Decàleg contra l’autodegradació

Deixa un comentari

Desespera’t moltes vegades. L’esperança és el primer que s’ha de perdre si vols actuar.

Il·lusiona’t sense brides ni por. La realitat pot ser il·lusòria, les il·lusions sempre són reals.

Oblida’t de qualsevol engruna de realisme. No hi ha res més pragmàtic que ser idealista.

Llença’t a tot allò que no veus clar. Les experiències serveixen poc, els experiments molt.

Inventa’t tot allò que la realitat no pugui superar. Mentir és més digne  que avorrir.

Planta’t en les conviccions, però embranca’t en nous pensaments. Allunya el sectarisme.

Embriaga’t de cossos, cultura, amor, Brugal, música… El plaer es troba en l’excés.

Interessa’t en les persones sense preguntar-te perquè t’interessen.  Cap dret i cor net.

Pixa’t de riure quan les situacions facin cagar. Res és tant important com et penses.

Apropia’t de la teva vida. Cap codi moral és superior a la teva ètica.

Meravella’t amb allò quotidià. “No existeix res fins que no se’n percep la bellesa”.

MAR CASP

I quatre corol·laris.

Recorda que la fruita madura és l’única que cau de l’arbre. Mossega cada moment.

Sigues agut quan la situació és greu. Els grans problemes provoquen les grans idees.

Desitja-ho només si vols aconseguir-ho. Les coses perfectes són molt poc fascinants.

Escolta atentament el teu cor. Si no el sents, vigila perquè tens un problema cardíac.

Nadal ’12, lleugerament modificat Sant Joan ’15.

Anuncis

Felicitat i tardígrads

Deixa un comentari

Enfilo el camí cap a l’ermita. El sol comença a despuntar. És preciosa la imatge de la seva llum ataronjada embolcallant els camps. Estic especialment content, noto que una alegria serena recorre cada porus del meu cos; la vida és el triomf de l’harmonia contra les distorsions, i sento que tot jo sóc una gran solfa irrefrenable. Tinc la sensació que mai havia vist la Segarra tant bonica, i em quedo amb ella. Almenys mai havia exercit en mi una atracció semblant, un no-sé-què que m’obliga a aturar-me cada deu passes, aixecar la testa ben enlaire, i esguardar l’horitzó com un autèntic beneit. Apostem la vida a l’assoliment de grans objectius i proeses, i al capdavall només es tracta de la successió de moments tant senzills i anodins com aquest. La felicitat no és un moment guanyat, si no un moment perdut.

El mar, la victòria lenta de la terra contra la costa, els organismes pluricel·lulars, la vida animal, els homes prehistòrics, els primers pobladors, les guerres per transformar les fronteres, una parella adúltera fent l’amor de matinada, robatoris, nens amagant-se pels corriols, assassinats, un gran aiguat ofegant una manada de vedells, els grans esforços per aixecar l’església, la suor en un estiu molt calorós, un puny tancat en senyal de victòria quan la pedra xoca contra el front enemic, una rassa llançant al terra un noi despistat, la jove què n’està enamorada oferint la mà per aixecar-lo…  Quan imagines totes les coses que ha vist aquest racó de cel, només pots fer-te l’idea que ets un verderol i començar a xiular amb tota l’elegància d’una ària i amb tota l’energia d’una locomotora.

Els tardígrads són l’única espècie animal que ha sobreviscut les cinc grans catàstrofes naturals que ha viscut el planeta Terra. La seva existència es remunta a 530 milions d’anys, la qual cosa els converteix en l’organisme viu més antic, i molt probablement també el primer que es va atrevir a trepitjar l’escorça terrestre. Aguanten temperatures letals: poden sobreviure uns quants minuts a 150·C, però també a -272·C, només un grau superior al zero absolut. La seva grandària, que oscil·la entre els 0’5 mil·límetres i els 0’05 mil·límetres, provocà que no fossin descobert per la comunitat científica fins el 1777. Malgrat que la seva existència és imprescindible per la vida humana, continuen sent desconeguts per la gran majoria de terrestres.  Sense els tardígrads, no només seria impossible la vida humana (constitueixen el 90% de la biomassa dels oceans i són imprescindibles per la fotosíntesis), sinó que aquesta no hauria existit mai.

Arribo al poble. El forn encara no està obert, m’hauria agradat comprar croissants. Paro l’orella abans d’entrar al pis, just en el moment que sento el repic feliç de les campanes, puntual sempre a les 8.  Deixo les bambes a l’estora i m’instal·lo al meu raconet de llit. Abans d’aclucar els ulls penso que només els tardígrads són importants. Menyspreats, desconeguts, però pràcticament invencibles. Tota la resta és massa secundari per dedicar-hi temps.

Guillem Carreras, Maig ’15.

L’home quàntic

Deixa un comentari

home quàntic

La veu de la Sylvia refila des de la llunyania del lavabo: “per tu, seré més pura que l’or”

Surt al carrer, obre la porta de l’habitació i es queda ajagut una llarga estona al llit del dormitori. A l’altra banda del passadís, una senyora sembla preocupada, calculant si tindrà prou temps per creuar l’avinguda. Malgrat que l’abandona quan encara queden dos passos de zebra, la senyora es mostra molt agraïda.

“Moltes gràcies, jove” / “Segur que no vol que l’acompanyi fins a la Washington Square Park, senyora?” / “No es preocupi, jove. Tinc a dues passes la cuina i a mig minut la sala de convidats. No serà gaire difícil trobar un taxi que m’hi apropi”.

Tres fanals més tard gairebé escup la llet caducada que ha pres sobre el quiosquer. El torrent vomitiu ha escalat tota la tràquea, però ha pogut reprimir-lo just entrava a la gola. Es recol·loca el nus de la corbata, intentant aparentar normalitat, i recull els diners que sempre guarda escrupolosament a la butxaca esquerra del pijama. Està enfilant el graó de l’autobús quan escolta els crits del nen del manyà reclamant-lo. A la mà dreta porta el maletí que s’ha deixat al quiosc i a la cara l’expressió de suficiència amb què s’han d’enfrontar les persones despistades quan els hi retornen coses. Glopeja l’aigua, la llença a la pica, tapa el dentifrici i li dóna les gràcies.

Si no n’hi hagués prou amb les frenades brusques del conductor, algú s’ha dutxat amb presses i tot el terra està mullat. La gent no para de relliscar una sobre l’altra. En una d’aquestes tacades de domino, la Sylvia l’empeny a terra. El conductor estaciona al replà de casa i els dos, agafant-se mútuament dels braços, retornen a la verticalitat. A tentines, entre cops i rialles, esquivant velles maldestres que busquen les crosses per aixecar-se i nens malparits que empenyen els ciutadans més confiats, aconsegueixen atrapar el sofà del menjador.

L’home quàntic l’estima i la separa, l’oblida i la persegueix, l’ignora i s’hi obsessiona, recull les seves llàgrimes i multiplica els seus somriures. Agafa un flam de la nevera, alça el seu cos al marbre de la cuina, descorda ràpidament tots els botons de la seva brusa. Massa tard. Rebobina les seves intencions quan comprova, a través del cristall, que estan a punt d’arribar a la Cinquena Avinguda.

L’amor és un trapezi. Mentre baixen de l’autobús no li diu res, però pensa: “T’estimo. Per tu, jo seré més pur que la neu”.

Guillem Carreras, Març ’15

Three way

Deixa un comentari

infielban16

S’ha tancat al lavabo amb l’esperança que els seus ulls oblidin la broma macabre que li acaben de gastar. S’intenta convèncer que sí, que l’enganyen; gairebé prega perquè la realitat sigui més tolerable, o si menys no molt més digestible que l’escenari que acaba de presenciar. Durant les últimes setmanes ha dormit poquíssimes hores. L’oficina on treballa està tancant un contracte amb un grup inversor japonès. Els ingressos nipons són primordials per assolir la quota de beneficis que exigeixen des de la seu central, a Zurich. Així que ha dedicat els darrers vint dies íntegrament a l’empresa. El volum de feina exigida pels seus superiors és ingent. Ara intenta guanyar-te la confiança del client; ara regateja el preu de la subcontractació dels serveis que et demanen; ara llima els serrells administratius de l’acord; ara fes una presentació per millorar la imatge corporativa de la marca… No es pot culpar si, estressat per la pressió que suposa assolir tots els objectius i la manca de son que aquests li causen, el cervell li fa una mala passada.. Perquè es preocupa tant? No hauria de fer-ho. Les al·lucinacions són freqüents, donades aquestes circumstàncies. Simplement necessita armar-se de valor, aixecar-se de la tassa, treure el baldó de la porta, entrar amb pas decidit al menjador i allí, com fa sempre que està cansat, llençar les sabates mecànicament i prendre’s una cervesa amb els peus repenjats sobre la taula. Tant senzill com això. Si ho fa així, en menys de deu minuts estarà burlant-se de la seva paranoia. Ho visualitza. Es picarà el palmell de la mà contra el front i, fent una ganyota de sàtir davant el mirall, es mofarà de sí mateix: “com t’has pogut creure que hi havia la Nerea i la Carlota dormint juntes al llit de casa?”

Ja fa vint anys que en va fer sis. No és un nen que es pugui abrigar al seu amagatall com si fos un refugi militar impenetrable. És un home fet i dret: independent, disciplinat, responsable, i fins i tot—almenys segons la concepció que en tenen els seus sogres—triomfador. Tanmateix, no es decideix a fer el pas. En l’absolut silenci de l’habitació, acompanyat del brogit eixordador del seu cap, els minuts es converteixen en segles. L’espera és insofrible, cert, però la por—cada cop més poderosa, cada cop més confiada—ha aconseguit sotmetre cada nervi del seu cos. Tot ell és paràlisi i catatonia. Pren una decisió.  Mentre no surti d’aquelles quatre parets, s’imposarà silenci. No s’arriscarà que el sentin estirant la cadena o netejant-se la cara per enèsima vegada. La condescendència s’evapora quan parla amb sí mateix: “Covard! Saps que si només hi ha la Nerea no has de patir per res. I que si també hi ha la Carlota, vol dir que ja l’has cagada fins al fons. Estar aquí tancat no et servirà de res”.

L’angoixa rarament entén el llenguatge de la lògica i la raó. Enlloc de fer les quatre passes que el conduirien a la llibertat, i amb ella trobar l’anhelat alleujament, és incapaç d’aturar la muntanya de cavil·lacions que li cauen a sobre. Ha de marxar sigil·losament de casa, com un lladre? Despertar les dues? Només una? Escollir vàries opcions i acceptar o rebutjar cadascuna  a cara o creu? Treballant per el Conseller d’Interior, havia elaborat un munt de plans d’emergència: el NEUCAT, l’INUNCAT, el SISMICAT… Perquè no existeix un protocol per el “duesnoiesdormintjuntesacasaCAT”? Si surt viu d’aquesta malifeta del destí elaborarà un programa d’actuació per resoldre situacions iguals o semblants. Ara bé, què ha de fer en aquest precís instant? S’ho pregunta mil camins, però la insistència  no l’ajuda a aconseguir cap resposta, sinó un milió de noves preguntes. Com carai s’han conegut la Nerea i la Carlota? Són amigues… o simplement conegudes? Saben que s’estan tirant el mateix home, o més ben dit, allò que abans no era un sac de nervis i músculs en continu tremolor? Aquesta darrera possibilitat sembla improbable. “No estarien dormint tant plàcidament una al costat de l’altra, sinó estirant-se dels cabells”, raona.  Però… i si s’equivoca? En quina posició el deixaria?

Paradoxalment, l’excitació en què viu ha encongit la Torre de Pisa a la mida d’un campanaret. Afortunadament, una idea reveladora torna l’arrogància a la barra gallega que s’erigeix de nou entre les seves cames. La força de l’erecció, tant potent i sobtada, desfà els botons del seus texans. Mai ha anat tant catxondo. N’està seguríssim: empès per el mecanisme adequat, el seu plat combinat—així és com anomena, afectuosament, els dos ous i la botifarra que té entre les cames—podria competir amb qualsevol tipus d’energia (eòlica, hidràulica, solar…) en la duríssima competència del sector energètic. Com més vegades ho repeteix, menys ho dubta: el three way és qüestió de minuts o hores. Si no, què carai hi fan la Nerea i la Carlota dormint juntes? La por ha emboirat la seva ment una bona estona, però ara ho veu ben clar. Aquesta nit lleparà, penetrarà, pessigarà, xuclarà, menjarà i gemegarà com sempre, però amb una única i transcendental diferència: ho farà per duplicat!

Durant deu mesos, la seva vida ha estat molt plàcida. Una màquina eròtica que ha funcionat amb la precisió d’un metrònom perfecte. En la Nerea ha trobat l’estabilitat i la serenor que l’equilibren; en la Carlota una bogeria irreparable que l’omple de vigor, força i decisió. Les dues el fan molt feliç i amb les dues ha estat molt fidel. Les ha desitjat per motius radicalment diferents i no ha tingut cap intenció perquè això canviés. Tic-tac. On-off. Les ha encès i apagat com si ell fos un interruptor i elles les bombetes. Conscient que aquest tipus de relacions no es podien definir amb la paraula “amor” (tant malgastada),  tampoc ha vacil·lat si havia de conjugar el verb “estimar”. L’escena que està protagonitzant ara mateix ho canvia tot. Quan ha entrat a casa i les ha trobat dormint tan juntes, només a dos pams de distància, ja ho ha sabut. Fins llavors mai s’havia preguntat si aquests dos universos havien de seguir els seus camins paral·lels o si inevitablement es trobarien qualsevol dia. Ara no pot preguntar-se una altra cosa. Què farà després d’ejacular dins el seus cossos, sobre la seva pell? Podrà convertir-se en una persona més complerta?

Obre la porta del lavabo i fa la primera passa cap al menjador. Para l’orella.  Cap soroll. Encara dormen. La filosofia barata és l’únic gènere literari que aconsegueix destrempar millor que els sonets romàntics. Mentre avança cap al dormitori, s’adona que l’àguila imperial s’ha tornat a metamorfosejar en un dòcil i flàccid pardalet. Això no l’atura. Just entrar a l’habitació, una ullada ràpida és suficient perquè recobri la virilitat perduda. Quines ganes de marejar-se en aquestes corbes! Quines ganes de perdre’s en els seus malucs, en els seus pits, en el turmells, en les juntures dels dits dels peus, en les pigues més recòndites de la seva pell, en la frondosa i humida Vall del Plaer!  Es recargola entre els dos cossos per fer-se un espai al llit. Pensa:

“Tot és blanc i tot és negre”.

En el fons del seu cor, sap que les noies el mataran tant bon punt s’aixequin. Mira els pits d’una, la cara de l’altra, i s’acomoda entre els dos coixins. Tanca els ulls. És molt afortunat. Però no els tornarà a obrir.

Guillem Carreras. Febrer ‘15

Puta ressaca!

Deixa un comentari

Estàs satisfet amb tu mateix. Vas sobrat d’ambició i seguretat. Aviat et proposaran per un lloc d’importància en la multinacional on treballes. Envejós de mena, la teva vida és tal com voldries que no fos la dels altres. Fins que un dia et passes amb el Bourboun i tens la pitjor ressaca que et podies imaginar.

 

ressaca

 

T’has adormit mig despullat al sofà. Et neteges les lleganyes i mires el color del cel a través del balcó. Fosc? Tens un problema. Aquesta nit et costarà adormir-te aviat i demà et moriràs de son a la feina. Clar? Tens una preocupació. Encens la televisió per mirar al Teletext quin dia de la setmana és. Si has dormit tot el diumenge, i ja és dilluns, explotes en un “macagun deu” que ressona per tota la sala. Encara que fas molt tard, et dutxes abans de cagar llets i destrossar el comptaquilòmetres camí del curro. És millor presentar-se deu minuts més tard una mica presentable, que deu minuts abans fet una merda. L’últim dilluns que vas arribar a la feina fent pudor de whisky barat gairebé t’acomiaden.

Aquesta vegada, però, has tingut sort i encara és diumenge. Tens temps per superar la ressaca amb tranquil·litat. Gairebé sense pensar-ho, vas al lavabo i et raspalles les dents. Ho fas cada matí, tot i que no sempre surti aquesta fortor volcànica de la teva boca. Deixes que l’aigua calenta de la dutxa ragi força estona. Gràcies al baf del mirall no t’espantes quan intueixes una cara que podria servir d’atrezzo a “The Walking Dead” sense necessitat de maquillatge.

Et rentes la cara, almenys prou perquè els teus coneguts et puguin confondre amb una persona humana. Penses que vas fer ahir a la nit. Aviat desisteixes, però, de l’intent. Tothom sap que en l’escena d’un crim, els testimonis visuals són molt poc fiables. Tan aviat diuen que el jersei de l’assassí era verd, com vermell o que portava una brusa. Per tant, ignores les estranyes imatges i intuïcions que et venen al cap. Estan totalment esbiaixades pel filtre del licor. No fas preguntes, i menys que a ningú, als teus amics. Si son cabrons, s’inventarien qualsevol trola que et faria avergonyir. Si són molt cabrons, t’explicarien el què realment va passar i no voldries sortir de casa.

La dutxa ordena una miqueta els teu cervell. Estàs perplex: “És estrany! Per molt tou que vagi, jo mai m’adormo al sofà del menjador”.

Sense perdre més temps, mires el teu cos: cuixes, braços, panxa, turmells… La presència de blaus i tetes pintades amb retolador—a l’estil dels anys 70— t’indiquen que la nit va ser mogudeta. Et trobes restes de iogurt incrustades als pèls de l’aixella, però segueixes la “Fase Inspecció” amb la tranquil·litat d’aquell qui ja n’ha viscut moltes.

Investigues el telèfon mòbil. Quan estàs borratxo, és pitjor agafar el What’s App que el cotxe. Llegeixes el missatge lacònic d’un amic: “No ho facis. Per Déu”. Segueixes sense saber què vas o què no vas fer. Així que demanes disculpes al company ignorant-ne el perquè. Tot i que no és gaire digne refugiar-te en l’alcohol,  uses aquesta excusa tant acceptada.

Fas una ràpida ullada a les xarxes socials que freqüentes. En aquest món interconnectat, ple de persones malaltes de sobresocialització, qualsevol bitxo és capaç de penjar un vídeo graciós—com el d’un borratxo fent l’indi sobre la barra d’una discoteca, ho saps per experiència—per ser més popular entre els seus amics virtuals.

Last but not least, repasses el número de preservatius que et queden. Que tinguis els mateixos que abans de sortir de festa pot voler dir dues coses. O bé que ha estat una nit força normal, o bé que tindràs ganes d’exiliar-te d’aquí nou mesos.

Havent-te assegurat que no has fet cap bestiesa imperdonable, comences a centrar-te en la teva recuperació física i mental. Intentes dormir per així passar les prescriptives hores de viacrucis inconscientment. Impossible. T’ho prohibeix l’estrident soroll del gotejar d’una aixeta i el brunzir d’una mosca fent vacances intermitents a la teva orella esquerra. Quan gairebé ho aconsegueixes, sona el telèfon fix.

El despenges molt cabrejat. Propaganda. El tornes a penjar. Il·luminat per la Santíssima Trinitat, repasses la llista de trucades del DOMO. Et sorprèn veure que a mitja nit vas intentar posar-te en contacte amb la Telefónica per queixar-te de les tarifes abusives que t’envien últimament. A jutjar pels números que mostren la pantalla, la teva destresa va deixar molt que desitjar: “1102”, “121”, “1120”, “212”….

Per primera vegada en tot el dia, tens una idea mínimament útil. Neteges un cossi, el deixes estratègicament situat davant una pota del sofà, i comences a mirar una pel·lícula de la Sandra Bullock i el Hugh Grant. Embafat per tanta cursileria i sentimentalisme banal, aconsegueixes vomitar, tranquil·litzar les plaques tectòniques que combatien dins el teu estómac, i caure finalment en un son beatífic i angelical

Et despertes l’endemà com un home nou. Et dutxes, et prepares un cafè i te’n vas ben content i empolainat cap a l’oficina. Tanques la porta del pis sense interessar-te per la fortor que surt del pis de dalt. Satisfet amb la resurrecció que has experimentat, t’afanyes cap a l’oficina disposat a donar-ho tot per l’empresa.

Unes quantes hores més tard, surts de l’oficina, compres cervesa per el partit de Champions de l’endemà i tornes al pis absolutament disposat a no fer res. T’hi trobes un munt de gent uniformada, fotògrafs, curiosos, i una infinitat de cintes delimitant espais. Abans de pujar encuriosit les escales del bloc preguntes a un agent què ha passat. Els blaus del teu cos es converteixen en morats quan sents la seva resposta:

“una senyora que deu vorejar els 70 va morir al pis d’un veí. Entre vostè i jo: l’han trobat amb les calces baixades i un pot de iogurt desnatat sobre el ventre. També hi havia una ampolla de Bourbon destapada pràcticament buida. Pensarà que sóc un cínic, però jo he vist la seva cara, i puc assegurar-li que aquesta dona està passant la millor ressaca de la seva vida. Qui no voldria morir d’aquesta manera?”

 

 

Assenteixes amb el cap, maleint no haver trepitjat el dormitori en tot el dia. “Merda! Merda! Puta merda!” Vols desaparèixer. Ser invisible. Que la calor t’evapori i precipitar-te a l’altra punta del planeta. Finalment, la veritat t’engoleix com un gran pou de foscor. “Què pensarà la gent quan trobin el meu ADN en l’entrecuix despoblat de la senyora… Com carai és deia la senyora?” Et sap greu no recordar el seu nom, últimament fluixeges de memòria.

Ara sí tens la imatge al cap: acabada la degustació làctica, vas començar a martellejar el clau amb violència en la vella fusta oxidada que t’oferia una senyora tant experimentada. Abraonat sobre les arrugues del seu cos, no vas saber detectar els primers símptomes. Vas confondre els crits amb els gemecs. El plaer amb el dolor. La rigidesa del seu cos no et va estranyar fins que la seva pell va adoptar un to sanguinolent. Vas córrer esperitat cap al menjador per trucar al 112. Et vas estirar al sofà per reflexionar una estona. Dos minuts més tard ja deuries estar dormint al setè cel.

Tornes a la realitat. Rumies què pots fer ara. Et piquen els ous. En un gest perfeccionat a base d’anys, t’acomodes els testicles als calçotets. L’has cagada fins al fons. T’eixugues la suor del front i t’acomiades cordialment de l’agent. Tornes a tocar-te, literalment, els collons. “Que estrany!”. No els tens a la nou del coll, de corbata. Els incrimines amb una ràbia infinita:

“Puta arma assassina!”

Decidiu girar cua. Mires la casa on has viscut els últims deu anys per última vegada. Agafaràs el primer vol, et porti a on et porti.

Guillem Carreras. Gener ’14

La pedanteria. Sis normes inviolables.

Deixa un comentari

cliche

 1.- Orgull. La norma més important. La persona pedant mai negarà ser-ho. Tot al contrari. Treurà pit dient: “Sóc pedant perquè ho puc ser. Només podem ser pedants les persones que sabem moltes coses”.

2.- Condescendència. Imprescindible. Cap persona podrà considerar-se pedant  si l’interlocutor (és una manera de dir, perquè el pedant no es pot permetre que la víctima també prengui partit en la conversa; ha d’envestir-lo com ho faria un pugíl contra el sac) al qual s’enfronta no percep que estan tractant-lo amb condescendència. Per això el pedant sempre ha d’actuar a contracorrent. Si el rival coneix una informació, convé remarcar-li. Així aconseguirà ser irritable. Si la ignora, convé esmentar-la amb naturalitat perquè es vegi obligat a preguntar el seu significat. Així semblarà culte de l’hòstia (i una mica ridícul, però això no importa).

 

EXEMPLE PRÀCTIC 1:

Persona normal: Quin és el teu escriptor preferit, Guillem?

Pedant: El meu escriptor preferit és Fiodor Mijahilovitch Dostoievski, un novel·lista rus del segle XIX que va escriure, entre altres obres mestres, “L’idiota”. Com m’agrada rellegir-la!

 

EXEMPLE PRÀCTIC 2:

Pedant: Últimament, la meva Weltschmerz no em deixa viure.

Persona normal: Uelmeix? Què és això?

Pedant: Ho has pronunciat malament. La Weltschmerz és la insatisfacció que sents quan t’adones que el món mai podrà adaptar-se als teus desitjos. És un terme inventat pels romàntics alemanys.

 

3.- Aforismes. 

Instrucció. Ser pedant exigeix una preparació contínua. Com que és impossible preveure tot el ventall de temes que poden sortir en una conversa és molt convenient repassar cada dia uns quants aforismes d’autors famosos. És molt important no oblidar cap camp del coneixement. La persona pedant és com un tertulià de TV3: entén sobre totes les temàtiques. Ciència (“Tots som pols d’estrelles, C. Sagan), Estètica (“La bellesa és a l’ull de qui mira”, J.W.von Goethe) , Filosofia (“El plaer de la destrucció és una alegria creadora”, M. Bakunin), etc.  Els aforismes són un gran instrument per al pedant. Només citant una frase aconsegueix crear la falsa sensació que té un ampli pronunciament sobre l’autor que la creà.

Mesura. Per altra banda, els aforismes comporten un perill que s’ha de preveure. En una conversa normal, si la situació ho requereix, el pedant pot inventar-se informació falsa per tal de demostrar uns coneixements que no té. Una pràctica desesperada—doncs el poder del pedant radica en la seva credibilitat, que no es pot arriscar a perdre—que intentarem no utilitzar habitualment, i que quedarà totalment prohibida alhora de citar aforismes. La persona pedant mai s’inventarà ni modificarà un aforisme.

Adequació. També queda absolutament prohibit utilitzar aforismes de persones que no siguin minimament conegudes. No et pensis que esmentar autors semidesconeguts farà creure al teu interlocutor que ets una persona gaire instruïda. Fent servir aquests trucs, propis d’un pedant de segona categoria, estàs justificant la ignorància de la persona amb qui parles. Perquè el rival en la conversa es senti ignorant, i en conseqüència el pedant pugui sobresortir en comparació, la víctima ha d’estar plenament convençuda que  podria saber allò que li han dit. Allò que el pedant sabia, i ella ni tan sols sospitava. Molt important: “no es pot colpejar algú que no està al teu mateix nivell”

Perspicàcia. Per utilitzar els aforismes correctament, en canvi, s’ha de recórrer a aquelles frases aparentment paradoxals, o almenys contraintuïtives.  S’evitaran riscos innecessaris llegint els grans mestres en aquest gènere: Oscar Wilde (“Quan una persona fa una cosa extremadament estúpida, sempre ho fa moguda pels motius més nobles”) i Emile Cioran (“Només els esperits superficials aborden les idees amb delicadesa”). Les contradiccions conceptuals tenen el do de fer semblar més profundes a les persones que les pronuncien.

Elegància. Ull!, tanmateix, amb l’anterior pràctica. El bon pedant no es permetrà caure en contrasentits retòrics. La línia que separa la perspicàcia argumentativa del frau és molt prima, i sense vigilància . Tothom menysprea arrogantment les tautologies rajonianes (“Un vaso es una vaso y un plato es un plato, etc.), però ningú reacciona violentament quan s’ataca flagrantment  el principi de no contradicció ja exposat per Parmènides el segle VI aC, segons el qual una cosa no pot al mateix temps ella mateixa i la seva contrària. Escriure al Facebook o Instagram embafades com “Cal ser molt savi per no entendre res” o “Les coses més petites són les més grans” és ingentment premiat , malgrat que dites frases siguin informativament tan irrellevants i absurdes com  les del president del PP.

Un pedant sense elegància és com un il·lusionista que vol passar per mag. No aconsegueix enganyar a ningú, perquè ha convertit al propi joc en una farsa.

 

aristoteles

Recolza’t amb les persones amb qui confia el teu interlocutor. Cita un estudi modern si et dirigeixes a una persona no instruïda; cita un pensador clàssic (millor grec, i millor Aristòtil) si et dirigeixes a una persona instruïda.

 

4.- Llenguatge. Tot i que la gran eina del pedant són els seus coneixements, només aconseguirà perfeccionar el seu art quan tingui un poder absolut del llenguatge que està emprant. És impossible saber d’on et vindran els cops en el combat entre tu i el teu interlocutor. Per això és molt important escoltar atentament les seves paraules, i demostrar una gran capacitat d’improvisació.

Determinació. És bàsic demostrar una gran convicció amb els plantejaments que exposes. Obviàment, l’ús d’adverbis (lògicament, evidentment, necessàriament…) a l’inici de les frases és molt útil en aquest sentit. Dit això, no és recomanable fer servir expressions d’incredulitat o arrogància. Com tot el què fa, el pedant ha de presentar la seva actitud categòrica en criteris d’estricte normalitat. Demostrar que sap que té la raó i que de fet gairebé no l’importa convèncer o no convèncer el seu interlocutor. Per això el pedant sempre ha de parlar serenament, sense estridències. Com més violència demostra en el to de veu, més resistència produeix a ser cregut. Ha d’imaginar-se que està jugant a frontenis (que en cap cas es pot confondre amb el fronton, com fa tanta gent); si no vol que la pilota reboti amb contundència, donant temps al contricant per preparar el seu retorn, ha de precisar el seu colpeig. Oblidar la paret, i fixar-se en l’angle.  La persona pedant tampoc pot semblar, en cap cas, còmic o risible.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 3:

Correcte:  “Tothom mínimament informat sabia que la “teoria M” obriria les principals línies d’investigació de la física moderna”.

Incorrecte:  Com pot ser què estiguem discutint sobre això? És impressionant que encara pensis que la teoria de cordes és més explicativa que la “teoria M”. Noi, ets una espècie en perill d’extinció.

 

Creativitat. Tot pedant  ha de comprendre que la creativitat comporta riscos. Per tant, seguirà una norma molt senzilla. Com més culte sigui la persona amb qui parli, menys creatiu intentarà ser. Un recurs fàcil, amb un determinat perfil de persones, és utilitzar paraules que comencin amb post: “postmodernitat”, “postindustrial”, posthumor”, etc. L’avantatge d’aquest terminologia és doble. Per una banda, crea la sensació que fa referència a un concepte modern.  Les persones menys instruïdes tendeixen a creure que tot allò modern és més vàlid. No entendran els conceptes (és impossible fer-ho, aquesta és la gràcia), però pensaran que és culpa seva. Respecte les persones instruïdes, com ara estudiants d’Humanitats, no tindran millor sort. De fet, segurament pensaran que estàn escoltant les tonteries d’un xarlatà. Ara bé, molt probablement voldran fer veure que sí les han entès, i sí que les troben vàlides. El risc que s’assumeix envers ells, per tant, és molt relatiu.

Per altra banda, jugant les cartes amb habilitat i mesura, el pedant no es veurà amb la necessitat de definir aquest tipus de conceptes tan volàtils i ontològicament amorfs que,  tal com indica el seu prefix, es limiten a fer referència allò que ja no és.

 

5.- Idioma. Fa quinze o vint anys, qui volia fer-se l’interessant havia de parlar en anglès. Era una manera molt senzilla de demostrar que erets més culte que la resta de mortals. Lamentablement, aquesta és una estratègia ja molt usada. Els seguidors  d’aquesta tàctica haurien d’adonar-se que, tan bon punt ha esdevingut “mainstream”, ha perdut tot efecte. El pedant del segle XXI ha d’intentar aprendre qualsevol llengua que no sigui l’anglès, i si forma part d’una comunitat lingüística petita, fer servir la versió més arcaica seu idioma. Especialment, quan hagi de referir-se a les últims tendències o invents tecnològics.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 4:

Correcte:  Envia’m, si no és molèstia, un cel sobre els maquinaris d’última generació.

Incorrecte:  Enrotlla’t, please, i passa’m un mail perquè pugui arreglar el meu hardware high-tech.

 

 

6.- Oralitat. La pedanteria és un gènere (no només una actitud) exclusivament oral.  No es poden reproduir les revel·lacions que s’has descobert llegint aquestes línies en un document escrit. El paper no ofereix cap tipus de garantia, doncs és revisable. La pedanteria escrita està despullada com un mag sense escenari. El talent del pedant només pot mostrar-se en l’espontaneïtat de les converses aparentment trivials.

A diferència de l’orador pedant, que només vol ensarronar una persona, l’escriptor pedant es dirigeix a tot el món. Pres del seu propi orgull i vanitat, rarament mesura bé la seva força i capacitat d’atracció.  Mentre l’oratòria pot convertir els pedants en savis, l’escriptura els degrada a la condició de farsants. Sòcrates va començar a perdre credibilitat, tots els qui hem llegit els Diàlegs ho sabem, quan Plató decidí immortalitzar els seus diàlegs. Com un bon lladre, el pedant no es pot permetre deixar proves de les seves fantasmades.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 5:

Incorrecte: [Fragment de Camino a Los Ángeles, John Fante]

Apreciada Mujer Que Me Dio La Vida:

Las acerbes vejaciones y perturbaciones de esta noche han cristalizado ulteriormente en un estado que obliga a Arturo Bandini a tomar una decisión mastodòntica y pantagruèlica. Comunícotelo en términos inequívocos. Ergo os dejo, a ti y a tu siempre encantandora hija (mi querida hermana Mona), para perquirir los fabulosos usufructos de mi incipiente carrera en recóndita soledad. Es decir que esta noche partiré para la metrópoli del este, nuestra propia Los Ángeles, ciudad de Ángeles. Te confío a la clemente generosidad de tu hermano, Frank Scarpi, que es, como suele decirse, un buen hombre de familia (¡sic!). Estoy sin blanca, pero te insto en términos inequívocos a que desistas de angustiarte cerebralmente por mi porvenir, pues en verdad está en la palma de los dioses inmortales. He llegado a la lamentable conclusión, tras un periodo de años, de que vivir contigo y con Mona es deletéreo para la elevada y magnánima finalidad del Arte, y te repito en términos inequívocos que soy un artista, un creador indubitable. Per se, los zozobrantes invectivas de la cogitación y el intelecto hallan poca fruición en la corrompida y distorsionada hegemonía que los pobres mortales, a falta de una terminología mejor y más concisa, llamamos hogar. En términos inequívocos te doy mi amor y mi bendición, y te juro con toda sinceridad que cuando digo en términos inequívocos que te perdono no sólo por lo que compungidamente ha tenido lugar esta noche, sino también por todas las demás noches. Ergo supongo en términos inequívocos que me corresponderás de parecida manera. ¿Puedo decir a guisa de colofón que tengo mucho que agradecerte, oh, mujer que insufló el aliento de la vida en el cerebro de mi destino? Sí, así es, así es.

Firmado: Arturo Gabriel Bandini.

 

Camino de Los Ángeles és una de les grans novel·les del segle XX. És imprescindible llegir-la si es vol ser algú en aquesta vida. Paraula de pedant.

 

 Guillem Carreras. Gener ’10

 

Qui hem de ser

Deixa un comentari

 

am i stupid

En contra del què podria semblar, ser estúpid és una “tasca”—sí, aquesta és la paraula més adequada—molt complicada. M’estic referint a aquelles persones incapaces d’assumir la inestabilitat de la vida, la contradicció que engendra qualsevol pensament fecund. Poden ser molt aptes per relacionar conceptes, entrar en la batalla dialèctica d’arguments i contraarguments, citar apropiadament la frase d’un pensador il·lustre, o canviar els termes de la discussió si les conclusions pinten negres…Són molt amplis de ment, però només en la mesura que ja han establert com a certes algunes premisses talment fossin manaments sagrats.

Com diria Dostoievski, són capaços de tot, menys de trair la seva “idea”. Al llarg de la història l’han anomenat de diferents maneres, però l’ “idea” sempre ha estat la mateixa: cristianisme, islamisme, comunisme, anarquisme. Quina estranya obsessió pot explicar aquest anhel—fastigosa i constant mania—per construir la realitat?

El misticisme és la creença que el món sensitiu i el món anímic són antagònics. Com menys experiències vivim, defensen els místics, més a prop ens trobarem de la realització vital. Si les creences místiques es jutgessin sota els paràmetres de les matemàtiques, ningú en faria cas. Restar resta, i sumar suma. Ara bé, en el món actual, ple de descreients ansiosos per creure, el misticisme encara té molt pes en els llibres d’autoajuda i les religions orientals (Un dia algú m’haurà explicar perquè són suposadament millors que les occidentals)

Estic pensant en un noi, d’uns vint-i-cinc anys, que em vaig trobar dijous passat al metro. Ocupava tres seients, dos ell i un la seva motxilla; cames mig flexionades, l’esquena ben repenjada en un perfecte grau de 90 graus, el braços estesos sobre les cuixes, les mans disteses, els ulls tancats. No movia ni una parpella. Per increïble que pugui semblar, estava pregant al metro. Un entre el milió d’ encegats budistes que pretenen buscar la llum espiritual mirant-se ben endins. Com si no sabessin que, quan l’home mira ben endins, només hi pot trobar porqueria

Lògicament, estava denigrant-lo en el meu fur intern. Si ser budista ja és especialment patètic, pregar al metro redobla la comicitat. La meva ràbia augmentà quan el noi s’aixecà per sortir a la parada on havia de baixar. Si era capaç de sentir en quina parada estàvem, he de suposar que no estava prou aïllat del seu entorn. Que la bombolla metafísica on havia volgut protegir-se havia mort abans de néixer. Això sí, mentrestant estava ocupant dos seients més dels què li pertocaven. Massa espiritualitat, i molt poc civisme republicà.

També estic pensant en una coneguda que, tot i sentir-se ofesa quan li diem, segueix una estètica punk. En la seva doctrina, només una regla bàsica: “tot és una merda”. Una expressió que, particularment, sempre he repudiat. No només perquè sigui falsa, sinó perquè acostuma a estar acompanyada per un deix d’arrogància. Qui exclama “tot és una merda”, acostuma a pensar: “tots, menys jo, sou una merda”.

Ser estúpid, en aquest sentit, és molt complicat. T’obliga a encaixonar-te en l’ imatge artificial que han pensat per tu. “Ser un mateix” no només és detestable, sinó també menys suportable. En canvi, malgrat reclamar grans dosis de fantasia, un hedonisme veritablement exigent, basat en construir un personatge fictici, és molt més agraït, i a llarg termini, fàcil. On cadascú dicta les regles, les contradiccions no són pecats a corregir. On el paper es monotemàtic, només podem caure en el fanatisme o l’hipocresia. Per això, moltes vegades les persones mentim sense necessitat, inclòs quan la mentida ens perjudica. No hi ha res més pesat que ser sempre qui hem de ser.

 

Guillem Carreras. Juny ‘10

Older Entries

%d bloggers like this: