De què rius?

Deixa un comentari

“La vida és tan important que no s’ha de prendre seriosament”, deia Oscar Wilde. Els contes de Llucià que vaig descobrir ahir em van agradar molt perquè tracten els afers dels déus amb intranscedència, com el veritable joc que és la vida.

better-flow

APOL·LO I HERMES

–De què rius, Hermes?

–D’una cosa divertidíssima que he vist, Apol·lo.

–Doncs explica-me-la i riurem plegats

–Afrodita ha estat sopresa al llit amb Ares, i Hefest els ha fet presoners i els ha lligat

–Ah, sí? I com ha anat? La història sembla divertida.

–Hefest feia temps que ho sabia, em penso, i estava esperant l’ocasió de caçar-los. Per això, un bon dia va posar unes cordes invisibles al voltant del llit i se’n va anar a treballar a la farga. Llavors arribà Ares i entrà, cregut que no hi havia ningú. Hèlios, però, el veié i corregué a dir-ho a Hefest. I quan ja s’havien ficat al llit i estaven en plena feina a l’interior de la xarxa, les cordes els entortolligaren i es presentà Hefest. Afrodita, que estava despullada, no sabia com tapar-se i estava morta de vergonya; Ares al principi provava de fugir i confiava de poder trencar les cordes, però després, quan s’adonà que no hi havia escapatòria, es posà a suplicar.

–I què va succeir? Els va deixar anar, Hefest?

–No, primer féu venir tots els déus i els mostrà l’adulteri. Ells dos, totalment nus, atrapats a la xarxa, abaixaven el cap i enrogien de vergonya. L’espectacle a mi em va semblar divertidíssim, perquè pràcticament estaven a mig fer l’acte sexual.

–I no li feia vergonya, al ferrer, mostrar públicament la infàmia del seu patrimoni?

–Al contrari, per Zeus, ell també estava allà dret i reia. Ara bé, si t’he de ser sincer, jo sentia enveja d’Ares, no tan sols per haver seduït la més bella de les dees, sinó fins i tot per estar atrapat allà amb ella.

–Així, a tu no et faria res trobar-te lligat d’aquesta manera?

–I a tu, Apol·lo, et faria res? Vine un moment i mira. Tindràs tota la meva admiració si després de veure’ls no expresses un desig semblant.

flow

HERA I ZEUS

–Jo me’n donaria vergonya, Zeus, si tingués un fill així, tan efeminat i tan corromput per la beguda; un fill que es recull els cabells amb una mitra i es passa la vida en companyia de les dones enfollides i les supera en voluptuositat a totes; un fill que balla al so dels timbals, de la flauta i dels címbals, i que, de fet, s’assembla més a qualsevol altre que a tu, que ets son pare.

–Doncs aquest efeminat de la mitra que és més voluptuós que les dones, Hera, no només ha conquerit Lídia, ha capturat el habitants de  Tmolos i ha subjugat els tracis, sinó que, a més, ha atacat els indis amb aquest exèrcit de dones, s’ha apoderat dels seus elefants, s’ha fet amo del país i quan el rei ha gosat oposar-li una mica de resistència, l’ha fet presoner. I tot això ho ha fet dansant i ballant, armat amb tirsos d’heura, borratxo, com tu dius, i posseït. I si algú ha provat d’insultar-lo ultratjant els seus misteris, ell l’ha castigat lligant-lo amb sarments o fent que la seva mare l’esquarterés com si fos un cervatell. Com pots veure, són accions ben virils i dignes del seu pare. I no se n’ha de fer cabal si van acompanyades de frivolitat i mol·lície; de que seria capaç estant sobri, si en estat d’embriaguesa fa aquestes coses.

–Em sembla que acabaràs lloant el cep i el vi, que són invencions seves, tot i veure com es comporten els borratxos, els quals, sota els efectes de la beguda, caminen de tort, es tornen ofensius i enfolleixen completament. Icari, per exemple, el primer a qui va donar el sarment, fou assassinat pels seus propis convidats a cops d’aixada.

–Tot això són bestieses. No són ni el vi de Dionís qui provoquen aquestes coses, sinó beure massa i afartar-se de vi pur més enllà del compte. Si beus amb moderació et posaràs alegre i et tornaràs més simpàtic, però mai no faràs a cap company de taula res semblant del que va fer Icari. La meva impressió, Hera, és que encara estàs gelosa i encara et recordes de Sèmele, i per això denigres allò de bo que hi ha en Dionís.

Llucià

Anuncis

Éssers increïbles

Deixa un comentari

centaure

Llucià parla dels ceocròbols, pobles estranys que guerrejaven i s’esbatussaven cavalcats damunt uns grans ocellassos que els feien de cavall, posseïts de qualitats i circumstàncies excepcionals. Aquests ocells anaven coberts d’un plomatge d’herba sempre tendra que servia de menjar als genets, que es passaven setmanes senceres volant i viatjant damunt els moixons sense descavalcar mai per a res. Els eroconeopos, més humils, guerrejaven muntats en mosquits, i eren consideraven uns hàbils sageters i valerosos lluitadors. Llucià també fa referència als gastrocnemies, un poble que criava els seus fills dins el tou de la cama. Per portar-los al món havien de fer-se una incisió en aquesta part de la cama.

Segurament, també hi haurien cabut els cloquínitides. A Cloquíntia creixien unes carbasses de més de dos metres. Utilitzaven les fulles com a veles, i les lligaven en unes canyes dretes enmig de la barca. Les llavors de les coloquíntides els servien de projectil i les engegaven a tall de pedres. Un cop la carbassa s’assecava, l’enfonsaven i amb gran facilitat feien una altra barca pel mateix sistema. Eren molt bons navegants, experts en la pirateria, que sembraven la desolació i el pànic per allà on passaven.

Finalment, ens presenta els antípodes, un poble que situa vora el desert de Líbia, amb vuits dits a cada peu que miraven cap enfora i que els permetien córrer més de pressa que els humans. Es reproduïen per la suor, que amb el contacte de l’aire es gelava, se solidificava i formava així l’embrió generador. No tenien llengua, i estaven dotats de dues fileres de dents molt fortes, que produïen un seguit de sons molt variats que els servien de llenguatge. Tenien els peus tan llargs i tallants que trencaven el gel i la terra quan corrien molt ràpid. De fet, com a divinitat tenen un ós blanc. Les barbes dels homes, que els sortien del peu,  eren tan llargues que els arribaven al peu. Només sortien de nit, i eren tan transparents que es confonien amb ombres.

Ovidi explica que, en plena mar, hi havia una illa anomenada Hialenca. Els hialencs posseïen una força tan gran que, només amb la mirada, podien destruir-ho tot. Per castigar-los, Júpiter els va reunir vora la mar i els va convertir en roques, perquè contínuament les ones s’hi estavellessin i els mosseguessin. Els navegants creien que vora aquella illa la mar era insuportable, i temien immensament trobar-la.

Plini narra la història dels maclians, persones que eren meitat home i meitat dona. Tenien un pit masculí i l’altre femení, un braç i una cama ferrenya com els de l’home i els de l’altre meitat subtils com les extremitats femenines. Tenien mitja cara peluda i aspra, i l’altra mitja fina i delicada. Plini també fa referència als siòpides, una comunitat de persones, situats vora Etiòpia, que només tenien un peu. Com que això era un gran inconvenient per batallar, o fins i tot per caminar o saltar, lluitaven cavalcats damunt unes puces, grosses com elefants, que eren el temor del seus enemics.

Homer descriu els pigmeus, originaris de la Gàl·lia, com una raça de mida molt reduïda. Tenien grans ciutats, fetes de clofolles d’ou, amb cases i palaus sumptuosos. Els pagesos vivien en forats sota terra que ells mateixos cavaven. Pigas, la reina dels pigmeus, va atacar Hèrcules quan l’heroi, després d’haver mort el gegant Anteu, es va adormir a la seva terra. En aixecar-se, Hèrcules els va embolicar tots amb una pell de lleó i se’ls va emportar a Eustea. Per això van traslladar-se a Tràcia.

Cíntia

Deixa un comentari

properci1

Llibre segon, capítol XIX

És a desgrat meu, Cintia, que t’allunyes de Roma, però m’alegro que, estant sense mi, habitis els camps apartats. Entre la casta pagesia no hi haurà cap gran galan seductor amb seductor que amb les seves tendreses et privi de romandre honesta; ni davant les teves finestres esclatarà cap batalla, ni ningú cridant-te no t’amargarà el sol. Estaràs sol, Cíntia, i contemplaràs la solitud de les muntanyes, el bestiar,  el tros de terra d’un pobre camperol; allà no et podran corrompre diversions de cap manera ni els temples, que tantes vegades foren l’ocasió dels teus mancaments. Allí tothora contemplaràs com llauren els bous, i com la parra deixa caure la seva cabellera sota els cops de la docta falç. Allí aniràs a oferir una engruna d’encens en un altaret descuidat, allí faràs immolar un cabrit en uns fogars rurals, i després, nua de cames, imitaràs la dansa de les nimfes: però que tot això estigui a recer d’’home estrany.

Pel que fa mi, caçaré: des d’ara em deleixo per assumir el sacerdoci de Diana i cessar en els meus vots a Venus. M’ensinistraré a perseguir les salvatgines i a oferir-ne les banyes a un pi, i a excitar jo mateix la gosadia dels cans. No m’arriscaré, però, a escometre els grans lleons o a encalçar de prop, prestaments, els senglars: ans la meva gosadia consistirà a sorprendre les porugues llebres, i traspassar l’ocell amb una fletxa veloç, allà on el Clitumne ombreja sota el bosc sagrat la seva bella correntia i banya amb la seva aigua uns bous d’una blancor de neu.

Tu, vida meva, tantes vegades com projectaràs alguna cosa, recorda’t que dintre poques aurores vindré. D’aquesta manera, ni les solitàries selves ni es errívols rierols perduts entre la molsa de les comes, no podran dissuadir-me de repetir el teu nom assíduament. Que ningú no vulgui fer-me mal ara que estic absent.

cintia

Llibre segon, capítol XXII

Saps que ahir em plaïen moltes dones alhora, i també saps, Demofoon, que me n’ha vingut molts de mals. No hi ha cruïlla que els meus peus hagin recorregut impunement; oh, teatres nascuts massa sovint per a perdició meva, sia que algú hi mogui els braços blancs amb un gest voluptuós, sia que una gorja moduli variats accents! Mentrestant, els meus ulls cerquen una ferida, si una dona bella amb el pit descobert, o a una altra els cabells li cauen escampats sobre el front puríssim, retinguts al bell mig del cap per una perla de l’Índia. I si per cas alguna d’elles, cruel, em refusava amb el seu posat, de tot el front em regalimava una suor freda.

¿Preguntes, Demofoont, per què tinc aquesta feblesa per a totes? Això preguntes? No hi ha cap amor que tingui “perquè”. ¿Per què hi ha qui amb els sagrats coltells lacera els seus braços i es mutila als frenètics acords de la flauta frígia? La natura ha donat un defecte a cada ésser creat: a mi la fortuna m’ha donat el d’estimar sempre.

Poden seguir-me els fats de Tàmiras el cantor: jo no seré mai cec per a les belles, envejós amic. Però si em creus extenuat, a causa de la magror dels meus membres, t’erres: el culte a Venus no m’ha estat mai una fatiga. Pots preguntar: sovint una dona ha experimentat que el meu vigor durava tota la nit. Dues vegades lluïren les Osses mentre Júpiter reposava amb Alcmena, i dues nits estigué el cel sense rei, i malgrat això, no llanguia pas per a aferrar el llamp: l’amor no es lleva mai les forces a si mateix. Què? Quan Aquil·les partia de l’abraçada de Briseis, ¿per ventura els frigis no havien d’esquivar igualment els dards tessàlics? Què? Per ventura, quan el ferotge Hèctor s’aixecava del llit d’Andròmaca, ¿les naus micèniques no temien la seva escomesa? Aquell i aquest bé pogueren destruir les naus i les fortificacions: en això, jo sóc el Pelida, sóc el ferotge Hèctor.

Mira com en el cel serveixen tan aviat el sol, tan aviat la lluna: de la mateixa manera una dona més poc. Que l’una m’aculli i m’acariciï amb uns braços plens de desig quan l’altra no em permeti l’avinentesa, o si per cas s’ha irritat amb el meu servent, sàpiga que n’hi ha una altra que voldria ésser meva. Perquè docs jocs d’amarres defensen millor una nau, i una mare anguniosa està més tranquil·la alletant dos bessons.

Llibre tercer, capítol VIII

Dolça em fou la baralla anit, a la claror de les llànties, i les moltes malediccions de la teva veu furiosa. ¿Per què, enfollida pel vi, apartes la taula i amb una mà furiosa llances contra mi les copes plenes? Gosa, doncs, agafar-me els cabells i assenyalar-me la cara amb les teves ungles belles, amenaça’m de cremar-me els ulls acostant a sota d’ells una flama; i esquinça’m la túnica, i deixa’m el pit nu. Amb això realment em són donades proves d’una ardor sincera: perquè sense un amor violent no hi ha doni que es planyi. Quan una dona llança injúries amb llengua rabiosa i es cargola als peus de la gran Venus; o bé quan, sortir, es fa voltar dun estol de guardians, o corre pel mig dels carrers, com una Mènade colpida de deliri, o quan sovint l’aterreixen, timida com és, somnis de follia, o, mísera, l’angunieja el retrat d’una noia: jo, davant d’aquests turments de l’esperit sóc un verídic arúspex que aquests són sovint els senyals d’un amor sincers. No és segura la fidelitat si la injúria no l’agita: als meus enemics escaigui una amiga impassible. Quant a mi, que els companys vegin les ferides de les mossegades al coll, i la meva lividesa els assabenti que he tingut l’estimada amb mi. Jo, en amor, vull sofrir o sentir sofrir: veure adés llàgrimes meves, adés de teves; de vegades amb un moviment de celles em tramets paraules furtives, o traces amb els dits unes ratlles que cal passar en silenci. Odio aquells sospirs que no torben mai el son: sempre voldria estar pàl·lid per una amant irada.

A flama es feia més dolça a Paris, quan entre les batalles 30 dels grecs, podia portar el goig a la seva Tindràrida. Mentre els dànaus triomfen, mentre Hèctor, el bàrbar, resisteix, ell sobre el pit d’Helena fa guerres més grans.

O amb tu, o per tu amb els rivals, sempre tindré lluites: pel que fa a tu, no vull pau de camp mena. Alegra’t que cap dona no sigui tan bella com tu; en tindries pena, si n’hi hagués cap: ara, doncs, és just que te’n gloriïs.

Però tu, que has teixit paranys entorn del nostre llit, així tinguis sogre eternament, i a casa seva hi hagi sempre la mare. Si ara has tingut avinentesa de furtar-me nombroses nits, és al 40 ressentiment contra mi, no a tu, que l’amiga les ha donades.

Properci, Elegies.

El naixement d’una civilització.

Deixa un comentari

Encara amb la ressaca de Roma, recordo la figura d’un dels creadors de la ciutat. L’ideòleg del cens, els tributs generalitzats i l’organització estructura de l’exèrcit.

ara pacis

Fou molt oportuna, donada la tranquil·litat d’aquell moment, la guerra que hom emprengué contra els de Veios –en efecte, ja s’havia acabat la treva— i els altres etruscs. En aquella guerra, brillaren tant el valor de Tul·li com la seva sort; després de derrotar un exèrcit enemic nombrós, el rei, sense dubtar-ho, bé per comprovar els ànims de la plebs, bé els dels senadors, va tornar a Roma. Comença llavors l’obra més gran de la pau, de bon tros, de manera que, tal com Numa havia estat el creador del dret diví, així la posteritat diu que Servi fou el fundador, dins la societat, de totes les divisions i classes socials, amb les quals es trasllueixen els graus de dignitat i fortuna. Efectivament, establí el cens, la cosa més saludable per a un imperi que arribaria a ser tan gran, a partir del qual les obligacions per la pau i per a la guerra no es farien individualment, com abans, sinó segons la possessió de les riqueses de cadascú; llavors repartí les classes i les centúries i aquesta ordenació d’acord amb el cens, tan apte per a la pau com per a la guerra.

D’aquells qui tenien cent mil asos o un cens superior, arranjà vuitanta centúries, quaranta de grans i quaranta de joves; tots aquests foren anomenats la primera classe; els grans perquè estiguessin preparats per a defensar ràpidament la ciutat, els joves per a fer la guerra fora d’ella; les armes que havien de dur eren el casc, l’escut rodó, les gamberes i la cuirassa, tot de bronze; això per a cobrir-se el com: com a armes d’atac, la llença i l’espasa. A aquesta classe s’afegiren dues centúries d’enginyers que farien els serveis sense armes; la seva obligació era aportar màquines de guerra al combat. La segona classe havia de posseir un cens de cent fins a setanta-cinc mil asos, i d’aquests, es reclutaren, entre grans i joves, vint centúries; les armes assignades eren l’escut allargat en comptes del rodó, i tota la resta igual, excepte la cuirassa. De la tercera classe va valor que el cens fos de cinquanta mil; el mateix nombre de centúries, i constituïdes també segons la mateixa distinció er edats; i sense diferència d’armament, afegint-hi només les gamberes. En la quarta classe, un cens de vint-i-cinc mil; hom establí el mateix nombre de centúries, però amb armes diferents: solament se’ls assignà la llança i el dard. Es va crear una cinquena classe; sen feren trenta centúries; s’afegiren els tocadors de corn i els de trompeta, repartits en tres centúries; aquesta classe tenia un cens d’onze mil asos. El cens inferior a aquesta abastava la resta de la multitud; sen va fer una centúria, excusada de la milícia. Un cop equipat i distribuït d’aquesta manera l’exèrcit d’infanteria, reclutà dotze centúries de cavallers entre els homes principals de la ciutat; va construir també sis centúries més –Ròmul n’havia establertes tres—amb els mateixos noms amb què havien rebut els auguris. Per comprar els cavalls, s’atorgaren deu mil asos de l’erari, i per alimentar-los, hom imposà a les vídues un tribut de dos mil asos cada any. Totes aquestes càrregues van passar dels pobres als rics. Després tingueren la seva compensació. En efecte, no es donà el dret de vot a tothom individualment sense distinció amb la mateixa força i els mateixos drets, tal com ho havien mantingut els altres reis a partir de Ròmul, sinó que les divisions es van fer de manera que, d’una banda, semblés que ningú no quedava exclòs de les votacions, i de laltra, tota la força restés a les mans dels principals de la ciutat; després eren cridades les vuitanta centúries d’infanteria de la primera classe; si no hi havia majoria –cosa que passava poc sovint—, hom cridava els de la segona classe, i gairebé mai no s’havia de baixar tant que s’arribés a les classes més baixes. I no cal estranyar-se si aquesta divisió que hi ha ara, després que es completaren les trenta-cinc tribus havent—se duplicat llur nombre en centúries de joves i grans, no coincideix amb la suma total establerta per Servi Tul·li. En efecte, en dividir la ciutat en quatre parts, d’acord amb les zones i els turons habitats, d’aquelles parts en digué “tribus”, segons la meva opinió, a partir de “tribut”; d’ell prové el sistema d’impostos, car també ell establí el càlcul proporcional dels impostos a partir del cens; i aquestes tribus no tenien cap relació amb la distribució i el nombre de les centúries.

Havent acabat el cens, que havia accelerat amb la por de la llei promulgada sobre els censats amb amenaces de la presó i de pena de mort, ordenà que tots els ciutadans romans, cavallers i infants, cadascú dins la seva pròpia centúria, es presentessin al Camp de Mart a trenc d’alba. Allà purificà tot l’exèrcit, format, fent els sacrificis suovetaurilis, i per això va anomenar “lustre” aquesta cerimònia, perquè representava la fi del cens. Hom diu que aleshores foren censats vuitanta mil ciutadans; Fabi Píctor, el més antic dels historiadors, afegeix que aquest era el nombre dels qui podien portar armes. Davant aquesta multitud, va semblar que la ciutat també s’havia d’ampliar. Hi va afegir dos turons: el Quirinal i el Viminal; immediatament després, engrandí les Esquílies; allí, ell mateix s’hi instal·la per donar dignitat al lloc; envoltà la ciutat amb terraplens, fossats i muralles; així, fa avançar el pomeri. Alguns, que es fixen només en la força del mot pomeri, l’interpreten com a “darrere la muralla”; però vol dir més aviat “al voltant de la muralla”; és a dir l’indret que els etruscs, abans, consagraven en fundar una ciutat, i que era el lloc on havien d’aixecar la muralla amb límits ben definits segons els auguris per tal que els edificis no s’adossessin a la fortificació per la part de dins, com passa ara normalment, i per la part de fora s’estengués una mica de terreny lliure no conreat per l’home. Aquest espai, que no es podia habitar ni llaurar, fou anomenat pomeri pels romans, no tant perquè era darrera la muralla, sinó més aviat perquè la muralla era darrere d’ell. I, en cada eixamplament de la ciutat, aquests límits sagrats es feien moure sempre endavant el mateix espai que les fortificacions s’havien de fortificar.

Titus Livi, Història de Roma

Germània

Deixa un comentari

viking

LA GUERRA

Tenen també la tradició d’haver viscut Hèrcules entre ells i el canten, com el primer de tots els forts barons, els que han d’anar al combat. Tenen encara altres cants, amb la recitació dels quals (que nomenen bardit) inflamen llurs esperits; i amb aquest mateix cant auguren l’èxit de la batalla futura, perquè espanten o s’acovardeixen segons com hagi cantat l’exèrcit; no es tant una harmonia de veus com de coratges; cerquen principalment la rudesa del so i un intermitent mormol, posant-se els escuts davant la boca, per tal que, amb el ressó, la veu creixi més plena i més pregona.

Les petites qüestions són resoltes pels prohoms, les més importants per a tothom. De tal manera, no obstant, que fins aquelles la resolució de les quals correspon al poble, són discutides primerament pels prohoms. Si res sobtat o fortuït no s’esdevé, s’apleguen en jorns determinats: en la lluna nova o en el ple, perquè creuen que aquesta manera de començar és la més favorable a la deliberació. I no compten, com nosaltres, per dies, sinó per nits: així estableixen els terminis, així fins els tractes; semblant els és que la nit és portadora del dia.

És també permès d’acusar davant l’assemblea i de tractar de penes capitals. Hi ha diferències de penes segons el delicte: pengen als arbres els traïdors i desertors; els covards, els que es refusen a combatre, els que infamaren el propi cos, submergeixen en el llot dels aiguamolls, llençant-hi un canyís damunt. La diversitat del suplici té això per objecte: que, en castigar, cal manifestar els crims i amagar les infàmies. Però, pels delictes lleus, hi ha proporció de pena: els convictes són multats en un nombre determinat de cavalls o de bestiar; una part de la multa és satisfeta al rei o a l’Estat i l’altra part al damnificat o als seus parents

FAMÍLIA

Amb tot, el matrimoni allà és guardat severament i cap altre aspecte de llurs costums no mereix majors lloances; perquè són gairebé els únics bàrbars que s’acontenten amb sengles mullers, exceptuats només uns pocs, que són sol·licitats a moltes noces, no per voluptat sinó per noblesa. No és la millor muller la que ofereix el dot al marit, sinó el marit a la muller. Hi intervenen els pares i els parents, i examinen els dons; dons no recercats per al solaç femenil, ni perquè s’orni amb ells la núvia, sinó bous i un cavall guarnit i un escut amb frimea i espasa.

Així, guardades per la castedat, viuen, no corrompudes per la seducció dels espectacles, ni per l’excitació dels festins. Homes i dones ignoren, igualment, el secret de les lletres. En tan nombrosa nació són molt pocs els adulteris, el càstig dels quals és peremptori i permès als marits: davant els parents el marit foragita la muller de la casa, amb els cabells tallats i despullada i per tot el burg li dóna assots. No hi ha perdó per a la castedat prostituïda; ni amb bellesa, ni amb joventut, ni amb riquesa, no trobarà marit.

Limitar el nombre dels infants o donar mort a cap nou nat és tingut per un gran crim; i més poder tenen aquí els bons costums que, en altres parts, les bones lleis

Dintre totes les cases, els infants creixen despullats i bruts fins a arribar a tenir aquests membres, aquests cossos que admirem. A cadascú cria la mare en son pit i no són confiats a serventes ni a dides. No distingiràs el senyor de l’esclau per cap blanura d’educació; habiten entre els mateixos ramats, en la mateixa terra, fins que l’edat separa els homes lliures i el coratge els fa conèixer. Arriben tard els joves al carnal acostumant i, per això, conserven una pubertat inexhausta; cap pressa tenen de casar les donzelles; amb la mateixa jovenesa, amb idèntica proceritat, consemblants en edat i vigoria, s’ajunten; i els fills reprodueixen la fortitud dels pares.

És cosa obligada d’heretar tant les enemistat com les amistats del pare i del parent, però no duren aquelles implacablement. Perquè, fins l’homicidi es compon am un cert nombre de caps de bestiar major i menor; la família sencera accepta l’esmena, la qual cosa és útil a l’estat, per tal com els odis són molt perillosos sota un govern de llibertat.

EL BEURE I EL JOC

Immediatament després del dormir (que molts allarguen fins gran dia), es renten amb aigua, generalment calenta, com s’escau als que viuen on l’hivern regna la major part de l’any.

Per a ningú no és afrontós unir, bevent, la nit i el dia. Les baralles, freqüents, com és propi entre gent beguda, rares vegades acaben amb insults, quasi sempre amb mort i ferides. Però, també en els convits, acostumen a tractar de reconciliar entre ells els enemics, concertar matrimonis, elegir cabdills i encara de pau i de guerra, com si en cap altre temps l’esperit no fos més obert als lleials projectes o més escalfat pels grans. Nació ni astuta ni hipòcrita, obre els secrets del cor en l’espontaneïtat de la joia. I així el pensar de cadascú, descobert i nu, és examinat novament el següent dia. I la raó d’aquests dos moments es justifica: deliberen quan no saben fingir, resolen quan no es poden errar.

Practiquen els jocs d’atzar (cosa curiosa) en dejú, com un afer seriós, amb tanta temeritat de perdre o de guanyar que, quan ja ho han perdut tot, juguen, com a últim i suprem recurs, la llibertat i el cos. El vençut s’ofereix a servitud voluntària; per jove, per robust que sigui, comporta d’ésser lligat i venut; és així l’obstinació llur en tan mala cosa; d’això ells en diuen fidelitat. Per comerç es desfan dels esclaus d’aquesta mena, per tal d’eximir-se també de la vergonya d’una tal victòria.

Tàcit, segle I de la nostra època

Caràcters, Teofrast

Deixa un comentari

Aquest Sant Jordi us recomano que compreu un llibre de les moltes petites editorials que estan sorgint al país, i que estan fent una gran feina. Una  proposta entretinguda és “Caràcters”, de Teofrast, un deixeble d’Aristòtil que es burla amb molta gràcia de la condició humana.

teofrast

EL SORNEGUER

La sornegueria, parlant sumàriament, és, segons sembla, la propensió a fer veure que tot va de mal borràs, tant amb paraules com amb actes.

El sorneguer és aquell que s’atansa als seus enemics i es mostra disposat a parlar-hi. Lloa, quan són presents, les persones que dissimuladament acaba d’atacar. Si s’esquia que algú hagués perdut un plet, fins li faria creu que això li sap greu. Va veure que perdona els qui parlen malament d’ell, però se’n burla. Dialoga tranquil·lament amb els qui han patit una injustícia i estan enfurismats. Si algú li diu que ha de parlar urgentment amb ell, li respondrà que és millor deixar-ho per a més endavant. Mai no diu que fa, ans simula que pensa què ha de fer. Fingeix que acaba d’arribar, que fa tard o que no es troba gaire be. Als qui li demanen un préstec o que col·labori gratuïtament, els diu que no té diners. Quan ven quelcom, diu que no ho té en venda; i quan ho té en venda, diu que no ho ven. Mai que escolti res, diu que no ho ha sentit. D’allò que ha vist, diu que no se n’ha adonat; i d’allò que ha reconegut, diu que no se’n recorda. De vegades diu que hi ha de reflexionar, i d’altres vegades que no en sap res, que està perplex o que ell havia arribat a la mateixa conclusió.

Ras i curt, és algú a qui encanten expressions com aquestes: “No ho crec pas”, “Ho dubto”, “M’estranya”, “A mi no m’ho va pas dir, això”, “Tot plegat se’m fa estrany”; “Parla’n amb algú altre”, “No sé pas si desconfiar de tu o pensar malament d’ell”, “Vés amb compte i no confiïs mai gaire de pressa”.

Aquests són els subterfugis, els romanços i els embolics que cal esperar de sorneguer. De gent d’aquesta mena, inautèntica i insidiosa, ens n’hem de capguardar més que dels escurçons.

EL MALÀNIMA

El capteniment propi d’un malànima consisteix a tenir sentiments que porten a voler fer allò que és pervers.

El malànima és aquell que es relaciona amb els qui surten derrotats d’un plet i s’alia amb els qui han perdut les causes d’interès públic que defensaven, car creu que tractant-hi adquirirà experiència i esdevindrà més temible.

Pel que fa als prohoms, afirma que no hi ha ningú que sigui bo per natura, que tothom és igual, i que hem d’anar amb compte quan sentir: “Quin prohom!”

Sosté que el malvat, si l’examinem de la vora, és un esperit independent. Admet que algunes de les imputacions que li fem poden ésser justificades, però nega que les altres ho siguin, car sosté que és de bon natural, un amic fidel i una persona capaç. Assegura que mai no ha trobat ningú que sigui tan hàbil com el malvat. Li farà costat quan hagi de parlar en una assemblea o quan hagi de respondre davant un tribunal.

Diu als qui formen part del tribunal que cal jutjar el fet i no pas l’home. Pretén que ell és un gos del poble que borda els delinqüents. I adverteix: “Si marginem gent d’aquesta mena, no trobarem ningú que es vulgui arriscar a fer-se odiós per defensar el país”. També es mostra capaç de protegir la xurma, de maquinar en els tribunals a favor de causes innobles i d’interpretar en el pitjor sentit els arguments que presenti la part contrària.

Ras i curt, el malànima és l’ànma del mal. És veritat allò que diu el proverbi: els semblants s’assemblen.

Teofrast. Segle IV abans de la nostra època.

Sàtira… o realitat?

Deixa un comentari

Sovint, quan algú s’atreveix a descriure la realitat amb ulls freds i honrats, els guardians de la moral el bombardegen amb un reguitzell de desqualificatius denigrants: “frívol”, “vulgar”, “banal”, “provocador”. Una presa fàcil d’aquests adjectius són els escriptors que han tractat tot allò que el fanatisme religiós—perdó pel pleonasme—repudia, especialment aquells temes que s’escapen de la seva visió estretíssima del sexe. Un odi que es mostra especialment violent contra els autors que, lluny de voler provocar qualsevol escàndol, presenten les actituds dissidents (extramatrimonials, homosexuals, promiscues…) de forma completament natural. Moltes ments tancades presenten com a sàtira aquella realitat que els hi és desagradable.  

Malgrat el títol, aquest és el cas de Petroni i “El Satiricó”, tan ultratjat i prohibit des de la seva publicació. És una llàstima que només hagi arribat als nostres dies una sisena part de l’obra. Transcric dos capítols, els relatius a la Història d’Efes, que al meu entendre es mereixen una atenció especial.

 MENTIDA-1

CXI

Hi havia a Efes una matrona de tan notòria virtut que era tot un espectacle fins per a les dones de les regions veïnes. Quan va haver d’enterrar el marit no es va acontentar d’acompanyar el cadàver, com fa tothom, amb els cabells esbullats, o de colpir-se el pit despullat a la vista de la concurrència; va seguir el difunt fins al sepulcre i, després de posar a la manera grega la despulla dins la cripta, va voler vetllar-lo i plorar-lo dia i nit sense parar. Afligida i decidida a morir de fam, ni parents ni amics podien arrencar-la d’allí; els magistrats, a qui tampoc no va fer cas, van ser els últims de retirar-se. Plorada per tothom, aquella dona de tarannà exemplar portava ja cinc dies sense menjar. Assistia a la desgraciada una fidelíssima minyona que unia les seves llàgrimes a les de l’endolada, i que revifava el llum del monument cada cop que s’apagava. Era l’únic tema de conserva en tota la ciutat. Homes de tota condició i edat confessaven que només aquell es mostrava com un veritable exemple de castedat i amor.

Mentrestant, el governador de la província va fer crucificar uns lladres prop de la tomba on la senyora plorava el cadàver recent. Doncs bé, la nit següent, el soldat que vigilava a les creus perquè ningú no robés les despulles per donar-los sepultura, va notar una llum clara i resplendent entre les tombes i va sentir els gemecs de la vídua trasbalsada. Endut per un vici molt humà li van agafar ganes de saber qui era i què hi feia. Va baixar, doncs, a la cripta i, en veure aquella preciositat de dona, es va quedar parat gairebé com si fos davant d’un monstre o d’aparicions infernals. Després, quan va veure el cos del mort i va considerar les llàgrimes i la cara tota esgarrapada d’ella, va comprendre clarament el que passava: aquella dona no podia resistir la fal·lera que encara tenia pel difunt. El soldat va portar a la tomba el seu ranxo i començà a encoratjar la vídua desconsolada a no perseverar en un dolor inútil i a apartar el cor d’un dol que no li serviria de res. Li va recordar que tot el món tenia la mateixa i la mateixa estança darrera, i totes les altres coses que es diuen per curar les ànimes ulceroses. Però ella, colpida per un consol tan barroer, es feria el pit amb més violència i ficava damunt les restes mortals els cabells que s’arrencava.

El soldat, però, no va plegar, sinó que, repetint el sermó, va intentar que la pobra dona mengés una mica, fins que la minyona, seduïda per l’aroma del vi, va ser la primera a parar la mà a la bonhomia de qui les convidava. Després d’haver-se refet amb la teca i la beguda, la criada va assaltar l’obstinació de la senyora, dient-li: “¿De què et servirà deixar-te morir de fam, enterrar-te en vida, retre la teva ànima innocent abans que ho mani el destí?”. “¿Creus que les cendres o els Manes aquí sepultats se n’assabentaran? ¿Vols tornar a la vida? ¿Vols desfer-te d’un equivocat prejudici femení i fruir de la joia de la llum tot el temps que et sigui permès? La mateixa despulla que aquí jeu t’ha d’esperonar a viure”

A ningú li sap greu que el convidin a menjar o beure. La senyora, extenuada per tants dies de dejuni, va consentir a desentossudir-se i, tan afamada com l’esclava que s’havia rendit primer, es va fer un tip de menjar.

CXII.-

Però ja sabeu quina temptació sobrevé normalment a la persona quan té la panxa contenta. Amb les mateixes megarrufes que l’havien convençuda de seguir viva, el soldat va assaltar el pudor de la senyora. La casta dama no el trobava pas lleig o eixut de paraules, aquell jove, i la criada, perquè ell li caigués en gràcia, no parava de dir-li: “Lluitaràs contra un amor que et plau?”

¿Per a què més detalls? Aquesta part del cos de la dona tampoc va desjunar, i així el soldat victoriós la va persuadir de totes dues coses. Van jeure no solament aquella nit, que va ser la de noces, sinó també la següent, i l’altra, per descomptat amb les portes del sepulcre ben tancades, a fi que qualsevol conegut o desconegut que fes cap al monument pensés que la virtuosissíma esposa havia expirat sobre la despulla de l’home.

El soldat, tan encantat de la bellesa de la dona, com del secret dels amors, comprava, d’acord amb les seves possibilitats, els productors de millor qualitat i, així que es feia de nit, els hi portava a la tomba. Doncs bé, els pares d’un crucificat, en veure descuidada la vigilància, van despenjar de nit el creuclavat i li van retre el darrer deure. Mentrestant, el soldat, tancat allí, feia la seva. A l’endemà, quan va veure una creu sense el cadàver, temerós del càstig, va explicar a la dona el que havia passat; li va dir que no esperaria pas el veredicte del jutge, sinó que amb la pròpia espasa es dictaria sentència per negligència. I només li demanà que li deixés un racó per morir i que la cripta fatal servís alhora per al marit i l’amic. La dona, tan misericordiosa com púdica, digué: “No permetin els déus que jo hagi de presenciar alhora els funerals dels dos homes que he estimat més. Prefereixo penjar el mort que matar el viu”.

Conforme aquests mots, va fer treure del taüt la despulla del marit i la va fer clavar a la creu buida. El soldat s’aprofità de l’enginy d’aquella dama tan assenyada, i al dia següent el poble es preguntava admirat com s’ho havia fet el mort per enfilar-se a la creu.

Petroni, s.I de la nostra època. 

Older Entries

%d bloggers like this: