Desfer encisos a Santa Coloma

Deixa un comentari

figa

A “Les bruixes catalanes”, Cels Gomis parla sobre els costums de les diferents poblacions catalans quan algú ofereix menjar en mal estat. 

“A Castelldans, fins les xiquetes petites, si troben res menjar, no s’ho mengen que no ho hagin senyat quatre vegades. Però a Santa Coloma de Queralt no ho senyen, sinó que llencen, ho tornen a collir i les parteixen en tres o quatre bocins per desfer l’encís. En aquest mateix lloc, per venjar-se d’aquell qui els ha donat un mal, agafen la roba que han portat mentre l’han tingut i la pengen en una estaca  una corda; després agafen un bastó i colpegen una bona estona la roba tan fort com poden, creient que d’aquesta manera tot el mal torna a la persona que els ha donat el que ells han paït. Per assegurar més la cura i la venjança, si aquella roba no els dol, després de ben assotada, la colguen en un pedregar fins que queda ben consumida”

 

 

Discursos íntegres de Francesc Macià a Santa Coloma i Conesa. 26/06/1932

1 comentari

84 anys que Francesc Macià pronunciés els discursos a Santa Coloma i Conesa, tornem a saber que va dir. Sorprèn veure parlar un polític de coses tan senzilles com escoltar la gent, missatges d’amor, o elevar el nivell cultural del poble.

francescmacia

A LA CASA DE LA VILA

He vingut a aquest poble, com vaig a tots els pobles de Catalunya, per saludar-vos i posar-me en contacte amb vosaltres, i sentir els batecs del vostre cor i conèixer els vostres anhels i les vostres necessitats. D’aquesta manera tots els actes meus i els del govern, seguiran el camí que els marqui el poble de Catalunya.

Uns dies, sobretot els dies festius, vaig a visitar els pobles de Catalunya. Altres dies, sobretot els dies feiners, visito Entitats i Centres de Barcelona. I ho faig, amics meus, repeteixo, per seguir el camí que em traci el poble amb els seus anhels. Contínuament vull saber el que pensa, el que vol el poble. No hi ha altre camí per a poder interpretar-lo plenament.

Allà, a Barcelona, els homes senten els problemes estimulats per unes necessitats més apremiants; la qüestió social hi és més aguditzada. La misèria hi és també més gran i la vida més airejada.

Els que treballen al camp, en canvi, en mig d’un aire pur, sota un sol que dóna vida, no passen les misèries i les calamitats, les penes i els dolors de les grans ciutats. Quan Catalunya pugui governar-se ella mateixa, curarà, però, també, de resoldre els problemes del camp.

No tenim més que una missió: l’establiment, la realització d’uns ideals enlairats, nobles, generosos, saturats d’amor per l’infant, per l’obrer, per tots els fills de Catalunya, d’Espanya, per tots els homes.

I, partint d’aquests ideals saturats d’amor, anirem a la creació d’escoles arreu de Catalunya, amb l’ensenyament obligatori per a tots els infants –sense privilegis – fins als 14 anys. I, agermanada la Pedagogia amb la Sanitat i la Higiene, anirem a la formació d’una raça forta i robusta, després d’haver eliminat aquelles malalties que per descurança o per misèria, fan tants estralls entre els infants de les famílies humils i obreres. Emprendrem amb tota la força de l’ànima, amb tot el vigor de la nostra voluntat, aquest camí que ha de portar Catalunya a ésser l’espill d’Espanya i del món.

[Ovació]

Amics meus; però tots aquests milloraments no podran ésser obtinguts sinó amb el Govern de Catalunya per ella mateixa. Amb el desenvolupament de la nostra economia. Per aquest motiu hem portat l’Estatut de Catalunya –la voluntat del nostre poble— al Parlament de la República. No us diré, amics meus, que l’Estatut no ens sigui tornat més o menys retallat. Però també he de dir-vos que les facultats que considerem essencials per al nostre govern ens seran reconegudes i atorgades. Amics meus: Catalunya obtindrà les facultats que ens permetran realitzar les llibertats que duem arrelades al fons del cor.

Tingueu la seguretat que l’acció fraternal del Govern de Catalunya s’extendrà a tots els fills de la nostra terra per a assegurar-los una llibertat més gran i una justícia social superior.

[Ovació]

Us asseguro, amics meus, us garanteixo que els nostres ideals són possibles, perquè poques nacions tenen les condicions de Catalunya per a un gran desenvolupament. La Generalitat de Catalunya té un deute tan petit, té unes condicions econòmiques tan magnífiques, que ens serà permès obtenir el que calgui per a portar a la pràctica tot el nostre programa en matèria cultural i social. Escoles. Preventoris. Sanatoris. I, sobretot, construcció de cases barats per els obrers, on entri aire i sol i llum, i els nostres treballadors hi trobin el repòs material i espiritual que tant necessiten després de les fatigoses jornades de treball.

[Ovació]

I acabo, amics meus, demanant-vos que us mantingueu units, davant la discussió del nostre Estatut. La unió no vol pas dir que cadascú no hagi de defensar els seus ideals en tots els moments. Però, davant dels destins de Catalunya, tots els catalans han d’anar units, sobretot ara. Catalans! Uniu-vos com un sol home! Aquesta unió aquesta voluntat unànime de tot el poble de Catalunya, farà que els nostres enemics siguin vençuts i, al mateix temps, donarem forces als nostres enemics, els homes comprensius. Ja hi ha molta gent que s’ha adonat que si demanem llibertat per a nosaltres, també la demanem per a tots els pobles d’Espanya. Els nostres ideals poden ésser reclamats arreu, en tot moment, i amb el cap ben alt, basats com són en l’amor.

Amics meus: anem a construir un nou poble i ho aconseguirem amb el vostre ajut. Tingueu confiança; mantenir-vos sempre al costat dels homes dirigents per mandat vostre. Si és així, per la voluntat unànime de Catalunya, seran obtingudes totes les llibertats que anhelem.

Penseu que l’Estatut no solament serà bo per a les classes acomodades, sinó també per als humils. Els ideals que s’hi contenen no són d’odi, sinó d’amor, que és l’única cosa constructiva que hi ha al món. Demanem les llibertats que necessitem per al millorament material, moral i espiritual del nostre poble. Si ens fossin negades hauríem de defensar-les com poguéssim, ja que tots els pobles tenen dret a la seva llibertat i el que demanem per a nosaltres ho demanem, també, per a tots els pobles d’Espanya.

Tingueu confiança, tingueu fe, tingueu serenitat i una forta abraçada a tots, i a reveure, amics meus”

 

AL BANQUET A SANTA COLOMA

“Amics meus: Un poble veí vostre, i més petit que el vostre, Conesa, em demana que vagi a visitar-lo. I jo, per això que és més petit, hi vaig per a demostrar-los que a tots els fills de Catalunya els estimo igual. M’esperen i no puc mancar-hi. Seré breu i vull començar parlant-vos de l’Estatut de Catalunya.

La voluntat de Catalunya no serà, potser, reflectida en l’Estatut que aprovin les Corts Constituents. Però jo us asseguro que si no avui, demà, sinó demà passat, Catalunya anirà obtenint, a mesura de la seva creixença com a poble, les facultats que li calguin.

Hi ha una lluita, un xoc entre voluntats entre la mentalitat d’un poble que, al llarg dels segles, ha cregut que la grandesa de la col·lectivitat s’aconsegueix amb grans exercits, per la força de les armes, per la violència de la força, i la nostra mentalitat. Perquè nosaltres diem: la grandesa consisteix en l’intensificació i l’expansió de la cultura i en el treball joiós de l’home.

Aquestes dues mentalitats s’enfronten. La primera és la mentalitat de la Monarquia, és l’herència d’aquell règim imposat als pobles ibèrics, herència que no es desfà en una, dues o tres generacions, sinó que cal l’esforç dels homes com els que ara porten la direcció de l’Estat, propugnen i lluiten per alçar la mentalitat del poble seu. Sols així s’arribarà a comprendre la legitimitat dels nostres drets, la raó de les nostres aspiracions, no contràries, sinó pariones del progrés dels pobles.

Per això cal enlaire la cultura mitjana del poble. I, veieu, ens trobem de seguida ambla qüestió escolar, en la qual patim, també, l’herència dels desgoverns anteriors.

Cal modificar els sistemes pedagògics que s’havien aplicat fins ara –verbalistes i buits—, amb una disciplina feréstega per a l’infant. El nostre sistema té un altre concepte de l’infant, i, basat en l’amor, el mestre no és cap botxí per a ell, sinó com un company.

I aquest amor que va del mestre a l’alumne, anirà, també, d’infant a infant. Dintre l’escola els infants seran tots companys, car no hi haurà diferències de classe. Tots els homes començaran a sentir-se i trobar-se iguals des de l’escola, s’establirà un corrent d’amor entre ells, i es farà pròxim l’adveniment de la Justícia Social.

[El públic prorromp en crits de Visca Macià!]

I una vegada en possessió d’una cultura, el de baix comprendrà que no ha de lluitar amb violència, i el de dalt no emprendrà la violència de la seva posició. Les diferències són molt més fàcils de salvar entre homes cultes.

Els meus ideals són conseqüència i fruit de tot allò que he pogut observar a través dels meus viatges. He vist tot el que cal a fer a favor de l’humil, de l’obrer.

[Un crit de “Visca els ideals de Francesc Macià!” és contestat per tothom, entre aplaudiments. Després d’una pausa, el President segueix]

El Govern de Catalunya vindrà. Passi el que passi, conserveu la serenitat. Hi ha un estat d’opinió contrari a les nostres reivindicacions. Però també hi ha homes comprensius que, en resistir la pressió dels enemics, són dignes del nostre agraïment. Si veiéssim les nostres llibertats més volgudes en perill, sense cap veu comprensiva, recabaríem la llibertat d’acció i defensaríem la voluntat de Catalunya.

Afortunadament, amics, no caldrà recórrer a situacions extremes.

Nosaltres diem lleialment: la voluntat d’un poble no té límits previsibles. A ningú pot dir-se: en el teu ascens arribaràs fins aquí i prou.

Amics: l’Estatut serà aprovat, i el nostre poble serà, en possessió de totes les facultats de poble lliure, com un far que il·luminarà el camí de la llibertat de tots els pobles d’Espanya”

A CONESA:

“Amics de Conesa: Avui he vingut a aquest poble petit per tal de demostrar-vos que la meva estimació es fa extensiva a tots els fills de Catalunya i a tots els pobles de la nostra terra, tant els grans com els petits. He vingut, també, perquè m’ho ha demanat el meu estimat amic Civit, que, en les hores de lluita, ha estat sempre al meu costat. Poques paraules, amics: Només expressar el meu agraïment per la vostra adhesió.

Espero que el Govern de Catalunya serà un fet i d’ell en vindrà la grandesa de Catalunya. Us demano unió entre tots vosaltres davant la discussió de l’Estatut. En possessió de les nostres facultats de Govern, tinc la seguretat que moltes injustícies desapareixeran. Per la llibertat de Catalunya, per tots els fills de la terra i pels germans de més enllà, una abraçada ben forta a tots”

Embellir l’església (1897-98)

Deixa un comentari

Joan Segura i Valls no només va escriure el llibre més important que puguem llegir els colomins. També va ajudar a embellir l’església parroquial, aportant-hi fins i tot recursos propis

santa_maria_santa_coloma_de_queralt

Restauració darrere.

Tots compreniam que la verdadera restauració que necessitave la Iglesia ere primerament repicar tot lo interior per fer desapareixer la cals que embrutabe la pedra, restaurar despres les pedres que’l temps havia gastat y finalment obrir de nou los finestrals posanthi vidrieras de colors.

Tal era lo desitj ardentissim de tots los que veyam lo merit artistic de nostra Iglesia ocultat per lletges clapes de cals y mi desperfectes que’l temps hi havia anat afejn; com igualment los bellissims finestrals, que havien de ser lo principal ornament del edifici, tapiats y privats de sos vidres de colors.

La Comunitat de Preveres fou la iniciadora de la restauració. Sacrificantse en sos propis interesos, la Comunitat resoluge destinar 300 duros a la restauració de la Iglesia. Lo rector Reverent aAnton Serral y ‘l beneficiat Reverent Joan Segura, qui açó escriu, de promte resolgueren invertir en la restauració 300 duros mes los quals sumats ab los 300 de la Comunitat y 100 mes que’n oferi un beneficiat, componian la respectacle cuantitat de 700 duros. Es veritat que després, per causar molt atendibles los 300 duros de la herencia de Jaume Novella, se reduïren a 150 nomes. Mes tart, D. Magi Domenjó s’oferi a pagar una vidriera de les mes grans, y ‘l sr bisbe de vich, Illm y reverend doctor Josep Morgades, a qui tan dehuen totas las obras bonas del Biscat per les quals ab generositat incomparable hi ha abocat una suma de recursos incontable, os oferí per dita obra 125 duros. Cuant sols contaban ab uns sis o set cents duros per la obra, se decidi comensarla nomes, no pensant poderla acabar.

Despres de disentir per ahont començarian, se resolgue començar simultaniament per repicar una part de la Iglesia, la del prebisteri, y fins allí ahont poguessen arribar ab la cuantiat de 300 duros, destinant lo restant a posar las vidrieras que poguessen començar també pel presbisteri.

Convocaran als mestres de casa per convidarlos a una subasta a plech tancat per repicar la Iglesia, oferinlos 300 duros per aquest treball. Donaraiam la obra al qui oferis mes ventatjosas condicions. Los citare per cert dia, en que aguessen pogut estudiar la questio. Sols dos presentaran plech de condicions. Anton Torrent, que ab sos companys s’oferie a repicar tot lo cor de de la Iglesia mes una sola capella per 300 duros; y Pau Solá y son jendre Enri Riba y Lluciá, que s’oferien a repicarla tota incloses totes les capelles, per 275 duros.

No esperabam oferta tan ventatjosa, que acceptarem ab alegria. No contabam, ab tan poch diner, fer una part tan important dela projectada restauracio. Aixi fou que, a 17 de març de 1897, despres de cantada una misa en honor de Sant Antoni, perque guardàs als mestres y treballadors de prendrer mal en obra tant llarga y perillosa, començaren dits Pau Solá y Enrich Riba, ajudats de varios manobras, entre ells l’intrep Pere Tomas y Torrent, a fer les bestides del prebisteri, pozanse a repicar despres de fetes.

Avui disabte 19 de febrer de 1898, havem celebrat ab grandisima alegria l’acabament total de la obra dels mestre, ab altra ofisi solemne cantat a veus en l’orgue, en acció de gracias a Sant Antoni, per haber lliurat de tot mal als mestres y demes treballadors en tan llarga obra, que ab alguna interrupció ha durant prop d’un any, quedant tot lo clero y tota la població molt contenta del treball dels mestres y tabé del vidrier que’ns ha posat los vidres als restaurats finestrals. Aç`dels vidres mereix capital apart.

 

Vidrieres

Tot just teniam acorada la restauració, quan pensabam fer un viatje expres a Barcelona per informarnos en materia de vidre sy contractar algunas vidrieres pel prebisteri fins allí ahont arribasen los diners de que podiam disposar, se presentará espontaneament en Carlos Serra, vidrier o lampista de Barcelona, que’s dedique a la construccio de vidrieres de colors per Iglesias. Vingué com l’anell al dit.

Exposaremli nostre pensamnet, examinarem juns los finestrals y consertarem la construcco de les sis vidrieres del prebisteri pel preu de 300 duros, colocades y tot. Tambe fou per nosaltres altre sorpresa. No contabam que’ns costasen tan poch. Llavors no contavem ab recursos per contractarne més.

Després, D. Magí Domenjo, metge y propietari d’aquesta Vila, s’oferi a pagar la vidriera corresponen ala capella de Santisim Sagrament, indicant sa voluntat de que hi hagues en ella las imatges del sagrat cor de Jesús de son patró Sa Magí y de Sant Ignasi de Loyolo.

Mes tart vingue lo Sr Bisbe (maig de 1897) per inaugurar lo nou collegi de Germanes terciaris del Carme, y ab tal ocasio fou com doná 125 duros per las vidrieras. Per ço la del fons del prebiteri y te pintat l’escut de armes del dit Ex bisbe Dr. Josep Morgades.

La cosa estaba abançada. Faltaben las vidriees de sobre les capelles de les animes, y de Sants Abdón y Senen, com també lo rosetó del cor.

S’acordà llavors obrir una subscripció per completar la obra, la cual subscripció dóna més de que’s necessitabe per les vidreres, pero no encara pel gasto total de la obra.

Sempre surten imprevistes. Y un de ells fou la construcció de les columnes de pedra qu’adornant los finestrals. En lo primer plan, per economia, s’habia proyectat ferles de fusta. Despres s’acordá ferles de pedra, com corresponia, y s’ha felisment executat. Aproximadament costaren un centenar de duros. A pedra y picapedrers son de Verdú.

Altre imprevist foren les mempares de plancha de ferro per moderar la llum de la Iglesia, posades en tres finestrals de la banda de mitxdia. Primerament, s’habian passat en aquests finestrals grans cortines en la banda de dins la quals feyen malissim efecte. Finalment se feren las cadires del cor en substitucio de un banch corcat inservible que hi habia.

Falta encara completar la obra de cor ab una tribuna pariona de la del orgue, unint una y altre ab un corredor adossat a la paret del rossetó, y posar una barandilla que correria per les dues tribues,s y ‘l dit corredor; com igualment construir una barandillera per cort en substicuió de la actual, massa alta y massa pobre. Per tot açó, y per la construcció del nou altar major, al igual estil que’l de la Iglesia, y per la construcció de nous altars (…) en substició dels que no ho són, sols esperam treurer la rifa grosa de Nadal, o algun altre felis succés que’ns ompli la bossa ara enterament pansida.

En repicar la Iglesia se hi emplearen 441 jornals y lo gasto total de la restauració iportá 6495 pesetes 53 centims.

Joan Segura i Valls, 1898. 

Facsímil publicat el 1994

Club Deportivo Arenas (1931)

Deixa un comentari

 

futbol-1930

Equip colomí de futbol (1930)

 

Primers vuit articles dels estatuts del club, firmats el 20 d’agost de 1931. Per consultar el document sencer

REGLAMENTO PARA EL REGIMEN Y GOBIERNO DEL “CLUB DEPORTIVO ARENES” DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

Articulo 1.- Con la constitución de CLUB DEPORTIVO ARENAS de Santa Coloma de Queralt se crea en esta Villa un grupo de amantes del futbol.

Artículo 2.- El objeto del CLUB DEPORTIVO ARENAS de Santa Coloma es el de fomentar y propagar esta clase de deporte por tal de mejorar el desarrollo físico y el temple moral de la juventud, sin prejuicio de cooperar en otras manifestaciones deportivas.

Artículo 3.- Para ser socio es necesario:

  1. Firmar una propuesta solicitándolo
  2. Ser propuesto por dos socios
  3. Ser admitido por la Junta Directiva.

Artículo 4.- De socios habrá de dos clases, que son de mérito y numerarios. De mérito lo serán los fundadores y los que se distingan por su amor, laboriosidad y protección al Club, según criterio de la Junta Directiva.

Numerarios los demás.

Artículo 5.- Todos los socios podrán ser jugadores siempre que demuestren aptitudes como tales y sean admitidos por la Junta. Los socios jugadores no pueden ser socios de ningún otro club de futbol.

Artículo 6.- Deber del socio.- Pagar una cuota de una peseta al mes, cuya cantidad será susceptible de variación a propuesta de la Junta Directiva y con aprobación de la Junta General.

Artículo 7. Derecho de los socios. Los socios tendrán ventajas en el precio de las entradas para los partidos.

Artículo 8.- Con todo el derecho reconocido en el artículo anterior, quedará sin efecto siempre que la Junta Directiva por fines económicos lo dispusiere.

  

La problemàtica comarcal: Santa Coloma de Queralt (II). La proposta de Blasi i Vallespinosa

Deixa un comentari

La proposta de Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1921), fotògraf i màxim exponent del moviment excursionista vallenc, era constituir la comarca de “Riberes del Gaià”, que comprendria entre Santa Coloma i el Pont d’Armentera, incloent lògicament Pontils, Vallespinosa, Santa Perpètua… Més info

canti

Fotografia de Marcel·lí Gausachs (Anys 20)

 

Per cloure aquest primer terç del segle recollim la versió que sobre les riberes del Gaià publicà en Blasi i Vallespinosa a les planes del butlletí del C.E.C. Dèiem unes pàgines endarrere que no gosàvem parlar amb massa llibertat de Sant Magí de Brufaganya, per allò de les delimitacions comarcals. El congost del riu Gaià, al recer de muntanyes de respectable alçada, amb una població cada jorn més migrada i sense que les comunicacions li siguin gaire favorables, forma com un illot de boscos i torrenteres. És voltat per la comarca d’Igualada –ara que semblava haver pres arrels aquest mot, es torna, potser pel major contacte amb els cercles barcelonins, a l’ús del mot comarca l’Anoia— la Segarra, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Posar la fita a qualsevol d’aquestes comarques en aquest rodal, és una grossa feinada, destinada d’antuvi al fracàs. ¿On posaríeu la plana d’Ancosa? D’un costat hi ha Pontons; de l’altre la capçalera de la Vall de Miralles. Aquests indrets semblen ben definits dintre les comarques igualadina i penedesenca; però… ¿i aquesta extensa llomada? L’altiu Montagut… quin lligam té amb el Camp? Es pot considerar segarrenc, Sant Magí?

Les preguntes  són obertes ja fa anys i en Blasi i Vallespinosa assumí la responsabilitat de demanar la creació d’una nova comarca amb el nom prou escaient de Riberes de Gaià, on s’aplegarien les terres compreses entre Santa Coloma de Queralt i el Pont d’Armentera. Les raons no es basen pas únicament en el fet pràctic de concretar fites, puix que la contrada té vertadera unitat, no tan sols dins la geografia física, sinó també en la humana. Les masies, els camps, les viles, no presenten cap aire tarragoní ni segarrenc, com aclareix l’autor, sinó que tenen en molts de llocs un posat pirineic. El treball no es concreta a les funcions geogràfiques, ja que hi són abundoses les dades, els records, la relació de fets històrics, etc.

Fan companyia aquestes línies unes belles fotografies que ens sadollen de melangia. Tan pocs anys que han passat, i com ha canviat la fesomia dels castells, esglésies i pobles! Nosaltres que encara no érem nats quan es feren aquests clixés l’any 1930, sentim un calfred a l’espinada quan ens acostem a la solitària església de Montagut, voltada d’esbarzers i amb les parets ennegrides; quan passem per Santa Perpètua del Gaià, i ni el lladruc d’un gos no trenca la quietud d’aquell indret que havia estat vila important; quan guaitem Sant Magí, i ens imaginem què caldria fer per donar al lloc els atractius i l’esplendor que tenia en els millors anys…

En passar per la porta de tantes masies abandonades i filar la portada on només hi resten les frontisses, pressentim la vida honesta i tranquil·la de la gent que alçà aquests murs i els servà per centúries, ben sovint amb privacions i força sacrificis; però fruïen la pau immensa i l’encís d’aquest bell racó de món. Com ens hauria agradat veure-ho aleshores! Amb la mainada que us guaita encuriosida; amb el toc d’oració; amb els jais que us parlem del temps i de la terra, asseguts a l’escó, prop de la llar; amb el vell rector que, mentre us acompanya lentament pel caminal, amb paraules pausades –com si no hi haguessin rellotges a prop –satisfà la vostra curiositat per totes les coses senzilles, que són la vida vilatana de cada dia.

Ramon Morales, El camí ral d’Aragó i altres itineraris per la comarca d’Anoia (1966)

Joan Segura i Valls: la història en minúscules

Deixa un comentari

Per motius ben comprensibles, la història en minúscules sempre ha quedat relegada a un discret segon pla. Els cronistes coetanis, així com els historiadors actuals, han focalitzat les seves obres en la descripció dels grans moviments polítics. L’anònima quotidianitat de les persones sense cognoms il·lustres ha passat massa desapercebuda. Talment la vida arran de terra, sense més èpica que la pròpia supervivència, ni més conspiracions que petites transgressions rutinàries, estigués mancada de valor. Afortunadament, també han existit persones encuriosides per conèixer com vivien els nostres avantpassats durant l’edat mitjana. Joan Segura i Valls (Santa Coloma de Queralt 1844 – 1909) és una d’elles.

SCQ

Tot i que Segura és  principalment conegut com l’autor de l’Història d’Igualada i l’Història de Santa Coloma de Queralt, també es va interessar molt decididament per la recerca etnogràfica. Els seus estudis poden catalogar-se en dos grans blocs. Un, circumscrit al moviment excursionista català que amb tanta força sacseja el país a cavall del segle XIX i XX, i que troba en la catalogació del patrimoni artístic la seva principal raó de ser. L’altre, entorn els costums i el llenguatge emprat per les poblacions medievals. Dins aquesta branca, la seva obra més destacada és Aplech de documents curiosos é inedits fahents per la història de las costums de Catalunya [a partir d’ara, Aplech]. El jurat dels Jocs Florals del 1885 estimà que es tractava de la millor obra en la secció “Estudis sobre cants, costums o tradicions populars de Catalunya”.

Segura tenia al seu abast les condicions adequades per crear una obra molt interessant. Com a prevere de l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, gaudia d’un accés il·limitat a un dels fons notarials més antics de Catalunya, que es remunta a 1272. Tot i que actualment Santa Coloma és una vila perduda de la Catalunya central, la baronia dels seus senyors (els Queralt) fou importantíssima durant el segle XIV. Durant aquesta centúria, abans que la decadència de la Corona d’Aragó portés a la misèria tota Catalunya, la potència econòmica, cultural i artística de Santa Coloma fou molt considerable.

Per altra banda, Segura dominava a la perfecció el llatí, tenia uns coneixements filològics molt assentats del català antic i, no menys important, no li mancava aquella guspira interpretativa imprescindible alhora d’enfrontar-se als textos històrics. Si no hagués decidit recloure’s en la seva vila natural, probablement el seu cognom seria molt més conegut pel públic català. Així ho permet sospitar el cercle de celebritats amb qui tractava: Jacint Verdaguer, Frederic Clascar, Marià Aguiló, Francesc Mateu, Cels Gomis, Enric Prat de la Riba…

Malgrat que l’Aplech únicament es basa en els documents del fons notarial de Santa Coloma de Queralt, el seu testimoniatge pot ser útil, i moltes vegades generalitzable, al conjunt del país. Per una millor comprensió lectora, Segura va inserir en l’obra una infinitat de textos breus, havent-los prèviament traduïts tots al català. Els disset apartats que formaven el recull eren les següents: autoritat paterna, eclesiàstics, comunitats de beneficiats, els donats, els gremis, els esclaus, les escoles i carreres de lletres, els llibres, les belles arts, la indumentària, els mobles, la guerra i la pau, els guiatges, les restitucions, la incontinència (o sigui, promiscuïtat), el joc i la tafureria, els jueus i les engrunes.

Tots ells ens ajuden a formar una imatge menys simplista i estereotipada de l’edat mitjana. La seva lectura ens demostra que la societat feudal, si bé estava molt reglamentada, també tenia mecanismes de cohesió comunitaris molt potents que escapaven de la lògica del vassallatge i la jerarquia. A continuació, presento només uns quants dels testimonis més sorprenents (almenys per nosaltres, els catalans del segle XXI) recollits en l’obra.

campanar

 

Perfils socials de la Catalunya medieval

Els donats.  A finals del segle XIII, es coneixia amb aquest nom dos perfils de persones. Així s’anomenaven aquells qui es trobaven en solitud i aconseguien integrar-se en una família o monestir (que l’acollia i alimentava), havent promès anteriorment que els hi cediria les seves possessions en el seu testament. També es coneixia amb aquest nom els membres de les comunitat religioses que precediren les ordres. Els donats religiosos accedien a fer una vida comunitària. A diferència del clergat secular, aquestes parròquies estaven formades indistintament per homes, dones, casats, solters, laics (en el sentit medieval del terme) i clergues. Tampoc s’exigien els tres vots indispensables en qualsevol ordre: pobresa, castedat i obediència.

Els esclaus. Tenir esclaus era una pràctica relativament comuna durant els segles XIII i XIV, i no va desaparèixer fins a meitat del segle XV. A Catalunya, els esclaus solien ser presos que s’havien capturat en el sí de les guerres religioses. Per això, en els contractes de compravenda d’esclaus, era habitual indicar la seva religió i raça (blanca, negre o llor, que feien referència als mulatos). Els esclaus podien treballar temporada pel seu compte, i així aconseguir pagar les seves alfories o emancipacions. Endinsats el segle XV, era habitual que els seus amos  fixessin clàusules testamentàries que els alliberaven com a mostra de redempció i intent de favor celestial.

Els professors. Les escoles municipals van estendre’s a cavall del segle XIII i XV a recer de les escoles parroquials, que s’havien format poc abans. Instruïen els petits en l’aprenentatge de la Gramàtica i la Lògica. A Santa Coloma, el professor tenia un prestigi social considerable, doncs estava exempt de col·laborar en totes les servituds reals (questa, joves, guaites, exèrcit, cavalgada, etcètera). La presència de la comunitat jueva, com és ben sabut, fou importantíssima per el progrés de la medicina i el combat contra la devastació que les malalties i les plagues causaven.

Els promiscus. L’imaginari col·lectiu ha creat una visió força errònia de la sexualitat a l’edat mitjana, sobretot en l’àmbit rural. Segura escriu: “Si lo que passava a la comarca a que es refereixen mos documents, passava semblantment en lo demés de Catalunya, i sobren indicis per afirmar-ho, la incontinència d’aquell temps pujava de molt al del nostre; i lo sobrepuig seria verament exorbitant si, traient del compte les capitals, comparéssim la població vilamitjana i rural d’aquell temps amb la població rural i vilamitjana del nostre (…) A més, la facilitat, l’espontaneïtat amb que els culpables apareixen en els documents que he donat, [i] mostren la taca de la incontinència sense disculpar-la, sense amagar-la, en documents públics, davant de testimonis de tota mena, em proven amb evidència que el nivell moral de la societat en què tals coses passaven estava a deu graus sota zero”.

Efectivament, els documents notarials parlen amb naturalitat sobre fills bords, amants (“amasie mee”) i fins i tot concubines. En alguns fragments coneguts de Lo crestià, Eixemis justifica l’adultera o la prostitució com a mal menor del cristianisme.  L’autor gironí justifica aquests pecats com un mal menor enfront els perills que comportaria intentar evitar-los. La línia que separa el bé del mal està molt ben definida: aquelles actituds aparentment abjectes seran considerades acceptables si es realitzen en el secretisme, sense donar mal exemple a la comunitat. Eiximenis es mostra especialment explícit en aquesta tesi en el capítol 574 del tercer llibre: Per què la santa Esgleia e os prínceps sostenen les fembres públiques? En aquest sentit, els documents presentats per Segura sorprenentment enormement per la seva naturalitat. No només la sexualitat medieval era molt més laxa del que pensàvem; també estava més acceptada socialment.

Els gremis. A finals del segle XVI, coincidint amb una nova etapa de reflotament econòmic i artístic, es viu la institucionalització dels gremis. Tot i que únicament mantenien un lligam formal amb l’àmbit religiós, invocant la respectiva protecció dels seus sants, en molts llocs s’anomenaven “confraries”. Apel·laven així a la fraternitat entre els seus membres, considerats tots com a coresponsables de la sort i la salut del conjunt dels seus integrants. Creaven un fons comú per poder destinar diners als enterraments dels treballadors més pobres, o poder-los ajudar en cas de malaltia. També tenien mecanismes per regular les desavinences entre treballadors i reduir les desigualtats entre ells. Tan era així que quedava rigorosament prohibit obrir una botiga a Santa Coloma sense el permís del gremi. El coneixement d’aquestes organitzacions comunitàries ha quedat sovint silenciat. Divulgar-lo és molt important per dibuixar una imatge més complexa i real de la societat feudal, i relativitzar la innovació que suposaren les tesis socialistes.

Acabaré aquesta selecció apuntant altres pràctiques més anecdòtiques recollides per Segura. A finals del segle XIII, l’historiador colomí recull múltiples contractes en els quals el firmant es comprometia a no jugar (especialment als daus); en les mateixes dates, dins les modalitats poc convencionals per fer diners, també recull tractes per ensenyar el secrets de l’alquímia o l’aprenentatge per ser un bon mendicant [sic]. Si voleu consultar el conjunt de l’Aplec, podeu dirigir-vos al portal Memòria Digital de Catalunya. També hi trobareu els nombrosos articles periodístics que Segura va publicar, entre altres,  a “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixença” o “La gaseta muntanyesa”.

Guillem Carreras. Juny ’16

 

La problemàtica comarcal: el cas de Santa Coloma de Queralt

Deixa un comentari

pau vila

Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana, va ser l’impulsor de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, que entre altres personalitats destacades, comptava amb la presència d’ Antoni Rovira i Virgili, Josep Iglésies, Pere Blasi, Pau Vila o Miquel Santaló. La suspensió de l’autonomia catalana (1934) va aturar els treballs d’aquesta ponència, que finalment es van veure cristal·litzats a corre-cuita, a finals del 36, amb  la legislació d’una nova estructura comarcal.

És plausible creure que el cop d’estat feixista va soterrar la problemàtica comarcal.  Un dels casos més paradigmàtics és el de la Segarra històrica, que actualment està dividida entre les comarques d’Urgell, les Garrigues, Segarra, Conca de Barberà, Anoia i Solsonès. Actualment, les tres capitalitats de la comarca natural estan repartides entre la Segarra (Cervera), l’Anoia (Calaf) i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Especialment controvertida va ser l’adscripció de Santa Coloma de Queralt i rodalies. El cultiu del cereal, així com la pròpia percepció ciutadana, l’empenyien cap a Cervera; contràriament, la proposta de Pau Vila, president de la ponència, era encabir aquesta àrea en en la Conca d’Òdena (actual Anoia), atès que els seus habitants exposaven que tenien una relació més senzilla respecte Igualada que Montblanc; finalment, la ponència va optar que l’entorn de Santa Coloma formés part de la Conca de Barberà. La comissió va al·legar que les comunicacions de Santa Coloma envers Reus (capital de la vegueria de la Conca) eren més senzilles que respecte Manresa (capital de vegueria de l’Anoia), si bé els veritables motius de pes foren la voluntat de no destriar el partit judicial de Montblanc i engrandir una comarca mancada d’habitants.

Curiositats històriques, la problemàtica comarcal va coincidir amb la toponímica. Les forces anarquistes, que tant pes van tenir durant els primers mesos de la guerra civil, van depurar les referències hagiogràfiques en gairebé tots els municipis de Catalunya. Unes setmanes després que el conseller Tarradellas firmés el decret que enquadrava Santa Coloma a la Conca, el 25 de desembre de 1936, el municipi va començar a denominar-se “Segarra de Gaià” (apel·latiu que mantindria dos anys, fins el gener de 39).

Des de la restauració de la democràcia, la reivindicació de la Baixa Segarra (comarca formada per Santa Coloma i el seu àmbit d’influència) ha estat constant. La llei de governs locals de la Generalitat estableix que la creació de noves comarques ha d’estar supeditada a tres condicions: un número determinat d’habitants al territori, una justificació històrica i que els resultats esdevinguin millors pels ciutadans i l’administració pública.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

Older Entries

%d bloggers like this: