“Cap de Deu, aso es el Virrey”

Deixa un comentari

mort-del-virrei

….En la villa de Vinaroz del Reyno de Valencia a diez y seys dias del mes de junio del año MCDXXXX. Santiago Domínguez de la Mora, natural de la villa de Niebla en la Andalucia, hedad de treynta y un años, testigo, jurado y interrogado, respondio sobre lo contenido en la cabeza deste proceso, y dice que acabada la campaña de Salsas, entro el testigo a servir al Conde de Santa Coloma de ayudante cerca de su persona. Y assi sirvió su cargo, asta que sucedio matar a dicho Conde como abaxo referira.

/ Y es que a siete deste mes de junio, dia del Corpus, por la mañana, entre las ocho y las nuebe, vio una pendencia el testigo en una calle de Barcelona (que comunmente la dicen el carrer Ample, junto a casa de Monrrodon) y oyo decir que en ella mataron un segador; y el deponiente haviendo oydo lo dicho, y por ver que se juntava mucha gente y que muchos se retiraban, principalmente soldados, tambien se retiro, y se fue a Palacio, y estando en el, luego successibamente vio que por junto Palacio passaban muchos segadores en camaradas, gritando y vozeando, visca la terra, mueran los traydores, aqui esta el traydor.

Y habiendo llegado estas palabras a oydo de su Exª mando cerrar las puertas, y assi se hizo, y estandolo, luego empezo dicha gente de afuera a tirar arcabuzazos a las ventanas de Palacio, y el Conde mando se cerrassen, y que de adentro nadie tirase, y cerradas aquellas y sin tirar de Palacio, siempre de afuera continuaban en tirar dichas ventanas, gritando visca la terra y mueran los traydores, y como de dentro nadie ofendia, pusieron y pegaron fuego a las puertas de Palacio, lo qual obligo a que los religiosos del convento de San Francisco (que esta frontero a Palacio) saliesen con el Santissimo Sacramento debaxo del palio, llebando una vara el del obispo de Barcelona y otra el de Bique, y las otras, clerigos y personas ecclesiasticas, estuvieron muy grande rato en las puertas cantando, estando siempre el Santissimo Sacramento, y la gente que puso el fuego, no continuaron en querer quemar las puertas, y la leña y fuego que cabe ellas havia, se aparto, con lo qual se volvio el Santissimo Sacramento a su Yglesia, y los segadores y gran numero de gente que acudio gritando visca la terra y mueran traydores se fueron en la plaça delante Palacio, porque las compañias de la tierra los sacaron della, y pasando estovio entraron los Diputados en Palacio y hablaron a su Exª, y juntos el Conde y Diputados se salieron, y fueron a una torre que llaman de las pusas, orilla del mar, junto la tarazana, con fin de que su Exª se estuviesse alli, pareciendo ser puesto seguro para estar guardada su persona, yendo siempre a su lado el testigo. /

Y habiendo unos que decian seria mas seguro estar en la tarazana, porque estando en ella habria comodidad de embarcarse, en caso de llegar a mayor aprieto. se fueron su Exª Diputados y demas gente a la dicha tarazana, donde dichos Diputados lo dexaron y se fueron. Y queriendo su Exª tratar de embarcarse, haviendo en dicha Tarazana algunos cavalleros deudos y amigos de dicho Conde, le dixeron no lo hiziese, que seria perder a la Ciudad, con lo qual no lo hizo. /

“Y pasado medio dia entre una y dos horas poco mas o menos, llego grande numero de gente a las puertas de la Tarazana, y hallandolas cerradas hecharon fuego a ellas, y queriendo la gente y soldados que estaban en ella defender dicha puerta y reparar el quemarlas, mando el Conde no tirasen de adentro, porque seria mas irritarlos, y que se procurase reparar como pudiessen, y tratando de querer por dentro llegar al reparo del fuego, y en esse medio que su Exª. se embarcase en una galera que habia en Genoba, no pudieron conseguir lo uno ni lo otro. Porque desde dicha torre de las pusas, que señorea la Tarazana, tiraron tres cañonazos a la galera, y la hizieron retirar acia Monjui, i a arcabuzazos y mosquetazos desde dicha torre impidieron el llegar a dichas puertas a los soldados y gente que havia en la Tarazana, con lo qual quemaron y derribaron dichas puertas. Y estando ya su Exª y la gente de la Tarazana retraidos a un baluarte que ay en ella, viendo las puertas derribadas y entrar tanto número de gente, y que desde la dicha torre de las pusas les tiraban arcabuzazos, se salieron todos de dicho baluarte y de la Tarazana, y se fueron orilla el mar acia Monjui, con fin de embarcarse en dicha galera, yendo siempre el testigo y un capitan llamado Magi Esteba, que servia de maestre sala al Conde, acompañandole el uno a un lado y el otro a otro, caminando orilla el mar acia Monjui, llebandole en medio porque tubiese algun reparo a las balas que les tiraban y algun animo para sustentarse, porque caminaban por arenal, y haviendo ya caminado buen espacio de tierra y cansandose el Conde, se sento un poco; y luego obligado de ver los siguia tanta gente y que era el Conde de los ultimos, porque los soldados y otra gente de la Tarazana ya pasaban delante, se hubo de levantar y andar muy cansado y fatigado, y cargando siempre mucha gente amotinada, y tirandoles pedradas y arcabuzazos de la parte superior acia la montaña, fue forzoso que el Conde se volviese a parar, y ponerse al abrigo de unos peñascos por defenderse de dichas balas y piedras, y siendo en particular muchas las piedras que les tiraban gente de la misma tierra, empezo el testigo a dar vozes en lengua catalana, diciendoles no les tirasen que eran catalanes, a lo qual respondio uno de aquellos que tiraban las piedras, que era de la tierra, gritando que subiese Magin Estebe, encargando siempre el Conde al deponente que no hablase en castellano, y cargando siempre mas gente baxaron a donde estaba el Conde, el testigo y Magin Estebe, muchos dellos que havia de segadores y gente de la tierra que por sus vestidos y aspectos se conocia, y luego dispararon un pistoletazo al testigo que no salio de cañon.

Y preguntandole de donde era, respondio que era de Vique, procurando lo mejor que podia hablar catalan, y preguntando le uno de ellos, que era segador, quien era el que estaba alli, diciendolo por una persona del conde, y respondiendo el testigo no lo conocia, se llego uno de la tierra vestido con diferente trage de segador, hombre sin pelo de barba, hedad de cosa veynte años, trage de marinero, muy cerca del Conde i dixo, “cap de Deu, aso es el Virrey”, y sacando una daga de cosa de palmo y medio de largo, le dio a dicho Conde una puñalada por la boca del estomago que la clabo toda, y luego se llego otro hombre que era segador y era tuerto, con la cara de señales de biruelas, de estatura alta, y dio tres o quatro puñaladas al conde por la barriga, y queriendo el que dio la primera puñalada dar otra y teniendo ya lebantada la daga, dixo otro hombre dellos, no teniu que donarli mes que aquex home ya es mort, y luego hecharon mano de las faldrigueras del Conde, del testigo y compañero, y se les tomaron y sacaron lo que habia en ellas, y al testigo se le llebaron cosa de cien reales de plata, dos sortijas, tomandoseles quanto tenian, exceptado la ropa.

Y dice el testigo que quando dichos hombres empezaron a dar al Conde dichas puñaladas, estaba su Exª. entonces con un desmayo tendido en tierra muy cansado y fatigado del camino, pero quando le dieron dichas puñaladas, vio el deponente que abrio la boca como que moria, y es seguro murio de dichas puñaladas y lo vio muerto.

“Y al testigo y su compañero, por decirles que eran catalanes los acompañaron asta la ciudad dicha gente que mato al Conde, y en el camino toparon mucha gente amotinada, y entre ella era la mas de la tierra, y diciendoles los hombres que los llebaban y acompañaron que el traydor ya era mort, y que el testigo y su compañero aunque eran criados del Virrey eran catalanes y no tenian culpa, decian dicha gente que topaban que los matasen tambien, que todos eran traydores, y con esto dichos hombres los pusieron en casa de un cirujano que se llama Matas en el carrer Ample, en la qual cassa haviendo llegado a ella para curar al compañero que tenia una herida de una vala y tambien para curar al testigo y al otro compañero que fingio estava tambien herido, dixo dicho hombre tuerto a la mujer de dicho cirujano que el havia dado la vida al testigo y al otro compañero y que el era el que havia muerto al Virrey, y esto es la verdad, y lo que sabe, porque siempre estubo al lado del Conde, y le asistio desde que salio de casa con los Diputados, asta que le dieron dichas puñaladas y mataron. Per juram. / Fue leido y per. /st. Tiago Dominguez de la Moral./ Pasó ante mi Mathias estaban Capater, secret.“.

 

ACA – Consell d’Aragó- Secretariat de Catalunya -. Extret del llibre de Ferran de Sagarra “Les lliçons de la Historia. Catalunya en 1640″. Editat per l’Ateneu Barcelonés (Barcelona 1930).

Anuncis

Joan Segura i Valls: la història en minúscules

Deixa un comentari

Per motius ben comprensibles, la història en minúscules sempre ha quedat relegada a un discret segon pla. Els cronistes coetanis, així com els historiadors actuals, han focalitzat les seves obres en la descripció dels grans moviments polítics. L’anònima quotidianitat de les persones sense cognoms il·lustres ha passat massa desapercebuda. Talment la vida arran de terra, sense més èpica que la pròpia supervivència, ni més conspiracions que petites transgressions rutinàries, estigués mancada de valor. Afortunadament, també han existit persones encuriosides per conèixer com vivien els nostres avantpassats durant l’edat mitjana. Joan Segura i Valls (Santa Coloma de Queralt 1844 – 1909) és una d’elles.

SCQ

Tot i que Segura és  principalment conegut com l’autor de l’Història d’Igualada i l’Història de Santa Coloma de Queralt, també es va interessar molt decididament per la recerca etnogràfica. Els seus estudis poden catalogar-se en dos grans blocs. Un, circumscrit al moviment excursionista català que amb tanta força sacseja el país a cavall del segle XIX i XX, i que troba en la catalogació del patrimoni artístic la seva principal raó de ser. L’altre, entorn els costums i el llenguatge emprat per les poblacions medievals. Dins aquesta branca, la seva obra més destacada és Aplech de documents curiosos é inedits fahents per la història de las costums de Catalunya [a partir d’ara, Aplech]. El jurat dels Jocs Florals del 1885 estimà que es tractava de la millor obra en la secció “Estudis sobre cants, costums o tradicions populars de Catalunya”.

Segura tenia al seu abast les condicions adequades per crear una obra molt interessant. Com a prevere de l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, gaudia d’un accés il·limitat a un dels fons notarials més antics de Catalunya, que es remunta a 1272. Tot i que actualment Santa Coloma és una vila perduda de la Catalunya central, la baronia dels seus senyors (els Queralt) fou importantíssima durant el segle XIV. Durant aquesta centúria, abans que la decadència de la Corona d’Aragó portés a la misèria tota Catalunya, la potència econòmica, cultural i artística de Santa Coloma fou molt considerable.

Per altra banda, Segura dominava a la perfecció el llatí, tenia uns coneixements filològics molt assentats del català antic i, no menys important, no li mancava aquella guspira interpretativa imprescindible alhora d’enfrontar-se als textos històrics. Si no hagués decidit recloure’s en la seva vila natural, probablement el seu cognom seria molt més conegut pel públic català. Així ho permet sospitar el cercle de celebritats amb qui tractava: Jacint Verdaguer, Frederic Clascar, Marià Aguiló, Francesc Mateu, Cels Gomis, Enric Prat de la Riba…

Malgrat que l’Aplech únicament es basa en els documents del fons notarial de Santa Coloma de Queralt, el seu testimoniatge pot ser útil, i moltes vegades generalitzable, al conjunt del país. Per una millor comprensió lectora, Segura va inserir en l’obra una infinitat de textos breus, havent-los prèviament traduïts tots al català. Els disset apartats que formaven el recull eren les següents: autoritat paterna, eclesiàstics, comunitats de beneficiats, els donats, els gremis, els esclaus, les escoles i carreres de lletres, els llibres, les belles arts, la indumentària, els mobles, la guerra i la pau, els guiatges, les restitucions, la incontinència (o sigui, promiscuïtat), el joc i la tafureria, els jueus i les engrunes.

Tots ells ens ajuden a formar una imatge menys simplista i estereotipada de l’edat mitjana. La seva lectura ens demostra que la societat feudal, si bé estava molt reglamentada, també tenia mecanismes de cohesió comunitaris molt potents que escapaven de la lògica del vassallatge i la jerarquia. A continuació, presento només uns quants dels testimonis més sorprenents (almenys per nosaltres, els catalans del segle XXI) recollits en l’obra.

campanar

 

Perfils socials de la Catalunya medieval

Els donats.  A finals del segle XIII, es coneixia amb aquest nom dos perfils de persones. Així s’anomenaven aquells qui es trobaven en solitud i aconseguien integrar-se en una família o monestir (que l’acollia i alimentava), havent promès anteriorment que els hi cediria les seves possessions en el seu testament. També es coneixia amb aquest nom els membres de les comunitat religioses que precediren les ordres. Els donats religiosos accedien a fer una vida comunitària. A diferència del clergat secular, aquestes parròquies estaven formades indistintament per homes, dones, casats, solters, laics (en el sentit medieval del terme) i clergues. Tampoc s’exigien els tres vots indispensables en qualsevol ordre: pobresa, castedat i obediència.

Els esclaus. Tenir esclaus era una pràctica relativament comuna durant els segles XIII i XIV, i no va desaparèixer fins a meitat del segle XV. A Catalunya, els esclaus solien ser presos que s’havien capturat en el sí de les guerres religioses. Per això, en els contractes de compravenda d’esclaus, era habitual indicar la seva religió i raça (blanca, negre o llor, que feien referència als mulatos). Els esclaus podien treballar temporada pel seu compte, i així aconseguir pagar les seves alfories o emancipacions. Endinsats el segle XV, era habitual que els seus amos  fixessin clàusules testamentàries que els alliberaven com a mostra de redempció i intent de favor celestial.

Els professors. Les escoles municipals van estendre’s a cavall del segle XIII i XV a recer de les escoles parroquials, que s’havien format poc abans. Instruïen els petits en l’aprenentatge de la Gramàtica i la Lògica. A Santa Coloma, el professor tenia un prestigi social considerable, doncs estava exempt de col·laborar en totes les servituds reals (questa, joves, guaites, exèrcit, cavalgada, etcètera). La presència de la comunitat jueva, com és ben sabut, fou importantíssima per el progrés de la medicina i el combat contra la devastació que les malalties i les plagues causaven.

Els promiscus. L’imaginari col·lectiu ha creat una visió força errònia de la sexualitat a l’edat mitjana, sobretot en l’àmbit rural. Segura escriu: “Si lo que passava a la comarca a que es refereixen mos documents, passava semblantment en lo demés de Catalunya, i sobren indicis per afirmar-ho, la incontinència d’aquell temps pujava de molt al del nostre; i lo sobrepuig seria verament exorbitant si, traient del compte les capitals, comparéssim la població vilamitjana i rural d’aquell temps amb la població rural i vilamitjana del nostre (…) A més, la facilitat, l’espontaneïtat amb que els culpables apareixen en els documents que he donat, [i] mostren la taca de la incontinència sense disculpar-la, sense amagar-la, en documents públics, davant de testimonis de tota mena, em proven amb evidència que el nivell moral de la societat en què tals coses passaven estava a deu graus sota zero”.

Efectivament, els documents notarials parlen amb naturalitat sobre fills bords, amants (“amasie mee”) i fins i tot concubines. En alguns fragments coneguts de Lo crestià, Eixemis justifica l’adultera o la prostitució com a mal menor del cristianisme.  L’autor gironí justifica aquests pecats com un mal menor enfront els perills que comportaria intentar evitar-los. La línia que separa el bé del mal està molt ben definida: aquelles actituds aparentment abjectes seran considerades acceptables si es realitzen en el secretisme, sense donar mal exemple a la comunitat. Eiximenis es mostra especialment explícit en aquesta tesi en el capítol 574 del tercer llibre: Per què la santa Esgleia e os prínceps sostenen les fembres públiques? En aquest sentit, els documents presentats per Segura sorprenentment enormement per la seva naturalitat. No només la sexualitat medieval era molt més laxa del que pensàvem; també estava més acceptada socialment.

Els gremis. A finals del segle XVI, coincidint amb una nova etapa de reflotament econòmic i artístic, es viu la institucionalització dels gremis. Tot i que únicament mantenien un lligam formal amb l’àmbit religiós, invocant la respectiva protecció dels seus sants, en molts llocs s’anomenaven “confraries”. Apel·laven així a la fraternitat entre els seus membres, considerats tots com a coresponsables de la sort i la salut del conjunt dels seus integrants. Creaven un fons comú per poder destinar diners als enterraments dels treballadors més pobres, o poder-los ajudar en cas de malaltia. També tenien mecanismes per regular les desavinences entre treballadors i reduir les desigualtats entre ells. Tan era així que quedava rigorosament prohibit obrir una botiga a Santa Coloma sense el permís del gremi. El coneixement d’aquestes organitzacions comunitàries ha quedat sovint silenciat. Divulgar-lo és molt important per dibuixar una imatge més complexa i real de la societat feudal, i relativitzar la innovació que suposaren les tesis socialistes.

Acabaré aquesta selecció apuntant altres pràctiques més anecdòtiques recollides per Segura. A finals del segle XIII, l’historiador colomí recull múltiples contractes en els quals el firmant es comprometia a no jugar (especialment als daus); en les mateixes dates, dins les modalitats poc convencionals per fer diners, també recull tractes per ensenyar el secrets de l’alquímia o l’aprenentatge per ser un bon mendicant [sic]. Si voleu consultar el conjunt de l’Aplec, podeu dirigir-vos al portal Memòria Digital de Catalunya. També hi trobareu els nombrosos articles periodístics que Segura va publicar, entre altres,  a “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixença” o “La gaseta muntanyesa”.

Guillem Carreras. Juny ’16

 

Dies convulsos

2 comentaris

Tot i que sovint es vulgui comparar la Catalunya actual amb els anys 30, vivim en un context radicalment diferent. Només un sectari pot comparar el totalitarisme amb la força democràtica, integradora i popular de l’independentisme. Si la Unió Europea té un objectiu i finalitat, es mantenir la pau dins les seves fronteres. Els episodis tràgics que es visqueren aquells dies, sorgits arran de l’alçament militar de les tropes franquistes, són completament irrepetibles, malgrat les amenaces absurdes del ministre de defensa.

Ara que tenim la llibertat a tocar, ara que diumenge aconseguirem el mandat democràtic per ser independents, és un bon moment per recordar que l’Estat espanyol mai ha anul·lat les sentències del franquisme, entre les quals l’executament del president Lluís Companys. Personalment, no vull ser ni un minut més ciutadà d’un Estat que oblida el seu passat feixista i no se’n retreu. 

revolution2

ANY 1936

20 de juliol
Arriba cotxe amb la inscripció “C.N.T. Viva la revolución social”. S’entrevisten amb el comitè local.
El Sindicat Únic de Treballadors ordena anar a la vaga.

21 de juliol
Vaga general.
Escorcolls a les cases per buscar armes.
Segellament de l’Església, el Convent de les Germanes Carmelites de la Caritat i el Centre Democràtic Catalanista.

22 de juliol.
Continua la vaga general.
Dos ciutadans destrien allò que pot ser cremat de l’església i allò que té valor. En surten homes amb sacs.

23 de juliol.
Continua la vaga general. No es deixa ni batre les eres.
Gent d’Igualada crema l’església parroquial d’Aguiló.
A la nit cremen les esglésies de Rauric, Llorac i Vallgogona.
A les 4 de la matinada l’església parroquial de Santa Coloma. Són destruïdes les vidrieres, l’orgue, dotze altars; la sagristia, on hi ha roba de gran valor artístic i donatiu dels Queralt, com ara tern brodat de fil d’or i pedres de valor amb l’escult dels Queralt a la casulla.

24 de juliol.
Continua la vaga general.
Tot el dia crema l’església.
Es rumoreja que han que han serrat la imatge del Sant Crist.
Per un forat de la porta falsa es veu com cremen els altars, que es converteixen en ruïnes.
Es requisen les joies parroquials per portar-les a la Casa de la Vila.

25 de juliol.
Crema el convent durant tot el dia, que s’havia incendiat la nit passada. Només es salva el sarcòfag de Pere IV de Queralt i Francesca de Castellnou gràcies les gestions dels Amics de l’Art Vell, que el tragueren abans. El mossén de l’entitat, Ramon Palomer, pressiona la Generalitat perquè es salvi també la portalada.
Destrossen a cops de mall l’església del Pati del Castell. Treuen moltes coses al mateix pati per cremar-les, incloses els hàbits de les germanes.
A la tarda cremen la parroquial de Pontils.
A les quatre de la tarda posen banderes al campanar. Nord-est: catalana; nord-oest: anarquista; sud-est: rabassaire; sud-oest: comunista.

26 de juliol.
Destrossen l’església de les Germanes de la Caritat.
Reunió del Sindicat únic de Treballadors al Pati del Castell. S’acorda tornar a treballar a l’endemà.

28 de juliol.
Torna a cremar l’església del Convent.

3 d’agost.
Martí de Riquer ve a recollir els arxius parroquials per custodiar-los a Barcelona.

4 d’agost.
Marxen a Tarragona les lleves dels anys 1934 i 1935.

5 d’agost.
El Comité Antifeixista de Defensa Ciutadana ordena que tothom que tingui plata la porti als bancs, i que si no ho fa, serà considerat feixista.

19 d’agost.
Es fa enderrocar, per acord de l’Ajuntament, la Capella de Santa Coloma

20 d’agost.
El local del Centre Democràtic Catalanista és ocupat per la CNT.
Ocupada l’església parroquial. Es fa un garatge amb una porta que dona al Portalet.
Es crea el Comité de Molícies Antifeixistes. El format dos membres del Centre Republicà, dos de la FAI, dos de la CNT i dos dels Rabassaires.

25 d’agost.
Cremen l’església de Figuerola.

1 de setembre.
Es fa una crida perquè tothom porti objectes i llibres religiosos a la plaça perquè hi siguin cremats.

2 de setembre.
Es fan requises a diferents cases de gent que no havia portat els objectes religiosos.

7 de setembre.
Es comença l’embastida per treure els campanes del campanar.

10 de setembre.
Tiren de dalt a baix del campanar la campana grossa. Tot i que hi ha posen bales de palla, com que està esquerdada, es trenca. També en tiren quatre més sense que se’n trenqui cap altre.

15 de setembre.
Tiren a terra les campanes i el campanar del Convent de Bell•lloch.

16 de setembre.
Treuen les campanes de l’església del Pati del Castell i de les Germanes del Raval.

17 de setembre.
S’emporten a Barcelona 11 campanes, que en total pesen 3.000 kilos.

30 de setembre.
El Comitè Antifeixista Local demana a tots els homes entre 18 i 40 anys que passin a la Casa de la Vila de 7 a 10 per ser registrat (nom, anys, i amb quina arma havien servit)

2 d’octubre.
Queden mobilitzades les lleves dels anys 1932, 1933, 1934 i 1935.

5 d’octubre.
El local “La Estrella” queda incautat, en benefici del Centre Republicà.

12 d’octubre.
Pregó oficial sol•licitant que s’ampari els nens dels pares que lluiten al front.

26 d’octubre.
Donen avís a moltes cases particulars que entreguin a la Casa de la Vila la seva ràdio el dia 27.

27 de novembre.
Es fa un pregó oficial anunciant que el nom de la vila passarà a ser “Segarra de Gaià”.

29 de novembre.
Arriben 70 expatriats, que són allunyats a les cases deshabitades.

ANY 1937

16 de gener.
Es cobra un import per mantenir els madrilenys refugiats.

22 de gener.
Comencem a desentaular el Convent de Bell•lloch. Es proposen tirar-lo a terra per donar feina als paletes.

24 de febrer.
Pregó oficial ordenant que tothom que tingui or, plata i altres metalls preciosos els porti a la Casa de la Vila de 7 a les 9 de la nit.

20 de març
Marxen cap a Madrid cinc camions carregats de menjar i roba per la població.

17 de juliol.
Passen a les cases a recollir llits i matalassos per refugiats bilbaïns.

1 de setembre
El Consell Municipal emet paper moneda per valor de 25 i 50 cèntims.
La C.N.T forma una Cooperativa de Consum instal•lada a la Plaça del Portal. [A l’Estrella antiga hi ha una Cooperativa de Consum del Sindicat Agrícola de Rabassaires.

ANY 1939

14 de gener.
A tres quarts d’una, una aviació molt nombrosa bombardeja tres o quatre cases.
A les cinc de la tarda, entren 8 o 10 tancs carrer Major avall, fins a la Plaça de l’Església. Sobre un dels tancs, un oficial crida: “¡Viva Franco! ¡Arriba España”
Fan 14 o 16 soldats presoners.
Ningú sap que passa perquè tothom està tancat a casa.

15 de gener.
Els punts estratègics estan dominats per soldats italians de la divisió “Littorio”. Els rojos dominen els punts costers de la vila. Soroll de metralladore.
Ala tarda, arriba la secció motoritzada de la divisió “Littorio”.
El matí del 16, les bandes republicana i catalana estan cremades al terra.

Extret del estudis i apunts de Francesc Trull i Salvador Palau

Recol·lecta de llençols. Santa Coloma en guerra.

Deixa un comentari

Tot és necessari en una guerra. Sobretot quan les necessitats són extremes. Llençols, flassades, coixineres, sobrellits, estovalles… Tot és poc per intentar sanar els soldats ferits.

sega

17 de juliol de 1645.

Il·lustríssimsa senyors deputats.

Per lo pare fra Antoni Teula, religiós del convent de la Mercè de Barcelona, rebérem les cartes de vostres senyorias y les dels senyors de la junta del batalló, en les quals han donat orde donàssem tota la roba esta universitat tenie encomanada del hospital, dels soldats malalts dels catalans en esta vila. Com vostres senyorias nos manen y ordenen, dita roba va continuada ab lo inventari y àpoca va ab sta, assegurant a vostres senyorias que nostres predecesors jurats y los administradors dels pobres del hospital de esta vila amostraren y usaren de tanta charitat en recular-la de diverses cases la trobaren, diligenciant-ho ab tot cuydado, y trobada, en fer-la recaptar y netejar, que a no haver posat est cuydado y fidelitat y amor se fore aprofitat poch de dita roba, o no res, segons se dexà a mal recaudo per los qui avian de ocupar de ella per part de vostres senyorias. Suplicam a vostres senyorias manen recordar-se de nostra fidelitat y serveys, com nos an donat segures confiances, que esta universitat en estes y demés coses se offenran a servirlos, se assenyalarà com sempre ab los majors avantatges y fineses que les que·u són més en servir a vostres senyories que per lo senyor cònsol y desijan.

Santa Coloma la Real, y juliol a 12 de 1645.

Los jurats de la vila de Santa Coloma la Real.

 18-tercios-de-flandes

17 juliol 1645. B. Inventari dels béns trobats en lo hospital de Santa Coloma la Real.

A deu dies del mes de juliol del any de la Nativitat del Senyor mil sis-cents coranta-sinch, en la casa del hospital dels pobres de Jesuchrist de la vila de Santa Coloma la Real, (en) presència de mi, Pere Pau Alaix, per auctoritats apostòlica y real notari públic de dita vila, presents per testimonis Joan Busquet, ospitaler de dit hospital, y Joan Robió, fuster de dita vila, y presents també los honorables Joseph Vilar y Pere Novella, lo any predit y present y corrent administradors del dit hospital, los magnífichs senyors Andreu Ferrer, Joan Sangenís y Jacinto Febrer, lo any present y sobredit jurats de la universitat de dita present vila de Santa Coloma la Real, òlim de Queralt, constituïts en la casa del dit hospital, en virtut de dos cartes a dits senyors enviades […]

[Los ilustres diputats]han fet posar y continuar ab lo present inventari totes les robes que·s troben en lo dit hospital de dita vila que foren dels soldats catalans que estaven malalts, ybernàn (al) hospital dels catalans en lo  castell de la vila, a effecte de entregar aquelles en mà y poder del dit pare Teula en virtut de dites lletres, a effecte de aportar dites robes a Bellpuig o allà hont convenga, les quals baix escrites robes se són trobades en lo guardaroba és en lo dit hospital de dita vila, les quals robes són les següents:

Primo, trenta-sis matalasts, entre filloles y matalassos dolents.

Ítem, trenta-quatre llansols, entre grans y petits, que són a compliment de trenta-vuyt llansols ni avie al temps se prengueren les dites robes en comanda, com los restants quatre llansols se sien desfets per a enmortallar pobres soldats moriren en dit hospital.

Ítem, tretze flasades.

Ítem, vint-y-sis màrfegues, de les quals, per ser dolentes, ne dexa dit pare Teula sinch en dit hospital per no poder servir.

Ítem, trenta-sis sobrellits y flassades molt dolentes.

Ítem, set estovalles.

Ítem, una coxinera, dintre ab drapots de poca importància.

Ítem, set sobrellits que són flassades de pèl, petites. Les quals robes, totes y sengles, en lo dit present inventari continuades, foren lliurades per los dits senyors jurats, y en virtut de dites lletres per orde han entregades y lliurades aquelles ab dit pare fra Antoni Teula, en presència de mi, dit notari, y testimonis y dels dits magnífichs jurats y administradors de dit hospital.

Ítem, ab altre acte lo sobredit fra Antoni Teula, en virtut del orde a ell donat per los dits senyors deputats y senyors de la junta del batalló, ferme àpocha als dits senyors Andreu Ferer, Joan Sangenís y Jacinto Fabrer, jurats, com a administradors majors del dit hospital, presents, de totes les dites robes en lo sobredit inventari continuades, rebudes realmén y de fet a ses voluntats, en presència de mi, dit notari, y testimonis, per co los fa la present àpocha rebuda ab pacte de no demanar-ho més.

Testimonis són los predits.

En fe y testimoni de dites coses yo, dit Pere Pau Alaix, per autoritats apostòlica y real notari pú- blic de la dita vila de Santa Coloma, òlim de Queralt, ara la Real, bisbat de Vich, assí me sotes-scribí, y pregat y requerit poso mon signe

Dietari de la Generalitat de Catalunya, 1645.

Arxiu del Castell dels Comtes de Santa Coloma.

Deixa un comentari

A continuació transcric la carta d’Enric Mitjana de las Doblas explicant la vida del l’arxiu dels Comtes de Santa Coloma des del triomf definitiu del liberalisme, i el perill que van córrer els nostres documents en la guerra civil espanyola. Coneixent les progressives pèrdues de documentació arxivística colomina, estaria bé iniciar una tasca selectiva de digitalització dels documents més importants que expliquen la nostra història.

 ventura3

ARXIU DEL CASTELL DELS COMTES DE SANTA COLOMA

Distinguido Señor,

Enterado del Decreto del Señor Consejero de Cultura de la Generalidad, referente a la incautación de los archivos históricos de varias procedencias y de “Patrimonios familiares de la antigua nobleza”, y después de la visita que le hecho, me permito manifestar.

Que desde el año 1910 y posteriores, tengo adquirido por título de compra notarial, mediante precio metálico, parte del archivo que fue de los Condes de Santa Coloma, y no sólo por dichos títulos, sino también por honorarios devengados en el concepto de ser letrado de los herederos y sucesores de Don José Safont, quien a su vez fue comprador de una generalidad de bienes a los Condes de Santa Coloma en los años 1842 y 1843, según consta en el Registro de Propiedad, y por ello le hicieron entrega de la parte que creyeron conveniente de documentos como anejos al patrimonio enajenado. Desde tal punto de vista, vengo a ser tercer poseedor de parte del antiguo archivo sin carácter familiar, por los dos conceptos de compra y por trabajos facultativos personales, y otra partida en el año 1911 a raíz de otra cuestión judicial. Añadiré que de no haberlos recogido hubieran sido inutilizados, como sin valor histórico, ni material o económico, como ha ocurrido con otros muchos de antiguas familias arruinadas, que no han tenido local para su conservación. Por ello no resultaría equitativo que el suscrito, que cual infante, ha recogido, cuidado, ordenado y estudiado estos documentos durante cuarenta años, se le incaute de lo que es su alimento intelectual y su cariño. Y aún podría decirse uno de sus principales elementos o instrumentos de trabajo. Prueba de ello lo puede mostrar con mi libro “Colón, barcelonés” y un “Diccionario histórico” de muy larga extensión, etc.

Debo manifestar que del antiguo archivo que pasó a la casa Safont, fueron extraídos los documentos necesarios para muchos pleitos, y además cedidos todos los de las propiedades que se fueron enajenando. Del remanente, en circunstancias de dificultades económicas, y sólo por esta causa, he enajenado varias partidas. Del resto, he cedido por el mismo motivo el mes pasado a su Archivo, una partida, y recientemente he manifestado a V., Señor Director, y al Señor Consejero de Cultura en carta del seis de los corrientes, que estaba dispuesto a ir cediendo a esa Corporación, de la que guardo grato recuerdo antiguo, varios grupos, porque no solo tengo cariño a los documentos como a mis compañeros de hombre célibe y sexagenario, si no porque también voy sacando la esencia necesaria de sus conceptos para mi “Diccionario particular”, que tal vez pueda interesar a esta Corporación después de mi muerte, porque es un trabajo de toda una vida investigativa, y sin fin, por su mucha extensión. Representa toda la atención de un hombre maduro, que invierte todas sus horas libres en el estudio de la investigación histórica.

Con lo manifestado, creo, pues, que no debo ser comprendido en el artículo primero del Decreto de incautación, y si en el cuarto, dándoseme como cumplido con el séptimo del mismo.

Por todo la cual espero se sirva dárseme comunicación que sobre lo manifestado recaiga, y por cumplido con la disposición de Cultura rebatada.

Barcelona, 10 de agosto de 1936.

Enric Mitjana de las Doblas.

Enric Mitjana de las Doblas va rebre 494 pessetes, el 26 de setembre de 1936, per la cessió forçosa de 211 pergamins i 18 documents en paper de l’arxiu del Castell dels Comtes de Santa Coloma. Entre 1939 i 1961, la Diputació de Barcelona adquirí un altre fons que tenia dels Queralt, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya. Finalment, el 1949 faria una última venda a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que posteriorment complementaria el seu fons amb ingressos de la llibreria Trallers de Barcelona (1972 i 1972), i la compra de pergamins a la Sala Duran de Madrid (1998).

Actualment, les institucions que alberguen material del Comtes de Santa Coloma són l’Arxiu Històric de Santa Coloma, la Biblioteca de Catalunya, Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, l’Arxiu Municipal de Santa Coloma de Queralt i l’Arxiu del Palau de Peralada. Els documents custodiats a la Biblioteca de Catalunya són els més interessants per comprendre la història de Santa Coloma, especialment per aquells estudiosos dels seus capbreus, plets, censos, i altres afers patrimonials. Contràriament, és preferible, per aquells investigadors interessats en la recerca dels Queralt, i molt especialment en la figura de Dalmau III, que visitin la correspondència catalogada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

ARXIU NOTARIAL

El 3 d’agost del 1936 va ser cremada l’església parroquial de Santa Coloma. Dotze dies més tard, Martí de Riquer i Morera, Joan Amat i Peris, Francesc Dalmau i Quintana i Caius Estrems i Minguillón (escriptor, electricista, pintor i fotogravador, respectivament) van venir a recollir l’arxiu parroquial de Santa Coloma (que també incorporava manuals notarials) per salvaguardar-los a la Casa de l’Ardíaca de Barcelona. Del setembre de 1937 fins a finals d’octubre de 1938 els documents restaren al Convent de l’Esperança. A partir d’aquesta data, fins al final de la guerra, es conservaren els arxius al Monestir de Pedralbes. Quan els arxius van tornar a Santa Coloma de Queralt, segons explica Hug Palou, mancaven documents.

Actualment, les institucions que tenen arxius notarials de Santa Coloma són: Biblioteca de Catalunya, Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Comarcal de la Segarra, Arxiu Comarcal Conca de Barberà, Arxiu Comarcal Anoia, Arxiu Municipal Fidel Fita, Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Arxiu Comarcal Alt Camp, Arxiu Històric de Sabadell

martideriquer2

Martí de Riquer, personalment, va salvar els arxius parroquials de Santa Coloma. Passada la guerra, també seria el descobridor del poeta Pere de Queralt.

EL FUTUR.

Veient com s’han perdut o conservat de miracles molts documents relatius a la Vila  i als comtes de Santa Coloma, seria interessant fer una catalogació estricta dels documents. Una primera fase, que resumís en un sol dossier tota la informació emmagatzemada en els principals arxius catalans i espanyols, seria relativament senzilla. S’haurien d’analitzar especialment els documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Biblioteca de Catalunya, l’Arxiu Episcopal del Bisbat de Vic, i l’Archivo Histórico Nacional. Si ningú vol fer mai un estudi monotemàtic de la nostra parroquial, i pretén ser mínimament original, haurà de dirigir-se forçosament a aquestes dues darreres institucions.

Un procés de catalogació, identificació dels documents més rellevants i posterior digitalització d’aquestes quatre institucions faria un gran bé al poble. Moltes catalogacions, de fet, ja estan fetes i publicades. Només caldria un treball de síntesi i selecció. Qualsevol investigador que volgués començar a treballar trobaria que comença el seu camí des d’una posició molt més elevada. Al mateix temps, caldria arreglar l’Arxiu Municipal de Santa Coloma i fer més visitable l’Arxiu Parroquial dipositat a la Rectoria. Personalment, estic satisfet que la gran majoria de documents relatius a la història colomina estiguin ben lluny del nostre poble. L’experiència recent demostra que, si haguessin continuat a Santa Coloma, molts d’ells ja estarien desapareguts o destruïts. Mentre no aprenguem a cuidar el nostre patrimoni cultural, o més ben dit no tinguem els recursos ni la disponibilitat necessària per fer-ho, millor que aquest estigui vetllat per mans rigoroses i responsables.

Guillem Carreras, Juliol’15

Colomins de confiança de Dalmau de Queralt III (1638-40).

Deixa un comentari

L’historiador Segura explica que els colomins no s’atreviren a celebrar la mort (en el sentit neutre del mot) del comte Dalmau de Queralt III per por de les represàlies que les cerimònies podrien causar. Segurament el temor que tenien era equiparable a la manca d’amor que sentien envers ell. Al capdavall, cap vassall ha estimat mai un senyor, menys encara aquell qui  ha estat procliu a crear impostos i en els últims anys de la seva vida no aprofita el seu auge polític si no per reclamar l’alçament de lleves als habitants del seu comtat.

Lògicament, en les capes més altes de la població colomina de la primera meitat del XVII, Dalmau de Queralt sí que tenia una petita “cort” estable de col·laboradors, com es pot constatar per la seva correspondència. A continuació recollim informació interessant sobre l’esdevenir de Santa Coloma durant aquells cinc anys crucials (1638-1643).

 floret

CELEBRACIÓ QUE EL COMTE DE SANTA COLOMA ÉS VIRREI (Febrer 1638)

El 12 de febrer Simó Bover, mercader d’Aguiló i home que controla el blat a Santa Coloma, envia una carta a Dalmau III de Queralt felicitant-lo per la seva nominació com a virrei. El 15 de febrer ho fa Bernat Riera, eclesiàstic colomí. El dia 16 ho fan Pere Joan Domingo, Matias Cardona, Francesc Vilar Almenar, Vicenç Montgraula, Jaume Granada i Pere Pau Alaix. El dia 17 és el torn de Joan Mur, Joan Artigau, Antoni Vilar Calsater. El 18 escriu la missiva corresponent,  Ramon Rafet, i al 19 Esteve Gaixet, un importantíssim daurador colomí molt ben comunicat amb l’estament eclesiàstic a través de la important família Mercer. Antoni Joan Cugul (20 de febrer) i Damià Palou (23 de febrer) són els últims colomins a felicitar-lo.

Pràcticament tots els noms d’aquesta llista són eclesiàstics. Com a excepció destacada, més enllà de Gaixet, cal destacar Vicenç Montgraula, un apotecari de la Vila molt influent i mecenes de l’altar de la Roser de l’església parroquial.

 

 

ELS HOMES FORTS DEL COMTE

Joan Roca. Notari de la Vila. El 18 de gener de 1638 Dalmau de Queralt li demana informació sobre els manuals notarials de Santa Coloma en el seu intent per tractar informació sobre la família Desclergues, que havia esdevingut molt important a la Vila durant el segle XV.

Simó Bover. Mercader originari d’Aguiló, i home que tenia el control absolut del “grans grossos”, especialment el blat, de Santa Coloma. També tenia un gran poder en el comerç de porcs. Que sigui el primer en felicitar-lo com a virrei podria indicar el seus bons contactes amb la família Queralt. Manté una correspondència continuada amb el Comte (24 de gener de 1639, 6 de març de 1639, 27 de juny, etc.)

Joan Ninot.- Suposem que estava emparentat amb Josep Ninot, bisbe de Lleida i Girona, un dels eclesiàstic més importants nascut a Santa Coloma. Encarregat d’aixecar lleves contra França, Dalmau de Queralt el nomina Capità. El seu “apagador de consciència” era Antoni Vilar Calsater, eclesiàstic, home de màxima confiança del Comte.

Jaume Mateu Magre Tolrà. Capellà. Al llarg de 1639, va enviant cartes a Dalmau de Queralt respecte diferents temes militars. Demanant llicències a persones ferides per abandonar la guerra, informacions sobre les gestions per aixecar lleves, els moviments estratègics de la zona propera a Cervera. La quantitat de cartes que envia a Dalmau de Queralt sembla indicar un estret vincle de confiança.  Lloa contínuament la figura del jove Lluís de Queralt, així com de l’esmentat Joan Ninot.

Vicenç Requesens. Antic jurat de la vila durant els anys 20. Li envia una carta al Comte felicitant-lo per la nominació d’Ardiaca del Besós concedida per Felipe IV (20 agost 1639). Posteriorment, l’any 1643, aquest personatge anirà a Paris per intentar que el Comtat de Santa Coloma estigui sota la protecció i tutela de Louis XIII.

Comunitat de Preveres de Santa Coloma. És prou conegut que l’església és la institució que legitima ideològicament el sistema feudal. La comunitat de Preveres de Santa Coloma són un bon aliat del Comte, al qui demanen ajuda en els seus plets contra la Universitat per la obtenció de beneficis.

 

Els suports documentats de Dalmau de Queralt a Santa Coloma eren mercaders, eclesiàstics i militars. La carta que transcrivim a continuació de Lluís de Queralt, que habita a la Vila durant llargues temporades de l’estiu de 1639, indica la poca estima recíproca entre els colomins i el seu Senyor. Dalmau de Queralt els amenaça de matar-los si no aixequen un “sometent general”.

Gobierno de España. Ministerio de Cultura

Des del juliol de 1640, el comtat de Santa Coloma pertany a Marguerit, ferm partidari de la Generalitat

LLUÍS DE QUERALT ALS JURATS DE SANTA COLOMA

Mon pare me escriu que se es declarat sometent general amb penes de la vida i confiscació de la hisenda. Hali aparegut que per a major utilitat de sos vassalls era millor medi fer una companyia de soldats, que es junta en Santa Coloma, i que per es efecte es fassen tots los majors esforç; que es puga de gent, com vos escriu, a Vila inclusa, i així es fase esta pena [perquè] ho fassen a tota brevetat, perquè vol entrar dins pocs dies per a reprimir la insolència de l’enemic i sens esperar en gastos, perquè l’ocasió és molt apretada. I quant nos serà forçós executar les penes del sometent amb tot rigor.  Lo qual us encarrech es prestesa. Lo demés vos dirà Toni Vilar, que va aquí per eix efecte, a qui donareu entera crehensa. Guarduus Déu.

Santa Coloma. 25 de juny de 1639.

Guillem Carreras, Juliol ‘15

Declivi de la superstició a Santa Coloma

Deixa un comentari

Com a bisbe de Vic, Torras i Bages va escriure unes quantes cartes a Santa Coloma. N’he transcrit dues que em semblen dignes de destacar per el missatge que transmeten: una completa desconnexió de l’església amb els canvis que s’estan produint. Cap tipus de connexió ni maniobra de seducció entre l’església i la primera generació que, de forma socialment hegemònica, havia decidit deixar de ser supersticiosa / religiosa.

L’argument que transmet Torras i Boges en la segona carta es pot comprendre, però resulta fatal per els interessos del catolicisme. Tot i que no ho manifesta explícitament, vénen a dir: “els nostres postulats no poden entrar en el debat públic perquè llavors els convertim en subjecte de ser rebutjats”. L’església no tardaria a pagar el preu del sectarisme. Un any més tard la gent esclatava en la Setmana Tràgica, els fets de la qual, tard o d’hora, també s’hauran de documentar a Santa Coloma.

over and over

La por és enemiga de la llibertat. El coneixement, la millor arma per viure amb autonomia. Tant de bo les pràctiques supersticioses desapareguin definitivament d’aquest poble. Jutjant les escasses corrues que es formen cada dissabte al vespre a l’entrada de l’església, anem en la bona direcció. 

Vic, 25 d’Agost de 1904.

Estimat Senyor Arxipreste de Santa Coloma,

Una persona, qual nom no li manifesto perquè demana lo secret, escriu que el jove ordenando Juli Creus, que residí cosa d’un mes en eixa vila, 1) assistí al meeting republicà celebrat darrerament a Santa Coloma, que tenia sabor antireligiós. 2) Que en la cantina de dit meeting despatxava refrescos. 3) Que despatxava entrades al sarau o ball de la nit del 21 i que allí passa tota la nit. 4) Que en la temporada passada a Santa Coloma moltes vegades anava al cafè dit de l’Amadeo passant lo rato en conversa amb persones conegudes per desafectes a la Iglésia.

Encara que V. no diu res d’això en son informe, comprenc que atès lo poc temps que ha passat en eixa vila és possible que V. no tingués notícies de tals fets; però espero que V. s’enterarà de si dits fets són reals, puix me crida molt l’atenció que aqueixes acusacions que indiquen males idees en l’interessat coincideixen amb informes de persones respectables i que no tenen cap relació amb Santa Coloma que presentaven a dit jove com a sospitós en sos creences. Ningú ha dit res de la seva conducta; però V. comprèn la immensa responsabilitat d’ordenar a un jove si realment fos com diuen, puix de teulades en avall seria un d’aquells clérigos que escriuen al País de Madrid i al Diluvio de Barcelona. Guardaré secret de lo que V. me diga; però convé que no tardi a escriure perquè les ordres s’acosten.

Desitjo que es trobi molt bo, i a l’encomanar-se a ses oracions, lo saluda i beneeix afectuosament.

Lo bisbe de Vic

Vic, 19 de juny de 1908

Reverent Senyor Arxipreste de Santa Coloma de Queralt,

L’altre dia vingué lo seu Vicari Dr. Roca i portà los Estatuts del Sindicat i els vaig donar una ràpida mirada. Ja li haurà dit ell que no tinc inconvenient en la publicació de la fulla anunci que li portà. Encara que vaig mirar dits Estatuts molt lleugerament me semblà que podria portar dificultats l’obligació d’ésser del Centre Catòlic per a ésser soci del Sindicat.  Però suposo que V.V. hauran sospesat les avantatges i inconvenients.

Però l’objecte d’escriure-li és per fer-li present dels perills que té que los vicaris vagen pels pobles, com me digué lo senyor Roca, perorant pels meetings de propaganda. Aquest llençar-se a la vida pública civil los eclesiàstics suposa sempre en aquests un equilibri, sentit pràctic i coneixement dels hòmens que sol faltar a la joventut. Un d’aquests dies he tingut carta d’un respectable pàrroco demanant-me que li canviàs lo Vicari, que és d’altra banda un bon sacerdot, perquè en aquestes obres de caràcter social, en què té alguna competència teòrica, havia dat lloc a queixes i a la formació d’una societat contrària a la que dit Vicari havia organitzat. Crec que valdria més que enviàs pels pobles, si és necessari, a sacerdots de més edat i pràctics. En quant al doctor Roca, convé que no li donga massa llibertat en aquest sentit, com ja se recordarà V. que li vaig dir en una carta a l’enviar-li de Vicari. Jo lo dia que vingué, ja el vaig predicar molt en aquests sentit, però no basten les prèdiques. Lo Papa Pio X nos recomano molt cohibir en lo clero jove l’esperit de novetats, d’independència i de poca submissió a l’autoritat, d’amor excessiu a lo nou; i l’ensenyança del Papa és molt pràctica.

Desitjo molt que tinga bona salut i al saludar-lo s’encomana a les seues oracions i li envia sa benedicció,

Lo bisbe de Vic.

Torras i Bages, 1904-1908. 

Older Entries

%d bloggers like this: