Un petó baixant del tobogan

Deixa un comentari

El nen va baixar del tobogan, va córrer esperitat cap al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo estava fent un cafè prop de Ricard Vinyes, perdut en les meves cabòries, pensant en tot i res, sense més propòsit que deixar passar les hores impassiblement. Suposo que l’escena m’hauria passat desapercebuda qualsevol altre dia de l’any. Ahir, trasbalsat per un espectre contradictori d’emocions, aconseguí captar la meva atenció. Almenys la suficient per reflexionar sobre el pas del temps, i com els anys ens tornen més crítics, més negatius, més durs amb els altres, més exigents.

Algú s’imagina un home o dona de trenta anys baixant d’un cotxe, fent un esprint de cent metres i petonejar efusivament la seva parella, el seu pare, la seva mare, el seu germà o germana, sense importar-li on es troba, qui hi ha mirant a l’entorn, ni plantejar-se què pensarà d’aquesta acció la mirada aliena? La vergonya ens refreda, i sense calidesa no hi ha llibertat.

I tanmateix, la vida regala moments que ens obliguen, en el sentit més afectuós i literal del terme, a donar les gràcies sense motius “concrets”. A fer un petó baixant del tobogan. A llençar a les escombraries els “què diran”, les repressions vestides d’elegància, i aquesta bèstia tan destructora anomenada por que tots alimentem en nom d’una falsa cordialitat.

naltrusteatre

Avui em sento amb l’obligació de mostrar el meu agraïment a totes les persones que m’han permès viure una experiència tan única com és protagonitzar El dret d’escollir. Començant per una que mai tindré el goig de conèixer: Brian Clark. De la mateixa manera que seria injust valorar una casa per l’acabat de la pintura, l’ornamentació de les cortines o la distribució de les llums, també ho és jutjar la qualitat artística d’una obra en funció dels tècnics, actors o directors que l’interpreten. Ells sempre podran embellir-la, i afegir el seu toc personal –que pot ser més o menys encantador, segons les aptituds de cadascú—, però en qualsevol cas mai assentaran els fonaments que distingeixen els textos en excel·lents, bons o prescindibles.

Whose life is it anyway? és art en majúscules. Clark defensa una posició moral molt definida, com se’ls hi ha d’exigir als bons artistes, però presenta tots els posicionaments amb honradesa. Sense caure en estúpids sectarismes que converteixen l’art en mera propaganda encoberta, i no pas en la recerca empàtica que tot creador hauria de desitjar. Text profund, text sincer, text commovedor, text amb molts registres, text per gaudir com un camell estudiant-ne els matisos i interpretant-ne les escenes.

Mesos d’horaris intempestius i sempre canviants (i sempre canviants a l’últim moment), m’han tornat a demostrar que tinc una família Comãneci. D’actuació perfecta. Moltes gràcies, amor meu, per tenir tanta paciència escoltant els meus “rotllos” (dignes de ràdio barata) sobre els matisos d’una frase, els dubtes que tenia en les escenes més còmiques i per aguantar tant estoicament  aquest “monotema” de l’obra tants i tants mesos. Ets la millor!

Tenir el sopar a punt quan arribes a Santa Coloma sense temps ni per preparar-te’l, acompanyar-me o recollir-me d’Igualada per arribar a temps a la feina, oferir-me consells molt útils per superar alguns defectes d’obres passades… De tant voltar, aquesta temporada he tingut complex de baldufa, però vosaltres m’ho heu fet tot molt més fàcil.

I com no, last but not least, els meus companys d’escenari. Quin plaer compartir riures, solucions i maldecaps amb vosaltres! Quina sort saber que, hagi com hagi anat la setmana, els dimarts i els divendres sempre acabaran bé! Com me’n sento d’afortunat de ser un dels Naltrus! Penso que tenim molt camí per recórrer interpretativament, molt marge de millora, però tinc la sensació que aquest darrer any hem assolit la maduresa com a grup. Ens hem afrontat a dos animals salvatges, com són Víctimes i botxins i El dret d’escollir, i ens n’hem sortit més que victoriosos.

A vegades, es pinta l’expressió “teatre d’aficionats” amb un deix pejoratiu. Jo la reivindico! I tant que en som, d’aficionats! Més, o com a mínim tant, que molts dels qui pugen al Romea, el Poliorama o al TNC. O, ben mirat, potser és cert que l’expressió queda pobra… “Aficionats” és un atribut massa neutre per nosaltres. Les obres del Grup de Teatre Naltrus haurien de ser definides com a “teatre d’apassionats”.

Sempre he recelat dels actors grandiloqüents, que afirmen simpatitzar completament amb els personatges que encarnen. Tota apel·lació al mètode Stanislavski m’ha semblat (i segueix semblant-me) una collonada postmoderna sense cap tipus de valor ni consistència, més enllà de fer esclatar de riure els futurs historiadors del teatre amb sonores riallades.

Allò que no podia imaginar-se, ni poc ni molt ni gens ni mica, és viure la sensació que m’ha generat interpretar l’ Artigues. Talment deixés de ser en Guillem representant un personatge i que aquest visqués una vida pròpia. La mentida feta veritat. La victòria del ser sobre l’esdevenir. I sí, ho admeto… Si jo mateix llegís aquestes mateixes línies fa uns mesos, les titllaria de literatura banal i sentimentalisme carrincló. Suposo que no té massa sentit intentar explicar aquestes sensacions. En qualsevol cas, moltes gràcies per haver-me permès viure-les.

Quedarà molt cínic si afirmo que interpretant l’Artigues m’he sentit com un nen baixant del tobogan? Hi quedarà? Creieu que hi quedarà? Doncs visca el cinisme!

30 d’abril de 2017.

Tradició és progrés

Deixa un comentari

Tot i l’auge que les expressions de cultura popular estan vivint els darrers anys, la paraula “tradició” segueix emmarcant-se, en l’imaginari mental de bona part de la ciutadania, com a sinònim de quelcom arcaic (en el millor dels casos) o obsolet (en el pitjor). Talment el camp semàntic de paraules amb el qual pogués relacionar-se impedís concebre-la des del present, amb una mirada útil i actual, i no merament expositiva.

tradicio

En el marc del simposi “La cultura que ve”, organitzat pel Departament de Cultura a la Fundació Joan Miró, Vicenç Villatoro ha volgut denunciar aquesta simplificació excessiva, que tendeix a presentar les expressions tradicionals com manifestacions mortes, rígides, inamovibles, limitades a exercir de rèmora i condemnades a desaparèixer.

Prèviament, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha volgut fer una reflexió de fons entorn l’accés de la ciutadania a la cultura. Villatoro ha alertat que tendim a focalitzar-nos excessivament en els trets distintius dels creadors culturals, en detriment de la qualitat de les seves obres. “Les obres de Shakespeare – ha emfatitzat- no anaven destinades a un grup social, ni a una opció ideològica, sinó que apel·laven a la persona”. En aquest sentit, ha remarcat la necessitat de prioritzar els “substantius” (el què) als “adjectius” (el qui) alhora de valorar una expressió cultural.

Fixar-nos en les característiques dels creadors culturals ens reclou en les “nostres bombolles particulars”. Empeny la ciutadania a menystenir o vanagloriar una obra simplement per la seva autoria. La tradició és un gran instrument per “vacunar-nos” contra aquest maniqueisme, ha defensat Villatoro; ens dota d’un pòsit d’experiències comunes que ens ajuden a entendre el present i albirar el futur; ens marca una línia temporal que ens permet progressar com a societat. “Si no tinguéssim referents tradicionals – ha insistit Villatoro—hauríem de començar contínuament de zero”. Una situació poc desitjable , ha prosseguit, en la mesura que les comunitats quedem completament fragmentades, despreses d’un codi comú, i la inclusió i la cohesió social s’endevinarien com una empresa impossible.

Significa aquest posicionament que convé mantenir les expressions tradicionals artificialment? Just al contrari. Precisament perquè les tradicions només existeixen en la mesura que són útils, i no pas simplement perquè han estat heretades, són inevitablement actuals. No segueixen adoptant-se per un “compromís històric” (altrament no desapareixeria mai cap tradició),  sinó en la mesura que compleixen una funcionalitat econòmica (vendre panellets per Tots Sants, per exemple) o social (com ara agrupar una família entorn el Tió). En aquesta línia, Villatoro ha conclòs que només podem concebre les tradicions amb els mateixos paràmetres que jutgem una obra artística, sinó que hem de valorar els innegables guanys que comporta per la comunitat on es practica.

Guillem Carreras. Març ’17

Desfer encisos a Santa Coloma

Deixa un comentari

figa

A “Les bruixes catalanes”, Cels Gomis parla sobre els costums de les diferents poblacions catalans quan algú ofereix menjar en mal estat. 

“A Castelldans, fins les xiquetes petites, si troben res menjar, no s’ho mengen que no ho hagin senyat quatre vegades. Però a Santa Coloma de Queralt no ho senyen, sinó que llencen, ho tornen a collir i les parteixen en tres o quatre bocins per desfer l’encís. En aquest mateix lloc, per venjar-se d’aquell qui els ha donat un mal, agafen la roba que han portat mentre l’han tingut i la pengen en una estaca  una corda; després agafen un bastó i colpegen una bona estona la roba tan fort com poden, creient que d’aquesta manera tot el mal torna a la persona que els ha donat el que ells han paït. Per assegurar més la cura i la venjança, si aquella roba no els dol, després de ben assotada, la colguen en un pedregar fins que queda ben consumida”

 

 

Associació Aurembiaix: “Els mites de la cultura popular són perillosos”

Deixa un comentari

Pau Plana i Robert Querol parlen sense subterfugis. Des de l’Associació Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix (Lleida), han defensat una concepció dinàmica i canviant del patrimoni festiu català. Totes les expressions tradicionals evolucionen, argumenten, i les qualificades com a tradicionals no són una excepció. Reivindiquen que l’objectiu de les expressions culturals és crear elements d’identitat en una comunitat, independentment dels segles, dècades o anys que portin celebrant-se. Les expressions culturals tenen un pedigrí especial, no ho neguen; tanmateix, no volen caure en la temptació de fer passar bou per bèstia grossa, i assimilar sense proves que totes les celebracions tenen un origen remot.  

aurembiaix
Deixeu-me començar per l’anècdota. Com sorgeix aquest nom: Associació de Cultura Popular i Tradicional AUREMBIAIX? 
Robert Querol.- Aurembiaix és el nom d’una comtessa d’Urgell, coetània de Jaume I. De fet, les males llengües afirmen que van ser amants. Un soci de l’associació va proposar aquest nom, i la resta de membres el va aprovar. És un nom molt comú en les terres lleidatanes, sobretot vora Balaguer.

Recentment, el Departament de Cultura va organitzar una xerrada per parlar sobre la gestió de les Cases de Festa i els Centres d’Interpretació. Quin funcionament seguiu al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida? 
Pau Plana.- La gestió del Centre Cultura Popular i Tradicional de Lleida és compartida entre l’Ajuntament de Lleida i Aurembiaix. Quan Aurembiaix va demana un espai per desenvolupar un reguitzell d’iniciatives relacionades amb la cultura popular, la regidora de Cultura va cedir aquest (2012). Vam firmar un conveni segons el qual l’Ajuntament s’ocupa del manteniment de la infraestructura, i nosaltres ens comprometíem a dinamitzar-lo.

R. Q.- Des de llavors hem organitzat i coordinat un fotimer d’activitats. Malgrat que no es tracta d’un centre cívic, perquè no disposa de personal ni un horari fix, hem obert el centre a altres associacions: grallers, grups de músiques tradicionals, associacions que preparen el seguici, etcètera. Com més moviment hi hagi, molt millor. Especialment en l’àmbit musical, que va focalitzar la nostra atenció els primers anys d’existència, hem fet una feina molt important. Hem assessorat conjunts de grallers o ministrers, els hem permès trobar nou repertori més lligat al país.

La història d’Aurembiaix, tanmateix, és molt anterior. 
P.P.- Des que vam constituir-nos l’any 2001, sempre hem mantingut una bona relació amb l’Ajuntament. Hem intentat coordinar-nos en l’organització de les Festes, especialment el seguici de la Festa Major, si bé incidint en moltes altres. Sempre hem participat de forma prepositiva en la regeneració d’una nova concepció festiva. Hem treballat molt en la recerca: perquè les festes siguin de gran qualitat, han d’estar ben documentades.

R.Q.- I també hem impulsat nou repertori festiu. El Ball dels cavallets és un bon exemple. Els cavallets eren uns elements genuïnament lleidatans que no tenien ball propi. Juntament amb l’Esbart Sícoris, vam proposar a l’Ajuntament de crear-lo. Vam tardar dos anys (2006-08), però actualment estan plenament consolidats.

Una de les voluntats del Centre de CPTL és crear xarxa entre tots els grups que participen de la cultura popular lleidatana. 
R.Q.- La intenció hi és… (riures) En el cicle Diàlegs culturals hem convidat gent que parlés sobre temàtiques molt variades: diables, castells, pessebrisme… Moltes vegades, lamentablement, costa trobar llaços entre diferents grups. És complicat fer entendre que és possible treballar en projectes comuns. Hi ha petits àmbits on es fan avenços, com ara el seguici, però segueix existint aquesta mancança.

P.P.- Si haguéssim de radiografiar les institucions que vetllen per la cultura popular a Lleida, hauríem de dibuixar tres vèrtexs: els serveis tècnics de la Regidora de Cultura, La Casa dels Gegants de Festa, i el CTPL. Resumidament, podríem dir que l’Ajuntament organitza i dóna suport a moltes activitats i la Casa dels Gegants exerceix com a centre expositiu dels elements festius. De facto, nosaltres fem d’intermediari entre aquestes dues parcel·les. No ens limitem a dotar de contingut els elements festius; volem aprofitar aquests coneixements per dinamitzar les celebracions.

Quina repercussió ha tingut la vostra feina, en aquest aspecte? 
P.P.- Com abans deia en Robert, hem aconseguit traslladar les recerques a peu de carrer. El Ball de cavallets que esmentàvem és un exemple, però no pas l’únic. En aquest sentit, l’intent més reeixit ha estat la recuperació del ball de moros i cristians.

R.Q.- A nivell més teòric, l’investigador Ramon Fontova va publicar el llibre Les representacions festives a Lleida (1700 – 1975). Es tracta d’un treball molt potent, fruit d’una gran recerca arxivística, que caldria traslladar millor a les entitats de cultura popular. També hem col·laborat amb la Revista Arts del Centre de Belles Arts de Lleida, o altres revistes interessades en cultura popular de Lleida o altres comarques de Ponent. Moltes vegades, la cultura popular està assentada sobre mites que ningú ha contrastat. Per això és tan necessària la difusió d’aquests treballs científics.

Sovint, aquestes recerques hauran trencat creences molt assentades en la població. 
P.P.- Un dels grans mites de Lleida és el marraco. Contra la creença popular, és un invent del segle XX. Per a moltes persones, aquest descobriment és una catàstrofe, però nosaltres ho vivim com un fet il·lusionant. Hem de felicitar-nos: un element festiu del segle XX ha aconseguit consolidar-se absolutament entre la població. Actualment és una icona lleidatana. Què més volem?

R.Q.- Sembla que un element perdi importància si no té 500 anys d’antiguitat. Creiem que es tracta d’una concepció errònia. Els lleidatans no vindran a les festes populars simplement dient-los-hi que fa molts anys que se celebren; ho faran si comproven que la qualitat del vestuari, la música, les danses, etcètera, és alta.

En el darrer Canemàs, ens vam fer ressò de l’article “Balls de bastons, balls de diables, moros i cristians i les noces de Ramon Berenguer IV”. En aquest treball, Pau, desmuntaves la creença que la primera expressió de balls de bastons va celebrar-se a Lleida l’any 1150. 
P.P.- Sí, la creença que els balls de bastons se celebren en el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella (1151) va fer fortuna gràcies a Amades. Ell va arribar aquesta conclusió a partir d’una font indirecta i llunyana: la interpretació d’una interpretació d’una interpretació. Evidentment, aquelles expressions culturals que han estat documentades molts segles enrere tenen un pedigrí especial. Tanmateix, hem d’exigir que les datacions es demostrin documentalment.

R.Q.- L’essencialisme és perillós. Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps. A l’Associació Aurembiaix, pensem que les versions històriques, encara que no siguin historicistes, són un camí a explorar.

En l’àmbit de les infraestructures, es parla de Lleida-Pirineus com un epítet indissociable. En l’àmbit de la cultura popular hi ha gaire relació entre Lleida i les comarques? 
R.Q.- Històricament, Lleida no ha volgut exercir gaire influència sobre aquestes comarques. A diferència de Barcelona, Girona o Tarragona, que conviuen amb altres ciutats poblades, la segona ciutat més nombrosa de la demarcació de Lleida voreja els 15.000 habitants. Per això Lleida ha renunciat ha exercir de capitalitat. No s’hi ha esforçat en la mesura que cap població podia qüestionar-la. En l’àmbit de la cultura popular, la situació és semblant. Les comarques lleidatanes funcionen autònomament.

P.P.- De fet, durant molt temps, el referent de cultura popular a nivell de difusió a la demarcació de Lleida han estat els carranquers de Cervera. Ells foren innovadors en l’ús de les xarxes socials com a eina de difusió. Certament, la realitat de Lleida és molt diferent que la de Solsona, o aquesta no s’assembla gens la dels Pirineus. Dit això, crec que podríem fer més esforços per avançar en aquells projectes que ens interessen a tots.

Aprofitant que arriben els reis, acabem l’entrevista amb un desig. Com us agradaria que fos el Centre Popular i Tradicional de Lleida d’aquí 10 anys?
P.P.- No m’agradaria ser malinterpretat, però desitjaria que el 2026 aquesta entrevista no se’ns fes a nosaltres. Segur que nosaltres seguirem participant-hi, però seria positiu que nova gent tirés del carro i aconseguís fer créixer el Centre. Actualment, hi ha la percepció que Lleida no ha documentat el seu patrimoni festiu tan bé com altres terres. Jo crec que no estem tan lluny, i m’agradaria que aquesta tendència es confirmés els propers anys.

R.Q.- Ens agradaria acabar de culminar alguns dels projectes que tenim ideats, com ara el Centre de Documentació o una Biblioteca de consulta. I sobretot, ens encantaria que el CPTL es quedés petit. Seria un bon símptoma que la cultura popular lleidatana té una bona salut.

Guillem Carreras. Desembre ’16

Eugeni Casanova: “Desenses de milers de gitanos parlen català a França”

Deixa un comentari

En un món cada vegada més dominat pels registres, les dades, estadístiques i gràfics, s’agraeix que encara existeixen periodistes aventurers, capaços de realitzar un extens treball de camp, invertint moltíssimes hores en la recerca d’una realitat que la societat desconeix. Aquest és el cas d’Eugeni Casanova (Lleida, 1958), una persona de verb fàcil, gest inquiet i curiositat insaciable. Ens reunim per parlar sobre Els gitanos catalans a França (Pagès Editors, 2016), l’ampliació d’una tesi doctoral que ha permès conèixer una realitat sorprenent: milers de gitanos parlen català a França des de fa dos-cents anys, i al Principat ningú en sabia res.

casanova

El teu estudi ha deixat perplex moltes persones. Com vas descobrir que hi havia una potent comunitat gitana catalanoparlant a França?
Ho vaig descobrir en una trobada a Les Saint-Marie-de-la-Mer.  Es tracta d’una peregrinació que fan tots els gitanos d’Europa en aquest poble de la Provença, a la desembocadura del Loira. Hi anava per cobrir una notícia periodística, i no m’esperava pas trobar-me gitanos de Montpeller, Lió, Montpeller, Lió, Niça, Bordeus, Tarascó, etcètera, que parlessin català. La meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que els seus jaios [avis] ja estaven instal·lats en aquestes ciutats. Com que ningú havia estudiat la seva existència, vaig haver de preguntar als gitanos que coneixia a Perpinyà si existien catalanoparlants escampats a França. I ells m’ho van confirmar.

Com vas encarar la realització d’una tesi doctoral en la qual pràcticament no hi havia bibliografia?
Vaig decidir que havia d’extreure la informació sense intermediaris. Tan senzill com agafar el cotxe i fer quilòmetres. A partir dels comentaris dels mateixos gitanos, anava a una o altra banda. Quan ja feia mesos que estava investigant, vaig començar a tenir amb contacte amb els aumôniers (almoiners), que són els representants que té cada bisbat de l’església catòlica francesa per comunicar-se amb els gitanos. També em va ser de gran ajuda poder contactar amb l’església evangèlica Vie et Lumière, l’organització encarregada d’organitzar el culte a totes les comunitats gitanes de França. Des d’aquest moment, va ser molt més senzill delimitar l’àmbit geogràfic on es movien i conèixer els seus costums.

Quants gitanos catalonaparlants hi ha arreu de França?
Jo he localitzat 160 comunitats. La quantitat exacta de parlants és impossible de definir, perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer estadístiques de grups ètnics. Parlant amb ells mateixos, així com les onegés que treballen en la seva escolarització, he deduït que n’hi ha desenes de milers: aproximadament 5000 a Montpeller; 6000 al Burdelès,; 2000 a Niça; 2500  a Carcassona; 1000 a Narbona; a Lió un altre miler…

Ells sempre diuen que no els hi agrada gaire el fred. Prefereixen quedar-se al sud. El límit nord es trobaria en una línia que va de Grenoble a Bordeus passant per Lió, Clermont d’Albèrnia, Llemotges i Angulema. També n’hi ha uns quants, tanmateix, a París i al Departament Nord.

Tenen consciència d’esdevenir una comunitat lingüísticament diferenciada?
Els gitanos no es poden concebre individualment. Són molts conscients dels seus vincles familiars i de formar part d’una comunitat. Per aquest motiu han pogut preservar la seva llengua i els seus costums. Quan els hi preguntes com s’identifiquen, no tenen cap dubte. “Jo sóc un gitano català”, responen. Parlar català els identifica com a grup, els diferencia dels gitanos espanyols, dels francesos, dels rom, dels manuixos, dels sinte… Per altra banda, també és veritat que molts d’ells desconeixen què és “Catalunya” o què significa ser català. De fet, defineixen el seu llenguatge com a “parlar gitano”.

En què es caracteritza el parlar dels gitanos catalans de França?
La majoria de gitanos parlen el català de Perpinyà, que no es pot equiparar directament amb el rossellonès. De fet, els jaios més vells de Perpinyà parlen un dialecte semblant a l’empordanès. Jean-Paul Escudero va fer la tesi doctoral sobre el parlar dels gitanos de Perpinyà, i va concloure que es tracta d’un dialecte nou. Un híbrid entre el català central, el rossellonès i algunes paraules pròpies. No és un català circumscrit a cap zona geogràfica, sinó característic de la comunitat gitana. Com que la majoria de gitanos es van establir a França partint de Perpinyà, aquesta ciutat va fer d’element d’estandardització.

En la meva recerca, tanmateix, he descobert comunitats que no estan influenciades pel parlar de Perpinyà. Al centre-sud de França (Saint-Gaudens, Montauvan…) s’hi troba gent parlant un català que barreja el dialecte nord-occidental i l’aragonès. De fet, els orígens d’aquests catalans és anterior al dels gitanos que comencen a establir-se a Perpinyà a finals del segle XVIII. Es tracta d’un dialecte nou que fins ara no coneixíem. Els filòlegs haurien d’estudiar-ho.

Estem parlant de les migracions. Quins han estat els vincles històrics entre les comunitats gitanes residents a França i Catalunya?
El contacte entre els paios catalans i els gitanos francesos ha estat nul, però no així la relació entre els gitanos catalanoparlants a banda i banda dels Pirineus. Tots els gitanos de Gràcia tenen parents a França, i els visiten contínuament en casaments i festejos. Fa trenta anys, un amic meu va estar en cinquanta casaments de gitanos al sud de França, i en tots parlaven català. Si algú s’hi hagués fixat, el meu estudi no causaria tanta sorpresa ara. Tanmateix, ningú ha interactuat amb la comunitat gitana.

Malgrat que defineixen la seva llengua com a parlar gitano, reivindiquen la seva catalanitat?
Als gitanos els agrada ser relacionats amb Catalunya, sobretot per destruir el mite que provenen d’Egipte. La paraula egipciano va passar al català com a “gitano” i posteriorment al francès gitan. Ara mateix són coneguts així, i no pas com a bohemians, la seva terra nadiua. En aquest sentit, la meva presència els va resultar molt satisfactòria. Dit això, les comunitats gitanes viuen la catalanitat de forma espontània: ni se n’amaguen ni ho reivindiquen.

El jove cantant Kendji Girac sí que ha reivindicat la seva catalanitat públicament. És un cas paradigmàtic entre les noves generacions?
Personalment, crec que es tracta d’un cas aïllat. Sí que és veritat, tanmateix, que és el primer gran músic que ho reivindica. Manitas de plata, que havia estat considerat una de les millors guitarres flamenques a nivell mundial, va actuar amb aquest nom artístic en castellà. Podríem dir el mateix dels Gipsy Kings, el grup més internacional de França. Entre ells parlen català, però cap de les lletres l’usa. En aquest sentit, cal reconèixer els gestos de Girac, que ha gravat el seu darrer videoclip a Barcelona i va voler-se adreçar al llavors primer ministre Manuel Valls en català.

Existeix cap institució, ni que sigui petita, que vetlli per la preservació de la llengua?
En conec pocs casos,  i només a nivell local. Tinc referència que a Besiers i a Agde hi ha associacions que promouen l’escolarització dels gitanos catalans. Són l’excepció. La gran majoria de persones són analfabetes i acostumen a viure al marge de la societat. De fet, si haguessin estat educats per l’escola francesa, probablement ja estarien assimilats. El millor exemple el trobem a la Catalunya Nord. Segons la mentalitat jacobina dels francesos, no parlar l’idioma autòcton dificulta la integració.

Abans feies esment de l’exprimer ministre Manuel Valls. Com han influït les seves polítiques en la vida de les comunitats gitanes?
Valls no s’ha ocupat d’aquest col·lectiu. De fet, teòricament, en la mesura que tots els ciutadans són considerats francesos i està prohibit parlar de comunitats ètniques, ni tan sols existeixen. A la pràctica, la gent que hi conviu es troba en una situació molt difícil: volen escolaritzar la comunitat gitana, però no en poden fer esment. La llei francesa no té present que els gitanos viuen en una cultura molt marcada. Mentre giren d’esquena a aquesta realitat, i els segueixin anomenant gens du voyage (gent del viatge), serà impossible que el govern intervingui en aspectes fonamentals de la seva vida, com ara l’escolarització.
De retruc, la teva recerca probablement ha servit per avaluar la supervivència de l’occità a la Catalunya Nord.
M’he interessat a buscar gitanos que el sabessin parlar, i només he trobat alguns jaios que en tenen nocions. Fa trenta o quaranta anys treballaven en zones rurals, on l’occità es va mantenir més temps, i encara en guarden el record. Tanmateix, l’occità és una llengua completament eradicada arreu de França, i també entre la comunitat gitana. Des del segle XVIII, quan van desaparèixer els gitanos originals que provenien de Bohèmia, cap comunitat el parla.

Acabem parlant del futur. Quin recorregut t’agradaria que tingués la teva recerca?
Em faria il·lusió que aquesta comunitat tingués contacte amb els seus orígens. Hi ha moltes recerques que es poden fer. Jo he fet una tesi doctoral en extensió, sense aprofundir en molts temes: estudis locals, sobre el parlar d’aquest col·lectiu, la lògica de les migracions, els costums i creences…

A tots els Estats de la Corona d’Aragó es van dictar un fotimer de lleis per expulsar o bé assimilar les poblacions gitanes. Que aquestes lleis es publiquessin cada deu o quinze anys demostra que van seguir presents entre nosaltres. A diferència dels jueus o els musulmans, els gitanos van prosperar en un context molt advers. Estudiar els gitanos catalans a França seria una bonic homenatge a tota aquella gent.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Jordi Cebolla: “Les músiques populars influenciaven la música de capella”

Deixa un comentari

Jordi Cebolla (flabiol i tamborí), Jordi Farrando (tarota) i Robert Vidal (sac de gemecs) formen Quartana, una cobla de tres quartans que ha decidit rescatar les melodies que es sentien a Lleida a principis del segle XVIII. Els dos espectacles que tenen en marxa, El setge de Lleida 1707 i Imperials Cathalanas, repassen les cançons que podien escoltar-se durant la Guerra de Successió en les Terres de Ponent.

cebolla

Cito en Jordi Cebolla en un bar de Gràcia perquè m’expliqui què va motivar-lo a tirar endavant una iniciativa tant singular. El to de les seves respostes és afable, planer, didàctic, aconsegueix inspirar tendresa envers Quartana. Acabo l’entrevista amb el convenciment que la música popular no només estava circumscrita a les cerimònies festives, sinó en el conjunt de la vida quotidiana de les persones, i fins i tot en les composicions que interpretaven els músics de capella. Podeu escoltar Quartana  apropant-vos a la Festa de Moros i Cristians que se celebrarà el diumenge 20 a la Seu Vella de Lleida (12:30h)

Deixem ser directe. Com definiries Quartana?
Quartana va néixer amb la intenció de complir una funció quasi museística a les Terres de Ponent. Som una cobla de tres quartans que realitza recerca sobre les peces musicals que es tocaven en les terres lleidatanes a principis del segle XVIII. Ens agrada interpretar-les per fer-ne difusió i apropar-les a la gent. Per això incorporem al nostre repertori totes les troballes.

Sovint sou presentats com a cobla de tres quartans i altres vegades com a grup musical. Com us sentiu més còmodes: acompanyant les cercaviles o seguicis populars, o bé en el format de concert?
La música de carrer té una funcionalitat molt concreta. Nosaltres preferim les situacions més estàtiques. En format concert, és més fàcil contextualitzar la nostra música i afegir actors que representin papers relacionats amb les peces que toquem. Pensem que la transmissió patrimonial de la música no ha de ser una experiència merament estètica. Coneixent els orígens i els contextos on s’interpretaven les peces que nosaltres recuperem, les persones poden entendre millor les mateixes peces. L’espectacle Imperials Cathalanas segueix aquesta idea: fer un repàs de les marxes que es podrien haver sentit seguint els exercits que lluitaven a Lleida durant la Guerra de Successió.

L’elaboració del llibre “Firam, Firam!” va exigir una intensa tasca documental. M’imagino que buscar música popular, cantada originàriament lluny dels cercles de poder, fou una tasca àrdua…
Podem agrair la col·laboració de moltes persones que es mouen com peixos en l’aigua en l’àmbit arxivístic. Lamentablement, durant els segles XIX i XX,  la Seu Vella de Lleida ha estat utilitzada com a caserna militar i fins i tot com a camp de concentració. L’arxiu ha anat desapareixent fins a convertir-se pràcticament en inexistent. S’han perdut moltíssims documents que segur que ens serien d’una gran ajuda per conèixer i entendre la música que els lleidatans cantaven a principis del segle XVIII.

El descobriment del manuscrit Manifestación de relevantes aplausos de la música fou un pas endavant pel grup Quartana.
Efectivament. Vam conèixer aquest manuscrit gràcies a l’Associació de Miquelets de Catalunya, que ens va dir que es trobava  custodiat a la Biblioteca de Catalunya. Fins llavors, en la recerca que havíem fet de músiques relacionades amb la Guerra de Successió, només havíem trobat composicions del bàndol filipista, com ara la Cantate sur la prise de Lérida, obra del músic de la capella de Versailles Jean Baptiste Stuck “Batistin”.

Mitjançant la Manifestación, vam poder accedir també a composicions del bàndol austriacista. Se suposa que les composicions van escrites per un mestre de dansa, molt probablement barceloní, entre 1700 i 1750. Es tracta d’un immens repertori de dansa. Per fer-vos una idea del seu volum, només diré que registra més de 300 minuets. Nosaltres en vam recollir cinc marxes militars: la Marxa de las Guardias Imperials Cathalanas, la Marxa Inglesa, la Marxa de Guardias Espanyolas, la Marxa del regiment del Macauliff i la marxa del regiment del Marqués de Poal, que hem batejat com a Marxa del Regiment dels Cuirassers de Sant Jaume.

No deu ser senzill interpretar cançons de carrer en format concert, sobretot quan et separa una distància de 300 anys vers la partitura.  Com vas afrontar el procés d’arranjament de les partitures?
L’arranjament de les cançons és una peça clau en el procés de difusió. Quan decideixes publicitar cançons compostes fa 300 anys, tens dues opcions. O bé fer un treball historiogràfic i intentar imaginar quins serien els arranjaments musicals originals, o bé adaptar les partitures a l’orella del públic del segle XXI. Vaig pensar que la segona opció seria més efectiva per complir l’objectiu que em proposava: propagar les peces. Les cançons del Manifestación foren particularment complexes d’adaptar, perquè només hi figurava la melodia.

Una dificultat afegida deu ser l’ús d’instruments que el públic generalista ignorem…
Certament, a vegades també hem de fer una funció didàctica i presentar els instruments que toquem. Però no crec que aquest sigui el principal obstacle. El veritable entrebanc respon a causes més profundes. Duran el segle XVIII, l’estil i l’estètica musical era molt més propera al Renaixement que als nous corrents musicals europeus. Cent anys més tard, les influències centreeuropees són molt  potents. Les formacions musicals del país segueixen properes als ministrils i les cobles antigues, però l’estètica musical «de moda» ja és completament distinta. Des de Quartana, ens estem documentant per saber com influencià aquest canvi estilístic en les composicions de caràcter popular.

La recerca de partitures us ha permès conèixer quin rol jugava la música en la Lleida de principis del segle XVIII?
Evidentment, la música tenia una important funció litúrgica i festiva. Contràriament al qual molta gent pensa, no només la música de capella, de caràcter elitista,  influenciava les peces de caràcter popular. Aquest procés també es va viure inversament. Nosaltres volem fer palès aquest fet. Ignorem quines músiques interpretaven els ministrils quan tocaven fora de l’església. Probablement podien ajudar en la creació d’imaginaris comuns, bastits en música culta, però pensats per les classes populars.
Com a grup que col·labora amb l’Associació dels Miquelets de Catalunya, ens estem preguntant quin és el pòsit que les tropes estrangeres van deixar en la música popular catalana. Malgrat això, penso que la música devia inundar tota la vida quotidiana de la gent del XVIII: treballant, en les tasques quotidianes, en la criança dels fills… Segur que totes les etapes vitals anaven acompanyades per cants i ritmes de caire popular.

Creus que la proposta de Quartana pot trobar continuïtat en altres indrets de Catalunya?
Crec que hi ha molta gent que està treballant i treballant molt bé. Tenim referents envejables per qualsevol àmbit cultural, com ara l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, recollit just abans que la ràdio i els mitjans de reproducció massiva de la música ocultessin tota aquesta riquesa musical del país. Artur Blasco ha escrit A peu pels camins del cançoner, una altra obra mestra. Quartana és l’últim graó d’aquesta cadena. Nosaltres no recollim el patrimoni oral dispersat arreu del país. Senzillament ens dediquem a interpretar la documentació que ja ha estat trobada i donar importància a aquelles melodies que els habitants del segle XVIII podrien haver escoltat. Una tasca menys laboriosa, però imprescindible perquè el patrimoni musical segueixi ben viu.

Segur que Quartana ja està pensant en nous projectes…
Actualment estem virant cap a períodes més arcaics. Intentem entendre el llenguatge musical dels segles XVI i XVII. Paral·lelament, en col·laboració amb l’Associació de Miquelets de Catalunya, volem seguir recuperant les músiques de caire militar. Lamentablement, ja sabem que la història sempre l’escriuen els vencedors, i les tropes perdedores veuen perdut el seu llegat. Per nosaltres, que ens interessen molt més les peces del bàndol austriacista, és un petit problema.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Ministrils contemporanis

Deixa un comentari

ministrils

Tocaven en les capelles reials i religioses, guanyant-se el favor dels poderosos per a guanyar-se la vida. Però també els hi agradava amenitzar la vida de les persones humils improvisant cançons i balls. Foren els encarregats d’interpretar les peces dels trobadors quan els joglars foren expulsats de les esglésies.  Originàriament, anaven “armats” amb timbals, xeremies, tarotes, baixons (fagots primitius), flabiols i tamborins. Sense la seva existència és impossible entendre les cobles contemporànies. Lògicament, estem parlant dels ministrils.

L’ofici de ministril (o ministrer, segons la comarca) ha estat reivindicat els darrers anys. Francesca Roig i Xavier Orriols van publicar Músiques de Ministrers (2012, DINSIC Publicacions Musicals), en el sí de la col·lecció Calaix de solfa. El recull de partitures aportat per Orriols i Roig demostra la gran versalitat dels ministrils, músics capaços d’acompanyar les màximes autoritats sense menysprear els seguicis populars. Entre la trentena d’obres presentades, es poden consultar la Marxa dels Reis d’Aragó, la Marxa de les autoritats, el Ball de l’Àguila de Barcelona, la Tocada de Processó de Verges o la Jota de Pobla de Massaluca.

La ciutat que probablement ha fet més feina per recuperar la figura dels ministrils és Tarragona. Sans Edicions va publicar Melodies de la processó del Sant Enterrament de Tarragona. Músiques per a cobla de ministrers i altres formacions d’instruments tradicionals. El llibre, a cura de Roser Olivé, reuneix catorze peces pensades per fagot, sac de gemecs, violí i trombó. Un recull on destaca dues peces de Pere Alberch “Vila” (1517 – 1582) i Giovanni Pierlugi da Palestrina (1525 – 1594). En la mateixa editorial, Olivé també ha publicat Cobla de ministrers del consell municipal de la ciutat de Tarragona: músiques de protocol i tocs solemnes.

Ministrils del segle XXI
Les formacions de ministrils contemporànies responen a diferents perfils i contextos. A Tarragona, on ja hem vist que s’ha documentat extensament la seva presència històrica, juguen un paper destacat en el Seguici Popular de Santa Tecla. La seva cobla marca el ritme del Ball de la Cucafera (1381), el Ball de Cossis (1403) i el Ball dels Set pecats capitals (1407). Des que Tarragona va recuperar la Cobla de Ministrers del Consell Municipal l’any 2002, la seva presència cada cop és més visible.

A Terrassa, els Ministrils del Raval aposten per una posada en escena més innovadora. Malgrat moure’s en els esquemes de la cobla de tres quartans ampliada, també afegeixen instruments moderns, com ara la bateria, la guitarra i el saxòfon. Fundat el 1988, el conjunt egarenc compta amb una llarga trajectòria que li permet combinar formats tradicionals (cercaviles o balls d’envelats) i moderns (concerts, balls modernistes…).

Acabem aquesta mostra representativa de ministrils contemporanis al Maresme. Ministrers del Sabre comparteix la versatilitat dels Ministrils del Raval, així com la seva facilitat per adaptar-se a escenaris distints: cercaviles, teatres, centre cívics, concerts—. Entre el seu repertori, destaca l’espectacle Història d’uns músics, que repassa l’evolució de la música dels ministrils en dos grans blocs: “Goliards i Ministrers” fa un recorregut a les músiques medievals i del Renaixement, caracteritzades pel seu elogi a les dones, l’amor, el vi i la bona vida;  la segona part,  La Cobla dels Ministrers, repassa l’evolució de les cobles de tres quartans des del segle XVIII fins a l’actualitat.

Guillem Carreras. Octubre ’16

Older Entries

%d bloggers like this: