El nen va baixar del tobogan, va córrer esperitat cap al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo estava fent un cafè prop de Ricard Vinyes, perdut en les meves cabòries, pensant en tot i res, sense més propòsit que deixar passar les hores impassiblement. Suposo que l’escena m’hauria passat desapercebuda qualsevol altre dia de l’any. Ahir, trasbalsat per un espectre contradictori d’emocions, aconseguí captar la meva atenció. Almenys la suficient per reflexionar sobre el pas del temps, i com els anys ens tornen més crítics, més negatius, més durs amb els altres, més exigents.

Algú s’imagina un home o dona de trenta anys baixant d’un cotxe, fent un esprint de cent metres i petonejar efusivament la seva parella, el seu pare, la seva mare, el seu germà o germana, sense importar-li on es troba, qui hi ha mirant a l’entorn, ni plantejar-se què pensarà d’aquesta acció la mirada aliena? La vergonya ens refreda, i sense calidesa no hi ha llibertat.

I tanmateix, la vida regala moments que ens obliguen, en el sentit més afectuós i literal del terme, a donar les gràcies sense motius “concrets”. A fer un petó baixant del tobogan. A llençar a les escombraries els “què diran”, les repressions vestides d’elegància, i aquesta bèstia tan destructora anomenada por que tots alimentem en nom d’una falsa cordialitat.

naltrusteatre

Avui em sento amb l’obligació de mostrar el meu agraïment a totes les persones que m’han permès viure una experiència tan única com és protagonitzar El dret d’escollir. Començant per una que mai tindré el goig de conèixer: Brian Clark. De la mateixa manera que seria injust valorar una casa per l’acabat de la pintura, l’ornamentació de les cortines o la distribució de les llums, també ho és jutjar la qualitat artística d’una obra en funció dels tècnics, actors o directors que l’interpreten. Ells sempre podran embellir-la, i afegir el seu toc personal –que pot ser més o menys encantador, segons les aptituds de cadascú—, però en qualsevol cas mai assentaran els fonaments que distingeixen els textos en excel·lents, bons o prescindibles.

Whose life is it anyway? és art en majúscules. Clark defensa una posició moral molt definida, com se’ls hi ha d’exigir als bons artistes, però presenta tots els posicionaments amb honradesa. Sense caure en estúpids sectarismes que converteixen l’art en mera propaganda encoberta, i no pas en la recerca empàtica que tot creador hauria de desitjar. Text profund, text sincer, text commovedor, text amb molts registres, text per gaudir com un camell estudiant-ne els matisos i interpretant-ne les escenes.

Mesos d’horaris intempestius i sempre canviants (i sempre canviants a l’últim moment), m’han tornat a demostrar que tinc una família Comãneci. D’actuació perfecta. Moltes gràcies, amor meu, per tenir tanta paciència escoltant els meus “rotllos” (dignes de ràdio barata) sobre els matisos d’una frase, els dubtes que tenia en les escenes més còmiques i per aguantar tant estoicament  aquest “monotema” de l’obra tants i tants mesos. Ets la millor!

Tenir el sopar a punt quan arribes a Santa Coloma sense temps ni per preparar-te’l, acompanyar-me o recollir-me d’Igualada per arribar a temps a la feina, oferir-me consells molt útils per superar alguns defectes d’obres passades… De tant voltar, aquesta temporada he tingut complex de baldufa, però vosaltres m’ho heu fet tot molt més fàcil.

I com no, last but not least, els meus companys d’escenari. Quin plaer compartir riures, solucions i maldecaps amb vosaltres! Quina sort saber que, hagi com hagi anat la setmana, els dimarts i els divendres sempre acabaran bé! Com me’n sento d’afortunat de ser un dels Naltrus! Penso que tenim molt camí per recórrer interpretativament, molt marge de millora, però tinc la sensació que aquest darrer any hem assolit la maduresa com a grup. Ens hem afrontat a dos animals salvatges, com són Víctimes i botxins i El dret d’escollir, i ens n’hem sortit més que victoriosos.

A vegades, es pinta l’expressió “teatre d’aficionats” amb un deix pejoratiu. Jo la reivindico! I tant que en som, d’aficionats! Més, o com a mínim tant, que molts dels qui pugen al Romea, el Poliorama o al TNC. O, ben mirat, potser és cert que l’expressió queda pobra… “Aficionats” és un atribut massa neutre per nosaltres. Les obres del Grup de Teatre Naltrus haurien de ser definides com a “teatre d’apassionats”.

Sempre he recelat dels actors grandiloqüents, que afirmen simpatitzar completament amb els personatges que encarnen. Tota apel·lació al mètode Stanislavski m’ha semblat (i segueix semblant-me) una collonada postmoderna sense cap tipus de valor ni consistència, més enllà de fer esclatar de riure els futurs historiadors del teatre amb sonores riallades.

Allò que no podia imaginar-se, ni poc ni molt ni gens ni mica, és viure la sensació que m’ha generat interpretar l’ Artigues. Talment deixés de ser en Guillem representant un personatge i que aquest visqués una vida pròpia. La mentida feta veritat. La victòria del ser sobre l’esdevenir. I sí, ho admeto… Si jo mateix llegís aquestes mateixes línies fa uns mesos, les titllaria de literatura banal i sentimentalisme carrincló. Suposo que no té massa sentit intentar explicar aquestes sensacions. En qualsevol cas, moltes gràcies per haver-me permès viure-les.

Quedarà molt cínic si afirmo que interpretant l’Artigues m’he sentit com un nen baixant del tobogan? Hi quedarà? Creieu que hi quedarà? Doncs visca el cinisme!

30 d’abril de 2017.

Anuncis