El Museu del Traginer: viatge a un món perdut

Deixa un comentari

Pot un sol home salvaguardar un ofici? La pregunta és difícil de respondre, però el Museu del Traginer d’Igualada ens invita a l’esperança. En ell s’hi troben 2.700 peces de la col·lecció d’Antoni Ros i Vilarrúbias (1942-1994), un dels darrers traginers igualadins, i sens dubte aquell qui més ha contribuït a mantenir viva la memòria de la professió.

El Museu del Traginer no és el retrat d’un ofici antic, sinó d’una època passada. No només s’hi pot contemplar quines eren les condicions laborals dels transportistes abans de l’aparició dels vehicles motoritzats;  també permet conèixer altres feines directament vinculades al comerç de productes: el ferrer, el boter, l’esparter, l’adober, l’arrossegador de troncs, el ferrador, el manescal, el carreter… Els objectes recollits per Ros i Vilarrúbias, majoritàriament datats entre 1850 i 1950, ens permeten evocar aquest món perdut.

museutraginer1
Tot i que actualment només apel·lem als traginers com a record històric, aquest ofici jugà una importància cabdal en la vida dels municipis, viles i ciutats. Juntament amb els ramblers, o sigui les persones que transportaven animals arreu del territori per ser venuts, contribuïen enormement en la seva dinamització econòmica i social. En un entorn rural sovint massa endogàmic, eren el nexe per transportar productes, però també traslladar noves idees.

Els carros i carruatges exposats  permeten contemplar aquesta evolució. Originàriament concebuts per el mer trasllat de mercaderies, posteriorment van ser utilitzats com a diligències per apropar la gent a les estacions de ferrocarril i finalment pensats pel transport de grans grups humans. Els visitants que s’apropin al museu hi podran contemplar vehicles per a totes les situacions: la vida pagesa (tartana), els trajectes comarcals, els serveis funeraris o de bombers, el trasllat de grans grups humans (òmnibus), o bé els viatges de la burgesia (landó, berlina, faetó…).

Complementant aquesta selecció de 39 vehicles, el museu també ofereix col·leccions específiques de guarniments: des de brides o selles fins a collars picarols o altres adorns de treball. Especialment destacada, en aquest sentit, és la mostra relacionada amb els Tres Tombs d’Igualada. La col·lecció d’Antoni Ros sobre la festa posseeix objectes des dels anys 20 fins als 80, i inclou un extens documental de 19 minuts (filmat per ell mateix) sobre la desfilada de l’any 1961 pel barri igualadí d’El Rec.

Els Tres Tombs d’Igualada

El Museu del Traginer d’Igualada està estretament vinculat amb l’Antic Gremi de Traginers de Catalunya. Constituïda l’any 1822, aquesta associació és la més antiga de Catalunya. Des de fa gairebé 200 anys organitza ininterrompudament els Tres Tombs d’Igualada. Una longevitat que l’ha fet mereixedora de la Creu Sant Jordi (2009) i el reconeixement de Festa Tradicional d’Interès Nacional. Fruit d’aquesta història, l’entitat posseeix carruatges de gran valor patrimonial, com ara la carrossa de Sant Antoni, o múltiples carros decimonònics per a transportar diferents materials: pell, fogots, paper, bigues, palla, etcètera.

Guillem Carreras, novembre ’17

Anuncis

Xavier del Villar: “No tenim consciència que hem de preservar la memòria popular”

Deixa un comentari

En Xavier del Villar és regidor de Cultura de la Roca del Vallès. Mentre espero que pugi per l’ascensor que el separa de les oficines de l’Ens, penso en la mítica pel·lícula Memento. Què seria de les nostres vides si, com el protagonista d’aquest clàssic de Christopher Nolan, només tinguéssim memòria instantània? Com definírem la nostra identitat si fóssim incapaços de recordar què fèiem fa una setmana, un mes, un any o una dècada? La memòria no només ens permet recordar. Sobretot ens defineix.

Des del 1998, La Roca del Vallès acull l’Arxiu de la Memòria Popular. Creat amb el clar propòsit de conservar el testimoni històric de les mal anomenades “persones anònimes”, conserva tot tipus de documents. Tothom que desitgi salvaguardar les seves memòries, independentment de qualsevol altra consideració (nivell educatiu, procedència, feina, capacitat per expressar-se oralment o per escrit) pot custodiar-hi el seu llegat.

Durant l’entrevista, en Xavier m’explica perquè ara més que mai és important incidir en la preservació de les cròniques històriques. Malgrat que tenim més mitjans que mai per registrar informació, els documents es perden amb una volatilitat alarmant. “No existeixen solucions màgiques”, diu just abans d’acomiadar-nos. Si volem que les generacions futures tinguin elements de judici sobre el què estem vivint ara, i sobretot com ho estem vivint, només hi ha una opció possible: posar-se davant el full en flanc, o la pantalla de l’ordinador, i començar a escriure.

xavierdelvillar

Amb quin objectiu va crear-se l’Arxiu de la Memòria Popular?
L’Arxiu de la Memòria Popular està emmirallat en l’Archivio Diaristico Nazionale ubicat a Pieve Santo Stefano, un poble toscà agermanat amb La Roca del Vallès. Aquest arxiu va ser el primer a escala europea, a recollir les vivències i memòries de la gent de carrer. En Giovanni Marzocchi, al qual vull aprofitar l’avinentesa per agrair-li públicament tota la feina que ha fet amb l’arxiu, va proposar traslladar aquesta experiència a Catalunya, convençut que hi havia un buit social i històric que calia omplir. A tots ens ensenyen els grans fets històrics, però no teníem un centre per apropar les històries personals, que es viuen a peu de carrer. Actualment custodiem més de 2.000 documents.

A qui va adreçat l’Arxiu de la Memòria Popular? 
Estem oberts a qualsevol tipus de col·laboració amb acadèmics, historiadors amateurs, però també qualsevol persona que senzillament vulgui documentar-se. De fet, hem rebut visites de directors teatrals i de cinema que volien saber com la gent va viure un moment històric. Penso que el memorialisme popular està vivint un bon moment. En els darrers anys, hem guanyat consciència acadèmica i institucional que cal preservar el nostre passat. Iniciatives com el Memorial Democràtic de Catalunya, amb qui col·laborem intensament, però també moltes altres, ho demostren.

“Actualment custodiem més de 2.000 documents”

Què pot aportar el memorialisme popular respecte la historiografia acadèmica? 
Qui és un acadèmic per dir a qualsevol persona que no ha viscut allò que escriu? A vegades les històries explicades en els escrits personals presenta una versió oposada a l’anomenada “història oficial”, o senzillament la concreten. Estem interessats també a difondre les sensacions, experiències, fins i tot els sentiments, que una persona viu quan està plenament immersa en un esdeveniment històric.

És bo que totes les persones, independentment del seu nivell educatiu, puguin explicar com han viscut una època o un esdeveniment. El memorialisme popular posa èmfasi en el detalls, aporta molts elements d’anàlisi en la historiografia local, i permet comprendre millor la història d’una comunitat.

En plena revolució tecnològica i proliferació de les xarxes socials, hem de seguir apostant per l’escriptura com a eina per a salvaguardar la memòria?
Sense cap mena de dubte. L’Arxiu de la Memòria Popular alberga tot tipus de formats, com ara fotografies, vídeos, enregistraments sonors. Dit això, penso que cap format pot substituir l’escriptura, ja sigui en format de memòries, epistolaris o biografia.  Pensem en l’1 d’octubre, per exemple, tal com ens animava en Josep Santesmases en un article que vau publicar a Tornaveu. La manera com ho va viure una presidenta de mesa, una persona que esperava la Guàrdia Civil o un Mosso d’Esquadra, no és la mateixa. Ni tampoc van viure el mateix les persones de la Catalunya interior o de la zona metropolitana. Cal donar valor a les imatges o vídeos, però també hem de ser conscients que aquests ens poden mentir molt més fàcilment, segons el tall que escollim o la perspectiva de la imatge que triem. El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva. És molt important contextualitzar aquestes imatges, acompanyant-les d’un text explicatiu.

“El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva”

Els arxivers alerten que la informació cada cop es conserva menys temps. 
És la gran paradoxa dels temps actuals. Tenim més canals i possibilitats que mai per enregistrar la realitat, però els continguts es perden més ràpid. Les xarxes socials podríem dir que són els diaris del segle XXI, i fins i tot hi aboquem informació que no escriuríem per a nosaltres. Tanmateix, no tenim prou consciència que s’hagi de preservar la memòria popular. És un dels grans perills que hem d’encarar si no volem que les generacions futures tinguin poques eines per conèixer com estem vivint ara.

Per això és molt important traslladar la idea que la redacció de les memòries populars no són una “feina” per a gent gran. També els adolescents i els adults han de redactar-ne. De fet, és un fantàstic exercici terapèutic. L’escriptura pot esdevenir una teràpia ens ajuda a externalitzar sentiments i records. D’altra banda, és millor enregistrar el què ens hem viscut a temps real, enlloc d’esperar que el pas del temps ens difumini la memòria. Hem d’estar amatents: els canvis en la vida d’un avi i un nét de fa 100 anys eren molt menors que els que viuen un avi i un nét ara.

Has fet referència a la gent gran. És difícil incentivar-los a redactar biografies? La postguerra va estar marcada per una “llei del silenci” no escrita. 
Ho és. Encara hi ha importants reticències a explicar obertament què ha passat. Des de l’Arxiu de la Memòria Popular treballem molt intensament per revertir aquesta tendència. Totes les persones que desitgin compartir les seves memòries, però tinguin por a fer-les públiques han de saber que l’arxiu disposa de clàusules de confidencialitat. Ens les poden cedir firmant el compromís que no es faran públiques fins al cap d’un període de temps a determinar. Tothom hi surt guanyant: nosaltres ens assegurem que aquests documents estan ben custodiats, i les persones tenen la garantia que les memòries es faran públiques en el moment que elles hagin escollit.

Els nostres avis no van poder gaudir del mateix nivell d’escolarització que les generacions actuals. És difícil que expressin per escrit les seves vivències?
Nosaltres posem molt èmfasi que volem rebre els documents de tothom que vulgui expressar-se. Ens agrada, preferiblement, que les memòries que ens adrecen no hagin passat per cap filtre, sinó que siguin escrites directament per la persona protagonista. No passa absolutament res si els textos presenten errors gramaticals o faltes ortogràfiques. De fet, la mateixa escriptura del text ens parla sobre la vida de la persona, i és un altre element d’anàlisi a valorar per les generacions futures. Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat.

Per altra banda, també som conscients que costa fomentar la redacció de memòries. Per això també hem organitzat projectes de memòria oral. Un exemple: ens vam adreçar als avis de La Roca del Vallès i vam enregistrar en format audiovisual les seves entrevistes. Ho volíem saber tot, d’ells: què menjaven, quina vida duien al camp, com s’ho passaven bé, etcètera.

“Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat”

Edicions Viena ha publicat totes les obres guanyadores del Premi Romà Planas i Miró. 
Vam crear el Premi Romà Planas i Miró de memorials populars, premiat amb 1.200€ i la publicació de l’obra guanyadora, amb l’objectiu d’incentivar la redacció de memòries populars, i de retruc, ampliar el fons de l’Arxiu. Té un abast internacional, i cada any rebem obres de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Per qüestions generacionals, la majoria d’obres que rebem tracten sobre la Guerra Civil Espanyola, la postguerra o la Segona Guerra Mundial. Aquesta tendència però, anirà canviant amb el pas de noves generacions. Lògicament, però, s’hi poden presentar totes les persones que vulguin i la seva autobiografia no cal que sigui de les temàtiques que acabem d’anomenar. Només exigim un requisit: que les obres no hagin estat ja publicades, han de ser inèdites.

Alguna història que hagis llegit i t’hagi captivat especialment?
Més que una història, explicaré una anècdota. En el darrer acte de lliurament del premi Romà Planas, en Jordi Rosell –guanyador del certamen—va portar dos objectes molt especials: un violí i una harmònica. El violí li va regalar un jueu, amb l’estrella groga cosida a l’americana, que el nen es va trobar pels carrers de Bordeus: ell li portava menjar i el jueu li ensenyava música. L’harmònica li va regalar un soldat alemany que anava en bicicleta a la granja on vivia: a la granja li donaven de berenar i el soldat els hi tocava cançons alemanyes i franceses. Tenir aquells dos instruments presidint la presentació del llibre i poder-los escoltar de la mà de dos músics professionals va ser molt commovedor i emotiu.

Guillem Carreras, octubre ’17

Quan els carrers eren dels nens

Deixa un comentari

Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.

perez-de-rozas1

Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil 

Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.

“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d’un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.

La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: “Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.

La percepció del carrer com un espai perillós 

La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l’impuls de l’Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l’ extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l’estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.

La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses.   “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.

En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es  viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.

Guillem Carreras, octubre ’17

Anaís Falcó: “La globalització empeny a homogeneïtzar la cultura”

Deixa un comentari

Festa prové del  llatí festus, “que causa alegria”. És possible aquesta joia quan la tipificació de la festa impedeix la participació espontània de les persones? Les 370 pàgines de la tesi doctoral Patum: música i festa se circumscriuen merament a la festa bergadana, però no renuncien a plantejar dilemes com aquest, extrapolables al conjunt de Catalunya, i probablement també totes les societats occidentals. Com es produeix la transmissió cultural de les festes, especialment aquelles més genuïnes d’un poble o ciutat, durant el segle XXI? Com es combat l’ homogeneïtzació cultural provocada per la globalització? Quin paper hi juga la música en tots aquestes processos? Falcó, que a través del grup Corrandes són corrandes impulsa la promoció de la cançó improvisada en català, apunta en aquesta entrevista unes quantes conclusions que ha extret de la recerca.
anais_2

Escrius a la tesi: “Etnomusicologia no és un efecte sonor, sinó tot allò que fa ser i sentir”. Com explicaries aquesta disciplina als lectors de Tornaveu?
Originàriament, l’etnomusicologia tractava l’estudi de la música considerada “forana”. Quan el món estava dominat per grans imperis, els occidentals començaren a estudiar la música de les colònies. Després d’aquesta primera experiència, els investigadors decidiren estudiar també la música de les societats occidentals que no podia encabir-se en cap gènere acadèmic. Avui en dia, aquesta classificació ja no té sentit. Sí que és important entendre que, a través de l’estudi dels efectes sonors, l’etnomusicologia intenta comprendre com és una societat. No es pot estudiar l’etnomusicologia d’un indret sense comprendre’n el context.

Quina era la hipòtesi que et vas plantejar quan vas començar a preparar la tesi doctoral?
Anteriorment havia fet diferents estudis de situacions festives. En aquestes investigacions, vaig descobrir que hi havia un discurs patrimonialitzador de la festa que sovint intenta presentar-la com a producte. Aquest discurs vol tipificar-ne les característiques amb propòsits turístics, econòmics o senzillament identitaris. A vegades coincideix amb la manera com les persones viuen la festa, però moltes altres vegades no. En la tesi doctoral volia analitzar com afectaven els discursos patrimonialitzadors de la festa en l’àmbit musical.

El treball de camp ha estat molt important en la investigació
He dividit el treball de camp, que al meu entendre és essencial en qualsevol investigació etnomusicològica, en la realització d’entrevistes, l’observació directa i la documentació escrita de fonts primàries i secundàries, històriques i contemporànies. És molt important aquesta feina per poder comparar en diferents èpoques la festa. En el terreny musical, que se circumscriu a allò fugaç i volàtil, és molt important registrar acuradament tot el que s’esdevé als carrers i places.

Com sorgí aquest procés de patrimonialització de la Patum?
Aquest tipus de procés no és un moment únic, sinó que és quelcom que es va fent en diferents èpoques. Jo destaco dos moments, que són els dos canvis de segles XIX i XX. Per exemple, a mitjans del segle XX, la transmissió de les músiques de Patum es feia via oral. Atesa la gran quantitat de músics que sorgiren de les escoles de música, es decidí ordenar i refer els arranjaments. Aquest fet suposa una revaloració de les músiques que contribuí notablement en el procés de patrimonialització que hem viscut al segle XX. Tot i que amb matisos, podríem afirmar que la música és un dels motors que incentiven el canvi de model festiu.

De quina manera? 
La patrimonialització a vegades respon a la por de ser oblidats. Temem que allò que ens fa ser especials sigui perdut, i per tant volem conservar-ho. I malgrat que els discursos sobre el patrimoni cultural immaterial admeten que les festes són pràctiques dinàmiques i subjectes a transformar-se, sovint es codifiquen excessivament. S’allunyen, sense voler-ho, de la gent que en vol fruir i participar de sentir el col·lectiu de la celebració.

Per exemple, s’estableixen uns comportaments al voltant d’unes músiques determinades que es transmeten amb l’experiència. En el moment que s’expliquen i es fixen, sovint s’allunyen de la realitat. Per exemple, durant el Ball de l’Àliga de Patum s’ha de mantenir un silenci absolut. Doncs bé: són moltes les persones que fan un “shhhh” sonor com a protesta irònica a aquesta tipificació.

“La música és un dels motors que incentiven el canvi de model festiu”

La música s’adapta al sentir de la gent, afirmes.
La música s’adapta als contextos de la festa, però ho fa espontàniament. El 2015, el passacarrers de Patum va coincidir amb una final de Champions on jugava el Barça. Quan els músics van saber que havia guanyat el partit, van canviar una estona la melodia del pasdoble que interpretaven per tocar l’himne del Barça, i tothom ho va celebrar. L’any següent, quan es va decidir que una cançó del Bruce Springsteen fos interpretada, els músics l’arranjaren de tal manera perquè els gegants i la gent poguessin ballar-la. En els dos casos s’havia “alterat” l’hegemonia del repertori; en un primer cas es va fer de forma espontània i no va provocar cap aldarull ni rebuig, en el segon cas va ser un element de conflicte.

Has dedicat el capítol central de la tesi a l’estudi del tabal. 
És la icona de la Patum. Malgrat això, sempre ha existit certa ignorància a l’hora de comprendre el model sonor que el regeix. No s’ha considerat música, i a la vegada és criticat per no complir les lògiques de la música acadèmica. Estudiar-lo m’ha permès descobrir que es regeix amb unes lògiques sonores transmeses oralment molt interessants i que l’enllacen amb altres fenòmens sonors d’arreu del món. De fet, una de teories més repetides adjudica que el nom de la festa va sorgir del so d’aquest instrument.

És una hipòtesi errònia?
No nego categòricament que el nom provingui de l’onomatopeia. Tanmateix, crec que cal valorar altres hipòtesis. L’antropòloga nord-americana Dorothy Noyes apuntava que el lexema “pa” sempre està relacionat amb tot allò que implica caminar, mentre que el sufix “tum” es relaciona amb els espetecs forts. I a Patum, és ben conegut, hi trobem els dos elements (galops o salts i petards). Dit això, encara hi ha molts camps oberts per resoldre l’etimologia de Patum. I malgrat tot, l’ús onomatopeic és present a la concepció del tabaler per ordenar les diferents formes de tocar.

“El tabal es regeix amb unes lògiques sonores transmeses oralment molt interessants i que l’enllacen amb altres fenòmens sonors d’arreu del món”

Més enllà de l’àmbit musical, la tesi explica que la patrimonialització de la festa no és un fenomen nou. 
S’ha estudiat molt en diferents àmbits i casos. Al naixement del catalanisme, a finals del segle XIX, es creen un seguit de referents necessaris per a identificar la cultura catalana. Una creació de símbols que perdura durant el segle XX, i que va renovant els seus valors segons cada moment històric. La sardana, per exemple, era concebuda únicament com una dansa de germanor; ara, en canvi, també se’n reivindiquen els elements esportius o estètics.

Els processos de patrimonialització tendeixen a ser conduïts pel poder econòmic o polític. Intentar redefinir una festa implica, forçosament, que vols controlar-ne els paràmetres. Això comporta que la vivència de la festa, regida per paràmetres molt complexos, queda troncada. No dic que les institucions o entitats que intenten patrimonialitzar una festa ho facin amb mala intenció. Sovint senzillament intenten inculcar uns nous valors amb tanta insistència que desvirtuen la festa.

Actualment el concepte Patrimoni Cultural Immaterial està en voga. 
A finals del segle XIX, els ideals de la Renaixença volien reivindicar els elements de la cultura catalana que no estaven “contaminats” per l’espanyola. En les darreres dècades, el paradigma ha canviat. La globalització ens empeny a l’homogeneïtzació de la cultura. A contrapartida i en resposta de protesta s’ha volgut remarcar la diferència local, però s’ha fet des dels mateixos paràmetres generals de la globalització. Per exemple, voler aconseguir un títol global per ser part d’aquest món. Per això, moltes expressions de la cultura popular busquen el reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Molts especialistes ja fa temps que alerten de les problemàtiques que això pot suposar i aquí se’n demostren algunes estudiades des del camp musical de la festa.

Guillem Carreras, octubre’17

Mayte Duarte: “El drac és un element identitari català”

Deixa un comentari

“Si t’hi fixes, els trobaràs a totes bandes”, m’alerta la Mayte Duarte, quan li pregunto abans de l’entrevista sobre la presència dels dracs a Catalunya. I no s’equivoca. La seva presència és omnipresent: en els balcons modernistes, en les mènsules romàniques, en finestrals medievals, i més que enlloc, en les colles d’imatgeria festiva presents a tot el territori de Catalunya… Durant la conversa, la Mayte, autora de la tesi doctoral “El Drac a Catalunya. Presència i evolució del drac en el Bestiari català”, explica el caràcter dual d’una bèstia que, malgrat la persistida persecució a la qual ha estat sotmesa per les autoritats eclesiàstiques, sempre ha sabut guanyar-se l’estima de totes les generacions de catalans.

mayte123
Quan comencem a tenir referències de dracs a Catalunya?
A Orient, el drac sempre ha estat una bèstia molt ben considerada. S’ha concebut com una força primigènia, creadora, que dóna el foc, íntimament associada a la saviesa, el poder. Aquesta imatge va ser la predominant també a Catalunya des que els fenicis, aproximadament l’any 600 aC, van introduir-lo a les nostres terres. Totes les civilitzacions posteriors (grecs, etruscos, romans, sarraïns) seguiren tenint-ne una imatge molt positiva.

L’equiparació del drac com una bèstia malèfica és molt recent. La fomenta el cristianisme entre el segle XII i XIV, arran de la lectura d’uns quants fragments de l’Apocalipsi. Malgrat que aquesta visió medievalista va arrelar ràpidament en l’imaginari dels catalans de l’època, el drac sempre ha exercit una forta atracció a Catalunya.

Existeix un drac arquetípic català?
És habitual que posseeixin els quatre elements de la natura (aire, aigua, foc i terra). No crec que es caracteritzi per la seva morfologia, sinó pels símbols que transmeten. El drac català és un gran protector, el que vetlla pel coneixement i la il·luminació. Per això el trobem en els balcons de les cases, en les portes, en les esglésies, en les finestres, escales, talaies, etcètera.

“L’equiparació del drac com una bèstia malèfica la fomenta el cristianisme entre el segle XII i XIV”

La simbologia del drac a Catalunya que hem heretat a Catalunya és similar a la dels altres pobles del nostre entorn?
La imatge que hem heretat a Catalunya el drac és la manifestada en totes les produccions artístiques durant el naixement d’Europa. Des de la grecoromana cap a 3000 aC influenciada per la cultura d’Orient Mitjà i que per terra i per mar va comerciar amb tot el Mediterrani  fins Egipte.

L’home de l’Edat mitjana reconeix un drac en veure l’animal que es descriu en els bestiaris com: “la més gran de les serps” però que no ho és; pot posseir “diversos caps”, té un caràcter igni i capacitat aquàtica. Les seves al·lusions sempre van acompanyades d’imatges d’un animal serpentiforme, bípede, alat, amb cap de mamífer i urpes de lleó.

El drac és la més gran de les serps i de tots els éssers vius que hi ha a la terra. Quan el drac surt de la seva cova, sovint s’eleva als cels, i l’aire que l’envolta es torna roent. Amb cresta, boca petita i una estreta gola. I controla i domina els camins, rius i malpassos.

La introducció dels dracs a Catalunya no pot entendre’s sense els bestiaris. 
El primer bestiari en què trobem un retrat d’un drac és el de Philippe de Taün (1121-1135) i tan sols el de Cambridge dedica una secció específica al Drac. Amb l’ invent de la impremta al final del segle XV, els llibres d’animals estampats proliferen ja a les més diverses biblioteques catalanes. A Catalunya, la primera referència ben datada d’un llibre que podríem identificar pròpiament com un bestiari la trobem el 1439 a la biblioteca de Mateu Novella, mercader de la ciutat de Cervera, del qual, segons sembla, no queda cap rastre. Dels bestiaris catalans conservats, cal destacar el Manuscrit 75, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ja que és un text complet i una versió catalana molt fidel del Bestiari toscano. També és molt interessant el Manuscrit 87 de la Biblioteca de Catalunya  que, encara que també segueix el Bestiari toscano, presenta nombroses variants que fan referència, sobretot, a la part de la moralització, que és molt més amplia i més detallada en els exemples, molts dels quals són originals de la versió catalana.

Els dos bestiaris citats són complets pel que fa al text, però no inclouen cap il·lustració. En canvi,  el Manuscrit 310 de la Biblioteca de Catalunya, tot i que és fragmentari, és l’únic bestiari català conegut que conté il·lustracions (si bé és una obra modesta escrita en paper i els dibuixos estan executats amb tinta negre i de manera rudimentària.

Si el cristianisme havia promogut un visió malèfica dels dracs, com fou possible la seva introducció en els seguicis? 
Si les autoritats eclesiàstiques del moment haguessin pogut escollir, aquesta bèstia no hi hauria participat mai. El drac forma part del seguici popular senzillament perquè el cristianisme no va poder combatre la fascinació que sentia la gent envers ells. Recordem, com et deia, que era un animal molt vinculat als ritus de la terra des de feia gairebé dos mil anys. No podent anorrear-lo de l’imaginari col·lectiu, aposten per una solució alternativa: incorporar-la en l’entremès de l’ infern en la batalla de Sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables. Perdent-se primer la visió de la batalla amb l’escenografia de l’ infern, restant només els diables i els dracs separats i sense cap connexió.

“Si les autoritats medievals haguessin pogut escollir, el drac mai hauria participat del seguici”

Una aposta pel pragmatisme.
Ja que no pogueren fer desaparèixer la pràctica pagana dels ritus agraris estacionals, van fer seva la festa al carrer incorporant els seus elements simbòlics i dotant-los de nous significats,  per a poder-la controlar, convertint-la de pagana en sacra. Les primeres referències de dracs a Catalunya són el de el de Barcelona, que surt ja a la processó de Corpus del 1424; el de Montblanc, que ja apareix citat al 1586; o el d’Igualada, a la processó de Corpus del 1596.

Entre els dracs més antics documentats i referenciats a Catalunya trobem el de Vilafranca del Penedès, el de Solsona i el de la Bisbal del segle XVII. Aquests són els únics que encara estan conservats i en actiu.

Sabem quin protocol tenien els dracs en els seguicis medievals?
Tota la imatgeria del bestiari català està vinculada a les identitats: el poder civil, l’eclesiàstic i el poble. A Solsona, que és l’única ciutat que conserva i segueix el protocol del Corpus fidelment  tots aquests elements queden perfectament representants. El drac apareix  i s’empodera durant dos dies de la vila. És el símbol del poder popular, i en conseqüència, el gran tòtem de les forces alliberadores, representades amb expressions relacionades amb el foc. Passats aquests dos dies, l’àliga (símbol del poder civil) restableix l’ordre jeràrquic de nou.

El drac com a representant del poder popular i individual. 
Exactament, però gairebé sempre des d’una perspectiva pejorativa. En l’època medieval, quan el cristianisme era ideològicament hegemònic, ningú volia ser-ne portador. Era humiliant i vergonyós. Per això els presoners podien commutar part de les seves penes si hi accedien. Després, va ser un mitjà per què les famílies més pobres, que no podien sustentar-se durant l’hivern, s’hi prestessin a canvi d’un sou. Arribant a ser una tasca de caràcter hereditari que en alguns indrets gairebé ha arribat vigent fins a l’any 2000.

La llegenda catalana més popular, la de Sant Jordi, és protagonitzada per un drac. 
Quan veiem un cavaller enfrontant-se a un drac, gairebé sempre l’associem a Sant Jordi. I moltes vegades ens equivoquem. En contra de la creença generalitzada, Sant Miquel (sempre representat amb una espasa a la mà dreta) és l’únic que té potestat per a matar-lo segons l’Apocal·lipsi. Sant Jordi, acompanyat d’una llança a la mà esquerra, només el pot domesticar. També podem qüestionar-nos què entendre per “salvar la princesa del drac”. Basant-se en representacions artístiques medievals, algunes estudioses han conclòs que el drac era un símbol libidinal, i el seu aniquilament, pot ser interpretat com una repressió de la sexualitat femenina.

“Portar el drac era humiliant i vergonyós. Per això els presoners podien commutar part de les seves penes si hi accedien”.

Acostumes a parlar del mateix drac com un símbol identitari català. 
Pensa que a Barcelona hi ha més de 1.000 dracs censats; de fet, és la ciutat del món amb més dracs diferents per metre quadrat. Aquestes dades demostren el seu gran arrelament. Malgrat que molts cops han intentat eliminar el drac de la vida pública, ningú ho ha aconseguit. Per això s’ha convertit en un símbol d’una cultura, la catalana, que sempre ha lluitat contra imposicions.

Per això convé insistir-hi: el patró de Catalunya, Sant Jordi, no vol matar el drac sinó domesticar-lo. Trobar l’equilibri de la dualitat humana, marcada pels desitjos d’alliberament i els anhels d’ordre.

En les darreres dècades, estem vivint una gran proliferació de dracs. Tens por que la funcionalitat que el drac jugava en el seguici quedi diluïda? 
L’evolució històrica del drac és molt interessant i singular. Era un element pagà, va esdevenir una figura sacra, posteriorment es va laïcitzar i actualment és una imatge civil. Com que sempre ha representat l’alliberament popular, veig molt coherent que la gent se’l faci seu. Ho hauríem vist abans si no haguéssim viscut en una societat confessional.

Per altra banda, penso que tenim les pràctiques associades als dracs molts interioritzades. És curiós que en molts llocs on s’havien perdut els protocols festius, la gent seguia reproduint els ritus d’una manera coherents. Deixa’m explicar-te una anècdota molt significativa per il·lustrar-ho. En algunes tradicions, els dracs són vetlladors de la justícia. Quan un drac xiula s’està cometent una injustícia. Per això es troben en les finestres, teulades o portals d’edificis que havien estat tribunals medievals. Doncs bé: a Solsona, quan el drac s’empodera de la ciutat i el cedeix als seus pobladors, vaig constatar que part de la pirotècnia eren petards xiuladors. Quan els hi vaig preguntar el motiu, ningú me’l sabia dir. I tanmateix, tots estaven convençuts que eren els petards que millor hi quedaven!

Guillem Carreras, setembre ’17

Record de Joan Tomàs, ànima del Cançoner Popular

Deixa un comentari

joantomas

Reivindicant el llegat d’una figura injustament oblidada, un país no només repara un greuge personal. També recupera una porció de patrimoni nacional que la seva ciutadania mereix conèixer. El concert commemoratiu ’50 anys de la mort de Joan Tomàs’, celebrat dijous 29 de juny al Museu de les Cultures del Món, va treure de la penombra històrica un d’aquests herois anònims que el temps condemna al desconeixement popular. Aquest era el senzill anhel de l’Associació Cultural Joan Amades, entitat organitzadora de l’actuació.

El mestre Tomàs mereix un lloc destacat entre el selecte cenacle d’etnòlegs i folkloristes que participaren en la confecció de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: Joan Amades, Antoni Bonell, Lluís Maria Millet, Esteve Albert, els germans Bartomeu i Joan Llongueres, etcètera. Tomàs liderà aquest grup en la transcripció de les melodies vocals o instrumentals (moltes d’elles per flabiol) que inundaven Catalunya. Oposant-se a un context advers, marcat per la progressiva influència de la música anglosaxona i la creixent urbanització de la societat, aconseguí recollí més de deu mil melodies.

Segons els seus contemporanis, va recordar Gustau Molas, Tomàs podia registrar  una melodia que havia sentit únicament una vegada. El president de l’ACJA va remetre’s al seu talent innat, però també a la dedicació absoluta que manifesta per conservar, difondre i propagar les melodies del conjunt del Principat. Especialment cèlebres són les recerques compartides amb Joan Amades. Llargs viatges en tartana, mal menjar, dormint junt en llits de mala mort, i tants i tants maldecaps a la recerca d’un ideal: “la nostra cançó, que és la més bella de totes”.

En un dels moments més emotius de la vetllada, Albert Tomàs –nét del musicòleg—recordà les llargues reunions de treball entre Amades i el seu avi. Ambdós vivien en un bloc de pisos ubicat al carrer de Provença 209, i no eren poques les vegades que l’autor del Costumari Català interrompia el dinar de la família Tomàs per rebre assessorament musical del pare de família. Un bagatge que impregnà indubtablement l’Obra del Cançoner Popular, però també altres obres no merament musicològiques, començant pels cinc volums del mateix Costumari Català.

Durant l’actuació, amenitzada amb una suculenta selecció d’anècdotes que Tomàs va recollir en la seva recerca, també van ser esmentades les facetes encara menys conegudes de folklorista. Antoni Serés va recordar la seva trajectòria com a introductor del mètode Dalcroze, catalitzador del cor de nois de l’Orfeó Català i director d’una vintena de corals catalanes. El fons del mestre Joan Tomàs, conformat per 1.107 lligalls i més de 2.000 fotografies, es pot consultar a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals (Plaça de Salvador Seguí, 1-9, Barcelona).

Guillem Carreas, juliol 2017

Anna Caballé: “Per Candel, l’eix vertebrador de la vida és el dolor”

Deixa un comentari

Anna Caballé és professora titular de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona i responsable de la Unitat d’Estudis Biogràfics. Entre altres, ha escrit diverses biografies (Francisco Umbral, Carmen Laforet …) i s’ha interessat acadèmicament pel món de l’autobiografia. El seu darrer llibre fou Pasé la mañana escribiendo. Poéticas del diarismo español (Fundación José Manuel Lara, 2015), on precisament inclou el diari de Francisco Candel entre  les més de cent entrades que registra el seu llibre. Ens reunim amb ella per conversar sobre un dels seus últims reptes: l’edició d’El gran dolor del mundo (1944 – 1975), una àmplia selecció del dietari escrit per Paco Candel durant més de 30 anys. Tot i confessar que encara hi ha etapes poc conegudes de la vida de l’escriptor de La Marina, com ara la mort dramàtica de la seva mare o els anys d’adolescència – la descripció dels quals l’escriptor decidí eliminar gairebé del tot l’any 1964, en una revisió “definitiva”  del seu dietari—es mostra molt satisfeta amb la publicació del llibre. Permetrà conèixer una faceta menys coneguda, i precisament per això més valuosa, de l’autor d’Els altres catalans. Més filosòfica, més íntima, menys política.

anna caballé

Com és la feina d’una especialista en el món dels dietaris? Treballar editant material íntim deu ser una tasca complicada.  Quins criteris es fan servir? 
Dins el sistema literari, el dietari és un gènere marginal. Són escriptures a l’abast de la persona corrent. Aquest tret tan característic complica el judici que en podem fer. Com en valorem la seva qualitat? Per l’estil, per la seva qualitat literària, el valor testimonial, la intensitat de les vivències que hi són explicades? El ventall de qualificació és molt ampli i per tant suposa una mirada el menys restrictiva possible sobre el fet literari.
Llegir i per descomptat editar un dietari suposa enfrontar-se a una vida que no és la teva. Quan ho fas, has de deixar-te envair per aquella experiència, sense oposar resistència. Permetre que el redactat et commogui. Si el dietari ho aconsegueix, haurà complert amb el seu propòsit. A diferència del què poden trobar en un assaig o en un text periodístic, els lectors de dietaris –encara que siguem professionals— hi busquem emoció, intimitat, el que passa per dintre de la persona. I només un contacte com el que proporciona la lectura d’una escriptura no pensada per a ningú ens crea el miratge de poder accedir-hi. No dic que sempre sigui així, és clar, però és molt possible trobar-hi el factor humà singular de la persona qui l’ha escrit.

 

No podem jutjar els dietaris, doncs, des de la mateixa perspectiva que els altres gèneres literaris. 
En una obra literària de ficció, avaluem  la qualitat estètica del text. En la mesura que en els dietaris també volem veure-hi reflectida la personalitat de l’autor –les seves preocupacions, manies, debilitats, il·lusions—, som més tolerants amb el seu redactat. Mai admetríem, per exemple, la repetició d’una descripció o un fet en una novel·la. En els dietaris, en canvi, ho acceptem com a demostració d’un interès recorrent, fins i tot obsessiu,  en l’autor. Els dietaris de Jovellanos, que són magnífics, ens ofereixen un bon exemple. La descripció dels dies gairebé sempre comença amb la imatge del cel asturià que ell veu per la finestra: sol, núvols, pluja fina…
Quan avaluem la qualitat d’un dietari, hem de ser menys exigents. No podem trobar-hi un argument ben definit, ni una història ben tramada amb inici, nus i desenllaç. La vida de les persones no és lineal, té un caràcter cíclic, inconnex.  En el fons de les vides hi habita el caos.

 

Quina influència va exercir la censura en el redactat d’aquests llibres? Tot i que es tractaven de llibretes íntimes, Candel coneixia la possibilitat que fossin confiscades. 
Candel va ser l’autor que més problemes va tenir amb la censura. Ningú va acumular un expedient tan voluminós com ell. Tot i que tenia la voluntat de ser el cronista de la seva època, sabia que les llibretes on escrivia podien ser segrestades en qualsevol moment. Per això sempre es mostra molt caut. Quan ha d’esmentar el nom de persones perseguides pel règim, el canvia o l’esmenta senzillament per les inicials; en alguns fragments, fins i tot escriu explícitament que haurà de deixar pel futur una explicació més ampliada d’un fet. Dit això, crec que Candel  mostra les seves opinions prou explícitament. En la redacció del dietari s’hi exposa moltíssim. Poques obres com la seva donen tanta presència a altres personatges.

Josep Pla va editar El quadern gris durant gairebé 50 anys; Gaziel era un reconegut cronista que va publicar Tots els camins duen a Roma rodejat d’una gran popularitatl’obra de Candel, en canvi, es publica deu anys després de la seva mort. Tenia la voluntat que es fes pública? 
Per Candel, els dietaris eren un taller literari. Li permetien guanyar aptituds com a escriptor i deixar constància de totes aquelles coses que considerava dignes de ser registrades. Tot i que no va llegir Sartre ni Simone de Beauvoir, compartia de facto la filosofia existencialista. O sigui, la creença que l’existència és l’única cosa demostrable, i per tant n’hem de deixar constància com l’únic fet irreversible. Per altra banda, els dietaris li servien com a banc de continguts. Quan no sabia sobre què escriure, els fullejava i n’extreia nous temes i inspiració. Al meu entendre, ell mai va pensar en la possibilitat d’editar-los tal com raja.

 

Vostè és directora de l’Unitat d’Estudis Biogràfics. Des d’un punt de vista formal, desprenent-nos del personatge i l’enorme influència que ha exercit en la societat catalana, què destacaria d’aquests dietaris? 
Un dels trets més característics de la literatura de Candel és la fixació pel detall. Mostra un nivell d’observació poc habitual en els dietaris. En alguns moments, aquest registre gairebé notarial de la realitat s’apropa molt a la crònica. Vol confrontar les dades que ell anota amb les que presenta públicament el govern. Per això registra els preus del que compra, dels viatges que fa, dels contractes que signa … i altres detalls que, des de la perspectiva actual, semblen secundaris. El dietari es converteix en un “guardamemòria” on l’experiència quotidiana queda dipositada.  A vegades, la preocupació per consignar els fets i les paraules –el que diu qui-  el priva de realitzar reflexions més profundes. Ell diu: “Cada día anoto los amaneceres y los atardeceres, yo no sé inventar”. Es una bona definició de la seva tècnica literària. Dit això s’ha de ser escriptor per “anotar” un capvespre.

 

Perquè aquest títol: “El gran dolor del mundo”? 
Aquesta expressió apareix en una entrada: acaben d’endur-se al seu gran amic Josep Verdura i ningú en sap res encara. Com ho deu està passant,  es pregunta Candel , mentre contempla una foguera on cremen els trastos vells i inservibles (l’anotació és del 25 de juny de 196). No tenim dret a ser feliços, diu, pensant en Verdura. Per a mi el comentari resumeix molt bé  el pensament existencialista tan palpable en l’obra. L’eix vertebrador de la vida humana, pensava Candel, és el dolor. La felicitat és esporàdica i efímera però el sofriment no deixa d’assetjar-nos. Allò que construeix la nostra personalitat, que ens defineix com a persones, és el sofriment. De fet, Candel sentia una gran admiració pels escriptors russos. Dostoievski, considerat el literat que millor ha sabut descriure el patiment, era un dels seus escriptors de referència. Perquè ell també té un sentiment tràgic de la vida.
Escollint aquest títol, vàrem voler evitar que es fes una lectura exclusivament política de l’obra. No és necessari ser un activista, ni haver viscut en aquella època, per llegir els seus dietaris i entrar en el seu món. Bona part del missatge que Candel hi transmet té un marcat caire filosòfic, i en conseqüència, és universal.

 

Quin valor afegit hi podran trobar les persones que ja coneixen l’obra de Candel?
L’ètica del personatge. Candel era una persona molt coherent, hi havia una profunda correspondència entre la vida i l’obra. Per exemple, estava molt interessat en la política, però no hi perseguia cap interès. El seu pas com a regidor de Cultura de l’Hospitalet de Llobregat va acabar com el rosari de l’aurora i en va escriure un llibre d’aquella experiència: Un ayuntamiento llamado Ellos.  No sap moure’s en l’àmbit de la política institucionalitzada. Però és que el seu món literari és ple d’essers vulnerables i situacions que reclamen una gran compassió.  Diguem-ne que per ell la literatura era l’eina amb la qual expressava la seva disconformitat amb el món. I això passa des dels seus primers llibres, des de Hay una juventud que aguarda, per exemple. I tot el seu món espiritual, el seu desig de retenir la vida en la mesura del possible, es compren molt bé llegint els seus dietaris.

Guillem Carreras, juny 2017

Older Entries

%d bloggers like this: