Acompañándonos

Deixa un comentari

 

emocions

Alguien dijo que la vida era lo más parecido a una ópera-rock; demasiada contradictoria para poderla entender. No sé hasta qué punto es cierta esta afirmación. Creo que toda nuestra existencia, mentirosa, casual, imprevisible, es arte. “Sin música la vida sería un error”, leí; yo digo: “sin música, no existe la vida”.

Des que nacemos hasta nuestro final, nos rodeamos de ella. En los lloros del parto, en la mirada inocente que espera tres lejanos personajes, como en las chicas de los 14, o la lentitud de la vejez; siempre estamos rodeados de arte, aunque no siempre es tan bueno como desearíamos. Avergonzados ante la crueldad de un espejo, nos haremos viejos, feos, torpes, cómo nuestros padres antes que se burlasen de los abuelos por ser torpes, feos y viejos. Y como ellos, aprenderemos a sonreír sin motivo, simulando que todo sigue igual.

La música, el caos danzante, la alegría moribunda, una floración de sentimientos hasta el espacio exterior, puede representarse mediante diferentes formas. Nosotros no elegimos la música que nos gusta; es siempre ella quién escoge en cada momento. Cuando estamos tristes, al salir de fiesta,  mientras jugamos a no perder el tiempo…; ella siempre está allí, acompañándonos.

Muchas veces discuto con mis amigos; si no discutiéramos, sólo seríamos farsantes. No logran entender que pueda escuchar estilos de música tan diferentes. “¡Tu compact disc estará mareado ante tanta incomprensión!”, dicen. Entonces me muestran los cedes expuestos encima de la mesa. Veo “Las cuatro estaciones”, un recopilatorio de Joaquín Sabina, otro de Janis Joplin, la discografía de Umpah-pah i The Damned; varias canciones de 999 i Dead Kennedys, las mejores baladas de Led Zeppelin, las locuras d’Iggy Pop, la decadencia de Eskorbuto, el sentimiento de Guns ‘n’ Roses… Pudiera seguir con otra lista de celebridades nada coherentes entre si.

Todos me miran; quieren que baje cabeza y les pida perdón. Sin embargo, me niego. “¿Porque no puedo oír música tan diferente?”, les digo, “¿acaso soy el mismo cuando siento November Rain—una preciosa balada de principios de los 90—o cuando pongo el mundo patas arriba, con California uber alles—caricatura de un gobernador fascista—?” Quiero ser yo mismo; sí, es más difícil de lo que uno piensa. Quiero escuchar Since I’ve been living you, cuando esté colgado por alguien, y cantar, sin pizca alguna de remordimiento, Now I wanna be your dog, toda las noche por las sucias calles de mi pueblo.

“Un servidor no tiene miedo a vivir”, les escupo, “para mí, los sentimientos no son ningún problema; aunque me torturen, yo les acepto orgulloso”. Quién sólo escucha una melodía, muere con la duda del ignorante. Yo, que soy más cobarde, buscaré por todas partes, oiré el material más viejo, imaginaré los cuadros más olvidados, vomitaré las escrituras más solitarias.

* * * * * * * * * * * *

“Bueno, sí, muy bien, la música nos gusto a todos, pero ¿qué coño tiene a ver con tu vida, con la mía, con la felicidad de tu estúpido vecino?” Exclusivamente todo. Una palabra puede definir cualquier idea. Una nota, alcanzar todas las pasiones: odio, soledad, amor, ilusión, energía, frustración… Todas ellas se funden en un re.

No creo que la calidad de vida resida en el progreso industrial, tecnológico, ni urbanístico. Mi esperanza de vida no asegura una vida mejor. Tampoco la humanidad podría hacerme feliz. La adaptación social deriva en mi nulidad personal. Sólo la capacidad de emocionarse, de pervertirse yo diría, nos puede hacer sentir mejor. “Renovarse o morir”. ¡Aceptar los enigmas es tan excitante…!

Guillem Carreras. Tardor 2006.

La cafetera italiana

Deixa un comentari

carrosuper

Cada nit que sopen junts es repeteix la mateixa escena. Prenen una copa al Mut i després agafen un taxi fins el pis que ella té a Bonanova. Es veu que un amic seu està fent un viatge espiritual a Nova Zelanda i mentrestant ella el vigila per un preu assequible. Al principi ho feia sincerament, però ara només el mou la provocació. Quan l’Ingrid ha canviat els llençols i ell ja s’ha netejat l’entrecuix, s’estiren a mirar el rostre. Llavors és el moment. Es gira lentament i comença a jugar amb els cabells rinxolats que descansen sobre la seva orella. Només comença, perquè ràpidament l’Ingrid es gira i li ofereix l’esquena. El Miquel imita els seus moviments i, esquena contra esquena, es posen a dormir o descansar una estona.

La primera vegada, en Miquel va pensar que, d’una o altra forma, no havia arribat al top de l’orgasme, i que per això havia mantingut certa distància. No podia creure-ho, perquè recordava que feia uns crits que no podria ni la Caballé quan rep una ordre d’Hisenda, però tampoc volia quedar-se amb el dubte. Així que li va preguntar l’endemà, just després d’apagar a correcuita el foc de la cafetera italiana, que ja vessava. La resposta li va semblar prou reconfortant i contundent. Enlloc de dir res, l’Ingrid el va arraconar contra la paret (bé, més concretament contra el carro de súper on guarda la fruita) i va xuclar-li la boca cinc minuts com si volgués envasar-lo al buit.

Ha arribat a la conclusió que ella simplement és així. No necessita saber res de la seva vida, ni que ell vulgui saber res d’ella. Totes aquestes preguntes (a vegades sinceres, a vegades protocol·làries) que surten de la boca de la gent.. Com estàs?, T’ha anat bé el dia?, Què expliques avui?  Mai surten dels seus llavis. “És complicat definir aquest tipus de relació”, pensa el Miquel.  Fan el pallasso com desgraciats explicant-nos anècdotes, però sempre s’aixeca un mur oportú quan la conversa sembla que vol avançar cap a res profund. Fumen, riuen, follen, i potser demà s’acabarà i no passarà res. Potser millor així. L’Íngrid és l’strike d’aquest 2015, i ara comença a adonar-se que també és la noia amb qui se sent més estranyament a gust. Depressius crònics, s’han convertit en tardígrads un per l’altre: invisibles i al mateix temps invencibles.

De totes les sirenes que darrerament han menjat l’orella del Miquel, molt poques s’han acontentat a fer-ho literalment. “Estic passant una mala ratxa”. “El Bernat no m’estima com abans” “Les meves amigues són unes putes”. “A vegades penso que no valc res”. Fins i tot aquelles que considerava més impermeables s’han llençat en una piscina de penes i laments. Es considera un d’aquests homes que sap apreciar la bellesa d’una dona quan està trista i enfonsada, però ara no se sent gaire motivat per respondre-hi. Les aigües fecals també poden regar les plantes, però no deixen de fer pudor.

L’Ingrid només li explica coses alegres i divertides. Moments de vida que mereixen ser narrats. Anècdotes, historietes, curiositats… Està molt satisfet amb el llenç que, entre silencis i mentides, han aconseguit pintar. Ara comprèn aquelles paraules que en el seu moment va considerar estúpides i pretensioses: “El silenci és la màxima expressió de la poesia”. Podrien saltar-se totes les fronteres perquè ni ella ni ell tenen res a declarar. Es tenen prou respecte per imposar-se el millor de sí mateixos quan es veuen.  L’última dutxa, entre esbandida i embrutada, en Miquel ho va pensar: “Podria ser…?” “Podria ser…?.”

Guillem Carreras. Desembre 2015.

Posa’t la màscara!

Deixa un comentari

Moltes vegades s’ha comparat el món a un gran escenari. Nosaltres seríem actors i l’argument seria la nostra vida. Des dels grecs persisteix la idea que tots plegats tenim dues cares: la pròpia i la què mostrem. El déu romà Janus, probablement originari de la cultura etrusca, simbolitza molt bé aquesta manera d’entendre l’univers.

La paraula llatina “expressionis”, de la qual deriva “expressió”, podria traduïr-se una mica barroerament com  “prémer enfora”. Una altra vegada sorgeix la concepció que els homes mentim, intrínsecament, sempre que ens expressem. La manifestació de la vida com una actuació. Fins i tot en el llenguatge actual, quan volem remarcar el gran caràcter o vàlua d’un tipus diferent, ens hi referim com  “personatge”.  

El vídeo que precedeix aquest paràgraf, que aproximadament hauré vist unes deu milions de vegades,  ho explica collonudament. Si la vida fos com el teatre, no només no faria tant fàstic; no només seria molt més dolça; no només seria infinitament més enginyosa; a part de tot això, també seria més fàcil, clara i ordenada.  Si la vida fos com el teatre, amb els caràcters bens definits i la trama perfectament traçada, la incertesa quedaria reduïda a la mínima expressió. No quedaria espai pels dubtes, les contradiccions o les inseguretats. Tot seria nítid i definit. Qui no voldria tenir, en moltes situacions, la claredat mental dels personatges teatrals?

Afortunada o desafortunadament, les persones no estem fetes amb aquest fang. Per nosaltres, qualsevol cruïlla és un dilema; qualsevol entrebanc, un debat;  qualsevol decisió, un problema. Per això el gènere literari que millor representa l’ànima humana és la novel·la. Allà ens mirem tal com som. Paradoxals. Penso en Anna Karènina. Tolstoi descriu fantàsticament els seus últims pensaments abans de llençar-se a la via del tren, turmentada per la seva relació amb Vronski:

“Es volgué llençar sota el primer vagó, que tenia ja a frec; però no fou prou llesta a desprendre’s del saquet vermell que portava al braç, i féu tard. Calia esperar el vagó següent. L’envaí una sensació semblant a la que experimentava abans de capbussar-se al riu, i es persignà. Aquest gest familiar desvetllà en la seva ànima un seguit de records d’infància i de jovenesa; de sobte, les tenebres que li ho tapaven tot s’esvaïren i, per uns instants, la vida se li aparegué amb totes les joies lluminoses del passat. Però no apartava els ulls de les rodes del segon vagó que s’atansava. I, en el moment precís en què aparegué a part central de les dues cordes, es desféu del sac de viatge vermell, aclofà el cap a les espatlles, amb les mans endavant es llançà sota el vagó i caigué de genollons amb un moviment lleuger, com si es volgué tornar a alçar tot seguit. En aquell moment s’horroritzà del que feia. “On soc? Què faig? Per què?” Es volgué aixecar, rossegà per l’esquena. “Senyor, perdona’m!”, proferí, sentint la inutilitat de la lluita. Aquell mugic, que havia vist en somnis, furgava amb un ferro, tot dient unes paraules incomprensibles. I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més il·luminada que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre”.

 mask1

Tolstoi retrata el cervell humana tal com és: contradictori, dual, fluctuant, lliscós. Els últims pensaments d’Anna són ambivalents, però especialment joiosos. Entre els dubtes i angoixes lògiques d’un moment tant dramàtic, sobresurten els records lluminosos. Una opció narrativa molt difícilment traslladable al teatre, on els arquetips gairebé sempre superen els matisos.

Si aquesta és la realitat; si és impossible conèixer els pensaments dels altres; si pràcticament és impossible comprendre els propis; si la vida, en definitiva, és tan bonica i complicada, com entendre com actuen els demés?

La resposta és senzilla. Pretendre-ho, almenys de forma exhaustiva, és impossible. En l’entrada de Marcelle Sauvageot que publicava dijous, apareix un fragment molt curt, però brillantíssim: “M’emociono massa —escriu Sauvageot—, i em torno freda per no abandonar-me a l’emoció. ¿Com es pot fer sentir tot el trasbals que produeix una emoció en el mateix instant que té lloc?”

És inevitable intentar deduir els pensaments dels altres a través de les seves manifestacions, que són l’únic indici que tenim; ara bé, ens comportem com a necis quan creiem ser bons jutges. En l’inextricable camp de les emocions, les preguntes golegen abastament les exclamacions.  Ningú pot jutjar ningú. Cada còrtex alberga deu mil secrets per descobrir. No és estrany que, etimològicament, “persona” signifiqui “màscara”. Sense mentides, qualsevol comunitat seria insostenible i qualsevol persona un esclau.

La tercera llei de Newton, segons la qual la força que un cos exerceix sobre un altre serà exercida  simultània i inversament amb la mateixa potència, no es compleix enlloc amb tanta precisió com sota l’epidermis. Així, el tímid és extravertit; cínic el sensible; agressor el vulnerable; covard el somiador; valent l’indecís; fort el ploraner… Com una llum sense graduacions, la catatonia i la catatímia s’alternen sense lògica ni ordre aparent. Mazoni ho clava a la perfecció:

N’hi a que diuen que els mals moments s’obliden i  que nom només recordem els moments bons. Però jo tinc la sensació que tothom pren decisions en funció del què ha patit, calculant el què hi pot patir, patint per si s’equivocarà.

Desfés-te de tots els teus temors com si et descordessis  el vestit. I allà on caigui el pots abandonar com les serps quan canvien la pell. I mirar el futur com un llençol en el què hi pots fer el primer son. Per primer cop.

Guillem Carreras. Març ’15

Catatònic:  Síndrome psicomotora caracteritzada per la pèrdua d’iniciativa motora. Es dona, sobretot, en certes formes de psicosis (esquizofrènia catatònica) i en estats tòxics d’etiologia diversa.  

Catatímia: Mecanisme psíquic compensador consistent en una deformació inconscient de la realitat segons els desigs o les pors del subjecte.

Mentre no t’atrapin

Deixa un comentari

Fa dos diumenges, el 30 minuts va retransmetre un documental sobre els abusos sexuals que es van cometre en molts internats espanyols durant la dictadura. Era impactant escoltar el testimoni de les víctimes. Persones violades als set, vuit, nou o deu anys que havien perdut la confiança en les relacions personals íntimes, l’amor, el sexe i la vida en parella, per tota la vida o fins una edat molt avançada.

Sovint es justifica la conveniència de les religions amb l’argument que aquelles societats guiades per un codi moral sòlid són més immunes als actes reprovables i perjudicials per la comunitat. Aquest tipus d’episodis, tanmateix, trastoquen el paradigma. Com és possible que una persona que creu en el càstig i la recompensa etern s’atreveixi a violar nens? Em vénen al cap tres possibles explicacions, si bé només em convenç la darrera que exposaré.

the lovers

Els amants, René Magrite

Com va ser possible?

Es pot pensar, senzillament,  que els botxins simplement no eren cristians, ni en conseqüència temien el càstig diví, per la qual cosa no tenien cap constricció moral  per abstenir-se de violar nens. Aquesta versió ens presentaria els violadors com a persones cíniques, professionals de la impostura, camuflades com a religiosos, que si bé vesteixen l’hàbit, no comparteixen l’esperit de l’església.

També es pot creure, de fet és una explicació força recurrent, que la repressió de la sexualitat que sotmet el cristianisme als seus creients provoca aquests episodis. Quan no permets que la sexualitat es canalitzi bé, lògicament es canalitza malament. Segons aquest plantejament, els pederastes actuarien com a individus incontrolats, que no podrien dominar els seus instints, i els manifestarien de la pitjor forma possible.

Cap de les dues raons em convenç.

La primera hipòtesi és difícilment defensable en la mesura que els casos de religiosos pederastes no poden comptabilitzar-se com a casos aïllats, sinó que esdevenen un problema profund i estructural del catolicisme. La segona es mostra incapaç d’explicar perquè no canalitzen el seu descontrol en formes que no afectin a terceres persones ni impliquin cap tipus d’agressió. Ambdues teories són incapaces d’explicar què funciona com a mecanisme legitimador de la conducta del pederasta. Què permet que s’aixequi cada dia i desenvolupi una vida aparentment normal.

 Impossibilitat del “mal”

La psicologia evolucionista ha demostrat que el cervell humà incorpora una moral innata, independent a qualsevol noció cultural, que discerneix els actes socialment positius per l’espècie d’aquells que són clarament perjudicials. No n’hi ha prou  –de fet és impossible—  apel·lant a la manca d’una moral humana, transmesa tradicionalment a través de les religions, per entendre els actes incomprensibles, com ara les violacions d’un pederasta. S’ha d’explicar perquè una persona ha estat capaç de destruir, desplaçar o substituir els principis genètics de sociabilitat amb els quals neix.

La teoria de la “dissonància cognitiva” de Festiger demostra, al capdavall, una cosa molt òbvia. Quan les accions i els pensaments no segueixen la mateixa direcció, o bé canviem els nostres pensaments o bé canviem les nostres accions. Traduït al terreny ètic, significa que el cervell humà deixa un espai molt limitat per la hipocresia. Quan estem decebuts amb la nostra conducta, agafem una dels dos camins ètics possibles: canviem allò que percebem com a dolent o comencem a justificar-ho. Necessitem imperiosament estar satisfets amb els nostres actes.

Decència, ètica i moralitat cristiana.

En aquest terreny, les ideologies, especialment les religioses, tenen un gran poder legitimador. Contràriament a l’opinió generalment acceptada, la seva funció social no es reprimir el mal immediat, sinó justificar-lo en benefici d’un suposat bé superior. Les persones religioses són altament perilloses per la comunitat en la mesura que se’n deslliguen completament en creure que la seva veritat és absoluta i indiscutible, al marge de les opinions dels altres i els esdeveniments de la pròpia vida. Propugnen un codi de conducta, en definitiva, per una comunitat amb qui no es senten interpel·lada.

Les transcripcions que presento a continuació, extretes del llibre de Francesc Eixeminis “Lo Crestià”, són molt interessants. Mostren el catolicisme justificant l’adulteri i la prostitució sempre i quan aquestes conductes no siguin conegudes per la comunitat. Mentre no enganxin l’infractor, aquest actua dins els límits d’allò que és correcte. Tan bon punt les seves accions són conegudes, tanmateix, es converteix en menyspreables. En altres paraules: es justifica la institucionalització de la hipocresia. “Mentre no t’atrapin, tu vés fent“.

Partint d’aquest paradigma, potser és més fàcil d’entendre perquè tants  religiosos pederastes han violat nens en tot el món. Dins la seva concepció malalta del món, per molt surrealista que pugui semblar, els seus secrets no eren reprovable mentre no sortíssim a la llum pública, causant un mal exemple per la comunitat. Quina societat ens quedaria, tanmateix, si no jutgessim les nostres accions en sí, sinó únicament per l’efecte que produeixen en la comunitat, sense sospesar el gran dolor que causem a les persones implicades?

thelovers1

 

Perquè la Santa Església i els prínceps permeten les prostitutes?

Mas diràs tu: ¿què pot ésser que les àvols fembres sien tan males com dit és, e que la santa Esgleia e los prínceps del món les sofiren? E majorment que havem Deuteronomio, XXIII cap. Així: “Non erit meretrix de filiabus Israel, neque scortator de filliis Israel. E mana així aquesta llei divinal que “No hi haja neguna fembra pública ni fornicador ne alcavot qui sia dels fills d’Israel”. Si, doncs, açò manava la llei judaica imperfeta, ¿quant més deu açò observar la llig de gràcia, qui és perfeta e acabada?

Segonament, car si la senyoria no punia los lladres, faria gran pecat, e es mostraria consentir a llurs mals; doncs, així mateix, si no puneix les fornicacions, apar que hi consenta, maorment com damunt sia dit que, de sa natura, és pitjor pecat de fornicació que de lladrocini simple, car la fornicació és en lo propi cos, segons que diu Sant Pau, e el lladrocini és contra la roba, qui val menys que la nostre propi cos.

Respon que la senyoria eclesiàstica ne seglar no peca si no puneix aquells vicis, los quals la llei humana raonablement lleixa impunits en esta vida. Per tal diu sant Agustí, primo De libero arbitrio així: “Lex humana aliqua ratione permictit que juste lege divina puniuntur”; e vol dir: “que la llei humana raonablement lleixa e permet fer alscuns vicis los quals la llei divinal puneix en son lloc e temps”. Per què deus ací notar que com la llei humanal no sia bastant a punir tots los vicis, per tal solament puneix aquells qui són pus greus, e dels quals se pot abstenir la major part de la multitud de les gents; e majorment puneix aquells qui són en nocument de la cosa pública, e que si no es punien, no es poria conservar pau ne bon estament en la comunitat, e aitals icis són furt, e homei, e semblants.

Ara, és així que, jatsia que simpla fornicació ab fembra pública sia gran pecat, així com damunt és dit, e tal que la llei de Déu puneix, emperò per tal quant natura humana és tota corrompuda e inclinada a aquest pecat, en tant que si aquest pecat era punit per la senyoria present, seria en perill que los hòens no falssen majors pecats, així com pecat d’adulteri e pecat contra natura, los quals són notables nocuments de la cosa pública, per tal la senyoria dissimula aquest pecat de fornicació, e el permet. E açò deia sant Agustí, secundo Libro de Ordine, on diu així: Aufer meretrices de rebus humanis, et ecce turbabis omnia et implebis libidinibus. Construe matronarum loca, et tunc labem ac dedecorem dehonestabis, e vol dir així: “si tu vols a la cosa pública que no hi haja vils fembres e públiques, vet que tota la comunitat és torbada e plena de vils obrers. Ne aitampoc no deus les vils fembres posar en estament, que estiguen així com a dones d’honor, car llavors farien gran deshonor a la comunitat”.

Doncs, basta que les permetes estar, ne aitant poc per tu sien favorades en llur pecat, car basta que les dissimuls e que les permetes estar; jatsia que així mateix no deus permetre que les sia feta injúria, car no deuen per negun ésser maltractades, pus que estan en guàrdia del senyor e dels regidors de la comunitat. Ne els deu ésser tolt llur vil guany, car jatsia que vinga de pecat, emperò pus ella així vilment guanyant derroca e vilté si mateixa, seu és ço que guanya e negú no lo hi deu tolre; e la fembra vil pot d’açò que guanya així vilment fer almoina, e aquell qui la sua almoina rep no és tengut de restituir-la. Emperò la vil fembra d’açò que així guanya no en pot fer oblació a l’altar manifestament, e açò per l’escàndol de les gents e per reverència dels sants, e per abominació de llur pecat, segons que posa Duran in Summa de confessionibus, libro secundo, in matreia de lenocinio.

nighthawks

Nighthawks, E. Hopper

Quina pena mereix aquell que té muller i fills d’ella, i també té una amiga.

A la terça reclamació, qui demana quina pena mereix aquell qui ha muller e té publicament amiga e n’ha infants, respon: “Que si la muller d’aital hom és en terra estranya, e ell, vinent en altra terra, té aital fembra no entenent a lleixar la muller que ha en sa terra, mas serveix-se d’aquella amiga mentre que és en sa mercaderia o en altre negoci, aital hom, jatsia que mereixca grans penes e vergonyoses e confusions, emperò, en quant és lluny de sa muller e de sa terra, e presumeix hom que açò és cosa qui no es sap e, per consegüent, que la muller per açò no en pot ésser agreujada, per tal no es puneix tant com si era lla on és la muller; no-res-menys que per aital fet la cosa pública no n’és aparentment damnificada deçà ne dellà.

Mas en cas que sia en sa terra pròpia e açò sia públic, llavors l’esgleia lo deu veder, e fer-li procés, fins que haja obeït, o sia encorregut en les penes eclesiàstiques. No-res-menys que la cort seglar deu proceir contra ell, així com contra ofenent la cosa pública per sa mala obra e per son mal eximpli, e condemnar-lo a gran pecúnia, si l’ha, e, ultra, altres penes vergonyoses, fins que sia corregit. E, ultra açò, que si per reclamació de la muller ell li fa pitjor, o ha mal solaç [tracte], que ultra la seguretat que deu dar a la muller, li deu ésser imposat que si la muller d’aquí avant posarà reclamació contra ell, per raó del dit vici o de mal solaç, que ell sia exellat [exiliat], o punit en altra pena de les majors, o d’altres, a coneixença dels regents la ciutat o lo lloc on habita.

Lo Crestià (1384), Francesc Eiximenis 

Com no avorrir-te al metro. 5 trucs per fer els teus viatges més divertits o rebre una hòstia merescuda

Deixa un comentari

És immensa la quantitat d’abduïts socials que transitem pels vagons del metro o el tren enganxats a la pantalla del mòbil, a la pàgina del diari o a llibres i revistes de dubtosa qualitat. Quan vaig adonar-me que aquest virus també m’havia infectat a mi, vaig decidir posar-hi remei. En les següents línies confesso els meus petits trucs amb l’esperança que la seva revelació pugui ajudar algú a sortir de la letargia dels viatges quotidians.  

metro

El truc del malparit.

Reconec que m’agraden molt els jocs de mirades. De fet, uns quants amics vam idear un sistema de punts. Cada segon que miraves una persona del teu sexe als ulls, sent-ne ella conscient, comptabilitzava com un punt. Cada segon que miraves una persona de l’altra sexe als ulls puntuava com a dos punts. Finalment, cada segon que miraves una persona del teu sexe homosexual (quan era molt evident) guanyaves quatre punts. Per guanyar la partida per KO, havies de mirar quatre segons els ulls d’una persona homosexual del teu sexe  mentre et mossegaves de forma sexy els llavis (això ningú ho va fer mai). Els perdedors havien de premiar el concursant guanyador pagant-li una birra per barba. Es tractava d’ un joc molt atrevit, perquè en la nostra cultura mirar algú fixament implica certa violència, però vaig decidir inventar-me’n un altre.

En tots els vagons plens cohabiten dos tipus de persones: joves assentats i vells drets. T’apropes al jove dissimuladament. Amb una insistència obsessiva, si bé sense dir ni una paraula, alternes la mirada ràpidament d’una a altra banda. Ara mires el xicot,  ara l’octongenari, ara al xicot, ara l’octogenari, ara el xicot, ara l’octogenari, ara el xicot, ara l’octogenari. Esbatanes bé el ulls i entreobres la boca en senyal de perplexitat. Quan finalment hagis vençut la consciència del jovencell, percebut a sí mateix com a incívic; quan el vell et miri tendre i afectuosament, avançant lentament cap a la desitjada plaça; quan el vagó estigui a punt de sortir de la via, desbancat pel sonoríssim clapejar de tota la ciutadania aplaudint-te; quan tot això passi, tu, que només has fet mirades sense dir res, ocupes el seient, treus qualsevol fruita del maletí que es pugui mastegar amb fatxenderia, i llueixes tota la feliç mesquinesa que siguis capaç en els teus llavis.

Recomanació: No practiquis aquest truc amb embarassades.

Perill: El títol d’aquesta entrada al bloc ja t’ho indica.

El truc del dormilega.

Molt més senzill i realitzable que l’anterior. El vaig començar a practicar inspirat per una anècdota personal, i en aquest cas veraç, esdevinguda en els meus anys de trastorns onírics. Quan tenia entre 20 i 22 anys aproximadament, sofria l’anomenada “malaltia de la son”. La simptomatologia és una putada: la ment es desvetlla abans que el cos. Ets conscient que estàs despert, però no pots moure cap múscul del teu cos. La sensació de pànic, per tant, és creixent. Una vegada, camí de Barcelona, dormia plàcidament a l’Hispano Igualadina quan vaig ser víctima d’un d’aquests atacs. Era perfectament conscient de la situació —el meu cap repenjant-se progressivament contra l’espatlla del meu company de seient, mentre una bava s’escapava lentament de la meva boca (recordo això com especialment humiliant)—, però no podia fer res per evitar-ho.

Aquesta pràctica és especialment recomanable per persones tímides i introvertides que, en el seu empeny per esquivar la rutina diària, no es trobin gaire còmodes interactuant directament amb persones.

Recomanació: No practicar en metros. Només en busos o trens, allà on és creïble poder-se adormir profundament.

Perill: Adormir-te de veritat.


 

El truc de l’escandalós.

Tan senzill com el teatre i tan irreverent com la llibertat, aquest truc necessita l’ajuda de l’enemic que volem combatre: el mòbil. Per poder començar hem d’esperar que ens truquin o programar-nos una alarma que sigui prou convincent com a to de trucada. Si no sabeu mentir, escolliu la primera opció. Tenir un interl·locutor (encara que incrèdul) us ajudarà; si sou vergonyosos, millor que us decanteu la segona. L’única norma que has de seguir és deixar que els cavalls de la teva imaginació galopin com una quadriga romana.

caputxeta vermella

Exemple:

“Què tal, crack? Tot bé? Com va anar la nit d’ahir? Jo bé… Normal… No, no, no, no. Que va!… A les 7, al final, vaig tornar a casa… No m’ho facis explicar! Sí, sí, exacte. De fet, jo ja anava cap a Plaça de Catalunya a les 2, però em va enviar un WA la Carlota i vam quedar. La veritat és que jo estava molt cansat, però mira, vaig deixar-me enganyar… Sí, sí… Sí, sí. Tu diràs! Tu diràs! No vegis quines coses, la Carlota… Al principi em feia una mica de cosa, perquè vaig trobar bastants cucs al llit i em feia fàstic, però de seguida em vaig deixar endur… En serio, en serio… Cucs! Però creu-me que després no em va importar. Aquesta noia et fa perdre el món de vista, creu-me! Jo flipava! I espera, això no és tot! Espera, espera… Va arribar un moment que pensava que algú m’havia drogat. Estàvem al 34 i mig quan va entrar… Què? Ah, sí! Perdona, és la costum. 34 i mig és com li dic estar a mig fer el 69. Doncs això… En serio, en serio, jo l’hi dic així. Si no vols, no em creguis, m’és igual. Doncs això. Estàvem fent el 69 quan vaig sentir que algú trucava a la porta i entrava… No vaig veure gaire bé qui era, perquè jo tenia el cap…, bé, ja saps on tenia el cap, però vaig poder veure que anava vestida de caputxeta vermella. Flipa, tio! T’ho juro. Jo tampoc  m’ho creia. La caputxeta vermella! Menys la llengua, jo ja no sabia on posar-me…”

 

I així pots seguir tota l’estona que vulguis…  Variants menys directes i més còmodes són mirar revistes o vídeos pornogràfics obertament, o detectar una noia que s’ha folrat un llibre de la trilogia del Grey per no ser reconeguda, i començar a interpel·lar-la amb ella sobre les escenes eròtiques de la novel·la a viva veu. Són opcions menys divertides, però la meva experiència és que també us poden servir.

Recomanacions: Per ser cregut simulant la trucada per telèfon és bàsic seguir dos consells molt fàcils de recordar: 1) Repetir contínuament el pronom “Jo” aporta confiança en l’interlocutor. 2) Perquè no sospitin que la trucada és falsa, exagera la funció fàtica, com fem sempre la gent que parlem per telèfon, doncs no tenim la garantia visual que el nostre missatge és percebut correctament. Si la pregunta imaginària és  “Et vas emborratxar?”, no responguis un escuet “no”, sinó “no, no, no, no, que va!” Insisteixo: pensa que, parlant per telèfon, repetim les frases contínuament per assegurar-nos que ens entenen. L’ADN no està pensat per parlar a distància.

diana

El truc absurd.

El joc més estúpid i surrealista que he practicat necessita la complicitat d’un amic que vulgui apuntar-se al carro. Es tracta que, a intervals arbitraris de temps, qualsevol dels dos piqui de mans per duplicat (“plas-plas”) i digui “Aigua”, “Bingo” (o una paraula semblant) prou fort perquè el senti els companys de viatge més propers. Els éssers humans busquem patrons en les accions de les persones. Si et prens la pràctica seriosament, rient “dissimuladament” per sota del nas en senyal de burla,  passaràs una bona estona jugant amb la incomprensió dels desventurats que t’acompanyin.

El truc infantil.

En el fons, no es tracta d’un truc, sinó d’una gamberrada. Tres amics en un vagó. El primer al cap, el segon al mig de tronc i el tercer a la cua. Sincronitzadament, els amics dels extrems diuen a la gent que a l’altra punta del vagó el Barça fa una promoció innovadora i regala samarretes del Messi. Mentrestant, el company del centre escampa bombes fètides i deixa preparats al terra globus de pintura negre i rosa.

Recomanació: Sortir immediatament del vagó del metro amb la cara tapada.

Guillem Carreras, Juny ’15.

Decàleg contra l’autodegradació

Deixa un comentari

Desespera’t moltes vegades. L’esperança és el primer que s’ha de perdre si vols actuar.

Il·lusiona’t sense brides ni por. La realitat pot ser il·lusòria, les il·lusions sempre són reals.

Oblida’t de qualsevol engruna de realisme. No hi ha res més pragmàtic que ser idealista.

Llença’t a tot allò que no veus clar. Les experiències serveixen poc, els experiments molt.

Inventa’t tot allò que la realitat no pugui superar. Mentir és més digne  que avorrir.

Planta’t en les conviccions, però embranca’t en nous pensaments. Allunya el sectarisme.

Embriaga’t de cossos, cultura, amor, Brugal, música… El plaer es troba en l’excés.

Interessa’t en les persones sense preguntar-te perquè t’interessen.  Cap dret i cor net.

Pixa’t de riure quan les situacions facin cagar. Res és tant important com et penses.

Apropia’t de la teva vida. Cap codi moral és superior a la teva ètica.

Meravella’t amb allò quotidià. “No existeix res fins que no se’n percep la bellesa”.

MAR CASP

I quatre corol·laris.

Recorda que la fruita madura és l’única que cau de l’arbre. Mossega cada moment.

Sigues agut quan la situació és greu. Els grans problemes provoquen les grans idees.

Desitja-ho només si vols aconseguir-ho. Les coses perfectes són molt poc fascinants.

Escolta atentament el teu cor. Si no el sents, vigila perquè tens un problema cardíac.

Nadal ’12, lleugerament modificat Sant Joan ’15.

Felicitat i tardígrads

Deixa un comentari

Enfilo el camí cap a l’ermita. El sol comença a despuntar. És preciosa la imatge de la seva llum ataronjada embolcallant els camps. Estic especialment content, noto que una alegria serena recorre cada porus del meu cos; la vida és el triomf de l’harmonia contra les distorsions, i sento que tot jo sóc una gran solfa irrefrenable. Tinc la sensació que mai havia vist la Segarra tant bonica, i em quedo amb ella. Almenys mai havia exercit en mi una atracció semblant, un no-sé-què que m’obliga a aturar-me cada deu passes, aixecar la testa ben enlaire, i esguardar l’horitzó com un autèntic beneit. Apostem la vida a l’assoliment de grans objectius i proeses, i al capdavall només es tracta de la successió de moments tant senzills i anodins com aquest. La felicitat no és un moment guanyat, si no un moment perdut.

El mar, la victòria lenta de la terra contra la costa, els organismes pluricel·lulars, la vida animal, els homes prehistòrics, els primers pobladors, les guerres per transformar les fronteres, una parella adúltera fent l’amor de matinada, robatoris, nens amagant-se pels corriols, assassinats, un gran aiguat ofegant una manada de vedells, els grans esforços per aixecar l’església, la suor en un estiu molt calorós, un puny tancat en senyal de victòria quan la pedra xoca contra el front enemic, una rassa llançant al terra un noi despistat, la jove què n’està enamorada oferint la mà per aixecar-lo…  Quan imagines totes les coses que ha vist aquest racó de cel, només pots fer-te l’idea que ets un verderol i començar a xiular amb tota l’elegància d’una ària i amb tota l’energia d’una locomotora.

Els tardígrads són l’única espècie animal que ha sobreviscut les cinc grans catàstrofes naturals que ha viscut el planeta Terra. La seva existència es remunta a 530 milions d’anys, la qual cosa els converteix en l’organisme viu més antic, i molt probablement també el primer que es va atrevir a trepitjar l’escorça terrestre. Aguanten temperatures letals: poden sobreviure uns quants minuts a 150·C, però també a -272·C, només un grau superior al zero absolut. La seva grandària, que oscil·la entre els 0’5 mil·límetres i els 0’05 mil·límetres, provocà que no fossin descobert per la comunitat científica fins el 1777. Malgrat que la seva existència és imprescindible per la vida humana, continuen sent desconeguts per la gran majoria de terrestres.  Sense els tardígrads, no només seria impossible la vida humana (constitueixen el 90% de la biomassa dels oceans i són imprescindibles per la fotosíntesis), sinó que aquesta no hauria existit mai.

Arribo al poble. El forn encara no està obert, m’hauria agradat comprar croissants. Paro l’orella abans d’entrar al pis, just en el moment que sento el repic feliç de les campanes, puntual sempre a les 8.  Deixo les bambes a l’estora i m’instal·lo al meu raconet de llit. Abans d’aclucar els ulls penso que només els tardígrads són importants. Menyspreats, desconeguts, però pràcticament invencibles. Tota la resta és massa secundari per dedicar-hi temps.

Guillem Carreras, Maig ’15.

Older Entries

%d bloggers like this: