Drama en tres actes (Actes II i III)

Deixa un comentari

ACTE II

 

Escena IV. 20 d’octubre de 1959

La gent es dispersa després d’haver escoltat estoicament el discurs soporífer de l’arquebisbe, arribat de Tarragona per inaugurar la font que han dedicat a mossèn Segura. Pels colomins que van viure la destrucció de l’església durant la guerra és un dia molt alegre. Vint anys més tard, torna a estar dempeus i fins i tot hi han habilitat al seu entorn un espai d’allò més bonic. Jo, en canvi, m’enfilo per les parets. Havent-me assegurat que no hi ha ningú que pogués escoltar-nos, expulso tota la ràbia que guardo endins:

“Aquesta banda de malparits s’han atrevit a batejar-la com a Plaça de la Pau! Colla de feixistes! Diuen que hem de celebrar els 20 anys de pau. Pau? Quina pau?”

convent

Com sempre que em veu alterat, la Dolors em proposa que fem un volt pels entorns del poble. Baixem fins als horts, tombem cap a les Fonts de les Canelles, on el ruc del Canals beu de l’abeurador com si hagués d’acabar-se tota l’aigua d’aquest món, després fem una ullada a les obres que estan fent al Passeig de la Muralla, i finalment acabem petant a la Plaça. Al Bar Núria hi ha els amics garlant animosament mentre prenen l’aperitiu. En Lluís ens diu que començarà a treballar a la cooperativa avícola que ha muntat el Custodi. “Fotreu la feina a tota la gent que venem ous al mercat”, li recriminar el Gabriel, que cada dilluns és un dels habituals a les parades.

A les taules que toquen la nostra, tot és xerrameca. El vell Pomés lamenta que les obres del carrer de la Caixa de Pensions, que de moment encara no té nom oficial, avancin tan lentes. A l’altre cantó, el Groc parla sobre els negocis de la farinera amb un comerciant que, segons m’ha semblat sentir en la conversa, és de Tarragona. Finalment, davant nostre, vora el porxo que toca al banc, el Roman Ramon fa petar la xerrada amb un senyor alt i corpulent que mai havia vist. “Seria una catàstrofe—diu— que fessin una piscina davant els horts del Sureda sense abans fer una introspecció arqueològica del poblat iber que hi està enterrat”.

Enmig d’aquest garbuix, vés a saber perquè ni d’on prové la idea, decideixo que avui mateix demanaré la mà a la Dolors. Hem sospesat alguna vegada la possibilitat, però sempre havíem assumit implícitament que deixaríem la boda per més endavant, quan tinguéssim vint-i-quatre o vint-i-cinc anys. Segur que no s’ho espera gens. Els millors moments de la vida arriben sense preveure’ls.

Així que insisteixo a la Dolors perquè m’acompanyi de nou al Convent, que m’he oblidat de fer-hi fotografies i vull disparar-ne unes quantes abans d’anar a dinar. En contra del què m’han dit tantes vegades la mare i la tieta, no estic ni poc ni gens nerviós. Pugem el primer tram d’escalinates, i just davant de la font, al mateix lloc on la Verge de Santa Maria de Bell·lloch havia presidit la cerimònia d’inauguració de la Plaça, formulo la declaració

“Per a nosaltres, Dolors, aquesta serà la Plaça de l’Amor”, proposo. “Casem-nos, bonica!”

 

Escena V. 23 de desembre de 1959.

Ahir vam enterrar el padrí. Feia setmanes que la ballava, però manteníem l’esperança que podríem celebrar unes altres festes junts. Si no hagués estirat la pota, hauria aprofitat el dinar de Nadal per anunciar el prometatge amb la Dolors. No ha pogut ser. Com a mínim, ens queda el consol que ha mort sense patir. Molts dels seus companys de quinta van fer-ho al front, alguns vés a saber on estan enterrats. En els últims dies de vida, el jaio no parava de repetir que ja havia arribat el moment de trobar-se de nou amb l’Angelina. Déu la guardi, a la padrina, la pobra va morir per culpa de la febre groga, ja fa gairebé quaranta anys, poc després d’haver tingut el pare.

Poso un vinil del Josep Guardiola al tocadiscs i em deixo endur per la nostàlgia. Fa poc més d’un any, el dia que vaig complir-ne vint-i-un, el padrí em va sorprendre regalantme un mussol de fusta, d’ulls molt esbatanats i gairebé un metre d’alçada. Estava jugant a la morra amb el Josep quan va aparèixer inesperadament a la golfa. Quan mon germà va haver marxat, obeint les seves ordres, ell es va asseure vora meu, en una cadira atrotinada que només Déu sap quan vam abandonar allà.

“A partir d’ara –va dir-me— ja ets un home. I tots els homes han de prendre les seves pròpies decisions. Cada vegada que ho oblidis, mira aquest mussol i te’n recordaràs”.

Pensava que em diria una altra frase condescendent, però va preferir tombar escales avall, deixant-me sol amb els seus pensaments. Per algú que ja havia fet el servei militar a Mauritània, el consell em semblava un pèl massa paternalista. Tothom sap, tanmateix, que amb els vells o bé se’ls hi fa cas o bé se’ls ignora. En qualsevol cas, mai s’hi discuteix ni s’hi entra amb raons. Així que vaig limitar-me a dir un “ho faré, padrí” i submergir-me de nou amb les meves cabòries.

Sento unes passes pujant les escales de casa que em retornen a la realitat. És el carter, com sempre lluint un esplendorós somriure d’orella a orella. A vegades m’imagino que una d’aquestes cartes és d’un desconegut que em convida a viatjar a un país estranger, nord enllà. Si poguéssim marxar de Catalunya, si poguéssim fugir ni que fos només uns quants mesos, llavors viuríem més intensament que tota una dècada aquí!

“Era un bon home, el teu padrí”, diu ell. De tota la gent que ha vingut a donar-nos el condol, hagués preferit que molts no ho haguessin fet. El pare i la mare ho accepten amb resignació, però tampoc suporten les hipocresies. Les frases monòtones, fredes, sense cor, que expressen amb paraules allò que neguen amb la veu. Que lamentable aquest espectacle quixotesc! En canvi, la veu del carter sona sincera, autèntica, real. M’explica que tot i que fa temps que ha abandonat l’afició, ell i el padrí havien compartit moltes tardes de pintura al bosc. Anaven als Mercadells, al Codony, als Ferriols, i hi deixaven passar les hores tranquil·lament fins que el vespre conqueria el cel i els obligava a tornar.

“El padrí pintava?”, li pregunto sorprès.

“Bé, la veritat és que parlàvem més que pintàvem. Quan menys t’ho esperaves, sortia amb cada estirabot!”—confessa entre rialles. “Recordo una excursió a Santa Perpètua, feia molt vent, però teníem ganes de pintar el riu, que baixava molt crescut. De cop i volta, sense que vingués a tomb, el teu padrí va allunyar-se de la tartana, i com parlant per ell mateix, va dir: <L’únic que necessitem per viure són vitamines, proteïnes i minerals. La resta ja comença a ser superflu>. Jo vaig recaragolar-me de riure, de tanta gràcia com m’havia fet aquell comentari sense sentit; ell, però, es va mantenir impertorbable, com si li haguessin congelat la mirada”.

El rellotge toca les onze. El carter s’excusa, ha de seguir repartint el correu. La conversa m’ha fet reflexionar. Podem conviure tota una vida amb una persona i adonar-nos un bon dia que pràcticament no en coneixem res.

 

Escena VI

Sortint de missa, mossèn Joan s’interessa a saber com portem la pèrdua. En unes altres circumstàncies, probablement m’hauria preguntat perquè m’he passat mig ofici badallant i l’altre mig mirant els vitralls. Penso que rere la seva sotana s’amaga un home de contrastos, especialment en relació als nens. Tan aviat el veus ensenyant-los a tocar la guitarra com tancant-los a la cripta de l’església per qualsevol absurditat. L’última que hi va portar, la petita de Cal Pont, per haver comès l’horrorós pecat de banyar-se amb els nois al Gorg de la Farrera. Està clar que mossèn Joan no distingeix el bé del mal, la qual cosa deu ser molt útil per ser capellà.

Els sogres –perquè interiorment ja els anomeno així – insisteixen perquè triem a quin bar preferim prendre el vermut. La mare agreix educadament la invitació, igual que el pare, que en un principi de fet se sent entusiasmat per la idea, però després recorda que tot just acaba de començar el dol. Abans que proposin marxar junts a casa, m’avanço als seus moviments. “Us sembla bé, el Montserrat?”, pregunto mirant la Dolors. Ella assenteix gairebé insistentment amb el cap, i tots quatre enfilem cap a la Plaça. Quin fred que fa, mare meva!

Si he de ser sincer, prefereixo gairebé qualsevol altre bar de Santa Coloma. Ara bé, quan vas al Montserrat, com a mínim tens dues seguretats. Una, que et serviran allò que has demanat de seguida. A altres tuguris, pots dissecar-te esperant que et portin el vermut o unes tristes olives. I dues, que pràcticament no hi trobaràs ningú, molt poques ànimes. Espero que la Pilar no hi posi cap televisor, trencaria l’ambient lúgubre del local. Des que els operaris van posar l’antena a Bellmunt, tot el poble es pregunta quin serà el primer amo a comprar-ne un. Fins i tot s’ha escampat la brama que els Ten Boys han promès regalar-li un xai.

Quan acabem el vermut, això sí que no m’ho esperava, els sogres es barallen per anar a pagar a la barra. Al principi em costa entendre-ho, després aconsegueixo lligar caps. La Dolors va confessar-me una vegada que la seva mare, filadora des que tenia catorze anys a Cal Camilo Foix, és la qui aporta més cèntims a casa. I el pare, que com un servidor és fill d’una família de pagesos de tota la vida, no porta gaire bé les bromes i mofes d’alguns dels seus amics. Així que quan surten de casa, dedueixo, no suporta que la gent vegi la seva dona traient el bitlleter.

Desfilem a casa, ells cap al Raval de Jesús, nosaltres direcció a la Muralla. Si mai m’enfado amb els sogres, penso, sempre podré fer com en Gabriel, el primer de la colla que va casar-se, que quan està molt cabrejat amb els seus, els insulta a la cara sense que ni tan sols se n’adonin. “Perquè jo no podria tenir uns ogres com vostès”, diu. O bé: “com els meus ogres no n’hi ha més al món”. Ja fa gairebé tres anys que va passar per l’altar, i els pobres avis encara no sospiten on comencen i on acaben les punyeteres esses.

Ha passat poc més d’una hora des que havíem entrat el bar, però el dia s’ha girat com un mitjó. La cortina de núvols ha escampat. Tot fa preveure que després de dinar acabarà d’esclatar el dia i podrem treure el gos a Montargull amb un temps prou agradable. Entrant al Pati del Castell saludem l’animalot del Corsellas. El Barça, a més, juga a les quatre. Amb una mica de sort, no ens trobarem a ningú. Qui no estigui enganxat a la ràdio escoltant les jugades del Kubala, s’entretindrà fent la sobretaula o es deixarà vèncer per les ganes de fer una migdiada.

Collons, quina trompada!

“Dolors! Dolors! Per què no respons? Estàs bé?”

 

 

 

 

 

 

ACTE VII. 28 de novembre de 1966

 

Escena VII

Dolors, és impossible estimar-te. A vegades m’agradaria que no ho fos; d’altres, quan la ràbia i la impotència em vencen, senzillament t’odio i preferiria no haver-te conegut mai. Ja fa molt temps no ets la persona que vaig conèixer. Mai més ho tornaràs a ser. Estimar-te ara seria com llençar a la borda els bons moments que vam passar junts, els de veritat, els autèntics. Voldria aconseguir que malgrat tota la merda que ens ha caigut a sobre em notessis a prop teu. Però com pots percebre el meu escalf si sento que mil oceans ens separen?

Tanco els ulls i recordo per milionèsima vegada l’escena, estúpida i desgraciada com la mateixa vida. Els dos estem baixant per la Costeta de la Merda, jo estic consultant el rellotge de butxaca, tu ajustant-te el vestit perquè acabi de quedar-te perfecte. Veiem la Germana Manuela i la Germana Vila pujant les escales, vestides amb l’hàbit negre i el cinyell blanc. Tu alces la mirada per saludar-les i –maleït sigui aquell moment!- rellisques amb una Sandaru de llimona que un imbècil ha llençat allí. Sacsejo el teu cos, no respons. Les germanes em diuen que has xocat d’esquena amb el graó d’una escala. Corren esperitades a la Plaça a demanar ajuda. La gent comença a acumular-se. Segueixes sense reaccionar. Comprovo que respires. Amb molta cura et portem a casa. Passada gairebé una hora, arriba el metge Segura. “Se li haurien de fer més proves”, diu. “Crec que té una paràlisi cerebral”. Truco a un doctor de Barcelona, em gasto els diners que no tinc perquè et faci un segon diagnòstic. M’avisa que haurà de tenir-me en observació unes quantes setmanes a la seva clínica. Pels volts de Carnaval, em confirma els pitjors auguris: dificultats per parlar, impossibilitat de moure les quatre extremitats i episodis freqüents de confusió i alineament. Tot irreversible.

Fins que et vaig retornar a Santa Coloma, no vaig prendre consciència que la teva vida, la meva, la nostra, s’havia acabat. Els pares estaven molt compungits, els teus crec que encara no havien assimilat la situació. Després d’ells, les germanes van ser les primeres a visitar-te. Les pocavergonyes van tenir la gosadia de dir-me que havies estat escollida per Déu perquè els altres poguéssim canalitzar la nostra compassió. Vaig aviar-les de casa sense contemplacions. Si pensen que la creu els permet jugar amb el dolor dels altres, van ben equivocades!

No sé com has viscut tu aquests set anys, a mi m’han semblat segles! La casa que vam comprar és buida com un cel d’agost. Si el riu de la vida hagués seguit el seu curs habitual, estaríem casats, i molt probablement ja tindríem una o dues canalles. Qui sap, potser ens hauríem comprat un 600 i estaríem recordant viatges, els llocs que hauríem visitat, les persones que hauríem conegut… Ben pensat, millor no pensar-hi.

I tanmateix, no puc evitar-ho. Saps quantes nits he passat en vetlla dialogant amb el mussol que va regalar-me el padrí? Saps quantes hores he dedicat a explicar-li els secrets més ocults, les confessions més deshonroses, i sí, t’ho reconec, també els propòsits més negres que cada dia creuen el meu cervell? Perquè jo, Dolors, ja no puc seguir vivint així. Encara no hem complert la trentena, no és just que exhaurim la vida en aquest viacrucis permanent. Som una frase inacabada, un parèntesi sense tancar-se.

S’ha acabat, Dolors, he pres una decisió. Vaig a buscar el vell revòlver del pare. Des que un escamot anarquista se’l va endur a la força a mitja matinada, el guarda a la tauleta de nit. No importa que hagin passat trenta anys des que van arrestar-lo o que jo descobrís l’amagatall en fa més de vint. L’home no dorm tranquil si abans no comprova que, mig desapercebut entre els mitjons i els calçotets, l’arma el protegeix d’amenaces.

La sort ha decidit els moments més importants de la meva vida. Va ser ella qui va salvar-me de matar l’Esperança accidentalment, i també ella la qui ha condemnat el meu amor a malviure invalida. Per què resistir-se al seu poder? Som com mosques que en qualsevol moment poden ser matades en una finestra, sense conèixer ni sospitar de la mà assassina que les esclafa contra el vidre. Que torni a ser la sort, doncs, la qui decideixi la partida final. No dedico ni un minut en pensar en les conseqüències del després. Per què?

Desempolso el revòlver i en trec cinc cartutxos, deixant-ne només un a la recambra. Vaig a buscar aquella foto que estem els dos al Convent, tan feliços, just després d’haver-nos promès, ignorants encara d’allò que el destí ens preparava. Vull veure-la una altra vegada, recrear-la un cop més (l’últim?) a la memòria. Tranquil·la, Dolors, molt aviat o tu o jo també serem un record. Faig girar el tambor i comença la cerimònia.

un tret per a tu

un tret per a mi

un tret per a tu

un tret per a mi

un tret per a tu

un tret per a mi

 

Fins que la mort ens separi

Anuncis

Drama en Tres Actes. (Acte 1)

Deixa un comentari

ACTE 1. 21 de juny de 1945.

 

Escena 1

Els raigs de sol es colen per la finestra. No sé si puc arrapar-me als llençols gaire estona més abans que la mare vingui a deixondir-me amb el seu festival de crits i cops. Massa d’hora no deu ser si la llitera del meu germà Josep, que per primer estiu ajuda el pare i el tiet a l’era de Sant Gallard, està sola com una mussola, com m’agrada dir a mi. Els llençols estan humits, crec que m’he pixat.

cartell festa major

És el primer dilluns que no hauré d’anar a l’escola dels Hermanos, ni repetir com un lloro ensinistrat els sermons i parenostres de mossèn Francesc. Oh, com en pot ser d’avorrida l’escola! El mestre Ramon s’hi esforça, de fet és molt amable amb nosaltres, però el pobre no se’n surt. No són pocs els camins que un i altre discuteixen a mitja classe. L’últim va ser fa tres setmanes. El mestre Ramon ens havia portat un barret de tres puntes per explicar-nos el misteri de la Santíssima Trinitat. “Imagineu—va dir-nos mentre assenyalava les punxes amb les botifarres que té com a dits—que aquesta és Déu, aquesta altra Nostre Senyor Jesús Crist, i aquesta tercera l’Esperit Sant. Totes són diferents i totes són, al mateix temps, la mateixa cosa”. Mossèn Francesc devia estar espiant-lo darrere de la porta, perquè va entrar a l’aula posseït d’una gran còlera, i el va començar a acusar que aquelles no eren maneres d’ensenyar-nos la fe catòlica i que anés amb més cura si no volia que n’informés al mateix arquebisbe.

Ahir em vaig trobar un rata, just quan em disposava a dormir, sota la petita tauleta on faig els deures. Allà estava, la molt arrogant, com si estigués esperant-me, amb la boca del tot oberta, que just veure-la vaig pensar que havia absorbit milions de monstres i fantasmes al seu interior i volia escampar-los entre tots nosaltres. Em fan molta angúnia, les rates, ningú sap com! El pare em va dir fa uns dies que la majoria de mares es mengen les cries, i des de llavors encara sento més fàstic quan en veig una.

Avanço amb por pel passadís, acollonit de no trobar-me una altra d’aquestes criatures horripilants, quan començo a sentir l’habitual arsenal de jas de la mare. El so de les meves passes apropant-se al menjador és el detonant que acciona el tradicional interrogatori de cada matí: “ja s’ha llevat el marquès?”, “ja vas endreçar l’habitació?”, “ja has començat el quadern de cal·ligrafia?”, “ja has donat menjar a les gallines?”. És una soldat infal·lible, la mare; dispara totes les preguntes sense vacil·lacions ni donarme temps a resposta

També remuga la tieta, que s’està gronxant suaument al balancí del menjador. Els Corpus d’abans de la guerra eren molt més lluïts que els d’ara, lamenta. La gent els esperava amb candeletes, la corrua era d’allò més divertida. Mai hi faltava una banda. Però la gresca de debò, m’explica, començava quan la processó es dissolia. Els joves portaven les pubilles al Bar Cambreres, que tanta mala fama tenia, les ruixaven de dalt a baix amb xampany, i després, si hi havia sort…

“Antonieta, vols fer el favor de comportar-te?”

La mare l’assassina amb la mirada mentre amb la pinta intenta domar-me els cabells, insensible i gairebé sorda a les meves queixes. Uff…, com odio que em faci la clenxa tan i tan marcada, semblo un idiota incapaç de res amb aquest pentinat de vell. Quan vagi al mas a portar el sarró del dinar, em banyaré una estoneta al riu per destrossar la seva magnífica obra d’art. “Tu pots ser la propietària del meu cap aquí dins, donota, però fora al carrer només mano jo!”.

Abans, però, me n’oblidava, toca acabar de pensar el meu pla gloriós. Vaig començar a tramar-lo divendres passat, jugant a fet i a amagar amb el cosí Jordi. Sabia que el cosí no em buscaria a l’habitació dels pares, perquè tenim prohibit entrar-hi, i ell en això és un covard que mai s’atreveix a desobeir les ordres dels grans. Vaig anar-hi doncs, i avorrit com estava de tant esperar-me, vaig començar a espiar amb molta cura els armaris, la taula, les calaixeres, i també la tauleta de nit. La sorpresa que em vaig trobar allí va ser increïble! “Seré l’enveja de la colla”, vaig pensar de seguida.

 

Escena II

Que llarg que es fa el camí fins al tros! M’agradaria ser un gegant de tres metres, com els del Carrer Major, per a poder fer grans gambades i arribar abans a totes bandes. O millor encara, una serp de collaret, que pogués esmunyir-se per tots els racons sense ser vista i refrescar-se a una bassa quan estigués acalorada. El pare, però, diu que si les persones ens transforméssim en animals, jo seria un verderol, perquè em passo tot el dia xiulant. Ben mirat, tampoc m’importaria ser un ocell, sempre que no em convertís en un colom, és clar, que són com rates amb ales.

Aprofito fins que arribo al mas per repassar la llista de ciutats que he d’aprendre: Bangkok, Riga, París, Brasilia, Moscú, Bogotà… Quan acabem de sopar, el padrí sempre em posa a prova. Ell diu un país i jo he d’endevinar-ne la capital. Si les encerto, a vegades em dóna llesques de pa regades amb vi i sucre, sap com m’agraden. El padrí m’ensenya moltes coses. L’altre dia, sense anar més lluny, va explicar-me que fa molts i molts anys, quan Santa Coloma tot just era una torre i quatre masies, els moros van construir una séquia que anava des de la resclosa fins a Sant Gallard.

“Tant llarga?”, li vaig preguntar, pensant en el fotimer de passes que s’han de fer.

“Sí, tant llarga”, va repetir ell.

Tot dinant, els grans també parlen de llocs del món. El pare diu que els russos i els americans ens ajudaran, i el tiet li replica que no els importen gens els nostres assumptos. Jo no sabia que faltaven masovers per a la propera campanya, m’ha estranyat molt sentir les seves paraules. Si deixen que em faci encara més gran, contractaré tots els meus amics i serem els pagesos més admirats de tota la comarca! Serem els que tindrem el tractor més bonic, i els qui conrearem més quartares, i els qui farem les muntanyes d’ordi i blat més altes, i els qui convidarem més vegades a xampany als veïns! Són els millors, els meus amics

Saps què? Espero que caigui una miqueta el bat del sol, i me’n vaig a trobar-los. Hem quedat que ens veuríem a mitja tarda. Abans, m’arreglo una miqueta els cabells i vaig a fer un petó a la mare, que cada dia a aquesta hora es troba amb la Conxita i la Teresa al safareig per a rentar roba. Un muac-muac de rigor, vaig a buscar el revòlver del pare a casa, l’embolico en un farcell, agafo la bicicleta –perquè em deixen agafar-la per Santa Coloma i no pels camins?—i vaig a buscar-los pel poble.

A l’Hort del Fèlix no hi són, ni tampoc tinc gaires ganes de voltar per allí, perquè un treballador va enganxar-nos l’altre dia agafant tomàquets i no vull que m’hi tornin a veure; potser a la Ràpita, competint per veure qui arriba abans al capdavall del carrer amb la bicicleta… Tampoc. Mai hi anem, però bé hauré de provar sort a la Plaça. Qui sap si han anat a veure aigua a la font del rellotge, tot i que no crec, perquè és tan dolenta que fa venir cagarrines.

Ara sí que els trobo! Bevent aigua, com m’havia imaginat, però no pas a la Plaça, sinó amb un càntir que ha tret el Gori de la seva Fonda. Des que s’ha comprat la motocicleta nova està exultant i no para d’exhibir-la a tota la gent que passa pel carrer i vol escoltar-lo. Tot sopant, el pare li va dir l’altre dia al tiet que s’estima més les motos que les dones, i llavors no sé per què van començar a parlar de menjar: que si li agradava més la carn, que si li agradava més el peix… A vegades no hi ha qui entengui els adults, passen d’una conversa a l’altra sense immutar-se.

“Gori, has vist les nenes de la nostra classe?—l’hi pregunto. Volem anar a recollir fustes per la foguera de Sant Joan i no les trobem.”

“Fa quaranta minuts he vist que anaven cap a la Font de l’Abadia. Però per quins set sous voleu encendre la foguera amb nenes?—pregunta estranyat. Elles haurien de jugar a… no ho sé, coses de nenes: a nines, a gomes, a saltar corda…, però no pas a encendre fogueres. On s’és vist? Coi de canalla!

 

 

 

Escena III

Just sortim del poble, els companys m’atabalen com gossos famèlics. Havia pensat ensenyar el revòlver de seguida, així podria presumir una estona, però que carai, també m’agrada fer-me pregar. Sempre acabem decantant-nos per les propostes del Jordi i el Pere. Que siguin ells, per a una vegada, els qui ballin a la flauta d’un altre. Perquè em superin un pam d’alçada, no significa que hagi de seguir-los a cegues en tot el que diguin i facin.

Abans d’enfilar el camí cap a la font, ens amaguem rere un marge a conspirar. Fins i tot sabent que no hi ha bales, la sensació que em desperta l’arma és meravellosa. M’imagino perseguint indis per llargues planures, incendiant les seves tendes, menjant-me el seu ramat, casant-me amb les seves dones, ensenyant-los la meva llengua. Com si es tractés d’un ritual secret, formem una rotllana i hi situem la MAS 1873 –és el nom que es pot llegir a l’empunyadura— al centre. Alguns la miren amb por, d’altres amb una fascinació indescriptible. Tots estem convençuts que és la millor joguina que ha arribat mai a les nostres mans.

Passem els següents deu minuts buscant les nenes amb la mirada. Ja gairebé hem desistit quan el Jordi xiuxiueja que, al lluny, li sembla haver vist l’Esperança. Dirigim la mirada cap on ell ens indica, i efectivament, així és. Està embadalida recollint roselles i ginestes, encantada com una fleuma. Tornem a pujar el marge, amaguem les bicis entre els arbustos, i comencem a caminar silenciosament fins al punt on l’hem vista. S’ha acabat el moment de les bromes. O millor dit, comença el moment de la gran broma.

El David, que com l’Esperança viu a la Muralla, hi va a parlar amb l’excusa que la reclama sa mare. “Per què?”, pregunta ella. “No m’ho ha dit”, respon ell. Els altres amics estan ajaguts a cent metres, mirant l’escena. Amagat darrere un arbre a prop del camí, jo espero impacient fins que arribi. Ha estat casualitat, però serà una bonica revenja per la nena més sòmines de classe, la primera a delatar-nos a mossèn Francesc quan fem una trapelleria.

Surto del meu amagatall quan sento que ja es troba a la meva alçada. Agafo el revòlver amb fermesa, intentant imitar la calma del John Wayne a les pel·lícules de xèrifs i lladres que passen al Catòlic. La seva cara està completament terroritzada, sobretot quan m’hi apropo amb pas decidit. La meva, suposo que serena i seriosa, tot i que he de fer un gran esforç per no esclatar en una gran riallada i destapar el joc.

“Avui et menjaran les guineus, Esperança”, l’amenaço marcant les paraules. Ella es queda completament estàtica, incapaç de qualsevol reacció. Llavors arriba el moment, el clímax. Pressiono la boca del revòlver contra el seu front i premo el gallet. Un clic sonor envaeix l’aire, jo m’aparto del corriol, i l’Esperança comença a córrer esperitada cap a casa. Els amics venen ràpidament a dir-me que bé ho he fet. Només en deu segons, exclamen, han vist com s’entrebancava tres vegades, de lo nerviosa i alterada que estava. Dec haver fet una actuació impressionant!

Quan obro la porta de casa, tota la família m’està esperant amb cara de pomes agres. Especialment el pare, que de tant roig com està sembla un tomàquet. Reso interiorment perquè l’esbroncada sigui el més suau possible: “Déu Nostre Senyor, Jesuset del meu cor i àngels de la guàrdia: prometo que em portaré bé. Seré bon noi, faré cas als pares, i també al padrí i als tiets, però si us plau no m’abandoneu en un moment com aquest”. Espero que les meves pregàries siguin escoltades.

“No has de dir-nos res, tros de quòniam?”, vocifera el pare, enfurismat pel meu silenci.

“Perdó”, imploro mentre deixo el revòlver sobre la taula. “Pare, només volíem fer-li una broma a les…”.

“Calla, vailet! Si no vol rebre més del que rebràs, calla!”, m’interromp la mare.

“Però mare, pare, us ho juro. Vaig treure les bales perquè no pogués passar res! Heu de creure’m!”

 

En la vida de qualsevol persona, la memòria aconsegueix retenir només unes quantes frases que ens han impactat especialment. Malgrat que aquella nit el padrí em va adobar a cops amb l’espardenya, i que la mare em castigaria sense sortir de casa durant tot el juliol, només recordo amb precisió la frase lapidària que, amb veu tremolosa i alliçonadora, gairebé plorosa, va llençar-me el pare:

“Veus la bala que hi ha a la recambra? No t’hi havies fixat, oi? La podies haver matat”.

 

El Museu del Traginer: viatge a un món perdut

Deixa un comentari

Pot un sol home salvaguardar un ofici? La pregunta és difícil de respondre, però el Museu del Traginer d’Igualada ens invita a l’esperança. En ell s’hi troben 2.700 peces de la col·lecció d’Antoni Ros i Vilarrúbias (1942-1994), un dels darrers traginers igualadins, i sens dubte aquell qui més ha contribuït a mantenir viva la memòria de la professió.

El Museu del Traginer no és el retrat d’un ofici antic, sinó d’una època passada. No només s’hi pot contemplar quines eren les condicions laborals dels transportistes abans de l’aparició dels vehicles motoritzats;  també permet conèixer altres feines directament vinculades al comerç de productes: el ferrer, el boter, l’esparter, l’adober, l’arrossegador de troncs, el ferrador, el manescal, el carreter… Els objectes recollits per Ros i Vilarrúbias, majoritàriament datats entre 1850 i 1950, ens permeten evocar aquest món perdut.

museutraginer1
Tot i que actualment només apel·lem als traginers com a record històric, aquest ofici jugà una importància cabdal en la vida dels municipis, viles i ciutats. Juntament amb els ramblers, o sigui les persones que transportaven animals arreu del territori per ser venuts, contribuïen enormement en la seva dinamització econòmica i social. En un entorn rural sovint massa endogàmic, eren el nexe per transportar productes, però també traslladar noves idees.

Els carros i carruatges exposats  permeten contemplar aquesta evolució. Originàriament concebuts per el mer trasllat de mercaderies, posteriorment van ser utilitzats com a diligències per apropar la gent a les estacions de ferrocarril i finalment pensats pel transport de grans grups humans. Els visitants que s’apropin al museu hi podran contemplar vehicles per a totes les situacions: la vida pagesa (tartana), els trajectes comarcals, els serveis funeraris o de bombers, el trasllat de grans grups humans (òmnibus), o bé els viatges de la burgesia (landó, berlina, faetó…).

Complementant aquesta selecció de 39 vehicles, el museu també ofereix col·leccions específiques de guarniments: des de brides o selles fins a collars picarols o altres adorns de treball. Especialment destacada, en aquest sentit, és la mostra relacionada amb els Tres Tombs d’Igualada. La col·lecció d’Antoni Ros sobre la festa posseeix objectes des dels anys 20 fins als 80, i inclou un extens documental de 19 minuts (filmat per ell mateix) sobre la desfilada de l’any 1961 pel barri igualadí d’El Rec.

Els Tres Tombs d’Igualada

El Museu del Traginer d’Igualada està estretament vinculat amb l’Antic Gremi de Traginers de Catalunya. Constituïda l’any 1822, aquesta associació és la més antiga de Catalunya. Des de fa gairebé 200 anys organitza ininterrompudament els Tres Tombs d’Igualada. Una longevitat que l’ha fet mereixedora de la Creu Sant Jordi (2009) i el reconeixement de Festa Tradicional d’Interès Nacional. Fruit d’aquesta història, l’entitat posseeix carruatges de gran valor patrimonial, com ara la carrossa de Sant Antoni, o múltiples carros decimonònics per a transportar diferents materials: pell, fogots, paper, bigues, palla, etcètera.

Guillem Carreras, novembre ’17

Xavier del Villar: “No tenim consciència que hem de preservar la memòria popular”

Deixa un comentari

En Xavier del Villar és regidor de Cultura de la Roca del Vallès. Mentre espero que pugi per l’ascensor que el separa de les oficines de l’Ens, penso en la mítica pel·lícula Memento. Què seria de les nostres vides si, com el protagonista d’aquest clàssic de Christopher Nolan, només tinguéssim memòria instantània? Com definírem la nostra identitat si fóssim incapaços de recordar què fèiem fa una setmana, un mes, un any o una dècada? La memòria no només ens permet recordar. Sobretot ens defineix.

Des del 1998, La Roca del Vallès acull l’Arxiu de la Memòria Popular. Creat amb el clar propòsit de conservar el testimoni històric de les mal anomenades “persones anònimes”, conserva tot tipus de documents. Tothom que desitgi salvaguardar les seves memòries, independentment de qualsevol altra consideració (nivell educatiu, procedència, feina, capacitat per expressar-se oralment o per escrit) pot custodiar-hi el seu llegat.

Durant l’entrevista, en Xavier m’explica perquè ara més que mai és important incidir en la preservació de les cròniques històriques. Malgrat que tenim més mitjans que mai per registrar informació, els documents es perden amb una volatilitat alarmant. “No existeixen solucions màgiques”, diu just abans d’acomiadar-nos. Si volem que les generacions futures tinguin elements de judici sobre el què estem vivint ara, i sobretot com ho estem vivint, només hi ha una opció possible: posar-se davant el full en flanc, o la pantalla de l’ordinador, i començar a escriure.

xavierdelvillar

Amb quin objectiu va crear-se l’Arxiu de la Memòria Popular?
L’Arxiu de la Memòria Popular està emmirallat en l’Archivio Diaristico Nazionale ubicat a Pieve Santo Stefano, un poble toscà agermanat amb La Roca del Vallès. Aquest arxiu va ser el primer a escala europea, a recollir les vivències i memòries de la gent de carrer. En Giovanni Marzocchi, al qual vull aprofitar l’avinentesa per agrair-li públicament tota la feina que ha fet amb l’arxiu, va proposar traslladar aquesta experiència a Catalunya, convençut que hi havia un buit social i històric que calia omplir. A tots ens ensenyen els grans fets històrics, però no teníem un centre per apropar les històries personals, que es viuen a peu de carrer. Actualment custodiem més de 2.000 documents.

A qui va adreçat l’Arxiu de la Memòria Popular? 
Estem oberts a qualsevol tipus de col·laboració amb acadèmics, historiadors amateurs, però també qualsevol persona que senzillament vulgui documentar-se. De fet, hem rebut visites de directors teatrals i de cinema que volien saber com la gent va viure un moment històric. Penso que el memorialisme popular està vivint un bon moment. En els darrers anys, hem guanyat consciència acadèmica i institucional que cal preservar el nostre passat. Iniciatives com el Memorial Democràtic de Catalunya, amb qui col·laborem intensament, però també moltes altres, ho demostren.

“Actualment custodiem més de 2.000 documents”

Què pot aportar el memorialisme popular respecte la historiografia acadèmica? 
Qui és un acadèmic per dir a qualsevol persona que no ha viscut allò que escriu? A vegades les històries explicades en els escrits personals presenta una versió oposada a l’anomenada “història oficial”, o senzillament la concreten. Estem interessats també a difondre les sensacions, experiències, fins i tot els sentiments, que una persona viu quan està plenament immersa en un esdeveniment històric.

És bo que totes les persones, independentment del seu nivell educatiu, puguin explicar com han viscut una època o un esdeveniment. El memorialisme popular posa èmfasi en el detalls, aporta molts elements d’anàlisi en la historiografia local, i permet comprendre millor la història d’una comunitat.

En plena revolució tecnològica i proliferació de les xarxes socials, hem de seguir apostant per l’escriptura com a eina per a salvaguardar la memòria?
Sense cap mena de dubte. L’Arxiu de la Memòria Popular alberga tot tipus de formats, com ara fotografies, vídeos, enregistraments sonors. Dit això, penso que cap format pot substituir l’escriptura, ja sigui en format de memòries, epistolaris o biografia.  Pensem en l’1 d’octubre, per exemple, tal com ens animava en Josep Santesmases en un article que vau publicar a Tornaveu. La manera com ho va viure una presidenta de mesa, una persona que esperava la Guàrdia Civil o un Mosso d’Esquadra, no és la mateixa. Ni tampoc van viure el mateix les persones de la Catalunya interior o de la zona metropolitana. Cal donar valor a les imatges o vídeos, però també hem de ser conscients que aquests ens poden mentir molt més fàcilment, segons el tall que escollim o la perspectiva de la imatge que triem. El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva. És molt important contextualitzar aquestes imatges, acompanyant-les d’un text explicatiu.

“El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva”

Els arxivers alerten que la informació cada cop es conserva menys temps. 
És la gran paradoxa dels temps actuals. Tenim més canals i possibilitats que mai per enregistrar la realitat, però els continguts es perden més ràpid. Les xarxes socials podríem dir que són els diaris del segle XXI, i fins i tot hi aboquem informació que no escriuríem per a nosaltres. Tanmateix, no tenim prou consciència que s’hagi de preservar la memòria popular. És un dels grans perills que hem d’encarar si no volem que les generacions futures tinguin poques eines per conèixer com estem vivint ara.

Per això és molt important traslladar la idea que la redacció de les memòries populars no són una “feina” per a gent gran. També els adolescents i els adults han de redactar-ne. De fet, és un fantàstic exercici terapèutic. L’escriptura pot esdevenir una teràpia ens ajuda a externalitzar sentiments i records. D’altra banda, és millor enregistrar el què ens hem viscut a temps real, enlloc d’esperar que el pas del temps ens difumini la memòria. Hem d’estar amatents: els canvis en la vida d’un avi i un nét de fa 100 anys eren molt menors que els que viuen un avi i un nét ara.

Has fet referència a la gent gran. És difícil incentivar-los a redactar biografies? La postguerra va estar marcada per una “llei del silenci” no escrita. 
Ho és. Encara hi ha importants reticències a explicar obertament què ha passat. Des de l’Arxiu de la Memòria Popular treballem molt intensament per revertir aquesta tendència. Totes les persones que desitgin compartir les seves memòries, però tinguin por a fer-les públiques han de saber que l’arxiu disposa de clàusules de confidencialitat. Ens les poden cedir firmant el compromís que no es faran públiques fins al cap d’un període de temps a determinar. Tothom hi surt guanyant: nosaltres ens assegurem que aquests documents estan ben custodiats, i les persones tenen la garantia que les memòries es faran públiques en el moment que elles hagin escollit.

Els nostres avis no van poder gaudir del mateix nivell d’escolarització que les generacions actuals. És difícil que expressin per escrit les seves vivències?
Nosaltres posem molt èmfasi que volem rebre els documents de tothom que vulgui expressar-se. Ens agrada, preferiblement, que les memòries que ens adrecen no hagin passat per cap filtre, sinó que siguin escrites directament per la persona protagonista. No passa absolutament res si els textos presenten errors gramaticals o faltes ortogràfiques. De fet, la mateixa escriptura del text ens parla sobre la vida de la persona, i és un altre element d’anàlisi a valorar per les generacions futures. Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat.

Per altra banda, també som conscients que costa fomentar la redacció de memòries. Per això també hem organitzat projectes de memòria oral. Un exemple: ens vam adreçar als avis de La Roca del Vallès i vam enregistrar en format audiovisual les seves entrevistes. Ho volíem saber tot, d’ells: què menjaven, quina vida duien al camp, com s’ho passaven bé, etcètera.

“Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat”

Edicions Viena ha publicat totes les obres guanyadores del Premi Romà Planas i Miró. 
Vam crear el Premi Romà Planas i Miró de memorials populars, premiat amb 1.200€ i la publicació de l’obra guanyadora, amb l’objectiu d’incentivar la redacció de memòries populars, i de retruc, ampliar el fons de l’Arxiu. Té un abast internacional, i cada any rebem obres de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Per qüestions generacionals, la majoria d’obres que rebem tracten sobre la Guerra Civil Espanyola, la postguerra o la Segona Guerra Mundial. Aquesta tendència però, anirà canviant amb el pas de noves generacions. Lògicament, però, s’hi poden presentar totes les persones que vulguin i la seva autobiografia no cal que sigui de les temàtiques que acabem d’anomenar. Només exigim un requisit: que les obres no hagin estat ja publicades, han de ser inèdites.

Alguna història que hagis llegit i t’hagi captivat especialment?
Més que una història, explicaré una anècdota. En el darrer acte de lliurament del premi Romà Planas, en Jordi Rosell –guanyador del certamen—va portar dos objectes molt especials: un violí i una harmònica. El violí li va regalar un jueu, amb l’estrella groga cosida a l’americana, que el nen es va trobar pels carrers de Bordeus: ell li portava menjar i el jueu li ensenyava música. L’harmònica li va regalar un soldat alemany que anava en bicicleta a la granja on vivia: a la granja li donaven de berenar i el soldat els hi tocava cançons alemanyes i franceses. Tenir aquells dos instruments presidint la presentació del llibre i poder-los escoltar de la mà de dos músics professionals va ser molt commovedor i emotiu.

Guillem Carreras, octubre ’17

Quan els carrers eren dels nens

Deixa un comentari

Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.

perez-de-rozas1

Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil 

Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.

“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d’un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.

La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: “Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.

La percepció del carrer com un espai perillós 

La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l’impuls de l’Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l’ extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l’estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.

La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses.   “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.

En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es  viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.

Guillem Carreras, octubre ’17

Anaís Falcó: “La globalització empeny a homogeneïtzar la cultura”

Deixa un comentari

Festa prové del  llatí festus, “que causa alegria”. És possible aquesta joia quan la tipificació de la festa impedeix la participació espontània de les persones? Les 370 pàgines de la tesi doctoral Patum: música i festa se circumscriuen merament a la festa bergadana, però no renuncien a plantejar dilemes com aquest, extrapolables al conjunt de Catalunya, i probablement també totes les societats occidentals. Com es produeix la transmissió cultural de les festes, especialment aquelles més genuïnes d’un poble o ciutat, durant el segle XXI? Com es combat l’ homogeneïtzació cultural provocada per la globalització? Quin paper hi juga la música en tots aquestes processos? Falcó, que a través del grup Corrandes són corrandes impulsa la promoció de la cançó improvisada en català, apunta en aquesta entrevista unes quantes conclusions que ha extret de la recerca.
anais_2

Escrius a la tesi: “Etnomusicologia no és un efecte sonor, sinó tot allò que fa ser i sentir”. Com explicaries aquesta disciplina als lectors de Tornaveu?
Originàriament, l’etnomusicologia tractava l’estudi de la música considerada “forana”. Quan el món estava dominat per grans imperis, els occidentals començaren a estudiar la música de les colònies. Després d’aquesta primera experiència, els investigadors decidiren estudiar també la música de les societats occidentals que no podia encabir-se en cap gènere acadèmic. Avui en dia, aquesta classificació ja no té sentit. Sí que és important entendre que, a través de l’estudi dels efectes sonors, l’etnomusicologia intenta comprendre com és una societat. No es pot estudiar l’etnomusicologia d’un indret sense comprendre’n el context.

Quina era la hipòtesi que et vas plantejar quan vas començar a preparar la tesi doctoral?
Anteriorment havia fet diferents estudis de situacions festives. En aquestes investigacions, vaig descobrir que hi havia un discurs patrimonialitzador de la festa que sovint intenta presentar-la com a producte. Aquest discurs vol tipificar-ne les característiques amb propòsits turístics, econòmics o senzillament identitaris. A vegades coincideix amb la manera com les persones viuen la festa, però moltes altres vegades no. En la tesi doctoral volia analitzar com afectaven els discursos patrimonialitzadors de la festa en l’àmbit musical.

El treball de camp ha estat molt important en la investigació
He dividit el treball de camp, que al meu entendre és essencial en qualsevol investigació etnomusicològica, en la realització d’entrevistes, l’observació directa i la documentació escrita de fonts primàries i secundàries, històriques i contemporànies. És molt important aquesta feina per poder comparar en diferents èpoques la festa. En el terreny musical, que se circumscriu a allò fugaç i volàtil, és molt important registrar acuradament tot el que s’esdevé als carrers i places.

Com sorgí aquest procés de patrimonialització de la Patum?
Aquest tipus de procés no és un moment únic, sinó que és quelcom que es va fent en diferents èpoques. Jo destaco dos moments, que són els dos canvis de segles XIX i XX. Per exemple, a mitjans del segle XX, la transmissió de les músiques de Patum es feia via oral. Atesa la gran quantitat de músics que sorgiren de les escoles de música, es decidí ordenar i refer els arranjaments. Aquest fet suposa una revaloració de les músiques que contribuí notablement en el procés de patrimonialització que hem viscut al segle XX. Tot i que amb matisos, podríem afirmar que la música és un dels motors que incentiven el canvi de model festiu.

De quina manera? 
La patrimonialització a vegades respon a la por de ser oblidats. Temem que allò que ens fa ser especials sigui perdut, i per tant volem conservar-ho. I malgrat que els discursos sobre el patrimoni cultural immaterial admeten que les festes són pràctiques dinàmiques i subjectes a transformar-se, sovint es codifiquen excessivament. S’allunyen, sense voler-ho, de la gent que en vol fruir i participar de sentir el col·lectiu de la celebració.

Per exemple, s’estableixen uns comportaments al voltant d’unes músiques determinades que es transmeten amb l’experiència. En el moment que s’expliquen i es fixen, sovint s’allunyen de la realitat. Per exemple, durant el Ball de l’Àliga de Patum s’ha de mantenir un silenci absolut. Doncs bé: són moltes les persones que fan un “shhhh” sonor com a protesta irònica a aquesta tipificació.

“La música és un dels motors que incentiven el canvi de model festiu”

La música s’adapta al sentir de la gent, afirmes.
La música s’adapta als contextos de la festa, però ho fa espontàniament. El 2015, el passacarrers de Patum va coincidir amb una final de Champions on jugava el Barça. Quan els músics van saber que havia guanyat el partit, van canviar una estona la melodia del pasdoble que interpretaven per tocar l’himne del Barça, i tothom ho va celebrar. L’any següent, quan es va decidir que una cançó del Bruce Springsteen fos interpretada, els músics l’arranjaren de tal manera perquè els gegants i la gent poguessin ballar-la. En els dos casos s’havia “alterat” l’hegemonia del repertori; en un primer cas es va fer de forma espontània i no va provocar cap aldarull ni rebuig, en el segon cas va ser un element de conflicte.

Has dedicat el capítol central de la tesi a l’estudi del tabal. 
És la icona de la Patum. Malgrat això, sempre ha existit certa ignorància a l’hora de comprendre el model sonor que el regeix. No s’ha considerat música, i a la vegada és criticat per no complir les lògiques de la música acadèmica. Estudiar-lo m’ha permès descobrir que es regeix amb unes lògiques sonores transmeses oralment molt interessants i que l’enllacen amb altres fenòmens sonors d’arreu del món. De fet, una de teories més repetides adjudica que el nom de la festa va sorgir del so d’aquest instrument.

És una hipòtesi errònia?
No nego categòricament que el nom provingui de l’onomatopeia. Tanmateix, crec que cal valorar altres hipòtesis. L’antropòloga nord-americana Dorothy Noyes apuntava que el lexema “pa” sempre està relacionat amb tot allò que implica caminar, mentre que el sufix “tum” es relaciona amb els espetecs forts. I a Patum, és ben conegut, hi trobem els dos elements (galops o salts i petards). Dit això, encara hi ha molts camps oberts per resoldre l’etimologia de Patum. I malgrat tot, l’ús onomatopeic és present a la concepció del tabaler per ordenar les diferents formes de tocar.

“El tabal es regeix amb unes lògiques sonores transmeses oralment molt interessants i que l’enllacen amb altres fenòmens sonors d’arreu del món”

Més enllà de l’àmbit musical, la tesi explica que la patrimonialització de la festa no és un fenomen nou. 
S’ha estudiat molt en diferents àmbits i casos. Al naixement del catalanisme, a finals del segle XIX, es creen un seguit de referents necessaris per a identificar la cultura catalana. Una creació de símbols que perdura durant el segle XX, i que va renovant els seus valors segons cada moment històric. La sardana, per exemple, era concebuda únicament com una dansa de germanor; ara, en canvi, també se’n reivindiquen els elements esportius o estètics.

Els processos de patrimonialització tendeixen a ser conduïts pel poder econòmic o polític. Intentar redefinir una festa implica, forçosament, que vols controlar-ne els paràmetres. Això comporta que la vivència de la festa, regida per paràmetres molt complexos, queda troncada. No dic que les institucions o entitats que intenten patrimonialitzar una festa ho facin amb mala intenció. Sovint senzillament intenten inculcar uns nous valors amb tanta insistència que desvirtuen la festa.

Actualment el concepte Patrimoni Cultural Immaterial està en voga. 
A finals del segle XIX, els ideals de la Renaixença volien reivindicar els elements de la cultura catalana que no estaven “contaminats” per l’espanyola. En les darreres dècades, el paradigma ha canviat. La globalització ens empeny a l’homogeneïtzació de la cultura. A contrapartida i en resposta de protesta s’ha volgut remarcar la diferència local, però s’ha fet des dels mateixos paràmetres generals de la globalització. Per exemple, voler aconseguir un títol global per ser part d’aquest món. Per això, moltes expressions de la cultura popular busquen el reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Molts especialistes ja fa temps que alerten de les problemàtiques que això pot suposar i aquí se’n demostren algunes estudiades des del camp musical de la festa.

Guillem Carreras, octubre’17

Mayte Duarte: “El drac és un element identitari català”

Deixa un comentari

“Si t’hi fixes, els trobaràs a totes bandes”, m’alerta la Mayte Duarte, quan li pregunto abans de l’entrevista sobre la presència dels dracs a Catalunya. I no s’equivoca. La seva presència és omnipresent: en els balcons modernistes, en les mènsules romàniques, en finestrals medievals, i més que enlloc, en les colles d’imatgeria festiva presents a tot el territori de Catalunya… Durant la conversa, la Mayte, autora de la tesi doctoral “El Drac a Catalunya. Presència i evolució del drac en el Bestiari català”, explica el caràcter dual d’una bèstia que, malgrat la persistida persecució a la qual ha estat sotmesa per les autoritats eclesiàstiques, sempre ha sabut guanyar-se l’estima de totes les generacions de catalans.

mayte123
Quan comencem a tenir referències de dracs a Catalunya?
A Orient, el drac sempre ha estat una bèstia molt ben considerada. S’ha concebut com una força primigènia, creadora, que dóna el foc, íntimament associada a la saviesa, el poder. Aquesta imatge va ser la predominant també a Catalunya des que els fenicis, aproximadament l’any 600 aC, van introduir-lo a les nostres terres. Totes les civilitzacions posteriors (grecs, etruscos, romans, sarraïns) seguiren tenint-ne una imatge molt positiva.

L’equiparació del drac com una bèstia malèfica és molt recent. La fomenta el cristianisme entre el segle XII i XIV, arran de la lectura d’uns quants fragments de l’Apocalipsi. Malgrat que aquesta visió medievalista va arrelar ràpidament en l’imaginari dels catalans de l’època, el drac sempre ha exercit una forta atracció a Catalunya.

Existeix un drac arquetípic català?
És habitual que posseeixin els quatre elements de la natura (aire, aigua, foc i terra). No crec que es caracteritzi per la seva morfologia, sinó pels símbols que transmeten. El drac català és un gran protector, el que vetlla pel coneixement i la il·luminació. Per això el trobem en els balcons de les cases, en les portes, en les esglésies, en les finestres, escales, talaies, etcètera.

“L’equiparació del drac com una bèstia malèfica la fomenta el cristianisme entre el segle XII i XIV”

La simbologia del drac a Catalunya que hem heretat a Catalunya és similar a la dels altres pobles del nostre entorn?
La imatge que hem heretat a Catalunya el drac és la manifestada en totes les produccions artístiques durant el naixement d’Europa. Des de la grecoromana cap a 3000 aC influenciada per la cultura d’Orient Mitjà i que per terra i per mar va comerciar amb tot el Mediterrani  fins Egipte.

L’home de l’Edat mitjana reconeix un drac en veure l’animal que es descriu en els bestiaris com: “la més gran de les serps” però que no ho és; pot posseir “diversos caps”, té un caràcter igni i capacitat aquàtica. Les seves al·lusions sempre van acompanyades d’imatges d’un animal serpentiforme, bípede, alat, amb cap de mamífer i urpes de lleó.

El drac és la més gran de les serps i de tots els éssers vius que hi ha a la terra. Quan el drac surt de la seva cova, sovint s’eleva als cels, i l’aire que l’envolta es torna roent. Amb cresta, boca petita i una estreta gola. I controla i domina els camins, rius i malpassos.

La introducció dels dracs a Catalunya no pot entendre’s sense els bestiaris. 
El primer bestiari en què trobem un retrat d’un drac és el de Philippe de Taün (1121-1135) i tan sols el de Cambridge dedica una secció específica al Drac. Amb l’ invent de la impremta al final del segle XV, els llibres d’animals estampats proliferen ja a les més diverses biblioteques catalanes. A Catalunya, la primera referència ben datada d’un llibre que podríem identificar pròpiament com un bestiari la trobem el 1439 a la biblioteca de Mateu Novella, mercader de la ciutat de Cervera, del qual, segons sembla, no queda cap rastre. Dels bestiaris catalans conservats, cal destacar el Manuscrit 75, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ja que és un text complet i una versió catalana molt fidel del Bestiari toscano. També és molt interessant el Manuscrit 87 de la Biblioteca de Catalunya  que, encara que també segueix el Bestiari toscano, presenta nombroses variants que fan referència, sobretot, a la part de la moralització, que és molt més amplia i més detallada en els exemples, molts dels quals són originals de la versió catalana.

Els dos bestiaris citats són complets pel que fa al text, però no inclouen cap il·lustració. En canvi,  el Manuscrit 310 de la Biblioteca de Catalunya, tot i que és fragmentari, és l’únic bestiari català conegut que conté il·lustracions (si bé és una obra modesta escrita en paper i els dibuixos estan executats amb tinta negre i de manera rudimentària.

Si el cristianisme havia promogut un visió malèfica dels dracs, com fou possible la seva introducció en els seguicis? 
Si les autoritats eclesiàstiques del moment haguessin pogut escollir, aquesta bèstia no hi hauria participat mai. El drac forma part del seguici popular senzillament perquè el cristianisme no va poder combatre la fascinació que sentia la gent envers ells. Recordem, com et deia, que era un animal molt vinculat als ritus de la terra des de feia gairebé dos mil anys. No podent anorrear-lo de l’imaginari col·lectiu, aposten per una solució alternativa: incorporar-la en l’entremès de l’ infern en la batalla de Sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables. Perdent-se primer la visió de la batalla amb l’escenografia de l’ infern, restant només els diables i els dracs separats i sense cap connexió.

“Si les autoritats medievals haguessin pogut escollir, el drac mai hauria participat del seguici”

Una aposta pel pragmatisme.
Ja que no pogueren fer desaparèixer la pràctica pagana dels ritus agraris estacionals, van fer seva la festa al carrer incorporant els seus elements simbòlics i dotant-los de nous significats,  per a poder-la controlar, convertint-la de pagana en sacra. Les primeres referències de dracs a Catalunya són el de el de Barcelona, que surt ja a la processó de Corpus del 1424; el de Montblanc, que ja apareix citat al 1586; o el d’Igualada, a la processó de Corpus del 1596.

Entre els dracs més antics documentats i referenciats a Catalunya trobem el de Vilafranca del Penedès, el de Solsona i el de la Bisbal del segle XVII. Aquests són els únics que encara estan conservats i en actiu.

Sabem quin protocol tenien els dracs en els seguicis medievals?
Tota la imatgeria del bestiari català està vinculada a les identitats: el poder civil, l’eclesiàstic i el poble. A Solsona, que és l’única ciutat que conserva i segueix el protocol del Corpus fidelment  tots aquests elements queden perfectament representants. El drac apareix  i s’empodera durant dos dies de la vila. És el símbol del poder popular, i en conseqüència, el gran tòtem de les forces alliberadores, representades amb expressions relacionades amb el foc. Passats aquests dos dies, l’àliga (símbol del poder civil) restableix l’ordre jeràrquic de nou.

El drac com a representant del poder popular i individual. 
Exactament, però gairebé sempre des d’una perspectiva pejorativa. En l’època medieval, quan el cristianisme era ideològicament hegemònic, ningú volia ser-ne portador. Era humiliant i vergonyós. Per això els presoners podien commutar part de les seves penes si hi accedien. Després, va ser un mitjà per què les famílies més pobres, que no podien sustentar-se durant l’hivern, s’hi prestessin a canvi d’un sou. Arribant a ser una tasca de caràcter hereditari que en alguns indrets gairebé ha arribat vigent fins a l’any 2000.

La llegenda catalana més popular, la de Sant Jordi, és protagonitzada per un drac. 
Quan veiem un cavaller enfrontant-se a un drac, gairebé sempre l’associem a Sant Jordi. I moltes vegades ens equivoquem. En contra de la creença generalitzada, Sant Miquel (sempre representat amb una espasa a la mà dreta) és l’únic que té potestat per a matar-lo segons l’Apocal·lipsi. Sant Jordi, acompanyat d’una llança a la mà esquerra, només el pot domesticar. També podem qüestionar-nos què entendre per “salvar la princesa del drac”. Basant-se en representacions artístiques medievals, algunes estudioses han conclòs que el drac era un símbol libidinal, i el seu aniquilament, pot ser interpretat com una repressió de la sexualitat femenina.

“Portar el drac era humiliant i vergonyós. Per això els presoners podien commutar part de les seves penes si hi accedien”.

Acostumes a parlar del mateix drac com un símbol identitari català. 
Pensa que a Barcelona hi ha més de 1.000 dracs censats; de fet, és la ciutat del món amb més dracs diferents per metre quadrat. Aquestes dades demostren el seu gran arrelament. Malgrat que molts cops han intentat eliminar el drac de la vida pública, ningú ho ha aconseguit. Per això s’ha convertit en un símbol d’una cultura, la catalana, que sempre ha lluitat contra imposicions.

Per això convé insistir-hi: el patró de Catalunya, Sant Jordi, no vol matar el drac sinó domesticar-lo. Trobar l’equilibri de la dualitat humana, marcada pels desitjos d’alliberament i els anhels d’ordre.

En les darreres dècades, estem vivint una gran proliferació de dracs. Tens por que la funcionalitat que el drac jugava en el seguici quedi diluïda? 
L’evolució històrica del drac és molt interessant i singular. Era un element pagà, va esdevenir una figura sacra, posteriorment es va laïcitzar i actualment és una imatge civil. Com que sempre ha representat l’alliberament popular, veig molt coherent que la gent se’l faci seu. Ho hauríem vist abans si no haguéssim viscut en una societat confessional.

Per altra banda, penso que tenim les pràctiques associades als dracs molts interioritzades. És curiós que en molts llocs on s’havien perdut els protocols festius, la gent seguia reproduint els ritus d’una manera coherents. Deixa’m explicar-te una anècdota molt significativa per il·lustrar-ho. En algunes tradicions, els dracs són vetlladors de la justícia. Quan un drac xiula s’està cometent una injustícia. Per això es troben en les finestres, teulades o portals d’edificis que havien estat tribunals medievals. Doncs bé: a Solsona, quan el drac s’empodera de la ciutat i el cedeix als seus pobladors, vaig constatar que part de la pirotècnia eren petards xiuladors. Quan els hi vaig preguntar el motiu, ningú me’l sabia dir. I tanmateix, tots estaven convençuts que eren els petards que millor hi quedaven!

Guillem Carreras, setembre ’17

Older Entries

%d bloggers like this: