Un petó baixant del tobogan

Deixa un comentari

El nen va baixar del tobogan, va córrer esperitat cap al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo estava fent un cafè prop de Ricard Vinyes, perdut en les meves cabòries, pensant en tot i res, sense més propòsit que deixar passar les hores impassiblement. Suposo que l’escena m’hauria passat desapercebuda qualsevol altre dia de l’any. Ahir, trasbalsat per un espectre contradictori d’emocions, aconseguí captar la meva atenció. Almenys la suficient per reflexionar sobre el pas del temps, i com els anys ens tornen més crítics, més negatius, més durs amb els altres, més exigents.

Algú s’imagina un home o dona de trenta anys baixant d’un cotxe, fent un esprint de cent metres i petonejar efusivament la seva parella, el seu pare, la seva mare, el seu germà o germana, sense importar-li on es troba, qui hi ha mirant a l’entorn, ni plantejar-se què pensarà d’aquesta acció la mirada aliena? La vergonya ens refreda, i sense calidesa no hi ha llibertat.

I tanmateix, la vida regala moments que ens obliguen, en el sentit més afectuós i literal del terme, a donar les gràcies sense motius “concrets”. A fer un petó baixant del tobogan. A llençar a les escombraries els “què diran”, les repressions vestides d’elegància, i aquesta bèstia tan destructora anomenada por que tots alimentem en nom d’una falsa cordialitat.

naltrusteatre

Avui em sento amb l’obligació de mostrar el meu agraïment a totes les persones que m’han permès viure una experiència tan única com és protagonitzar El dret d’escollir. Començant per una que mai tindré el goig de conèixer: Brian Clark. De la mateixa manera que seria injust valorar una casa per l’acabat de la pintura, l’ornamentació de les cortines o la distribució de les llums, també ho és jutjar la qualitat artística d’una obra en funció dels tècnics, actors o directors que l’interpreten. Ells sempre podran embellir-la, i afegir el seu toc personal –que pot ser més o menys encantador, segons les aptituds de cadascú—, però en qualsevol cas mai assentaran els fonaments que distingeixen els textos en excel·lents, bons o prescindibles.

Whose life is it anyway? és art en majúscules. Clark defensa una posició moral molt definida, com se’ls hi ha d’exigir als bons artistes, però presenta tots els posicionaments amb honradesa. Sense caure en estúpids sectarismes que converteixen l’art en mera propaganda encoberta, i no pas en la recerca empàtica que tot creador hauria de desitjar. Text profund, text sincer, text commovedor, text amb molts registres, text per gaudir com un camell estudiant-ne els matisos i interpretant-ne les escenes.

Mesos d’horaris intempestius i sempre canviants (i sempre canviants a l’últim moment), m’han tornat a demostrar que tinc una família Comãneci. D’actuació perfecta. Moltes gràcies, amor meu, per tenir tanta paciència escoltant els meus “rotllos” (dignes de ràdio barata) sobre els matisos d’una frase, els dubtes que tenia en les escenes més còmiques i per aguantar tant estoicament  aquest “monotema” de l’obra tants i tants mesos. Ets la millor!

Tenir el sopar a punt quan arribes a Santa Coloma sense temps ni per preparar-te’l, acompanyar-me o recollir-me d’Igualada per arribar a temps a la feina, oferir-me consells molt útils per superar alguns defectes d’obres passades… De tant voltar, aquesta temporada he tingut complex de baldufa, però vosaltres m’ho heu fet tot molt més fàcil.

I com no, last but not least, els meus companys d’escenari. Quin plaer compartir riures, solucions i maldecaps amb vosaltres! Quina sort saber que, hagi com hagi anat la setmana, els dimarts i els divendres sempre acabaran bé! Com me’n sento d’afortunat de ser un dels Naltrus! Penso que tenim molt camí per recórrer interpretativament, molt marge de millora, però tinc la sensació que aquest darrer any hem assolit la maduresa com a grup. Ens hem afrontat a dos animals salvatges, com són Víctimes i botxins i El dret d’escollir, i ens n’hem sortit més que victoriosos.

A vegades, es pinta l’expressió “teatre d’aficionats” amb un deix pejoratiu. Jo la reivindico! I tant que en som, d’aficionats! Més, o com a mínim tant, que molts dels qui pugen al Romea, el Poliorama o al TNC. O, ben mirat, potser és cert que l’expressió queda pobra… “Aficionats” és un atribut massa neutre per nosaltres. Les obres del Grup de Teatre Naltrus haurien de ser definides com a “teatre d’apassionats”.

Sempre he recelat dels actors grandiloqüents, que afirmen simpatitzar completament amb els personatges que encarnen. Tota apel·lació al mètode Stanislavski m’ha semblat (i segueix semblant-me) una collonada postmoderna sense cap tipus de valor ni consistència, més enllà de fer esclatar de riure els futurs historiadors del teatre amb sonores riallades.

Allò que no podia imaginar-se, ni poc ni molt ni gens ni mica, és viure la sensació que m’ha generat interpretar l’ Artigues. Talment deixés de ser en Guillem representant un personatge i que aquest visqués una vida pròpia. La mentida feta veritat. La victòria del ser sobre l’esdevenir. I sí, ho admeto… Si jo mateix llegís aquestes mateixes línies fa uns mesos, les titllaria de literatura banal i sentimentalisme carrincló. Suposo que no té massa sentit intentar explicar aquestes sensacions. En qualsevol cas, moltes gràcies per haver-me permès viure-les.

Quedarà molt cínic si afirmo que interpretant l’Artigues m’he sentit com un nen baixant del tobogan? Hi quedarà? Creieu que hi quedarà? Doncs visca el cinisme!

30 d’abril de 2017.

Anuncis

Caramelles: ahir i avui

1 comentari

Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.

Reparada la gran erra
d’Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.

Ningú ha sabut respondre encara amb exactitud quan i com sorgiren les caramelles. Les dues estrofes que encapçalen aquest article estan immerses en Goig del Roser més antic conegut a Sant Julià de Vilatorta. El document original, datat del segle XV, actualment es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya (Manuscrit 584, folis 112-114). Si etnòlegs de gran prestigi, com ara Valeri Serra o Aureli Capmany, no s’erren i efectivament els Goigs del Roser constituïren l’origen de les caramelles, és molt probable que aquestes existissin molt abans del què pot demostrar la primera  referència textual (1590). Una hipòtesi molt plausible, sobretot si considerem la gran quantitat de festivitats cristianes que no commemoren el fet bíblic en sí, sinó la seva anunciació.

vilatorta.jpg

Originàriament, els caramellaires recorrien els carrers i les masies anunciant la Resurrecció de Crist. Així s’anunciava, no només el final de la Quaresma, sinó també el revifament de la naturalesa. En justa correspondència als cants, i a la bona nova que aquesta transmetien, els pagesos els obsequiaven amb quantitats generoses de menjar.

Tot i la gènesi religiosa de les caramelles, cada generació les ha adaptat al seu context cultural. A mitjans del segle XIX, segons testimonis recollits per Marià Aguiló, també solien cantar peces de caràcter festiu encaminades a galantejar les noies. La secularització de la festa s’ha consolidat al llarg del segle XX, incorporant expressions de cultura tradicional i afegint en alguns municipis gèneres musicals decimonònics (vals, havaneres, sardanes modernes…) a les seves desfilades.

Súria i Sant Julià de Vilatorta: les caramelles més tradicionals
A Súria, el municipi català on se celebra l’Aplec de caramelles més nombròs, els cantaires són acompanyats per una gran diversitat d’instruments: el rigo-rago, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor… Tampoc hi falten molts col·lectius de cultura popular, entre els quals destaquen els trabucaires –presents des del segle XVIII, i que l’any 1975 van recuperar la seva presència-, els dansaires, els balls de bastons o els balls de cascavells. Enguany, el municipi bagenc culminarà la celebració de la Pasqua Florida (16 d’abril) amb el concert dels grups Dr. Prats, Oques Grasses i Absentes.

A Sant Julià de Vilatorta , els caramellaires del Roser recorren solemnement els carrers de la població. Vesteixen amb capa llarga negra, barrat de copalta, llaç català de color vermell i un bordó tornejat que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva, que desfila en dues fileres, està encapçalada per la bandera de la confraria i tancada per un grup de músics. Les caramelles estan intercalades amb peces instrumentals dedicades a la Pasqua i temàtiques locals. Entre aquestes, destaca la sardana “Som vilatortins” (música de Manel Suñé, i text de Josep Suñé), que s’ha convertit en l’himne oficiós de la població.

Des de 1977, el diumenge posterior al Diumenge de Pasqua se celebra l’Aplec Caramellaire a Sant Julià. En la seva 40a edició (23 d’abril), l’Aplec comptarà amb la Coral la Vinya de Sants (Barcelona), la Societat Coral la Cuitora (La Llacuna), la Societat Coral La Lira (Sant Cugat del Vallès), el Cor Josep Anselm Clavé (Catalunya Nord) i dues corals locals (Caramelles del Roser i la Coral Cants i Rialles). Els seus cants, i més encara en una Diada tant assenyala com és Sant Jordi, seran un bon fi de festa a les celebracions tradicionals.

Els darrers anys, les caramelles estan obtenint importants reconeixements internacionals. El lliurament de les Creus de Sant 2016 i 2017 ha reconegut les caramelles de Sant Júlia de Vilatorta i Sant Martí de Tous respectivament.

Guillem Carreras. Abril ’17

Tradició és progrés

Deixa un comentari

Tot i l’auge que les expressions de cultura popular estan vivint els darrers anys, la paraula “tradició” segueix emmarcant-se, en l’imaginari mental de bona part de la ciutadania, com a sinònim de quelcom arcaic (en el millor dels casos) o obsolet (en el pitjor). Talment el camp semàntic de paraules amb el qual pogués relacionar-se impedís concebre-la des del present, amb una mirada útil i actual, i no merament expositiva.

tradicio

En el marc del simposi “La cultura que ve”, organitzat pel Departament de Cultura a la Fundació Joan Miró, Vicenç Villatoro ha volgut denunciar aquesta simplificació excessiva, que tendeix a presentar les expressions tradicionals com manifestacions mortes, rígides, inamovibles, limitades a exercir de rèmora i condemnades a desaparèixer.

Prèviament, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha volgut fer una reflexió de fons entorn l’accés de la ciutadania a la cultura. Villatoro ha alertat que tendim a focalitzar-nos excessivament en els trets distintius dels creadors culturals, en detriment de la qualitat de les seves obres. “Les obres de Shakespeare – ha emfatitzat- no anaven destinades a un grup social, ni a una opció ideològica, sinó que apel·laven a la persona”. En aquest sentit, ha remarcat la necessitat de prioritzar els “substantius” (el què) als “adjectius” (el qui) alhora de valorar una expressió cultural.

Fixar-nos en les característiques dels creadors culturals ens reclou en les “nostres bombolles particulars”. Empeny la ciutadania a menystenir o vanagloriar una obra simplement per la seva autoria. La tradició és un gran instrument per “vacunar-nos” contra aquest maniqueisme, ha defensat Villatoro; ens dota d’un pòsit d’experiències comunes que ens ajuden a entendre el present i albirar el futur; ens marca una línia temporal que ens permet progressar com a societat. “Si no tinguéssim referents tradicionals – ha insistit Villatoro—hauríem de començar contínuament de zero”. Una situació poc desitjable , ha prosseguit, en la mesura que les comunitats quedem completament fragmentades, despreses d’un codi comú, i la inclusió i la cohesió social s’endevinarien com una empresa impossible.

Significa aquest posicionament que convé mantenir les expressions tradicionals artificialment? Just al contrari. Precisament perquè les tradicions només existeixen en la mesura que són útils, i no pas simplement perquè han estat heretades, són inevitablement actuals. No segueixen adoptant-se per un “compromís històric” (altrament no desapareixeria mai cap tradició),  sinó en la mesura que compleixen una funcionalitat econòmica (vendre panellets per Tots Sants, per exemple) o social (com ara agrupar una família entorn el Tió). En aquesta línia, Villatoro ha conclòs que només podem concebre les tradicions amb els mateixos paràmetres que jutgem una obra artística, sinó que hem de valorar els innegables guanys que comporta per la comunitat on es practica.

Guillem Carreras. Març ’17

En l’ull de qui mira

Deixa un comentari

La bona literatura ens fa creure que són ben tangibles aquelles històries únicament imaginades en els pensaments dels autors. Quan els lectors adoptem sentiment els personatges amb molta força, ens neguem a acceptar que són un simple producte de ficció. Passen a convertir-se en éssers reals, malgrat que no es puguin tocar, interpel·lar o sentir. Tot i que és poc habitual, la literatura sovint també ens proposa el joc contrari. O sigui, fer-nos creure que són mentida aquelles històries basades, com diria el ridícul pleonasme utilitzat en tantes pel·lícules, en “fets reals”.

Aquest és el cas del darrer llibre del polifacètic Lluís Prats: Merick, la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna Edicions, 2016). Un títol prou eloqüent per adonar-nos que les pàgines que llegirem a continuació respondran a la lògica despullada, esquemàtica, senzilla, dels contes infantils.

carey

És un error, des d’aquesta òptica, endinsar-nos en la història de Joseph Carey Merick (conegut popularment com l’home elefant, atesa la síndrome de Proteus i la neurofibromatosi que sofria) qüestionant-nos la veracitat d’allò que ens serà explicat. “És possible que una persona contínuament vilipendiada respongui amorosament als atacs dels seus botxins?”; “poden les persones no contaminar-se de l’esperit malèvol del qual són víctimes?”… Són preguntes que s’endevinen estrafolàries, si no absurdes.

Acabada la lectura del conte, havent llegit les vicissituds de Joseph Carey Merick, la terrible deformitat amb la qual el condemna el destí, el rebuig del pare, la mort prematura de la mare, l’ostracisme dels veïns, l’exhibició en espectacles públics com a objecte de por i mofa, el rebuig i exclusió constant de la gent que l’envolta, i un llarg etcètera que podríem omplir amb un miler de qualificatius sobre les misèries humanes, ens adonem que el títol no pot ser més encertat.

La dignitat, ens diu Lluís Prats, comença i acaba forçosament en un mateix. A diferència de la decència, subjecta als convencionalismes que la tribu accepta com a convenients, només la podem perdre i guanyar nosaltres mateixos. Josep Carey Merick és una persona digna perquè, malgrat les sonoroses bufetades amb què l’ha obsequiat la vida, segueix tenint una actitud noble, oberta de cor, gairebé podríem dir (en la millor de les accepcions) infantil.

En aquesta vida –li mormola la seva mare abans de deixar-lo sol– et trobarà tota mena de gent. N’hi haurà que sentiran pena per tu, a molts els pots arribar a fer fàstic. D’altres fugiran i alguns, pocs, t’estimaran. La gent a vegades riu; sovint plora; amb freqüència pateix; per desgràcia enveja; si pateix implora; quan no sap què fer resa; sovint renega; poc sovint perdona, i a voltes és cruel. A tots, sents? Es portin com es portin i facin el que facin vull que els tractis com si fossin jo mateixa. Mai deixis que la rancúnia faci un niu dins el teu cor”.

Cap altre fragment, sàviament reproduït en la contraportada del llibre, reprodueix millor la moral del llibre. En la terminologia psicològica, Merick és un heroi en la mesura que no s’impregna dels defectes dels seus consemblants. Precisament perquè la bondat incondicional és titllada en els millors casos com a ingenuïtat, i en els pitjors com a pura imbecil·litat, aquesta història pot qualificar-se com a meravellosa i veritable. La bondat, vol alertar-nos Lluís Prats, és tan essencial com excepcional. Que sigui poc comuna (meravellosa) no significa que no defineixi l’essència (veritable) de les persones.

Seguint les passes del príncep Mixkin, i a risc que també el tractin com a idiota, s’adona que la bellesa no es troba en les coses, sinó en l’ull de qui les mira. En un món dominat pels eslògans de màrqueting denigrant (“Som el que mengem”, “som el que llegim”, “som el que fem”, etcètera…), és una lliçó que convé recordar sovint.

Si no és viscuda, no és cultura

Deixa un comentari

La taula rodona Cultura i Cohesió social, celebrada el 22 de febrer a l’Orfeó Lleidatà, comptà amb  persones d’una gran vàlua acadèmica i professional: Carles Freixa (Catedràtic d’Antropologia Social per la Universitat de Lleida), Oriol Cendra (gestor cultural vinculat a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals) i Jaume Belló (professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida). Celebrada en el marc del cicle Diàlegs, aportà elements d’anàlisi molt interessants per explorar com es pot fomentar la implicació activa de la ciutadania en les expressions culturals.

Freixa va qüestionar alguns tòpics recurrents quan es reflexiona entorn la cultura com a eina d’inclusió social. “La cultura també pot ser un instrument de conflicte, pensat per posar de manifest les desigualtats socials i impedir que les interioritzem”. Especialitzat en cultures juvenils, destacà que algunes mostres culturals, com ara el hip hop o els graffitis al carrer, poden ser interpretades com a clars indicadors de desunió. En aquest sentit, denuncià les polítiques culturals que volen fomentar l’accés dels joves a la cultura amb l’objectiu d’inserir-los socialment. Molts joves considerats marginals, subratllà Freixa, ja practiquen les seves pròpies expressions culturals. Considerar que necessiten vies d’accés suposa incórrer en una actitud paternalista gens positiva .
orfeolleidata
Seguint aquest fil, Cendra apuntà que cal un canvi de paradigma general en les institucions, les associacions i la societat que deixi de concebre la cultura com un producte de consum. Quan es concep la cultura com a bé cultural, reflexionà, pot ser fàcilment instrumentalitzada per finalitats crematístiques: “Barcelona va fer un projecte de reordenació urbanística anomenat Fòrum de les Cultures”. Implicar les persones s’endevina com el factor clau. De la mateixa manera que incentivaríem prioritàriament la pràctica del futbol a l’assistència al Camp Nou, insistí Cendra, convé fomentar la pràctica cultural entre la ciutadania enlloc d’estimular únicament l’assistència d’actes o la compra de productes.

Un gir copernicà impossible, prosseguí Belló, si no s’abandona “una concepció catòlica de la societat segons la qual convé culturalitzar la gent. Trencar la idea que algunes persones són agents culturals i altres únicament exerceixen de receptors”. No entendre la cultura com quelcom susceptible de ser ensenyat o mostrat, i començar a comprendre que només té sentit de ser en la mesura que és compartida. Contràriament correm el risc de construir una societat formada per “analfabets funcionals”. Belló definí la il·legibilitat cultural  com la incapacitat de moltes persones (especialment adolescents) que, malgrat saber llegir, són incapaces de copsar el contingut d’una novel·la o obra teatral.

Retornar la cultura a les persones
Com revertir aquests diagnòstics pessimistes? Com aconseguir que la ciutadania s’impliqui activament en les expressions culturals? “Com a nació sense Estat, Catalunya ha vehiculat la democratització social des de l’associacionisme”, reflexionà Freixa. Així mateix, defensà que la cultura està excessivament institucionalitzada, immersa en un triple procés de museïtzació, mediatització i professionalització que l’ha allunyat de la gent. Per implicar culturalment la ciutadania, és necessari traslladar la inversió actualment destinada en programadors a millorar els equipaments culturals. Convé oblidar, en aquest camí, la interpretació de la Universitat com un agent de dinamització cultural. “Cultura i educació no són sinònims”, emfatitzà Freixa.

Serà complicat desprofessionalitzar la cultura, alertà Cendra, si administracions i ciutadania no redueixen les demandes de seguretat jurídica. Sempre que s’organitza una activitat, les administracions exigeixen conèixer prèviament qui se’n responsabilitza. Un coneixement que la ciutadania també reclama conèixer, a posteriori, quan considera que ha estat víctima d’un accident o greuge. En aquest context, les persones tendeixen a minimitzar els riscos i deixar que les iniciatives culturals recaiguin siguin presentades com a serveis públics, i no pas com a expressions amateurs de cultura popular. Cendrà es mostrà contundent: “els col·lectius de cultura popular no haurien de definir-se com associacionisme cultural, en contraposició a l’associacionisme social. Aquesta compartimentació reforça la percepció que la cultura com un simple entreteniment lúdic, talment fos un objecte desvinculat de condicionants”. Cendra apuntà que fins i tot les iniciatives més senzilles, com ara les Jornades de Memòria Oral, poden ser molt útils per reforçar una visió de la cultura que tingui les persones com a protagonistes.

Incloure persones en risc d’exclusió social a través de la cultura no pot ser considerat com un acte de beneficència. Des del moment que es potencia la lliure creació de tots els participants, defensà Belló, milloren les seves aptituds comunicatives. Les administracions públiques no han de limitar-se a servir productes culturals pel gaudi immediat, sinó promoure l’interès en la participació cultural.  Quan la cultura no és viscuda, no pot considerar-se cultura.

El cicle Diàlegs està organitzat per l’Orfeó Lleidatà, Òmnium Lleida-Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Coordinadora d’ONGD i Altres Moviments Solidaris de Lleida.

Guillem Carreras. Febrer ’17

Ferran Goliadkin Mateu

Deixa un comentari

És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

goliadkin

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadent per ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.

Carme Oriol estudia la rondallística catalana

Deixa un comentari

Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha publicat Estudis de literatura popular: Història i mètodes, escrit per la professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili Carme Oriol. Una agradable notícia pels estudiosos de la rondallística i altres elements del patrimoni oral català.

Les 320 pàgines del llibre estan estructurats en dos blocs clarament diferenciats. En el primer, Oriol exposa la importància de diferents persones i institucions en la creació de la nostra rondallística: la penetració dels germans Grimm a Catalunya, la important recerca de rondalles valencianes a càrrec d’Enric Valor, la influència de l’Enzyklopädie des Marchens en els rondallaris mallorquins, menorquins i eivissencs, o la ingent tasca d’investigació i catalogació desenvolupada els darrers vint anys a la URV.

carme-oriol
En el segon apartat, Oriol presenta deu estudis etnopoètics a través de múltiples perspectives acadèmiques: comparativa, formalista, simbòlica, contextual, de gènere i literari. Entre altres, es desenvolupa el paper del rei Jaume I en la tradició rondallística, la identitat nacional a Andorra a través dels acudits, la influència del folklore en la literatura oficial a través del cas de Caterina Albert (Víctor Català). Especialment destacada és la recerca “Rondalles amb protagonistes actives: la cara desconeguda de la tradició”, que ens permet conèixer les versions més desconegudes (aquelles que trenquen els estereotips femenins com a éssers conservadors, incapaços de resoldre problemes mitjançant la astúcia o la intel·ligència) de contes arrelats en el nostre imaginari popular.

La producció bibliogràfica de Carme Oriol ha cobert bona part de les terres de parla catalana. Així ho acrediten Les nadales tradicionals dels segles XIX-XX (1992), Estudi del folklore andorrà en el seu context (1997), El patrimoni oral a les comarques de Tarragona (2005) o Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (2010).

L’Arxiu del Folklore
Des del curs 1979-80, la Llicenciatura de Filologia Catalana de la URV inclou estudis d’etnopoètica i folklore. Malgrat que el naixement de l’Arxiu del Folklore (1994), fruit d’aquesta activitat acadèmica, es va concebre per emmagatzemar peces de folklore oral, els darrers anys també ha incorporat peces textuals. Els professors Josep Maria Pujol i l’esmentada Carme Oriol, experts en la catalogació de la rondallística catalana segons el mètode ATU, en són els directors i responsables.

L’Arxiu del Folklore compta actualment amb uns 10.000 documents, tots ells prèviament catalogats, informatitzats i digitalitzats. El seu objectiu, recollir tots aquells aspectes sociolingüístics sovint menyspreats pels acadèmics: llegendes, tradicions, costums, fraseologia, cançons, rondalles…

Per facilitar la consulta de tot aquest material, l’Arxiu del Folklore gestiona el portal RondCat – cercador de la rondalla catalana. A diferència d’altres projectes de catalogació, RondCat només ofereix les versions de rondalles recollides de primera mà del medi oral. S’exclouen, doncs, totes aquelles versions que pertanyen al gènere de la creació literària. Seguint aquest mètode, l’Arxiu del Folklore vol garantir que la base de dades presentada al públic manté una connexió real amb el patrimoni oral de les terres de parla catalana.

Older Entries

%d bloggers like this: