Cerimònies fúnebres medievals

Deixa un comentari

Recomano llegir aquest llibre de Flocel Sabaté per entendre com era viscuda la mort d’un senyor important durant l’edat medieval, i més concretament per contextualitzar les escenes representades en el cenatofi de Pere IV de Queralt i Francesca de Castell. La simbologia entorn la mort era molt més potent que en els rituals actuals, marcats per la burocràcia.

Resultado de imagen de pere iv de queralt

La processó

Enllestides les robes, els governants locals ja poden presidir l’acte amb què la societat baixmedieval sol exterioritzar els sentiments comuns. Aquesta és la funció de la processó. La comitiva retrata la societat, és la representació d’un conjunt aparentment homogeni en compartir els mateixos objectius des dels diferents esgraons socials: cadascú hi ocupa el seu lloc a la vegada que comparteix el sentiment comú que identifica la col·lectivitat i la cohesiona en una causa conjunta. Aquesta escenografia podria menar a una representació estàtica i ritual. Una impressió d’immobilitat, tanmateix, està renyida amb la sensació de sobtada sotragada anímica que hom suposa que es deriva del coneixement de la mort del senyor. Per això, l’expressió col·lectiva ha d’aplegar ambdós elements: per una banda, la compenetració global des de la diversitat social inherent a la processó i, per l’altra, la participació unitària des del compartiment de l’espontani dolor, tot amb el lligam comú derivat de la pertinença al municipi.

Coherentment, la processó parteix de l’edifici del consell municipal, amb el simbolisme indicador de qui endega l’acte, i recorre els principals carrers de la població. Com a cerimònia representativa social i no pas litúrgica no se sol efectuar de bon matí sinó després de dinar. La població hi és convocada mitjançant la veu cruell i dolorosa dels saigs que, al capdavant, xisclen i gesticulen per la pèrdua. El dol sentit desborda la paraula i ha de resonar amb el contundent terrabastall dels saigs, a Cervera batent ab bastons les taules, a Tarragona sonant els esquellots i a Girona redoblant els timbals, mentre tothom és convocat de nou de la manera més contundent: via fora, que lo senyor Rey és mort! És la simbologia del so. Les ciutats i viles, des dels seus estrets carrers, s’han d’omplir del ressò del crit i de l’estrèpit sorollós. És una manera d’intentar contagiar la gravetat de la pèrdua a una població potser indiferent vers el difunt, però delerosa i receptiva envers formes expressives teatrals i participatives. Així, conscienciats, advertits i engrescats per la contundència de la crida, tots plegats s’aboquen al carrer i se sumen a una comitiva que representa la comunitat urbana, on destaquen els magistrats locals, els segueixen els prohoms i, a continuació, figura la resta de la població.

La fidelitat i la devoció vers el senyor imposen no sols una expressió col·lectiva de dolor sinó també una actuació litúrgica pel bé de l’ànima del difunt. És un acte explicat com a fruit de la caritat i devoció dels súbdits vers el senyor, el qual se’n veurà prou beneficiat en el cas de no estar encara compartint la glòria terna, d’acord amb una concepció de la mort que solia abocar els difunts a patir purgacions temporals en el lloc escatològic intermedi. Tot, de fet, s’adreça a aquesta celebració. No sols els tocs de campana previs preparen la commemoració, sinó que a la vigília s’han viscut les convocatòries especials pels carrers i s’ha convidat personalment els principals conciutadans. Si més no, la vila o ciutat ha de paralitzar les activitats durant la celebració d’un acte exequial on tothom ha de participar-hi i que es desenvoluparà segons la preparació efectuada per una comissió representativa escollida pel consell municipal tot atenent els diferents elements concitats.

Tota la població s’ha de tornar a aplegar, ara en el principal temple de la vila o ciutat, per tal de tributar les exèquies corresponents al difunt. El vincle existent imposa una representació plena. No es tracta sols d’honorar el personatge difunt, sinó de fer-lo present per a tributar-li el darrer servei. Cal, doncs, representar la presència del mort. Aquest assoleix, així, un doble cos. El cos físic allà on és enterrat i el cos simbòlic on són representades les seves exèquies. Aquesta representació dels cors present esdevé, anímicament, una identificació, fins al punt que arreu es parla de la cerimònia del cos present, ca partir de l’evident existència d’una tomba i d’un monument mortuori, sobre el qual tothom hi identifica el taüt o caixa, embolcall d’un difunt que es personalitza amb les insígnies presents. El cos simbòlic és, en la comprensió del símbol, cos present, en coherència amb el benefici espiritual que es derivarà de l’acte, que afavorirà directament el difunt, com si hi fos. Conseqüentment, el cos simbòlic rep el mateix tracte exequial atorgat, en un altre indret, al cos físic, per la qual cosa hom pot resumir l’acte com la sepultura del difunt (…)

En llocs com Cervera, Tàrrega o Lleida, la representació funerària impregna tot l’acte. La processó equival a les comitives fúnebres que coetàniament recorren els carrers i es justifica pel trasllat del taüt, sobretot si comporta una significació reial. La processó, en aquests casos, parteix d’un temple –normalment la seu d’una casa mendicant o assistencial ubicada als afores de la població—en la qual el dia anterior ha estat dipositada la caixa. Aplegada la població i les autoritats, surten del temple per a recórrer els principals carrers, vers l’església major. Al capdavant, hi desfilen els clergues, servant un estricte ordre: primer l’església secular, després la regular. Cada congregació sol portar les pròpies creus que no sols procedeixen l’acte sinó que simbòlicament se situen, en molts casos, prop del taüt. Aquest ve a continuació. El monument funerari ambla caixa és flanquejat, usualment, per una torxa a cada un dels quatre extrems, amb dos prohoms a davant i dos a darrere. Els principals personatges de la població el duen a coll i s’alternen en dos torns, si cal, com fan a Cervera. El carreguen els magistrats locals i els oficials reials implicats amb el municipi i la regió –veguer, batlle, jutge o assessor—, als quals, en tot cas, s’hi afegeixen patricis de reconeguda importància local. Darrere segueixen els prohoms, en un nombre a vegades proper al centenar. Immediatament després desfilen els laics masculins, sovint agrupats per gremis, com es recorda a Lleida o a Cervera. Al final hi apareixen les dones, també distingides entre elles, segons la posició social del marit. La comitiva ha començat a moure’s amb l’absolta general dels clergues, molt valorada per la població, i continua amb el to també marcat pels clergues, que cantes aquels gloriosos imnes en açò acostumats. Els participants s’aturen en determinats punts de la població, suposadament per a meditar, ocasions que aprofiten per a recuperar forces o fins i tot per a intercanviar els portadors del monument.

 

Córrer les armes.

El dolor per la mort reial ha de ser intens i més elevat que cap altre. Per això, supera les limitacions que la majoria dels governs locals imposen, en durada i expressions, sobre els dols populars. En tots els municipis sempre s’obre un dubte a propòsit de fins quan cal seguir vestint la roba de dol, sobretot en cas d’haver mort el senyor o algun familiar d’aquest. Normalment, superat el primer moment, se n’obre un altre on només duen dol els màxims magistrats, i amb una tela més matussera. En els dols reials, el dubte sempre gira respecte la conveniència de mantenir-lo fins que el successor sigui coronat, fins que entri a Catalunya o fins quan, apropant-se a aquests fets, ja sembla fer pro temps que es duu la roba negra o s’atansa una celebració local. Tot i que, especialment en el segle XV, es pretenia regular dos llargs i esgraonats en la qualitat de la tela, el cert és que l’entronització del nou senyor tendia a estroncar els motius del dolor, perquè tots solien compartir la joia d’un successor tant poderós e virtuós senyor. (…)

A la vegada, per bé que més escadusserament, es poden oferir altres misses per l’ànima del difunt, efectuar almoina i encarregar algunes pregàries, sobretot en cases d’ordes mendicants. Són recursos no gaire emprats, en part per limitar la despesa dels actes, però sempre presents, sobretot perquè concorden amb la pràctica generalment aplicada a tots els difunts.

De fet, els actes s’encardinen en un context occidental ben coherent, no sols per la preocupació envers la mort i l’actuació pro remedio anima, sinó pel gust per la representació, constatable de manera similar a la resta de la Corona d’Aragó, als espais ultrapirenencs o a les ciutats de la Corona de Castella. Els sentiments demanen ser representats. La teatralitat forma part de l’expressió per a reflectir i compartir la sensació que correspon al moment viscut, tal i com es va accentuant a mesura que avancen els segles baixmedievals. La celebració, així desenvolupada, ha permès exterioritzar el sentiment de la col·lectivitat municipal respecte a una mort que, aparentment, ha sacsejat tothom, com correspon, sobretot, a la defunció del senyor. I s’ha expressat des de l’assumpció espontània dels elements propis de la festivitat baixmedieval, com són la representació, la teatralitat, la gestualitat simbòlica i el codi dels signes. El desenvolupament dels actes evidencia una cultura en la qual els sentiments cerquen l’adopció de formes expressives. La simulació forma part de l’expressió. Cal el terrabastall dels saigs per a expressar el dolor, i cal la doble versió d’una processó més espontània i una altra més litúrgica. L’expressió no en té prou amb la paraula, necessita la forma, viva i gesticulant. Hi ha un sentit teatral en la manera d’expressar-se. No n’hi ha prou amb els signes i símbols estàtics, com són els fixats en les teles dels escuts.

Es concorda amb la cerimònia de córrer les armes que s’ha viscut prèviament entorn el cadàver físic del monarca o de qui, en la vida política, té el seu lloc. Un grup de cavallers ha simulat desconèixer la reial defunció per a poder expressar, tot seguit, el sentiment sentit, de manera esbravada, dolguda i sorollosa, escampant la representació per les sales de palau i pels carrers de la ciutat. Es fomenten, així, fórmules participatives per a encomanar un sentiment dolorós: el 1470, arran de l’actuació dels cavallers al voltant del cos de Joan de Lorena, el lloctinent de Reiner, el rei que el Consell del Principat contraposava a Joan II, immediatament promogueren a plorar moltes gents. El cos real del difunt, enmig de la cerimònia de córrer les armes, s’ha vist absorbit per la vivor d’una representació que pretén enervar els sentiments allí on mor corporalment os sosterra lo cors del príncep. Rere aquest objectiu, no és una cerimònia reial sinó senyorial: es participa en els dominis dels Foix-Bearn i, en la seva escala, a la mort de barons que gaudeixen de jurisdicció i de cavallers dependents. Per això, entre les mostres d’humilitat que el valencià Pere d’Aragó, senyor de Montitxelvo, inclou en el seu testaent dictat el 1399, hi especifica que no vole que y sien scotats cavals ni bandera rocegada ni scuts trencats.

Tot i la simulació inherent i esclatant en aquestes cerimònies, és clar que la representació del sentiment i la simulació teatral de la realitat encara resulta més contundent allà on el difunt no hi és, perquè a tot arreu se’l representa amb prou convicció per a parlar de la cerimònia del cos present. És la gran representació. El senyor es fa present on és aclamat com a tal. El doble cos és el triomf no sols del simbolisme sinó d’una cultura que ha de traduir els sentiments i les sensacions en imatges i gestions. Els historiadors a voltes han restats atrapats pel caire reial de la representació, per bé que la clau del comportament se situa en el sentiment que s’ha d’exterioritzar. En són objectes els personatges que l’oferent consideri adient, i l’oferent pot ser qualsevol que pugui assumir el cost de la cerimònia (…)

L’aparença pot apropiar-se de la mateixa realitat. De fet, la simbologia trastoca el contingut dels vocables. Les coses no responen a la seva essència, sinó al seu nom. I no sols perquè es parla de tomba i de cos present on només hi ha representació. De fet, tot és una immensa simulació. L’espasa, el ceptre i el pom d’or no són d’or, sinó de fusta daurada amb pintura. Els símbols són aparença excepte elements ja rou indicatius en si mateixos, com ara les teles luxoses o la lluminària.  La simulació existeix, en art, per l’afany d’abaratir uns costos econòmics que, malgrat tot, no deixaran de sentir-se excessius en els eraris municipals. I, a la vegada, existeix sobretot, perquè el sentiment s’ha convertit en gest expressiu,  un gest que trenca la realitat i imposa la representació, la simulació i l’aparença, fins al punt que hom pensa que el mateix sentiment sigui una representació, una simulació i una aparença. La sospita sols es podrà desvetllar en esbrinar el veritable batec existent rere el reiterat esment, per part del discurs oficial, d’una població espontàniament congregada entorn d’una aflicció comuna, popular i col·lectiva.

Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya baixmedieval (2003), Flocel Sabaté.

La dignitat humana

Deixa un comentari

Conclusió de Julie Wark. Els drets humans són una entèl·lequia sense garantir l’existència material i sense una concepció concreta de la justícia i la llibertat.

Dignitat.png

“La dignitat humana” té diferents significats per les persones. N’hi ha que prefereixen la seva accepció elitista, el sentit etimològic de dignitas “que atorga un mèrit especial, prestigi o alt rang a un grup selecte”; altres centren la dignitat humana en punts de vista religiosos molt concrets, mútuament excloents i fins i tot hostils, tots basats en la idea que els éssers humans tenen dignitat perquè l’home va ser fet a imatge d’un déu; i d’altres prefereixen el sentit laic i democràtic de la dignitat inherent a tots el homes en la mesura que l’home és un animal racional. Una ullada superficial a la literatura dóna una idea de l’extrema complexitat i de la confusió en aquesta àrea crucial de la teoria dels drets humans. Si actualment els drets humans s’han desnaturalitzat per la segregació en diferents classes en que el dret més essencial –el de l’existència material—s’ha degradat a “solució” temporal i totalment selectiva de l’humanitarisme, comprovarem que la dignitat humana tampoc ha tingut gaire més sort. Els seus components essencials, la llibertat i la justícia, s’han perdut en la boira del sentimentalisme, els valors monetaris, el aspecte kitsch de l’imatge mundana, la metafísica i els mals entesos; aquests últims, a vegades, molt conscients.

No trobarem el quid de la dignitat introduint-nos frívolament en regnes metafísics ni tractant de trobar els seus fonaments en una o altre escola de filosofia. Hem d’admetre que la nostra dignitat lligada als conceptes de justícia i llibertat. Si estem d’acord que la dignitat humana és la capacitat de mostrar-nos dignes de respecte, centrem-nos en les condicions imprescindibles perquè aquest respecte es pugui convertir en realitat: llibertat (evidentment), i justícia i igualtat de drets. Tan és així que l’idea de la dignitat humana hauria d’arrelar fermament en el terreny de la política per a conquerir alguna funció significativa com a concepte clau dels drets humans.

Qualsevol persona, per sí mateix o col·lectivament, amb el propòsit que sigui, pot apropar-se al concepte de dignitat humana, un principi bàsic dels drets humans, i aquest risc ens urgeix a establir algun tipus d’ordre conceptual, alguna prioritat assentada en una concepció dels drets humans que tingui present el que necessita qualsevol ciutadà (de qualsevol societat) per a sentir-se un ciutadà de veritat, i comprovar que ell o ella és “realment capaç de ser i fer”. Però com garantir aquests requisits íntimament relacionats amb la llibertat, la justícia i la dignitat? Què es pot salvar de la noció de dignitat universal quan el poder i la riquesa estan tan concentrats en unes poques mans, i quan milions de persones han sigut desposseïts dels seus drets humans? La resposta és que si els drets i la dignitat no estan universal distribuïts, almenys si estan estipulats en les declaracions que es declaren universals que arriben  tots els racons del món. I això significa que la seva reivindicació pot ser universal perquè, sobre el paper, tots tenim dret als drets i a la dignitat ratificats en la Declaració Universal.

Manifest dels drets humans, Julie Wark (2012)

La col·leccionista

Deixa un comentari

Gran pel·lícula sobre el desig, estar enamorat i la bellesa.

collectionneuse-1966-04-g

Aurélia–És possible que l’idea d’estil sigui més important que la de bellesa.

Jenny—Quan es tracta d’amor el concepte de bellesa és essencial

Aurélia—Estimem a algú perquè ens sembla bell

Jenny —No, ens sembla bell perquè l’estimem

Adrien —Un home pot ser lleig i tenir una gràcia infinita. Si se l’estima, la seva lletgesa es converteix en bellesa

Aurélia —Per a mi, si algú és lleig, no té cap gràcia. Res és possible. S’ha acabat de cop.

Jenny —S’ha acabat per a què?

Aurélia —Doncs pel què sigui. Inclòs per una relació superficial, o per prendre quelcom amb ell durant cinc minuts. No puc. Si és lleig, me’n vaig. En fi, és que vosaltres podeu tenir relacions d’amistat amb persones que us semblen lletges?

Jenny —Bé, la lletgesa i la bellesa no intervenen en la meva amistat. Si tinc amistat amb algú, no el veig… ni lleig, ni guapo.

Aurélia —No, i no hi ha amistat amb cinc minuts. Ens hem de veure vàries vegades, no? Com pots veure vàries vegades a una persones que trobes lletja?Jo me les piraria, seria impossible

Jenny —No és qüestió de lletgesa. De la multitud de gent que és guapa, jo m’interesso únicament pels què tenen alguna cosa més que la seva bellesa. Algú d’una bellesa absoluta m’avorriria.

Aurélia —No et pensis que parlo de la bellesa grega. No existeix la bellesa absoluta. Perquè algú em sembli guapo, a vegades em pot servir un sol detall. Seria suficient algu entre la boca i el nas

Adrien —Qualsevol té una possibilitat d’agradar-te

Haydée —No

Adrien —Almenys una

Aurélia —No, no, aquest és el drama. Poca gent em sembla guapa. De fet, això em limita extraordinàriament les meves relacions perquè, quan algú em repugna, no torno a veure’l. I hi ha tanta gent que em repugna…

Jenny —I mai arribes a canviar d’opinió?

Aurélia —No, el primer que em pregunto, per exemple, si surto a sopar amb algú, no és: “a què es dedica?”, sinó “és guapo?”

Adrien —I els lletjos són irremediablement condemnats…

Aurélia —Sí

Adrien —al fracàs.

Aurélia —Sí…, s’ho mereixen. La lletgesa és un insult pels demés. Som responsables del nostre físic. Per exemple, el nas es mou o envelleix en funció de la nostra manera de parlar o de pensar. Per cert, quan parlo de bellesa no parlo de bellesa immòbil. Els moviments, l’expressió, la manera de caminar…, tot això compta, no?

Érich Rohmer, 1967

La nit de la veritat

1 comentari

Les situacions extremes sempre reflecteixen el veritable caràcter de les persones. Qui s’exusa per haver actualment malament, segurament també necessita excuses per actuar bé. 

Albert-Camus-009

LA NIT DE LA VERITAT

Mentre les bales de la llibertat encara xiulen per la ciutat, els canons de l’alliberament franquegen les portes de París enmig de crits i de flors. En la més bella i més xafogosa de les nits d’agost, el cel de París barreja, amb les estrelles de sempre, les bales traçadores, els fums dels incendis i els cots multicolors de la joia popular. En aquesta nit sense parió s’acaben quatre anys d’una història monstruosa i d’una lluita indicible, en què França se les havia d’heure amb la vergonya i el furor.

Aquells que no han desesperat mai ni d’ells mateixos ni de llur país, troben la seva recompensa en aquest cel. Aquesta nit bé val tot un món! És la nit de la veritat! La veritat en armes i al combat, la veritat plena de força després d’haver estat, tant de temps, la veritat de les mans buides i la veritat a pit descobert. Aquest nit, en què el poble i el canó ronquen alhora, la trobarem pertot. És la veu mateixa d’aquest poble i d’aquest canó; té el rostre triomfant i esgotat dels combatents del carrer plens de nafres i de suor. Sí, és ben bé la nit de la nit de la veritat i de l’única veritat que val, la que sap lluitar i vèncer.

Fa quatre anys, uns homes s’alçaren, enmig de les desferres i de la desesperança, i afirmaren, tranquil·lament, que no s’havia perdut res. Digueren que calia continuar i que les forces del bé sempre podien triomfar de les forces del mal si hom en pagava el preu. I ells, el pagaren! I no hi ha dubte que aquest preu ha estat feixuc, ha tingut tot el pes de la sang, l’horrible feixuguesa de les presons. Molts d’aquests homes són morts; d’altres, fa anys que viuen entre parets cegues. Era el preu que calia pagar. Aquests homes, pe`ro, si poguessin fer-ho, no ens en farien retret, d’aquesta joia terrible i meravellosa que ens omple tots com una marea.

Perquè aquesta joia no els és pas infidel. Al contrari, els justifica i els diu que tingueren raó. Units en el mateix sofriment durant quatre anys, encara ho estan en la mateixa embriaguesa. Hem guanyat la nostra solidaritat. I en aquesta nit trasbalsadora, reconeixem, sorpresos, que durant quatre anys mai no hem estat sols. Hem pogut viure els anys de la fraternitat.

Encara ens esperen combats ben durs, però la pau retornarà a aquesta terra esventrada i en aquests corts torturats d’esperances i de records. No es pot viure sempre d’assassinats i de violència. La felicitat, la vertadera tendresa prou vindran, però aquesta pau no ens trobarà oblidadissos. A alguns de nosaltres, els rostres dels nostres germans desfigurats per les bales i la gran fraternitat viril d’aquests anys no ens abandonaran ai. Que els nostres companys morts servin, per a ells, la pau que ens és promesa en l’alenada d’aquesta nit i que ells ja han conquerit a la bestreta. El nostre combat serà el seu combat.

Als homes res no els és donat, i la poca cosa que poden conquerir cal pagar-la amb morts injustes. Ara bé, la grandesa de l’home no rau en això; rau en la seva decisió d’ésser més fort que la seva circumstància, i si aquesta circumstància és injusta, no té sinó una manera de sobrepujar-la, i és que, ell mateix, sigui just. La veritat nostra d’aquest vespre, la que plana en aquest cel d’agot, no és sinó el consol de l’home. I la pau del nostre cor és, talment la dels nostres companys morts, poder dir davant de la victòria pervinguda, sense esperit de retorn ni de reivindicació: “Heu fet allò que calia fer!”

 

EL TEMPS DEL MENYSPREU

Trenta-quatre francesos torturats i, després, assassinats a Vincennes… heus aquí paraules que no diuen res si no hi afegim la imaginació. I què hi veu la imaginació? Dos homes, cara a cara, un dels quals es disposa a arrencar les ungles d’un altre que l’està mirant.

No és la primera vegada que aquestes imatges insuportables ens són proposades. L’any 1933 començà una època que un dels més grans entre nosaltres encertadament anomenà “el temps del menyspreu”. I durant deu anys, cada vegada que ens assabentàvem que uns éssers nus i desarmats havien estat mutilats pacientment per uns altres homes amb un rostre igual que el nostre, els cap ens donava voltes i ens preguntàvem com eren possibles aquells fets. I, malgrat això, la cosa era possible! Fou possible durant deu anys, i avui, com si ens volguessin advertir que la victòria de les armes no triomfa del tot, hem de veure, encara, camarades esventrats, membres dislocats i ulls amb la mirada aixafada a cop de trepitjades! I aquells que ho feien, sabien cedir el seu seient al metro o, com Himmler, que de la tortura n’havia fet una ciència i un ofici, que, en tornar de nit a casa seva, ho feia per la porta del darrera per tal de no despertar el seu canari favorit.

Prou bé veiem que tot això era possible. N’hi ha tantes, però, de coses possibles! I per què haver escollit de fer aquesta més aviat que una altra? És que la qüestió era matar l’esperit i humiliar les ànimes. Quan hom creu en la força, hom coneix bé el seu enemic! Mil fusells que l’apuntin no assoliran que un home cregui, interiorment, en la justícia d’una causa. I si ell mor, altres justos diran “no” fins que la força s’haurà cansat. No n’hi ha prou amb matar el just, cal matar el seu esperit perquè l’exemple d’un just que renuncia a la dignitat de l’home desencoratgi tots els justos plegats i la mateixa justícia.

Durant deu anys hi ha hagut un poble que s’ha aplicat en aquesta destrucció de les ànimes. Estava prou segur de la seva força per creure que l’ànima ja no era sinó l’únic obstacle i calia ocupar-se’n. I com se’n van ocupar! I, per desgràcia seva, algunes vegades pogueren reeixir. Sabien que sempre hi ha una hora, del dia o de la nit, en què l’home més valent se sent covard.

Sempre sabien esperar aquesta hora. I en aquestes hores cercaven l’ànima a través de les ferides del cos; l’han feta esdevenir temorenca i folla, i a vegades, traïdora i mentidera.

Qui gosaria parlar aquí de perdó? Ja que l’esperit ha comprès que només podia vèncer l’espasa amb l’espasa, i ha pres les armes i ha assolit la victòria qui voldria demanar-li que oblidés? Demà no serà l’odi el que parlarà, sinó la justícia fonamentada en la memòria. I tal vegada sigui la justícia més eterna i més sagrada la de perdonar, potser, per tots els nostres que han mort sense haver parlat, amb la pau interior d’un cor que no ha traït mai, però la de colpir terriblement pels més valents d’entre nosaltres, que han estat convertits en covards en degradar-los llur ànima, i que han mort desesperats, amb un cor destrossat per sempre més, sadoll de llur odi pels altres i de menyspreu envers ells mateixos.

Albert Camus, La nit de la veritat

No ho saps, però sóc el millor.

Deixa un comentari

Netejant el Dropbox, he trobat aquest treball que vaig presentar en una assignatura de lliure elecció de segon de carrera. Llegir-lo ha estat un remember divertit.   Ara no crec que m’atrevís a titular-lo així, tot i que com a professor m’agradaria trobar alumnes prou atrevits per fer-ho. 

caravaggio

Escriu Honoré de Balzac, en aquesta preciosa obra anomenada El lliri de la vall, que mentre les accions mundanes poden ser descrites ràpidament, les emocions de l’ànima —la joia i les pertorbacions que aquesta ens regala—, necessiten detallar-se fins a la mínima expressió. Només removent-nos ben endins dels cors humans podem trobar els secrets que aquests amaguen. Mentre la llegia, aquest reflexió de Balzac alterava els meus pensaments. Quina importància donem els homes moderns a la manifestació dels nostres sentiments? En termes literaris, com hem decidit transmetre’ls?

Potser perquè la lírica magistral necessita condensar tota la força dels sentiments, roman la percepció que dels tres grans gènere de la triada, és el més proper a l’excel·lència. Encara que el s. XIX suposés un increïble auge de la novel·la, amb el sorgiment d’autors realment admirables, continua present aquesta visió. Una creença tan consensuada que sembla no admetre discussió. Què manté la lírica, fins i tot en l’època del minimalisme radical i la prosaització del vers, com el gènere més noble i admirable?

La lírica clàssica, que defugia les formes narratives, reclamava estils i formes concises. El poema es bastia mitjançant formes i símbols codificables, estandarditzats. Calia una certa formació literària per aprendre a llegir i comprendre els poemes. Cada síl·laba importava, cada so era important per l’orella. La poesia, considerada per da Vinci com pintura cega, exigia una traça fina. Un pinzell que s’hi enfrontés precisa i delicadament. En aquest context, cristal·litzat amb la creació dels grans sonets isabelins i renaixentistes, el poeta exercia com a artesà de les paraules.

Charles Baudelaire, amb la publicació de Les flors du mal, sacseja i revoluciona l’univers líric. Malgrat que els seus coetanis focalitzaren la seva atenció en la pretesa immoralitat de l’art –era aquella època en que l’art encara es considerava que una obra literària podia ser moral o immoral—, els esquemes trencats per Baudelaire, més enllà de l’erotisme innocent de les seves composicions, responen a la filosofia atribuïda al poeta i a la poesia.

Malgrat que l’explicació és maldestre, i segur que molt millorable, podem classificar la poesia pre-Baudelaire en dos grans grups. A mà esquerra, els poetes que la conceben com la creació de metàfores belles i imatges suggerides. A mà dreta, com el relat al·legòric de grans ideals i abstraccions. Els millors artesans de la poesia –Petrarca, March, Ronsard— precisament ho són perquè combinen millor que ningú aquests dues concepcions teòricament oposades. Durant l’alta edat mitjana, aquesta bifurcació queda molt ben definida amb el pas de la poesia trobadoresca al dolce stil nuovo.

Aquestes dues tècniques compositives només compartien una característica, per altra banda molt fonamental: el sentit de la correspondència. Ja fos en la forma d’un idealisme intangible i insubstancial, ja fos en la recerca de les comparacions més originals i satisfactòries, tots els poetes tenien com a última referència la realitat. Una idea o imatge que tingués una representació identificable, fàcilment transmesa, en el lector. Baudelaire s’inventa un estil que renuncia, com a pal de paller, a la retòrica de la metàfora o les abstraccions. Per primera vegada, la realitat és només una excusa.

Abans de seguir amb la ressenya, brillant comparada amb la que presentaran els altres alumnes, llegim aquest revelador poema de Baudelaire: “L’home i la mar”.

 

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

En l’infinit vaivé d’onada rere onada,

I tu ja ets un abisme més gran encar.

 

Et plau de submergir-te dins de la teva imatge,

L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu

D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu

En el brum d’aquest plany indomable i salvatge,

 

Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou discrets;

Home, als teus gorgs inmensos no arribarà mai cap sonda,

Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,

Tan gelosos com sou de preservar els secrets!

 

I tanmateix, després de segles innombrables,

Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,

De tant com estimeu el carnatge i mort,

Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!

 

rafael

Què és la mar?, es pregunta el poeta. I respon: allò que vulgui convertir-la l’home. El simbolisme, encapçalat per Baudelaire, redobla l’aposta estètica del romanticisme.  Ja no es tracta solament de considerar, com recorda l’arxicitat aforisme de Goethe, “que la bellesa es troba a l’ull de qui mira”. Tot el conjunt de la realitat, especialment l’entrellat de l’essència humana, pot reduir-se a la nostra percepció. El símbol, ontològicament més elevat que la metàfora, substancialment molt menys definible que l’idea, és un mirall clarobscur que ens permet escollir entre un gran ventall d’accepcions.

Substantia, la paraula llatina de la qual es deriva la categoria gramatical “substantiu”, significa etimològicament “allò que resta per sota”. Menys literalment: “allò inalterable”, “allò essencial”. Per això la revolució baudelairiana provoca una sospita immediata: “és el simbolisme un frau?” Quina és l’elasticitat màxima que pot suportar un concepte? Quin grau de volatilitat pot assumir sense perdre la seva força? La resposta de Baudelaire és típicament adolescent: “Aquest sóc jo. Si el món vol canviar, no li ho prohibeixo”. Silopsisme pur. “Els meus poemes són així. Si la resta de mortals no els entenen, què carai vols fer-hi?

Fem una altra parada en aquesta crítica, envejosa referència futura dels estudiants que imparteixin aquesta assignatura, per fer-nos acompanyar una estona per “L’Albatros”.

 

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge

Capturen uns albatros, magnes ocells marins,

Que, indolents companyons, segueixen el viatge

De la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

 

Tot just entaforats en la insòlita escena,

Aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,

Per la coberta es mouen arrossegant amb pena

Les seves ales blanques a tall de rems feixucs

 

L’alat viatger amb cara tant inepta i adusta!

Tan bell adés, i ara, lleig i moix!

L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,

L’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

 

El Poeta és semblant al rei de les altures,

Veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;

Exiliat en terra i blanc de les censures

Ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

 

geroni

Presentada així, la concepció romàntica del poeta tampoc sembla gaire trencadora. En la seva primera oda, fra Luis de León defensa que és necessari fugir del mundanal ruido per assolir la saviesa. Podem remuntar-nos fins aquest magnífic malparit anomenat Càtul, fins i tot més enrere, per trobar exemples de poetes que han equiparat la marginalitat i l’aristocràcia vital. La psicologia humana accepta molt bé aquesta lògica. Quin és el tipus més venerat entre els mortals? L’únic que no és com ells: Déu.

Es podria considerar que el modern poeta bohemi que naufraga en el tedi de la societat industrial comparteix similituds amb el místic asceta reclòs del món que aspira trobar la veritat mitjançant la solitud. Ambdós caràcters estan modelats pel mateix fang, perquè tots dos responen a la mateixa columna vertebral del nostre sistema cultural: l’exaltació de la voluntat i els sentiments humans. La modernitat literària es demarca dels clàssics grecs en la mesura que, no només rebutja el seu pessimisme fatalista, sinó que se’n desmarca. “No importa —afirmaria un Èdip quixotesc— que hagi matat Laios i m’hagi casat amb Iocasta sense saber-ho. Sóc afortunat perquè he odiat i estimat amb tota la força que he estat capaç”.

Des del segle XII, Sobre l’amor ho explica resumida i amenament, els literats europeus inicien una febre competitiva per demostrar els seus amors. Madame de Rênal i Laure de Noves, tot i que separades per vint generacions, podrien ser ben bé germanes. Les uneix la mateixa visió religiosa, idealitzada, “cristal·litzada”, de l’amor. Dubtar sobre l’enamorada és mesquí. La construcció d’un maldit es consideraria profana. El cor és una fe. En la seva última (i excel·lent) obra, The triomph of the music, Tim Blanning explica com la burgesia s’apropia la capacitat de discernir el talent artístic com a mecanisme per esdevenir elit cultural i suplantar progressivament l’aristocràcia com a classe dominant.

Estem a inicis del segle XIX i ens trobem un paisatge certament literari peculiar. En un cantó del quadrilàter, la necessitat de demostrar la grandesa de l’amor que l’estimat sent; a l’altra cantonada, la voluntat de ser críptic, indesxifrables, insondable com el mar baudelairià. El simbolisme troba adeptes com a moviment estètic perquè aconsegueix casar molt bé aquestes dues aspiracions. Cap altra opció literària combina millor una exaltació dos factors aparentment oposats: una exaltació emocional accentuada i una retòrica equívoca i suggeridora.

Encararé el final d’aquesta reflexió literària, pàgina d’or entre els anals de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, amb un darrer poema de Baudelaire: “Spleen”.

 

 

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa

Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,

I quan, de l’horitzó que el cercle engrapa

Ens vessa un dia negre molt més que les nits;

Quan la terra es trasmuda en una cova humida

On l’Esperança en fuig, igual que els ratpenats,

Colpint amb l’ala tímida la cel·la entenebrida,

Tocant de cap amb mus i plafons destrossats;

Quan la pluja instal·lant ses immenses cortines

Com barrots d’un ergàstul imita l’engreixat

I que un vil poble mut que teixit teranyines

Al fons de les nostres vides ve a estendre el seu filat,

Tot d’una les campanes amb un furor que aterra,

Llencen espai enllà un udol estrident,

Com esperits errant lluny de la terra

Que a gemegar es dediquen profitosament.

Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta

Pel fons de la meva ànima desfilen llargs baiards;

L’Esper, plora, vençut, l’atroç Angoixa planta

Sobre el meu crani enclí els negres estandards.

 

coubert

Ningú dubta, llegint aquests versos, de la força poètica de Baudelaire. Ningú s’atreviria a discutir la seva força expressiva. Ningú posaria en tela de judici el talent que demostra combinant un estil àgil, musical, atrevit, amb una estructura rítmica clàssica. Si Les Flors del mal no fossin un poemari brillant, ningú es prendria la molèstia de transcriure’n tres composicions. Es pot admetre que els poemes no tenen significats tancats, ni escenes retratades, i que precisament la seva màxima virtut ragui en el seu poder de suggestió. Seguint l’analogia que presentava da Vinci, es pot acceptar que la poesia sigui impressionista.

Lamentablement, els successors de Baudelaire han recollit el seu llegat del fangar on brillava i n’han eliminat tot allò que podia fascinar-nos. Han volgut convertir els seus versos no pas en un divertit joc de sensacions i vagues metàfores, sinó en un missatge exagètic d’impossible comprensió. Dos segles creient-nos que els artistes abandonar tota tècnica, guiar-se únicament per la seva llibertat i inspiració, i deixar-se endur únicament pel sentiment i la inspiració, han derivat en Celan, Oldenburg i Pollock.

La creativitat artística consisteix en ser original en les normes compositives, no pas en la seva eliminació. Seria il·lús creure que aquest treball es mereix els elogis que em concedeixo, malgrat que intenti tossudament guanyar-me’ls. I malgrat aquesta evidència, les lloances semblen infinitament humils si les comparo amb les pretensions dels poetes contemporanis. “Vomitar versos caòticament inconnexos i reconèixer obertament que no vull ser comprès ni intuït, no impedirà que proclami la meva obra com un efemèride digna de ser admirada”. “Tingues confiança. No saps què vull dir-te, però confia que sóc genial”.

In nomine poetae. Amen.

Guillem Carreras. 2008. 

Mortality, Christopher Hitchens

Deixa un comentari

Et trobem a faltar, Hitch.

hitch22

 

TORNAR-SE MUT

Allò més descoratjador, sens dubte, va ser el moment en que la meva veu es va alçar de cop fins un crit estrident propi d’un nen (o potser d’un infant). Després va començar a aparèixer per totes parts, des d’un xiuxiueig ronc i aspre a un bel queixós. A vegades amenaçava, i ara amenaça cada dia, amb desaparèixer completament. Acabava de tornar de fer un parell de xerrades a Califòrnia, on amb l’ajuda de la morfina i l’adrenalina encara havia pogut “projectar” amb èxit les meves elocucions, quan vaig intentar parar un taxi a la porta de casa. I no va passar res. Em vaig quedar de peu, gelat, com un gat tonto que hagués perdut abruptament el seu miol. Abans podia parar un taxi a Nova York a trenta metres de distància. També podia, sense ajuda de cap micròfon, arribar a l’última fila i al galliner d’una sala de conferències plena a vessar. I potser no sigui res del que pugui presumir, però la gent em deia que si la seva ràdio o televisió estaven enceses, encara que estiguessin a l’habitació del costat, sempre podien distingir el meu to de veu i saber que jo estava “en antena”.

Com passa amb la salut, la pèrdua de la veu no pot imaginar-se fins que es produeix. Com tot el món, he participat en la versió del joc infantil: “Què preferiries?” El més habitual és debatre que seria pitjor: la ceguera o la sordesa. Però jo no recordo haver especulat mai sobre la possibilitat de quedar-me mut. (En l’anglès d’Estats Units, dir “I’d really hate to be dumb” podria provocar algun somriure). La privació de la capacitat de parlar s’assembla més a un atac d’impotència, a l’amputació d’una part de la personalitat. En gran mesura, en públic i en privat, jo “era” la meva veu. Tots els rituals i l’etiqueta de la conversa, des d’aclarir-me la gola com a preparació per explicar un acudit llarg i exigent fins (en els dies de la meva joventut) intentar que les meves propostes resultessin més persuassives a mesura que baixava el to una estratègica octava de vergonya, eren innats i essencials per a mi. Mai he sabut cantar, però podia recitar poesia i citar prosa, i a vegades fins i tot em demanaven que ho fes. I el sentit del temps ho és tot: el moment exquisit en que un pot interrompre i rematar una història, o fer servir un vers per provar el riure o ridiculitzar a un oponent. Jo vivia per moments com aquests. Ara, si vull participar en una conversa, he d’atreure l’atenció d’una altra manera, i viure amb el fet horrible que la gent escolta “compassivament”. Almenys no hauran de prestar atenció gaire temps: no puc mantenir-ho, i de totes maneres no puc suportar-ho.

hitch

LA DECADÈNCIA DEL COS 

He arribat a conèixer bé aquesta impressió: la sensació i la convicció que el dolor mai desapareixerà i que l’espera fins a la pròxima punxada és injustament llarga. Després, un episodi sobtat de dificultat respiratòria, seguit d’una tos sense sentit i més tard –si és un dia fastigós— més expectoració de la que puc controlar. Pintes de vella saliva, ocasionalment mucositat, ¿y perquè collons necessito aquesta cremor d’estómac en aquest precís instant? No és que no hagi menjat res: un tub m’administra tot el meu aliment. Tot això, i el ressentiment infantil que ho acompanya, em debilita.  També ho fa la sorprenent pèrdua de pes que el tub sembla incapaç de combatre. He perdut casi una tercera part de la massa corporal des que em van diagnosticar el càncer: potser no em mati, però l’atrofia muscular fa que resultin més durs fins i tot els més senzills exercicis sense els quals em quedaré encara més dèbil.

Teclejo això després de rebre una injecció per a reduir el dolor dels meus braços, mans i dits. El principal efecte secundari de tot aquest dolor és l’enduriment de les extremitats, que m’omple d’una por no irracional a perdre la capacitat d’escriure. Sense aquesta capacitat, estic segur d’endavant, que la meva “voluntat de viure” quedarà enormement atenuada. Sovint dic de forma grandiloqüent que escriure no és la meva forma de guanyar-me la vida, sinó que es la meva veritable vida, i és veritat. Gairebé com amb l’amenaça de perdre la veu, que actualment alleugen unes injeccions temporals en les cordes vocals, sento que la meva personalitat i identitat es dissolen mentre contemplo les mans mortes, i la pèrdua de les corretges de transmissió que em connecten amb l’escriptura i el pensament.

Hi ha debilitats progressives que en una vida més “normal” haurien tardat dècades a afectar-me. Però, com en la vida normal, un descobreix que cada dia que passa representa una quantitat cada dia més llunyana d’una cosa que cada cop més empetitida. En altres paraules, el procés et descolora i t’apropa a la mort. Com podria ser d’una altra manera? Quan començava a reflexionar en aquesta línia, vaig trobar un article sobre el tractament del síndrome d’estrès posttraumàtic . Ara sabem, gràcies a una experiència que hem pagat cara, molt més sobre aquesta malaltia. Segons sembla, un dels símptomes pels que es dona a conèixer és que, quan intenta comprendre la seva experiència, un veterà diu: “Allò que no em mata em fa més fort”. És una de les manifestacions de la “negació”.

M’atrau l’etimologia alemanya de la paraula stark [Desolat, aspre], i la seva derivació usada per Nietzsche starker, que significa “més fort”. En yiddish, anomenar a algú shtarker és donar-li el crèdit de ser un militant, un tipus dur, un treballador esforçat. De moment, he decidit entomar allò que la malaltia em depari, i seguir lluitant mentre agafo la mesura de la meva inevitable decadència. Repeteixo: això no és res més que el què una persona sana ha de fer a un ritme més lent. És el nostre destí comú. Tot i així, en els dos casos, millor prescindir de les màximes fàcils que no compleixen la seva aparent promesa.

NO ABRAÇAR DÉU

He trobat, en el laberint de la web, un vídeo estrany sobre “juguesques”: Invita a potencials apostadors a jugar diners sobre la possibilitat que renegui del meu ateisme i abraci la religió en una data determinada, i la possibilitat de que continuï afirmant la meva incredulitat i assumeixi les conseqüències infernals. Potser no sigui tan mesquí ni desagradable com pot semblar. Un dels defensors més cerebrals del cristianisme, Blaise Pascal, ja va reduir els elements essencials a una juguesca en el segle XVIII. Tingues fe en el Totpoderós, va proposar, i potser ho guanyaràs tot. Refusa la oferta celestial i, en canvi, ho perdràs tot si la moneda cau en el sentit contrari. Alguns filòsofs ho anomenen el “gambit de Pascal”.

Per molt enginyós que pugui semblar el raonament de seu assaig –va ser un dels fundadors de la teoria de la probabilitat—, Pascal va assumir un déu cínic i un ser humà abjecte d’oportunisme. Suposem que abandono els principis que he tingut durant tota la meva vida amb l’esperança de guanyar-me un favor en l’últim minut. Espero i confio que cap persona seria admiri aquesta actuació fraudulenta. Mentrestant, el déu que premiaria la covardia i la falta d’honradesa, i castigaria els dubtes irreconciliables, està entre els molts déus en que no crec. No vull mostrar-me groller però quan arribi el 20 de setembre no et preocupis per clamar al cel amb els teus crits inútils. Excepte, està clar, que això et faci sentir millor.

Christopher Hitchens, 2011

Contra l’Espanya feixista, una Catalunya independent

Deixa un comentari

Perquè Catalunya no es va declarar independent el 36, es preguntaria durant molts anys Xammar. Aquest escrit fou redactat amb el psèudonim “Peer Gynt” al setmanari satíric “El bé negre”. Per això veureu que parla de sí mateix.

Eugeni-Xammar1

No ésser diputat té els seus avantatges. El principal és el de poder parlar sense embuts. En nom dels diputats del Front d’Esquerres de Catalunya el senyor Tomàs i Piera, durant el debat polític al Parlament espanyol, va fer una declaració de perfecte ministerialisme, de confiança absoluta en el Govern. Això era un dimecres. L’endemà, dijous, quedava tràgicament demostrat que el Govern de Madrid contava amb la confiança absoluta del senyor Tomàs i Piera però no tenia cap motiu per tenir confiança ni en la Guàrdia civil, ni en la Policia, ni en l’Exèrcit, ni en el seu propi ministre de la Governació. Un senyor, aquell ministre de la Governació, que quan escriu cartes al rector de la parròquia té el delicat costum de cloure-les “ofreciéndose como feligrés”.

Jo no sé si el senyor Tomàs i Piera es fa la il·lusió que, per la seva boca, tan admirablement ministerial, Catalunya va fer sentir la seva veu al Parlament d’Espanya. Si és així, em crec obligat a donar-li una amistosa empenta per fer-lo caure de cavall. Jo no sé si els diputats del Front Català d’Esquerres creuen que la defensa de la República -i de Catalunya- ha de quedar exclusivament encomanada als partits socialista i comunista. Jo no ho entenc així, i els faig el favor -sóc generós- de creure que ells tampoc ho entenen així.

El que passa és que són diputats i tenen -com se sol dir- una consciència clara de la gran responsabilitat que pesa damunt de les seves espatlles. Un diputat -un diputat responsable- està obligat a dir coses solemnes i, si és ministerial, a tenir més confiança en el Govern que el Govern mateix. Dominat pel seu sentit de responsabilitat, un diputat és capaç d’assistir impassible a la preparació de les més espantoses catàstrofes. Un diputat ministerial és un home d’un optimisme granític. Quan el diputat ministerial és català, el seu optimisme és granític i angelical.

Un dia del mes de juliol del 1932, un amic meu íntim -l’Eugeni Xammar- parlava al Congrés de Madrid amb Ventura Gassol i Antoni Xirau:

  • Ja penseu -va dir en Xammar- que aquest Estatut que ara s’està discutint, si arriba a aprovar-se, vindrà un dia que caldrà defensar-lo amb les armes a la mà?

 

El diputat Gassol i el diputat Xirau, conscients de la seva responsabilitat, però homes ben educats, es van abstenir de tractar de simple el senyor Xammar. Van agafar una actitud protectora. Van dir-li, d’una manera amable, que no convenia dir disbarats i, sobretot, que no convenia dir-los en veu alta.

En Xammar, amb la seva veu natural, es va permetre insistir.

Aleshores el diputat Gassol i el diputat Xirau van fer remarcar al senyor Xammar que aquell dia feia molta calor al Congrés i que potser li convindria sortir a prendre un gelat.

Tres setmanes després venia el 10 d’agost.

Dos anys després arribava el 6 d’octubre.

I bé, senyors diputats, tota Espanya fa pudor de 10 d’agost i la fortor és tan forta, que vivint a 25.000 quilòmetres de Madrid, m’haig de tapar el nas per no sentir-la. Sembla, i ho celebro, que el Govern del senyor Azaña, després de passar unes quantes setmanes a la Lluna, també comença a donar-se’n compte. Ho celebro. Tinc pel senyor Azaña la màxima admiració. Quan ell parla, el castellà sembla un altre idioma, i això és d’un mèrit excepcional. Però la demostració està feta de que al senyor Azaña i li poden prendre el poder de les mans. I quan això passa a Espanya, ja sabem el que passa a Catalunya.

No en fem il·lusions. Hi ha a Espanya una amenaça feixista amb complicitat militar, la complicitat indispensable per a la instauració d’un règim feixista, la complicitat gràcies a la qual el feixisme ha estat possible a Itàlia i a Alemanya.

Contra aquesta amenaça el senyor Azaña i el seu Govern es defensaran com podran. Els nostres amics republicans, socialistes i comunistes espanyols ajudaran el Govern amb eficàcia, no cal dubtar-ne. Però Catalunya hauria de fer sentir la seva veu des d’ara:

Contra l’Espanya feixista, una Catalunya independent.No diuen els feixistes i els militars espanyols que per la unitat de la Pàtria ho sacrifiquen tot? Ha arribat l’hora de sacrificar-se senyors.

Eugeni Xammar, El be negre, 1936.

 

 

Older Entries

%d bloggers like this: