Res de collonades sinistres

Deixa un comentari

Per conèixer una mica millor en Hitch… T’enyorem…

hitchens, amis

Ravelstein va tirar el cap enrere quan va sentir això. Va tancar els ulls i es va precipitar físicament de cap a la riallada. A la meva manera, jo vaig fer el mateix. Ja he dit abans que era justament la coincidència en les coses que trobàvem diverties el que ens va unir, però això hauria estat una manera molt prima, anèmica, de descriure-ho. Un soroll joiós… immenso giubilo, un pacte conjunt fora de mida ens ajuntava, i no en trauries res, de provar de formuar-lo.

Vaig dir en el cotxe, el Chevrolet Celebrity llogat:

–Res de collonades sinistres, d’acord?

–… Res de collonades sinistres

–M’ho promets?

–T’ho prometo.

El meu passatger era Christopher Hitchens i el duia a Vermont, a conèixer Saul Bellow. Hi soparíem i ens hi quedaríem a dormir, i l’endemà al matí tornaríem a Cape Cod. Cape Cod és el lloc on vaig passar vuit o nou estius amb la meva primera esposa, i amb els nens, a Horseleech Pond, al sud de Wellfleet… El trop collonades sinistres es remuntava a la nostra època al New Statesman. El 1978, el director titular, Anthony Howard, va cedir davant de forces històriques i va deixar el càrrec honorablement. Hitch i jo formàvem part el complicat comitè de sis membres, a dos nivells, que n’havia de decidir el seu successor. Durant una entrevista, Neal Ascherson, un dels candidats de la terna final, va dir el següent: “Qualsevol que es resisteixi a la contractació exclusivament sindical acabarà amb el nas més trencat de la història”. Jo vaig després que allò eren collonades sinistres, i a Christopher, hi estigués d’acord o no (ell era, és clar, molt més prosindical que jo), li va agradar la frase. Per tant, “res de collonades sinistres” volia dir res d’afirmacions vehements de tendència esquerrana. El 1989, unes fluctuacions temporals –que es feien denominar Correcció Política—havien classificat Saul Bellow com una figura de la dreta; se l’atacava amb freqüència, a casa seva. Ara penso que Bellow i Hitchens no són tan diferents en les seves intuïcions polítiques; sobretot en la seva comprensió sobre la manera com es gestiona o es reparteix Amèrica del Nord.

Quan vaig llegir el llibre de Christopher sobre Clinton, No one left to lie to, vaig recordar fisiològicament una hora que vaig passar amb Saul, el 19888. Anava cap a Nova Orleans per cobrir la Convenció Republicana (on Busch va desfermar Dan Quayle) i vaig demanar una tutoria política per poder-me preparar. La visió desil·lusionada de Bellow de la corrupció i la cobdícia de Washington van posar-me els pèls del clatell de punta…Mentre el Chevrolet enfilava amb atreviment l’autopista 6, jo estava convençut que la vetllada aniria bé. No hi hauria collonades sinistres.

Eren cinc o sis hores en cotxe, però l’aspecte cinematogràfic del viatge (dos amics, la ràdio a tot drap) era part de l’encant. Ens aturàvem obeint tots els desitjos de Hitch a fer àpats enormes que ell no es menjava i a consumir molts beuratges poderosos. En aquella època el meu amic encara estava enganxat pels cordons d’una bota a la crisi de la mitjana edat, que va començar formalment el 1987. Mentre el comandant Eric Hitchens estava enfeinat morint-se, el germà petit de Christopher, Peter, va revelar un secret familiar:

“El relat del meu germà va ser senzill, però molt sorprenent. La nostra mare havia mort tràgicament, molt jove, el 1973, però la seva mare encara era viva, i gaudia d’una desena dècada molt vigorosa. Quan el meu germà es va casar, li va presentar la seva dona. La vella dama, després, va lloar la seva tria i va afegir, cosa que va provocar l’alarma dels presents: “És jueva, oi que sí?” Peter, que no ho havia mencionat, va reconèixer amb prevenció que era veritat. “Doncs, mira”, va dir la dona que havíem conegut tota la vida amb el nom de Dod , “t’haig de dir una cosa. Tu també”.

Aquesta informació va provocar a Hitch un plaer complicat, i sens dubte va ser un estímul. Però li havia arribat tot plegat: realineament de la mare, mort del pare (els dos imagos ara transfigurats), fi del primer matrimoni, separació dels fills; i ara, ve’t-lo aquí, feia els quaranta com a membre d’una altra raça. Sempre he lamentat que vaig ajudar Christopher en el seu climateri menys que no pas ell en el meu, quan em va arribar. És cert, ell ja coneixia el terreny: havia experimentat els esdeveniments principals, inclòs el divorci, i jo encara anava uns quants anys endarrerit…

Quan s’omple l’inventari del dolor, “les categories més difícils de totes tenen a veure amb l’amor”. Christopher i jo, quan vam abandonar la nostra llar, vam fer el que vam fer “per amor”. Però ¿quin aspecte tenen, els llibres de comptabilitat de l’amor, quan tot això s’acaba? Perquè tu també ets enemic de l’amor i –per als teus fills – el seu espoliador. “Odio l’amor”, va dir el meu fill Louis quan tenia cinc o sis anys (es queixava de la història d’amor en un llibre que estàvem llegint). No ho deia pas de debò, però ara sí que podia dir: “Ja no hi confio”. Quan Dryden va reexplicar la història d’Antoni i Clèopatra, va posar per títol a la seva tragèdia Tot per amor. Aquells esplendorosos enamorats van sacrificar imperis, però estaven convençuts que l’amor, el valor primari, quedava exultat fins i tot en les seves derrotes i en els seus suïcidis. Els envejo la floritura. Nosaltres, els que ens abstenim de la companyia diària dels nostres fills, hem de pensar d’una altra manera. L’amor en surt amb guanys però també amb pèrdues. I sempre que l’amor hi perd, la força de la mort hi guanya. Divorci: aquella cosa increïblement violenta. ¿Quin pare, involucrat en un divorci, no ha desitjat la mort de la persona que abans havia estimat? Això és universal. I per això el cor et sembla gangrenós a dins del pit. Per això (em vaig dir a mi mateix) vols que vinguin homes amb bates blanques per endur-se’t i rentar-te la sang.

El Celebrity de color crema corria amb suavitat a través de les granges i postures de New Hampshire, que aixecaven la moral, i cap a l’interior dels paisatges sense esculpir de Vermont. Quan les carreteres es van fer més fosques i més recargolades, ens vam tornar a aturar, en un túnel molt alt de fulles de color taronja, per comprar diverses ampolles de vi nominades per Hitch (i secundades per mi: els Bellow són amfitrions generosos, i Saul coneixia John Berryman i Delmore Schwartz, però no podien tenir cap noció sobre allò contra el qual aviat s’enfrontarien), a més de molta mel i xarop d’auró per portar a Cape Cod. Fent intermitent cap a l’esquerra, el Celebrity va abandonar la carretera principal i va baixar en direcció a la vall. Els Bellow esperaven al jardí.

Martin Amis, Experiència

Anuncis

Amb conviccions morals i valors

Deixa un comentari

No entenc per quina raó encara no havia recomanat Kerr en aquest bloc… Si algú s’ha apropat a Chandler, és ell. Després de Marlowe, Gunther és el millor detectiu que ha parit la literatura, per a mi

 

Reinhard Heydrich

Reynard Hedrich, un dels ideòlegs de l’Holocaust, protagonitza “Praga mortal” juntament amb l’inspector Bernie Gunther

Comprenia que era ella qui m’havia traït a mi, però, en posar-me a parlar, d’alguna manera em em vaig sentir com si fos jo qui estava traint Arianne.

Suposo que hi va contribuir el fet que em menyspreés tant a mi mateix no pel que ara deien, sinó per tot el que jo no havia dit abans: a Ucraïna i immediatament després. El discurset que havia fet a Heydrich durant el meu dia al Castell de Baix gairebé no comptava. Havia provat de creure, malgrat tot el que m’havia vist i fet a l’Est, era una persona com ella, amb conviccions morals i valors. De fet, no podia atribuir-me tals qualitats i no la culpava per haver provat de matar-me. A ulls d’Arianne, em mereixia un tret, com tots els qui porten un uniformen de les SS i de l’SD, i era un argument difícil de rebatre. Passés el que passés ara  en el futur, m’ho tindria merescut. Tots ens ho havíem buscat. Però si el meu pla havia de funcionar –si volia evitar-li més turments—, havia d’assegurar-me que Heydrich entenia el que diria tal com jo vlia que jo ho entengués: unes paraules que no naixien de la pietat, sinó del menyspreu i del desig de venjar-me d’ella. Si hagués mostrat els meus autèntics sentiments envers Arianne, només li hauria causat més patiment. Pel seu bé, havia de matar tot rastre de l’amor que sentia per ella, i matar-lo en aquell instant. Havia de fer el cor fort fins que fos de ferro. Com els dels nazis autèntics.

Vaig buscar una cigarreta i la vaig encendre per esperonar una mica la meva determinació. No va ser fàcil, amb les fermades a una cadena. Res no em resulta fàcil. Vaig expulsar una mica de fum en direcció al sostre per dissimular indiferència i em vaig recolzar a la paret. No sé quant del que vaig dir va escoltar Arianne. Espero que res.

–Em sembla que m’ha ben ensarronat— vaig sospirar—. Bé, no serà a primera vegada que un paio com jo es deixa passejar del bracet pel Tiergarten per una noia bonica. Pe`ro feia molt que no em prenien el pèl tan bé com ella. Déu meu, amb l’edat que tinc, ja hauria d’estar previngut. Però des que vaig deixar de creure en Santa Claus que no rebia un regal tan ben embolicat com aquest, amb aquest embolcall de seda –vaig arronsar les espatlles—. No vull posar excuses, general. Això sol pensar als homes que es pensen que encara estan al mercat. Em costa dormir sol, com al capità Kuttner, i ella era la meva versió del Veronal. Més agradable d’empassar, però segurament igual de letal.

Vaig oferir-los un somriure sarcàstic.

–Així que em volia enviar amb els angelets. La molt puta… Després de tot el que he fet per ella. És pitjor que una pedra a la sabata. Endavant, sergent, renta-li el cap una altra vegada. Ja no penso estirar més la cadena per aquesta. Dimoni, ara entenc perquè estava tan neguitosa quan s’ha llevat aquest matí. Em pensava que estava trista perquè havia de tornar a Berlín, perquè ens havíem de separar… Que imbècil que he estat. Em sembla que aquesta us ho he posat fàcil, paios: amb o sense bàscula d’aigua la podríeu passar per la guillotina i el cap d’aquesta merdosa seguiria xerrant des de la cistella. Per cert, quan ho va fer, no us descuideu d’enviar-me una invitació. Una ocasió així no me la perdria per res del món. ¿Qui sap? Fins i tt puc ajudar a dur-la al cadafal. Ho dic perquè em sembla que ha fet una mica curt amb la seva història i potser jo podria completar-la. De fet, estaria encantat de completar la pintura.

Heydrich em mirà empetitint els ulls, com si volgués calibrar quina distància hi havia entre el que jo deia i el que ell es creia. Era com estar davant d’un pare suspicaç, però encara pitjor: un mentider experimentat com ell sabia exactament on havia de mirar per determinar si una cosa era veritat o mentida. Ni un taxador d’art davant una pintura d’origen incert seria més minuciós en el estudi de la pinzellada i la firma que ell estudiant la panoràmica inesperada que ara li oferia.

Praga mortal, Philipp Kerr (2012)

 

La nit de l’oracle

Deixa un comentari

sybille

Aquella edició en rústica s’havia venut per trenta-cinc centaus el 1961, i contenia dues de les primeres novel·les de Wells, La màquina del temps i La guerra dels mons. La màquina del temps no arribava a les cent pàgines, i no vaig estar gaire més d’una hora a acabar-la. La vaig trobar totalment decebedora –una obra dolenta i mal escrita, on la crítica social es camuflava d’història i d’aventures sense reeixir ni en una cosa ni en l’altra. Em semblava impossible que algú en volgués fer una adaptació fidel. Aquella versió ha s’havia fet, i si, tal com deia, en Bobby Hunter coneixia la meva obra, devia voler que portés la història a un altre lloc, que em desviés del llibre i trobés la manera de fer alguna cosa nova amb aquell material. Si no, ¿per què m’havia buscat a mi? Hi havia centenars de guionistes professionals amb més experiència que jo. Qualsevol hauria pogut convertir la novel·la e Wells en un guió acceptable –que, em vaig imaginar, s’acabaria assemblant a la pel·lícula protagonitzada per Rod Taylor i Yvette Mimieux que havia vist de petit, però amb més efectes especials.

Si alguna cosa m’atreia del llibre era el concepte subjacent, la idea mateixa del viatge en el temps. Però em semblava que Wells s’havia equivocat en aquell punt. Enviava el protagonista al futur, però com més hi pensava més segur estava que la majoria de nosaltres ens estimaríem més visitar el passat. La història d’en Trause sobre el seu cunyat i el visor en tres dimensions era un bon exemple del poder que els morts tenen sobre nosaltres. Si em donessin a triar entre anar endavant o enrere, jo no dubtaria. M’estimaria més trobar-me entre els que ja no viuen que entre els que encara han de néixer. Amb tants enigmes històrics per solucionar, ¿com es podia no tenir curiositat sobre com era el món, posem per cas, en l’Atenes de Sòcrates o en la Virgínia de Thomas Jefferson? O, com el cunyat d’en Trause, ¿com es podia resistir l’impuls de retrobar les persones que has perdut? Veure el pare i la teva mare el dia que es van conèixer, per exemple, o parlar amb els teus avis quan eren petits. ¿Algú rebutjaria aquesta oportunitat a canvi d’un cop d’ull a un futur desconegut i incomprensible? En Lemuel Flagg havia vist el futur a La nit de l’oracle, i el futur l’havia destruït. No volem saber quan morirem ni quan ens trairà la gent que estimem. Però tenim ganes de conèixer els morts abans que es morissin, de relacionar-nos amb els morts com a éssers amb vida.

Entenia que Wells necessitava enviar el seu protagonista endavant en el temps per tal d’exposar les seves opinions sobre les injustícies del sistema de classes anglès, que si se situaven en el futur es podien exagerar fins a nivells catastròfics, però fins i tot reconeixent-li el dret de fer-ho, el llibre presentava un problema més greu. Si un home que vivia a Londres a finals del segle XIX podia inventar una màquina del temps, era lògic que altres persones del futur poguessin fer el mateix. Si no pel seu compte, amb l’ajuda del viatger en el temps. I si les persones de les generacions futures podien viatjar endavant i enrere a través dels anys i dels segles, tant el passat com el futur serien plens de persones que no pertanyerien el temps que estaven visitant. Al final, totes les èpoques estarien contaminades, plenes d’intrusos i de turistes d’altres temps, i així que la gent del passat comencés a influir en els esdeveniments del futur, la naturalesa de temps canviaria. En lloc de sr una progressió contínua de moments diferenciats avançant només en una direcció, es convertiria en una gran massa sincrònica. Dit més fàcilment, així que una persona comencés a viatjar en el temps, el temps tal com el coneixem quedaria destruït.

La nit de l’oracle, Paul Auster

 

Carson McCullers: la irrealitat quotidiana

Deixa un comentari

Eugènia Broggi sempre ha trobat, en Carson McCullers, una de les seves obsessions predilectes.  Molt abans que decidís crear L’Altra Editorial, quan ben just esbossava la possibilitat de dirigir un segell editorial, ja tenia molt clar que les seves obres formarien part del catàleg que oferiria al públic. La balada del cafè trist és el primer tastet de l’exquisit i  suculent àpat que ens espera l’any vinent. L’Altra Editorial celebrarà el centenari del naixement de McCullers (19 de febrer de 1917) amb la publicació d’El cor és un caçador solitari, Frankie Addams i Reflexos d’un ull daurat.

carsonmccullers

Puc confiar plenament amb algú? Quin grau de vulnerabilitat estic disposat a assumir per amor? Com reaccionaré quan una persona estimada traeixi les meves il·lusions? Estic condemnat a sentir-me sol? Què m’uneix amb els veïns amb qui comparteixo moments i converses cada dia, cada setmana, durant anys i anys? Aquestes preguntes tan mundanes, d’una senzillesa aterradora, són les que motiven les obres de Carson McCullers, i també les que uneixen els set relats que formen La balada del cafè trist en un mateix fil conductor: el desengany. Joves pianistes que descobreixen que no tenen prou talent per dedicar-se a la interpretació; professores que necessiten consolar-se simulant haver viscut altres vides; homes que recorren al misticisme per superar ruptures sentimentals; genets en decadència incapaços de superar la lesió d’un company… Aquest és l’univers que aconsegueix dibuixar tant magistralment Carson McCullers. Una constel·lació d’estrelles solitàries i marcades per la sensació de pèrdua.

Hi ha certa controvèrsia alhora de definir la història que dóna nom al volum. Alguns crítics literaris consideren que La balada del cafè trist es tracta d’una novel·la, malgrat que gaudeixi de molts trets genèrics que l’enquadren en l’òptica de conte. Els més evidents possiblement són la veu narrativa, la inclusió d’elements fantàstics i la forta càrrega al·legòrica dels personatges. McCullers explica la balada del cafè trist com ho faria una àvia vora la llar de foc. Donant molta importància a l’escenificació, dirigint-se al lector directament per guiar-lo en el transcurs de la història, reduint al mínim els diàlegs dels protagonistes per no perdre el control sobre la narració, i sabent crear una sensació d’acabament, tan freqüent en molts contes que culminen la seva història just en el punt on l’havien iniciat.

La inclusió d’elements fantàstics és un dels grans atributs que McCullers aconsegueix impregnar en aquesta obra. No em refereixo, tal com el llenguatge comú podria connotar, a la descripció de personatges i móns completament oposats al nostre (com podria ser l’aparició de criatures estrafolàries o paisatges inconcebibles), sinó quelcom més complicat: la incursió d’allò inversemblant en les nostres pautes de conducta. La senyoreta Amèlia és un personatge inconcebible, segons les lleis humanes, i en canvi ben tangible. Carson McCullers demostra ser una autèntica mestra en difuminar la frontera que separa la irrealitat de la quotidianitat. Mireu com ens parla sobre el whisky que serveix a la destil·leria:

“Perquè el licor de la senyoreta Amèlia té una qualitat especial pròpia. És net i penetrant quan toca la llengua, però un cop empassat et continua cremant al dedins una bona estona. (…) Les coses que t’han passat desapercebudes, les idees que has covat a les profunditats tenebroses del pensament, de cop i volta es reconeixen i es comprenen. Un filador que ha pensat tan sols en el teler, el cistell del menjar el llit, i encabat, més teler; pot passar que aquest filador en begui una mica en diumenge i pel camí es trobi un lliri d’aigua. I pot ser que tingui la flor a la mà, n’observi la delicada corol·la daurada i, de sobte, se li desperti una tendresa aguda com una fiblada. Un teixidor podia alçar la vista de sobte i veure per primer cop la fulgència freda i estranya dels firmaments de mitjanit al mes de gener, i l’esglai profund davant la pròpia petitesa li faria aturar el cos. Doncs totes aquestes són les que passen quan un home ha begut el licor de la senyoreta Amelia. Pot ser que pateixi, o que acabi baldat de l’alegria, però l’experiència li ha fet conèixer la veritat: la seva ànima ara té escalfor i ha vist el missatge que amagava”

Qui no pot reconèixer en aquest fragment, més enllà d’una excel·lent traducció d’en Yannick Garcia, els poders sobrenaturals d’una bruixa? Una sospita que casa molt bé amb la descripció de la senyoreta Amèlia, una dona alta, ossuda, rígida, inflexible, despietada, i per més inri, capaç de guarir els seus veïns amb receptes pròpies. La connexió tel·lúrica que la senyoreta Amèlia sent envers el número set (que McCullers tornarà a desenvolupar a Frankie Addams), ens remet a uns coneixements molt ancestrals i pregons en moltes cultures i ens acabarà de convèncer d’aquesta percepció.

Precisament el tractament dels personatges secundaris—la mateixa senyoreta Adams, el cosí Willis i Marvin Macy— és fonamental per entendre la concepció vital de McCullers, que definia “la solitud espiritual” com la seva principal preocupació literària. A través d’ells, o més ben dit a través de les seves decepcions, llença el missatge central de la balada: explicar la història d’una persona és explicar la història de la seva ferida. Són les hòsties rebudes, i no pas els anys de felicitat i bonança, les que marquen les arestes que ens defineixen. Ja sigui perquè ens enfrontem a la frustració revoltant-nos bojament contra el món, ja sigui perquè preferim recloure’ns en una closca solitària, però protectora. És ben significatiu, en aquest sentit, que McCullers fulmini els anys de joia de la senyoreta Amèlia en quatre tristes pàgines.

Carson-Mccullers-008

Els tres vèrtexs d’aquest triangle responen a tipus al·legòrics molt ben definits. No és casualitat que el cosí Willis, objecte de desig de la senyoreta Adams i causant de la creació del cafè i (de retruc) la felicitat del veïns, arribi al poble just entrada la primavera. En consonància amb la concepció amorosa de McCullers, segons la qual l’amant simplement és un pretext que troba l’amant per canalitzar el seu amor, gairebé no se’ns explica res de la seva personalitat. Tampoc és gratuït, lògicament, que l’antagonista de la balada torni del presidi en plena tardor. Fixem-nos com reflecteix la seva arribada, especialment en la darrera frase, l’autora:

“Des del primer moment en Marvin Macy va portar amb ell la dissort, com era d’esperar. L’endemà va fer un canvi de temps sobtat i va començar a fer calor. (…) Era un temps intempestiu, pitjor que si fos agost, i va fer molt de mal, perquè a la comarca gairebé tothom que tingués algun porc havia seguit l’exemple de la senyoreta Amelia i n’havia fet la matança el dia abans. ¿I quines salsitxes podies conservar amb aquell temps? Al cap d’uns dies tot estava empudegat d’olor de carn podrint-se a poc a poc, l’ambient era d’un malbarat esparverant. Encara pitjor, en una trobada en família prop de l’autopista de Fork Falls van menjar rostit de porc i van morir del primer a l’últim. Era evident que se’ls havia fet malbé el porc… ¿I qui sabia si la resta de la carn es podia menjar? La gent estava dividida entre les ganes de tastar el porc del bo i la por de morir. Es va llençar tot a les escombraries i tothom va quedar desconcertat. El causant d’aquell episodi, en Marvin Macy, no coneixia la vergonya”

McCullers no dissimula el caràcter fatalista dels seus personatges. Les pulsions de l’amor i l’odi, encarnades en la senyoreta Amèlia i Marvin Macy respectivament, lluitaran en un combat indefugible i salvatge. Qui en resultarà vencedor? Per saber-ho, hauràs d’entrar al cafè i prendre una tassa. T’asseguro que absorbiràs un dels millors desenllaços que s’han escrit mai.

Guillem Carreras, Març ‘16

Adéu, nena

Deixa un comentari

lauren bacall

Ella era allà dreta, mig somrient, amb l’abric de pell de guineu blanca i amb coll alt de què m’havia parlat. Les arracades de maragdes gairebé quedaven enterrades entre la fina blanca. Els seus dits es tancaven suaument sobre la petita bossa que duia.

El somriure es va esvair del seu rostre quan em va veure. Em va mirar de dalt a baix. Ara el seu esguard era fred com el glaç.

–De manera que així és la cosa –va fer, malhumorosa—. Pijama i bata. Per mostrar-me el teu pit i magnífic aiguafort. Que ximple que sóc!

Em vaig apartar cap a un costat, mantenint la porta oberta.

–La cosa no és gens així. Quan m’estava vestint, ha caigut un policia. Se n’acaba d’anar.

–Randall?

Vaig assentir amb el cap. Una mentida expressada amb un gest continua sent una mentida, però resulta més fàcil. Va vacil·lar un instant; després va passar pel meu costat acompanyada del remolí de perfum que es desprenia de les pells.

Vaig tancar la porta. Ella va travessar l’habitació a poc a poc, va contemplar la paret sense expressió i, després, es va tombar ràpidament.

–A veure si ens entenem –va fer—. Jo no sóc una dona fàcil de seduir. No m’atrauen les aventures sentimentals de sala i alcova. Hi va haver una època a la meva vida que me’n vaig atipar. M’agraden les coses fetes amb estil.

–Voldràs una copa abans d’anar-te’n?

Jo continuava recolzat contra la porta, a l’altra banda de la cambra on s’estava ella.

–Me’n vaig?

–M’ha fet la impressió que no t’agradava, aquest ambient.

–Volia puntualitzar les coses. He de ser una mica vulgar per fer-ho. Jo no sóc una d’aquestes gosses promíscues. Se’m pot aconseguir, però n sols allargant la mà. Sí, prendré una copa.

Vaig anar cap a la cuina i vaig preparar dues copes amb les mans no del tot segures. Vaig dur els gots a la cambra i n’hi vaig donar un a ella.

No se sentia cap soroll, al vestidor, ni tal sols el so de la respiració.

Ella va acceptar el got, va tastar el whisky i va clavar l’esguard  a la paret de l’altra costat.

–No m’agrada que els homes em rebin en pijama –va dir—. És curiós. Tu m’agrades. M’agrades molt. Però podria superar-ho. Sovint n’he superades moltes, de coses semblants.

Vaig assentir amb el cap i vaig beure.

–La majoria dels homes són senzillament com animals fastigosos –va continuar—. De fet, si vols que t’ho digui, aquest és un món força fastigós.

–Els calés deuen ser una ajuda.

–Això un s’ho pensa quan no n’ha tingut sempre, de diners. En realitat, no fan més que crear nous problemes. –Va somriure d’una manera curiosa—. I t’oblides de com n’eren, de terribles, els vells problemes.

Va treure una cigarrera d’or de la bossa, i jo me li vaig acostar i vaig encendre un llumí per a ella. Va exhalar una tènue bocada de fum i la va observar amb els ulls mig closos.

–Seu al meu costat –va dir de sobte.

–Parlem una mica, primer.

–De què? Ah…, del meu collar de jade?

–De l’assassinat.

L’expressió del seu rostre no va canviar. Va exhalar una altra bocada de fum, aquesta vegada més curosament, més lentament.

–És un tema molt desagradable. Hem de parlar-ne?

Raymond Chandler, 1940

Incendis de neu i calor

Deixa un comentari

Llegint “Behold this woman”, he pensat immediatament amb aquest disc dels Love of lesbian

love

L’Evelyn estava molt irritada. Es fregà els ulls, s’aixecà del llit anà fins al bany. Va beure un got d’aigua i va sentir la frescor que s’escolava per dintre seu. Es va tornar a ficà el llit, es va posar les mans darrera el cap, i es va passar els dits pels cabells de color de roure. Va fer una ganyota pensant en una vella rondinaire que li havia causat problemes al taulell aquell dia. Ella desitjava que la canviessin de l’aparador de cristalleria a algun altre on no hi hagués res d’interès per a velles rondinaires. Cosmètics, bijuteria, faldilles i jerseis per a joves, qualsevol cosa perquè pogués tractar amb noies de la seva edat. Estava ben farta de la cristalleria. Estava ben farta de la botiga, i de treballar, i de moltes coses.

Aviat faria vint anys, i on era? Qui era? Una noia que es deia Evelyn Erwin,una noia molt prima, o potser delicada era el més apropiat. Petita i delicada, però ¿hi havia cap mal en això? Hi havia molts homes que se sentien atrets per femelles petites i delicades. L’instint masculí de protegir el que és exquisidament fràgil. I era realment exquisida quan volia. Els ulls grisos, per exemple, la forma del nas, la manera de posar els llavis, tot.

Quan volia ser-ho. Això era desconcertant. Una noia sempre hauria de voler semblar exquisida. I, tanmateix, no es poda ser exquisida quan s’estava relaxada. Per ser exquisida calia manipular les faccions en resposta a alguna situació o persona o ambient especial. Saber com arrufar les celles, com expressar un cert plaer o enuig, com estrènyer els llavis o mesurar el grau d’un somriure. Fer els ulls petits o moure el cap dubitativament o desdenyosament o alegrement.

De molt jove l’Evelyn havia après que aquelles expressions tenien més força que les paraules. Durant una estona rigué d’ella mateixa per dedicar-se a aquella estratègia. I hi havia vegades que s’odiava per fer-ho i decidia posar-hi punt final d’una vegada per sempre. Però no pas en els últims tres anys. En els últims tres anys allò s’havia convertit en un procés mecànic i ara ja li resultava completament natural. El moviment d’aixecar el cap ja era tan involuntari com la respiració.

Hi va haver un soroll i ella s’esgarrifà. Un soroll a la finestra. S’esgarrifà de nou. El soroll era de pedretes que petaven contra les finestres, algunes passaven pels espais oberts i queien a terra. L’Evelyn tancà els ulls i veié els colors. Somrigué. Les pedretes no paraven de petar contra les finestres. Va sacsejar el cap, com si volgués negar alguna cosa. Començà a girar el cap d’un costat a l’altre del coixí.

Les pedres continuaven petant contra les finestres.

 

Primer va baixar lentament. Llavors es posà a córrer, saltà des del quart esglaó fins a l’asfalt blanc, corrent cap a ell alhora que ell corria cap a ella. Ella premé el cap contra el seu pit, l’envoltà amb els braços,  l’atragué cap a ella, alhora que ell l’atreia cap a ell. Estaven silenciosos, palpitant un contra l’altre, i llavors ella aixecà el cap i el va mirar.

L’Evelyn s’esgarrifà pensant en els tres anys que la separaven d’en Barry. Però tornaven a estar junts, i encara que l’essència del que passava en aquells moments era com la d’un somni, amb la nit que els envoltava com un vapor negre, la realitat del moment superava el somni; ella sabia que ell era allà, i s’aferrava a aquest fet. I allò estava passant de veritat, allò era la culminació d’una llarga espera. Mentalment anava més i més enrere, retrocedint a través dels anys i es podia veure com una nena de tres anys.

Aquell primer record era tan clar ara, encara que fos sota un vidre molt gruixut i molt vell. L’hi llançà i s’escapà corrents, però ell no la va empaitar. Sempre havia estat així. Mai no l’empaitava. Gairebé ni se la mirava. I les seves infanteses van transcórrer així, una bel·ligerància pàl·lida, una progressió d’escenes on ella feia ganyotes i li tirava coses, i fins i tot quan ella li va fer un tall a la cara ell la ignorà.

Quan ella va tenir setze anys la començà a mirar. Ell feia de mecànic aleshores. Ella recordava com pujava el carrer, ell, i hi havia aquell color d’or gris d’un dissabte a la tarda a la primavera. Ell feia de mecànic i pujava pel carrer buit i negre, cansat i aparentment fastiguejat. Uf, tenia un aspecte horrible.

A ella li produïa un plaer cruel veure’l d’aquella manera, perquè ella anava ben neta, amb el seu vestit tot sedós i elegant per a la cita del dissabte al vespre amb algun noi dels barris alts. I ella estava preciosa, dreta allà a l’entrada, esperant el noi. Ella sempre s’ho feia venir bé perquè el noi dels barris alts arribés just quan en Barry tornava a casa de la feina.

El noi arribava amb la clenxa ben feta, els pantalons ben planxats i les sabates lluents. Un somriure per al noi, i un aixecar la barba i un gest de menyspreu amb l’espatlla per a en Barry, com per marcar-lo amb la seva infinita inferioritat.  I tanmateix, una nit va pujar el carrer amb el cap embenat, i ella li digué al noi amb qui tenia la cita que no es trobava bé. Va trucar al timbre de casa els Kinnett. En Barry estava sol a casa; ell la mirà, intentà dir alguna cosa, i tot d’una passà una cosa sorprenent. Ell es va posar a plorar. Ara ella recordava el gust que les seves llàgrimes, unes llàgrimes tan estranyes per un jove de vint-i-tres anys, tenien en els llavis d’ella.

lovesick

I la sang tacava la bena. Ell digué que hi havia hagut una baralla al garatge. No podia dir gaire més. Ella no el va deixar. Perquè ella ho sabia. Ella ho sabia millor del que ell ho podia dir. Tota l’amargor d’ell aquells dissabtes al vespre mentre pujava pel carrer veient els cotxes nous de trinca dels barris alts aturats davant de la casa d’ella. Les coses que passaven pel seu cap quan treia el cap per la finestra i mirava com marxava amb el descapotable, els cabells de l’Evelyn enduts pel vent, el noi assegut ben dret i pretensiós al volant.

I aquell vespre ho descobrí. La sang i les seves llàgrimes eren una narració que cremava, que li parlava de la lluita dintre d’ell, era el que era capaç de sentir, la profunditat d’ell. D’una manera estranya ella va entendre no només els pensaments i sentiments d’en Barry, sinó les seves accions quan no era amb ella, i el va veure sol a casa tots aquells vespres quan ella reia i xerrava en l’ambient d’una festa dels barris alts. El va veure en la seva solitud i la seva confusió i en el seu cansament. El va veure sortint de casa, caminant cap als barris alts, caminant i caminant a les fosques, mirant les grans extensions de gespa i les finestres de les mansions il·luminades. I la seva ment, esqueixada entre el menyspreu, el pensament devorador de com l’odiava, i el de les ganes que tenia d’estar amb ella, que no tenia dret a estar lluny d’ell. La sang i les llàgrimes ho van esborrar tot. La sang i les llàgrimes ho van transformar en una abraçada i una promesa.

Ell li va parlar d’una veritat immensa arrelada en aquella nit de primavera. Sempre més estarien junts i les pedretes del carreró llençades contra la finestra serien el seu senyal. Ella recordava la música encantadora d’aquella senyal. La manera com se l’emportava corrents cap a ell, l’aventura, l’emoció i la delícia al llarg de tota aquella primavera efervescent.

I llavors va venir l’estiu, i després un hivern, i ell feia pudor de gasolina, i feia cara de cansat, no es podia treure el greix negre de les ungles, no podia –o no volia— pentinar-se. Hi va haver una nit que les pedretes sonaren contra la finestra i ella baixà de mala gana, els ulls freds, freds com una nit d’hivern, la veu no era de l’Evelyn, la seva manera de fer era distant. Ella va veure com l’afectà, el seu intent de no veure-ho, els seus moviments maldestres, i ella no el mirava. Ell va dir que als vint-i-quatre anys no era massa tard per començar a la universitat. Estudiaria bioquímica. Treballaria al mateix temps. Hi havia un futur en aquell camp. Encara que estigués sis, set o vuit anys per llicenciar-se, ho faria.

Però aquell vespre ella s’ho havia passat molt bé en una gran festa als barris alts. Una mansió magnífica. Molta gent. Hi havia alguna cosa d’ella que atreia aquells nois amb diners i cultura, una cosa digna i distingida que feia que les noies de l’alta societat l’acceptessin. No s’ho havia proposat mai. Li venia fàcilment, sense esforç. Havia cridat l’atenció de la gent dels barris alts; la seva manera de ser els havia agradat i li havien demostrat obertament que l’admiraven. Ella s’ho passava bé a totes les festes, sobretot a la d’aquell vespre, aquell vespre que acabà tristament amb l’aparició d’en Barry, més escabellat que de costum, i la cara i les mans més negres, una qualitat basta en la seva veu, una duresa i un desafiament repel·lent en la seva manera de fer.

Feia tres anys ara, d’aquella nit, però la recordava amb tots els detalls.

David Goodis, “Behold this woman” 1947

 

Wait until spring, Bandini

Deixa un comentari

 

Molts escriptors escriuen amb el cap; uns quants ho fan amb el cor; i després, hi ha quatre marginats que escriuen amb els budells. Entre aquests, Fante és el millor.

fante

 

At a quarter to five his misery had spent itself. The room was almost completely dark. He pulled his sleeve across his nose and felt a contentment rising in his heart, a good feeling, a restfulness that made the next fifteen minutes a mere nothing. He wanted to turn on the lights, but Rosa’s house was beyond the empty lot across the street, and the school windows were visible from her back porch. She might see the light burning, and that would remind her that he was still in the classroom.

Rosa, his girl. She hated him, but she was his girl. Did she know that he loved her? Was that why she hated him? Could she see the mysterious things that went on inside him, and was that why she laughed at him? He crossed to the window and saw the light in the kitchen of Rosa’s house. Somewhere under that light Rosa walked and breathed. Perhaps she was studying her lessons now, for Rosa was very studious and got the best grades in class.

Turning from the window, he moved to her desk. It was like no other in that room: it was cleaner, more girlish, the surface brighter and more varnished. He sat in her seat and the sensation thrilled him. His hands groped over the wood, inside the little shelf where she kept her books. His fingers found a pencil. He examined it closely: it was faintly marked with the imprint of Rosa’s teeth. He kissed it. He kissed the books he found there, all of them so neatly bound with clean-smelling white oilcloth.

At five o’clock, his senses reeling with love and Rosa, Rosa, Rosa pouring from his lips, he walked down the stairs and into the winter evening. St Catherine’s Church was directly next to the school. Rosa, I love you!

In a trance he walked down the gloom-shrouded middle aisle, the holy water still cold on the tips of his fingers and forehead, his feet echoing in the choir, the smell of incense, the smell of a thousand funerals and a thousand baptisms, the sweet odor of death and the tart odor of the living mingled in his nostrils, the hushed gasp of burning candles, the echo of himself walking on tiptoe down and down the long aisle, and in his heart, Rosa.

He knelt before the Blessed Sacrament and tried to pray as he had been told, but his mind shimmered and floated with the reverie of her name, and all at once he realized he was committing a sin, a great and horrible sin there in the presence of the Blessed Sacrament, for he was thinking of Rosa evilly, thinking of her in a way that the catechism forbade. He squeezed his eyes tightly and tried to blot out the evil, but it returned stronger, and now his mind turned over the scene of unparalleled sinfulness, something he had never thought of before in his whole life, and he was gasping not only at the horror of his soul in the sight of God, but at the startling ecstasy of that new thought. He could not bear it. He might die for this: God might strike him dead instantly. He got up, blessed himself, and fled, running out of the church, terrified, the sinful thought coming after him as if on wings. Even as he reached the freezing street, he wondered that he had ever made it alive, for the flight down that long aisle over which so many dead had been wheeled seemed endless. There was no trace of the evil thought in his mind once he reached the street and saw the evening’s first stars. It was too cold for that. In a moment he was shivering, for though he wore three sweaters he possessed no mackinaw or gloves, and he slapped his hands to keep them warm. It was a block out of his way, but he wanted to pass Rosa’s house. The Pinelli bungalow nestled beneath cottonwoods, thirty yards from the sidewalk. The blinds over the two front windows were down. Standing in the front path with his arms crossed and his hands squeezed under his armpits to keep them warm, he watched for a sign of Rosa, her silhouette as she crossed the line of vision through the window. He stamped his feet, his breath spouting white clouds. No Rosa. Then in the deep snow off the path his cold face bent to study the small footprint of a girl. Rosa’s – who’s else but Rosa, in this yard. His cold fingers grubbed the snow from around the print, and with both hands he scooped it up and carried it away with him down the street …

John Fante, 1938

Older Entries

%d bloggers like this: