El cosí Pons

Deixa un comentari

scarface_money_power_respect

Els diners dominen el món. 

La societat és, per Balzac, la veritable historiadora; ell es limita a fer-li de secretari. La missió de l’art, escriu en aquest pròleg, no és pas copiar la natura, sinó expressar-la; la missió de l’artista, doncs, consistirà a captar-ne l’esperit, a aprehendre l’ànima i la fisonomia de les coses i dels éssers. Per això, l’escriptor –explica a La pell de xagrí (1831), una de les seves primeres novel·les incorporada retrospectivament al projecte de la Comèdia humana— està obligat a portar al damunt una espècie de mirall concèntric, fruit de la fantasia, reflex de l’univers.

El mirall balzaquià és un mirall actiu que no retrata ni idealitza, sinó que interpreta. La mirada de l’escriptor accentua les línies més crues de la societat i el reflex que en resulta esdevé profundament inquietant, cosa que explica les acusacions d’immoralitat, de sensualisme, de materialisme i de pessimisme que l’autor es va haver de sentir de tots aquells que consideraven que la funció de la literatura és oferir una imatge tranquil·litzadora de món i que es queixaven del descarnament, de la fredor i de la distància amb què Balzac pintava bonapart dels més de dos mil cinc-cents personatges que representen la Comèdia humana. Entre aquests, els protagonistes de La cosina Bette i El cosí Pons, juntament amb El pare Goriot i Eugénie Grandet, constitueixen una excepció. El mateix Balzac parlava d’El cosí Pons i de La cosina Bette com de dues imatges de l’extrema tendresa –la bona fe, l’altruisme, la bondat i l’amistat— que l’escriptor utilitza, això sí, com a contrapunt de tots els personatges que representen, sota formes diferents, el comportament de l’individu en la societat moderna, postrevolucionària; una societat que ha trabucat els valors tradicionals i que no ha sabut fer res més que passar de l’immobilisme social a què obligaven els privilegis de l’antic règim al determinisme absolut del diner en una societat que ofega la mateixa possibilitat d’existència d’aquesta mena de persones.

Sylvain Pons és el típic personatge que la societat moderna relega a la condició d’estrany o de boig: músic, afeccionat al col·leccionisme, freqüentador de brocanters i antiquaris a la recerca de peces de valor artístic i històric, troba gairebé al final de la seva existència solitària una ànima bessona amb la qual pot compartir felicitat i infortuni. Es diu Schmuke, és alemany, músic com ell, un esperit sensible i innocent que l’ajuda a oblidar com és de dur per a una naturalesa afable no poder demostrar l’afecte que sent pels altres, que el rebutgen a causa de la seva aparença i dels típics prejudicis socials. Quan més satisfet està de la companyia de l’amic, un “granet de sorra” comença a burxar-li l’ànima: la seva família li mostra un rebuig tan declarat i ostensible que, del disgust, emmalalteix. A partir d’aquest moment, l’indefens personatge assisteix impotent al joc d’intrigues que el qui l’envolten –des de la portera a un reputat col·leccionista jueu, des del metge que el visita fins als seus familiars més pròxims i hereus legítims de Pons—ordeixen per tal d’enriquir-se amb l’esplèndida col·lecció que, d’altra banda, ningú no és capaç de valorar com tocaria, artísticament.

La història d’aquesta parella d’homes –“trencanous” és el malnom amb què els dos vells músics són coneguts al barri— és una història d’amor, la història d’una amistat sense clivelles, que Balzac utilitza com a pretext per parlar l’un dels problemes que més el preocupen i que més tinta ha fet rajar a la literatura europea moderna: el diners. Heus aquí el motor absolut d’una societat que relega al marge i condemna a la indiferència tots aquells que, com Pons i el seu amic, opten pel món de l’esperit. Qui no respecta les noves regles del joc de la societat burgesa, ras i curt, sucumbeix. La mirada de Balzac sobre aquesta societat és una mirada distanciada i, per això mateix, profundament crítica. En aquest cas, la distància prové de l’ “extrema tendresa” amb què són tractats aquests personatges per part d’una veu narrativa que tradueix fidelment el punt de vista de l’autor. Balzac escrivia, en una carta del 28 de juny de 1846 a la que estava a punt de ser la seva muller, Madame Hanska, que per a ell El cosí Pons era una d’aquelles obres d’art de simplicitat “excessiva” que conté, en canvi, “tot el cor humà”. El fet que aquesta sigui la darrera novel·la de Balzac, el qual va deixar en morir amb només cinquanta-un anys molts projectes inacabats, ens la fa veure com una mena de testament literari de l’autor de la Comèdia humana, que porta fins a les darreres conseqüències la capacitat de Balzac de traduir a través de la ficció, de la construcció d’un món al·legòric, allò més essencial de la realitat.

Margarida Casacuberta

Ell?

Deixa un comentari

Estimat amic, no ho entens? No m’estranya. Et penses que m’he tornat boig? Potser m’hi he tornat una mica, però no per les raons que t’imagines.

Sí. Em caso. Vet-ho aquí.

I això que les meves idees i les meves conviccions no han canviat. Trobo que la unió legal és una ximpleria. Estic segur que de cada deu marits n’hi ha vuit de cornuts. I no es mereixen cap altra cosa per haver comès l’estupidesa d’encadenar la seva vida a la d’algú altre, per haver renunciat a l’amor lliure, que és l’única cosa bona i alegre del món, per haver tallat les ales a la fantasia que ens impulsa constantment cap a totes les dones, etc., etc. Em sento més incapaç que mai d’estimar una sola dona, perquè jo sempre estimaria també totes les altres. M’agradaria tenir mil braços i mil llavis, mil… temperaments per ser capaç d’abraçar un exèrcit d’aquests éssers que són alhora encantadors i insignificants.

I, tot i això, em caso.

presencia

Hi afegeixo que amb prou feines conec la que serà la meva dona. Només l’he vist quatre o cinc vegades. Sé que no em desagrada; amb això en tinc prou per al que la vull. És baixa, rossa i grassa. Demà passat, desitjaré amb passió una dona alta, morena i prima.

No és rica. Pertany a una família mitjana. És una noia jove com n’hi ha tantes, aptes per al matrimoni, sense virtuts ni defectes visibles, que formen part de la burgesia corrent. Diuen d’ella: «La senyoreta Lajolle és ben maca.» Demà diran: «És molt maca, la senyora Raymon.» En fi, que pertany a la legió de noies honestes amb les quals estaries encantat de casar-te fins al dia que descobrissis que justament prefereixes totes les altres dones a aquella que has triat.

Llavors ¿per què em caso?, diràs.

Amb prou feines m’atreveixo a confessar-te la raó estranya i inversemblant que m’impulsa a aquest acte insensat.

Em caso per no estar sol.

No sé com dir-ho, com fer-me entendre. Et faré llàstima i em menysprearàs, de tan penós que és el meu estat d’ànim.

No em puc quedar sol a les nits. Vull sentir algú a prop meu, a tocar, un ésser que parli, capaç de dir alguna cosa, el que sigui.

Vull poder interrompre-li el son, fer-li una pregunta qualsevol de cop i volta, una pregunta estúpida per sentir una veu, per notar que casa meva està habitada, per notar que allà hi ha una ànima desperta, un cap que funciona, per veure, si tot d’un plegat encenc l’espelma, una cara de persona al meu costat…, perquè… perquè… (em fa vergonya confessar-ho)… perquè tot sol tinc por.

Ai! Encara no m’entens, tu.

Més

Deixa’m. Marcelle Sauvageot

Deixa un comentari

“Quan fas sermons no m’agrades; em vénen ganes de badallar”, escriu Sauvageot a “Laissez-mou”. Una obra autobiogràfica sobre l’amor violentat per la tubercolosis. 

LEAVE ME

“En això hi veus una prova d’amor,¿no?”.  El ritme del tren escandia aquesta frase sense descans. Tenia fred; mirava de dormir, arraulida en un racó. Quin fred que tenia. ¿Per què havia sortit aquell tren? L’angoixa que sents quan has comès una bestiesa m’oprimia el cor; havia abandonat una felicitat fràgil per tornar al sanatori; era absurd. Aquelles últimes setmanes havia estat força contenta; segur que ara, en compensació, m’assaltaria una gran tristesa.

“En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”. Tornava a veure el rostre turmentat que em deia aquesta frase el vespre del dia anterior. I tornava a veure, alhora, aquell mateix rostre a tocar del meu, amb grans llàgrimes als ulls, dient-me: “Si ens casem, m’enganyaràs…” M’hauria agradat que l’escena es repetís per acariciar aquell cap i dir: “No, no t’enganyaré”. Però els fets no es repeteixen; i aquesta frase no l’hauria dit, per què no sé parlar quan toca ni en el to apropiat. M’emociono massa, i em torno freda per no abandonar-me a l’emoció. ¿Com es oot fer sentir tot el trasbals que produeix una emoció en el mateix instant en què té lloc? Agafem el son amb aquesta frase dolça com una cançó de bressol: “En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”. Et faig arribar un petó amb el vent. Si m’estimes, em curaré.

I, quan estigui curada, veuràs com tot va bé. Puc parlar-te amb el cor a la mà perquè no et tinc al davant. No hi estic acostumada, i em sembla que hagi d’estar prohibit; és meravellós. ¿Creus que algun dia et podré parlar amb el cor a la mà? Quan estigui curada ja no et semblarà que tinc mal caràcter. Estic malalta. Em vas dir que els malalts s’esforçaven per ser més dolços amb la gent que els envoltada, i me’n vas donar uns quants bons exemples. Quan fas sermons no m’agrades; em vénen ganes de badallar; i, si em fas retrets, vol dir que no t’agrado tant: em compares amb altres. Els malalts són dolços, però jo estic esgotada; dedico totes les forces a tirar endavant i a dir “gràcies” als qui no entenen res. Tu, però, ¿tenies necessitat que et digués “gràcies?” Tu no entens res perquè no saps res. Et vaig demanar de quin humor estaries si es passessis ni que fos vuit dies sense dormir. Em vas respondre que no et passava mai, però que no devia ser agradable. És evident que no entens res. Jo, en canvi, ho sé tot: quan érem al camp no hi estaves de gust; t’hauria agradat ser a París, que és on era la teva amiga. Tenies pressa per tornar, i em trobaves carregosa. Era una cosa més que es girava contra els meus desitjos, perquè em vaig pensar que et donava una alegria demanant-me que vinguessis. A París ets molt més simpàtic, i em trobes molt més simpàtica… perquè hi és ella. D’altra banda, els malalts no t’agraden. Em fa l’efecte que tu optaries perquè se’ls tanqués, perquè se’ls suprimís. T’aniria bé estar malalt.

“En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”.  ¿Què s’ha de pensar d’aquesta frase? Sé que ja no m’estimes. Amb quin còmic escrúpol evitar dir-me: “T’estimo!” No m’has promès res; però m’hauria anat molt bé, ara que estic sola i me’n vaig lluny, poder-me apuntalar en el teu amor amb confiança. Em fa falta: m’agradaria trobar-lo quan torni curada. Per a algú malalt, que veu totes les altres coses com un substitutiu momentani i sense eficàcia, la seguretat que algú el continua estimant i esperant és una gran benedicció: té la sensació que la vida que ha deixat percep la seva absència. No pot imaginar-se un futur nou; feble, i colpit per la ruptura brutal amb el passat, només demana al “després” que sigui millor de com era abans.

M’agradaria conservar dintre meu, com un talismà, el record d’ahir al vespre. Tanquem els ulls perquè la il·lusió torni. S’ha de fer igual que en somnis: no moure’s. T’estimo.

Marcelle Sauvageot, Laissez-moi (1930)

Entre els dubtes, la certesa

Deixa un comentari

La problemàtica, en les novel·les de Balzac i Stendhal, sempre és la mateixa. Un jove ambiciós es debat entre els seus amors desinteressats, i la necessitat imperiosa que té per escalar socialment. Per fer-ho, no dubtarà en usar les armes que convingui, entre les quals l’amor és la més poderosa. “La hipocresia em glaça fins i tot en l’amor”, pensa Fabrici en el següent fragment, extret de La cartoixa de Parma.  Si no sou prou madurs per tenir el cor podrit, us recomano la seva lectura.

la_chartreuse_de_parme

La felicitat el dugué a un enaltiment de pensaments força aliè al seu tarannà; ell, que era tan jove, es mirava els esdeveniments de la vida com si ja n’hagués arribat a la ratlla final. “Cal reconèixer-ho, d’ençà que he arribat a Parma—es digué al capdavall després d’unes quantes hores de somieigs deliciosos—no he conegut pas cap joia tranquil·la i perfecta, com la que trobava a Nàpols quan galopava pels camins de Vomero o seguia les ribes de Misseno. Tots els interessos, tan complicats, d’aquella petita cort tan maligne… No trobo pas cap plaer en el fet d’odiar, fins i tot em sembla que fóra un goig ben trist per a mi el d’humiliar els meus enemics, en el cas que en tingués; però no tinc pas cap enemic… Compte!—es digué tot d’una—tinc un enemic, Giletti… Quina cosa més estranyà—pensà—; el plaer que em donaria veure que aquest home tan lletjot anava a mal borràs és molt més durabe que n pas el gust tan ventís que tenia per la petita Marietta… No, Marietta no val pas tant, ni de bon tros, com la duquesa d’A…, la qual jo estava obligat a estimar, a Nàpols, perquè li havia dit que n’estava enamorat. Déu meu! Quants cops no m’ he avorrit durant les llargues cites que em concedia aquella bonica duquessa; mai no s’ha esdevingut res de semblant a la cambreta que feia de cuina en la qual la petita Marietta m’ha rebut dos cops, i un parell de minuts cada cop.

>> I, valga’m Déu! Quina mena de menges endrapa aquesta gent? Fa caure l’ànima als peus! Els hauria hagut de donar, a ella i a la mammaci, una pensió de tres bistecs pagadors cada dia… La petita Marietta—afegí—em distreia dels pensaments malignes que e donava el veïnatge d’aquella cort.

>> Potser hauria fet bé adoptant la vida de cafè, com diu la duquessa; sembla que es decantava per això, i té molt més de senderi que no pas jo. Gràcies als seus benifets, o tal vegada només amb aquella pensió de quatre mil francs i aquell fons de quaranta mil invertits a Lió que la mare em destina, sempre tindria un cavall i uns quants escuts per fer excavacions i formar una col·lecció. Com que em sembla que no arribaré a conèixer l’amor, sempre trobaré en tot això grans fonts de felicitat; m’agradaria abans de morir, tornar a veure el camp de batalla de Waterloo, i provar de reconèixer la praderia en la qual vaig ser tan alegrement tret del meu cavall i assegut per terra. Un cop hagués fet aquest pelegrinatge, tornnaria sovint en aquest llac sublim; no es pot pas veure res de més bonic, en aquest món, si més no per al meu cor. A què treu capa anar-se’n tan lluny en percaça de la felicitat, la tinc aquí, tocant a mà mateix!

>>Ah!—es digué Fabrici, com a objecció—, la policia em bandeja del llac de Como, però jo sóc més jove que la gent que dirigeix les escomeses d’aquesta policia. Aquí—afegí rient—, no trobaria pas cap duquesa d’A…., sinó una d’aquestes noietes d’aquí sota, que arrangen flors per terra, i, si he de dir la veritat, l’estimaria igualment: la hipocresia em glaça fins i tot en l’amor, i les nostres grans senyores cerquen efectes massa sublims. Napoleó els ha donat idees de bons costums i de constància.

>> Diantre!—es digué tot d’una, enretirant el cap de la finestra, com si tingués por de ser reconegut tot i l’ombra de l’enorme ventalla de fusta que protegia les campanes de la pluja—, vet ací que arriben guàrdies en uniforme de gala.>>. Efectivament, deu guàrdies, quatre dels quals eren sots-oficials, treien el cap per la part de dalt del carrer gran del poble. El sergent de cavalleria els anava repartint, de cent en cent passes, al llarg del trajecte que havia de recórrer la processó. “Aquí, tothom em coneix; si em veuen, em porten de pet de les ribes del llac de Como a l’Spielberg, on em lligaran a cada cama una cadena que pesarà cent deu lliures: i quin dolor, per a la duquessa!”.

Stendhal. 1830

Un minut més. 

“Al poble, per a l’avi”

Deixa un comentari

Vanka Jukov, un xiquet de nou anys encomanat tres mesos enrere al sabater Aliakhin perquè n’aprengués l’ofici, la nit de Nadal no se’n va anar a dormir. Va esperar-se que els amos i els aprenents se n’anassen a la missa del gall, va agafar de l’armari un flascó de tinta i una ploma amb el tremp rovellat, va parar al seu davant un full de paper arrugat i es va disposar a escriure. Abans de fer la primera lletra, va esguardar unes quants vegades, amb por, les portes i les finestres, i va mirar de reüll la icona; a banda i banda s’estenien tot de prestatges amb formes. Va fer un sospir entretallat. El full era damunt del banc i ell estava de genolls al seu davant.

«Estimat avi, Konstantin Makàritx—va escriure—, t’escric una carta. Et desitge un bon Nadal i que nostre Senyor t’òmpliga de coses bones. No tinc pare ni mare, només em quedes tu.»

Vanka va girar la vista cap a la finestra fosca, on centellejava el reflex de la seua espelma, i va representar-se amb una gran vivor l’avi Konstantin Makàritx, que treballava de vigilant de nit per als senyors Givariovikh. Era un vellot d’uns seixanta-cinc anys, menut i escanyolit, però ràpid i actiu com no n’hi havia d’altre, amb el rostre tothora rialler i els ulls de borratxo. De dia dormia a la cuina dels criats o feia broma amb les cuineres; de nit, però, embolicat amb una àmplia pellissa, rondava pels volts de la finca fent sonar la matraca. Al seu darrere, capcots, caminaven el vell gos Kaixtanka i el gosset Anguila, anomenat així perquè era negre i tenia un cos llarg com el d’una mostela. Aquest Anguila, submís i dolç fora mida, es mirava els coneguts i els estranys amb la mateixa tendresa, tot i que feia de mal fiar; sota aquesta submissió i humilitat, s’hi amagava la més astuta malícia. Ningú millor que ell sabia acostar-se d’amagat i mossegar la cama a algú, infiltrar-se al rebost o furtar un pollastre a un camperol. Més d’una vegada li havien trencat les potes del darrere, l’havien penjat un parell de voltes, i cada setmana l’atonyinaven fins a deixar-lo més mort que viu, però sempre se n’havia sortit.

Probablement ara l’avi s’està dret a la portalada, amb els ulls arronsats de mirar les finestres de color vermell refulgent de l’església del poble, i fa broma amb el servei tot tamborinant amb les botes. Duu la matraca lligada al cinturó, alça les mans, s’arronsa de fred i esclafint una rialla de vell, tan aviat pessiga la minyona com la cuinera.

—Què, un poquet de rapè?—diu oferint la tabaquera a les dones, que ensumen i esternuden. L’avi s’entusiasma una cosa de no dir, esclata en un riure alegre i crida:

—Ajut! Que Déu ens empare!

Fins i tot donen rapè als gossos. Kaixtanka esternuda, sacsa el morro i, tot ofès, s’enretira. L’Anguila, però, per llagoteria no esternuda i remena la cua.

Fa un temps esplèndid: un aire serè, límpid i fresc. La nit és fosca, però es pot veure tot el poble amb les teulades blanques i els dolls de fum eixint de les xemeneies, els arbres argentats de gebre i els munts de neu. Tot el cel és un alegre sembrat d’estrelles parpellejants, i la Via Làctia es veu tan ben perfilada com si amb motiu d’una festa l’hagueren rentada i fregada amb neu.

Vanka sospirà, sucà la ploma i continuà escrivint:

«Ahir vaig rebre. L’amo em va arrossegar pels cabells fins al pati i em va pegar amb la corretja, perquè mentre gronxava el seu fill al bressol em vaig adormir sense voler. A més, aquesta setmana la mestressa em va manar que netejara un areng, però jo vaig començar per la cua i ella va agafar l’areng i em va pegar amb ell als morros. Els aprenents es riuen de mi, m’envien a la taverna perquè els porte vodka i em manen que li robe cogombres a l’amo, i llavors l’amo em pega amb el que té més a mà. I de menjar, no n’hi ha gota. Al dematí em donen pa; per dinar, farinetes, i al vespre, una altra volta pa, i res de te ni de sopes, perquè s’ho mengen tot els amos. Em fan dormir a les golfes, i quan el seu nen plora, llavors no puc dormir gens i gronxe el bressol. Avi estimadet, per l’amor de Déu, treu-me d’aquí i porta’m a casa, al poble, que això és un infern… t’ho demane de genolls, sempre pregaré per tu, emporta-te’m d’aquí o em moriré…»

Vanka va tòrcer la boca, es va refregar els ulls amb el puny tot negre i va sanglotar.

«Et picolaré el tabac—continuà—, pregaré per tu i si mai faig res, llavors pega’m, estomaca’m sense miraments. Però si és que pateixes perquè no tinc ofici ni benefici, demanaré per l’amor de Déu d’anar a netejar sabates a ca l’administrador o aniré a fer de sagal en lloc del Fedka. Avi estimadet, aquí només m’espera la mort. Volia anar corrent al poble, però no tinc sabates i em fa por glaçar-me. A canvi de tot això, quan siga gran et donaré menjar, no deixaré que ningú es riga de tu, i quan et mores resaré pel descans de la teua ànima, igual que per ma mare Pelagueia.

Moscou és una ciutat gran. Totes les cases són de senyors i hi ha molts cavalls, però no hi ha bens, i els gossos no són dolents. Aquí els nens no porten l’estrella de Nadal i no deixen que ningú cante al cor de l’església, i una vegada vaig veure a l’aparador d’una botiga que venien uns hams amb la llinya ja posada que serveixen per a qualsevol peix, són molt forts; fins i tot n’hi havia un que aguantaria un silur de quinze quilos. També vaig veure unes botigues que totes les escopetes eren com les dels senyors, o siga, que gairebé segur que cadascuna valia uns cent rubles… A les carnisseries hi ha galls salvatges, becades i llebres, però el lloc on les cacen, els botiguers no te’l diuen. Avi estimadet, i quan a casa dels senyors posen l’avet amb les llepolies, agafa’m una nou daurada i amaga-la al cofret verd. Demana-li-la a la senyora Olga Ignàtevna, dis-li que és per a Vanka.»

nen sortint del marc

Vanka exhalà un sospir convulsiu i de nou clavà els ulls a la finestra. Va recordar que l’avi sempre anava a buscar l’avet dels senyors al bosc i se l’emportava amb ell. Quins temps tan alegres! L’avi cridava d’alegria, i el gel cruixia i semblava que cridava, i Vanka també cridava. Normalment, abans de talar l’avet, l’avi es fumava una pipa, ensumava tabac una bona estona, i, de tant en tant, es reia de Vànuixka, que estava glaçat… Els joves avets, coberts de gebre, s’alçaven immòbils esperant a qui arribaria l’hora. Vés a saber d’on, pels munts de neu sortia una llebre volant com una fletxa… L’avi no es podia estar de cridar:
—Agafa-la, agafa-la… agafa-la! Ah, aquest diable cuatallada!

L’avi arrossegava l’avet abatut fins a casa dels senyors, i allà el guarnien. Qui més s’hi escarrassava era la senyora Olga Ignàtevna, la preferida de Vanka. Quan encara era viva Pelagueia—la mare de Vanka—i servia de cuinera a casa dels senyors, Olga Ignàtevna donava al nen confits de fruites i, com que no tenia res a fer, el va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar fins a cent i fins i tot a ballar la quadrilla. Quan Pelagueia va morir, però, van enviar l’orfe Vanka a la cuina del servei, junt al seu avi, i d’allà a Moscou, a cal sabater Aliakhin…

«Vine, avi estimat—prosseguí Vanka—, t’ho demane per Déu, emporta-te’m d’aquí. Tingues pietat de mi, d’aquest orfe desgraciat, perquè tothom em pega, i tinc una fam que em mor, i m’enyore moltíssim, sempre plore. Fa poc l’amo em va clavar una garrotada al cap amb una forma que vaig caure, i amb feines i treballs vaig refer-me. La meua vida no val res, pitjor que la de qualsevol gos… Dóna records a Alona, a Iegorka el tort i al cotxer, però la meua harmònica, no la dones a ningú. Avi estimadet, vine. El teu nét.»

Vanka va doblegar en quatre el full escrit i l’introduí en un sobre que havia comprat la vespra per un copec… S’ho va rumiar una estona, va sucar la ploma i va escriure-hi l’adreça:

“Al poble, per a l’avi.”

Després es va gratar, s’ho va repensar i hi afegí: “Konstantin Makàritx.”

Satisfet que no l’hagueren destorbat mentre escrivia, es va calar la gorra; no es va posar la pellissa, i va córrer al carrer en cos de camisa. Els dependents de la carnisseria, a qui el dia abans havia consultat, li havien dit que les cartes es ficaven a les bústies, i de les bústies es repartien arreu del mon en cotxes de correus amb campanetes dringadisses conduïdes per cotxers borratxos. Vanka va córrer fins a la primera bústia i va ficar la preada carta dins la ranura…

Abaltit per dolces esperances, una hora més tard dormia profundament… Va somiar una estufa; sobre l’estufa seia el seu avi, amb els peus descalços penjant, llegint la carta a les cuineres… Prop de l’estufa passava l’Anguila remenant la cua…

Anton Txékhov

Traducció d’Enric Iborra a la web “La serp blanca”

Les joies

Deixa un comentari

joies

El senyor Lantin la va conèixer en una recepció a casa del cap segon de la seua oficina, i l’amor el va atrapar en la seua xarxa.

Era filla d’un recaptador de contribucions de província, que havia mort feia anys. Havia vingut de seguida a París amb sa mare, que es relacionava amb algunes famílies burgeses del seu barri amb l’esperança de casar-la.

Eren pobres i honrades, tranquil·les i dolces. La xica semblava el model perfecte de la dona honesta, tal com la somiaria un jove assenyat per confiar-li la seua vida. La seua bellesa modesta tenia un encant de pudor angelical i el somriure imperceptible que no li abandonava els llavis semblava un reflex del seu cor. Tot el món en cantava les lloances. Tots els qui la coneixien no es cansaven de repetir: “Feliç qui se la quede. No en podria trobar de millor.”

El senyor Lantin, que aleshores era oficial primer  en el ministeri de l’Interior, amb tres mil cinc-cents francs anuals de sou, la va demanar per esposa i s’hi va casar.

Va ser amb ella increïblement feliç. Ella administrava la casa tan hàbilment que semblaven viure amb luxe.Tenia pel seu marit tota mena d’atencions, de delicadeses i de tendreses. El seu encant era tan gran que, sis anys després d’haver-la coneguda, ell encara l’estimava més que al principi.

Només li’n desagradaven dues coses: el seu gust pel teatre i per les joies falses. Les seues amigues —ella coneixia  algunes dones d’empleats modestos—, li regalaven sovint localitats per a les obres d’èxit, fins i tot per a les estrenes; i ella portava el seu marit, tant sí com no, a aquestes  diversions, que el fatigaven horriblement després de la seua jornada de treball. Finalment, li va pregar que anara a les representacions amb alguna senyora coneguda, que l’acompanyaria a casa després de la funció. Va tardar molt a cedir, ja que no trobava correcta aquesta proposició del seu marit. Al final s’hi va decidir, per complaure’l, i ell se’n va alegrar moltíssim.

Aquest gust pel teatre va despertar ben aviat en ella el desig d’engalanar-se. Els seus vestits van continuar sent senzills, sempre de bon gust, certament, però modestos. La seua gràcia dolça, la seua gràcia irresistible, humil i somrient, semblava prendre un atractiu nou amb aquesta senzillesa, però va agafar el costum de penjar-se a les orelles dues grosses pedres de vidre, que semblaven diamants, i portava també collars de perles falses, braçalets de bijuteria i pintes adornades amb cristalls de colors, que imitaven pedres fines.

El seu marit, disgustat per aquesta afecció a la bijuteria, li deia sovint:

—Estimada, la que no pot comprar joies veritables, ha de lluir la seua bellesa i la seua gràcia, que són les millors joies.

Però ella somreia dolçament i contestava:

—Què vols? M’agrada. És el meu vici. Ja sé que tens raó; però no ho puc evitar. M’agraden molt les joies!

I feia rodar entre els dits els collars de perles, i relluir els cristalls tallats, mentre deia:

—Mira que ben fets estan. Semblen de debò.

Ell somreia, dient:

—Tens gustos de gitana.

De vegades, a la nit, quan es quedaven al costat del foc, ella deixava sobre la taula on prenien el te la capsa de tafilet on guardava la “quincalla”, com en deia el senyor Lantin, i examinava aquestes joies d’imitació amb una atenció apassionada, com si assaborira algun plaer secret i profund. S’entossudia a posar un collar al coll del marit, es posava a riure amb totes les ganes i exclamava:

—Que graciós estàs!

Després se li llançava als braços i el besava bojament.

Una nit d’hivern, en eixir de l’òpera, va tornar a casa tota tremolant de fred. A l’endemà tossia. Vuit dies després va morir d’una pulmonia.

Lantin per poc que no la segueix a la tomba. La seua desesperació va ser tan gran que els cabells se li van fer blancs en un mes. Plorava del matí a la nit, amb l’ànima esgarrada per un sofriment intolerable, obsedit pel record, pel somriure, per la veu, per tot l’encant de la morta.

El temps no li va calmar el dolor. Sovint, en les hores d’oficina, mentre els seus companys parlaven un poc de les coses del dia, les galtes se li inflaven de sobte, se li arrufava el nas i els ulls se li omplien d’aigua; feia una ganyota horrible i es posava  a sanglotar.  Havia mantingut intacta l’habitació de la seua companya, on es tancava cada dia per pensar en ella; tots els mobles, els seus vestits i tot, continuaven en el mateix lloc, com ella els havia deixat.

Però la vida se li feia difícil. El sou, que en mans de la seua dona bastava per a totes les necessitats de la casa, era, ara, insuficient per a ell sol. Es preguntava amb estupor com s’ho havia fet ella per comprar sempre vins excel·lents i menjars delicats que ara ja no es podia permetre amb els seus modestos recursos.

Va contreure alguns deutes i prompte es va veure reduït a la pobresa. Un matí, trobant-se sense un franc a la butxaca setmana abans d’acabar el mes, va pensar a vendre alguna cosa. De seguida li va venir el pensament de desfer-se de la “quincalla” de la seua dona, ja que en el  fons del cor havia guardat  rancor contra aquestes falsificacions que sempre l’havien irritat. La seua vista, fins i tot, li malmetia una mica el record de la seua estimada.

Va regirar una bona estona el munt de bijuteria que ella havia deixat, ja que n’havia continuat comprant fins als últims dies de la seua vida; quasi cada vesprada venia amb una joia nova. Al final es va decidir pel gran collar que ella semblava preferir, i que podia valdre molt bé, pensava Lantin, sis o vuit francs, ja que era veritablement d’un treball molt fi per a ser fals.

Se’l va ficar a la butxaca i se’n va anar al ministeri seguint els bulevards, buscant una joieria que li inspirara confiança. Al final en va veure una i hi va entrar, una mica avergonyit d’exposar així la seua misèria, intentant vendre una cosa de tant poc valor.

—Senyor —va dir al comerciant-, voldria saber  quant pot valdre açò.

L’home va agafar el collar, el va examinar, li va donar voltes, el va sospesar, va agafar una lupa, va cridar el seu dependent, li va fer algunes indicacions en veu baixa, va posar el collar sobre el taulell i el va mirar de lluny per observar-ne l’efecte.

El senyor Lantin, molest per totes aquestes cerimònies, anava a obrir la boca per dir. “Oh, ja sé que açò no val res”, quan el joier va declarar:

—Senyor, aquest collar val de dotze a quinze mil francs; però només podria comprar-lo si m’informeu exactament de la seua procedència.

El viudo va obrir uns ulls enormes i es va quedar amb la boca oberta, sense entendre res. Al final va balbucejar:

—Dieu… Esteu segur?

L’altre va atribuir la sorpresa a una altra cosa i va afegir secament:

—Podeu veure si algú us en dóna més. Per a mi, açò val, com a màxim, quinze mil. Torneu, si no trobeu una oferta millor.

El senyor Lantin, completament sorprès, va arreplegar el collar i se’n va anar. Sentia una necessitat confusa de reflexionar sol. Una vegada fora, li van entrar ganes de riure i es va dir: “Quin imbècil! Quin imbècil! Si li haguera pres la paraula…. Quin joier, que no sap distingir una joia falsa d’una de veritable!”

I va entrar en una altra joieria del carrer de la Pau. De seguida que va veure el collar, el joier va exclamar:

—Ah, caram! El conec molt bé, aquest collar; el van comprar ací.

El senyor Lantin, atordit, va preguntar:

—Quant val?

—Bé, el vaig vendre per vint-i-cinc mil francs. Estic disposat a comprar-li’l per divuit mil, quan m’indiqueu, d’acord amb  les prescripcions legals, com ha arribat a la vostra possessió.

Aquesta vegada, el senyor Lantin es va asseure, paralitzat per la sorpresa.

—Però…, però, examineu-lo atentament, senyor, fins ara havia pensat que era…. fals.

El joier va preguntar:

—Em podeu dir el vostre nom?

—Naturalment. Em dic Lantin, treballe en el ministeri de l’Interior i visc al carrer dels Màrtirs, número 16.

El joier va obrir els seus llibres, va buscar i va dir:

—En efecte, aquest collar va ser enviat a l’adreça de la senyora Lantin, carrer dels Màrtirs, número 16, el 20 de juliol de 1876.

Els dos homes es miraren als ulls.Lantin, totalment desconcertat. El joier, olorant-se un lladre. Aquest últim va dir:

—Voleu deixar-me en dipòsit aquesta joia durant vint-i-quatre hores només? Us en faré un rebut.

El senyor Lantin va balbucejar:

—Sí, es clar.

I va eixir doblegant el paper, que es va ficar a la butxaca.

Després va creuar el carrer, va caminar fins que es va adonar que s’havia equivocat de direcció, va tornar cap a les Tulleries, va passar el Sena, va veure que s’equivocava de nou, va retrocedir fins als Camps Elisis sense cap idea clara al cap. S’esforçava a raonar, a comprendre. La seua dona no havia pogut comprar un objecte de tant de valor. És clar que no. Però, aleshores, era un regal! Un regal! Un regal de qui? Per què?

Es va aturar i es va quedar immòbil enmig de l’avinguda. El dubte horrible el va assaltar. Ella? Però aleshores totes les altres joies també eren regals! Li va semblar que el terra tremolava; que un arbre, davant d’ell, li queia al damunt. Va estendre els braços i va caure sense sentits. Va recobrar el coneixement en una farmàcia on uns que pasaven l’havien portat. Va fer que el portaren a sa casa i s’hi va tancar. Fins a la nit va plorar desesperadament, mossegant un mocador per no cridar. Després es va gitar vençut per la fatiga i la tristesa, i va dormir amb un son pesat.

Un raig de sol el va despertar i es va alçar a poc a poc per anar a l’oficina. Era dur treballar després d’unes emocions semblants. Va escriure al seu cap, demanant-li que l’excusara.  Després va recordar que havia de tornar a la joieria, i la vergonya el va enrojolar. Va estar-se molt de temps reflexionant. De tota manera, no podia deixar d’arreplegar el collar. Es va vestir i va eixir.

Feia bon temps; el cel blau s’estenia sobre la ciutat, que semblava somriure. Alguns vianants passejaven ociosament, les mans a les butxaques. Lantin va pensar en veure’ls: “Feliç qui té diners! Amb diners un es pot llevar de damunt les tristors, anar on vol, viatjar, distreure’s! Oh, si jo fóra ric!”

Va notar que tenia gana; no havia menjat des de feia més d’un dia. Però tenia les butxaques buides i va recordar-se del collar. Divuit mil francs! Divuit mil francs! Era una fortuna!

Va arribar al carrer de la Pau i va començar a passejar-se amunt i avall per la vorera d’enfront de la joieria. Divuit mil francs! Vint vegades va estar a punt d’entrar-hi; però la vergonya l’aturava sempre. Tenia gana, de tota manera, molta gana, i ni un franc. S’hi va decidir bruscament, va creuar el carrer corrents per no tenir temps de pensar i es va precipitar en la joieria.

El propietari el va veure de seguida i li va oferir un seient amb un somriure educat. Els dependents miraven de reüll Lantin, amb els ulls i els llavis enriolats. El joier li va dir:

—Senyor, ja m’he informat, i si esteu encara en la mateixa disposició, puc pagar-vos la suma que us vaig proposar.

Lantin va balbucejar:

—Sí, és clar.

El joier va treure d’un calaix divuit bitllets de mil francs, els va comptar i els va lliurar a Lantin, que va signar un rebut i es ficar amb  mà tremolosa els diners a la butxaca. Quan ja se n’anava, es va girar cap al joier, que continuava somrient, i, abaixant els ulls, va dir:

—Tinc… tinc altres joies… que m’han arribat… pel mateix conducte. Voldria comprar-me-les també?

El comerciant es va inclinar:

—Naturalment, senyor.

Un dels dependents va eixir de la tenda per riure a cor què vols; un altre es va mocar amb força. Lantin, impassible, enrogit i greu, va dir:

—Vaig a portar-vos-les.

I va agafar un fiacre per anar a per les joies. Quan va tornar a la joieria, una hora més tard, encara no havia desdejunat. Es van posar a examinar les joies una per una, valorant-ne el preu. Quasi totes procedien d’aquella mateixa joieria. Lantin, ara, discutia els preus, s’enfadava, exigia que li ensenyassen els comprovants de les factures, i parlava cada vegada més alt a mesura que la suma pujava.

Les grosses arracades de brillants valien vint mil francs; els braçalets, trenta-cinc mil; els fermalls, anells i medallons, setze mil; un adreç de maragdes i de safirs, catorze mil; un solitari amb una cadena d’or, quaranta mil. Tot plegat pujava a cent noranta-sis mil francs.

El joier va remarcar amb sornegueria:

—Aquesta persona invertia tots els estalvis en joies.

Lantin va afirmar  greument:

—És una manera com qualsevol altra d’invertir els diners.

I se’n va anar, després d’haver acordat amb el joier que, a l’endemà, tindria lloc un peritatge per comprovar la taxació.

Quan es va trobar al carrer, va mirar la columna Vendôme amb ganes d’enfilar-s’hi com si fóra un pal de cucanya. Se sentia lleuger i hauria botat per damunt de l’estàtua de l’Emperador col·locada allà dalt.

Va esmorzar en Voisin i va beure vi d’una ampolla de vint francs. Després va prendre un fiacre i va fer una volta pel Bois. Mirava la gent amb un cert menyspreu, oprimit pel desig de cridar als qui passaven: “Sóc ric! Tinc dos-cents mil francs!”

Es va recordar de l’oficina. S’hi va fer portar, va entrar al despatx del seu cap i li va manifestar:

—Senyor, vinc a presentar-vos la meua dimissió. Acabe de rebre una herència de tres-cents mil francs.

Va encaixar la mà als seus antics companys i els va confiar els seus projectes de cara al futur. Després, va dinar al Café Anglés. Es va asseure al costat d’un senyor que li va semblar distingit, no va poder resistir la temptació de referir-li, amb una certa complaença, que acabava d’heretar quatre-cents mil francs.

Per primera vegada a la vida no es va avorrir al teatre i va passar la nit amb dones.

Sis mesos més tard es va tornar a casar. La seua segona dona era molt honesta, però tenia un caràcter difícil. El va fer patir molt.

Guy de Maupassant, 1883.

Traducció d’Enric Iborra a la web “La serp blanca”

El conte del geperut, la tintorera i el prevere

Deixa un comentari

La bella bugadera de Portillon—les—Tours, una facècia de la qual ja ha estat consignada en aquest llibre, era una dona dotada de tanta malícia com si hagués robat la de sis preveres o de tres dones almenys. No li mancaven los xicots, i en tenia tants que haguéreu dit, veient-los al voltant d’ella, que eren abelles que volien tornar al rusc al vespre. Un vell tintorer de sederia, que vivia al carrer Montfumier i hi posseïa una casa d’escandalosa riquesa, venint del seu clos de la Grenadière, situat sobre la bella ribera de Saint-Cyr, passava a cavall davant Portillon per guanyar lo pont de Tours. Llavors, amb la càlida vesprada que feia, fou encès per un per un desig foll en veure la bella bugadera assegura sobre el llindar de la porta. Com que somiava aquesta xicota alegre des de feia molt temps, prengué la resolució de fer-ne sa muller; i aviat de llavanera esdevingué tintorera, bona ciutadana de Tours, amb randes, roba bina, mobles a dojo, i fou feliç, a pesar del tintorer; perquè en sabia molt, d’estovar-lo. Lo bon tintorer tenia per compare un fabricant de màquines de seria, el qual era de talla petita, geperut de per vida i ple de dolenteria. Així, el dia de les noces, digué al tintorer:

–Has fet bé de casar-te, compare, tindrem una dona bonica…

I mil acudits verds i murris com és costum de dir als casats.

De fet, lo dit geperut cortejà la tintorera, qui, per la seva natura, estimant poc los hòmens mal constituïts, es posà a riure de les requestes del mecànic, i l’escarní molt amb les seves molles, los seus enginys i altres bitlles de què tenia ben plena la seva botiga. En fi, la gran amor del dit geperut no es descoratjava per res, i esdevingué tan feixuc per a la tintorera que ella es decidí a guarir-la amb mil males passades. Un vespre, després de les sempiternals persecucions, ella digué al seu enamorat que vingués a la porta petita de la casa; i que, cap a mitjanit, li obriria tots els forats. Ara notau que això fou en una bella nit d’hivern; lo carrer de Montfumier donava al Loira; i, en aquest forat de la ciutat, s’acanalaven, fins i tot a l’estiu, vents que picaven com un centenar d’agulles. Lo bon geperut, ben embolicat dins lo mantell, vingué sens falta, i es passejava per a mantenir-se calent esperant l’hora. Cap a mitjanit estava mig congelat, rondinava com trenta-dos diables agafats en una estola, i anava a renunciar a la seva felicitat, quan una llum feble s’escolà per les escletxes dels finestrals i davallà fins a la porta petita.

–Ah!, és ella!…—féu ell.

I aquesta esperança el rescalfà. Llavors s’arrapà a la porta, i sentí una veu fluixa.

–¿Sou vos?—li digué la tintorera

–Sí!

–Tossiu, que ho puga veure…

Lo geperut es posà a tossir:

–No sou vós.

Llavors lo geperut digué en veu alta:

–¿Com que no sóc jo? ¿No reconeixeu la meva veu? Obriu!

–¿Qui hi ha aquí?”—demanà el tintorer, obrint la finestra.

–Ai las, haveu despertat mon marit, que és vingut d’Amboise aquest vespre d’improvís.

En això, vet ací el tintorer qui, veient a la llum de la lluna un home a la porta, li llança una bona olla d’aigua freda i crida: “Al lladre!”, de manera que el geperut es véu obligat a fugir; però, en la seva por, saltà molt malament per damunt de la cadena estesa a l’extrem del carrer, i caigué en lo forat pudent, que aleshores los consellers encara no havien fet reemplaçar per una comporta per abocar los pòsits al Loira. En aquest bany el mecànic cregué dinyar-la, i maleí la bella Tascherette, atès que, dient-se Taschereau son marit, la gent de Tours havia designat així sa gentil dona com a humorada.

Carandas, que aquest era el nom del fabricant de  màquines de teixir, filar, bobinar i enortllar, no era prou enamorat per a creure en la innocència de la tintorera, i li jurà un odi de diable. Però uns quants dies després, quan s’havia recuperat de la seva sucada en la claveguera dels tintorers, vingué a sopar a cal seu compare. Llavors la tintorera l’abordà tan bé, li posà tanta mel en les paraules i l’engalipà amb tan belles promeses, que ell deixà de sospitar. Demanà una nova cita, i la bella Tascherette, amb la cara d’una dona ocupada en aquests afers, li digué:

–Veniu demà al vespre. Mon marit passarà tres dies a Chenonceaux. La reina vol fer tenyir teles velles i decidirà colors amb ell; serà llarg…

Carandas es calçà les seves robes més boniques, no hi faltà, comparegué a l’hora convinguda, i trobà un bon sopar: la llamprea, el vi de Vouvray, estovalles ben blanques, car no es podien donar lliçons a la tintorera sobre el color de les seves teles; i tot era tan ben aparellat que ell prenia plaer mirant los plats d’estany ben nets, flairant la bona olors dels menjars, i prenia mil gaudis més sense nom fitant, al mig de la cambra, la Tascherette, que feia goig, gresca i apetitosa com una poma en un dia de molta calor. Ara, el mecànic, sobreescalfat amb aquestes perspectives ardents, volgué, de bon començament, escometre la tintorera; quan mestre Taschereau pegà grans colps a la porta del carrer.

–Ah!—feu la Portillone—, ¿que és vingut? Ficau-vos dins l bagul!…. Car he estat vituperada per raó vostra; i si mon marit us trobava, us podria llevar la vida, tan violent és en les seves maldats.

I prestament ella llança el geperut dins lo bagul, n’agafa la clau, i va veloç cap a son bon marit, que ella sabia que havia de tornar de Chenonceaux per a sopar. Aleshores lo tintorer fou besat calorosament en los dus ulls, les dues orelles; i ell, igualment, abraçà sa bona muller amb grans besades de nodrissa que esclafien tant o més. Llavors los dos esposos s’entaularen, folgaren i acabaren gitant-se, i el mecànic ho sentí tot, obligat a estar ert, a no fer cap estossec ni cap moviment. Estava entre la roba, ataconat com una sardina en una bóta, i tenia tant d’aire com sol tenen los barbs al fons de l’aigua; però, per a divertir-se, tingué les músiques de l’amor, los sospirs del tintorer i les graciosos enraonies de la Tascherette. En fi, quan cregué que son compare era adormit, lo geperut feu intenció de forçar lo bagul.

–¿Qui hi ha allà?—digué el tintorer.

–¿Què tens, xiquet meu?”—reprengué sa muller alçant lo nas damunt de la vànova.

–Sent gratar—digué el bon home.

–Demà tindrem aigua, és la grata—respongué la dona.

Lo bon marit posà el cap de nou sobre el coixí, després d’haver estat amanyagat lleugerament per la tintorera.

–Ai, fillet, teniu el son molt lleuger. Ah!, no val la pena voler fer de vós un marit com cal. Va, fes bondat. Oh!, oh!, para, tens la gorra torta! Vinga, posa-te-la bé, ratolinet, cal estar bonic, fins quan dorms. Va, ¿estàs bé?

–Sí.

–¿Dorms?—feu ella besant-lo.

–Sí.

Al matí, la bella tintorera vingué, a espai, a obrir al mecànic, qui estava més pàl·lid que un mort.

–Oh!, aire, aire—féu ell.

I s’escapolí, guarit del seu amor; emportant-se tant d’odi en lo cor com blat negre pot contenir un costal. Lo dit geperut abandonà Tours i se n’anà a la ciutat de Bruges, on alguns comerciants l’havien invitat a venir a arranjar les màquines de fer ausbergs. Durant la seva llarga absència, Carandas, qui tenia sang moresca en les venes, atès que descendia d’un vell sarraí abandonat mig mort en lo gran combat que hi hagué entre els moros i els francesos en la comuna de Ballan (que és esmentada en lo conte precedent), lloc en lo quial hi ha les landes dites de Carlemany, on no brota res, perquè els maleïts, los descreguts hi són sebollits, i que l’herba hi condemna fins les vaques; de manera que aquest Carandas no s’alçava ni es gitava en un país estranger sense pensar com donaria satisfacció als seus desigs de venjança, i sempre hi somiava, i no volia res menys que la mort de la bona bugadera de Portillon, i sovint es deia: “Menjaré de la seva carn. Sí, faré rostir una de les seves mamelles i me la cruspiré, sense salta i tot”. Era un odi carmesí, de bon color, un odi cardenalici, un odi de vespa o de fadrina vella; però tots los odis coneguts, fosos en un sol odi, el qual rebullia es covava, i es resolia en un elixir de fel, de sentiments malvats i diabòlics, calfat al foc dels tions més flamejants de l’infern; en fi, era un senyor odi.

Un bon dia, el dit Carandas tornà a Turena amb força diners, que havia guanyat al país de Flandes, on havia mercadejat els seus secrets mecànics. Comprà una bonica casa al carrer Montfumier, la qual encara es pot veure i és l’admiració dels passants, perquè hi ha alts relleus molt divertits practicats en totes les pedres dels murs. Carandas lo rancuniós trobà canvis molt notables a ca son compare el tintorer, puix que el bon home tenia dos bells infants, los quals, per atzar, no presentaven cap ressemblança ni amb la mare ni amb el pare; però com que cal que els infants tinguin alguna semblança, n’hi ha d’astuts que cerquen los trets dels avis, quan són bells, los llagoters! Aleshores, en contrapartida, el bon marit trobà que els dos xicons s’assemblaven a un oncle seu, en altres temps prevere de Notre-Dame-de-l’Écrignoller; però, per alguns plaguejadors, aquests dos marrecs eren los petits retrats vivents d’un gentil tonsurat, rector de Notre-Dame-la-Riche, cèlebre parròquia situada entre Tours i Plessis.

Ara, creieu una cosa i insculpiu-la en lo vostre esperit; i si en aquest llibre no brostejau, feu vostre, extractau, poau més que aquest principi de tota veritat, considereu-vos ben afortunats: a saber, que un home mai no podrà passar sense un noi; ço és que l’home sempre serà mocós, és a dir que serà home; i així, continuarà en tots los segles futurs rient i bevent, trobant-se dins la camisa sense sentir-s’hi millor, ni pitjor, i tindrà les mateixes ocupacions; però aquestes idees preparatòries són per a fixar-vos més bé en l’enteniment que aquesta ànima de dues potes creurà sempre com a veure les coses que exciten les seves passions, alimenten els seus odis i serveixen els seus amors: d’aquí ve la lògica.

Així, des del primer dia que el damunt dit Carandas veu los infants del seu compare, veu lo gentil prevere, veu la bella tintorera, veu Taschereau, tots asseguts a taula, i veu, en detriment seu, la millor rodanxa de la llamprea donada amb un cert aire per la Tascherette al seu amic prevere, el mecànic es digué: “Mon compare és cornut, sa muller es gita amb lo petit confessor, los infants han estat fets amb la seva aigua beneita, i jo els demostraré que els geperuts tenen alguna cosa més que els altres homes”. I això era ver, com és ver que Tours ha tingut i tindrà sempre els peus dins lo Loira, igual que una noia bonica que es banya i juga amb l’aigua, fent xip-xap en fuetejar les ones amb les seves mans blanques; car aquesta vila és riolera, riallosa, amorosa, fresca, florida, perfumada més que totes les altres ciutat del món que no són ni tan sols dignes de pentinar-li els cabells, ni de lligar-li el cinyell. I comptau, si hi anau, que trobareu, al mig d’ella, una bonica recta, que és un carrer deliciós on tot lo món es passeja, on sempre hi ha vent, ombra i sol, pluja i amor.

Ha!, ha! Rieu, però aneu-hi! És un carrer sempre nou, sempre reial, sempre imperial, un carrer patriòtic, un carrer de dues voreres, un carrer obert en los dos extrems, ben obert, un carrer tan ample que mai ningú no hi ha cridat: “Atenció!”, un carrer que no es gasta, un carrer que du a l’abadia de Grand-Mont i a una séquia que s’ajusta molt bé amb lo pont, i a l’extrem de la qual hi ha un bell firal; un carrer ben pavimentat, ben construït, ben rentat, net com un espill, populós, silenciós a voltes, seductor, ben cofat a la nit ambles seves teulades blaves; en una paraula, és lo carrer on sóc nat, és lo rei dels carrers, sempre entre la terra i el cel, un carrer amb font, un carrer al qual no manca res per a ésser celebrat entre els carrers! I de fet, és lo veritable carrer, l’únic carrer de Tours. Si n’hi ha d’altres, són negres, tortuosos, estrets, humits, i tots vénen respectuosos a saludar aquest noble carrer que els comanda. ¿On sóc?, perquè una volta dins aquest carrer ningú no en vol eixir, de tant agradable que és. Però jo devia aquest homenatge filial, himne descriptiu, sortir del cor, al meu carrer natal, en els extrems del qual manquen solament les bones figures del meu bon mestre Rabelais i del senyor Descartes, desconeguts dels naturals del país.

Així, el damunt dit Carandas, a la seva tornada de Flandes, fou festejat pel seu compare i per tots els qui l’amaven per les seves plagasitats, facècies, i paraules gracioses. Lo bon geperut pareixia descarregat del seu antic amor, fou amable amb la Tascherette, amb lo prevere, abraçà els infants; i quan fou sol amb la tintorera, li remembrà la nit del bagul, la nit de l’abelló, dient-li:

–Ai, com us rifareu de mi!

–Us ho mereixíeu—respongué ella rient—. Si vos us haguéssiu deixat, per gran amor, burlar, trufar i escarnufar, encara una estona, m’haguéreu potser galidenjat com tots los altres!

En això, Carandas es posà a riure exasperat. I, veient lo dit bagul dins lo qual havia estat a punt de rebentar, la seva còlera esdevingué més encesa, perquè la bella tintorera encara s’havia embellit com totes les qui es rejoveneixen banyant-se en les aigües de la Jovença, que no són altres que les fonts d’amor. Lo mecànic estudià el caire de les banyes de son compare per tal de venjar-se; car, en aquest gènere, hi ha tantes variants com cases; i encara que tots els amos s’assemblen de la mateixa manera que els homes s’assemblen tots els uns als altres, és provat als abstractors de veritat que, per la felicitat de les dones, cada amor té la seva fisonomia especial; no hi ha res que diferesca més d’un home que un home. Vet ací que ho confon tot, o explica les mil fantasies a les dones, les quals cerquen los millors homes amb mil penes i mil plaers, més de l’una cosa que l’altra.

Però, ¿com blasmar-les de llurs assaigs, canvis i objectius contradictoris? Ai!, la natura belluga sempre, gira, tomba, i vós voleu que una dona resti quieta. ¿Sabeu si el gel és realment fred? No. Doncs no sabeu pas més si les banyes no són una bona ventura, productora de cervells ben guarnits i més ben fets que tots los altres! Cercau, doncs, alguna cosa més que ventositats en el cel. Això farà ressonar més la reputació filosòfica d’aquest llibre concèntric. Sí, sí, tocau!, qui crida “Vet aquí el mata-rates!” és més avançat que els qui es dediquen a furgar la natura; vist que és una puta orgullosa, molt capritxosa i que no es deixa veure més que de tant en tant. ¿Ho enteneu? Així, en totes les llengües, pertany al gènere femení, com a cosa essencialment mòbil, fecunda i fèrtil en trampes.

Tours

Tours, localitat natal de Balzac. A “Els contes drolàtics”(Riurau, 2010), el mestre francès demostra (si calia) que no només domina la novel·la extensa, sinó també el relat breu

Aviat reconegué Carandas que, entre les banyes, les més ben dispostes, les més discretes, eren les banyes eclesiàstiques. De fet, vet aquí com la bona tintorera havia establir les seves intrigues. Ella se n’anava sempre cal al cos de la Grenadière a Saint-Cyr, la vespra de diumenge, deixant que son bon marit acabés les seves feines, comptés, verifiqués, pagués els seus llauradors; i Taschereau venia a reunir-se amb ella l’endemà de matí, i trobava un bon esmorzar, sa muller alegre, i sempre duia el prevere amb ell. De fet, lo maleït prevere travessava el Loira en una barca la vigília per a mantenir calenta la tintorera i calmar-li els desigs, a fi que ella dormís bé durant la nit, un deure que els xicots joves entenen molt. Llavors, lo bell embridador de desigs tornava al matí a casa seva, a l’hora en què Taschereau venia a requerir-lo per a divertir-se a la Grenadière, i el cornut sempre trobava el prevere en lo llit. Ben pagat lo barquer, ningú no coneixia aquests andamis, atès que ala vigília l’amant sols viatjava de nit, i el diumenge de bon matí.

Quan Carandas hagué verificat l’acord i la pràctica constant d’aquestes disposicions galants, esperà un dia en què els dos amants es trobarien ben afamats l’un de l’altre, després d’una certa quaresma fortuïta. Aquesta trobada es féu aviat, i el curiós geperut véu les maniobres del barquer esperant ala part baixa del sorral, prop del canal de Sainte-Anne, lo susdit prevere, qui era un jove ros, esprimatxat, de formes gentils, com lo galant i covard heroi d’amor tan celebrat per monseyor Ariosto. Aleshores lo mecànic vingué a trobar lo vell tintorer, qui sempre amà sa muller i es creia l’únic a ficar lo dit en la seua bonica beneitera.

–Ei!, bon vespre, compare—féu Carandas a Taschereau. I Taschereau es llevà la gorra.

I vet aquí el mecànic que relata les secretes festes d’amor, boça paraules de tota mena, i pica per totes bandes lo tintorer. En fi, volent que fos prompte a matar sa muller, i el prevere, Carandas li digué:

–Bon veí, he dut de Flandes una espasa enverinada, que occeix netament quisvulla, amb que li faça na esgratinyada; tan bon punt haureu tan solament tocat la vostra fembra i el seu concubí, moriran.

–Anem a cercar-la—s’exclamà el tintorer.

I els dos comerciants anaren a cuita-corrents a cal geperut, agafaren l’espasa i corregueren a la companya.

–Però, ¿els trobarem gitats?—deia Taschereau

–Ja ho veureu—féu lo geperut, burlant-se de son compare.

De fet, lo cornut no tingué grans dificultats per a veure la joia dels dos amants. La bella tintorera i el seu benamat estaven ocupats a atrapar en eixe bell parany que sabeu eixe ocell petitó que sempre se n’escapa; i reien, i tornaven a provar, i tornaven a riure.

–Ah!, petitó meu—deia la Tascherrete estrenyent-lo com per gravar-se’l sobre l’estómac. T’ame tant que voldria cruspir-te’m. No. Encara més, tenir-te dins la meva pell perquè no m’abandonessis mai.

–Ho trobo bé—respongué el prevere—; però no puc ésser-hi tot sencer, caldrà que t’acontentes de tenir-me de mica en mica.

Fou en aquest moment que el marit entrà espasa en alt i nua. La bella tintorera veu què se’n faria del seu benamat prevere. Però, tot d’una, ella s’abalança cap al burgès, mig nua, els cabells descambuixats, bella de vergonya, més bella d’amor, i li digué:

–Atura’t, desgraciat, ¿mataràs lo pare de tos fills?

En això, el bon tintorer, tot enlluernat per la majestat paternal de les Banyes i potser també per la flama dels ulls de sa muller, deixà caure l’espasa sobre el peu del geperut, qui el seguia. I com a conseqüència d’això, el matà.

Això ens ensenya a no ésser rancorosos.

Honoré de Balzac. 

Older Entries

%d bloggers like this: