Josep Pedrals: “Els serveis funeraris hem de seguir treballant, tant humanament com professional, el millor possible”

Deixa un comentari

 

La sala on realitzem l’entrevista, a la seu dels Serveis Funeraris Cabré Junqueras,  respira història. En una paret, els retrats dels màxims responsables de l’empresa des del seu naixement, un llunyà 1902. A l’altra, dibuixos detallistes de cotxes funeraris de principis del segle XX. Tot i que està una mica nerviós enfront la perspectiva de respondre les preguntes d’una entrevista per primera vegada, el senyor Pedrals mai perd el seu somriure afable. Durant la seva vida professional, Pedrals ha viscut l’evolució d’un sector que ha experimentat grans canvis i ha après a professionalitzar-se.

Com va començar a treballar en el sector funerari? Quins càrrecs ha exercit durant aquests trenta-tres anys de professió?

Vaig començar a treballar en el sector funerari, concretament a l’empres Cabré Junqueras, el febrer de 1983. Els senyor Carles Cabré, que pertanyia a la tercera generació d’aquesta empresa familiar, em va trucar per concertar una entrevista. Ràpidament ens vam entendre, i jo vaig començar a treballar en la seva plantilla. Durant els primers vuit mesos, vaig treballar amb el personal de taller: arreglant difunts, traslladant-los on fos necessari i fent altres treballs operatius; a finals del 83 vaig entrar com assessor a les oficines, feina que vaig exercir durant força anys. Actualment, des del 1999, sóc el cap d’oficina de l’empresa.

Els hàbits funeraris han canviat molt.

A diferència d’ara, que moltes persones es moren en hospitals i residències, la majoria de gent acostumava a traspassar en els seus domicilis. Molts tanatoris tampoc disposaven de sales de vetlla per consolar els familiars. Quan les famílies acudien a nosaltres, les informàvem d’allò que podien fer i allò que estava prohibit. Habitualment ens demanàvem que portéssim el difunt a casa seva, i allà es feia la tanatopràxia. Un cop s’havia organitzat l’enterrament, els serveis funeraris portàvem el difunt a la parròquia.

Disposar de sales de vetlla devia suposar un gran avenç.

Ens ha permès atendre millor l’atenció a les persones. Actualment disposem de grans instal·lacions, amb aparcament i sales de vending. Donem més facilitats als familiars, i ells es troben més còmodes en uns moments tan difícils. També podem albergar les cerimònies, ja siguin religioses o laiques.  Moltes famílies demanen a les funeràries que incloguem música en aquestes cerimònies. En casos excepcionals, com ara un accident múltiple inesperat, rebem a les nostres instal·lacions l’ajuda psicològica dels professionals. Són moments molt durs, especialment pels amics i familiars dels difunts, però també pels treballadors de les funeràries.

En el segon exemplar del TANACAT, vam entrevistar Joan Ventura i Coll. L’expresident de l’Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de Catalunya opinava que la relació que tenia la societat amb la mort, durant els anys 60 i 70, era molt diferent. Quina és la seva percepció?

Quan vaig començar a treballar, les famílies s’implicaven molt més en la preparació dels difunts. Moltes vegades, quan arribaves a les cases, ja els trobaves vestits i arreglats. Actualment, el 90% dels difunts es troben en centres hospitalaris. Nosaltres som els responsables de recollir-los i deixar-los a tanatopràctics professionals perquè els arreglin condicions per l’hora de la cerimònia. Precisament per això les famílies són molt més exigents amb els serveis funeraris. També ens hem hagut d’adaptar a noves pràctiques funeràries. Tradicionalment, les incineracions eren molt poc freqüents. No estaven gaire ben acceptades. Només s’incineraven les persones que, desgraciadament, morien joves. Actualment s’incineren gent de totes les edats.

Com funciona la coordinació entre els hospitals i les funeràries en la donació d’òrgans?

Quan la família arriba al tanatori perquè l’atenguem, preguntem si el difunt era donant de còrnies. Si ens respon afirmativament, ens posem en contacte amb l’Institut Barraquer, que ràpidament envia una persona a les nostres instal·lacions per fer-li l’extracció de les còrnies. La nostra tasca és fer d’intermediaris. Respecte els òrgans vitals (fetge, pulmons, cor), ens hem de limitar a esperar el vist-i-plau de l’hospital per poder traslladar el donant als nostres equipaments.

Com augura que serà el futur del sector?

Segurament hi hauran canvis tècnics que ara mateix no podem imaginar. Siguin quins siguin, des dels serveis funeraris cal  seguir treballar perquè el servei, tan professionalment com humana, sigui el millor possible. Hem d’atendre les famílies amb tota la cura del món. Al meu entendre, el conjunt del sector funerari ja realitza un treball excel·lent.

Guillem Carreras, abril’16

 

Anuncis

Núria Armentano: “A Catalunya els enterraments són molt austers”.

Deixa un comentari

Doctora en Antropologia Biològica. Llicenciada en Història i Arqueologia. Fundadora empresa “Antropòlegs Lab”

La Núria Armentano ens rep al Laboratori de Paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Fa menys d’un mes que s’hi ha instal·lat, i ens comenta que aprofitarà l’estiu per fer la mudança de tot el material professional que necessita. És difícil comptar quantes persones estem al laboratori. L’antropòloga, el fotògraf, el videògraf, el periodista i… quants més? Sobre la taula, un esquelet d’Empúries; en la prestatgeria del fons de la sala, una successió de cranis que representa l’evolució humana; als calaixos, milers d’ossos, restes de persones preparades per ser estudiades. La Núria, l’investigadora que les recupera del pou de la història,  respon les preguntes amb molta passió i naturalitat.

 armentano

Has escrit abastament sobre tafonomia.  Quines conclusions has extret?

La tafonomia és l’estudi d’allò que passa en les restes des que la persona mor fins que les troba l’investigador i comença a fer l’estudi. La tafonomia ens permet entendre l’aspecte que tenen les restes quan les trobem, pertanyin a un cos de fa dos, vint, dos-cents o vint mil anys. Perquè unes restes són més blanques, o bé perquè estan més fragmentades, per exemple. Jo sempre explico que la tafonomia és la història de vida que comencen les restes just quan s’acaba la història de vida d’una persona. Quan nosaltres morim, al nostre cos l’hi segueixen passant coses. Això és la tafonomia.

Durant les primeres hores i setmanes després de la mort, els canvis són molt exagerats. Després s’alenteixen aquests canvis, però segueixen sent-hi. Finalment, en l’etapa que anomenem “reducció esquelètica”, o sigui quan només ens queden els ossos, també segueixen passant coses a les restes. De fet, els ossos retenen molt bé la informació, i el seu estudi ens permet saber en quin ambient han estat. Tot allò que els hi ha passat: si han conviscut amb rossegadors, si ha caigut una pedra sobre en el jaciment, etc.

Què ens permet conèixer l’antropologia física o biològica dels nostres avantpassats?

L’estudi de les restes esquelètiques ens permet conèixer, sobretot, el seu aspecte físic. En alguns casos podem arribar a saber quines activitats feien en vida. Ho podem veure per la morfologia dels ossos. També podem veure, a vegades, les patologies que haurien tingut. Fins i tot, en casos excepcionals, les causes o les circumstàncies de la mort. En estudis específics que fem, també podem reconèixer alguns aspectes de la seva alimentació.

Quines pràctiques de tanatopràxia realitzaven les antigues civilitzacions?

Una part de l’estudi antropològic també inclou entendre quin tractament va tenir el cos en l’antiguitat. Actualment tenim tècniques molt interessants. Podem fer radiografies, TACs, hitologia de teixits tous (si en queden), anàlisis químiques per saber si hi va haver aplicacions concretes amb productes a  a la pell per tal de mantenir-lo més temps, perquè no es degradés… L’antropologia no és l’estudi únicament dels ossos, sinó del tractament que van fer en el conjunt del cos, i del gest funerari. Això inclou, per tant, entendre també la tanatopràxia en el passat.

T’has encarat a restes de cossos d’èpoques històriques molt distants. Com han canviat les pràctiques funeràries?

No gaire. Sempre han existit dues grans pràctiques funeràries: la inhumació i la incineració. En totes les etapes i llocs a través del temps. Només han canviat els matisos. Tan sols s’han fet petites variacions sobre aquestes dues pràctiques. En el cas de la inhumació, podem triar si posem el cos mortuori en una caixa, si el vestim, el tipus d’estructura que l’acull, etc. En el cas de la incineració, podem fer-la en una pira funerària o bé en un forn crematori… Ara bé, no existeixen altres pràctiques funeràries més enllà d’aquestes dues. El que sí ha canviat és la percepció que tenim nosaltres de la mort respecte la que tenien altres civilitzacions. El sentit simbòlic de la pràctica sí que és el que ha anat canviant al llarg del temps i de l’espai. Probablement, la concepció que tenim nosaltres sobre la mort respecte la dels antics grecs té molt poc a veure.

Quins tipus d’aixovars són els que més t’han sorprès com a investigadora?

L’aixovar és tot allò que acompanya el mort en un enterrament. A Catalunya són molt austers, en general. En els nostres enterraments, molt poques coses acompanyen el mort. A mi em va sorprendre l’aixovar de la cova de Montanissell, de la “Senyora de les Muntanyes”, enterrada fa tres mil anys, que duia uns braçalets de bronze en espiral i uns collarets molts bonics. També em va sorprendre molt la tomba de pòrfir del rei Pere “el Gran”. Finalment, destacaria l’aixovar del cementiri de Barruera, datat entre el  segle XVII i XVII. Estàvem excavant un esquelet quan ens vam trobar, sota el fèmur, una bossa de cuir plena de monedes. Aquell senyor, en definitiva, va ser enterrat amb els seus diners.

Quines investigacions realitzeu al GROB? (Grup de Recerca d’Osteobiografia)

Per a mi és un privilegi formar part del GROB. És un grup de recerca dirigit per la Catedràtica Doctora Assumpció Malgosa, des de la Universitat Autònoma Barcelona. El GROB intenta aprofundir en diferents disciplines de l’antropologia. És molt important la tasca que està fent intentant recuperar ADN antic per tal de reconèixer filiacions familiars, caracteritzar poblacions o determinar patologies. També és molt rellevant la recerca que fa sobre marcadors músculo—esquelètics, que vol dir estudiar les marques que tenen els ossos de les insercions musculars. Això ens permet  inferir sobre activitats concretes que feien aquelles persones. El GROB també fa estudis sobre paleodemogràfics de gran poblacions…És molt diferent l’estudi d’un sol esquelet que la recerca d’una necròpolis molt gran en què intentes inferir sobre tota la població.

aiguamurcia_sepulcre rei pere 2 el gran_005

Com podem extreure informació dels cossos incinerats?

La metodologia antropològica per estudiar restes incinerades és similar a la de l’estudi d’unes restes esquelètiques no incinerades. Després de la preparació del material, que es basa en la neteja i reconstrucció dels fragments que disposem, és possible fer el diagnòstic d’edat, sexe i patologies. Malgrat que unes restes incinerades no ofereixen tanta informació com un esquelet sencer, també és possible estudiar-les i reconèixer alguns aspectes dels cossos.

Recentment has estudiat les tombes de Pere el “Gran”, Blanca d’Anjou i Roger de Llúria.

L’estudi dels reis enterrats a Santes Creus va ser molt interessant. Va incloure molts investigadors i especialistes diferents. Es va crear un equip interdisciplinari molt potent i reeixit. Es va fer una gran feina, i en tinc un record molt positiu. També vam veure que, a vegades, malgrat tenir els recursos i totes les condicions necessàries per a fer un bon estudi, els investigadors no sempre aconsegueixen els resultats esperats. En aquest sentit, no hi ha uns resultats conclusius sobre la causa de mort del rei Pere. És un aprenentatge assumir que el nostre material i els nostres estudis sempre són limitats, i no sempre, com també passa en els casos forenses,  és possible saber tot el què va passar.

Creus que s’està fent prou esforços per preservar la Memòria Històrica més recent del nostre país?

Respecte la Memòria Històrica hi ha molta feina a fer. Tanmateix, no és just dir que no s’ha fet res.  Certament, estem treballant-hi massa tard. Hi ha una sèrie d’excavacions que s’haurien d’haver fet va vint o tres anys. Ara és molt més difícil. En alguns casos, la documentació ens indica un lloc on hi havia morts, i malgrat això no se’n troben les restes. A vegades cal assumir que han passat vuitanta anys, i que bona part de les restes no les podrem recuperar. Malauradament, un percentatge dels morts és ja irrecuperable. En alguns casos, el paisatge ha canviat, s’han obert nous camins, s’han construït cases, les zones eren molt accessibles, o bé no estaven prou ben enterrats els cossos i les restes s’han vist alterades per diversos factors: animals, meteorologia, etc. Hi ha una altra part de restes que sí que estem recuperant. Aquestes restes ens recorden que s’ha de seguir buscant i cal seguir estudiant per poder-les tornar als seus familiars.

Quina perspectiva augures als antropòlegs físics o biològics catalans?

En els últims vint anys l’antropologia biològica ha fet un gran salt. Hem aconseguit tenir un lloc en el món de l’arqueologia. Actualment, en qualsevol excavació que hi sorgeixen restes humanes, hi ha un antropòleg de forma més o menys permanent que en fa el seguiment. És pràcticament inconcebible que sorgeixin restes esquelètiques i no es programi un estudi posterior al laboratori.  L’antropologia ha anat guanyant espai, per tant, en el món de l’arqueologia. Per altra banda, també veiem com l’antropologia biològica pot aportar molta informació i ajuda en els casos forenses que, per el motiu que sigui, han quedat esquelitzats o enterrats. Per tant, jo auguro un bon futur a la disciplina. Hi ha molta gent i molt ben preparada.

Guillem Carreras

 

Joaquim Barraquer: “Quan demanem òrgans a les famílies, la majoria responen afirmativament”

Deixa un comentari

Entrevista al professor Joaquim Barraquer, director del Banc d’Ulls per a Tractaments de la Ceguesa, del Centre d’Oftalmologia Barraquer i Catedràtic de Cirurgia Ocular de la UAB

barraquer2

El Banc d’Ulls per a Tractaments de la Ceguesa, inaugurat l’any 1962 pel seu pare Ignasi Barraquer i vostè mateix, és el més antic en funcionament de tot Europa. Quina valoració fa d’aquests 50 anys d’activitat?

Joaquim Barraquer. El meu pare ja va començar a fer trasplantaments de còrnia de forma regular a mitjans del segle passat, al voltant de 1940. Per obtenir còrnies es recorria als departaments forenses dels hospitals universitaris. Amb els anys, a l’incrementar-se el número de trasplantaments, va ser precís regular aquesta activitat i així, vaig fundar l’any 1962 el primer Banc d’ulls d’europa continental. Vàrem començar obtenint 14 donacions a l’any. Actualment gestionem prop de 1.000. la conscienciació de la societat catalana a favor de la donació ha estat fonamental per aconseguir aquestes xifres.

En una societat tradicional com l’espanyola dels anys 60, es van trobar gaires inconvenients perquè s’acceptés el trasplantament d’ulls?

J.B. Els inicis sempre són difícils i vàrem haver de teixir complicitats, tant professionals, com acadèmiques i socials. Recordo que ens va ajudar molt l’Arquebisbe de Barcelona a l’obrir les portes de l’església. Va fer vàries homilies per donar a conèixer aquesta iniciativa i va facilitar que a les esglésies es poguessin dispensar fulletons informatius sobre la donació d’ulls. Va ser una bona forma d’arribar a la societat de l’època.

Tres funeràries de l’AESFC-Funerària Cabré Junqueras, Serveis Funeraris de Barcelona i Pompes fúnebres de Badalona- col·laboren amb el Banc d’Ulls. Quan sorgeix aquesta collaboració? Quina és la tasca dels serveis funeraris col·laboradors?

J.B. Aproximadament fins l’any 1990 la gent moria a casa seva i els equips del Banc d’ulls anaven sempre als domicilis particulars. A partir d’aleshores la gent va passar a morir als hospitals, on vàrem realitzar una important tasca difusora sobre la donació d’ulls. Cap a principis d’aquest segle ens trobem que els hospitals, un cop es produeix la defunció, deriven ràpidament els difunts a les funeràries. A les famílies ja no les podíem contactar en els hospitals i les havíem d’anar a trobar a la funerària. Això va obrir l’actual col·laboració en l’entorn funerari. l’experiència ens demostra que el personal involucrat ho va acceptar molt bé i es va mostrar predisposat a col·laborar en una tasca altruista i a afavorir la donació d’ulls en les seves entitats. Avui en dia la seva contribució és fonamental per complir la finalitat del Banc d’ulls.

El temps màxim per obtenir la donació és de 10 hores. A Catalunya, la població és bastant receptiva a collaborar amb el Banc d’Ulls. La celeritat amb què treballen els serveis funeraris, per tant, deu ser fonamental. Quin protocol s’activa un cop es certifica la mort del difunt?

J.B. Des que es produeix la defunció tenim un marge de temps d’entre 8 i 10 hores. la celeritat de tot el procés és fonamental. L’assessor de la funerària ha d’obtenir l’autorització de la donació familiar i avisar el servei de guàrdia de 24 hores del Banc d’ulls. el metge ha d’anar fins on està el donant i tornar a la seu del Banc d’ulls. tot i que els ulls es mantenen correctament, fins a 10 o 12 hores,el problema en moltes ocasions el tenim en obtenir una mostra de sang òptima del donant, que ens permeti fer les analítiques precises per tal de descartar qualsevol malaltia infecciosa. Si el globus no és apte per a trasplantaments sempre ens serà útil per a la recerca. d’aquí ve la importància de fer-ho tot amb la màxima diligència.

barraquer1

Explicant-nos com es fa un tractament de catarates

Un 80% de les famílies catalanes que són requerides, accedeixen a fer la donació d’ulls. És un percentatge suficient per cobrir les demandes actuals?

J.B. Exacte. Només un 20% de la població es nega a autoritzar la donació d’òrgans. en el nostre cas, en parlar de donació de teixits, aquest percentatge encarà és inferior. Això fa que ens proposem aconseguir arribar a informar a tothom, ja que quan les famílies són consultades la gran majoria responen afirmativament i autoritzen la donació dels ulls. Sens dubte, hem d’aconseguir fer arribar aquest missatge solidari, en aquests moments difícils com és la pèrdua d’un ésser estimat, a tota la població.

A quins tractaments contra els diferents tipus de ceguesa es destinen aquestes donacions?

J.B. La còrnia és la fina membrana transparent que tanca el globus ocular, per davant del’iris i la pupil·la. Compleixmúltiples funcions: deixa passar les imatges, actua com a lent i contribueix a enfocar-les. tot i la seva duresa morfològica pot patir alteracions irreversibles que portin a la disminució o pèrdua total de la visió d’aquell ull. en tots aquests escenaris la solució pot requerir un trasplantament de còrnia. Actualment el trasplantament a realitzar pot ser total o per capes o làmines, i pot afectar les làmines corneals anteriors o superficials o les làmines posteriors o endotelials. també es pot fer servir la còrnia com a part central de les queratopròtesis. una altra possibilitat és el trasplantament de cèl·lules mare limbars.

Les donacions de les famílies, en col·laboració amb els serveis funeraris, també serveixen perquè els metges MIR i d’altres facin pràctiques i recerca. Quants investigadors alberga actualment l’Institut Universitari Barraquer?

J.B. Dels globus oculars no aptes per a trasplantament de còrnia podem aprofitar també l’escleròtica, que és la part blanca de l’ull, ja que es fa servir en algunes cirurgies. La resta de globus descartats els dediquem a fins científics, com pot ser la investigació de noves tècniques quirúrgiques. també subministrem material a equips d’investigació, tant nacionals com internacionals. i, així mateix, dediquem alguns ulls a la formació dels especialistes que seran els cirurgians del futur.

Recentment el Centre d’Oftalmologia Barraquer ha estat guardonat per l’ONT (Organización Nacional de Trasplantes) per ser la clínica estatal que més trasplantaments de còrnia ha realitzat durant els últims 25 anys. Quantes persones calcula que han recuperat la visió gràcies a la seva feina?

J.B. Des del Banc d’ulls facilitem teixit ocular al Centre d’oftalmologia Barraquer i a altres hospitals públics i privats de Catalunya i d’espanya. A Catalunya es fan anualment prop de 1.000 trasplantaments de còrnia i a espanya uns 3.500. el Centre que dirigeixo en fa uns 340 l’any i és un dels centres de referència a nivell europeu. Sens dubte són xifres importants, però la llista d’espera de pacients ens impulsa a intentar incrementar el número de donants, per tal de poder operar totes les persones que ho necessiten.

Segurament alguns lectors de TANACAT desconeixen els procediments que s’han de realitzar per poder fer una donació. Es pot autoritzar la donació dels ulls del difunt sense la seva autorització prèvia? Existeix algun grup social que no pugui exercir com a donant?

J.B. La donació és un tràmit molt senzill. es pot fer en vida i, en aquest supòsit, és important que els familiars més propers ho sàpiguen per tal de poder comunicar-ho en el moment de la defunció. Actualment tenim un arxiu amb més de 170.000 persones inscrites. una altra possibilitat és que no s’empleni en vida el tràmit, però que aquesta voluntat de fer donació i ajudar els altres es comuniqui a la parella o als fills. Així, en el moment de la defunció, la família podrà autoritzar en nom del difunt la donació,emplenant un senzill document i firmant-lo. Tothom pot ser donant: no importa l’edat, portar ulleres, haver estat operat… sempre que la còrnia estigui sana. Només es descarten d’antuvi els donants amb malalties infeccioses.

Per acabar l’entrevista, parlem de futur. Quina és la salut òptica de la població catalana? Quina incidència tindrà, a mitjà termini, la difusió de pantalles a la nostra vida (televisió, mòbils, tabletes i ordinadors).

J.B. la població catalana té una salut ocular dins els estàndards europeus. tenim bona vista…en quant als efectes de les pantalles sobre la visió aquesta es una qüestió de gran repercussió i preocupació social, però haig de dir que si es fa un bon ús de les pantalles per si mateixes no generen patologies. S’han de mirar a la distància adequada, amb la llum externa apropiada i sense reflexos, amb la il·luminació de pantalla adient, descansant la vista cada mitja hora, mirant a distancies més llargues, s’ha de parpellejar conscientment ja que a vegades ens quedem amb els

ulls oberts molta estona,la qual cosa afavoreix la sequedat de la llàgrima i fa que els ulls s’irritin i es posin vermells. Per això, s’han de seguir aquestes pautes i fer ús, a discreció, de llàgrimes artificials sense conservants.

Recentment el Centre Barraquer ha estat el primer a implantar a Espanya un xip a la retina d’una persona cega. En què consisteix aquesta tècnica? Quines són les línies d’investigació més prometedores contra les malalties oculars?

J.B. Certament s’ha aconseguit el que no fa gaires anys era tant sols un somni. Avui dia ja és possible que persones que han perdut la vista per una degeneració a la retina, com és la retinosis pigmentària, puguin recuperar una nova forma de veure artificial després de 20 anyso més. el sistema Argus ii capta les imatges a través d’una càmera externa disposada en unes ulleres que envia les imatges a un ordinador que de forma telemètrica, sense fils, les fa arribar al xip intraocular que el cirurgià ha implantat a dintre de l’ull. Aquest dispositiu envia els impulsos a través del nerviòptic i els fa arribar al cervell on es produeix realment la visió. tot el sistema és un avenç que s’ha de desenvolupar, tot i que és millor que no tenir visió. Cada part de l’ull té les seves particularitats i solucions. Al món hi ha diverses línies d’investigació obertes que en pocs anys revolucionaran les tècniques actuals i milloraran la visió de tots.

Guillem Carreras, Desembre ’14

Mercè Castro: “les emocions que anem retenint són un desgast, i en un moment en què la vida et posa entre l’espasa i la paret, apareixen de cop”

2 comentaris

La mort d’un fill deu ser la pitjor cosa que pots passar. No crec que cap altra experiència et pugui trasbalsar tan fort . El dol no només t’enfronta amb la tragèdia que l’ha causat. T’obliga a encartar-te amb totes les incerteses que has acumulat al llarg de la vida, que d’una manera o altra has anat superant, i que de cop apareixen despullades.  La Mercè Castro ha recollit la seva experiència a “Palabras que consuelan”, un llibre molt bonic i tendre sobre la necessitat de mirar sempre endavant. Sempre. 

Mercè-Castro

La mort d’un fill és una gran desgracia. Com aconsegueixes reenganxar-te al món després de passar una experiència tan dramàtica?

El temps no ajuda, només la teva actitud personal. Has de treballar molt les pors. Passant el meu dol vaig adonar-me que la vida mai m’havia exigit tanta activitat. És un moment que requereix molta intuïció. És com estirar i afluixar una corda. Per una banda, no has de fer el què no t’agrada; per l’altra, t’has d’obligar a fer coses que et facin sentir millor. I en això només et pots guiar per el cor. Jo recomano tenir molta paciència amb tu mateix, saber que ha començat un nou període de la teva vida que pot ser llarg, demanar ajuda professional, i estar disposada a tot tipus d’emocions, sabent que totes les que sentis són normals.

Quan l’experiència és molt recent, com podem ajudar els afectats per la mort d’una persona molt propera?

En aquells moments, no cal dir res. Només agafar la mà, abraçar la persona, mirar-la amb tendresa, oferir-li un somriure i dir “estic aquí per el què necessitis”. La paraula que diguis li pot fer mal. No ens han educat a enfrontar-nos a una persona que està passant per el dolor. El llenguatge del cos és més important. Cal abraçar des del cor. Si estàs espantat, millor que no abracis. O oferir-te a ajudar-lo en allò que necessiti. Cadascú ha de ser honest amb sí mateix, i preguntar-se què pot oferir-li a aquesta persona.

El dol reobre antigues inseguretats que ja creiem superades.

Tots portem una història. Per això tots els dols són diferents. No es pot dir: “Aquestes són les eines que s’han de seguir”. Com que no sabem què fer-ne, acostumem a posar les emocions sota l’estora. Totes les emocions que anem retenint són un desgast, i en un moment en què la vida et posa entre l’espasa i la paret, apareixen de cop. Aleshores t’has d’enfrontar amb tots aquests fantasmes oblidats.

Perquè ens costa tant parlar de la mort dels éssers estimats?

La nostra societat ha viscut durant molts anys d’esquena a la mort. Com si parlar-ne fos una cosa de mal gust, o com si l’estiguéssim atraient… Jo penso que és tot la contrari. Si hi ha una cosa segura, és que tots hem de morir. Si tenim sort i vivim els suficients anys, haurem de viure la mort de moltes persones estimades. És important preparar-se per la mort. Ajuda a estimar més la vida.

palabras que consuelan

Poses molt èmfasi en dos aspectes: deixar anar llast per quedar -te amb allò essencial, i regalar-te petits detalls que et facin sentir millor.

Tots passem moments de crisi existencial. Aleshores, adquireix molt valor l’amor que puguis donar i rebre. Són coses senzilles. Quan estem a una UCI no és important els diners que tenim al compte corrent, els títols universitaris o el prestigi social, sinó que ens agafin la mà amb tendresa i amor. Que hi hagi persones que ens estimin per la nostra essència. És una llàstima que només ens n’adonem en moments crítics. M’agradaria que les persones ho apliquéssim en la nostra vida quotidiana, quan no estem en una situació de vida o mort. Ben mirat, en una situació de vida o mort hi estem sempre. Mai sabem quan morirem. L’accident del meu fill va passar en un segon.

També reivindiques sentiments aparentment negatius, com la tristesa o la ràbia, per superar el dol.

És imprescindible sentir-ho. La ràbia no canalitzada et pot fer emmalaltir. Ara bé, a mi m’agrada distingir. Mentre el dolor és inevitable, el sofriment és opcional. Quan una persona està en dol, no es pot permetre viure amb el sofriment. Ha de tenir la convicció serena que sortirà del tràngol. Per un mateix, i com un homenatge a les persones estimades que han marxat: “m’heu deixat l’herència de l’amor, jo ara mateix estic un temps perduda, però tard o d’hora tornaré a sentir l’amor per la vida”

Com viu una mort sobtada un adolescent?

La mort, per als adolescents, és una cosa molt llunyana . A més a més, mai havien vist uns pares tant destrossats i perduts. En Jaume no es va permetre desmuntar-se fins que no ens va veure millor. Els hi hem de donar espai perquè també puguin plorar. Facilitar-los ajuda terapèutica perquè puguin expressar les seves emocions ambivalents. Han de tenir un lloc on expressar-se, independent dels pares, perquè amb ells intenten mantenir la sensació de “normalitat”. Per al meu fill Jaume va ser una experiència molt dura, però també va ser un gran aprenentatge. Ha après a valorar les coses d’una manera que potser no hauria fet.

Quines coses has après del procés de dol?

Ningú que estigui en un tanatori per un ser estimat podrà entendre que allò li portarà coses beneficioses. En aquell moment, això no ho vols ni sentir. Et fa mal que t’ho diguin. Quan deixes el dol enrere és quan te n’adones de quantes coses, referents a l’essència de la vida, t’ha regalat la persona que ja no hi és. Jo he après a no ser tan exigent. He valorat molt més que el meu fill Jaume tingués la capacitat d’ajudar altra gent en moments difícils enlloc de que fos el primer de la seva promoció. He après a comunicar-me diferent amb la gent, de cor a cor. Com que sé que és no poder o no voler sortir del llit, quan ara fa un dia bonic penso: “Que bé! Quin dia més esplèndid!”

Guillem Carreras. Juliol ’14

Joan Ventura i Coll: “La gent jove ja no s’assegura. Cada dia es fan més serveis de beneficiència”

Deixa un comentari

Si es fes un concurs televisiu sobre la història dels serveis funeraris, el guanyaria ell. Joan Ventura i Coll és un niu de coneixements sobre un sector que ha presidit durant molts anys. Malgrat la seva experiència, no vol viure de records. Té una visió molt clara de les transformacions que ha viscut el gremi les últimes dècades, i el futur que l’hi espera.

 

En el sector dels serveis funeraris, ha interpretat tots els papers de l’auca. Fundador i president de la patronal, administrador d’empreses, representant, secretari. De quina experiència en guarda un millor record?

Joan Ventura. El millor record que tinc és de quan es va fundar el gremi. Abans, les funeràries anaven anaven a la seva. Amb el veí de Sant Boi, per exemple, ens coneixíem, però no hi havia massa relació. Fins que el gerent de la funerària de Barcelona va pensar en ajuntar les funeràries de la Província de Barcelona. A poc a poc ens vam anar coneixement tots. Quan es va morir Franco, va entrar un gerent comunista. Nosaltres no teníem por dels comunistes, però vam decidir fer les reunions al centre de l’Hospitalet, on hi vam estar molts anys. Degut a un accident, el president del gremi va estar molt temps malalt, i jo el vaig succeir. Més tard em van suggerir que incorporés les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, i fer el gremi a nivell català. Vaig ser-ne president molts anys.

 

També va ser president de la patronal de la Federación Española de Pompas Fúnebres.

J.C. Com que aquí a Catalunya hi havia més funeràries que en les altres regions d’Espanya, em van preguntar si jo en volia ser el president, i vaig acceptar. Cada mes havia d’anar un parell de vegades a Madrid. Vam fer una junta on estaven representats tots els territoris. Cada any fèiem un congrés a una ciutat diferent. Quan vaig fer els 65 anys, vaig plegar per culpa d’una malaltia.

Quins canvis el soprenen més?

J.V. Moltes coses. Avui en dia, s’incinera gairebé un 50% dels difunts. Abans això no en podies ni parlar. L’església no ho trobava bé, i de fet, la gent ja no volia. Sobretot els castellans tenien molta mania amb la mort. Avui et venen i et diuen: “Queremos incinerarlo”. Hem canviat.

Com era l’ofici abans de la liberalització del 1996?

J.V. Les funeràries teníem concessions amb l’Ajuntament, es feia un concurs públic, et presentaves, i si guanyaves, l’Ajuntament et cobrava un cànon. El 1996 va sortir una llei que especificava que podies muntar una funerària si tenies els elements necessaris: un tanatori, la gent necessària, tot l’equipament tècnic… Això va crear una sèrie d’inconvenients. Funeràries que no tenien llicència, venien aquí a veure si poden fer un enterrament. Últimament, la gent està més centrada en la feina que ha de fer. A grans trets, però, tot ha continuat força igual.

Catalunya és la CC.AA de l’Estat espanyol que estipula més requisits per crear una empresa funerària.

J.V. Les mesures que la Generalitat imposa donen més valor i responsabilitat a les empreses funeràries. La Policia Sanitària Mortuòria fa una sèrie d’exigències. Si vols establir-te, has de complir una sèrie de condicions: tenir un tanatori, una quantitat de vehicles funeraris, una quantitat d’empleats, etc. Un reguitzell de condicions que no s’exigeixen a les altres comunitats espanyoles. Per això possiblement hi ha menys empreses. A Galícia, hi ha una població de 300 habitants on hi ha tres funeràries. Una de cada 100. Quan hi ha un difunt, s’estiren dels cabells per veure qui l’agafa…

Les grans funeràries estrangeres són un perill per les empreses funeràries familiars?

J.V. Tenen un futur molt complicat. Posaré com exemple la nostra família, que té l’empresa funerària de l’Hospitalet des de 1693. Fa pocs temps vam decidir que ens havíem d’espavilar, i vam crear els Serveis Funeraris Integrals. Tota la província de Barcelona, menys Sabadell, Terrassa i Badalona, estem dins aquest grup. Pensa que només els serveis funeraris de Sant Boi abraçaven més de 100 municipis. Així minimitzem costos. L’any passat, els Serveis Funeraris Integrals van crear trenta-nou llocs de treball.

Quina opinió té de l’Administració?

J.V. Quan el Puyal feina “Un tomb per la vida”, va dedicar un programa als serveis funeraris. A mi em van preguntar si ens donava facilitats, i jo vaig dir que no. L’actual alcalde de Barcelona, en Xavier Trias, era Conseller de Sanitat, i es va enfadar amb mi. Ara s’han civilitzat més, però temps enrere tenien dues secretàries que es pensava que eren un capità general. Sempre et posaven inconvenients. En Xavier Trias es va enfadar amb mi. Més tard, va venir el conseller Laporte, que ens va donar més oportunitats.

En quins punts creu que hauria d’incidir el sector de les empreses funeràries? Quins consells donaria a les empreses per trampejar la crisi el millor possible?

J.V. Moltes persones es pensen que nosaltres no sentim la crisi. És mentida. La notem igualment. Abans la gent acostumava a estar assegurada en companyies d’assegurances. Si volien millorar la caixa, entre tots els germans (si el difunt era el pare) posaven uns diners entre tots. De fet, avui en tenim sort que les companyies d’assegurances paguen cada mes o cada quinze dies. La gent jove ja no s’assegura. Cada dia és fan més serveis de beneficència. El gremi s’ha de posar el dia i suportar aquesta situació. No hi ha volta de fulla.

Guillem Carreras. Maig’13

Una mirada al cementiri dels caputxins de Mataró

Deixa un comentari

Manuel Cusachs i Corredor, periodista i historiador mataroní, ha escrit “Cementeri dels Caputxins”. La publicació ha estat possible gràcies al mecenatge i la col·laboració de Cementiris Metropolitans CGS, Serveis Funeraris Integrals, i la funerària Cabré Junqueras.

Cusachs aconsegueix explicar pedagògicament la història gairebé bicentenària del cementiri. La seva inauguració l’any 1817, la breu ocupació dels francesos durant el treni liberal, l’incendi de 1835, la subhasta de 1844, etcètera. El fotògraf Ramon Manent i Rodon firma les imatges que il·lustren l’obra. El llibre incorpora un plànol del Cementiri dels Caputxins, on figura la localització de vint-i-vuit personatges destacats—com ara Josep Puig i Cadafalch i Miquel Biada—, que ajuda a amenitzar encara més la lectura.

Guillem Carreras. Abril ’13

PSM: “Entenem que la qualitat afegida de les empreses funeràries de Catalunya és molt important”

Deixa un comentari

Tanacat estrena l’espai de l’entrevista conversant amb els responsables de la Policia Sanitària Mortuòria del Servei Regional Barcelona de l’ASPC. Ajuntades en un acrònim, les paraules “Policia” i “Mortuòria” poden suggerir imatges de thrillers, suspens i enigmes per resoldre. Enlloc d’això, hem pogut comprovar la professionalitat d’un departament cenyit absolutament a la legalitat. No en deixen passar ni una.

 

Quina funció exerceix la Policia Sanitària Mortuòria?

Ferran Turrión. La nostra funció és realitzar el control administratiu de les pràctiques sanitàries que es realitzen sobre els cadàvers, i el control i autorització dels trasllats que es fan fora de la comunitat autònoma de Catalunya. Garantir que les pràctiques sanitàries es realitzen de manera correcte, i que els trasllats es realitzen amb les garanties sanitàries adequades. I, en aquells casos que no es pot manipular el cadàver, impedir-ho.

 

En els darrers anys, gràcies a les xarxes telemàtiques, s’ha  creat una estructura més ràpida i eficient. Tenen previst fer algun tipus de millor en l’operativitat del departament?

Jordi Ferrés. Estem oberts a qualsevol suggeriment, però de moment no hem copsat la necessitat de fer cap tipus de millora. Varem passar de fer-ho de forma presencial a forma telemàtica. Del segle XIX al segle XXI en tres mesos. Afortunadament, ha funcionat tan bé que no creiem que s’hagi de tocar. L’única cosa que podríem fer és l’autorització digital dels documents.

 

El reglament català sobre la PSM és de l’any 1997. Després de 15 anys, considereu necessària una actualització?

F. T. Les respostes que dóna el reglament de PSM no estan equivocades, però són respostes a unes preguntes que ja no ens fem. Des d’un punt de vista polític, potser tampoc és el moment idoni per plantejar-ho. De totes formes, és un reglament que no respon a les expectatives actuals.

J. F. Si es produís una modificació de la normativa de Policia Sanitària Mortuòria, estatal o catalana, l’aplicació informàtica s’adaptaria, sens dubte, a les noves exigències, tot respectant el marc legal que se’n derivés.

 

Existeixen diferències de reglament notable entre autonomies?

F. T. Són molt semblants. Tots estan fonamentats en el reglament de l’Estat. Algunes autonomies han canviat el sistema d’autorització pel de comunicació. Enlloc d’esperar l’autorització administrativa per fer una pràctica al cadàver, la realitzen prèviament i la comuniquen a posteriori. Tanmateix, no hi ha diferències substancials. És cert que algunes comunitats han suprimit la necessitat d’autorització pels trasllats entre comunitats. Això, des d’un punt de vista jurídic, és una petita aberració. Aquestes comunitats estan extralimitant-se competencialment.

 

Quina valoració teniu del sector privat dels serveis funeraris a Catalunya?

F.T. Honestament, són empreses molt serioses. Quan ens vam fer càrrec d’aquest apartat de la PSM, rebíem consultes contínues. Nosaltres enteníem que no havia de ser així. En un primer moment, els hi va costar acostumar-se al sistema de gestió telemàtic, sobretot a aquelles empreses més familiars. Entenem que la qualitat afegida de les empreses funeràries de Catalunya és molt important. És una sensació que tenim nosaltres i que tenen a la resta de l’Estat. Des del moment que es va implantar la gestió telemàtica, les funeràries han pogut ajustar les seves pràctiques als terminis establerts per normativa.

J. F. Saben que qualsevol errada és detectada immediatament. Revisem els documents perfectament, i tenim el mecanisme immediat de denegar la petició. Estan més emparats i conduits, tenen molt poc marge de maniobra.

 

A grans trets, quins són els protocols establerts?

Una vegada ha obtingut el certificat mèdic de defunció, el familiar més proper del difunt avisa els serveis funeraris. Aquests s’encarreguen d’obtenir la llicència d’enterrament, fer l’acondicionament sanitari del cadàver, les pràctiques que la família sol·liciti, determinar el lloc d’enterrament, esperar les 24h d’observació, i abans de les 48h ha d’estar enterrat o incinerat.

J. F. Hi ha una excepció per a les pràctiques sanitàries. Quan la persona que ha mort dóna òrgans, o se li ha practicat una autòpsia, el termini de 24 hores queda sense efecte. És a dir, es podria realitzar una pràctica sanitària abans d’exhaurir el termini el termini de 24 hores des de la defunció 

Quines línies d’actuació teniu als pròxims anys?

F.T. Aconseguir que continuïn treballant com ho estant fent ara, i si fos possible, aconseguir una modificació del reglament en benefici de tothom: la ciutadania, l’administració i els serveis. El coneixement científic del s. XXI ha avançat molt. L’any 1960 o 1974 [dates dels reglaments Espanyols sobre serveis funeraris] era molt estrany parlar de refrigerar cadàvers, els tanatoris pràcticament no existien, els velatoris es feien a les cases, existeixen nous materials, etc. Hem canviat moltíssim!!!

%d bloggers like this: