Cambrer!

Deixa un comentari

tren

El tren encara no havia sortit de l’estació de Pequín. Un dels meus companys de compartiment, el de la llitera de dalt, portava pantalons de muntar a cavall, ulleres sense graduació i una jaqueta fosca de setí d’estil occidental. De la butxaca del pit treia el nas un pinzell de pèl de cabra i portava unes botes de vellut, també de color fosc.

—Vostè també ha pujat a Pequín? —em va preguntar educadament.

Aquesta pregunta em va deixar ben sorprès perquè el tren encara no s’havia posat en marxa i no havia sortit de l’estació de Pequín. On més hauria pogut pujar? No em va quedar més remei que contraatacar, també molt educadament:

—I vostè, on ha pujat?

M’hauria agradat que hagués respost Hankou o Suiyuan perquè això voldria dir que els trens xinesos ja poden circular sense vies i anar on volen. Oh, quina llibertat!

Però no va dir res. Es va mirar la llitera i va cridar amb totes les seves forces:

—Cambrer!

El cambrer estava ajudant altres passatgers a col·locar les maletes i a trobar les seves lliteres, però quan el va sentir cridar d’aquella manera es va pensar que tenia un problema urgent i va venir corrents.

—Porti’m una flassada —va cridar el senyor Pantalons de Muntar.

—S’haurà d’esperar una mica, senyor —va dir el cambrer molt educadament—. Quan el tren es posi en marxa, prepararem els llits.

El senyor Pantalons de Muntar es va limitar a furgar-se el nas amb el dit.

El cambrer tot just havia fet un parell de passes que…

—Cambrer!

Aquest cop va semblar que tot el tren vibrava i el cambrer es va girar d’una revolada.

—Porti’m un coixí —Segurament el senyor Pantalons de Muntar considerava que es podia esperar perquè li portessin la flassada, però que el coixí el necessitava de seguida.

—Senyor, s’haurà d’esperar una mica. Ara mateix estic ocupat, però de seguida que pugui li portaré la flassada i el coixí.

El cambrer va parlar molt de pressa, però conservant les maneres. En veure que el senyor Pantalons de Muntar no deia res, va girar cua per continuar treballant, però un altre crit va ressonar per tot el tren:

—Cambrer!

El cambrer va estar a punt de caure de l’ensurt i va venir a cuita-corrents.

—Porti’m te!

—Si us plau, senyor, esperi’s un moment. De seguida que el tren es posi en marxa, li portaré el te.

D’entrada, el senyor Pantalons de Muntar no va reaccionar. El cambrer li va fer un somriure i, mentre mormolava una excusa, es va anar girant a poc a poc perquè no el tornés a espantar. Ja s’havia girat i estava punt de fer un pas, quan de darrere seu es va sentir un crit espantós:

—Cambrer!

O el cambrer feia veure que no el sentia, o s’havia quedat sord pels crits. I, en lloc de girar-se, va arrencar a caminar.

—Cambrer! Cambreeer! Cambreeeer!

Com més anava, més fort cridava el senyor Pantalons de Muntar. Un grup de gent que s’acomiadava dels viatgers des de les andanes es va pensar que s’havia calat foc al tren o que s’havia mort algú i van venir corrents, però el cambrer no es donava per al·ludit. El senyor Pantalons de Muntar es va tornar a furgar el nas i es va asseure a la meva llitera. I va tornar a fer:

—Cambrer!

Però el cambrer no va venir. El senyor Pantalons de Muntar es va quedar mirant-se els genolls i fent cara llarga. Després, però, es va tornar a furgar el nas i, en un obrir i tancar d’ulls, va recuperar l’expressió habitual.

—Vostè té bitllet de segona classe?

Això anava per mi. Em vaig espantar. Efectivament, tenia bitllet de segona classe. I si m’havia equivocat de vagó?

—I vostè? —li vaig preguntar jo.

—Segona classe. Tinc bitllet de segona classe. A segona classe hi ha lliteres. Que no es posa en marxa, el tren? Cambrer!

Vaig agafar el diari.

Ell es va posar dempeus i va comptar l’equipatge: vuit paquets, en total. Els tenia tots amuntegats sobre una altra llitera: ell solet havia ocupat les dues de dalt. Va tornar a fer el recompte i em va preguntar:

—I el seu equipatge?

Primer no li vaig voler contestar, però va resultar que l’havia mal interpretat i que ho preguntava amb bona intenció, perquè tot seguit em va dir:

—Aquest coi de cambrer, per què no l’ha ajudat a pujar l’equipatge?

Aquest cop no vaig poder evitar respondre-li.

—No porto equipatge.

—Què? —es va exclamar, com si no portar equipatge al tren fos una traïció—. Si ho hagués sabut abans, no hauria hagut de facturar les altres quatre maletes!

Això em va superar.

«Què diu, ara, aquest?», vaig pensar entre mi. «Encara sort que ha anat així. Si hagués portat quatre maletes més, on ens entaforaríem per dormir?».

Va arribar el passatger de la llitera de davant meu, que només portava un maletí de pell.

—I ara! —El senyor Pantalons de Muntar va tornar a exclamar-se.— Si hagués sabut que vostès no portarien equipatge, tampoc hauria hagut de facturar el taüt.

Vaig prendre una decisió. La propera vegada que anés de viatge portaria equipatge: ningú no vol dormir al costat d’un taüt!

El cambrer va passar per davant de la porta.

—Cambrer! Porti’ns tovalloles!

—Un moment —s’hi va resistir el cambrer.

El senyor Pantalons de Muntar es va treure la corbata i el coll de la camisa, i els va penjar als ganxos del compartiment. Entre el barret, l’abric i això, els ocupava tots. Tan bon punt el tren es va posar en marxa, va voler comprar el diari:

—Cambrer!

Però el cambrer no venia. Li vaig donar el meu diari perquè els meus timpans no aguantaven més crits.

Es va enfilar a la llitera, i quan va ser a sobre meu es va treure les botes i les va espolsar. Va recolzar el cap sobre una maleta i es va tapar la cara amb el meu diari. Abans d’arribar a Yongdingmen ja dormia.

Quina tranquil·litat…

Quan el tren estava a punt de parar a Fengtai, de la llitera de dalt va tornar a sortir un crit:

—Cambrer!

Sense esperar resposta, va continuar dormint. Potser somniava.

Passat Fengtai, el cambrer va aparèixer amb dues teteres de te ben calent. Jo em vaig posar a beure te i a xerrar amb el passatger de davant meu, un home normal i corrent d’uns quaranta anys que feia cara de pa. Encara no havíem arribat a Langfang, que ja tornàvem a sentir:

—Cambrer!

El cambrer va venir, arrufant les celles i amb cara de voler-se menjar algú.

—Què passa…, senyor?

—Porti’m te! —va rondinar el de la llitera de dalt.

—Que no són dues teteres, això? —va fer, assenyalant la tauleta.

—També en vull una aquí a dalt.

—D’acord. —I va marxar.

—Cambrer!

El cambrer tenia les celles tan arrufades que semblava que se li faria un nus.

—No vull te. Només vull aigua bullent.

—D’acord.

—Cambrer!

Ara sí que em vaig pensar que li caurien les celles.

—Porti’m una flassada, un coixí, una tovallola… I també… —Parlava com si anés pensant què més volia.

—Senyor, s’haurà d’esperar una mica. A Tianjin pujarà més gent. Després de Tianjin els portaré tot el que necessitin perquè puguin dormir.

El cambrer ho va dir d’una tirada, va girar cua i se’n va anar com si no pensés tornar mai més.

Després d’una estona, quan va portar l’aigua, el senyor Pantalons de Muntar tornava a estar en braços de Morfeu, amb uns roncs gairebé tan sorollosos com els seus crits però més uniformes i continus. A estones el volum baixava, però aleshores ho compensava fent carrisquejar les dents.

—Senyor, l’aigua calenta!

—Cambrer!

—Sí, sóc aquí. Aigua calenta!

—Porti’m paper de vàter!

—El trobarà al vàter.

—Cambrer! On és el vàter?

—N’hi ha pertot arreu.

—Cambrer!

—Fins després.

—Cambrer! Cambreeeer! Cambreeer!

No hi va haver resposta.

—Grr… gr… gr… —Ja tornava a dormir.

Quin cas més curiós!

Efectivament, quan vam arribar a Tianjin va pujar més gent. El senyor Pantalons de Muntar es va despertar i va beure aigua directament del broc de la tetera. I em va tornar a espolsar les botes sobre el cap. Se les va posar, va baixar de la llitera, es va furgar el nas i va fer una ullada per la finestra.

—Cambrer!

Casualment, el cambrer passava per davant de la porta.

—Porti’m una flassada.

—De seguida l’hi porto.

El senyor Pantalons de Muntar va sortir del compartiment i es va quedar palplantat al bell mig del passadís, impedint les anades i vingudes de passatgers i mossos. De cop, es va furgar el nas amb força, va arrencar a caminar i va baixar del tren. Es va mirar les peres, però no en va comprar pas. Es va mirar els diaris, però no en va comprar cap. Es va mirar els uniformes dels mossos, però tampoc no va fer res. Quan va tornar a pujar, em va saludar dient:

—Tianjin, eh?

Com que no li vaig contestar, es va dir a si mateix:

—Preguntem-ho al cambrer.

I va fer un crit com un tro:

—Cambrer!

Penedit, vaig dir-li de seguida:

—Sí que és Tianjin, sí. No s’ha equivocat.

—Ho he de preguntar al cambrer. Cambrer!

No vaig poder evitar que se m’escapés el riure.

El tren va arrencar a poc a poc i, tan bon punt va estar en marxa, el cambrer li va portar la flassada, el coixí i la tovallola. El senyor Pantalons de Muntar es va netejar les orelles a fons amb la tovallola durant un bon quart d’hora, i després la va fer servir per treure la pols de les maletes.

Vaig comptar les vegades que va cridar el cambrer durant el trajecte de deu minuts que hi ha entre l’estació vella i la central de Tianjin: entre quaranta i cinquanta. L’única vegada que va venir el cambrer la pregunta va ser: «En quina direcció avança el tren?». El cambrer va respondre que no ho sabia. I l’altre li va dir que això, en un tren, sempre ho sap un o altre i que era feina seva anar-ho a preguntar. El cambrer li va dir que ni tan sols el conductor no sabia distingir el nord del sud o l’est de l’oest. Ai, com li va canviar la cara. I si el tren es perdia, què? El cambrer no li va respondre, però el va fulminar amb la mirada.

El senyor Pantalons de Muntar es va tornar a posar a dormir. Aquest cop el que em va espolsar a sobre del cap van ser els mitjons, però almenys no va escopir avall sinó amunt i va deixar una marca al sostre.

Evidentment, no vaig dormir gens. Ja feia estona que m’ho veia a venir, que sense taps per a les orelles no podria fer ni una capcinada. Els que em feien pena, però, eren els passatgers dels altres compartiments: aquells roncs tan potents els van agafar per sorpresa i es van passar la nit en blanc.

Vam arribar al meu destí, Dezhou, que ja despuntava el dia. Gràcies al cel!

El tren hi va fer una parada de mitja hora. Quan vaig agafar un taxi per anar a ciutat encara tenia el crit de «Cambrer!» ficat al cap.

Una setmana més tard, encara pensava en les celles del cambrer.

Lao She

La remor de les onades

Deixa un comentari

Obra mestra.

yukio-mishima

La Hatsue va buscar la llanterna que li havia caigut de la mà. Era per terra, darrera d’ells ds, i hi feia com un ventall de llum feble. La llum il·luminava la pinassa que cobria el terra. La foscor profunda de l’illa envoltava aquell petit lloc il·luminat tan feblement.

–L’he trobada, és aquí. Quan he caigut la dec haver llençat cap enrere.

La noia ho va dir rient i refent el seu ànim.

–Perquè t’has enfadat tant?

En Shinji li ho va demanar secament.

–Per allò de la Chiyoko.

–Ximpleta.

–Que no hi ha res entre vosaltres dos?

–Res de res.

Es van posar a caminar junts, l’un al costat de l’altre. En Shinji portava la llanterna i anava indicant cada lloc difícil de transitar com si fos el pràctic del port. No tenien res de particular per comentar, i aleshores, en Shinji, que normalment era tan callat, va fer una gran explicació de diverses coses seves:

–Algun dia, m’agradaria comprar un vaixell de vapor i vela amb els diners que hagi estalviat treballant, i fer el transport de fusta de la península de Kishuu i el carbó de l’illa de Kyuushuu, juntament amb es meu germà petit. Així a meva mare podrà viure millor, i jo mateix, quan sigui gran, tornaré a s’illa per agafar-me bé la vida. Vagi on vagi navegant, no oblidaré mai aquesta illa nostra. Com el paisatge de l’illa no n’hi ha cap més, és es mes bonic de tot es Japó (a Utajima tothom ho creia), i col·laboraré perquè sa nostra illa sigui més feliç i tranquil·la que cap altre lloc. Si no, ningú no se’n recordaria de ‘silla. Tot i que ses coses canviïn molt amb el temps, s’estronquen amb es mals costums abans que arribin a aquesta illa. La mar només deixa passar els coses necessàries, les que són bones i correctes per a s’illa i protegeix ses bones i nobles persones que es queden a s’illa. En aquesta illa nostra no hi ha ni un sol lladre. Només hi ha homes de bon cor, treballadors i pacients. Homes coratjosos i plens de bondat, d’amor fidel, sense cap màcula de covardia.

Naturalment, no va poder-ho expressar de forma tan ordenada i fluida. El seu parlar era més aviat confús, desordenat, i sovint s’interrompia. Però el jove va explicar més o menys això a la noia, amb més eloqüència que mai. La Hatsue no va dir res, però afirmava cada punt del discurs amb el cap. No semblava pas gens avorrida. En Shinji s’alegrava que es tinguessin aquesta mútua simpatia i confiança, de forma tan honesta i expressada cara a cara. Després de parlar de coses tan serioses, el jove no volia donar-li una imatge de noi frívol, i per aquesta raó va deixar de banda la part important, l’últim desig de la seva pregària al déu del mar. El camí sembrat d’arbres era sempre colgat per la fosca, no hi havia res que impedís el contacte físic, però aquella vegada en Shinji no va intentar de fer-li cap petó, ni tan sols tocar-li la mà. Semblava com si el que havia passat en la foscor de la platja la nit anterior no hagués produït per la seva pròpia voluntat, sinó que hagués estat un accident inesperat causat per una força externa a ells mateixos. S’estranyaven que haguessin pogut comportar-se d’aquella manera. En aquell moment, no se’ls va acudir res més que quedar per veure’s el primer dia de descans dels pescadors.

Quan passaven per darrere del temple de Yashiro, primer la Hatsue va deixar escapar un lleuger sospir, i en Shinji després s’hi va aturar.

A tot el poble es va encendre de cop a llum. Era com si hagués començat una festa vistosa però sense cap mena de soroll. Cada finestra brillava amb llum permanent, segura, una llum gens comparable a la tènue i feble llum dels quinqués. El poble semblava revifar-se de l’obscuritat de la nit. Era que havien arreglat el generador després d’aquella llarga avaria.

Es van acomiadar abans d’entrar al poble. La Hatsue va anar baixant sola els graons de l’escala il·luminada, després de molt de temps, pels fanals dels carrers.

Yukio Mishima, 1954.

La fe d’en Wei Scheng

Deixa un comentari

 

Algunes traduccions d’Albert Nolla són molt bones. D’altres, en contrari, són una obra mestra.

aiguat

LA FE D’EN WEI SHENG

Plantat sota el pont, en Wei Sheng feia una estona que esperava que arribés una dona.

Si mirava enlaire, entre les capes d’heura que cobrien l’alta barana de pedra del pont, veia de tant en tant els baixos de la túnica blanca d’algun vianant voleiant amb la brisa  brillant amb els raigs del sol ponent. La dona, però, encara no arribava.

Xiulant fluixet, en Wei Scheng es va acostar a la vora i va observar el curs tranquil del riu, que no solcava cap embarcació. A la riba hi creixia una espessor de joncs i ufanosos. Per això el curs d’aigua que baixava entre aquella espessor es veia més estret del que era en realitat. La faixa d’aigua clara i cristal·lina serpentejava silenciosa entre els joncs, reflectint els núvols de color de mica. La dona, però, encara no arribava.

Posant-se a voltar per l’angost banc de sorra, en Wei Sheng va parar l’orella al silenci del seu voltant. S’anava fent fosc i durant una estona va deixar de sentir tràfec al pont. No li arribava ni la fressa de les sabates, ni el repic de les peülles, ni el traüt dels carruatges. Només sentia el xiulet del vent, el gemec dels joncs, la remor de l’aigua…i, des d’algun lloc més llunyà, el grall estrident d’algun bernat pescaire. Quan s’hi va fixar, es va adonar que la marea pujava i que l’aigua que banyava el fang grogós brillava més a prop que abans. La dona, però, encara no arribava.

Arrugant el front, en Wei Scheng va apressar el pas pel fosc banc de sorra de sota el pont. L’aigua pujava centímetre a centímetre, pam a pam. De sobte va notar que l’olor d’algues i d’aigua que venia del riu li cobria la pell de fredor. Quan va mirar enlaire, els raigs del sol ponent ja havien desaparegut del pont. La barana de pedra es retallava negrosa al cel blavós del capvespre. La dona, però, encara no arribava.

En Wei Scheng per fi es va aturar. La vasta superfície del riu, que ja li mullava les sabates, s’estenia sota el pont amb una fredor acerada. Si no s’afanyava a sortir, la marea aviat li cobriria els genolls, la panxa i el pit. De fet, només en l’espai de pensar allò, l’aigua havia continuat pujant i ja li arribava a les canyelles. La dona, però, encara no arribava.

Dret dins l’aigua, en Wei Scheng va mirar uns quants cop al cel, buscant-hi un últim raig d’esperança. Per sobre de l’aigua, que ja li arribava a la panxa, només sentia la fressa planyívola que els joncs i les fulles dels salxes li feien arribar a través de la penombra emboirada del crepuscle. Un peix que devia ser una perca va salta ren l’aire, i el seu ventre blanc va fregar el nas d’en Wei Scheng. Al cel per on acabava de saltar la perca ja hi brillava algun estel, i fins i tot la silueta de la barana coberta d’heura es fonia amb la foscor del voltant. La dona, però, encara no arribava.

Ben entrada la nit, quan la claror de la lluna banyava els joncs i els salzes, i l’aigua del riu intercanviava lleus murmuris amb la brisa, el cadàver d’en Wei Scheng va marxar de sota el pont surant suaument cap al mar. La seva ànima, en canvi, potser admirant la trista claror de la lluna que omplia la volta celestre, es va esmunyir del seu cos en secret  va pujar en silenci cap al cel lleument il·luminat, tal com l’olor de l’aigua i de les algues pujava del riu sense fer soroll.

Han passat més de mil anys i, després d’incomptables transmigracions, aquella ànima ha hagut de donar vida a un altre ésser humà. I és justament l’ànima que habita el meu interior. Així, doncs, tot i haver nascut en aquesta època moderna, sóc incapaç de fer res que tingui sentit. Dia i nit, no faig sinó menar una vida somiosa i sense rumb, esperant només que s’esdevingui algun succés misteriós. Igual que en Wei Scheng, que es va passar tot un vespre plantat sota aquell pont esperant una amant que no va arribar mai.

 

UN COS DE DONA

Una nit d’estiu, un xinès que es deia Yang Mu es va despertar per la xafogor que feia. Estirat de bocaterrosa, i amb les mans a la barbeta, estava immers en les seves cabòries quan, de sobte, va descobrir un poll que avançava per vora del llit. En la penombra de l’habitació, el poll arrossegava el seu llom minúscul, que brillava com si os pols d’argent, dirigint-se a l’espatlla de la seva dona, que ja feia estona que dormia plàcidament al seu costat, amb la cara i el cos girats cap a ell.

Mentre observava l’avanç lent del poll, en Yang es va preguntar com devia ser el món d’aquell petit animaló. El que per a ell eren només dues o ters passes, per al poll podia representar una hora de camí. A més, l’espai que podia recórrer no era gaire més que el del damunt del llit. Si ell fos un poll, va pensar en Yang, la vida seria ben avorrida…

Mentre anava rumiant d’aquesta manera, en Yang va anar perdent la consciència fins que va caure al fons d’un trànsit estrany que no era ni somni ni realitat. Quan li va semblar que tornava a estar despert, es va adonar que la seva ànima s’havia ficat al cos del poll, que continuava avançant pel llit a poc a poc, entre la pudor de suor. Era una situació tan insòlita que en Yang es va quedar esbalaït. Però això no va ser l’únic que el va sorprendre…

Davant d’ell s’alçava una muntanya altíssima… Aquella forma arrodonida penjava com una enorme estalactita des de més enllà d’on li arribava la vista i queia sobre el llit, just davant dels seus ulls. La part que tocava al llit tenia la forma d’una magrana de color vermell pàl·lid i semblava que tingués foc a dins. Excepte aquella part, la rest era una muntanya rodona i blanca, formada per una textura adiposa, flonja i llista. La suau concavitat del vessant de la muntanya estava coberta d’una ombra blavosa que recordava la claror de la lluna reflectida a la neu. El cantó on tocava la llum estava tenyit d’un to ambarí mig desfet i traçava un bell arc cap al cel llunyà com no se’n veia en cap serrat.

En Yang va admirar la bellesa d’aquella muntanya amb els ulls ben oberts. Però quina no va ser la seva sorpresa quan es va adonar que la muntanya que s’alçava al seu davant no era sinó un dels pits de la seva dona. Oblidant l’amor, l’odi i fins i tot la luxúria, es va quedar contemplant aquell pit gegantí com una muntanya de vori. Tanta va ser l’admiració que el va colpir que es va quedar una bona estona immòbil, com si estigués petrificat, sense sentir ni tan sols la pudr de suor que pujava del llit…

En Yang, doncs, es va haver de convertir en poll per poder apreciar per primer cop la bellesa del cos de la seva dona.

Tanmateix, algú que tingui un temperament artístic no pot pas quedar-se embadalit com un poll davant de la bellesa d’un cos femení.

Ryunosuke Akatgawa

 

Dies afortunats

Deixa un comentari

La sort apareix i desapareix en formes inimaginables quan et lleves cada matí. Tinc la sensació–no parlo de certesa, per cautela–que avui he fet un gran descobriment que em proporcionarà moltes hores fantàstiques. El poeta Pere Rovira diu que “el plaer és l’únic llenguatge que no ens ha mentit mai”, i no li falta raó. Em pregunto perquè mai havia sentir parlar de Murasaki Shikibu ni de la seva obra mestra “La novel·la de Genji. El príncep resplandent”.

Havent llegit 50 pàgines, ja sé que és una lectura d’aquelles que em deixaran marca. La literatura japonesa és excelsa descrivint el violent món del desig i en aquest aspecte Shikibu sobresurt entre els autors nipons (i no nipons) que he llegit. Suposo que el fet que el llibre l’hagi escrit una dona, japonesa, i fa més de 1000 anys, explica la poca publicitat d’aquesta obra, considerada per Yasunari Kawabata com “el cim de la literatura japonesa”. Us deixo les primeres mil paraules perquè us en feu una impressió. La història sembla que vulgui imitar l’estructura d’un conte, o un relat moralitzador, però aviat s’endinsa com una pinça de cirurgià en el cervell dels protagonistes. Shikibu escriu a finals del segle X com ho faran els millors escriptors europeus a partir del segle XIX.

Bona lectura!

Murasaki_Shikibu_by_Hiroshige

LA NOVEL·LA DE GENJI. EL PRÍNCEP RESPLANDENT

A la cort d’un emperador (no direm quin ni els anys del seu regnat) hi havia una dama a la cort que, encara que no pertanyia als rangs superiors de la noblesa, va captivar el seu senyor de tal manera que esdevingué la seva predilecta. Les dames de més categoria de palau, desitjoses des de sempre de ser elles les afavorides, es miraven amb odi i menyspreu aquell poll reviscolat que havia fet miques els seus somnis més secrets, i encara l’estimaven menys les seves antigues companyes, les dones dels rangs inferiors, en veure-la tant per damunt de totes elles.

Aquests fets i la seva posició a la cort l’exposen contínuament a tota mena de gelosies i males voluntats, i ben aviat, aclaparada per un munt de vexacions mesquines, emmalaltí, esdevingué trista i melangiosa, i passava més temps a casa seva que a palau. Però l’emperador, lluny d’avorrir-la ara que havia deixat de ser una noia sana i alegre, es mostrava cada cop més tendre i afectuós amb ella, i no feia cas dels que li retreien el seu capteniment, fins que aquesta relació es va convertir en el tema principal de les converses a tot el país. Cortesans i funcionaris veien amb mals ulls aquella passió forassenyada, i comentaven en veu baixa que a la Xina una història com aquella havia acabat provocant rebel·lions i desastres. No mancaven els que la comparaven amb Yang Kuei Fei, l’amant de l’emperador Ming Huang. Malgrat tot, l’amor del sobirà era tan fort que ningú no gosava oposar-se-li públicament.

El pare de la noia, que havia estat conseller imperial, ja era mort, i la mare, que mai no va oblidar la importància de l’home que havia estat el seu marit, va aconseguir, malgrat les dificultats que va haver de vèncer, donar-li una educació tan refinada com la que reben les noies els progenitors de les quals són vius i afortunats. Hauria estat un gran ajut potser comptar amb un tutor amb influències capaç d’interessar-se per la noia, però malauradament la mare estava sola al món, i, quan topava amb complicacions, es queixava amargament de la manca d’algú que li pogués oferir consell i consol.

Però tornem a la filla. Quan va arribar el moment, va regalar a l’emperador, qui sap si perquè en una vida anterior ja els havia lligat un vincle estret, un nen preciós, una autèntica joia com no se’n coneixia cap altra en tot el país. El pare gairebé no vivia en els dies d’espera que el costum imposa, i, quan finalment la criatura fou presentada a la cort, va comprovar que el rumor no havia exagerat la bellesa del príncep.

El primogènit era fill de Kokiden i nét del ministre de la dreta, i tots el tractaven amb el respecte degut a l’hereu aparent, però no era tan bonic com el noiet que acabava de néixer. D’altra banda, l’amor especial de l’emperador a la mare va determinar que veiés en el nounat quelcom de molt personal que li pertanyia com un tresor únic. Com que la dama tampoc no era d’un rang tan baix que hagués de captenir-se de les necessitats personals de l’emperador (en termes generals, podia considerar-se d’una classe prou acceptable), l’home es va entestar a tenir-la sempre al seu costat, i a les nits en què hi havia música i esbarjos, volia que també hi fos present. A vegades dormien junts fins ben entrat el dia, i quan ja s’havien llevat, l’home feia mans i mànigues per no deixar-la menjar. Vet aquí per què es deia a la cort que la dama es lliurava a habituds gens modestes i força per damunt del seu rang. El naixement del príncep l’havia convertit definitivament en la favorita indiscutible de l’emperador.

En veure tot això, Kokiden va començar a témer que el nou príncep, el fill predilecte de l’emperador a jutjar per com el tractava, acabaria sent designat hereu aparent si no prenia mesures. Malgrat tot, es considerava encara molt per damunt de la seva rival: havia entrat a palau abans que cap altra, havia estat durant molt temps la preferida i li havia donat un grapat de fills. Per molt que els seus retrets i queixes molestessin ara el sobirà, no es podia permetre el luxe d’ignorar-la. A més, tot i que la mare de la criatura comptava amb l’amor del pare, tenia una pila de detractors que estaven contínuament a l’aguait de qualsevol falta o relliscada seva, la qual cosa feia viure la noia en un perpetu turment perquè sabia que no tenia a qui girar-se.

(…)

Quan el príncep va fer tres anys, el Tresor Públic no va escatimar res a l’hora d’organitzar la festa de les primeres calces, i resultà tan fastuosa o més que la que s’havia celebrat en honor del primogènit. Un cop més molts ho van criticar, però com que, a mesura que el vailet creixia, la seva bellesa i bones qualitats no feien sinó augmentar, ningú no era capaç de detestar-lo. Fins i tot els homes de més criteri s’admiraven que, en uns temps cada vegada més degenerats, hagués nascut un ésser tan extraordinari en tots els aspectes.

A l’estiu, la mare del noi va demanar llicència per anar-se’n a casa seva, perquè, deia, no es trobava bé, però l’emperador no en volia ni sentir parlar. Com que ja estava acostumat a les indisposicions d’aquesta mena, li va pregar que restés a la cort fins a veure quins curs prenien. Però el seu estat de salut no cessava d’empitjorar, i la mare va demanar que la deixessin marxar. Finalment l’emperador, ben a contracor, s’hi va avenir.

Tement ser víctima d’algun nou insult, la dama va decidir anar-se’n sense cerimònies i deixar el nen a palau. Tot s’acaba en aquest món, i l’emperador ja no podia barrar-li el pas. Però l’home no estava disposat a tolerar que la persona que més estimava d’aquest món se n’anés sense una paraula de comiat, de manera que va córrer al costat del seu amor. Aquella dona, abans tan bonica i plena de vida, feia llàstima de veure, de prima i esllanguida que estava. Quan va mirar d’expressar els pensaments tristos que no la deixaven viure, la seva veu era un fil de so gairebé inaudible. L’emperador estava desesperat, i a dintre seu els records de joies passades feien guerra amb els pitjors auguris per l’esdevenidor. Va plorar com una font i li va jurar una i mil vegades amor etern sense rebre cap resposta. Aquella figureta blanca i extenuada, ¿era viva o ja era morta? S’hauria dit que la pobra ànima no s’adonava de què estava passant. Volent ajudar-la d’alguna manera, l’emperador va ordenar que li fos concedit l’honor d’una llitera i quatre homes que l’havien de dur fins a casa seva, però, quan tot ja estava a punt pel viatge, va tornar a la cambra de la dama, incapaç de resignar-se a la separació definitiva.

–Ens vam jurar que faríem plegats el camí que a tots espera. No em pots deixar enrere, estimada.

Ella se’l va quedar mirant, tristament, i li va respondre:

–Si hagués imaginat que les coses anirien d’aquesta manera…

Et deixo per seguir el camí

                               Que a tots espera:

                               Si pogués triar, però,

                               No seria aquest el camí que triaria

 

Era evident que hauria volgut dir-li moltes més coses, però estava tan feble que li va costar molt dir el que va dir. L’emperador hauria desitjat mantenir-la al seu costat fins al final, però va arribar un missatge de la mare exigint-los que s’afanyessin: “Hem fet venir clergues eminents perquè s’encarreguin de les pregàries”, escrivia, “i han de començar aquesta mateixa nit”. Davant el missatge l’home es va rendir i la va deixar anar, desconsolat. Aquella nit no va poder aclucar els ulls del dolor que sentia.

A trenc d’alba, ple d’angoixa i d’impaciència, li va mancar temps per enviar un missatger a casa de la dama. En arribar l’home va trobar la casa plena de gemecs i llàgrimes: la malalta havia mort poc després de la mitjanit. En escoltar la terrible notícia, l’emperador es va tancar en els seus apartaments. Li hauria agradat conservar el nen al seu costat, però no hi havia precedents: el costum volia que el fill estigués present al funeral de la mare. El nen no entenia què havia succeït i contemplava, desconcertat, els plors del pare, dels cortesans i dels criats. Per força es tractava d’un esdeveniment terrible: totes les morts són tristes, però aquella ho va ser d’una manera especial.

Murasaki Shikibu.

Jordi Mas López: “L’articulació simbòlica dels haikus mai s’acaba de concretar. És la seva gràcia”

Deixa un comentari

PREMIATS-43POctubre_FotoPRATSiCAMPS (6)

Jordi Mas López, premi Vicent Andrés Estellés en l’edició d’enguany dels Octubre.

Traductor, poeta, assagista, professor… Amb tantes activitats, no sabia per on començar l’entrevista. Comencem, doncs, pels inicis. Com recordes la teva estada al Japó?

Positiva. Hi vaig anar a estudiar un any i mig. Estava en un entorn universitari molt agradable. Em vaig dedicar a estudiar japonès. Ho recordo com a divertit. La universitat, per a molts japonesos, és el moment vital que tenen per a passar-ho bé. No importa gaire les notes que aconsegueixin. Els pressionen força abans d’entrar a la universitat i en el món laboral, però durant aquells anys s’ho passen molt bé. Acabats els estudis, vaig anar a treballar en una prefectura petita. La ciutat era molt menys poblada que Tòquio, on havia estudiat, però anar-hi també va estar molt bé.

La imatge que molts europeus tenim del Japó és ambivalent. En un cantó de la balança, una societat molt tradicionalista i convencional, que dóna molta importància al concepte de comunitat. En l’altra cantó, una societat hiperdesenvolupada tecnològicament, molt innovadora, amb un volum força elevat de hikikomoris.

Crec que aquesta mateixa barreja també la vivim aquí. Per una banda fem cagar el tió, per l’altra tenim telèfons intel·ligents… Potser ens impacta més la modernitat japonesa perquè estan una mica més avançats tecnològicament i perquè la tradició japonesa és diferent. És normal que ens cridi més l’atenció, i percebem el contrast com a més gran. Ara bé, no crec que aquestes contradiccions siguin gaire diferents de les d’aquí.

Obrador Edèndum ha publicat dos assajos sobre la influència de la poesia japonesa a Catalunya: L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana. Tu mateix escrius el pròleg en les dues edicions, així com un estudi de les tankes del període de postguerra. Són les primeres publicacions en aquesta matèria a casa nostra. Ets gaire optimista respecte l’estudi de la literatura japonesa a Catalunya?

Fins ara ha existit una descompensació molt gran entre la poesia que s’ha fet per influència dels models lírics japonesos—s’han fet molts haikus i tankes en català, alguns d’autors molt bons— i l’estudi que se n’ha fet. Abans de la publicació d’aquests dos volums ja s’havia tractat la matèria, però potser mai en primera línia, com a tema central. Jo crec que l’estudi de la literatura japonesa està guanyant terreny a Catalunya.

Com a professor de literatura japonesa a la UAB tens una òptica privilegiada de l’interès o desinterès de les noves generacions. Com valores la teva experiència com a docent?

Jo estic fent classes al Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, que és d’àmbit generalista. Hi entren alumnes que s’especialitzen en una zona geogràfica, però toquen tots els àmbits: política, societat, economia, literatura… L’assignatura que imparteixo, Literatura Clàssica, és obligatòria. En general, no veuen quina importància té, ni els interessa gaire. Dels 80-90 alumnes que tinc cada any, sempre n’hi ha uns quants que s’hi interessen de debò i que potser, a la llarga, s’hi dedicaran amb més profunditat.

La teva tesi doctoral es va centrar en el paper de Salvat-Papasseit i Josep Maria Sunoy com a introductors de l’haiku a Catalunya. Com a tot Europa, aquí la poesia clàssica japonesa va ser introduïda per els poetes avantguardistes. Ara bé, les normes de la tanka catalana les va establir Carles Riba, un autor de formació més classicista. Aquesta transversalitat sembla indicar que els poetes catalans no es dediquen a imitar mil·límetricament la forma poètica de l’haiku, sinó que l’utilitzen com a punt de partida.

Depèn de les èpoques. Durant els anys vint, els avantguardistes van usar els haikus com a eina per renovar la dicció poètica. Mig segle més tard, als anys setanta, també s’utilitzen en el mateix sentit. Respecte Carles Riba, podem dir fa una cosa força insòlita a nivell mundial: escriure un llibre pràcticament només de tankes. En aquell moment és un autor molt prestigiós. A més a més, just després de la publicació de les tankes es perd la guerra civil i Catalunya queda molt tancada. Tot plegat —el prestigi de l’autor i l’exotisme de la forma— fa que la seva obra cridi molt l’atenció i que la llavor plantada per Riba vagi creixent més endavant. S’escriuen moltíssimes tankes, si bé no mirant tant al Japó com a Carles Riba.

És sorprenent que un autor d’arrels clàssiques s’interessés per la formes líriques japoneses.

Quan es van publicar els primers haikus a Catalunya, Carles Riba els va menysprear en la seva correspondència personal. Ho veia com una forma exòtica, anecdòtica. Ara bé, durant els anys trenta —segurament per casualitat— descobreix que les formes japoneses, sobretot la tanka, són molt elaborades retòricament. Llavors comença a interessar-s’hi. Va veure que existien paraules de doble sentit, que la imatgeria estava molt treballada, etc. Com que la tanka és una forma tan breu, és fàcil començar a escriure’n sense pensar-hi gaire. No és casualitat que el llibre de tankes que escriu es tituli Del joc i del foc. Carles Riba s’endinsa al món de la lírica japonesa des d’aquesta perspectiva lúdica. Normalment regalava les tankes que escrivia a les alumnes que tenia a l’Escola de Bibliotecària o a les dones d’amics poetes.

Ara bé, quan presenta Del joc i del foc, Riba se sent una miqueta en fals. Pensa: “estic fent una cosa que no és pròpiament de la meva especialitat. La gent potser pensarà que rellisco”. I llavors fa una reflexió a la defensiva, afirmant que la tradició japonesa no li ha interessat gens.. Jo crec que això és no és veritat, i realment sí que va sentir una fascinació per les formes japoneses, ni que fos temporalment…

A Europa, el haiku sempre s’ha associat a la descripció d’allò concret i immediat. Enfront els grans ideals que havien destrossat el continent durant la Gran Guerra, es pretenia parlar d’aspectes més trivials. Aquesta obsessió per la concreció potser ha anat en detriment de la càrrega simbòlica, metafòrica, inherent a la literatura japonesa…

Els haikus responen a una mentalitat diferent. Sí que hi ha una articulació simbòlica, si bé jo diria que no s’arriba mai a concretar. Nosaltres sempre volem arribar a l’essència, dominar-la per així poder-la explicar. Així acabem prenent aquesta idea, que és nostra, per la realitat. En canvi, l’haiku es queda en un punt intermedi. És inevitable que, com a humans, busquem aquest simbolisme de fons… Ara bé, l’haiku no el tanca. Al meu entendre, és la seva gràcia.

L’obra que popularitza els haikus, als anys vint, és “Cent Visions de Guerre”, un diari escrit per Julien Vocance mentre estava lluitant al front. Aquesta obra es publica al Mercure de France, una revista que tenia una secció de literatura dedicada a la guerra. Tots els textos d’aquesta secció eren molt moralistes, retòrics, grandiloqüents… De sobte, apareix aquest text, format per cent haikus brevíssims. La gent al·lucina amb aquestes expressions senzilles, com a petites fotografies del front. A partir d’aquest moment es reediten antigues publicacions sobre literatura japonesa i es comencen a escriure haikus de forma més assídua.

Els últims anys, has traduït obres clàssiques com els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki i, més recentment, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô. Traduir-les devia ser un repte considerable per a tu.

Una cosa que he après a fer, i en part m’he animat a escriure obra pròpia per això, és perdonar-me les limitacions. Quan tradueixes un llibre com aquest has d’acceptar que el resultat no serà tan bonic com l’original. El que sí que estic disposat a fer és treballar-hi tant com pugui. Arriba un moment en què jo no en sé més, o la llengua no dóna per més. Respecte L’estret camí de l’interior, creia que aquesta obra havia d’estar traduïda al català per la gran influència que ha exercit en la literatura catalana per mitjà de les traduccions castellana (d’Octavio Paz) i anglesa. Hi ha obres en català que no s’expliquen sense l’existència d’aquest text de Matsuo Bashô, però en canvi no en teníem la traducció. Pensava que s’havia de fer. És un text meravellós que, precisament perquè el simbolisme no està tancat, no s’acaba mai. El pots llegir i rellegir infinitat de vegades.

Canvia molt l’actitud que adoptes com a traductor, quan en lloc d’enfrontar-te a obres clàssiques, t’encares a un llenguatge més modern i col·loquial com el què proposa Murakami, Yoko Ogawa, o la traducció de sèries d’animació? És difícil, per a tu, un canvi de registre tan accentuat?

A efectes pràctics, la diferència més important ha estat el temps de què he disposat. En les traduccions d’obres clàssiques, he tingut molt més temps per treballar en el text. En les traduccions de literatura moderna, que van més lligades a les dinàmiques editorials, els terminis de lliurament sempre són molt més justos. Més enllà d’això, cal pensar que la traducció mai és transparent. A l’hora de traduir qualsevol text tens un ventall d’opcions, i sempre has de pensar qui llegirà la traducció. La gràcia de Murakami en japonès és que té un registre molt col·loquial, fàcil de llegir sense ser estripat. És un llenguatge molt ric, però que en canvi no costa gens de llegir. La tanka japonesa, en canvi, és una forma aristocràtica de retòrica molt rebuscada. La mentalitat de l’època era que si les persones que no eren aristòcrates no entenien el text, molt millor. Els autors no tenien cap mena d’interès per ser entesos fora del seu club privat.

L’acció de Febrer esdevé a Santa Coloma. Com va ser el procés creatiu de l’obra?

El punt de partida de Febrer és el final de l’hivern, quan encara no hi ha indicis de primavera. La terra eixorca, de T. S. Eliot, comença amb un vers molt famós i trencador en el seu moment, que diu: “l’abril és el més cruel”. Eliot presenta la primavera, el moment en què la naturalesa ha de tornar a revifar, com l’etapa més cruel de l’any. Jo vaig decidir retrocedir fins al febrer, imaginant que era aquest el moment més cruel de l’any, perquè sembla que tot s’ha d’acabar morint. Gairebé tot el llibre insisteix en idees de desaparició, mort, frustració, etc. Encara que no dic noms, Febrer se situa a Sant Coloma i la zona del voltant: el camí vell de Sant Gallard, el camí dels molins, el molí del Pocurull, Sant Miquel…

Respecte el procés creatiu, jo em deixo portar per qualsevol cosa. Em pot aparèixer al cap qualsevol idea absurda, o unes simples paraules, i començo a treballar-hi. A vegades també hi arribo a través de la lectura d’algun llibre. Febrer és el primer llibre que he acabat d’una trilogia que se situa a Santa Coloma. Els tres poemaris tenen el mateix leitmotiv: anar caminat observant el paisatge, i buscant-hi la càrrega simbòlica. Febrer és el més trist.

Respecte les obres anteriors, Febrer té un estil molt més narratiu. T’has plantejat mai escriure prosa?

Jo volia escriure poemes en prosa, i alguns s’han convertit en petites narracions. Una cosa que volia fer, i per això he traduït Murakami i clàssics japonesos com Bashô o Ki no Tsurayuki, és escriure en prosa. No tenia gens clar el meu estil en prosa, i volia aprofundir-hi. Darrerament he escrit uns quants poemes que semblen més aviat assajos, i alguns que directament són narracions.

Enhorabona per el premi, Jordi, i moltes gràcies per l’entrevista. Per acabar, m’agradaria que ens fessis una recomanació sobre literatura japonesa als lectors de La Segarra.

L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana, editats per Obrador Edèndum. Lògicament!

Guillem Carreras, Novembre ’14

Naomi, Tanizaki

Deixa un comentari

És una llàstima que, gaudint d’un traductor tan excel·lent com l’Albert Nolla, no és tradueiexin més clàssics japonesos al català. Fa dos anys es va publicar la primera traducció de Kenzaburo Ôe (“Una qüestió personal”, imprescindible, per cert) i, que jo sàpiga, no s’esperen més novetats al respecte. Els amants de Kawabata són una mica més afortunats. Viena Edicions ha traduït el doble de novel·les: “La casa de les belles adormides” (esplèndida) i “País de neu”. Esperem que segueixin apostant-hi! 

De Tanizaki, de moment, només s’ha publicat una novel·la: “La clau”. Sense haver-la llegit, tinc la certesa que, si s’apropa minímament al nivell de “Naomi”, serà una molt bona lectura

araki2

Voy a intentar referir los hechos de nuestra relación conyugal exactamente como sucedieron, con toda sinceridad y franqueza. Es probable que sea una relación sin precedentes. Mi narración me proporcionará un registro precioso de algo que no quiero llegar a olvidar. Al mismo tiempo, estoy seguro de que también mis lectores la encontrarán instructiva. A medida que el Japón se hace cada día más cosmopolita, los japoneses y los extranjeros se mezclan con entusiasmo; se introducen toda clase de doctrinas y filosofías nuevas, y lo mismo hombres que mujeres adoptan las últimas modas occidentales. Sin duda, siendo los tiempos como son, el tipo de relación marital que hemos tenido, hasta ahora nunca visto, empezará a aparecer por todas partes.

Retrospectivamente veo que fuimos una pareja extraña desde el primer momento. Hará unos siete años que conocí a la mujer que es ahora mi esposa; no recuerdo la fecha exacta. En aquella época era camarera en un sitio llamado Café Diamante, cerca de la Puerta Kaminari del templo de Kannon en Asakusa. Tenía sólo quince años, y cuando la conocí acababa de ponerse a trabajar. Era una principiante: una aprendiza, una camerera en flor, por así decirlo, todavía no una empleada hecha y derecha.

Es muy posible que al principio me atrajera su nombre. Todo el mundo lallamaba “Nao-chan”. Cuando se lo pregunté un día, me enteré de que su nombre real era Naomi, escrito con tres caracteres chinos. El nombre despertó mi curiosidad. Un nombre espléndido, pensé; escrito en letras latinas podría ser un nombre occidental. Empecé a prestar a Naomi una atención especial. Curiosamente, desde que supe que tenía un nombre tan sofisticado, tomó para mí un aspecto inteligente, occidental. Empecé a pensar que sería una vergüenza que siguiera siendo camarera en un sitio así.

De hecho, Naomi se parecía a la actriz de cine Mary Pickford: realmente había algo de occidental en su aspecto. Esto no es ilusión mía; lo han dicho muchos otros, incluso ahora es mi mujer. Tiene que ser verdad. Y no es sólo la cara: incluso su cuerpo tiene un aspecto netamente occidental cuando se desnuda. Esto no lo supe hasta después, claro. Por entonces sólo podía imaginarme la belleza de sus miembros por el estilo con que llevaba el kimono.

No puedo hablar con certeza sobre su mentalidad en el tiempo en que servía en el café; sólo un padre o una hermana puede comprender lo que siente una muchacha de quince o dieciséis años. Si hoy le preguntaran, la propia Naomi diría probablemente que se limitaba a atender a sus cosas sin pensar en nada. Para una persona de fuera, sin embargo, era una niña silenciosa y triste. Su rostro denotaba poca salud. Era pálido y apagado, como un gruesto cristal incoloro y transparente: puesto que acababa de empezar a trabajar, aún no se ponía el maquillaje blanco que usaban las otras camareras, ni habían trabado conocimiento con los clientes ni con sus compañeras. Solía meterse en un rincón para hacer su tarea, callada y nerviosa. Quizá fuera también eso lo que le daba un aire de inteligencia.

Tanizaki, 1933

Kawabata: la veritable decadència

Deixa un comentari

Yukio Mishima sentia una sincera adoració per les obres de Yasunari Kawabata. L’obra que més el fascinava era “La casa de les belles adormides” (El Cercle de Viena, 2007). En parlava així: 

kawabata_postcard

A banda de mi, que jo sàpiga, hi ha una persona que considera La casa de les belles adormides una “obra mestra sense contestació”. És el senyor Edward Seidensticker. Tot i que la visió de la literatura que tenim aquest senyor i jo és, si fa no fa, tan diferent com l’hivern i l’estiu, sempre que ens veiem surt com a tema de conversa aquesta novel·la i nosaltres, que fins aleshores no hem fet res més que barallar-nos, acabem donant-nos la mà.

Si parlo del senyor Seidensticker no és pas per incitar l’adoració cap als estrangers que encara queda en una part dels japonesos. Crec que els estrangers estan en gran mesura equivocats respecte al judici que fan de la literatura japonesa; però no gaire més equivocats del que ho estan els mateixos japonesos, que són força inconscients de la multitud de prejudicis literaris de què són víctimes i per culpa dels quals es perden la fragància que desprenen les obres que tenen davant dels ulls. A més, els agraden obres sense un final tancat—la veritat és que aquest gust pels finals oberts també ha fet que algunes obres del senyor Kawabata estiguin sobrevalorades—i els és més fàcil perdre’s la bellesa formal d’una obra que comença i acaba.

La casa de les belles adormides manté estilísticament una bellesa perfecta i, a més, és una obra mestra de la literatura decadentista, que emet una aroma dolça que s’assembla a la pudor de la fruita passada. Lluny dels aires decadents , que s’intentava donar a la literatura Taishô, en aquesta obra s’exhibeix amb exuberància la veritable decadència. No puc oblidar, ni tan sols ara, el fort impacte que em va provocar la primera vegada que el vaig llegir. S’hi utilitzen la conversa i les accions, tècniques literàries de les novel·les formals, per distingir els canvis en les personalitats dels personatges; aquesta novel·la, a causa de la seva essència, fa servir unes tècniques extremament difícils, summament iròniques, i aconsegueix la divisió entre les sis noies.

Les sis noies dormen, i com que no diuen res, l’única solució que queda és descriure-les mitjançant els moviments dels seus cossos, les paraules que diuen en somnis i els costums diferents que tenen en dormir. Aquesta minuciosa insistència, la descripció corporal a la necrofília, es pot dir que és probablement el grau màxim de lascívia mentalment expressada a través del llenguatge. Tanmateix, l’atmosfera asfixiant que s’aconsegueix en el conjunt de l’obra acaba sent possible perquè la repugnància teixeix els seus fils en la il·lusió sexual, i perquè la pregària per la vida es barreja amb la negació d’aquesta. Aquí, aquest estat de bloqueig de la sensualitat podríem dir que està empès fins al màxim que permet el coneixement humà, i el sexe no es fa servir en absolut com a símbol d’emancipació i llibertat. Aquesta obra, que descriu fins a la sacietat una situació d’estancament límit, arrossega finalment el lector cap al nihilisme moral més absolut. No he llegit mai, fins ara, una obra tan antihumanista com aquesta.

Tan bon punt obrim el llibre, la dona de la fonda que “havia fet servir la mà esquerra” per obrir el pany de l’habitació i el lligat del seu obi, on hi havia la figura d’un ocell gros i estrambòtic, ens preparen per les sensacions desagradables amb què ens trobarem. Poc després, el narrador ens descriu amb molt de detall els dits de la noia adormida i ens fa sentir una mena de captivadora tranquil·litat amb les paraules “ni una mínima part de la seva existència no podia abastar-la”. La relació entre el vell Eguchi i la noia conté el grau màxim de desig sexual no exterioritzat de l’home. Tot i tenir l’objecte de desig davant dels ulls, l’autor evita que aquest objecte tingui voluntat. Quan es maquina la coincidència entre les idees i l’existència, és quan es descobreix l’èxtasi; així doncs, el fet que l’altre estigui adormir és un estat ideal, ja que no permet la consciència d’existir, i el desig sexual es queda en una fase de puresa. Amb tot això, es pot evitar la premissa que perquè l’amor entri i s’estengui dins el cor cal la resposta de totes dues parts. Trobem aquí la perversitat d’un lloc que desagradaria força al Vaticà, ja que el desig sexual és una de les formes que més s’allunyen de l’amor.

Tanmateix, la dona de la fonda afirma que “en aquesta casa no s’hi fa cap maldat!” Quan pensem que el món de les belles adormides està separat de la maldat mitjançant la impotència, segurament ens ve a la ment, ni que sigui de forma vaga, en quin tipus de maldat deu estar pensant el senyor Kawabata. Una maldat amb prou vitalitat com per estimar massa l’objecte, tant com per destruir-lo i matar-lo; una altra manera d’explicar, en definitiva, allò que és completament humà.

Yukio Mishima. 

Older Entries

%d bloggers like this: