Ferran Goliadkin Mateu

Deixa un comentari

És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

goliadkin

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadent per ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.

Joventut i entusiasme

Deixa un comentari

cova

Les exploracions arqueològiques ens tenien acaparats. No hi havia temps de pensar en res més. Excursions per planells i carenes, torrenteres enllà o coves endins; recollida de material que calia estudiar pacientment; redacció de dietaris i memòries. Sort teníem de dos aliats fidels: la joventut i l’entusiasme.

Aquell dia veníem per la carretera amb sabates ferrades, bandes a les cames i una gran motxilla a l’esquena. Anàvem caminant i comentant les apassionant descobertes del dia. Haviem explorat una cova de difícil accés; calia entrar-hi arrossegant-nos en la foscor per arribar a una gran concavitat de la roca on ja podíem posar-nos drets i tenir un fanal encès. Una cata lleugera feta al jaciment de la cova havia donat abundosos fragments d’una ceràmica negrosa i moltes peces tardanes de sílex treballat. L’estudi sistemàtic dels diversos nivells acusats en la terra que omplia part de la cova podria ésser d’un gran interès científic. De moment, ens havíem d’acontentar amb les mostres recollides, empaquetades separadament i repartides en les motxilles.

Plens de pol, despentinats i una mica corbats per la caminada, entràrem a la petita ciutat, preocupats per les nostres dèries de neòfits científics. Era un carrer molt concorregut en aquella hora que ja començava a fosquejar.

Aviat ens trobàrem voltats de jovenalla que es obria pas i ens tenia immersos en un grup sorollós i gesticulant que ens anava empenyent vers un portal obert del qual eixien, una mica somortes, les cadències musicals d’un sarau.

No sé pas com hi entràrem; en tot cas, fou sense posar-hi res de part nostra. Era un ball de carnaval, d’un carnaval poc vistós amb més confusió que alegria. La quitxalla del carrer, vista la nostra indumentària, ens havia pres per una comparsa disposada, per la seva originalitat, a fer-se mestressa del ball.

Tampoc no sé com fou que començàrem a ballar, sense haver abandonat ni les sabates ferrades d’excursionistes autèntics ni les motxilles atapeïdes de bocins d’olles prehistòriques.

Recordo, això sí, que ballant i tot, quan els giravolts de la dansa ens atansaven, encara discutíem la cronologia de la ceràmica recollida. Eren brins de conversa interrompuda, barrejats amb frases amables adreçades a la balladora, que no entenia res, i nosaltres no teníem lleure d’explicar-li gran cosa. Les paraules d’uns i altres s’entrelligaven com feien les serpentines llençades a l’atzar, i hauria estat difícil de destriar-les.

–Són molt boniques aquestes arracades que porta; abans en deien de llaçada.

–No en dubtes més; el vas petit és argàric.

–Em sabria molt de greu trepitjar-la amb les sabates que porto.

–Pesa que les puntes de sílex trobades cauen dintre de la tipologia neolítica.

–Eren de la meva àvia. Les arracades, vull dia; ara tornen a ésser de moda.

–Recorda’t que hem de posar en net les mides de la planta de la cova.

–Trobo que aquestes disfresses que portes estan molt ben imitades. Quan vam anar al Montseny, el meu germà anava vestit de la mateixa manera.

El vals s’anava avivant; gairebé enfellonint. Les serpentines formaven un teixit espès, difícil d’esquivar. Les motxilles es feien més i més feixugues. Per sort, el ball arribava a la seva fi.

Les nostres balladores ens miraven sense acabar de definir-nos.

Sortírem amb el temps just d’agafar el tren. Quan fórem al nostre departament, alliberats de la càrrega, començàrem a reflexionar. Ara, la base de la conversa era el ball i les seves incidències. De tant en tant i molt breument, s’hi barrejava algun record arqueològic. La cova explorada, de moment, quedava lluny.

Agustí Duran i Sanpere

Els grills. Segona part.

Deixa un comentari

HISTÒRIA DEL MIM (2).- 15 d’agost de 2016.

Va passar un dilluns. El rellotge digital de la farmàcia marcava les 13:27 quan el mim va llançar un gran “Atxum”. Desenes de taules, plenes de patates, olives, vermuts i cerveses, omplien la plaça. L’ambient, que habitualment era brillant i fantàstic, aquell dia era especialment esplendorós. La gent estava molt contenta pel discurs que havia fet el pregoner la nit passada. Excepte algun pesserell, tothom ja havia vist el programa de la festa major, i molts pocs discutien que aquell no fos el millor que s’havia organitzat durant dècades. Pràcticament es comptaven les hores que faltaven per començar la gresca. Als carrers, tothom manifestava un gran goig i amabilitat quan topava amb qualsevol veí, ja fos conegut o desconegut. Els mil colors del mercat setmanal semblaven l’emblema de la població.

grill

La Laura i el mim estaven especialment feliços. En el transcurs d’aquell vermut havien anunciat una doble nova a la seva família: esperaven un fill i volien celebrar-ho casant-se aquella mateixa tardor. El gendre estava tan eufòric que, oblidant la gasiveria segarrenca que el caracteritzava, s’oferí a pagar les consumicions de tota la gent que es trobava a la plaça. Imitant l’ordre d’una corrua de formigues, tots els presents es van apropar a la taula dels promesos per transmetre la seva enhorabona més sincera. Uns preguntaven si ja coneixien el sexe del nadó; altres si necessitaven res per acabar de moblar el pis on havien entrat a viure recentment; la majoria, tanmateix, es limitava a felicitar la jove parella i desitja’ls-hi sort en aquesta nova etapa que ara obririen.

Qui podia preveure que el mim esternudaria? Durant deu segons, l’infortuni va passar desapercebut i ell va creure que podria salvar-se’n sense problemes. Després els rumors i els xiuxiueigs van començar a escampar-se com la pólvora, però tampoc haurien causat danys majors sense la curiositat desenfrenada de dos companys de feina que havien estat testimonis de l’accident.  “Tu has sentit mai la veu del mim?”. “Hòstia, doncs ara que ho dius, estic segur que no… Tu tampoc?”. “No, mai… Pensava que sempre parlava amb gestos per ser simpàtic i robar-nos els somriures, però suposo que sí deu parlar amb la Laura i la seva família”. “Està clar que sí… Seria molt estrany que no ho fes… I ningú és tan estrany!”.

Dimarts al matí, totes les converses pivotaven entorn l’esternut del mim. En parlaven innocentment, sense malícia ni transcendència, senzillament subratllant la novetat que suposava aquell fet en la vida de la població. L’anècdota hauria estat ràpidament substituïda per una novetat més recent sense l’empeny d’aquell parell d’amics. Eren persones bondadoses que s’havien entossudit a parlar amb el mim per poder conèixer millor qui era. Ningú s’havia interessat en la seva existència, i creien que tenien l’obligació moral de saldar aquell deute. I així, just acabar la jornada laboral, els dos homes es van apropar a casa seva.

La persistència del mim en nega’ls-hi la paraula els va sorprendre. Mentre baixaven de nou al carrer, sentiren una estupefacció impossible de descriure. “Per què es negava tan obstinadament a parlar?” “Quin estrany secret ocultava la seva conducta?” “Potser pensava que el seu vot de silenci demostrava una actitud aristocràtica allunyada de la xusma com ells?” Estaven furiosos enfront una situació que no comprenien, i decidiren regar les seves penes amb whisky escocès. “Per què ho fa això?”, repetien una i altra vegada. L’animadversió inicial, que mai haurien pensat que podrien sentir envers el mim, s’enverinà cap a sentiments d’odi i indignació que els corcava l’esperit com milers d’àcars.

Dimecres, com era previsible, el gendre va enviar un Whats App al mim perquè, segons deia, “havia de parlar amb ell”.   Una frase que sempre tenia connotacions negatives i que, en les seves circumstàncies, presumia ser letal. “Realment no pots parlar? O simplement no vols?”, va etzibar-li just entrar a casa, sense ni tan sols saludar-lo. El mim va confirmar instintivament que sí a la segona, concloent el cas per sentència. Ja no podria fer absolutament res per aturar la catàstrofe. Només imbuir-se d’una resignació estoica, i donar les gràcies als déus per tots els anys d’amor i plaer que havia gaudit. “Però com pensaves consentir el casament amb la Laura? Volies limitar-te a dir que sí amb el cap, tros de quòniam? Aplaudir? Alçar els braços i voltejar les mans?  Saps que això no és ni legal?” El mim va intentar escriure unes paraules. “Deixa estar això! Mostra’m una mica de respecte, collons!” A diferència de la porta, que va quedar malmesa per la força hercúlia del gendre esbotzant-la, la seva vida en aquell poble ja no es podria arreglar. La felicitat és un castell de cartes, va pensar.

Dijous va ser el torn de la Laura. No sabia quines frases faria servir per acomiadar-se, però era completament conscient que el guionista de la seva relació ja havia escrit el darrer capítol. Amb el cor net, sense voler repartir culpes ni acceptar laments, va esperar el moment que ella certificaria la lapidació del seu amor. Fent gala del seu tarannà cavalleresc, havia pensat anticipar-se a les seves paraules per així alleugerir el dramatisme d’una escena molt difícil també per ella. Finalment, qui sap si perquè encara mantenia una llum d’esperança tenuíssima que es negava a apagar, va preferir no avançar-se als esdeveniments i entomar la bala amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb que els innocents esperen ser metrallats en el pilot d’afusellament.

Com havia vist en tantes pel·lícules romàntiques, va demanar-li que comencés una nova vida, que no l’oblidés completament, però tampoc estigués pendent d’aquell mim, perquè ja trobaria una manera de seguir endavant, i que no es preocupés pels diners que necessitaria pel nen perquè li passaria una pensió generosa puntualment, i que sobretot—sobretot fos molt feliç, perquè la felicitat d’ella també seria la seva. Satisfet amb l’eloqüència dels gestos amb que s’havia expressat, va estrènyer-la per darrera vegada entre els seus braços, i va demanar-li tendrament que marxés. La Laura ja s’havia allunyat cent metres quan, en un últim rampell de bogeria, va decidir fer marxa enrere i prendre-li un petó més. Els seus llavis van separar-se, es van fitar fixament, i ella va suplicar:

–Només vull sentir-ho una vegada. Una vegada i prou.

Empès per l’emotivitat del moment, el mim va estar a punt de caure en la temptació. Però tampoc aquesta vegada li va dir que l’estimava.

 

HISTÒRIA DEL MIM (3). 19 d’agost de 2016.

Divendres, malgrat que cap veí va adonar-se’n, mig ocupats com estaven en vendre els guanys de la collita al millor postor, mig il·lusionats per encetar els actes de la festa major, el sol va despuntar una hora més tard del què era habitual. Si algú hagués percebut aquesta anomalia de la naturalesa, potser hauria entès el funest auguri que amenaçava la població. A les dotze del migdia, convocats per un ban digital que la corporació municipal havia enviat amb caràcter d’urgència, gairebé tots els habitants es reuniren al bell teatre decimonònic de la vila. Volien resoldre el conflicte que les hostilitats del mim havia generat. Ningú podia comprendre com havien pogut viure tants anys en la inòpia. Era evident que aquell individu amagava un passat tèrbol, i que qualsevol mostra de confiança o permissivitat envers ell ratllava la imprudència i la ingenuïtat. Si no tenia res a amagar, per què s’escudava rere aquell silenci tan arrogant? Havien estat molts temeraris deixant integrar-lo en la seva comunitat.

Set hores de deliberacions serviren per presentar un gran ventall d’alternatives. Les més contemporitzadores exigien que es condemnés el mim a l’ostracisme; les més dràstiques apel·laven a l’ús de la força pública per forçar-lo a explicar-se. La resolució fou equànime. En una primera fase, reclamarien al mim que expliqués tots els ets i uts de la seva vida fins aquell dia. Només si es negava a cedir i respondre públicament cadascuna de les preguntes que se li ferien, es prendrien mesures més contundents. El poble, més agitat que cansat per una sessió tan llarga, va sortir del teatre amb l’esperança que el mim ja hagués marxat voluntàriament del poble, i tots plegats poguessin estalviar-se una situació tan incòmode.

Mentrestant, el mim plorava sobre les meves espatlles, vençut i aixafat per la pèrdua de la Laura i l’enemistat sobtada que tothom li professava. Haver-se mentalitzat que allò podia passar no l’ajudava a alleugerir el dolor. El vaig animar a ser honest i explicar a la comunitat l’existència de l’ordre dels quatre sentits. Segur que aquella confessió causaria molt malestar entre els socis d’una societat que volia mantenir-se en l’anonimat, i probablement seria expulsat i perseguit pels seus poderosos membres. Però com a mínim, vaig raonar, aconseguiria guanyar temps, també el favor dels veïns i,  molt més important, mantenir la Laura al seu costat. Ell va abaixar les parpelles, en senyal de conformitat, i es va adreçar a la plaça major de la localitat.

A pesar de tots els entrebancs, aquesta història encara hauria tingut un final feliç si el mim no hagués jutjat les mirades dels veïns, enceses de ràbia. Units en un bloc compacte, tots s’apropaven conjuntament al fatídic encontre. La darrera fila d’aquell cos immens estava format per gent armada amb cadenes, potes de cabra, branques afilades i punys americans. Els encenalls de la fúria popular només necessitaven un cop de vent per encendre una gran foguerada.

Contemplar aquest panorama va revoltar la mentalitat del mim, qui darrera les seves màscares grotesques sempre havia actuat molt cerebralment. Ignorant les fredes reflexions que havien guiat tota la seva vida, posseït per una còlera no menor a la que sentien contra ell, decidí que no deixaria marge per l’acord amb els veïns. Era just que recompensessin tants anys de felicitat que lliurement els hi havia regalat amb mostres de desconfiança, oprobi i por? Potser havia arribat el moment que aprenguessin una valuosa lliçó. I malgrat aquesta determinació, com havia fet el dia anterior amb la Laura, decidí ser caut i donar una última oportunitat a la gent que, fins feia només una setmana, tant havia estimat.

En aquells moments, la serenitat que transmetia era completa. De fet, vist amb perspectiva, potser va ser precisament aquesta tranquil·litat el factor que enfurismà definitivament els veïns. Amb una veu greu i solemne, que volia transmetre al mateix temps gravetat i poder, el bigotut alcalde del poble va exigir-li que comencés a xerrar (“Qui era?”, “Com havia arribat allà?” “Perquè no havia volgut parlar?”), i el va informar de les desastroses conseqüències que tindria per ell mantenir-se en el mutisme.

“No”, van contestar els repetits moviments horitzontals de la seva testa.

L’alcalde, fent picar els dits per indicar determinació, va ordenar als agents de la guàrdia municipal que procedissin a capturar-lo. Gairebé el tenien completament retingut quan el mim, aixecant grandiloqüentment els braços en senyal de misericòrdia, va donar a entendre que accediria a pronunciar-se. L’enrenou que va sacsejar aquest canvi d’actitud en la població va ser majúscul. Petits i grans no estalviaren cops de colze per poder-se situar a primera fila de l’espectacle. Jo era l’única persona que no es trobava en aquells moments a la plaça. Des del balcó de casa, on em repenjava plorosa, presenciava l’inevitable desenllaç. El mim s’enretirà dues passes, alçà la barbeta en un perfecte angle de noranta graus, i digué:

“Les persones per sempre morireu, perquè en grills us convertireu”.

Dos segons de perplexitat foren seguits per cinc altres de grans riallades. Foren les últimes d’aquella comunitat, doncs en el setè segon la profecia ja s’havia convertit en realitat. Centenars de grills saltaven pels bancs o s’enfilaven pels fanals, lògicament perplexos. Molts es van suïcidar durant aquelles primeres hores llençant-se a les clavegueres o ofegant-se en els barrils de cervesa dels bars més propers. Molt trista per no haver pogut evitar aquella desgràcia, vaig desempolsar el millor ron guatemaltenc que tenia a casa, vaig omplir un got de tub dels llargs amb el seu contingut, i vaig tancar totes les llums per submergir-me en la més absoluta de les foscors. Em disposava a glopejar el primer xarrup quan, sobre els glaçons, vaig veure una libèl·lula saludant-me. I malgrat que en aquell moment sentia un gran ressentiment envers ell, li vaig llençar un petó amb la mà.

 

EL RETORN. SEGONA PART.- Hivern 2048.

El meu cos atrotinat no es pot permetre gaires malabarismes. M’agradaria córrer per totes les teulades del poble, i així poder mirar els carrers de la meva infància des de milers de perspectives. Però no només sé que moltes teulades estan deteriorades i ja no són segures… Tampoc ignoro que poques coses mereixen ser ja vistes. Intento fer exercicis de memòria i tornar a encasellar cadascú al lloc on li pertocava.  No ho faig per retornar a la vida les persones mortes, com sovint s’invoca, sinó per posar a prova al meu cervell. Sóc capaç de recordar aquell borratxo sempre aferrat a la barra del bar, aquella nen que feia malbé els aparadors xutant la pilota o aquella vella que necessitava una dotzena de maniobres per aparcar? El passat és un viatge per crear.

Poc a poc, estic acostumant-me a l’incessant carrisquejar dels grills. El mim va estar molt encertat escollint un animal que pot identificar-se tant bé amb el xipella. Si  s’hagués decantat per altres insectes, com ara els borinots o les mosques, el rastre de les “is” en el llenguatge autòcton hauria desaparegut completament. Per altra banda, els canvis idiomàtics no només han estat positius per la supervivència del dialecte, sinó també per la conservació de la fe religiosa, que havia estat greument amenaçada. Els discursos del mossèn del poble, tant polèmics en altres temps,  ja no causen rebombori entre els fidels. Dins la parroquial, la comunió entre el prelat i els creients és idíl·lica. “Cri cri cri criii crriiiic, criiiic”, diu ell. I els parroquians, contents amb la previsible coherència del seu discurs, entonen obedients l’amén: “Cri-criiiiiic…”.

Tant de bo la vida fos tan senzilla! Tornar al poble, malgrat que hagi canviat tant, alimenta la meva nostàlgia. Una gran aspiradora sentimental està xuclant tot allò que em mantenia d’empeus.  He empresonat la meva tristesa molts anys, i ara que per fi he aconseguit alliberar-la em sento relaxada i miserable al mateix temps. La vila restarà perduda i invisible per sempre, i jo no em sento més afortunada que ella. El cor em diu que la nostra fortuna ha quedat diabòlicament entrellaçada.

Enyoro la Laura, enyoro el mim, i enyoro altres amigues i familiars que vaig haver d’acomiadar en solitud.

Avui –ha estat un moment complicat – he obert el meu cor a la libèl·lula. Quan pensava que ja havia esgotat totes les reserves de coratge, m’he atrevit a demanar-li que retorni els cossos a tota aquella pobra gent: “És injust seguir exigint un comportament immaculat i impol·lut a tots els veïns. No creus que ja han patit prou? Ningú es mereix ser perfecte!” La libèl·lula m’ha rodejat tres vegades, talment jugués a despistar-me. Llavors ha aturat el seu aleteig sobre la meva mà, s’ha enfilat sobre l’espatlla dreta, hi ha descansat una llarga estona, i seguidament ha marxat. No sé si tornaré a veure-la, però sí que complirà la seva promesa. Va jurar que convertiria aquelles persones eternament en grills. Si no  donés valor a les úniques paraules que va dir en vida, quina mena de mim seria?

FI. 

Guillem Carreras. Juny ’16

Els grills. Primera part.

Deixa un comentari

NOTA PRÈVIA:

« Cap a finals del dissetè segle, es va formar a Londres un club del silenci; la llei bàsica era que absolutament mai es podia obrir la boca. El president era sord i mut; com els altres membres, parlava amb els dits, i tenia prohibida qualsevol excepció, per important que fos l’ocasió que es volia explicar (…) Aquesta anècdota il·lustre encara és recordada amb respecte a Anglaterra. Per altra banda, la majoria dels seus socis, que encara existeixen, gairebé no tenen relació”.

Londres, la cour et les provinces d’Angleterre, d’Écosse et d’Irlande,  Pierre Jean Baptiste Nougaret (1816)

grill

 

EL RETORN. PRIMERA PART.- Hivern 2048 

Els carrers del poble estan deserts. El vent udola en les places del nucli antic, reclamant sense sort l’atenció d’unes orelles que puguin compartir el seu dolor. En les prestatgeries de les botigues, que segueixen infructuosament obertes, encara hi descansen pots de conserva i altres productes d’alimentació. L’únic moviment que es palpa és el de les bestioles i les fulles, que formen muntanyes i es mouen enjogassadament pels passejos. Les llambordes, indefenses enfront el creixement de les herbes que s’han acumulat entre les seves escletxes, han acabat cedint enfront la força irrefrenable d’una naturalesa descuidada. Sembla impossible imaginar que aquest racó de món acollís amors, esperances, odis i preocupacions.

Els grills senyoregen la inusual tranquil·litat de la població. La rítmica de xerrics s’ha convertit en una música de fons que ja no coneix estacions ni interrupcions de cap mena. De gener fins a desembre (si bé els mesos i els anys han deixat de tenir tota importància), envaeix l’ambient amb el seu “cric-cric” obsessiu i incansable. Probablement els biòlegs ja no els catalogarien com a “grills”, perquè és evident que han mutat i demostrat una capacitat d’adaptació inconcebible dues generacions enrere. No hi ha un pam de terreny on no hagin plantat la seva bandera. Arrapats a les heures que enllacen la torre del castell de punta a punta, contemplen els enderrocs del que havia estat una comunitat humana. Des del capdamunt dels merlets, desafien intrusos imaginaris que vulguin qüestionar el seu lideratge. Ho fan per avorriment, conscients que (almenys en les actuals circumstàncies) qualsevol acte de vigilància és una rutina més preventiva que necessària. Es troben al bell mig del no-res, i cap ésser vivent podrà pessigollejar mai més el seu inútil poder.

 

ÚLTIM CRIT A LA POBLACIÓ.- Estiu / Tardor 2016

L’àngel de la mort va estendre les seves ales sobre totes les espècies animals que es trobaven en aquella contrada. La sobrexplotació de les granges, deslliurades imprevisiblement del jou humà, desencadenà la tragèdia. Milers de porcs, cavalls, guineus, conills, vedells i fins i tot cabirols que darrerament freqüentaven la comarca, van emprendre una lluita salvatge per la supervivència. Els seus instints, adormits després de tants segles de domesticació i selecció genètica, no saberen entomar el repte que el destí, cruel i impietós, els proposava. De la mateixa manera que una mosca és assassinada en una finestra sense conèixer la mà assassina que ha esborrat la seva existència de l’escorça terrestre, tots ells es veieren superats per una fatalitat que els transcendia.

Ben aviat la realitat es va transformar en un espectacle carnavalesc. El cervell d’un demiürg plasmant les seves pitjors fantasies, reconfortant-se en l’aniquilació i anihilament de qualsevol engruna d’ordre, mesura o equilibri.

Els cadàvers dels mamífers, acumulats uns sobre els altres, emanaven una fortor insuportable. Les rates, segures que cap flautista s’interposaria entre elles i els seus esquers, es van autoproclamar les autèntiques sobiranes d’aquell nou reialme. Mossegaven músculs i vèrtebres insaciablement sense sospitar que la seva fortuna també seria breu. La pila d’ossos que s’havia amuntegat era tan alta i tan àmplia que molt aviat sobresortí els límits de les pròpies granges. Les més grans foren les que quedaren més malparades. La concentració d’esquelets reuní la suficient energia calòrica per fer esclatar incendis monstruosos  i reduir aquella indescriptible barreja de calç i carn mortuòria a cendres. La festa major a can Rossegador fou un vist i no vist.

Un mar de flames aviat va recórrer tots els camps que encara no s’havien segat. L’escaquer havia concedit la victòria a les negres per incompareixença del rival. Cap força positiva podia contrarestar el pas galopant d’una devastació que s’endevinava absoluta. Les mil tonalitats del paisatge, que tan harmoniosament havia sabut combinar verds, marrons, blancs, grocs i vermells, només podien evocar-se en els records d’un temps millor. Una immensa gamma de grisos, tots diferents en la mateixa tristor, embolcallaven els vestigis d’una terra que havia estat alegre, fèrtil i productiva. Un final que qualsevol esperit sensible, en ple ús de les seves facultats, hauria desitjat.

Ningú hauria entès perquè l’incendi no consumia el poble amb la mateixa violència que havia demostrat Vulcà per anorrear qualsevol rastre de vida.  El foc no va retrocedir enfront les poderoses envestides del vent; tampoc va quedar sepultat per cap diluvi bíblic que, mitjançant un cabalós cortinatge d’aigua, aconseguís esclafar la seva força demoníaca. Les flames senzillament decidiren que no volien seguir avançant. Esguardaren respectuosament entorn el perímetre de la vila, sense altres intencions aparents. I tres dies més tard, com si haguessin estat el fruit d’una al·lucinació passatgera, o bé el truc impressionant d’un il·lusionista de gran fama mundial, van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls.

Faig servir aquesta expressió, obrir i tancar d’ulls, conscient que no estic escollint les paraules gratuïtament: al capdavall, foren les meves retines les úniques que s’obriren i tancaren compulsivament, encara atònites per haver viscut una meravella d’aquelles característiques. (No explicaria tot el què va passar, i no va ser poca cosa, si no ho hagués presenciat jo mateixa. Penseu que no em vaig permetre dormir durant la setantena d’hores que va durar aquell miracle). Em dominava el pressentiment que, a través d’uns fils invisibles que mai m’havien estat revelats, únicament la meva mirada podia contenir el progrés del foc. Després vaig comprendre l’absurditat d’aquests pensaments, causats pel terror del moment i la manca de son.

Sóc força objectiva, tanmateix, si afirmo que vaig afrontar la situació amb una enteresa admirable. Malgrat el grau d’aclaparament que em conqueria, i els alts nivells de tensió acumulats, tenia divuit anys, el cap molt ben moblat, i les energies del meu cos semblaven inesgotables. La foguera va desaparèixer amb la velocitat d’un fotograma, i jo vaig decidir fer un tomb pel poble per acomiadar-me’n.  Si no hagués observat les tímides socarrimades que el foc havia deixat en les empreses de prefabricats de formigó que rodejaven el terme, hauria tingut la temptació de negar la meva pròpia vista.

El diafragma, que ja es movia inusualment ràpid en consonància a les alteracions dragonkhanianes del sistema nerviós, va empènyer ferotgement els pulmons contra la laringe, i tot jo vaig esclatar en un crit que provenia de les profunditats més pregones de l’infern: “Què has fet, libèl·lula?” Les campanes, empeses per la potència de la reverberació, van repicar frenèticament set hores. Els darrers alés dels batalls coincidiren amb l’última de les meves capcinades, que ja no vaig poder reprimir. Més deixondida, vaig prendre l’única decisió lògica en aquells moments: agafar el roc més proper que vaig trobar i començar a colpejar-me amb una fúria primitiva i vesànica.

Una temptativa lamentable de matar-me? Un intent encara més absurd per retornar a una realitat que s’havia descompost? En qualsevol cas, aquest despertar de la força va donar-me l’empenta necessària per començar a córrer fins arribar a França. Necessitava deixar endarrere aquell món esborrat indefinidament. Vaig aturar-me a cadascun dels municipis que vaig creuar fins arribar a Saumur, i enlloc sabien reconèixer el nom de la vila que m’havia tocat viure des del meu naixement. Cap persona, cap mapa, cap notícia al diari, cap GPS, cap anotació bibliogràfica, cap antiga amistat guardada únicament en els records dels més vells… Res de res. Millor així, vaig pensar.

  

HISTÒRIA DEL MIM (1).- Estiu 2009

Malgrat l’aurèola de misteri que l’envoltava, el poble va acollir el mim amb els braços oberts. Ni tan sols el propietari de la discoteca que l’havia contractat com a porter, habituat a fer contractes en negre, coneixia un únic tret o dada del seu passat. Qui era, com es deia, com havia arribat al poble…, tot eren incògnites. La bonhomia i mà esquerra que demostrava treballant foren suficients per guanyar-se l’estima i afecte de la gent. Fins i tot els solters més esbojarrats de la comarca, coneguts arreu del país pel seu esvalotament i capacitat d’aspirar cocaïna insadollablement, posaven el fre de mà amb una sola ganyota del seu rostre maquillat. Encara que portessin tres nits seguides de festa, o bé que estiguessin especialment remoguts per la darrera frustració de les seves vides, eren incapaços de resistir-se a l’elegància dels seus gestos. Qui més qui menys s’havia preguntat el truc, però ningú sabia com aconseguia amansir aquelles feres.

Tota la comunitat estava contenta. Els joves tornaven a casa més descansats, el propietari del recinte s’estalviava molts diners en indemnitzacions, els veïns podien dormir sense ser molestats, i el guarda municipal estava satisfet perquè ja ningú l’obligava a demostrar que no era un incompetent fent la seva feina, com tothom assegurava. La violència, els conflictes i els accidents desaparegueren per complet. Mares i pares que havien temut durant molts anys que els adolescents s’ajuntessin amb males influències, ara deixaven sortir de festa els marrecs sense cap tipus de control. Les antigues friccions ja no es resolien amb cops de puny, punxades de rodes, i batalles interminables plenes de rancors i aspreses. El bon ambient era generalitzat, i tothom coincidia que el mim n’era el gran culpable.

Dues pubilles del poble eren les úniques privilegiades que havien aconseguit intimar amb el mim i fer-se dignes de la seva confiança. Una es deia Laura i era el seu amor. Estaven tan profundament enamorats que eren capaços de trobar-se a qualsevol parc del poble, amagar-se entre les branques dels castanyers, i deixar escórrer els dies impassibles, tan indiferents al sol com a la lluna, un davant l’altra, sense dir-se res, únicament mirant-se. L’altra noia, si encara no ho havíeu endevinat, era jo.

Un dissabte de setembre, just a les set en punt del vespre, el mim ens va citar al col·legi públic de la població. Agafats de la mà, vam entrar a la cabanya que feien servir els nens de primària per esquitllar-se quan jugaven a fet-i-amagar. L’ índex sobre els llavis tancats ens va advertir que, malgrat els malgrats, encara que sentíssim una necessitat imperiosa, no podríem relatar a ningú allò que ens seria rebel·lat. Si estàvem d’acord en mantenir-nos en silenci, començaria a explicar. Les dues vam assentir sincronitzadament amb el cap.

I vet aquí el secret: pertanyia a una societat secreta formada a l’Anglaterra del segle XVII. Originàriament, l’ordre va ser creada per menestrals i burgesos londinencs amb el ferm propòsit d’eliminar les rivalitats que sacsejaven la seva estimada illa. L’odi que sentien aquells fundadors envers Charles Stewart només podia ser comparat pel que els inspirava Cromwell. El regne de la rosa corria un gran perill si seguia sotmès als egoismes partidaris que engendrava la política. Era necessària una ordre cavalleresca capaç de superar les mesquines vanitats humanes: un poder a l’ombra emmirallat en els principis d’amor, fraternitat i convivència.

Sir Alfred Douglas fou el primer president d’aquest cenacle, i també el gran promotor dels seus estatuts. Passats molts anys del cataclisme, després d’una llarga i angoixant recerca, els meus esforços per trobar aquest document foren recompensats. Segons el tercer article, cito literalment, “cap membre de l’ordre dels quatre sentits pot emetre cap soroll, so o estridència vocàlica”. L’amenaça contra aquells qui s’atrevissin a contravenir el dictat, com m’havia explicat el mim, era flagrant: perdrien la seva forma humana. El manifest culmina aparentment en el corol·lari que adjunto a continuació, prèviament traduït al català modern:

“La veu –apunta – és el germen de l’enemistat entre els homes. Parlar alimenta el seu orgull, els anima a creure que les seves anàlisis i opinions són importants i mereixen ser compartides o fins i tot imposades. Qualsevol paraula implica premeditació, i en conseqüència respon a una mentida. El llenguatge dels cops, les mirades i les abraçades és el més primitiu, i per tant també el més lloable. El silenci és la purificació de l’ànima, l’únic broll que pot fer rajar els sentiments més nobles de les persones. El silenci és la màxima expressió de felicitat. No seríem tant feliços si poguéssim…”

En aquest punt, el document està estripat. Ignoro si els estatuts eren molt més extensos o pràcticament concloïen aquí. Les darrera paraules que es poden deduir del manifest, malgrat que ja no apareguin, són “explicar com en som”. Així ho indica les darreres lletres que es poden llegir (“ho”), com el coneixement d’una famosa cita que Shakespare va immortalitzar en la boca de Claudi, el comte florentí de Molt soroll per a no res: “Silence is the perfectest herald of joy. I were but little happy if I could say say how much”.

Malauradament, el mim no coneixia l’evolució d’aquest ordre i com havia aconseguit estendre el seu poder arreu d’Europa. Va confessar-nos que els seus membres únicament es reunien cada setanta-set anys al castell de Caerphilly, al país de Gal·les, i que només podies entrar a formar part d’aquest selecte grup si t’hi introduïa un membre amb quinze anys d’antiguitat en el mateix. Per poder-se reconèixer, tots ells tenien un medalló de plata molt característic. En una cara hi havia el perfil de sir Alfred Douglas; en l’altra, cinc roses dibuixades, acompanyades per la inscripció llatina ”sub rosa”.  

Durant set anys, la felicitat dels veïns va ser immensa. El mim, com a gran benefactor d’aquella alegria, se sentia terriblement satisfet i realitzat. La joia hauria estat eterna si, mentre esperava pacientment ser servit en un dels bars més populars del poble, no hagués esternudat. Aquell refredat mal curat fou el responsable de la dissort que ha perseguit el futur de tota la comunitat.

Mar Bosch: melampyrum a les nostres vides

Deixa un comentari

Mentre llegeixo Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi), no puc deixar de pensar en unes plantes molt singulars que els botànics van descobrir vora el meu poble, entre Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Els experts no aconsegueixen comprendre com és possible que les Melampyrum Cristatum, pròpies del clima siberià, presents al territori des de l’última glaciació, hagin seguit reproduint-se en aquest racó càlid del món. Si tanco els ulls i penso en l’Eva Botet, la carismàtica protagonista creada per Mar Bosch, no sé perquè sempre em vénen al cap aquestes magnòlies. Victorioses en un univers aliè.

melampyrum

Melampyrum Cristaum. Foto: Sergi Carreras

La construcció narrativa de Les generacions espontànies recorda els diferents nivells de profunditat que fan servir les bones pel·lícules d’animació: la lectura superficial, entorn una aventura onírica, fantàstica i trepidant, dissimula unes reflexions potents. En aquest sentit, els fragments més surrealistes de l’obra (l’intent de fer un préssec tan gros com sigui possible, l’adotzenament de milers de persones seguint les mateixes conductes en els intervals de publicitat d’una sèrie, la contractació en una agència de substituts…) també són els més punyents i sarcàstics. Ernest Alós, crític literari d’El Periódico,  ja va endevinar aquesta argúcia literària a Bedlam. Darrere les hores càlides: “Cada pàgina –escrivia fa quatre anys— podria convertir-se en un conte a l’estil de Pere Calders i conté almenys dues frases que obliguen el lector a somriure de satisfacció lectora, que sembla naïf fins que resulta que no ho és”. Resumint: les punxades sota la seda.

Llicenciada en filosofia, Bosch sembla revoltar-se contra els manuals d’autoajuda que tant bona rebuda tenen entre els desconcertats occidentals del segle XXI. L’Eva Botet és una self-made woman, sí, però de carn i ossos. Amb pors, incerteses, desànims, frustracions, i també valentia insuflada per autoenganys, i determinació en els objectius, i convicció en les pròpies rareres, i seguretat en la presa de decisions… Sense adherir-se a tesis pseudomístiques, sense por a viure i sentir sensacions considerades “negatives” També ràbia, també odi, també desesperació…  L’evolució en el seu caràcter, transformant una noia cagadubtes en una dona molt resolutiva, no es canalitza mitjançant una vaga fórmula vital que podria ser comprimida en una tuit. L’Eva Botet acaba essent qui és gràcies a totes les històries acumulades en la seva experiència laboral. Només la vida, no pas la teoria o la literatura, l’ ajuda a avançar. O, dit més ampul·losament, la meravellosa aleatorietat de la fortuna.

Destriats un a un, els capítols de la primera part del llibre poden semblar inconnexos, terriblement individuals. Talment l’autora hagués volgut reunir potinerament una successió de relats en una única obra. És un error immens que pot ballar pel nostre cap en les pàgines inicials, quan encara no hem comprès la intencionalitat de l’obra. Per gaudir-ne plenament, hem d’imaginar-nos cadascun d’ells com un graó en l’escalinata cap al coneixement propi. El conjunt del conte és una denúncia contra el dirigisme al qual ens sotmetem com a societat. Cada història viscuda és un pas més en l’aprenentatge de l’Eva.  L’existència és un repte continu, un  stairway to heaven que cal recórrer sense guies, doctrines ni manuals de cap mena.

És l’Eva Botet una heroïna? Saber que únicament actua segons el propi criteri, fins i tot quan les conseqüències la perjudiquen notablement (perdent feines, clients o amors), la fa mereixedora d’aquest qualificatiu? Possiblement, en la mesura que no pot (ni vol) renunciar a la seva actitud independent, la resposta és no. Una gran mèrit implica una gran elecció. On no hi ha alternativa, tampoc podem parlar de sacrificis ni heroismes. L’Eva Botet no decideix obviar els dictats que la moralitat i els convencionalismes imposa. Si actua conseqüentment amb el seu criteri, deixant-se aconsellar tan sols per la seva ètica, ho fa empesa per un instint irrefrenable. La naturalitat de les seves irreverències ratlla la inconsciència. Acaba muntant una empresa de detectius atreta per la necessitat primitiva, imperiosa, de voler conèixer sempre la veritat (possiblement la pitjor transgressió que qualsevol persona pot desafiar contra la seva comunitat). Premeditat o casual, el nom  li escau com anell al dit.

En una societat dominada per cordialitat i la hipocresia, cal tenir el cor de pedra per no enamorar-se de l’ autenticitat, a vegades delirant, a vegades simplement graciosa, de l’Eva. Mar Bosch ens obliga a sentir una gran empatia envers uns pensaments que, si bé poden ser titllats com a extravagants, ens sedueixen des del primer minut. Malgrat els dubtes i titubeigs, la força del seu caràcter és massa poderosa per no desarmar-nos.

Qui sap si l’Eva Botet és coneixedora que les melampyrum segarrenques mostren una similitud genètica pràcticament absoluta respecte les siberianes. Si aquest magnòlies han aconseguit mantenir la seva identitat inalterable quinze mil anys, enfotent-se’n d’un clima massa temperat per la seva supervivència, perquè ella no hauria de poder vèncer el món?

Guillem Carreras, juny ’16

 

El club dels homes amb bigoti

Deixa un comentari

El truc el coneix tothom, però molts por saben executar-lo amb prou gràcia i talent per arrencar les rialles (o almenys el somriure còmplice) dels lectors.  Construir una situació absurda, en la qual la majoria de nosaltres ens trobaríem molt incòmodes si l’haguéssim de  protagonitzar, i estirar-la hiperbòlicament, com un xiclet infinit, fins al paroxisme. En El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor), Ramon Pardina demostra un gran control d’aquesta tècnica narrativa tan característica dels contes humorístics.

 

 

bigti1

El club dels homes amb bigoti catapulta Pardina entre els grans contistes catalans contemporanis. Una realitat ben present, a jutjar per la qualitat dels relats, que ens promet futures publicacions molt complaents. El bestiari d’aquest recull està composat per suïcides crònicament insatisfets amb la seva carta de comiat, comercials fatalment unides a jaquetes que no es poden desprendre, o bé parelles que recobren la passió dels primers anys entre els passadissos d’Ikea. Personatges que viuen al marge de la realitat i que, de fet, ni tan sols la prenen com a marc de referència. Per això, de totes les qualitats que mereixen ser destacades del llibre m’agradaria destacar una que no és pròpiament tècnica: l’atreviment de l’autor alhora de bastir les històries.

Seria un error intentar trobar un leitmotiv cohesionador de tota la selecció. Ni tan sols un missatge concret en qualsevol dels contes. Seguint les passes del millor Monzó, Pardina defuig qualsevol deix de moralisme, o fins i tot intencionalitat, en l’obra. Una bona elecció: quan la literatura absurda s’impregna amb una pàtina existencialista, perd els trets més còmics  i grotescos que ens ofereix la fantasia. (Imagineu-vos quins panxots de riure feríem llegint la La transformació si Kafka no hagués envernissat l’existència de l’escarbat Samsa amb maldecaps metafísics de tall filosòfic). Les disset històries del llibre únicamentaspiren, i en aquest adverbi és focalitza el seu gran encert, al joc literari. Una reivindicació de l’absurd per l’absurd. “M’he trobat dues muses al menjador de casa. Em pregunto el perquè? Mai. Els hi encarrego diferents tasques mundanes mentre decideixo per quina em deixo inspirar”.

És molt agraït, especialment en uns temps en què la proliferació de les xarxes socials ha degradat l’humor a expressions banals, grolleres i infantiloides, llegir les digressions neuròtiques, elaborades, immensament complexes malgrat pivotar entorn dilemes irresolubles, que El club dels homes amb bigoti presenta. La metàfora del vol dels coloms no és gaire adequada per definir la imaginació de Pardina (sigui quin sigui el seu curiós origen, considerant que els coloms ni són gaire veloços ni volen a gaires peus d’alçada, les dues característiques que en justificarien la seva elecció, en comparació amb altres aus). Més aviat hauríem d’escriure que l’autor deixa galopar la seva creativitat com cavalls desbocats. La seva prosa, lluny de ser erràtica i dubitativa, avança sempre veloç, irrefrenable, espitosa, obsessiva, directe al desenllaç (habitualment sorprenent) de la història. El ritme vertiginós dels contes  atrapa el lector en la lectura molt ràpidament.

Entre tots els lectors que gaudiran del llibre, probablement els guionistes hi trobaran una satisfacció extra. Pardina no s’arronsa experimentant el trencament de la lògica narrativa.Cafès amb la versió envellida d’un mateix, dinosaures que no saben com planejar la seva extinció, o bé (és el meu joc preferit) desconcertants infidelitats platòniques. Un còctel, grans dosis de surrealisme fabulatori per una banda, una arquitectura inhabitualment agosarada per l’altre, i tot plegat molt ben amanit per un lèxic agradablement fresc i curós, molt digerible i llaminer. Aprofiteu una d’aquestes tardes perdudes de diumenge, malgastades entre sèries d’anuncis interminables de pel·lícules de qualitat dubtosa. Desempolseu aquella ampolla de Brugal que mai toqueu, acomodeu-vos bé al sofà, i endinseu-vos en les vicissituds d’El club dels homes amb bigoti. Passareu una molta bona tarda.

Guillem Carreras, Juny ’16

Un submarí a les estovalles

Deixa un comentari

surrealista

El segon dia a aquella ciutat desconeguda havia començat ben diferent del primer. Ara, Rachid ja no arrossegava els peus ni tenia por dels aparadors. El reflex dels vidres tornava un imatge imponent i seductora. Ho va poder comprovar pocs minuts més tard quan, en travessar un mercat bigarret, va creure entendre que les peixateres li deien coses no estrictament relacionades amb el xanguet del taulell. En arribar a una avinguda amb parades de flors va entretenir-s’hi amb la saviesa dels desvagats. Una florista li va regalar un clavell i pocs metres més enllà va ser ell mateix qui va oferir-la a una rossa suprema que badava davant un semàfor. La ciutat havia adoptat la música dels minuets i Rachid s’hi deixava endur com si el vestit del seu pare li tragués el pes i la història i tot ell fos una ploma ingràvida enduta pel buf càlid de tanta gent amable.

Va adonar-se’n ben aviat que l’eufòria se li havia entaforat a l’estòmac. Un altre cop l’òrgan de la gana li recordava la seva humana condició. Però aquesta vegada Rachid va decidir començar a fer ús del seu tresor amb la naturalitat dels rics. Al cap i a la fi els cigrons nocturns de la senyora Rosa estaven garantits i el dia tot just acabava de començar. Quedava clar que en una ciutat com aquella les casualitats eren abundoses i que, a més a més, estaven ben repartides.

La mirada de la cambera que li va servir el croissant amb la xocolata va ser massa llarga per ser casual. També des del fons del local una parella de senyores amb el diari obert el miraven amb una insistència sospitosa. Però Rachid s’havia aixecat aquell dia amb el peu dels vencedors. Es trobava, senzillament, atractiu. I aquell primer esmorzar de pagament que feia a la ciutat que li havia procurat la misèria li estava pujant al cap i a les galtes i tot ell se sentia calentó i tendre com un croissant acabat de sortir del forn. Va deixar les mil pessetes en un platet i la cambrera se les va endur cap a la caixa. No va voler pensar quant temps trigaria a tenir entre les mans un altre paper com aquell. Va fer un rotet i es va permetre somriure a les senyores del diari que continuaven mirant-lo fit a fit.

De sobte va adonar-se que el canvi trigava més del que calia. Al capdavall el bitllet no podia escolar-se en una tassa de xocolata. Buscava amb els ulls la cambrera i la va trobar allà a la caixa. Estava amb les altres cambreres de l’establiment i se’l miraven mentre reien per sota el nas. Efectivament aquella era una ciutat de gent simpàtica. Va aixecar-se, va arreplegar el canvi i tot el personal va sortir a la porta a acomiadar-lo. Després de tants anys d’acotar el cap a París ara sentia una sensació desconeguda que li pujava per les frontisses de l’esperit. La vanitat, tal vegada. Una vanitat que anava engruixint-se a  cada moment, cada vegada que algú es creuava amb ell pe carrer i Rachid intuïa que es tombava a mirar-lo. Però un excés de mirades embafa. S’acostà a un mirall per comprovar que l’aspecte continuava sent impecable. Tot en ordre. Fins i tot la foscor de la pell, tan sospitosa a la seva ciutat d’origen, aquí era un tret comú de bona part dels badocs que aquell matí li dedicaven l’atenció. Va decidir descansar de tanta curiositat aliena i atrinxerar-se darrera d’un diari. Al cap i a la fi un diari només li significarien unes quantes monedes i d’altra banda proporciona a qui el duu una llustrina de presumpta respectabilitat, com si lletra impresa fos el maquillatge de totes les belleses morals del planeta.

Aleshores es va veure.

Havia entrat al quiosc endut per les celles líquides d’una portada de modes i allà, multiplicat per deu, per cent, per milers, hi havia la seva cara a la primera plana de tots els diaris. Al seu costat el president el tenia agafat pel braç i ell feia un posat enèrgic, a mig camí entre la reconvenció i la cordialitat. Recordava el dia anterior i la gola se li va omplir de gust de croquetes. Li havien fet la fotografia just quan el bonàs del president li feia aquell sermó tan estrany sobre el català a Perpinyà, però en canvi li semblava entendre que la premsa parlava d’una audiència amb delegats d’una comissió europea per la salvaguarda del patrimoni natural. Rachid va pensar aleshores en els coloms. I els coloms li van fer pensar en la noia –Clara, pronunciar aquell nom li eixamplava els pulmons!—que l’esperaria dos dies després en una galeria d’art. I en pensar en galeries va tenir por de la presó i va recordar que continuava sense tenir diners ni papers ni bitllet per continuar el viatge, i va decidir que, ara que tothom sabia que el president i ell eren tan amics, el millor que podia fer era anar-lo a veure i explicar-li el cas. El president donaria instruccions per recuperar la legalitat i ell li prometria portar el seu estrany enàrrec a l’alcalde de Perpinyà si algun dia llunyà tornava a França.

El palau era a prop. L’hora era oportuna. I, per primera vegada en molt temps, Rachid va veure el seu futur resolt. El seu amic no podia fallar-li.

Joan Barril

Older Entries

%d bloggers like this: