contrast entre els articles primer i segon de la Constitució amb l’article 26, els quals després de dir que Espanya és una República de treballadors de totes classes, que tots els espanyols són iguals davant la llei, priva d’exercir la indústria, el comerç i l’ensenyança als religiosos, i s’acorda l’expulsió dels Jesuïtes. Tot sigui per la llibertat! S’ocupà del divorci i feu ressaltar els perills. I acabà recomanant la unió de tots els catòlics per a exigir la revisió d’aquesta flamant i sectària Constitució. Enmig de grans i fervorosos aplaudiments, s’acordà enviar telefonemes d’adhesió als senyors Alcalà Zamora i Ramon d’Abadal.

Aquests telefonemes diuen: “Acabat de celebrar miting revisionista a poble Santa Coloma de Queralt, en nom vera llibertat, tots els presents sol·liciten sigui revisada la Constitució”.

Eduard Brufau, 1931

o_e4c22dfad8ba6e9e_002 (2)

Anuncis

L’Orfeó Català a Santa Coloma (1932). Crònica de la visita.

Deixa un comentari

L’activitat de l’Orfeó de Santa Coloma recollida a la “Revista Musical Catalana”. Aquestes són les impressions que van recollir. (No deixeu d’escoltar, sobretot, “La sardana de les monges”. Molt bona cançó)

orfeocatala

MAIG 1932

Crònica de J. Renart

o_e6316ec5d249577b_001

o_e6316ec5d249577b_003

o_e6316ec5d249577b_002

o_e6316ec5d249577b_004

La sardana de les monges:  http://www.goear.com/embed/sound/58a3279

Muntanyes regalades: http://www.goear.com/embed/sound/e395138

L’Emigrant: http://www.goear.com/embed/sound/f920fad

La mort de l’escolà: http://www.goear.com/embed/sound/d31a792

SETEMBRE 1934

o_2a5455dcbb8f1971_002

Document

OCTUBRE 1934

Document_7_

Guillem Carreras. Gener’15

El futbol a Santa Coloma (1925-30). Cròniques humorístiques.

2 comentaris

No és aquest l’espai adequat per tractar la història del futbol colomí. La Mercè va escriure un llibre molt complet per qui vulgui consultar-lo. Fa gairebé tres mesos vaig demanar a l’Arxiu Històric de Tarragona que em traslladés còpies de Reglament del “Club Deportiuvo Arenas” (1931), de l’ Sports Club (1923-30) i de la “Unió Esportiva” (1930), Espero que no tardin gaire més a enviar-ho i així pugui completar-se una mica més la història del futbol al poble. De moment, com a aperitiu forçat, us deixo amb la crònica humorística de tres partits de futbol aparegudes a la revista “Xut!”. Espero que us facin riure!

futbol 1930

22 ABRIL DE 1925.

Ja hi som. Ja hem tocat l’estrena. Ja ha arribat aquí la tongada de la cossa. Quan a tot arreu pleguen la pilota, aquí s’hi posen. Ens ha visitat, per començar el tercer del “Barça”. Fillets de Déu! El tercer del Barça! A l’eixir al camp els nostres,  per llur posat pressentirem que aviat llur porta seria un garbell per on hi passaria brossa i gra. En Roig arrossegava els peus com a desmaiat i es repenjà al pal. A en Canals aquelles cames tan llargues li feien figa. En Santacana demanava ajut al seu petit. En Carreres no arriava el greix. A l’Estalella li feien mal les sabates, de justos que li eren els peus. En Rossell rondinava. En Balcells coixejava. En Segura estava nerviós. En Pont tenia les cames més tortes que de costum. En Valls ja patia per endavant. I en Gual es mofava dels seus companys a riallades. El públic dormia a peu dret, i el refli,de panxa al sol, xumava el xiulet. Jo ja volia ressenyar, ja, però el vent em prengué el paper i, equivocant la impremta, el portà a can Felip, que és al costat del camp.

Doncs, a la primera part, que estaven tan pansits, van jugar com calia i van posar a rotllo als de fora; i a la segona, que estaven més animats, varen estar fetes unes pepes de cinc, a excepció d’en Roig, que estigué fet un trumfo. Aquest xicot promet i ja dóna, ja dóna gust. Tregué pilotes que el guardameta nacional les hauria deixat per excés de vista. L’equip del “Barça” ens agradà força. Combina molt i fa perdre el cap com els partits. Ben guanyada tingué la victòria. Els defenses i extrems, sobretot el dretà, ens deixaren encantats. El resultat fou de 6 a 4. Dels nostres, els millors en Roig, en Font i en Gual. El refli, en Sabater, coterrani nostra i jugador del “Barça”, bé en general, encara que concedí un gol il·legal als del seu club.

BUGADERA

 

29 ABRIL DE 1925

Els de Sant Martí, que el diumenge passat no vingueren per la pana de l’auto, el diumenge passat varen venir, i al nostre camp tingueren pana. I quina pana! Nou a zero! Està clar que els va venir de nou! El joc fou una sabata i una espardenya. Hi hagué moments de tot. Però el jugava més era el vent, que jugava amb jugadors i “bimba”, empenyent-los amb més poca solta que una càrrega bruta. Feia una ventada tan forta que tots els jugadors ballaven un vals de festa major. És clar: com que el refli, i el vent, xiulant, feien de músics! Però els que més ballaven eren els de Sant Martí. Ells deien que el vent els obria la porta de bat a bat, però a la segona part en Roig bufava més que el vent i no se la va deixar obrir com la dels contraris. La culpa de la pana la té la pilota, que s’entaforava com si fos un cau a la meta dels forasters.

I ara qui ho gosa dir que algun dels nostres no va jugar bé? Oi, martinencs? Massa que hi van jugar! En Canals, que en va ficar quatre, els amoïnava com un mosquit. És que té unes picades, tanmateix! Si arriben a jugar els tres que faltaven, encara! El porter de Sant Martí de Maldà es treia bé les mosques del nas, però la pilota és mosca grossa. Bé per Carol, que ho fa bé de mig! I en Balcells, que penca com un negre. Tots bé, vaja!

El refli, bé de salut i imparcial. El públic… no hi era. Semblava un partit a porta tancada.

BUGADERA

 

 16 DE SETEMBRE DE 1930

Si al cel s’hi celebren partits de futbol, tenim per segur que el públic que hi assisteix no ha d’ésser tan angelical i pacífic com el què hi havia dilluns al camp de la “Unió Sportiva”. De no ésser així, aquest dia havíem de veure com mastegaven un ull d’àrbitre i li dissecaven la pell per fer-ne guants pel porter. Semblava que arbitrés per telèfon! Si teniu mandra de córrer prop del joc, que us comprin una bicicleta de tres rodes! Quan ja devia estar cansat de fer-ho malament, se l’hi acudeix acabar el partit faltant encara quinze minuts. Dos-cents rellotges se li encaren, però ell, petit com és, tossut i contra tots.

Com que jugaven amb la penya “Germanor” d’Igualada, i estaven 1 a 0 a favor de “l’Unió”, varen creure que es tractava d’un “timo” perquè no poguessin fer la pau. Sort que es tractava del “Germanor” i no volgueren barallar-se, si no!!!

Davant de tot això, recomano al senyor Valls que prengui el retir per evitar un dia de dol a “l’Unió”. Potser per fer el solitari serviria! Ja sou massa gran, home, ja sou massa gran!

*           *             *

Diuen que a l’Sport Club s’estan preparant per prendre part del campionat de Catalunya, i segons dades de la meva bugadera, es veu que van reclutant els jugadors de tots els poblets i masies de l’entorn. Com uns desesperats busquen per Les Piles, l’Ametlla, Rocafort, el Codony, etc., a algú que sàpiga córrer, a patades, la pilota. Ja veurem com anirà. En tot cas, això semblaria l’equip del Tercio.

També diuen les males llengües que si en Costa, el porter, toca tots els ressorts per poder actuar de professional en qualsevol club de Barcelona, i que per aquest motiu els de l’Sport Club ja tremolen al llegir a la secció d’anuncis de La Vanguardia: Portero, se necesita.

                                                                                         *             *             *

 Als futbolistes concurrents al “Bar Esport” els cuiden i tracten com si fossin parterres per tal que no s’encomanin el corrent emigratori que es nota a l’Sport Club. L’altra dia es va fer una rebequeria en Degràcia, i a les poques hores ja jugava amb la “Unió Esportiva”.

Ah, fillets de Déu, quan se’n varen adonar! Amb cara compungida li parlaren, treien tota la lírica més dramàtica i sentimental, logrant fer-lo entretenir, i em diu la bugadera que plorant com una Magdalena, va dir: “Ja no hi tornaré mai més”

JOCASMAR.

Guillem Carreras. Gener ’15

Gospel colomí. Cants populars dels ’30

Deixa un comentari

Aquesta crònica, fruit del viatge de Joan Amades i Joan Tomàs en el seu empeny per construir l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, ens explica una història realment interessant. Es podia creure que els colomins no cantaven cançons populars. Ara bé…, als telers…, quin munt en cantaven, les doners, als telers!


microfono

El dia 25 d’agost reprenem la tasca i ens dirigim a Santa Coloma de Queralt amb el propòsit d’escorcollar la Baixa Segarra. Anem a visitar el nostre bon amic Marcel Riera, molt entusiasmat per tot el que representa la cultura cultural, el qual es posa incondicionalment a les nostres ordres e tot el que puga servir-nos, si bé ens indica com creia que tota la recerca a Santa Coloma fora inútil, puix que el veïnat no era cantador, i ell mai havia aconseguit sentir cap cançó popular.

Sota el seu gentil guiatge visitem l’organista i mestre de capella de l’Església, mossèn Joan Brugalla, el qual com el nostre amic, ens digué que considerava inútil tot esforç. Amb tot, ell ens cantà tres tonades, una d’uns goigs de la localitat i altres dues de danses de Taradell, d’on és fill.

L’amic Riera ens féu conèixer el vell músic colomí Josep Pomés, que de temps es sent interessat per la música popular i que ja fa anys ja havia recollit una graciosa tonada dels goigs del Roser, invocant el benifet de la pluja, els que havia tramès a l’Orfeó Català. El Sr. Pomés ens diu que creia, com els seus amics, que no hi havia res a fer.

Nosaltres, amb tot, no ens donem per satisfets i se’ns fa costós creure en la manca absoluta de cançons, majorment quan ens enterem que a Santa Coloma hi ha fàbriques de teixits, llocs on les dones solien cantar treballant, fent mantenir vivent la cançó pel fet de constituir una mena de necessitat per ajudar a passar l’ensopit i monòton temps en que es fa venir i anar la llançadora. Observem els nostres dubtes als bons amics i el Sr. Pomés ens confirma com, en efecte, els graciosos goigs recollits li varen ésser cantats per una teixidora que els cantava en la seva fàbrica, mentre feia anar el teler en el seu moviment banzim banzam.

Li remarquem la gran improbabilitat de que aquella dona fossin sols els goigs la única cançó que sabés, i que probablement devia tenir un repertori més extens. El Sr. Pomés creu que no és així, però decidim provar-ho.

En efecte, no ens vàrem enganyar; feta coneixença am la bona dona, que de moment ens digué que no en sabia altra que els goigs, va resultar que en coneixia una bona colla. Dubtant de que la memòria li fos prou fidel, cercà una seva companya de feina, que ara es dedica a la venda d’arengades al mercat i en un parell de sessions que vàrem celebrar ens van cantar fins a 21 cançons ben interessants enmig de la gran sorpresa dels nostres amics, que no es sabien explicar amb la gran facilitat que nosaltres havíem despertat amb tanta rapidesa tota aquella deu jamada poesia profundament adormida i del tot ignorada per ells, que vivien i vibraven la vida de la població. La primera de les cantaires es diu Dolors Martí, coneguda per la Molinera; té una seixantena d’anys i és teixidora d’ofici. La seva companya es diu Amàlia Badia, d’uns cinquanta anys, que havia estat teixidora i avui ven arengades, ambdues de Santa Coloma.

El glaç ja estava trencat, el nostre èxit fou ben aviat conegut per totes les persones que a Santa Coloma senten una vibració espiritual. Tothom parlava de cançons i escudrinyava per trobar cantaires.

Férem coneixença amb un famós i popular sastre i barber, poeta i compositor quasi analfabet i completament ignorant de nota, que ha fet dotzenes de caramelles i d’altres cantades, conegut i famós a més de deu hores a la rodalia, autor de balls, himnes i tota altra mena de música, que armat d’un acordió ha anat a sonar per moltes festes i aplecs, dirigint bandes i agrupaments musicals sense saber un borral de música. El bon home s’esforçà per fer-nos conèixer qualque document popular, però tot el seu llarg repertori i llarg programa de música original no cal dir que no queia ni remotament dins del nostre interès. Torturant la memòria, emperò, recordà dues cançons de la que sols una variant melòdica de Mallorca ens fou aprofitable. Es diu el bon home Anton Bosch Anglarill, conegut per Barber Nou. És fill de Sant Antolí i veí de Santa Coloma.

El vespre del dia 27 fem una visita al nostre vell amic Ramon (Josep…?) Carreras, el qual escorcollant la memòria de la seva mare li havia descobert unes cançons. Havia estat teixidora i serrellera, dedicant-se a fer serrells de mocadors, feina també molt pròpia per a cantar. Perquè l’ajudi a fer memòria ha cridat a una seva companya de treball, aficionada també al cant. La mare del nostre amic es diu Maria Pont i té uns seixanta anys; la seva companya Bonaventura Bartolius, coneguda per la Ventura Barco, i és un xic més jove que la seva amiga, ambdues de Santa Coloma. Canten molt bé, amb certa gràcia i emoció, sobretot la segona. Qualques de les cançons les canten a cor, essent de remarcar que d’algunes d’elles en coneixen versions literàries bastant llargues i complertes.

La primera sessió ens canten fins a setze cançons, havent-hi una de molt notable que ens és completament desconeguda, de la que Ventura Barco només en sap deu versos, i que sospitem que no sigui una versió dels Segadors, si bé pel breu text que ens diu no en tenim prou per identificar-la. No cal dir que ens mereix un grandíssim interès i que desperta molt la nostra curiositat, el que fa que des d’aquell dia la demanem a tots els cantaires que hem interrogat amb posterioritat a conèixer la cançó. I es pot dir que tots l’han coneguda, però res ens han pogut aclarir als nostres dubtes i suposicions, ja que només en sabien la primera esparça cantada com a cançó de bressol; no ens fou possible arrencar cap altre detall a ningú més sinó a una velleta de Nalec que ens digué que era molt llarga i que els personatges aludits a la cançó entraven a Barcelona quan començaven a encendre’s les fogueres, però no en recordà cap altre detall.

Se’ns havia fet mitjanit i teníem la sensació que no havíem pas apurat del tot les cançons de la Ventura Barco, pel que convinguerem a tornar-nos a veure l’endemà al matí. I, en efecte, encarà ens cantà altres set cançons. S’afegí a la sessió una doneta que era tinguda com una gran cantaire, però que no pogué aportar sinó una sola cançó més a les que havien cantat les cantaires precedents. Es diu Coloma Vives, d’uns seixanta anys, quasi bé cega, que es dedica a la capta

(…)

Els bons amics de  Santa Coloma ja ens havien cercat nous cantaires i el matí del dia 31 anem a casa d’una bona dona dita la Granyena, nomenada Rosa Corbella, on fan cap altres dues: Francisca Ferrer, vídua Franquesa, les dues de Santa Coloma, i Lluïsa Ribera, de Sant Antolí, muller del Barber Nou, a qui ja havíem interrogat. Entre les tres ens canten set cançons que ens són interessants. Una vella dona del poble, molt popular i coneixedora de tot el veïnat, dita la Boira, bugadera de la Fonda Nova on posem, ha parlat a tothom de nosaltres i ens ha cercat cantaires en abundor. Parlem amb alguns sense obtenir-ne cap resultat, puix els més, si bé sabien cançons, no eren populars, i els altres ens cantaven cançons que ja sabíem.

Fem coneixença amb les germanes Francisca i Maria Barrufet Cortadelles, ambdues teixidores, les quals gosen fama de grans cantaires. I, en efecte, ens canten potser més de quaranta cançons, però totes ens són ja conegudes i sols en podem apuntar cinc que no sabem. Tenim la sensació de que poques cançons poden trobar-se a Santa Coloma que no ens sien ja conegudes, puix tots els darrers cantaires interrogats ens canten cançons repetides.

Observem un cas curiós, i és la manca de variants d’una mateixa cançó. Tots els cantaires canten la cançó de la mateixa manera i variants iguals. Creiem que aquest curiós fenomen es degut a l’haver-se produït en aquesta població el cant col·lectiu. Totes les cantaires interrogades són teixidores, i totes havien après les cançons als quadres de telers, cantant en colla amb tres companyes. Per tant, no hi havia lloc a cantar una diferent de les altres, ja que no hauria pogut afegir-se al cor. Si qualques variants havien existit, s’han unificat i assimilat al tipus comú i col·lectiu. És remarcable que no hem trobat cap cantaire que no sia fabricanta, això vol dir que la cançó n s’ha produït a Santa Coloma com una necessitat espiritual de satisfer l’ànim per mitjà del cant, sinó que ha respost a la necessitat d’amenitzar el treball, prenent un caire un xic egoista i utilitari. Els bons amics, que en dir-nos que el poble colomí no era cantaire i que mai havien sentit cap cançó popular, no deixaven de tenir una certa raó, puix només es canta a les fàbriques i qui no viu i visita aquestes, en efecte no sent cantar.

(…)

Havíem promès als bons amics de Santa Coloma donar-los una sessió privada per fer-los sentir les millors melodies recollida en la població. Al vespre, davant d’una distingida concurrència d’una trentena de persones, entre les que les dames hi eren ben representades, formada pels elements més distingits de la ciutat, vàrem fer sentir, explicar i comentar una trentena de cançons, les més interessants de la seixantena que portàvem recollides a Santa Coloma. La muller del notari, que ens escoltava, ens va cantar dues interessants cançons d’origen gironí, i l’amic Marcel Riera ens cantà la tonada del Ballet de Déu de la població, el que varen ballar una parella de circumstants. La seva coreografia és tan insignificant que no vàrem creure pertinent transcriure-la.

Los tudoners o palomares de torcaces en la Segarra (1906)

Deixa un comentari

Francesc Carreras Candi va escriure aquest article sobre els colomers a la nostra Segarra en el número 115 de “La avicultura práctica [Febrer 1906]. Per veure amb més definició, cliqueu sobre la imatge i useu la lupa. La resta de l’article, que ja no us passo, no fa cap referència a Santa Coloma ni cap altra poble de la nostra comarca. 

colomers1

colomers2

Guillem Carreras. Octubre’14

Mossèn Segura i la seva obra

Deixa un comentari

Segurament mai sabrem el grau de coneixement que mossèn Joan Segura tenia de l’expoliació de patrimoni artístic al qual estava sotmesa Santa Coloma, protagonitzada pel seu nebot Esteve Puig, però en qualsevol cas és indubtable que la seva obra va contribuir a tots aquells qui intentem fer recerca històrica d’aquesta Vila. A continuació, transcric el discurs de Manuel Armengol en commemoració del 50è aniversari de la seva mort

image

En la casa núm. 18 de la Plaça Nova nasqué, el dia 30 de Març de 1844, un dels homes més preclars que havien de veure la primera llum a Santa Coloma. Fou batejat l’endemà, fill de Josep Segura i Magina Valls. Més endavant, com que de casa seva en deien “cal Pepet”, ell seria anomenat pels íntims Mossèn Joan Pepet.

Als deu anys (1854) ingressà al Seminari de Vich, on cursà una brilla carrera—amb diploma d’honor—i essent ordenat sacerdot l’any 1868 pel Bisbe Antoni Jordà, amb qui va anar a Roma a la conclusió provisional del Concili Vaticà. Renuncià al doctorar i tot seguit es reintegrà a la seva vila nadiua, on passà a ser organista parroquial i arxiver. Fou beneficiat de Santa Maria de Bell·lloch, on organitzà el culte i la litúrgia aconseguint que assolís el nivell de màxim esplendor de la casa.

Com a organista va recollir cançons populars i trossos de música sagrada per amenitzar els actes i festes, corregint i ampliant segons les necessitats vàries partitures i component-les de nou si no s’adaptaven a les seves concepcions d’allò que havien d’ésser aquells cants en la solemnitat que es preparava.

Un dia, per centèsima vegada, assisteix a un espectacle que el tenia adolorit: els nois es barallaven a pedrades, amb una briositat i assiduïtat colpidora. “D’on ve el mal?—es preguntava ell—. De la falta d’educació”. Les escoles a Santa Coloma eren poques, insuficients i inadequades. Eren migrades i estaven mal regides, doncs només s’enyanyava a cops de palmeta. Mossèn Segura es plany d’aquell mal general i decideix posar-hi remei. Cal una educació que sigui, a més a més, una inculcació de la doctrina cristiana. Una educació que sembli les bones i pietoses costums en l’ànima dels infants.

Col·labora amb els Governa en la instal·lació a la vil·la de les Germanes Carmelites 1882), provisionalment al carrer Major núm. 9. Més tard aquest col·legi es traspassa al núm. 20 del Raval de Santa Maria. Al cap de poc temps (1888), s’instal·lava a Santa Coloma un col·legi dels Germans Maristes. S’instal·len provisionalment als números 3 i 5 del Raval de Santa Maria, a casa de Mossèn Esteve Puig—nebot de Mossèn Segura—.

Més tard, Mossèn Segura fa donació d’uns edificis del número 16 del Raval de Santa Maria on, a més de l’escola, s’hi trasllada el Centre Catòlic d’Obrers, les seves Germandats, el Sindicat Agrícola i altres associacions que ell fomentà i ajudà. Aquest aspecte, com tots els altres de la seva actuació, no té altre fi que fer bé als demés. Els temes socials l’atreuen i són la clau de la volta que uneix el sacerdot a l’home. Tota la seva missió seglar és aquest complement social de la seva tasca apostòlica. Per això en la seva obra històrica hi està tan mestrívolament presentat l’estat social i humà de la vila.

Mossèn Segura formava part d’aquell estol d’homes benemèrits que creà, impulsà i aconseguí el gran moviment d’elevació que coneixem amb el nom de Renaixença. En els seus anys al Seminari de Vich fou un estudiant que es feu estimar per tots els qui el voltaven: professors i condeixebles.

Entre els estudiants és corrent que es formin cèl·lules de cinc o sis individus que, per llur amistat, per atracció ideològica o per admiració intel·lectual, s’agrupen i formen entre ells el cenacle on són plantejats i discutits tots els problemes de tots els ordres que cada un dels components va descobrir. En aquests cercles reduïts, la personalitat de cadascú irradia la seva projecció en el futur i influeix en la formació dels companys. Quan en aquest grup hi ha un home d’altes qualitats, la influència benefactora és definitiva sobre els que com ell tenen una visió clara de la seva missió. L’amistat entre el Dr. Collell, Mossèn Cinto i Mossèn Segura és la prova de què sobre d’ells va irradiar una afinitat de percepció que els va fer amics per tota la vida.

                                                                                                 * * * *

cs

Si Mossèn Segura, oint les reiterades invitacions de Mossèn Cinto, de Careta i Vidal molts altres, hagués anat a Ciutat, s’hagués deixat dur per la fama que les seves aptituds i les mans amigues li brindaven. El seu nom fóra, a no dubtar, un dels grans noms de la nostra terra. Per altra banda, tenia poderoses raons per quedar-se a Santa Coloma.

Posseïdor d’una hàbil intel·ligència que el feia copsar i relatar les coses que passaven enfront seu amb una vivacitat i una riquesa de matisos excepcional, qualitat que l’atreia d’una manera poderosa vers aquells trets folklòrics de la Segarra, vers aquelles figures, cançons, paisatges i costums, que l’estudiar-les i catalogar-les satisfeia plenament totes les il·lusions que d’infant emplenaven la seva avidesa de saber i que després de gran va comprendre que podien ésser una arma en la lluita pel millorament del seu poble.

Us deia fa poc des de les pàgines del periòdic “La Segarra” la simpatia que teniu guanyada en tots els medis culturals i científics pels vostres reiterats neguits de fer coses, del poc corrent que és en una població de la importància numèrica de la vostra en tenir una Associació Arqueològica. De l’existència latent d’un Museu que espera la seva definitiva i seria instal·lació.

“Els Monuments són la història vivent i palpitant dels pobles”, escrigué Mossèn Segura, i un Museu s’omple amb petits monuments que són certament la història viva perseverada pels homes, per l’exemple i coneixement dels que vindran. Jo vull aprofitar l’oportunitat de tenir-vos aquí reunits per demanar-vos que col·laboreu abnegadament en aquesta obra del Museu que cal començar.

Mossèn Segura era un treballador infatigable.

Homenatgeu-lo fent coses pel vostre poble. Coses que dignifiquin: que eduquin; que enlairen la cultura dels vostres fills. Heu de crear aquest Museu, dediqueu-li una Sala; conserveu i restaureu les velles tradicions com ell feia; procureu que els vostres infants cerquin en el dibuix o la pintura, en la música o l’escultura, en la literatura o en la història, o en el folklore.

El millor homenatge que podem fer-li és procurar que aquesta inquietud cultural, que venturosament com hem remarcat perdura entre vosaltres, sigui sempre la llum que il·lumini els fills de Santa Coloma de Queralt.

Manuel Bassa i Armengol

Discurs de Pelegrí Pomés Miquel. Un colomí progressista a les Corts espanyoles.

Deixa un comentari

Pelegrí Pomés Miquel (Santa Coloma de Queralt, 1828–Balneari de Cardó, 1894). Diputat progressista durant el bienni 1854-56 i membre de l’Ajuntament de Barcelona (president per Francesc Soler Matas) durant el Sexenni Democràtic. 

fotosen_2271

30 NOVEMBRE 1854

Señores, acabamos de pasar por una revolución, y esa revolución uno de los principales capitales que ha proclamado es la moralidad; moralidad que no ha de ser una palabra hueca y sonora, sino una realidad. Nosotros hemos visto, señores, en estos últimos tiempos que al país se le exigían sacrificios de immensa consideración; se le imponían gabelas extraordinarias que le ocasiaban un malestar profundo, y los pueblos comparaban esta situación pasada con otra más bonancible que por fortuna la Nación española había experimentado bajo la administración de un personaje ilustre. Yo creo, señores, que las cuestiones económicas, que las cuestiones administrativas, están íntimamente relacionadas con las cuestiones políticas. Son, no obstante, las que proporcionan, sobre todas las demás, beneficios a los pueblos.

Además, señores, es necesario también procurar hacer grandes economías, y sobre todo que se rebajen sueldos de grandísima consideración; sueldos que representan un capital considerable, inmenso, cuando vemos que desgraciadamente la propiedad y el comercio no tienen aquella significación, ni aquella prosperidad que solían tener en otras épocas más bonancibles.

Además, señores, prescindiendo de todas estas circumstancias, nosotros queremos que sea una verdad un principio que se ha consignado en todas las Constituciones que hemos tenido, un principio que está consignado en la Constitución de todos los países, un principio que está consignado , no ya en todas las Constituciones, sino hasta en el corazón del hombre; que contribuyamos todos, a proporción de nuestros haberes, al sosten de las cargas del Estado. Todos sabemos que con las leyes que han regido hasta aquí no han pagado solo las contribuciones los que tenían fortuna, sino que la mayor parte han pesado sobre el pobre, sobre el desgraciado. Preciso es ya, señores, que desaparezcan esas injusticias monstruosas; preciso que en adelante se practique la verdadera igualdad, tanto en las instituciones económicas como en las políticas y administrativas. Por esto los que hemos tenido el honor de firmar esta proposición hemos creído que antes de decidir las cuestiones políticas debían discutirse estás que son las que afectan más directamente la fortuna pública; y los tiempos que atravesamos son de positivismo. Por estas razones me permito rogar a la Asamblea que tome en consideración y acoja con benevolencia esta proposición.

1 DESEMBRE 1854

Señor Pomés. La impunidad de los crímenes es un fatal precedente. Hasta ahora hemos visto que desgraciadamente en España ha habido responsabilidad para los infelices, para los desvalidos, y ninguna para los hombres que se han sentado en estos bancos y han podido disponer de una mayoría, por medio de la cual han jugado con los destinos de la Nación.

Señores, desde 1843 hemos visto que se han perpetrado en España escándalos inauditos, injusticias; que no se ha respetado nada, absolutamente nada. Se ha atentado contra la seguridad individual, que es la primera garantía de la sociedad civil; se ha visto a los hombres sin formación de causa, víctimas de su lealtad y patriotismo, ser conducidos a las cárceles, llevados a los presidios, atravesar el Atlántico y llegar a los confines de la tierra. Además, señores, hemos visto que no han sido esas persecuciones tan solo individuales, sino que han comprendido a todo un partido. Administraciones ilegales, tiránicas, violentas, han lanzado su anatema sobre hombres que no tenían más delito que el de combatir con energía aquella situación ilegal; pero los excesos no se dirigieron solo contra las personas, porque es sabido que cuando empiezan a conculcarse las leyes, a todo se atenta; se atenta a la imprenta, se atenta al derecho de reunión, se atenta a todos los principios consignados en las Constituciones políticas, y por eso dije ayer que muchas son las Constituciones que he visto y ninguna se ha cumplido.

Señores, la Nación tiene un gran interés en saber de qué manera se ha hecho ese déficit considerable, que se nos ha dicho en un documento oficial que pasaba los 600 miliones. Como contribuyente, y como yo todos los de mí país, y creo que todos los de España, hemos satisfecho rigorosamente las contribuciones que se nos exigían, contribuciones que no habían sido nunca votadas por las Cortes. Y cuando esto ha sucedido, cuando en nombre de la fuerza hemos visto que se no ha apremiado, que se ha lanzado sobre el país esa immensa falanje de hombres que vivían sobre él, que sólo pensaban en ser ricos, mientras la miseria era grande, y mientras el pobre propietario era apenas un arrendatario de sus cosas, la Nación española, por honra propia y de los sentimientos que más la caracterizan, por su misma dignidad, está en el caso de saber dónde se encuentran esos ladrones que decórandose con el título de Marqueses y de Condes han levantado su fortuna sobre las ruinas de la fortuna pública. Esto ha visto la Nación española, y por eso repito que tiene interés en que ya que ha llegado el día en que se haya enarbolado la bandera de la justicia, esa justicia alcance a todos, que sea igual, y que lance en el seno de los presidios a los que realmente hayan sido unos grandes criminales, a los que hayan robado el fruto de nuestros sudores y afanes.

Señores, si estas consideraciones no fueran bastantes para que los Sres. Diputados tomaran en consideración la proposición, entonces les presentaría una razón elevada de política. Muchas veces en el sistema representativo se ha dicho que la responsabilidad ministerial era una mentira, y mentira será si no hacemos un escarmiento severo, ejemplar, y no damos a las Naciones todas una muestra de que tenemos valor, dignidad e independencia para desenmascarar al criminal. Y cuidado, señores, que el ejemplo que se ha dado en elevadas regiones ha cundido entre los pueblos, y si defraudaciones ha habido en el Estado, defraudaciones se han cometido también en las provincias. Yo he sido diputado provincial y he visto reclamaciones de pueblos contracuentas que han sido falsificadas, de cuentas que demuestran claramente el robo, el despilfarro y desorden que reinaba en todas partes. Los presupuestos y cuentas municipales se presentaban, sí, pero se aprobaban y modificaban en recompensa de servicios prestados en las campañas electorales, y cuando, señores, había un hombre honrado e independiente que se presentaba a los tribunales de justicia a denunciar malversaciones de caudales, exacciones ilegítimas, robos y despilfarros, entonces el hombre honrado se veía despreciado, calumniado, se enemistaba con los mandarines de la situación, y muchas veces los Consejos provinciales vinieron a entorpecer la marcha de la administración de justicia y a cubrir con su manto al malvado y criminal.

Para que estos escandalos e injusticias no se repitan, hemos de dar grandes y severisimos ejemplos de imparcialidad y justicia; hemos de empezar por los altos funcionarios, por aquellos que ayer eran simples escribientes de una imprenta y hoy son Condes y tienen una fortuna colosal; es decir, a estos debe la inflexible espada de la ley.

En conclusión, debo decir a la Asamblea que la responsabilidad de los Ministros debe hacerse efectiva, no solo a los que robaron inmensos millones a la Nación, sino a los que mandaron y consintieron que el ciudadano pacífico y honrado y escudado con la ley fuese víctima de una órden absurda y arbitraria, y que sin formación de causa fuese llevado a una cárcel, después a un presidio, sufriendo toda clase de desventuras e infamias. Ruego, por lo tanto, a la Asamblea que se sirva tomar en consideración la proposición que he tenido el honor de presentar, reservándome otro día apoyarla con mayor copia de datos y razones si encuentra favorable acogida en el ánimo de los Sres. Diputados.

Pelegrí Pomés Miquel

Older Entries

%d bloggers like this: