El pare

Deixa un comentari

mar

A la tomba del pilot hi havia clavada una creu: una hèlice. Pel terra s’escampaven corones de paper ben originals. L’església panxarrudeta mirava des dels aurons amb els vitralls foradats. Un banc rodó voltejava el tell.

El pare anava cap al riu amb els nens travessant el cementiri. Rere els arbustos, allà, on es veia el llúpol, hi havia enterrada la mare. «Hi anirem després, a veure-la», digué el pare, «que si no farem tard a les onades».

Se sentí la sirena d’un vaixell. «De pressa!», cridaren tot d’una els nens. «De pressa!», s’afanyà de sobte el pare. Tots arrencaren a córrer. A dalt del reixat hi havia un àngel de metall, pintat i cisellat. Amb les presses es descuidaren de parar un moment i alçar els caps per admirar-lo.

Baixaven corrents pel camí quan tornà a sonar la sirena. «Farem tard!», els acuità el pare. El cor els bategava fort i els retrunyia al cap.

Traient-se les jaquetes hi feren cap en una correguda i, desempallegant-se dels pantalons, es deixaren caure a terra: havien arribat a temps. Per la banda dreta se sentia una remor sorda, el fum s’anava atansant. La blanca proa del vaixell de vapor aparegué de darrere els arbustos. S’aixecaren d’un bot, es posaren a ballar i a agitar els barrets. El capità, majestuós, donava ordres. La roda xerricava, l’escuma espetegava, el solc a l’aigua borbollava. S’ajupiren perquè des de coberta les dones miraven. Arraulits, prement les mans amb els genolls, les observaven de reüll.

«Plaf!», va rompre la primera onada. «De pressa!», tothom s’hi llançà. El riu era com el mar. «Ui!», cridava la gent tot saltant. «Ui!», cridava el pare, agafant a coll els menuts i botant. «Ui, ui!», cridaven ells, arrapant-se-li, i xisclant.

Les onades s’acabaren. El pare, imitant el so de la sirena, caminava dins l’aigua a quatre grapes. Els marrecs anaven al seu damunt. Després es rentà i ells, per torns, li fregaven l’esquena, com els grans. En dreçar-se, es contemplava tot tibant els músculs: al vespre havia d’anar a veure la Liubov Ivànovna. I pensava: «Però almenys no sóc un mal pare».

De tornada anaven a poc a poc. «O si no, el bany», digué el pare, «no haurà servit de res». Durant una llarga estona anaren enfilant-se camí amunt.  Bufaven dents de lleó i esfullaven margarides. De tant en tant es giraven i miraven cap a baix. Les vaques anaven per la riba, pel riu. A vegades mugien. S’encengueren els llums a l’estació, i feien pampallugues. S’havia post el sol. Encara no es veien els estels. L’àngel del reixat s’havia ennegrit.

«Vosaltres espereu-vos aquí», digué el pare al costat del tell. «Ja tornaré.» S’assegueren còmodament, es tragueren les gorres i s’agafaren de les mans. Un mosquit brunzia.

Els matolls es fonien en la foscor. Hi sobresortia la part de dalt de les creus. El llúpol clarejava. Llavors el pare s’aturà, i es quedà quiet, sense el barret. Hi havia anat per allò de la Liubov Ivànovna i vacil·lava: «què li dic i com?».

Els marrecs estaven espantats. Sota terra jeien els morts. Algú podia treure el cap per la finestra trencada de l’església, o hi podia sortir una mà, per allí. Que bé que el pare tornés.

Era agradable caminar pels carrers, encatifats de pols. Els fanals enllumenaven aquí i allà. Els quioscos brillaven. Als patis les dones parlaven amb les vaques que tornaven de pasturar cerimoniosament. Al jardí de la vila els bombers tocaven engrescats un vals. El pare comprà un cigar i dos pastissets de gingebre. S’ho passaven bé, en silenci.

Leonid Dobitxin

Anuncis

Passejant per Roma

Deixa un comentari

roma-panoramica

Però ell no era com l’estranger, devot únicament de Titus Livi i Tàcit, que passa corrent sense veure res que no sigui antic, i desitja, en accés d’una noble pedanteria, destruir la ciutat moderna; no, a ell tot li semblava meravellós: el món antic que palpitava sota una arcada ennegrida, la poderosa Edat Mitjana que per totes bandes havia deixat les petjades dels artistes—titans i l’extraordinària generositat dels papes, i per últim, l’era moderna que s’adheria a la ciutat amb les aglomeracions dels nous veïnats. Li agradava que tot es fusionés prodigiosament, li agradaven els indicis d’una ciutat poblada i al mateix temps deserta: els palaus, les columnes, l’herba, els matolls silvestres que trepaven els murs, l’agitació del mercat enmig de fosques i silenciosos edificis arquitectònics la base dels quals quedava oculta, el crit penetrant d’un venedor de peix al costat d’un pòrtic, el venedor de llimonada engalanat amb fulles davant el Panteó. Li agradaven també els carrers poc agraciats i foscos, l’absència de colors grocs i clars en les cases i les escenes idíl·liques en plena ciutat: una manada de cabres descansat en un carrer empedrat, els crits dels nens petits i una espècie de presència invisible que semblava embolcallar a les persones en el silenci més pur i solemne. Li agradaven els continus sobresalts i sorpreses que Roma li deparava.

Com un caçador que surt d’hora en busca de la seva presa, o com un antic cavaller que va cercant aventures, el príncep es dirigia tots els dies a l’encontre de prodigis sempre nous i, sense proposar-s’ho, s’aturava de cop en un carreró miserable, descobria davant seu un palau que exhalava una majestuositat immensa, austera i fosca; s’aturava, també de forma inesperada, des d’una petita plaça, esguardava una suggestiva font brollant i mullant els seus graons de granit desfigurats per la molsa. O quan un carrer, fosc i brut, acabava amb una ornamentació arquitectònica de Bernini, o amb un obelisc que semblava alçar-se al vol, am una església i el mur del monestir, que encenien amb la resplendor del sol sobre el fons blau fosc del cel i uns xiprers tan negres com el carbó.

Com més s’endinsava en la ciutat, més freqüentment apareixien els palaus i les creacions arquitectòniques de Bramante, Borromini, Sangallo, Della Porta, Vignola, Buonarroti. Finalment, va comprendre clarament que només aquí, només a Itàlia es sentia la presència de l’arquitectura i la seva austera grandiositat artística. (…)

Les grans creacions del pinzell, que mai es van tornar a repetir, s’erigien davant seu en les parets ennegrides, inaccessibles i enigmàtiques per als imitadors. Entrant i submergint-se més i més en la seva contemplació, sentia que el gust, les llavors que sempre havien estat en la seva ànima, se l’hi estava refinant. Davant aquest luxe magnífic i meravellós, li semblava poca cosa l’ostentació del segle XIX, una ostentació mísera i insignificant, vàlida únicament per adornar botigues: una ostentació que havia privat al món dels Rafael, dels Ticiano, dels Miquel Àngel, i que havia rebaixat l’art al nivell de l’artesania. Que mediocre li semblava aquest luxe que l’havia sorprès a primera vista per deixar-lo després indiferent en comparar-lo amb aquella idea grandiosa de decorar les parets amb les creacions dels pinzells immortals, en comparar-lo amb l’esplèndida idea del propietari del palau de procurar-se una font eterna de plaer en les hores que descansava dels seus assumptes i del batibull de la vida quotidiana! (…)

Era com si el magnífic aspecte de Roma creixés cada dia davant els seus ulls. Obres i més obres d’art, i allò no tenia fi… Allà, en aquella església, es conservava un miracle de la pintura. Allà, en aquella paret decrèpita, encara sorprenies un fresc a punt de desaparèixer. Allà, sobre els màrmols i pilastres realçats, procedents d’antics temples pagans, brillava un sostre pintat per un artista immortal. Tot això era com els jaciments d’ors secrets, l’existència dels quals descobreix un miner. Quina felicitat embargava la seva ànima cada cop que tornava a casa! Que diferent era aquesta sensació, envoltada per la quietud del silenci, d’aquelles impressiones inquietats que omplien absurdament la seva ànima a Paris! Allà, quan tornava a casa cansat, extenuat, rara vegada es sentia amb força per examinar-les.

Roma, Nikolai Gógol.

Un signe d’admiració. (Relat de Nadal)

Deixa un comentari

txe

Era la nit de Nadal i Iefim Fómitx Perekladin, secretari col·legiat, es va allitar tot amoïnat, fins i tot ofès.

-Deixa’m tranquil, no em molestis!-va remugar, irat contra la seva muller, que li havia preguntat per què feia aquella cara tan sorruda.

El cas és que venia de fer una visita on havien dit moltes coses desagradables i ofensives, segons ell. Al començament, hom hi havia parlat dels beneficis de l’ensenyament en general, però llavors, insensiblement, s’havia entrat en el tema del nivell d’instrucció de la confraria dels funcionaris, i en aquest sentit hi havia hagut moltes lamentacions, molts retrets, i àdhuc burles, a causa del seu baix nivell d’educació. Aleshores, com sol passar quan s’apleguen una colla de russos, de les generalitats hom va passar a les persones en particular.

-Per exemple, vós mateix, Iefim  Fómitx- va dir un jove a Perekladin-. Vós ocupeu un càrrec prou important …, i quina educació heu tingut?

-Cap. A nosaltres només se’ns exigeix que sapiguem escriure correctament, i això és tot… -Va contestar suaument Perekladin.

-I on heu après a escriure correctament?

-Això és una qüestió d’hàbit… En quaranta anys de servei se n’arriba a aprendre prou bé… Si, és clar, al començament em resultava difícil, feia faltes…, però m’hi vaig anar acostumant…, i ara me’n surto prou bé…

-I els signes de puntuació?

-També els sé manejar prou bé…, els poso allà on cal.

-Mmmm…-el jove rumiava, confós-. Però el costum és una tota altra cosa que la instrucció. No n’hi ha prou! Cal posar-los a consciència! Quan poseu una coma cal saber per què la poseu…Aquesta ortografia vostra, aquesta ortografia inconscient, mecànica, no té cap valor… És un producte maquinal i prou.

Perekladin no havia dit res, només havia somrigut modestament (aquell jove era fill d’un conseller d’Estat i tenia dret a un grau de desena classe), però quan va ser dins el llit es va abandonar a la indignació i a la ràbia.

“He servit durant quaranta anys -pensava- i encara ningú no m’havia gosat dir que sóc un beneit, i ara mireu quins crítics que pugen! Inconscient…mecànica…, producte maquinal…Oh, al diable! Segur que en sé més que no pas tu, encara que no hagi estat a les teves universitats!”

Després d’haver vessat mentalment sobre el crític tots quants insults coneixia, quan ja va estar calentó sota la manta, Perekladin va començar a tranquil·litzar-se.

“ Sí, és clar…, ja ho entenc…”, pensava mig endormiscat . “No posaré pas dos punts on cal posar una coma, i això vol dir, doncs, que sé el que faig, que comprenc les coses. Sí…, així és, barbamec… Primer s’ha de viure una mica, fer una mica de servei, i llavors ja podràs judicar els més vells…”

Davant els ulls clucs de Perekladin, ja abaltit, va passar com un meteor, enmig de nuvolades fosques i somrients, una coma de foc. I a darrera una altra, i una altra, i ben aviat tota la tenebra sense límits que tenia davant la imaginació es va omplir de multitud de comes volants…

“Per exemple, aquestes comes…”, pensava Perekladin mentre tots els seus membres s’abaltien suaument en la son que avançava. “Jo les comprenc perfectament… Puc trobar, si vull, un lloc per a cada una…, i… i això a plena consciència, no perquè sí… Examina’m i ho veuràs… Les comes es posen a llocs diferents…, en uns llocs hi fan falta, en d’altres llocs no… I com més embullat surt un escrit, més comes hi calen. Es posen davant ‘el qual’ i davant ‘que’. Si a l’escrit s’hi enumeren els funcionaris, cal separar-los amb una coma…Prou que ho sé!”

Les comes daurades s’aplegaren en un remolí i s’esvaïren per un cantó, volant. Llavors vingueren, també volant, punts de foc.

“Els punts es posen al final de l’escrit… I quan s’ha de fer una pausa llarga i mirar els qui escolten, també s’ha de posar un punt. Després de tots els paràgrafs llargs també s’ha de posar un punt, a fi que el secretari, quan ho llegeixi, no es quedi sense alè. Els punts no s’han de posar a cap més banda…”

Llavors tornen a venir comes volant… Es mesclen amb els punts, giravolten i Perekladin veu una patuleia de punts i comes i dos punts…

“També els conec, aquests…”, pensa. “Allà on una coma és massa poc i un punt massa molt, s’hi ha de posar un punt i coma. Davant de ‘però’ i ‘d’en conseqüència, sempre poso punt i coma… I els dos punts, què? Els dos punts es posen després de ‘s’ha acordat’ i de ‘s’ha decidit'”.

Els punts i comes i els dos punts també s’esvaïren. I va arribar l’hora dels signes d’interrogació. Saltironaven entre els núvols i començaren a ballar el can-can…

“Quina cosa, el signe d’interrogació! Encara que n’hi hagués mil, a tots els trobaria al seu lloc. Es posen quan s’ha de fer una pregunta, o per exemple, quan hom vol saber d’algun paper: ‘On ha anat a parar la resta de les sumes de l’any tal?’; o també: ‘No hi hauria la possibilitat que la direcció de la policia trametés la present a Ivànov…?'”

Els signes d’interrogació bellugaren els seus garfis en senyal d’aprovació i de sobte, com si obeïssin una veu comandament, s’allargaren en signes d’admiració…

“Mmmm!… Aquest signe de puntuació s’utilitza sovint a les cartes. ‘Distingit senyor!’; o també ‘Excel·lència, pare i benefactor!’… Però, i als documents, quan s’hi posa?”

Els signes d’admiració s’allargassaren més i esperaren…

“ En els documents es posen quan …, és a dir…, sí… Com funciona, això? Mmm! Espera, espera… Ai, una mica de memòria, Déu meu…”

Perekladin va obrir els ulls i es va girar cap a l’altra banda. Però no havia tingut temps d’aclucar-los que, sobre la foscor, tornaren a presentar-se els signes d’admiració.

“Maleït sigui!… Quan s’hi han de posar, doncs?”, va pensar, i maldava per foragitar de la imaginació aquelles hostes tan inoportuns. “Com pot ser que me n’hagi oblidat? O no me’n recordo…, o per ventura no n’he post mai, d’aquests…”

Perekladin va comença a fer memòria del contingut de tots els papers que havia escrit durant els quaranta anys de servei; però, per molt que hi pensava, per molt que arrufava el front, no va trobar ni un signe d’admiració en el seu passat.

“ Aquesta sí que m’és bona! M’he passat quaranta anys escrivint i mai no he posat ni un sol signe d’admiració… Valga’m déu! Però…  quan s’ha de posar aquesta ratlla endimoniada?”

Per darrera de la tirallonga de signes d’admiració de foc va guaitar el musell del jove crític: reia maliciosament. També els signes varen fer un somriure burleta i es varen fondre en un signe d’admiració gegantí.

Perakladin va sacsejar el cap i va obrir els ulls.

“Això no hi ha ningú que ho entengui…”, va pensar. “I demà m’he de llevar d’hora per anar a matines…, i aquest diable no se’n vol anar del cap… Uix! Però, però… quan s’ha de posar? Vaja una traça, la meva! Quina manera d’aprendre les coses! Quaranta anys, i ni un signe d’admiració!”

Perakladin es va senyar i va tancar els ulls, però els va tornar a obrir immediatament; sobre un fons obscur es dreçava un gran signe…

“Uf! Ja vaig que no podré aclucar l’ull en tota la nit.”

-Marfuixa!- Va cridar la seva dona, que es vantava sovint d’haver fet estudis en un internat. -Digue’m, estimada, quan es posa el signe d’admiració en un document?

-Que et penses que no ho sé? Vaig estudiar set anys en un internat, jo. Encara em sé de tot cor tota la gramàtica. Aquest signe es posa a les invocacions, a les exclamacions, a les expressions d’entusiasme, d’indignació, d’alegria, de còlera…, i d’altres sentiments.

“Exacte…”, va pensar Perakladin. “Entusiasme, indignació, alegria, còlera i d’altres sentiments…”

El secretari col·legiat es va posar a reflexionar… Feia quaranta anys que escrivia, havia escrit milers i milers de papers, desenes de milers, però no recordava ni una ratlla que expressés entusiasme, indignació o coses per l’estil…

“I d’altres sentiments…”, va pensar. “Però, són necessaris, els sentiments, en els documents? Una persona sense sentiments també en pot escriure…”

El musell del crític jove va tornar a guaitar per darrera del signe de foc i va somriure maliciosament. Perakladin es va incorporar i va seure. El cap li feia mal, tenia el front entresuat… A un racó, un llantiol pampalluguejava. Els mobles nets feien un posat de festa, tots respiraven la calidesa i la presència d’una mà de dona…, però l’homenic tenia fred, estava malapler, com si hagués agafat el tifus…

“Ets una màquina d’escriure! Una màquina!”, xiuxiuejava l’espectre, i llançava una fredor seca sobre el funcionari. “Ets de fusta, no tens sentiments!”

L’home es va tapar el cap amb la manta, però també sota la manta va veure l’espectre; va encastar el rostre a l’esquena de la seva dona, i a través de l’esquena  també el veia… Tota la nit va torturar el pobre Perekladin, i en fer-se de dia tampoc no el va deixar tranquil. El veia pertot arreu: a les botes que es calçava, en el platet del joc de te, a la condecoració de sant Estanislau…

“I d’altres sentiments…, “pensava. “És ben cert que no hi ha hagut cap sentiment… Ara aniré al despatx del superior a firmar… Que potser això es fa per sentiment? O es fa per no res?… Sóc una màquina de felicitat…”

Quan Perekladin va sortir al carrer i va cridar un cotxe, va tenir la sensació que, en lloc d’el cotxer, se li acostava un signe d’admiració.

Quan va arribar a l’avantcambra del superior, en lloc del porter hi va veure el mateix signe… I tot allò li parlava d’entusiasme, d’indignació, de ràbia… El mànec de la ploma, el plomí, també semblava un signe d’admiració. Perekladin la va agafar, va sucar-la en el tinter i va firmar:

“Secretari col·legiat Iefim Pereklaadin!!!!”

I, quan va escriure aquests signes, es va entusismar, es va indignar, es va posar content, i es va enfurismar.

-Apa, apa!- mormolava prement la ploma.

El signe de foc es va sentir satisfet i va desaparèixer.

Anton P. Txékhov

Com les primeres nits d’estiu

Deixa un comentari

De nit ha fet una plugeta, ara els núvols passen pel cel i de tant en tant cauen gotes.

Dret sota una pomera desflorada, respiro.

La pomera, i també l’herba, gotegen després de la pluja, i no hi ha nom per a la dolça aroma que embriaga l’aire. El xuclo am tots els pulmons, sento el perfum amb tot el pit, respiro, respiro, de vegades amb els ulls oberts, de vegades tancats, no sé com és millor.

Segurament, aquesta és la llibertat, l’única llibertat—però la més apreciada—que ens arrabassa la presó: respirar així, respirar aquí. Cap menja de la terra, cap vi, ni el bes d’una dona, no és més dolç per a mi que aquest aire, un aire embriagat per la florida, la humitat i la frescor.

Tant se val que no sigui més que un diminut jardí comprimit entre edificis de cinc pisos que són com gàbies de feres.

Deixo de sentir el tiroteig de les motocicletes, els udols de les gramoles, la pandereta dels altaveus. Mentre encara es pugui respirar sota les pomeres després de la pluja, es podrà continuar vivint!

Un reflex sobre l’aigua.

A la superfície d’un ràpid torrent no es distingeix cap reflex, ni proper ni llunyà. Encara que no sigui tèrbola, encara que estigui lliure d’escua, la contínua ondulació d’un corrent, la turbulenta substitució d’unes aigües per altres, dóna imatges poc fidels, imprecises, incomprensibles.

Només quan, de riu en riu, el torrent arriba a una desembocadura tranquil·la i ampla, o a un aturat rabeig, o a un petit llac, on no vibra l’aigua, només aleshores veurem sobre la planura cristal·lina cada fulleta de l’arbre riberenc i cada plometa de núvol fi, i la profunditat del cel inundada de blau.

Així ets tu i així sóc jo. Si fins ara no podem veure la immortal i cisellada veritat, si fins ara no la reflectim gens, ¿no deu ser perquè encara ens movem en alguna direcció?

La-importancia-de-saber-respirar-puede-curar-el-alma

El Boleta

Al pati de casa hi ha un noi que té un gosset fermat: el Boleta. Li posaren el collar quan era cadell, a la infància.

Un dia li vaig portar ossos de gallina, tebis encara, fragants, però en aquell precís moment el noi deixà que la pobra bèstia corregués pel pati. La neu del pati era vellutada, abundosa. El Boleta corria d’ací d’allà a salts, com una llebre, ara sobre les potes posteriors, ara sobre les davanteres, de racó a racó del pati, de racó a racó, i ficava el musell a la neu.

Corregué fins a mi amb el pèl esborifat, saltà tot al meu voltant, ensumà els ossos, i au, lluny altra vegada, de panxa sobre la neu!

No necessito els vostres ossos—semblava dir—, doneu-me tan sols la llibertat.

En començar el dia

En sortir el sol, trenta joves corregueren al camp, s’escamparen espaiadament de cara al sol i començaren a doblegar-se, a acotar-se a la gatzoneta, a fer reverències, a prosternar-se, a estendre els braços, a alçar-los, i a posar-se de genollons. I això, tot un quart.

Des de lluny, hom podia imaginar-se que estaven resant.

Actualment no sorprèn ningú que un home tingui cura, cada dia, pacientment i atentament, del seu cos.

Però hom se sentiria ofès si aquesta home tingués cura de la seva ànima.

No, no era una oració. Era gimnàstica.

Aleksander Soljenitsin

Un home sense prejudicis

Deixa un comentari

Quan no tens clar quina lectura escollir, Zoixenko sempre és una opció agradable. 

zoschenko_mijail

Esto sucedió en un vagón de tercera de un tren moscovita.

A cierto ciudadano gordinflón, al cortar una rebanada de pan de una barra, se le cayó el cuchillo.

La vecina del ciudadano gordinflón preguntó curiosa:

–¿Qué se le ha caído, buen hombre, un cuchillo o un tenedor?

–Un cuchillo—respondió sin muchas ganas el ciudadano mientras palpaba con la mano el suelo.

–Le visitará un hombre—dijo la ciudadana—. Si se le ha caído un cuchillo, será un hombre…

Mi vecino, un tipo con los pies envueltos en unos peales verdes y un saco a la espalda, de pronto se indignó. Incluso se puso negro de rabia.

–Ciudadana, ¿no le da vergüenza decir semejantes barbaridades?—dijo—. Parece increíble que en pleno siglo veinte alguien tenga estos perjuicios y supersticiones.

La ciudadana miró asustada a mi vecina.

–Es lo que dicen—replicó—. Si es un cuchillo, seguro que entonces viene un hombre, y en siendo un tenedor, seguro que es una dama… Yo no digo nada, camarada… Eso es lo que dicen…

Mi vecino lanzó un risa burlona.

–¡Ahí lo tiene!—dijo—. ¿Qué le parece? En la calle la electrificación avanza a toda máquina, y aquí te sueltan estas memeces.

El hombre se quedó un instante callado, pero luego intervino de nuevo, dirigiéndose más a mí, aunque de manera que todos los presentes lo escucharan:

–Así es, camarada, la electrificación avanza por doquier, en nuestro entorno dios sabe qué grandísimas ideas se producen, a nuestro alrededor triunfa la lucha contra la religión, y sin embargo, al mismo tiempo, fíjese bien, lo que prima es la más completa ignorancia y los prejuicios pequeñoburgueses.

–Pero no siempre es así—repuse.

–No por eso me siento mejor—respondió huraño el vecino—. Yo, puede que por esta misma razón me haya separado de mi esposa, amigo mío.

–¿Qué me dice?

–Pues lo que oye—me contestó—. Aunque no soy miembro del partido, se lo digo de verdad, no puedo vivir con una pequeñaburguesa. Y puede que haya vivido seis años con ella, amigo mío, pero ahora ya no puedo. Porque los tiempos son otros… Y eso que se lo pedí por las buenas a la muy vil criatura: déjate, le digo, de bromas, Katerina; deja ya le digo por las buenas, tus prejuicios y supersticiones burguesas. Pues no. Si se te cae un cuchillo, vendrá un hombre, ya ve; y si te encuentras a un pope, buena te espera, te dirá; y si tienes hipo, vaya, también es mala señal… ¡Maldita sea su estampa!

–¿No me diga que se ha divorciado por eso?

–Se lo juro—dijo el vecino—; por eso y porque, en general, empezó a conducirse de manera algo ligera. Se lo pedí por las buenas. ¿Qué no quiere? Pues nada. Lo que soy yo, no puedo vivir con una idiota… Y ahora me voy a Moscú. Y si en Moscú encuentro, por ejemplo, una ciudadana correcta, de verdad, sin prejuicios, me caso sin falta con ella. Aunque dudo mucho que la encuentre. Lo dudo mucho…

El vecino calló, se lió un pitillo y lo encendió.

Luego lanzó un leve hipido y comentó:

–Alguien se acuerda de mí…

–Es tu mujer, de la que te has divorciado, la que se ha acordado de ti, seguro—intervino compasiva la ciudadana—. ¿Cómo le irán, ahora, a la pobre, las cosas?….

–Todo es posible. Puede que sea ella la que se acuerda de mí. Pero, de todos mismos, ella tiene la culpa, la muy burra—contestó el ciudadano tras escupir en el suelo.

Mikhail Zoixenko, 1924

Traducció de Ricard San Vicente

Els mitjons finesos de crespó

Deixa un comentari

 

Serguei Dovlatov

Serguei Dovlatov

Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.

Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d’aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me’n sortia.

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les ciències inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.

Al cap d’una setmana, una noia prima amb sabates d’importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.

L’Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n’hi havia un que era encarregat d’una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.

Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d’aquell cercle. Més endavant, molts d’ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.

La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se’n feien càrrec els amics de l’Àssia. Això m’incomodava extraordinàriament.

Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre ruble a la mà dissimuladament mentre l’Àssia demanava un taxi…

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

Els amics de l’Àssia no li feien preguntes. I jo no feia res més:

–On has estat? Qui t’has trobat al metro? D’on has tret aquest perfum francès?

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen na solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres…

Ras i curt, em comportava com un impertinent i un imbècil.

Vaig començar a tenir deutes. Creixien en progressió geomètrica. Cap al novembre, havien arribat als vuitanta rubles. Una xifra monstruosa, en aquella època.

Vaig saber què eren les botigues d’empenyorament, amb els rebuts, les cues i aquella atmosfera de tristesa i de pobresa.

Quan tenia l’Àssia a prop, aconseguia no pensar-hi. Però tan bon punt ens acomiadàvem, els pensaments sobre els deutes m’envaïen, com un núvol negre.

Em despertava amb una sensació de desgràcia. Trigava hores per oblidar-me a vestir-me. Vaig planejar seriosament atracar una joieria.

Estava convençut que tots els pensaments d’un pobre enamorat eren criminals.

En aquell moment els meus progressos acadèmics havien minvat sensiblement. L’Àssia era mala estudianta de sempre. Al deganat van començar a comentar la nostra condició moral.

Vaig adonar-me que, quan un home està enamorat i té deutes, la seva condició moral esdevé tema de conversa.

Ras i curt, tot era terrible.

Un dia passejava per la ciutat buscant sis rubles. Havia de recuperar l’abric d’hivern de la botiga d’empenyorament. I em vaig trobar en Fred Kolésnikov.

En Fred fumava, recolzat a la barana de llautó de la botiga Elisséiev. Sabia que era un estraperlista. L’Àssia ens havia presentat un cop.

Era un noi alt, d’uns vint-i-tres anys, amb un color de pell poc saludable. Mentre parlava, es passava la mà pels cabells, nerviós.

Vaig acostar-m’hi sense pensar:

–Que puc demanar-li sis rubles fins demà?

Quan demanava diners, sempre conservava un to distant, perquè a la gent li fos més fàcil dir-me que no.

–Evidentment—va dir en Fred, traient una cartera petita i quadrada.

Em va saber greu no haver-n’hi demanat més.

–Agafi’n més—va dir en Fred.

Però jo, com un imbècil, vaig protestar.

–Anem a dinar—va fer—.Vull convidar-lo.

Es comportava d’una manera senzilla i natural. Sempre he tingut enveja dels qui ho aconsegueixen.

Sergei Dovlatov

La repressió del tsar.

Deixa un comentari

Així va explicar Dostoievski el seu empresonament a Sibèria. 

 

nicolau i

Nicolau I: el tsar que va “salvar” la vida de Dostoievski

“Hoy, 22 de diciembre, nos llevaron a la plaza Semiónovskaya. Ahí nos leyeron a todos la sentencia de muerte, nos permitieron besar la cruz, rompieron las espadas sobre nuestras cabezas y nos ataviaron con las camisas blancas para recibir la muerte. Después amarraron a los primeros tres del poste para llevar a cabo la ejecución. Yo era el sexto y nos llamaban de tres en tres; por lo tanto estaba en el segundo grupo y no me quedaba de vida más de un minuto (…) En eso se oyó el toque de la retirada. Los que estaban amarrados al poste fueron devueltos a su lugar y nos comunicaron a todos que su Majestad Imperial nos concedía la vida. Después siguieron las verdaderas sentencia”. 22 desembre de 1849.

“Los hombres son hombres en todas partes. Incluso en el presidio, entre criminales, durante esos cuatro años pude, finalmente, distinguir a la gente. ¿Lo creerás? Hay caracteres profundos, fuertes, magníficos y cuanta alegría me proporcionaba encontrar el oro bajo una ruda corteza. Y no encontré sólo uno o dos, sino unos cuantos. Hay algunos a quienes es imposible no respectar y otros son decididamente estupendos. Yo enseñé a un joven cherqués (enviado a presidio por bandolerismo) a leer y escribir en ruso. ¡De cuanto agradecimiento me colmó! Otro presidiario lloró al separarse de mí. Yo solía darle dinero, pero ¿acaso podía ser mucho? Y en cambio su gratitud era ilimitada. Mientras tanto mi carácter se había dañado; yo era con ellos caprichoso, impaciente. Ellos respetaban el estado de mi alma y lo soportaban con resignación. À propos. ¡Cuántos tipos de caracteres de gente del pueblo he sacado del presidio! Me compenetré con ellos y por eso, me parece, los conozco suficientemente bien. ¡Cuántas historias de vagabundos y de bandidos y, en general, de toda esa negra y desdichada existencia! Tengo suficiente para escribir tomos enteres. Qué gente tan maravillosa. En general, el tiempo no ha pasado en vano para mí. Si no fue Rusia lo que conocí, en cambio sí he conocido el pueblo ruso, y lo he conocido tan bien como muchos, quizás, no lo conocen”

 

Comparar la repressió de Putin amb la dels tsars és com comparar aquestes dues cançons: la segona és una merda.

 

“Cuando abrimos la puerta de la sala de baños, pensé que habíamos entrado en el infierno. Imaginad una habitación de doce pasos de largo y otros tantos de ancho, en la que se apretujaban, quizá, hasta cien personas a la vez, o, por lo menos, ochenta, puesto que habían separado a los presos en dos tandas y, en total, habíamos ido a los baños unos doscientos. El vapor cegaba los ojos, reinaban el tufo y la mugre. Era tal la estrechez que no había donde poner un pie.

Sentí pánico y quise volverme atrás, pero Petrov me dio ánimos entonces. De algún modo, con grandísimas dificultades, nos abrimos paso hasta un banco, por entre cabezas de gente sentada en el suelo (…) Incluso los sitios debajo de los bancos estaban ocupados; allí también se amontonaba la gente. En todo el suelo no había ni un solo palmo en el que no estuviesen los presos encorvados, echándose agua de sus cubos. Otros estaban entre ellos erguidos y, sosteniendo el cubo en la mano, se lavaban de pie; el agua sucia se escurría directamente de sus cuerpos a las cabezas rapadas de los que estaban sentados en el suelo. En el banco superior y en todos los peldaños que conducían a él había gente sentada, apretujada y encorvada que se estaba lavando.

Unos cincuenta manojos de ramas de abedul subían y bajaban a la vez en el banco superior; todos se azotaban hasta el paroxismo. Echaban vapor cada minuto. Aquello no era calor: era un inferno. Todo vibraba y retumbaba con el ruido de las cien cadenas que se arrastraban por el suelo. Algunos, queriendo pasar, se enredaban en los grilletes de otros y tropezaban con las cabezas de los que estaban sentados abajo, se caían, blasfemaban y tiraban de aquellos con los que habían tropezado. El agua sucia corría por todas partes. Todos estaban en un estado de embriaguez, de excitación; resonaban los gritos y los chillidos. Junto a la ventanilla del vestíbulo, a través de la cual daban el agua caliente, había insultos y empujones, toda una refriega. El agua caliente recibida se vertía sobre las cabezas de los que estaban sentados en el suelo, antes de llegar a su destino. De cuando en cuando, por la ventana o por la puerta entreabierta asomaba el bigotudo rostro de un soldado que, fusil en mano, vigilaba si había algún desorden. Las cabezas rapadas y los cuerpos de los presos, enrojecidos por el vapor, parecían aún más monstruosos. En las espaldas sometidas al vapor suelen destacar con mayor claridad las cicatrices de los latigazos y palos recibidos, de tal modo que aquellas espaldas parecían ahora recién fustigadas. ¡Qué terribles cicatrices! Sentí escalofríos al verlas. Soltaban más vapor y se formaba una nube densa, ardiente en la sala; todos chillaban y gritaban. De entre la nube se distinguían espaldas apaleadas, cabezas rapadas, manos y pies torcidos”.

“Recuerdo que tan solo el anhelo de resurrección, de renovación, de una vida nueva, me dio la fuerza para esperar y confiar. Y por fin me hice fuerte: esperaba, descontaba cada día que iba pasando (…) Recuerdo que en todo ese tiempo permanecí en un aislamiento terrible, y acabé por amar ese aislamiento. En mi soledad espiritual, me dedicaba a revisar toda mi vida anterior, examinando hasta el último detalle y reflexionaba profundamente acerca de mi pasado; a solas, me juzgaba a mí mismo implacablemente, con toda severidad, y en ocasiones llegaba a bendecir el destino por haberme enviado esa soledad, sin la cual no había sido posible ni ese juicio sobre mí mismo ni esa revisión tan estricta de mi vida anterior”.

Dostoievski, 1849

Older Entries

%d bloggers like this: