ACBS: “Cal Patala seria un espai molt interessant per Santa Coloma, i nosaltres podríem fer molta més feina”

Deixa un comentari

Quan entro al local veig que estan instal·lant unes prestatgeries. Sobre la taula, set  piles de llibres que segur que molt aviat les ompliran. Espero a la sala on farem l’entrevista, i em topo amb un full on està detallat les funcions de cada membre de l’entitat. “Això sí que és organització!”, penso. Acabo la conversa amb en Silvestre, en Josep Maria i el Damià, amb la certesa que precisament els agradaria portar tot aquest ordre al conjunt del patrimoni colomí.

morera

Com va sorgir l’ACBS i amb quin objectiu?

Josep Maria Carreras. Els origens de l’ACBS es remunten al centenari de la publicació de l’Història de Santa Coloma de Queralt i el retorn de La Segarra (1979). En cada exemplar de la revista hi apareixia una secció sobre història, i unes quantes persones que no en teníem prou vam comentar la possibilitat de fer una entitat que es dediqués a fer allò que actualment realitza l’ACBS. En Josep Maria Sans Travé va proposar fer un centre d’estudis. Tanmateix, teníem un problema: ni l’Ajuntament tenia locals, ni la gent que volíem passar davant teníem les idees massa clares. Per això van passar uns quants anys fins que ens vam registrar com a associació.   

Silvestre Palà.- Formalment, l’associació es va fundar l’any 1992, llavors amb el nom d’Associació Cultural Alt Gaià. Aquest és l’any que vam fer els estatuts. Quan va néixer, teòricament es van formar tres seccions, que s’encarregaven del museu, les publicacions i l’arxiu.

J.M.C. Teníem un objectiu: recollir tot aquell material sobre Santa Coloma que hi havia dispers, i començar a editar els “Recull”. Aviat ens vam incorporar a l’Institut Ramon Muntaner i al Centre d’Estudis de Parla Catalana, que ens va ajudar a rebre més informació.

S.P.-  Durant molts anys, per problemes d’espai, l’activitat de l’associació es va centrar en fer edicions. En un principi, no teníem un local fix. Més tard, vam instal·lar-nos a un dels locals que està sota el pati del castell, però vam haver de marxar-ne perquè literalment hi plovia dins, i el material que hi custodiàvem estava en perill. Per això vam haver de llogar Ca la Calderona, al carrer dels Marxants, si bé també se’ns va fer petit.

 

Tinc la sensació que els darrers anys esteu fent un esforç extra per apropar-vos més a la gent.

S.P.- És veritat. La idea de reunir-nos cada dilluns, a més de fer reunions i que ens puguem trobar els membres de l’entitat, va sorgir amb la intenció de fer consultables els nostres fons pel públic almenys un cop per setmana. Darrerament, també estem col·laborant amb més intensitat amb altres associacions: l’Antena de Coneixement, l’Associació de Dones, Santa Coloma en Transició… És important aquesta col·laboració perquè així també ens donem a conèixer en altres perfils de la població. Et posaré dos exemples. Actualment formem part de la Secció de Patrimoni que es va crear fa tres anys, i que principalment es dedica a arreglar marges, molins, sanejar el riu, etc; i també col·laborem amb en la reutilització que s’està plantejant de la Casa del Jaume Punto com a museu.

Damià Amoròs.- Crec que l’ACBS ha fet una evolució molt interessant respecte les exposicions. En uns inicis es feien exposicions a partir dels fons que ens deixava altra gent. Els darrers anys hem tingut més iniciativa, organitzant les retrospectives de “L’Any Nogué” i “El castell… Dels Queralt als colomins”, que han tingut molt bona acollida. Segurament ens falta visualitzar millor tota la feina que fem. Tenim, per exemple, un fons fotogràfic catalogat molt complet. Una possibilitat, per exemple, seria penjar una fotografia cada setmana en un perfil Instagram. Així tindríem la possibilitat de visualitzar la feina de l’associació almenys cinquanta-sis vegades cada any.

 

Quins són els projectes que teniu actualment entre mans?

J.M.C.- Existeix un tipus de feina que ha de ser constant, i que mai és visible. Tot aquella que fa referència a l’ordenació de tot el fons. Actualment, per exemple, queda pendent la catalogació del fons arxivístic i fotogràfic. També ens estàvem plantejant tornar a iniciar un cicle de conferències.

S.P.- Per a mi, l’associació va viure un gran canvi qualitatiu quan vam canviar el local de Ca la Calderona per l’actual. Ens ha permès poder fer moltes més coses. Si podem traslladar-nos a Cal Patala, reformulat com a Centre Cultural, el poble hi guanyaria un espai molt interessant, i nosaltres podríem fer molta més feina.

 

Des de La Segarra sempre hem estat molt preocupats per la conservació del patrimoni colomí. Què hauríem de fer perquè no es malmeti?

D.A.- En primer lloc, crec que ens hem de creure que no som una població tipus de 3.000 habitants. Santa Coloma, pels avatars de la història, ha estat la capital d’una gran baronia, convertida més tard en comptat. En el moment que ens ho aconseguim creure, podrem començar a treballar amb més tranquil·litat. Insisteixo en aquest fet. Quan això ho tinguem interioritzat, perquè s’hagi explicat bé a les escoles, i l’Ajuntament i els propietaris (perquè no tot el patrimoni és públic) també n’estiguessin convençuts, podrem començar a treballar bé. Mentrestant, només podem posar pedaços en les actuacions que creiem més urgents. La paraula anglesa per referir-se a patrimoni, heritage, significa també “herència”. Hem d’entendre que el patrimoni és allò que els nostres avantpassats ens deixen, i que nosaltres només som marmessors que els hem de traspassar.

J.M.-  Tenim molts fronts oberts. Per això és molt necessari la creació d’un Pla Director que estableixi les prioritats, i marqui línies d’actuació. Un altre dels projectes que hem plantejat diverses vegades a l’Ajuntament, i que seria molt interessant realitzar, seria la unificació de tots els arxius de Santa Coloma en un sol espai. En aquest sentit, com deia el Silvestre abans, seria molt útil l’acondicionament de Cal Patala. Estaria bé que aquest edifici albergués l’Arxiu Històric Municipal, de propietat municipal, si bé gestionat per l’ACBS. Fins ara, la consulta dels documents de l’Ajuntament ha estat un desgavell.

D.A.- Des de l’ACBS es fa molta més feina de la que es demana, i tot i que es fa molt a gust, es necessita un equipament i uns recursos per poder-la dur a terme. La unificació dels arxius que comenta el Josep Maria és molt interessant. Al capdavall, segons els estatuts de l’ACBS, quan l’associació es dissolgui el seu patrimoni anirà a parar l’Ajuntament.

 

Per acabar l’entrevista, la pregunta més senzilla, i al mateix temps possiblement la més complicada. Què és allò que més us agrada de pertànyer a l’ACBS?

D.A.- Per a mi, estar implicat amb un grup de persones amb els quals comparteixes uns interessos comuns, i lluites per les conviccions que compartiu.

J.M.C.- A vegades dóna la impressió que en les reunions que fem els dilluns parlem de temes baladís, però arrel d’aquestes xerrades informals en sorgeixen les preocupacions de cadascú i n’acaben sortint propostes interessants. Malgrat que la feina la fem per separat, està bé reunir-nos per posar les inquietuds en comú.  

S.P.- A més de reunir-nos per parlar sobre l’ACBS, pertànyer a una associació també ens serveix per fer tertúlia i prendre el pols de les coses que passen a Santa Coloma

Guillem Carreras, febrer ’16

Anuncis

Taula rodona sobre el conflicte sirià.

Deixa un comentari

siria1

Síria està vivint  uns moments extraordinàriament difícils. Tots en som conscients, malgrat que la complexitat d’interessos geopolítics i rivalitats religioses moltes vegades ens dificulta entendre les causes d’aquest drama humanitari. La inauguració del curs de l’Antena de Coneixement, seguida d’una taula rodona sobre la guerra civil siriana, va ser una oportunitat perfecta per entendre el conflicte en tota la seva dimensió. Especialment, en tres nivells: quins són els interessos dels actors protagonistes de la regió i les principals potències internacionals en el conflicte, què podem fer com a poble per acollir els sirians que la guerra ha expulsat de la seva pàtria, i com han de sobreviure els sirians que intenten fugir de la guerra, els segrestos i la misèria.

El doctor Enric Olivé obrí el col·loqui explicant l’entramat internacional que s’està jugant a Síria. Una població que es rebel·la originàriament contra el seu dèspota, en el sí de les revoltes al món àrab; una força emergent (Estat islàmic) que aprofita el cas del conflicte per introduir les armes a un país radicalment contrari als seus posicionaments; un món occidental covard que ha preferit no molestar els seus tirans que no pas defensar els drets més desfavorits; una Rússia que vol tornar a emergir com a potència central i que, fidel a un afany llargament perseguit, busca una sortida de la seva zona d’influència al Mediterrani; una Turquia que ha trobat l’oportunitat perfecta per, paral·lelament al camí cap a la islamització de la república, atacar la població kurda; una guerra entre faccions religioses (sunnites i xiïtes, en els diferents versions) per guanyar influència al món islàmic, etc. En definitiva, un còctel indigerible per la població siriana. El doctor Olivé també subratllà la gran capacitat organitzativa d’Estat Islàmic com a potència emergent, totalment estable financerament gràcies als petrodòlars, i la nostra responsabilitat com a europeus permetent que les seves quotes de poder (al port de Tarragona, a la samarreta del Barça, i cada vegada a més llocs) augmentin sense aturador. Segons el doctor Olivé, el 40% de la problemàtica siriana estaria solucionada si les potències occidentals deixessin de comerciar amb els Estats que financen Estat islàmic.

La doctora en filologia àrab Sílvia Monserrate llegí una crònica molt sincera i emotiva de la seva experiència a Síria l’any 2000. Unes línies molt boniques en què recordava la rapidesa amb què fou acollida i l’amabilitat de la seva gent. Subratllà la lentitud de les administracions generals per bastir un protocol d’actuació per acollir la població refugiada, i destacà la necessitat que les poblacions comencin a organitzar-se per sí mateixes. En aquest sentit, recordà que el procés d’adaptació és molt més senzill en els pobles petits, on l’accés a habitatge, escolarització i adaptació social és més immediat i segur, doncs contràriament al que pot passar en un nucli urbà, es limiten els perills de crear guetos. Quan Santa Coloma es mostri tan solidària com és per recollir famílies sirianes refugiades, la seva experiència, així com la del seu poble, serà molt útil.

Finalment, la doctora siriana Noor Alchiekh explicà la seva commovedora experiència militar. Com va venir a Tarragona a estudiar ignorant completament que no podria tornar, almenys de moment, al seu país natal; com ha viscut el segrest del seu germà per part de mercenaris, ignorant si l’havia capturat l’exèrcit del règim o l’oposició i amb l’únic temor que si no pagaven una quantitat exorbitant rebrien el seu cos a trossos; el periple que passen els refugiats per arribar a Alemanya o Suècia a través de Grècia, i els escandalosos i abjectes beneficis del tràfic de persones, facilitats pel tancament de fronteres practicat per Hongria; la sensació d’inseguretat generalitzada; i finalment, malgrat tot, la creença que els qui poden marxar són les capes socials privilegiades de Síria, prou riques per pagar a les màfies, deixant enrere una multitud de compatriotes obligada a participar en una guerra enquistada i sense solució pròxima aparent.

El torn de preguntes i intervencions fou molt participatiu i enriquidor. Tan de bo Santa Coloma, i el conjunt de Catalunya, es mostri tan fraternal i humanitari com en altres conflictes recents viscuts prop de les nostres fronteres.

Guillem Carreras. Octubre ’15

siria2

Isabel Albareda: “Sortir de la teva zona de comfort t’ajuda a trobar la millor versió de tu mateix”

Deixa un comentari

Abans de parlar sobre Amsterdam, m’agradaria que em comentessis les altres experiències que has viscut a l’estranger. Com recordes la teva estada a la Universitat de Florida?

La meva estada a UF va ser una experiència molt autèntica, em semblava que estava dins una pel·lícula americana! Vivia dins el campus universitari i feia la mateixa vida que qualsevol americà: anava a veure els partits de futbol americà els caps de setmana, a festes en cases de fraternitats i m’involucrava en algunes de les mil organitzacions d’estudiants amb què compta la universitat. També vaig participar en un projecte amb 5 companys en el qual vam aconseguir més de 1.500 dòlars a través de vàries activitats que van ser destinats a una associació contra l’eutanàsia d’animals. Els americans s’involucren molt en la comunitat i em va sorprendre la seva capacitat de crear xarxes de contactes.

Anteriorment, també havies estudiat a Singapur. Aquest país sempre apareix en la primera posició als informes PISA. Quin creus que és el seu secret? El caràcter de la gent d’allà…, el model educatiu que han creat…

 Els singapuresos són molt disciplinats, educats i tenen bon cor. És un país on hi ha moltes normes, i a més els seus ciutadans les segueixen i són feliços dins el seu ordre.  El sistema educatiu singapurès és considerat un dels millors a nivell mundial. Com que Singapur no té recursos naturals, han desenvolupant una economia basada en el coneixement, la gestió de la informació i les capacitats intel·lectuals humanes dels seus ciutadans. Em va sorprendre molt veure estudiants que bàsicament viuen a la universitat, dutxant-se al gimnàs i sense dormir per no perdre hores d’estudi. A banda d’això, que em sembla força radical, Singapur és una ciutat fascinant per viure per la gran quantitat de cultures que hi conviuen i per ser la porta a tots els altres països del sud-est asiàtic.

Des de fa un any vius a Amsterdam. Com hi vas a parar? Va ser fàcil el procés d’adaptació?

 Després d’haver tingut experiències al continent americà i asiàtic em venia de gust provar el nord d’Europa. La veritat és que Holanda era una entre vàries opcions però em vaig enamorar d’un holandès i aquestes coses ja se sap com van. El procés d’adaptació va ser molt fàcil ja que el tema burocràtic va ser simple i la cultura holandesa i catalana no són extremadament diferents. La primera setmana em vaig comprar una bici i de seguida vaig començar a estudiar holandès tot i que no és gaire necessari. A més, a dues hores d’avió de Barcelona em sembla que estic a la cantonada.

Estàs treballant per Transtrack Internacional, una empresa sobre tecnologia per la gestió del moviment dels diners. Com t’hi trobes?

 Em sento molt afortunada de poder treballar a Transtrack! Em dedico a expansionar el negoci a Sud-Amèrica, els EEUU i alguns països europeus a través de vendes directes i gestionant una xarxa de distribuïdors. A més, també dissenyo i implemento l’estratègia de màrqueting global. L’equip amb el qual treballo és totalment internacional i m’estic desenvolupant ràpidament. El que més m’agrada és poder viatjar amb la feina que faig. Durant els últims 6 mesos he estat a Xile, Colòmbia, Perú, EEUU, Turquia i  Bèlgica fent negocis. Crec que estic adquirint una perspectiva global del món que m’enriqueix molt professionalment i com a persona.

Holanda és el tercer país de la UE amb més renta per càpita, i el setè país del món amb menys desigualts socials. Amb aquests índexs, perquè creus que està pujant el Partit de la Llibertat, de Wilders? 

 Segons la meva experiència, penso que els holandesos estan començant a veure els immigrants com una amenaça. Hi ha molta gent que ve d’altres països disposada a treballar més que un holandès i per un salari més baix. Davant aquesta situació, l’exigència per part de les empreses locals està augmentant i per primera vegada durant molts anys els holandesos es senten una mica amenaçats. Fins fa poc els treballadors holandesos estaven molt protegits, canviaven d’empresa quan simplement no els hi agradava prou i la seva feina no representava una prioritat. Actualment això està canviant.

 

El recolzament que obté aquest partit, clarament xenòfob, xoca amb la imatge que tenim dels holandesos com a gent liberal. Realment és tan oberta i tolerant la gent holandesa? Com els definiries?

 Sí, els holandesos són molt oberts i tolerants. No tenen pèls a la llengua i sempre diuen el que pensen de forma directa. Qualsevol forma de vida és acceptada i mai seràs jutjat pel que facis o com siguis, és una espècie de ¨vive y dejavivir¨. A més, Amsterdam ha acollit gent de tot el món, de fet hi conviuen 176 nacionalitats. Això ha donat lloc a una comunitat d’expatriats molt activa que dóna un atractiu a la ciutat.

Una pregunta típica, però obligada. Què creus que podem aprendre els catalans dels holandesos? Què portaries aquí?

 Definitivament la seva forma de treballar. A les empreses holandeses no hi ha jerarquia, el qual permet aprofitar el màxim les idees de qualsevol treballador i moure’s fàcilment entre els nivells estratègic i operacional. Els treballadors acostumen a estar molt ben valorats econòmicament i a través d’altres incentius com accions de l’empresa, tenir independència i flexibilitat. Per exemple de vegades vinc a Catalunya i treballo una setmana des de casa, el qual permet aconseguir una balança entre la vida laboral i personal.

Finalment una persona tan inquieta com tu, que viatges contínuament arreu del planeta, què diries a les persones que es plantegen marxar l’estranger?

Viure a l’estranger és una de les millors decisions personals que he pres. Surts de la teva zona de comfort, el qual t’ajuda a conèixer-te a tu mateix, saber quins són els teus límits i trobar la millor versió de tu mateix. També aprens a viure més intensament: com que sé que no viuré a Amsterdam per sempre, intento aprofitar l’experiència al màxim.La paraula “normal” deixa de tenir sentit ja que totes les cultures són diferents i no hi ha millors o pitjors maneres de fer. Guanyes molta confiança en tu mateix i se’t presenten infinites oportunitats. Finalment, valores més que abans el que tens a casa com la família, els amics o el clima. Sempre dic que com més marxo, més m’enamoro de la meva terra…i sempre acabo tornant a marxar!

Moltes gràcies, Isabel. Si vols afegir qualsevol cosa, tu mateixa.

 Moltes gràcies a vosaltres per l’entrevista i per mantenir activa aquesta secció de La Segarra, és la meva preferida!

 

 

Jordi Mas López: “L’articulació simbòlica dels haikus mai s’acaba de concretar. És la seva gràcia”

Deixa un comentari

PREMIATS-43POctubre_FotoPRATSiCAMPS (6)

Jordi Mas López, premi Vicent Andrés Estellés en l’edició d’enguany dels Octubre.

Traductor, poeta, assagista, professor… Amb tantes activitats, no sabia per on començar l’entrevista. Comencem, doncs, pels inicis. Com recordes la teva estada al Japó?

Positiva. Hi vaig anar a estudiar un any i mig. Estava en un entorn universitari molt agradable. Em vaig dedicar a estudiar japonès. Ho recordo com a divertit. La universitat, per a molts japonesos, és el moment vital que tenen per a passar-ho bé. No importa gaire les notes que aconsegueixin. Els pressionen força abans d’entrar a la universitat i en el món laboral, però durant aquells anys s’ho passen molt bé. Acabats els estudis, vaig anar a treballar en una prefectura petita. La ciutat era molt menys poblada que Tòquio, on havia estudiat, però anar-hi també va estar molt bé.

La imatge que molts europeus tenim del Japó és ambivalent. En un cantó de la balança, una societat molt tradicionalista i convencional, que dóna molta importància al concepte de comunitat. En l’altra cantó, una societat hiperdesenvolupada tecnològicament, molt innovadora, amb un volum força elevat de hikikomoris.

Crec que aquesta mateixa barreja també la vivim aquí. Per una banda fem cagar el tió, per l’altra tenim telèfons intel·ligents… Potser ens impacta més la modernitat japonesa perquè estan una mica més avançats tecnològicament i perquè la tradició japonesa és diferent. És normal que ens cridi més l’atenció, i percebem el contrast com a més gran. Ara bé, no crec que aquestes contradiccions siguin gaire diferents de les d’aquí.

Obrador Edèndum ha publicat dos assajos sobre la influència de la poesia japonesa a Catalunya: L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana. Tu mateix escrius el pròleg en les dues edicions, així com un estudi de les tankes del període de postguerra. Són les primeres publicacions en aquesta matèria a casa nostra. Ets gaire optimista respecte l’estudi de la literatura japonesa a Catalunya?

Fins ara ha existit una descompensació molt gran entre la poesia que s’ha fet per influència dels models lírics japonesos—s’han fet molts haikus i tankes en català, alguns d’autors molt bons— i l’estudi que se n’ha fet. Abans de la publicació d’aquests dos volums ja s’havia tractat la matèria, però potser mai en primera línia, com a tema central. Jo crec que l’estudi de la literatura japonesa està guanyant terreny a Catalunya.

Com a professor de literatura japonesa a la UAB tens una òptica privilegiada de l’interès o desinterès de les noves generacions. Com valores la teva experiència com a docent?

Jo estic fent classes al Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, que és d’àmbit generalista. Hi entren alumnes que s’especialitzen en una zona geogràfica, però toquen tots els àmbits: política, societat, economia, literatura… L’assignatura que imparteixo, Literatura Clàssica, és obligatòria. En general, no veuen quina importància té, ni els interessa gaire. Dels 80-90 alumnes que tinc cada any, sempre n’hi ha uns quants que s’hi interessen de debò i que potser, a la llarga, s’hi dedicaran amb més profunditat.

La teva tesi doctoral es va centrar en el paper de Salvat-Papasseit i Josep Maria Sunoy com a introductors de l’haiku a Catalunya. Com a tot Europa, aquí la poesia clàssica japonesa va ser introduïda per els poetes avantguardistes. Ara bé, les normes de la tanka catalana les va establir Carles Riba, un autor de formació més classicista. Aquesta transversalitat sembla indicar que els poetes catalans no es dediquen a imitar mil·límetricament la forma poètica de l’haiku, sinó que l’utilitzen com a punt de partida.

Depèn de les èpoques. Durant els anys vint, els avantguardistes van usar els haikus com a eina per renovar la dicció poètica. Mig segle més tard, als anys setanta, també s’utilitzen en el mateix sentit. Respecte Carles Riba, podem dir fa una cosa força insòlita a nivell mundial: escriure un llibre pràcticament només de tankes. En aquell moment és un autor molt prestigiós. A més a més, just després de la publicació de les tankes es perd la guerra civil i Catalunya queda molt tancada. Tot plegat —el prestigi de l’autor i l’exotisme de la forma— fa que la seva obra cridi molt l’atenció i que la llavor plantada per Riba vagi creixent més endavant. S’escriuen moltíssimes tankes, si bé no mirant tant al Japó com a Carles Riba.

És sorprenent que un autor d’arrels clàssiques s’interessés per la formes líriques japoneses.

Quan es van publicar els primers haikus a Catalunya, Carles Riba els va menysprear en la seva correspondència personal. Ho veia com una forma exòtica, anecdòtica. Ara bé, durant els anys trenta —segurament per casualitat— descobreix que les formes japoneses, sobretot la tanka, són molt elaborades retòricament. Llavors comença a interessar-s’hi. Va veure que existien paraules de doble sentit, que la imatgeria estava molt treballada, etc. Com que la tanka és una forma tan breu, és fàcil començar a escriure’n sense pensar-hi gaire. No és casualitat que el llibre de tankes que escriu es tituli Del joc i del foc. Carles Riba s’endinsa al món de la lírica japonesa des d’aquesta perspectiva lúdica. Normalment regalava les tankes que escrivia a les alumnes que tenia a l’Escola de Bibliotecària o a les dones d’amics poetes.

Ara bé, quan presenta Del joc i del foc, Riba se sent una miqueta en fals. Pensa: “estic fent una cosa que no és pròpiament de la meva especialitat. La gent potser pensarà que rellisco”. I llavors fa una reflexió a la defensiva, afirmant que la tradició japonesa no li ha interessat gens.. Jo crec que això és no és veritat, i realment sí que va sentir una fascinació per les formes japoneses, ni que fos temporalment…

A Europa, el haiku sempre s’ha associat a la descripció d’allò concret i immediat. Enfront els grans ideals que havien destrossat el continent durant la Gran Guerra, es pretenia parlar d’aspectes més trivials. Aquesta obsessió per la concreció potser ha anat en detriment de la càrrega simbòlica, metafòrica, inherent a la literatura japonesa…

Els haikus responen a una mentalitat diferent. Sí que hi ha una articulació simbòlica, si bé jo diria que no s’arriba mai a concretar. Nosaltres sempre volem arribar a l’essència, dominar-la per així poder-la explicar. Així acabem prenent aquesta idea, que és nostra, per la realitat. En canvi, l’haiku es queda en un punt intermedi. És inevitable que, com a humans, busquem aquest simbolisme de fons… Ara bé, l’haiku no el tanca. Al meu entendre, és la seva gràcia.

L’obra que popularitza els haikus, als anys vint, és “Cent Visions de Guerre”, un diari escrit per Julien Vocance mentre estava lluitant al front. Aquesta obra es publica al Mercure de France, una revista que tenia una secció de literatura dedicada a la guerra. Tots els textos d’aquesta secció eren molt moralistes, retòrics, grandiloqüents… De sobte, apareix aquest text, format per cent haikus brevíssims. La gent al·lucina amb aquestes expressions senzilles, com a petites fotografies del front. A partir d’aquest moment es reediten antigues publicacions sobre literatura japonesa i es comencen a escriure haikus de forma més assídua.

Els últims anys, has traduït obres clàssiques com els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki i, més recentment, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô. Traduir-les devia ser un repte considerable per a tu.

Una cosa que he après a fer, i en part m’he animat a escriure obra pròpia per això, és perdonar-me les limitacions. Quan tradueixes un llibre com aquest has d’acceptar que el resultat no serà tan bonic com l’original. El que sí que estic disposat a fer és treballar-hi tant com pugui. Arriba un moment en què jo no en sé més, o la llengua no dóna per més. Respecte L’estret camí de l’interior, creia que aquesta obra havia d’estar traduïda al català per la gran influència que ha exercit en la literatura catalana per mitjà de les traduccions castellana (d’Octavio Paz) i anglesa. Hi ha obres en català que no s’expliquen sense l’existència d’aquest text de Matsuo Bashô, però en canvi no en teníem la traducció. Pensava que s’havia de fer. És un text meravellós que, precisament perquè el simbolisme no està tancat, no s’acaba mai. El pots llegir i rellegir infinitat de vegades.

Canvia molt l’actitud que adoptes com a traductor, quan en lloc d’enfrontar-te a obres clàssiques, t’encares a un llenguatge més modern i col·loquial com el què proposa Murakami, Yoko Ogawa, o la traducció de sèries d’animació? És difícil, per a tu, un canvi de registre tan accentuat?

A efectes pràctics, la diferència més important ha estat el temps de què he disposat. En les traduccions d’obres clàssiques, he tingut molt més temps per treballar en el text. En les traduccions de literatura moderna, que van més lligades a les dinàmiques editorials, els terminis de lliurament sempre són molt més justos. Més enllà d’això, cal pensar que la traducció mai és transparent. A l’hora de traduir qualsevol text tens un ventall d’opcions, i sempre has de pensar qui llegirà la traducció. La gràcia de Murakami en japonès és que té un registre molt col·loquial, fàcil de llegir sense ser estripat. És un llenguatge molt ric, però que en canvi no costa gens de llegir. La tanka japonesa, en canvi, és una forma aristocràtica de retòrica molt rebuscada. La mentalitat de l’època era que si les persones que no eren aristòcrates no entenien el text, molt millor. Els autors no tenien cap mena d’interès per ser entesos fora del seu club privat.

L’acció de Febrer esdevé a Santa Coloma. Com va ser el procés creatiu de l’obra?

El punt de partida de Febrer és el final de l’hivern, quan encara no hi ha indicis de primavera. La terra eixorca, de T. S. Eliot, comença amb un vers molt famós i trencador en el seu moment, que diu: “l’abril és el més cruel”. Eliot presenta la primavera, el moment en què la naturalesa ha de tornar a revifar, com l’etapa més cruel de l’any. Jo vaig decidir retrocedir fins al febrer, imaginant que era aquest el moment més cruel de l’any, perquè sembla que tot s’ha d’acabar morint. Gairebé tot el llibre insisteix en idees de desaparició, mort, frustració, etc. Encara que no dic noms, Febrer se situa a Sant Coloma i la zona del voltant: el camí vell de Sant Gallard, el camí dels molins, el molí del Pocurull, Sant Miquel…

Respecte el procés creatiu, jo em deixo portar per qualsevol cosa. Em pot aparèixer al cap qualsevol idea absurda, o unes simples paraules, i començo a treballar-hi. A vegades també hi arribo a través de la lectura d’algun llibre. Febrer és el primer llibre que he acabat d’una trilogia que se situa a Santa Coloma. Els tres poemaris tenen el mateix leitmotiv: anar caminat observant el paisatge, i buscant-hi la càrrega simbòlica. Febrer és el més trist.

Respecte les obres anteriors, Febrer té un estil molt més narratiu. T’has plantejat mai escriure prosa?

Jo volia escriure poemes en prosa, i alguns s’han convertit en petites narracions. Una cosa que volia fer, i per això he traduït Murakami i clàssics japonesos com Bashô o Ki no Tsurayuki, és escriure en prosa. No tenia gens clar el meu estil en prosa, i volia aprofundir-hi. Darrerament he escrit uns quants poemes que semblen més aviat assajos, i alguns que directament són narracions.

Enhorabona per el premi, Jordi, i moltes gràcies per l’entrevista. Per acabar, m’agradaria que ens fessis una recomanació sobre literatura japonesa als lectors de La Segarra.

L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana, editats per Obrador Edèndum. Lògicament!

Guillem Carreras, Novembre ’14

Dani Franquesa: “malgrat les fortes pressions per part de la UE, té una posició relativament còmode per a adoptar aquelles mesures i maniobres que consideri bones o estratègiques pel país”

Deixa un comentari

Diuen que les persones que porten menys temps en un lloc són les que més el coneixen. Nouvinguts com són, s’adonen més fàcilment d’aquelles particularitats considerades com a normals pels nadius de tota la vida. Dit això, què és el que més t’ha sorprès de Suïssa?

Un munt de coses! D’entrada, l’aire de felicitat que s’hi respira i que s’hi veu en la gent, no sé si és perquè no tenen problemes, perquè en tenen menys o perquè s’ho agafen tot d’una altra manera. També em va cridar l’atenció la tranquil·litat i el silenci al carrer o als restaurants. De fet, segons la normativa, entre les 11 i la 1 del migdia no està permès fer soroll, és a dir, tots els operaris o treballadors que duen a terme les seves tasques al carrer (com ara paletes, desbrossadors, etc.) han de parar i reprendre les activitats passada la 1. Vaig trobar també interessant i curiós l’habilitat que té la gran majoria de gent de parlar diversos idiomes amb molta fluïdesa i naturalitat.

 

Concretament, estàs vivint a Biel/Bienne, una ciutat suïssa al Cantó de Berna. Explica’ns com t’hi va portar la vida. 

Tot plegat va començar ara fa més o menys un any, per aquestes dates, quan vaig saber que en aquesta empresa on estic treballant necessitaven el que ells en diuen un “enginyer d’aplicacions”. En aquells moments tenia feina a Catalunya, però donat que la situació a Espanya en general no era del tot estable i que l’oferta de feina era molt engrescadora, després de molts dubtes vaig decidir intentar-ho. En aquell moment, no era molt conscient del que em podria suposar anar-hi a treballar, fins que vaig rebre el seu interès perquè hi anés. A partir d’aquí, tot va ser qüestió de fer valoracions i posar a la balança tot allò que guanyaria, allò que perdria, el que canviaria… i finalment vaig decidir anar-hi a treballar i a viure.

 

A part de treballar a l’empresa, estàs estudiant francès i alemany. M’imagino que deus anar força enfeinat. Has pogut trobar un raconet per visitar altres llocs?

De feina i coses a fer diria que no me’n falten. La feina, suposo que com a tot arreu, em té quasi tot el dia ocupat i els cursos de francès i alemany m’acaben d’omplir els dilluns i dimarts. Però sí, entre que he anat tenint visites colomines i que hem passat diverses festes i ponts, he aprofitat tant com he pogut per voltar i conèixer una mica millor Suïssa, entre ells el poble on visc (Biel/Bienne), Berna, Basilea, Lucerna, Interlaken, Thun, Gruyères… i fins i tot la fàbrica de xocolata Cailler, on per més que hi vagi no me’n canso mai!

 

He fet la mateixa pregunta a un altre enginyer colomí, el Francesc Ferrando. Després d’haver-te titulat en Enginyeria Tècnica Industrial, tenir un Postgrau en Eficiència Energètica i un Màster en Enginyeria i Gestió de les Energies Renovables, creus que podries treballar a Catalunya en el teu sector?

De fet, en el meu cas particular, abans de deixar la feina per anar a Suïssa, estava treballant com a enginyer en una empresa mecànica, a Rubí, on sempre havia estat molt bé. De totes maneres, és ben cert que trobar feina en aquests moments és ben complicat i no seria una tasca gens fàcil. En l’àrea de l’enginyeria tècnica, pel fet de tractar-se d’una modalitat multidisciplinària, seria més probable que en l’àrea de les energies ja que, tot i ser un dels camps que han estat més debatuts i a l’ordre del dia durant els últims anys, ha estat víctima de grans retallades econòmiques en incentius i retribucions. A part, li ha mancat sempre la falta de suport i recursos. Però ja sigui per consciència pròpia o per tenir presència internacional, tot això canviarà perquè, per una banda, l’energia és un dels elements indispensables per la competitivitat econòmica i, per l’altra, les estratègies sorgides en matèria d’abastament d’energia obligarà a millorar les polítiques energètiques, amb la qual cosa fa pensar que generaran diversos nous llocs de treball, a mig-llarg termini.

 

Segurament tu mateix ets la demostració que tenim una imatge equivocada—o almenys parcial—de Suïssa. Ens imaginem grans banquers reunits a Davos, i polítics plens de bosses amagant-hi diners. Tanmateix, el 72% de les exportacions suïsses són béns d’alt valor afegit, com els productes químics, la maquinària, i instruments de precisió com ara rellotges. 

Al meu entendre, tots els països tenen dues cares, i Suïssa no n’és pas cap excepció.  Des de fa anys, Suïssa carrega amb la mala consciència i reputació per tenir una estreta relació amb països on no es respecten els drets humans, així com amb dictadors, màfies, grups terroristes, especuladors i, en general, gent de negocis obscurs, donat que Suïssa els serveix de refugi del diner negre.

D’altra banda, també és ben cert que, com dius, genera molta riquesa, tal com ho demostren les exportacions d’aquests productes d’alt valor afegit i de gran qualitat. En el meu cas concret, tinc la gran sort de poder treballar en una empresa on es dissenyen i es construeixen màquines automàtiques i robots d’alta precisió, bàsicament per a la indústria del rellotge, tenint com a principals clients Omega i Rolex.

 

Les lletres del franc suís estan escrites en llatí per no donar preponderància a cap dels quatre idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) del país. Es tracta d’una anècdota o realment existeix la voluntat de protegir totes les llengües?

És cert, i mostra d’això és el respecte constitucional cap a les llengües minoritàries en l’administració pública, en què s’admeten funcionaris que parlin una o altra llengua en proporció a les comunitats lingüístiques d’una determinada zona geogràfica. També podem trobar un exemple clar en els bitllets, que duen escrit el valor en les quatre llengües nacionals i oficials. Així doncs, en un bitllet de 20 francs ho trobarem expressat com Zwanzig Franken (en alemany), Vingt Francs (en francès), Venti Franchi (en italià) i Ventg Francs (en romanx).

 

De fet, Biel/Bienne és la ciutat bilingüe més gran de Suïssa. S’hi parla alemany-suís i francès. Com és la convivència entre les dues comunitats lingüístiques?

Es porta amb molta naturalitat. Els carrers, els supermercats, els anuncis, els centres públics i a la majoria de llocs està indicat tant en alemany com en francès. I normalment pots adreçar-te a una persona en qualsevol de les dues llengües. També hi ha qui se sent tan orgullós de la seva llengua materna que es mostrarà sempre reticent a canviar, donant la impressió que només parla una única llengua, per molt coneixedor que sigui de les dues. Des del meu punt de vista, com a nouvingut, el bilingüisme el trobo molt útil i molt interessant per aprendre els dos idiomes.

 

Suïssa és un país amb pocs habitants (7’6 milions) que, gràcies al pes de les exportacions, ha aconseguit controlar la taxa d’atur al 3% i esdevenir la segona economia més competitiva del món. Tot i que hi tenen tractats, m’imagino que els suïssos no deuen tenir pressa per entrar a la Unió Europea…

Gens ni mica. A principis dels anys 90 es va rebutjar, en referèndum popular, entrar en l’Espai Econòmic Europeu, i a partir d’aleshores es van començar a tractar i negociar diversos acords bilaterals, com serien el transport aeri o les competències de fronteres, entre molts altres. D’aquesta manera, Suïssa, malgrat les fortes pressions per part de la UE, té una posició relativament còmode per a adoptar aquelles mesures i maniobres que consideri bones o estratègiques pel país, com ho és el secret bancari. Tal com el govern va anunciar fa uns anys, entrar a la UE va passar de ser un objectiu prioritari i estratègic, per acabar sent únicament una opció a llarg termini.

 

Si haguessis d’escollir una cosa, què portaries de Suïssa a Catalunya? [tant d’idees de funcionament com caràcter de les persones, o el què et sembli]

Segurament portaria la flexibilitat horària en el treball. En el meu cas particular, treballo com a Catalunya les 40 hores setmanals, però com a requisit només se’ns demana estar present a la feina de 8 a 12 i de 14 a 16. Les dues hores restants per fer les 8 hores diàries les podem fer abans de les 8, durant l’hora de dinar, després a la tarda o fins i tot qualsevol altre dia de la setmana. Considero que és una molt bona mesura que permet conciliar vida laboral i vida familiar.

Ara bé, en el cas que enlloc d’una cosa en pogués portar dues, segurament la segona seria la xocolata!

 

Moltes gràcies. Si vols afegir qualsevol cosa, tu mateix.

Moltes gràcies a vosaltres!

 

 

Sílvia Soler: “A Mèxic, Els intents fracassats d’un ensenyament intercultural han acabat deixant la qüestió de les llengües en mans de poetes i lingüistes”

Deixa un comentari

Comencem parlant d’allò més important en un país: el menjar. Realment la cuina mexicana és tan bona com diuen?

Doncs la veritat és que sí, no sols per la riquesa de la diversitat regional del que s’ha anomenat gastronomia mexicana si no perquè la coexistència d’influències prehispàniques, colonials i modernes ens poden fer degustar un plat que repassi un mil·lenni d’història. No és fàcil menjar amb tanta informació i jo em quedo amb la bàsica; xile, blat de moro i frijol

Mèxic és un país molt gran. Concretament, on et podem trobar ara?

Al barri (colònia aquí) de San Angel, al Districte Federal. Un antic poble annexat a la ciutat amb una arquitectura colonial i uns carrers empedrats que si fixo la vista al terra i despisto la memòria, a vegades, em sembla caminar del portal a la plaça per l’antic carrer del mig.

Quin és el teu dia a dia?

Doncs ara mateix, durant el dia em dedico a concretar un projecte amb la Comissió de Drets Humans i quan es fa de nit em dedico a anar a la cineteca o quedar amb les col·legues, beure mezcal i arreglar el món, res que no fes qualsevol vespre al harlem. Els caps de setmana els solc dedicar a buscar qualsevol festa de salsa i el diumenge com diuen aquí; a tirar la hueva! Per nadal vaig fer un viatge a la platja del pacífic que em va fer oblidar les ganes de galets i a l’estiu fugiré de l’estació de pluges per tornar-me colomina.

Estem parlant d’un país que té 115 milions d’habitants, i què és la setena destinació turística preferida del món. Quina és l’actitud dels mexicans envers els turistes?

La veritat és que no estic gaire prop de les grans destinacions turístiques; la costa del carib, el pacífic i la platja en general. I, pel que fa a la ciutat de Mèxic més que dels turistes podria parlar de l’actitud cap als estrangers, el malinchismo que li diuen, una mena de preferència i d’interès per tot el que ve de l’hemisferi occidental, tot i que al mateix temps aquesta actitud conviu amb una identitat nacional molt arrelada i forta que per la història colonial també es converteix en rebuig cap a la gent que provenim de l’estat espanyol. Sense entrar en discussions de si els catalans vam participar o no de l’empresa colonialista.

Existeixen gaires diferències entre la vida dels mexicans de la metròpoli (Mèxic D.F) i els mexicans que viuen en zones rurals?

Moltíssimes! La veritat és que jo visc en un petit gran oasis respecte el que és la resta del país. Penso que la diferència més significativa es dóna entre viure al Df o a qualsevol altre lloc, almenys en matèria de drets socials ja que el govern de la ciutat ha possibilitat avenços legislatius sense precedents a amèrica llatina, europa o nordamèrica. Tot i que Mèxic és una societat polaritzada i desigual econòmicament i això es veu en les diferències entre la vida urbana o rural, també hi ha moltes diferències entre la vida rural dels ranchos del nord, als ejidos comunals del sud, per exemple.

Tens estudis en Antropologia. En aquest sentit, m’imagino que Mèxic deu ser un petit tresor per a tu.

L’antropologia va ser la que em va portar a Mèxic, estant a Barcelona, a la universitat, se’m feia molt difícil entendre a profunditat les qüestions sobre la diversitat cultural i l’alteritat. Tot i que la nostra és una societat també diversa, encara que ens neguem a (re)conèixer, Mèxic m’ha ofert la possibilitat de viure-ho i veure-ho més distanciada i intentar comprendre des d’un altre lloc.

De fet, l’Estat de Mèxic segueix reconeixent com a llengües nacionals 67 parlars indígenes. T’ha sorprès o admirat alguna cultura especialment, en aquest sentit?  

L’estat les reconeix però no es preocupa de que puguin sobreviure, que s’ensenyin, que es parlin amb ple dret. Els intents fracassats d’un ensenyament intercultural han acabat deixant la qüestió de les llengües en mans de poetes i lingüistes. Per la meva part em fascinen els vestits i la roba de les tehuanas de Oaxaca, coneguts per l’ús que en feia la Frida Khalo, m’interessa la figura dels muxes a la cultura zapoteca, la travessia ritual dels huicholes pel desert de Sant Luis Potosí, l’alçament popular pel reconeixement dels drets indígenes dels tzotziles, tzeltales, cho’ls, tojolabals, etc reconeguts com a zapatistes i així podríem estar un número i mig de la segarra.

Políticament, Mèxic està vivint un anys convulsos. Els resultats de les últimes eleccions, que han retornat el PRI (Partido Revolucionario Institucional) al govern, no han estat acceptats per la oposició. Com intueixes que pot acabar aquest panorama?

Amb un altre sexenni de mal govern, de retòrica contra el narco per encubrir la militarització del país i l’assassinat de milers de persones i migrants sota aquesta guerra, d’implementació de polítiques neoliberals que permeten el saqueig dels recursos naturals, etc, no és gaire bona la perspectiva, la veritat, i l’oposició d’esquerres segueix embolicada amb les lluites intestines que la debiliten com a opció per liderar el país. Sense parlar de les irregularitats electorals que han portat a Peña Nieto al poder, així com va succeir el sexenni passat amb Calderón, en fi…

Un altra dels grans problemes de Mèxic és la violència. Ciudad Juarez i el grup paramilitar Los Zetas s’han fet famosos internacionalment. Moltes veus han acusat la policia mexicana de ser molt permissiva—fins i tot obertament corrupta—enfront aquest drama. Quina percepció en té la població mexicana?

Los Zetas utilitzen tàctiques de contrainsurgència apreses a les escoles militars dels Estats Units, són desertors de l’exèrcit i per tant la seva violència és alliçonadora, és violència de missatges, amb un transfons clar per infondre la por. La població té la mirada terroritzada, costarà moltes generacions treure la por com un modus vivendi; alhora de viatjar, de caminar, de relacionar-se, d’habitar el territori. Tot i que com deia el Df és un oasis i està més blindat en aquest sentit. Per altra banda el feminicidi és un problema estructural que pateix Mèxic i que no obstant els intents de denúncia i visibilització per part de la població civil, el govern no ha implementat polítiques eficaces per evitar-ho. Alhora la relació amb models productius de la maquila i les conseqüències que això comporta; feminització de la pobresa i la migració, vulnerabilitat de les xarxes socials, etc són ben difícils de mitigar.

A quines conseqüències et refereixes?

Bàsicament a que el capital greengo instal·la fàbriques a la zona fronterera per eximir-se dels aranzels i beneficiar-se de la inexistència de drets laborals. La demanda de mà d’obra barata femenina fa que molta població migri a les zones de frontera, amb unes condicions laborals pèssimes i sense família ni contactes prop i això la converteix en una població molt vulnerable que a la frontera – on tot és possible en territori de ningú- ha suposat tal quantitat d’assassinades que s’ha convertit en una alarma social. Però també s’ha de dir que el feminicidi succeeix a les cantonades de casa nostra encara que no tingui el mateix ressò mediàtic.

Tinc la sensació que la violència està força institucionalitzada. El segon esport més popular del país, la lluita lliure, és un espectacle mig teatral, mig esportiu, en què dos lluitadors emmascarats s’enfronten en un ring.

Que va! La lluita lliure és pura acrobàcia, és ben divertida, és una catarsis col·lectiva en la que el públic està tant o més implicat que els lluitadors. Les graderies plenes cridant a favor dels seus lluitadors preferits, molts amb les màscares que conserven com a tresors posades emulant els seus herois de diumenge. Fins i tot hi ha pel·lícules del lluitador més famós; el Santo i també lletres de salsa amb les seves gestes. De veritat que és parada obligada a la Ciutat de Mèxic. És l’opi d’aquest poble!

Et demanaré una doble recomanació. Què proposes visitar a les persones que vulguin venir uns quants dies a Mèxic, i quin seria el teu consell a tothom que es planteja marxar una temporada de Catalunya.

Així molt ràpidament recomano alguna ruta per les restes precolombines més conegudes, el Zócalo de la Ciutat de Mèxic, els muralistes mexicans, les cantines del centre i sobretot els mercats. Com a bona migrant aconsello unes bones botes i un bon quadern de notes.

Per acabar l’entrevista, una petita curiositat. La predicció dels maies, segons la qual el món s’havia d’acabar el 2012, també ha arrelat amb tanta bogeria en la seva terra?

I tant! El 21 de desembre que era la data indicada estava tothom al carrer en pilotes cridant i ballant, despedint-se els uns dels altres enmig d’un carnaval de mariachis i fogueres de bitllets de 500. I uns quants de cara tapada que xiuxiuejaven quasi en silenci “¿Escucharon? Es el sonido de su mundo derrumbándose”

Moltes gràcies. A reveure!

A vosaltres! I un petó a la meva mare!

Obrador Edèndum: “Les noves universitats semblen escoles superiors de FP”

Deixa un comentari

Aquest Sant Jordi, la meva companya em va regalar Les roses de Ronsard (Proa, 2009). És una selecció bilingüe (català/francès) dels millors sonets que va escriure el “príncep dels poetes”. Mentre arribo a la seu de la Fundació Quer Alt, on entrevistaré dos dels seus responsables, penso en les reflexions de Pere Rovira, traductor i prologuista del llibre. L’artista —opina Rovira— no pot gaudir de la llibertat que desitgi. Ha de ser disciplinat, concís, exigent amb sí mateix. És absurd crear obres caòtiques i críptiques, perquè per a fer-ho ja tenim la vida. En aquest sentit, Ronsard, va saber combinar com ningú el món excels dels déus i el món senzill dels humans.

Modestament, la Fundació Quer Alt a través de la seva biblioteca i de l’editorial Obrador Edèndum, s’ha proposat un objectiu semblant. Des de la honradesa intel·lectual i la claredat expositiva, apropar el corpus teòric dels millors pensadors universals al conjunt de la població. Traduir al català obres destacades en moltes disciplines perquè puguem llegir-les en el nostre idioma. És molt possible que la veritat no ens faci lliures. Com a molt, només ens farà ràbia. Tanmateix, què voleu què us digui? Saber que la humanitat també ha estat capaç d’engendrar personatges d’aquesta envergadura anima una mica. Potser incomprensiblement, però anima.

                         obrador

                                        

 La Fundació Quer Alt posseeix una biblioteca que està en procés de catalogació. No sé si t’estàs trobant gaires sorpreses, Laia… Segurament, quan estudiaves biblioteconomia, no t’esperaves treballar en una biblioteca com aquesta…

Laia Corbella.- Doncs no, no m’ho esperava. Ha estat una sorpresa entrar aquí, en una biblioteca on hi ha disset mil llibres per catalogar. No és fàcil trobar un biblioteca de temàtica humanista, amb un fons important de filosofia medieval. Tenim un conveni amb la Universitat Rovira i Virgili, que ens permet introduir els llibres en el Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya (CCUC), i això ens ha permès de donar-nos a conèixer. Ara bé, la particularitat de la Biblioteca Quer Alt és que té al voltant de tres mil llibres que només es troben aquí. Aquests són els més interessants quan fas la feina de catalogació. Són els que la gent ve a demanar.

Josep Batalla- Nosaltres voldríem que la Biblioteca Quer Alt fos útil, i per això tenim unes hores d’atenció al públic. Sabem que no és gens fàcil de trobar lectors, perquè la filosofia medieval no està pas de moda, però ens agradaria posar-la al servei dels estudiosos de la filosofia medieval.

  

Amb quina intenció sorgeix Obrador Edèndum?

J.B.-  A la vida, de vegades passen coses sorprenents. Imagina’t que un dia, sense que hi comptis, reps una herència. Uns quants calerons, però no suficient per a poder canviar de vida. Si n’hagués rebut més, potser m’hauria comprat un xalet a Suïssa! [rialles]. Llavors em va semblar que podria muntar una editorial. En aquell moment, va ser decisiva la col·laboració desinteressada de Silvestre Palà. Sense ell no hauria pogut tirar endavant. Ell es va fer càrrec de l’administració i jo, de la producció dels llibres. Així va començar. La primera decisió que vam prendre va ser no publicar llibres de ficció. No pas perquè no valoréssim la creació literària, sinó perquè no ens en vèiem capaços. Pensa que jo no sóc creador literari ni tinc criteris sòlids per a saber valorar una novel·la o un recull de poemes. A poc a poc, sense adonar-nos-en, van anar sorgint col·leccions. Des de fa uns quants anys, coeditem molts llibres amb les Publicacions URV. Per a nosaltres és un honor poder-ho fer i, a més, ens representa un ajut que agraïm.

 

Quina incidència tenen la biblioteca i l’editorial en l’àmbit acadèmic? El Consell Editor de cada col·lecció sembla molt potent… 

L.C.- Respecte de la biblioteca, rebem consultes —sobretot d’estudiants— especialment dels llibres que, com et deia, només es poden trobar aquí. I pel que fa a Obrador Edèndum, sabem que alguns volums editats per nosaltres figuren en la bibliografia recomanada en algunes universitats. Ens consta que això ha succeït en l’Estructura de les revolucions científiques de Thomas Kuhn, en l’Art i societat, d’Alexandre Cirici i en El pensament filosòfic a l’edat mitjana de Kurt Flasch. Afortunadament, tenim el suport de professors universitaris, entre els quals voldria destacar Elena de la Cruz Vergari (URV), encarregada de la comunicació, i Alexandre Fidora (UAB), director de l’editorial i membre de l’Institut d’Estudis Medievals.

J.B.- Ser una editorial de comarques, lluny dels circuits comercials i acadèmics, fa una mica dificultosa la nostra comunicació i difusió. Gràcies al suport de Josep Domingo, professor a la URV, vam iniciar una col·lecció de divulgació científica. Per la nostra banda, vam decidir començar a traduir al català obres llatines de Llull. En altres col·leccions també rebem el suport de professors universitaris.

Dit això, s’ha de reconèixer que, d’uns anys ençà, els llibres han perdut importància en la universitat. Abans s’estudiava amb llibres i apunts; s’anava a classe i s’assistia a conferències. Tot això ha canviat. Ara proliferen les fotocòpies, els PDF, i els E-books. Avui dia es poden fer moltes assignatures en grups de treball i sense fer servir cap llibre. Per a les editorials, la universitat ja no és un mercat preferent. Tenim aquesta sensació agredolça: la crítica ens ha estat positiva, però les vendes són justetes.

 Parlant de Llull i dels problemes que teniu en la difusió dels vostres llibres, recordo que per la diada de Sant Jordi el diari Ara va treure un suplement sobre Llull. Sorprèn que no esmentessin cap de les vostres traduccions.

 J.B.- A més d’ensenyar i de fer recerca, el món universitari té també de tant en tant vel·leïtats arquitectòniques i no s’està de bastir pintoresques “capelletes doctrinàries”. Si un alumne jove vol treballar a la universitat, o hi entra o el foragiten. Lògicament, gairebé sempre hi entra. Però quan algú, des de fora de la universitat, critica una capelleta encimbellada en l’olimp acadèmic, acostuma a ser silenciat. Justament això és el que ha passat. M’he atrevit a qüestionar la metodologia que fan servir alguns lul·listes de Barcelona. Per això van impedir que es publiqués en la revista Studia Lulliana un article en què criticava durament la ideologia dominant en el lul·lisme barceloní. En canvi, me l’han publicat a Alemanya, a Itàlia, fins a tot a Madrid i en català! Però aquí a Catalunya fan callar les veus discrepants. Impera a Barcelona una manera molt tendenciosa d’entendre Llull, que és la dominant. A qui no l’accepta se li fa el buit.

 

Ciències cognitives, literatura, medievalística, filosofia… Quan gairebé totes les editorials decideixen especialitzar-se, vosaltres aposteu per un coneixement complet. Coneixeu cap altra editorial amb un esperit tan humanista?

J.B.- En l’àmbit europeu, sí que hi ha editorials d’aquest perfil. A Catalunya, quan Edicions 62 va començar, ho va fer amb aquesta orientació. Traduïen llibres d’Einstein, Max Planck, Freud, Fromm, Bertrand Russell i molts altres.  Després han reduït la seva dedicació a l’assaig, que centraven sobretot en una col·lecció que va obrir molts camps: Llibres a l’abast. Nosaltres no som, ni de lluny, els qui comencem aquesta tasca en català.

En canvi, sí que ens hem diferenciat en la manera de presentar els nostres llibres fets gairebé artesanalment. De fet, un dels inconvenients que potser tenim per vendre els llibres és aquest. Probablement fem uns llibres que poden semblar presumits, poden tenir una presentació tan primmirada que la gent gairebé no gosa ni obrir-los. No són llibres de combat, per vendre, sinó fets amb la voluntat d’invitar a la reflexió en tots els camps del coneixement.

L.C.- És un fet que les nostres vendes són limitades, però hem de reconèixer que no som encara prou coneguts. Admetent les nostres limitacions, creiem que a poc a poc arribarem a més lectors. L’any passat vam anar a la Setmana del Llibre en Català, i en vam sortir satisfets. També participem en projectes compartits entre biblioteques i editorials. En una editorial tan petita com la nostra, mai no saps quines repercussions tindran els actes que anem fent per donar-nos a conèixer.

 L’altra dia ens vam trobar en un simposi on una conferenciat parlava de “cartografia emocional”. Sou gaire optimistes respecte el futur de les humanitats?

J.B.- Crec que en les humanitats, no hi ha d’haver cap posició privilegiada. El professor que sap llengües clàssiques no ha de ser avui dia el prototip de l’humanista. Al meu entendre, el tòpic ens amenaça constantment: dretes o esquerres, en la política; lletres o ciències, en la ensenyament; teoria o pràctica, en la recerca. Vist de lluny estant, perquè jo no he treballat mai en cap universitat, penso que el coneixement s’ha parcel·lat molt, i s’ha orientat obsessivament a l’exercici professional. La recerca bàsica, tant en humanitats com en ciències, queda reduïda a les grans universitats que sempre s’hi han dedicat. Les noves universitats semblen escoles superiors de formació professional.

     Abans la formació universitària era diferent: hi havia un tronc comú, i després venia l’especialització. Tinc la sensació que ara, des de l’inici dels estudis, tot s’ha encasellat excessivament. Espero que els nous especialistes, una vegada hagin acabat els estudis, es reuneixin en grups i acabin fent lliurement el treball de reflexió àmplia que abans es feia obligatòriament a l’inici dels estudis. No és pas impensable que les humanitats, sense desaparèixer, canviïn simplement de lloc. Abans eren a l’inici, en endavant seran a la fi. Podria molt ben ser! Llavors hauríem de parlar de desplaçament de les humanitats i no pas de la seva desaparició.

teocrast

gestes

 

Aparentment, sembla que hi hagi una descompensació entre el pobre estat de salut de la producció assagística en català i el públic potencial que podria tenir. L’efervescència de la Viquipèdia —amb més de 400.000 articles publicats— invita a pensar que no abonem un camp prou fèrtil?

 L.C.- A diferència de la producció assagística, la Viquipèdia fa servir un llenguatge directe i adaptat a l’usuari. Això pot tenir avantatges pràctics. Tothom hi pot accedir i rebre de manera immediata la informació requerida. No exigeix cap esforç extraordinari. Però sovint els usuaris de la Viquipèdia no es demanen d’on prové la informació que troben. Són usuaris que no sempre són prou crítics.

J.B.- La Viquèdia és, precisament, un producte d’aquesta mena de coneixement parcel·lat, molt ben definit, i d’una projecció molt utilitària. Ofereix un ampli ventall de respostes restringides. L’assaig, en canvi, invita a apropar-se a temes molt amplis. De fet, d’un assaig els francesos en diuen també una approche, una aproximació. L’assaig ofereix només possibles solucions. No et dóna píndoles de coneixement ni respostes concretes per a allò que necessites.

El fet d’estar rodejat de dues llengües tan potents, com la castellana i la francesa, dificulta la feina?

 J.B.- Lògicament, més enllà de la salut de l’assaig en català, hi ha un problema en l’ús social de l’idioma. D’altra banda, hi factors d’índole empresarial que perjudiquen molt les llengües d’àmbit reduït. Per exemple, llevat del tiratge, una bona part de les despeses d’edició d’un llibre són fixes i independents del nombre de llibres editats En mercats grans és més fàcil de rendibilitzar aquestes despeses.

Pel que fa a la traducció, anys enrere, quan no hi havia la figura del traductor professional, en temps de Josep Carner, Carles Riba o Andreu Nin, molts escriptors per arribar a final de mes traduïen a un preu molt ajustat. Avui dia, tot això ha canviat. Els escriptors, que rarament poden viure del que publiquen, en lloc de traduir es valen del seu prestigi literari per fer activitats culturals diverses, com ara conferències, tertúlies, o ser comissaris d’alguna exposició.

La terminologia emprada pels filòsofs té unes connotacions més singulars. A l’hora de traduir, la dificultat encara augmenta més si el pensador té unes arrels clàssiques. Com encares, Josep, la traducció de textos filosòfics medievals i antics?

 J.B.-  Quan els temes són molt complicats, va bé marcar els dos extrems que cal d’evitar. La literalitat, en el cas dels textos llatins medievals, és una temptació molt forta. La majoria de paraules que fan servir els filòsofs medievals són arrels de paraules catalanes. Seria relativament fàcil preparar un programa de traducció que calqués el text mot a mot. L’altra extrem seria reescriure lliurement allò que ha entès el qui es disposa a traduir. Si el traductor és un bon escriptor, és possible que el lector accedeixi fàcilment al text traduït, si bé el text original s’haurà esfumat. Entremig, ja ets pots imaginar que hi ha totes les variants possibles.

Quin seria l’ideal? Que el lector entengués una traducció que no s’allunyi gaire de l’original. És una feina complicada perquè les solucions es troben en els matisos. Per exemple, en un text que estic traduint actualment, apareix constantment l’adverbi naturaliter. En català l’adverbi naturalment no remet immediatament a la natura; sovint vol dir oi tan! és clar que sí! En el llatí escolàstic no era així. Naturaliter connotava gairebé sempre alguna mena de relació amb una natura, la que fos. Ja veus que això és un treball perillós on et pots picar els dits en qualsevol moment. És clar que de vegades no pots obviar una paraula perquè és insubstituïble en el text que has de traduir. Aleshores no pots fer res més que mantenir-la i posar una nota a peu de pàgina. La traducció és un exercici d’equilibri impossible. Per això les traduccions s’han de refer constantment.


 Per acabar l’entrevista, us demanaré que recomaneu un títol de la trentena llarga de llibres que  de moment ha editat Obrador Edèndum.

L. C.- Per fer calaix, m’agradaria poder dir “Harry Potter i el pres d’Azkaban”. [rialles]. És broma… No figura en el nostre catàleg. Tots els llibres que ha editat Obrador Edèndum són d’una altra mena. Qui vulgui pot accedir al catàleg via Internet, triar i remenar. Personalment, tenint en compte tot el que estem vivint aquests dies, escolliria les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, a cura de Stefano M. Cingolani.

J.B.- M’agrada el llibre “Caràcters”, de Teofrast. És un text que pot semblar intranscendent del deixeble d’Aristòtil, que va escriure tant i tant bé com el seu mestre. No ho sabem segur perquè s’ha perdut gairebé tota la seva obra. Del poc que ens en queda els Caràcters són retrats de personatges singulars. Per exemple, el gasiu, el garrepa que mai paga perquè sempre diu que va curt de diners. O bé el fatxenda, el qui es creu més important que no ho és. És un llibre enigmàtic perquè no sabem què en volia fer Teofrast. S’han fet totes les hipòtesis imaginables: que eren possibles personatges de teatre, perquè algun dels seus deixebles era dramaturg; que eren un divertimento que utilitzava per fer riure el públic quan l’invitaven a un banquet. Sigui pel motiu que sigui, Teofrast dibuixa diferents retrats com si tingués a la mà un llapis de punta fina.

Older Entries

%d bloggers like this: