Ferran Goliadkin Mateu

Deixa un comentari

És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

goliadkin

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadent per ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.

Anuncis

Joventut i entusiasme

Deixa un comentari

cova

Les exploracions arqueològiques ens tenien acaparats. No hi havia temps de pensar en res més. Excursions per planells i carenes, torrenteres enllà o coves endins; recollida de material que calia estudiar pacientment; redacció de dietaris i memòries. Sort teníem de dos aliats fidels: la joventut i l’entusiasme.

Aquell dia veníem per la carretera amb sabates ferrades, bandes a les cames i una gran motxilla a l’esquena. Anàvem caminant i comentant les apassionant descobertes del dia. Haviem explorat una cova de difícil accés; calia entrar-hi arrossegant-nos en la foscor per arribar a una gran concavitat de la roca on ja podíem posar-nos drets i tenir un fanal encès. Una cata lleugera feta al jaciment de la cova havia donat abundosos fragments d’una ceràmica negrosa i moltes peces tardanes de sílex treballat. L’estudi sistemàtic dels diversos nivells acusats en la terra que omplia part de la cova podria ésser d’un gran interès científic. De moment, ens havíem d’acontentar amb les mostres recollides, empaquetades separadament i repartides en les motxilles.

Plens de pol, despentinats i una mica corbats per la caminada, entràrem a la petita ciutat, preocupats per les nostres dèries de neòfits científics. Era un carrer molt concorregut en aquella hora que ja començava a fosquejar.

Aviat ens trobàrem voltats de jovenalla que es obria pas i ens tenia immersos en un grup sorollós i gesticulant que ens anava empenyent vers un portal obert del qual eixien, una mica somortes, les cadències musicals d’un sarau.

No sé pas com hi entràrem; en tot cas, fou sense posar-hi res de part nostra. Era un ball de carnaval, d’un carnaval poc vistós amb més confusió que alegria. La quitxalla del carrer, vista la nostra indumentària, ens havia pres per una comparsa disposada, per la seva originalitat, a fer-se mestressa del ball.

Tampoc no sé com fou que començàrem a ballar, sense haver abandonat ni les sabates ferrades d’excursionistes autèntics ni les motxilles atapeïdes de bocins d’olles prehistòriques.

Recordo, això sí, que ballant i tot, quan els giravolts de la dansa ens atansaven, encara discutíem la cronologia de la ceràmica recollida. Eren brins de conversa interrompuda, barrejats amb frases amables adreçades a la balladora, que no entenia res, i nosaltres no teníem lleure d’explicar-li gran cosa. Les paraules d’uns i altres s’entrelligaven com feien les serpentines llençades a l’atzar, i hauria estat difícil de destriar-les.

–Són molt boniques aquestes arracades que porta; abans en deien de llaçada.

–No en dubtes més; el vas petit és argàric.

–Em sabria molt de greu trepitjar-la amb les sabates que porto.

–Pesa que les puntes de sílex trobades cauen dintre de la tipologia neolítica.

–Eren de la meva àvia. Les arracades, vull dia; ara tornen a ésser de moda.

–Recorda’t que hem de posar en net les mides de la planta de la cova.

–Trobo que aquestes disfresses que portes estan molt ben imitades. Quan vam anar al Montseny, el meu germà anava vestit de la mateixa manera.

El vals s’anava avivant; gairebé enfellonint. Les serpentines formaven un teixit espès, difícil d’esquivar. Les motxilles es feien més i més feixugues. Per sort, el ball arribava a la seva fi.

Les nostres balladores ens miraven sense acabar de definir-nos.

Sortírem amb el temps just d’agafar el tren. Quan fórem al nostre departament, alliberats de la càrrega, començàrem a reflexionar. Ara, la base de la conversa era el ball i les seves incidències. De tant en tant i molt breument, s’hi barrejava algun record arqueològic. La cova explorada, de moment, quedava lluny.

Agustí Duran i Sanpere

Els grills. Primera part.

Deixa un comentari

NOTA PRÈVIA:

« Cap a finals del dissetè segle, es va formar a Londres un club del silenci; la llei bàsica era que absolutament mai es podia obrir la boca. El president era sord i mut; com els altres membres, parlava amb els dits, i tenia prohibida qualsevol excepció, per important que fos l’ocasió que es volia explicar (…) Aquesta anècdota il·lustre encara és recordada amb respecte a Anglaterra. Per altra banda, la majoria dels seus socis, que encara existeixen, gairebé no tenen relació”.

Londres, la cour et les provinces d’Angleterre, d’Écosse et d’Irlande,  Pierre Jean Baptiste Nougaret (1816)

grill

 

EL RETORN. PRIMERA PART.- Hivern 2048 

Els carrers del poble estan deserts. El vent udola en les places del nucli antic, reclamant sense sort l’atenció d’unes orelles que puguin compartir el seu dolor. En les prestatgeries de les botigues, que segueixen infructuosament obertes, encara hi descansen pots de conserva i altres productes d’alimentació. L’únic moviment que es palpa és el de les bestioles i les fulles, que formen muntanyes i es mouen enjogassadament pels passejos. Les llambordes, indefenses enfront el creixement de les herbes que s’han acumulat entre les seves escletxes, han acabat cedint enfront la força irrefrenable d’una naturalesa descuidada. Sembla impossible imaginar que aquest racó de món acollís amors, esperances, odis i preocupacions.

Els grills senyoregen la inusual tranquil·litat de la població. La rítmica de xerrics s’ha convertit en una música de fons que ja no coneix estacions ni interrupcions de cap mena. De gener fins a desembre (si bé els mesos i els anys han deixat de tenir tota importància), envaeix l’ambient amb el seu “cric-cric” obsessiu i incansable. Probablement els biòlegs ja no els catalogarien com a “grills”, perquè és evident que han mutat i demostrat una capacitat d’adaptació inconcebible dues generacions enrere. No hi ha un pam de terreny on no hagin plantat la seva bandera. Arrapats a les heures que enllacen la torre del castell de punta a punta, contemplen els enderrocs del que havia estat una comunitat humana. Des del capdamunt dels merlets, desafien intrusos imaginaris que vulguin qüestionar el seu lideratge. Ho fan per avorriment, conscients que (almenys en les actuals circumstàncies) qualsevol acte de vigilància és una rutina més preventiva que necessària. Es troben al bell mig del no-res, i cap ésser vivent podrà pessigollejar mai més el seu inútil poder.

 

ÚLTIM CRIT A LA POBLACIÓ.- Estiu / Tardor 2016

L’àngel de la mort va estendre les seves ales sobre totes les espècies animals que es trobaven en aquella contrada. La sobrexplotació de les granges, deslliurades imprevisiblement del jou humà, desencadenà la tragèdia. Milers de porcs, cavalls, guineus, conills, vedells i fins i tot cabirols que darrerament freqüentaven la comarca, van emprendre una lluita salvatge per la supervivència. Els seus instints, adormits després de tants segles de domesticació i selecció genètica, no saberen entomar el repte que el destí, cruel i impietós, els proposava. De la mateixa manera que una mosca és assassinada en una finestra sense conèixer la mà assassina que ha esborrat la seva existència de l’escorça terrestre, tots ells es veieren superats per una fatalitat que els transcendia.

Ben aviat la realitat es va transformar en un espectacle carnavalesc. El cervell d’un demiürg plasmant les seves pitjors fantasies, reconfortant-se en l’aniquilació i anihilament de qualsevol engruna d’ordre, mesura o equilibri.

Els cadàvers dels mamífers, acumulats uns sobre els altres, emanaven una fortor insuportable. Les rates, segures que cap flautista s’interposaria entre elles i els seus esquers, es van autoproclamar les autèntiques sobiranes d’aquell nou reialme. Mossegaven músculs i vèrtebres insaciablement sense sospitar que la seva fortuna també seria breu. La pila d’ossos que s’havia amuntegat era tan alta i tan àmplia que molt aviat sobresortí els límits de les pròpies granges. Les més grans foren les que quedaren més malparades. La concentració d’esquelets reuní la suficient energia calòrica per fer esclatar incendis monstruosos  i reduir aquella indescriptible barreja de calç i carn mortuòria a cendres. La festa major a can Rossegador fou un vist i no vist.

Un mar de flames aviat va recórrer tots els camps que encara no s’havien segat. L’escaquer havia concedit la victòria a les negres per incompareixença del rival. Cap força positiva podia contrarestar el pas galopant d’una devastació que s’endevinava absoluta. Les mil tonalitats del paisatge, que tan harmoniosament havia sabut combinar verds, marrons, blancs, grocs i vermells, només podien evocar-se en els records d’un temps millor. Una immensa gamma de grisos, tots diferents en la mateixa tristor, embolcallaven els vestigis d’una terra que havia estat alegre, fèrtil i productiva. Un final que qualsevol esperit sensible, en ple ús de les seves facultats, hauria desitjat.

Ningú hauria entès perquè l’incendi no consumia el poble amb la mateixa violència que havia demostrat Vulcà per anorrear qualsevol rastre de vida.  El foc no va retrocedir enfront les poderoses envestides del vent; tampoc va quedar sepultat per cap diluvi bíblic que, mitjançant un cabalós cortinatge d’aigua, aconseguís esclafar la seva força demoníaca. Les flames senzillament decidiren que no volien seguir avançant. Esguardaren respectuosament entorn el perímetre de la vila, sense altres intencions aparents. I tres dies més tard, com si haguessin estat el fruit d’una al·lucinació passatgera, o bé el truc impressionant d’un il·lusionista de gran fama mundial, van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls.

Faig servir aquesta expressió, obrir i tancar d’ulls, conscient que no estic escollint les paraules gratuïtament: al capdavall, foren les meves retines les úniques que s’obriren i tancaren compulsivament, encara atònites per haver viscut una meravella d’aquelles característiques. (No explicaria tot el què va passar, i no va ser poca cosa, si no ho hagués presenciat jo mateixa. Penseu que no em vaig permetre dormir durant la setantena d’hores que va durar aquell miracle). Em dominava el pressentiment que, a través d’uns fils invisibles que mai m’havien estat revelats, únicament la meva mirada podia contenir el progrés del foc. Després vaig comprendre l’absurditat d’aquests pensaments, causats pel terror del moment i la manca de son.

Sóc força objectiva, tanmateix, si afirmo que vaig afrontar la situació amb una enteresa admirable. Malgrat el grau d’aclaparament que em conqueria, i els alts nivells de tensió acumulats, tenia divuit anys, el cap molt ben moblat, i les energies del meu cos semblaven inesgotables. La foguera va desaparèixer amb la velocitat d’un fotograma, i jo vaig decidir fer un tomb pel poble per acomiadar-me’n.  Si no hagués observat les tímides socarrimades que el foc havia deixat en les empreses de prefabricats de formigó que rodejaven el terme, hauria tingut la temptació de negar la meva pròpia vista.

El diafragma, que ja es movia inusualment ràpid en consonància a les alteracions dragonkhanianes del sistema nerviós, va empènyer ferotgement els pulmons contra la laringe, i tot jo vaig esclatar en un crit que provenia de les profunditats més pregones de l’infern: “Què has fet, libèl·lula?” Les campanes, empeses per la potència de la reverberació, van repicar frenèticament set hores. Els darrers alés dels batalls coincidiren amb l’última de les meves capcinades, que ja no vaig poder reprimir. Més deixondida, vaig prendre l’única decisió lògica en aquells moments: agafar el roc més proper que vaig trobar i començar a colpejar-me amb una fúria primitiva i vesànica.

Una temptativa lamentable de matar-me? Un intent encara més absurd per retornar a una realitat que s’havia descompost? En qualsevol cas, aquest despertar de la força va donar-me l’empenta necessària per començar a córrer fins arribar a França. Necessitava deixar endarrere aquell món esborrat indefinidament. Vaig aturar-me a cadascun dels municipis que vaig creuar fins arribar a Saumur, i enlloc sabien reconèixer el nom de la vila que m’havia tocat viure des del meu naixement. Cap persona, cap mapa, cap notícia al diari, cap GPS, cap anotació bibliogràfica, cap antiga amistat guardada únicament en els records dels més vells… Res de res. Millor així, vaig pensar.

  

HISTÒRIA DEL MIM (1).- Estiu 2009

Malgrat l’aurèola de misteri que l’envoltava, el poble va acollir el mim amb els braços oberts. Ni tan sols el propietari de la discoteca que l’havia contractat com a porter, habituat a fer contractes en negre, coneixia un únic tret o dada del seu passat. Qui era, com es deia, com havia arribat al poble…, tot eren incògnites. La bonhomia i mà esquerra que demostrava treballant foren suficients per guanyar-se l’estima i afecte de la gent. Fins i tot els solters més esbojarrats de la comarca, coneguts arreu del país pel seu esvalotament i capacitat d’aspirar cocaïna insadollablement, posaven el fre de mà amb una sola ganyota del seu rostre maquillat. Encara que portessin tres nits seguides de festa, o bé que estiguessin especialment remoguts per la darrera frustració de les seves vides, eren incapaços de resistir-se a l’elegància dels seus gestos. Qui més qui menys s’havia preguntat el truc, però ningú sabia com aconseguia amansir aquelles feres.

Tota la comunitat estava contenta. Els joves tornaven a casa més descansats, el propietari del recinte s’estalviava molts diners en indemnitzacions, els veïns podien dormir sense ser molestats, i el guarda municipal estava satisfet perquè ja ningú l’obligava a demostrar que no era un incompetent fent la seva feina, com tothom assegurava. La violència, els conflictes i els accidents desaparegueren per complet. Mares i pares que havien temut durant molts anys que els adolescents s’ajuntessin amb males influències, ara deixaven sortir de festa els marrecs sense cap tipus de control. Les antigues friccions ja no es resolien amb cops de puny, punxades de rodes, i batalles interminables plenes de rancors i aspreses. El bon ambient era generalitzat, i tothom coincidia que el mim n’era el gran culpable.

Dues pubilles del poble eren les úniques privilegiades que havien aconseguit intimar amb el mim i fer-se dignes de la seva confiança. Una es deia Laura i era el seu amor. Estaven tan profundament enamorats que eren capaços de trobar-se a qualsevol parc del poble, amagar-se entre les branques dels castanyers, i deixar escórrer els dies impassibles, tan indiferents al sol com a la lluna, un davant l’altra, sense dir-se res, únicament mirant-se. L’altra noia, si encara no ho havíeu endevinat, era jo.

Un dissabte de setembre, just a les set en punt del vespre, el mim ens va citar al col·legi públic de la població. Agafats de la mà, vam entrar a la cabanya que feien servir els nens de primària per esquitllar-se quan jugaven a fet-i-amagar. L’ índex sobre els llavis tancats ens va advertir que, malgrat els malgrats, encara que sentíssim una necessitat imperiosa, no podríem relatar a ningú allò que ens seria rebel·lat. Si estàvem d’acord en mantenir-nos en silenci, començaria a explicar. Les dues vam assentir sincronitzadament amb el cap.

I vet aquí el secret: pertanyia a una societat secreta formada a l’Anglaterra del segle XVII. Originàriament, l’ordre va ser creada per menestrals i burgesos londinencs amb el ferm propòsit d’eliminar les rivalitats que sacsejaven la seva estimada illa. L’odi que sentien aquells fundadors envers Charles Stewart només podia ser comparat pel que els inspirava Cromwell. El regne de la rosa corria un gran perill si seguia sotmès als egoismes partidaris que engendrava la política. Era necessària una ordre cavalleresca capaç de superar les mesquines vanitats humanes: un poder a l’ombra emmirallat en els principis d’amor, fraternitat i convivència.

Sir Alfred Douglas fou el primer president d’aquest cenacle, i també el gran promotor dels seus estatuts. Passats molts anys del cataclisme, després d’una llarga i angoixant recerca, els meus esforços per trobar aquest document foren recompensats. Segons el tercer article, cito literalment, “cap membre de l’ordre dels quatre sentits pot emetre cap soroll, so o estridència vocàlica”. L’amenaça contra aquells qui s’atrevissin a contravenir el dictat, com m’havia explicat el mim, era flagrant: perdrien la seva forma humana. El manifest culmina aparentment en el corol·lari que adjunto a continuació, prèviament traduït al català modern:

“La veu –apunta – és el germen de l’enemistat entre els homes. Parlar alimenta el seu orgull, els anima a creure que les seves anàlisis i opinions són importants i mereixen ser compartides o fins i tot imposades. Qualsevol paraula implica premeditació, i en conseqüència respon a una mentida. El llenguatge dels cops, les mirades i les abraçades és el més primitiu, i per tant també el més lloable. El silenci és la purificació de l’ànima, l’únic broll que pot fer rajar els sentiments més nobles de les persones. El silenci és la màxima expressió de felicitat. No seríem tant feliços si poguéssim…”

En aquest punt, el document està estripat. Ignoro si els estatuts eren molt més extensos o pràcticament concloïen aquí. Les darrera paraules que es poden deduir del manifest, malgrat que ja no apareguin, són “explicar com en som”. Així ho indica les darreres lletres que es poden llegir (“ho”), com el coneixement d’una famosa cita que Shakespare va immortalitzar en la boca de Claudi, el comte florentí de Molt soroll per a no res: “Silence is the perfectest herald of joy. I were but little happy if I could say say how much”.

Malauradament, el mim no coneixia l’evolució d’aquest ordre i com havia aconseguit estendre el seu poder arreu d’Europa. Va confessar-nos que els seus membres únicament es reunien cada setanta-set anys al castell de Caerphilly, al país de Gal·les, i que només podies entrar a formar part d’aquest selecte grup si t’hi introduïa un membre amb quinze anys d’antiguitat en el mateix. Per poder-se reconèixer, tots ells tenien un medalló de plata molt característic. En una cara hi havia el perfil de sir Alfred Douglas; en l’altra, cinc roses dibuixades, acompanyades per la inscripció llatina ”sub rosa”.  

Durant set anys, la felicitat dels veïns va ser immensa. El mim, com a gran benefactor d’aquella alegria, se sentia terriblement satisfet i realitzat. La joia hauria estat eterna si, mentre esperava pacientment ser servit en un dels bars més populars del poble, no hagués esternudat. Aquell refredat mal curat fou el responsable de la dissort que ha perseguit el futur de tota la comunitat.

15 d’agost

Deixa un comentari

15 d’agost

És ben cert que e el món res no fa necessari l’home sinó l’amor. Veig que Lota sentiria perdre’m i que els nens no pensen més que a reveure’m l’endemà. Avui hi he anat per afinar el clavecí de Lota i no n’he pas pogut sortir. Els menuts em seguien pertot demanant-me un conte, i la mateixa Lota m’ha dit, a la fi, que havia de complaure’ls. Els he llescat la pa del berenar, que per cert accepten ja de mi tan de bon grat com de Lota, i els he explicat la meravellosa rondalla de la princesa que era servida per mans encantades. Aprenc molt amb això, t’ho asseguro; i resto parat de veure la impressió que els fa. Si alguna vegada invento algun incident i l’oblido, després, en repetir el conte, de seguida em criden que el primer cop era diferent; això fa que ara m’exerciti a recitar cada història, no solament ben idèntica a la vegada anterior, sinó àdhuc amb la mateixa cantarella i d’una sola tirada.

friedrich

 

18 d’agost.

¿Per què ha d’ésser així que allò que fa la felicitat de l’home esdevingui també, la deu de la seva malaurança?

Aquesta ardent i plena sensibilitat del meu cor per la natura vivent, que m’inundava de tanta voluptat que del món que m’envolta en feia un paradís, ara m’esdevé un corcó insuportable, un mal esperit que em persegueix pertot. Abans, quan des del penyal contemplava, més enllà del riu, la vall fèrtil fins la serralada i tot ho veia brollar i germinar al meu entorn; quan esguardava aquelles muntanyes, vestides del peu fins al cim per una arbreda alta i espessa; aquelles valls ombrejades en totes llums recolzades per petits bosquets riallers, i el riu que s’esmuny dolçament entre les altes canyes que xiuxiuegen suaus i reflecteix el núvol lleuger que l’aura lleu del capvespre bressa per l’espai; quan, llavors, oïa els ocells que amb llur piuladissa reanimaven la forest, i els milions d’eixams de mosquits dansaven gaiament al darrer raig vermell del sol, l’últim tremoladís esguard del qual alliberava d’entre l’herba el borinot zumzejant; la bonior i el moviment de la vida que em circumdava em feia esguardar a terra, i, aleshores, la molsa que arrabassava el seu nodriment al dur penyal i la ginesta que brostava en l’àrida collada sorrenca em revelaven la vida interna, ardent i santa de la natura; com penetrava tot això en el meu cor encès! Em sentia com deïficat en aquesta desbordant plenitud, i les majestuoses formes del món infinit es movien redivives en la meva ànima. Em veia voltat de muntanyes enormes; pregons avencs es badaven davant meu i els torrents s’estimbaven penyals avall; els rius borbollaven sota els meus peus; boscos i cims ressonaven; i en les profunditats de la terra veia engendrar-se i fruitar totes les inescrutables forces creadores; i damunt la terra i sota els cels formiguejar les innombrables races dels éssers vivents. Tot, tot és poblat amb mil formes diverses; ¡i els homes encara aniran acoblant-se en llurs casetes, niaran i es faran la il·lusió de senyorejar sobre el vast univers! ¡Pobre insensat que penses que tot és tan poca cosa perquè tu ets tan petit! Des de les inaccessibles muntanyes del desert, que cap peu no ha penjat, fins al terme de l’oceà inconegut, alena l’esperit d’Aquell que eternament crea, i s’alegra cada àtom que el senti i viu… Ah! Llavors, que sovint havia desitjat, portat damunt les ales de la grua que passava sobre meu, volar a la riba de la mar immensa i beure en el got escumós de l’infinit aquella confortant delícia de la vida, i solament un instant sentir en l’estreta capacitat del meu si una gota de la benaventurança de l’Ésser que ho produeix tot en si i per si mateix.

Germà, no tinc sinó el record d’aquelles hores, que m’alleugi. Àdhuc aquest esforç per a recordar i expressar aquells sentiments indecibles eleva la meva ànima per damunt d’ella mateixa i em fa sentir, després, amb més força, tota la basarda de la meva situació actual. Un teló funest ha caigut davant la meva ànima, i l’escena de la vida infinita s’ha transformat per a mi en el buit d’una tomba oberta eternalment. Pots dir: Ço és!, ¿quan tot passa? Quan tot, amb la rapidesa del llamp, rodola i passa? Quan cada ésser serva tan poc temps l’entera força de la seva existència, ai las!, i és arrossegat al torrent, submergit i esclafat contra les roques? No hi ha cap moment que no et devori, a tu i els teus, cap instant que no siguis un destructor, que no hagis d’ésser-ho; la passejada més innocent costa la vida a mil pobres verms, una sola passa destrueix la penosa construcció de les formigues i esmicola un petit món convertint-lo en una tomba que ha d’avergonyir-te. Ah! No són pas aquestes grans i rares catàstrofes del món, aquestes inundacions que arrabassen els vostres poblets, aquests terratrèmols que engoleixen les vostres viles, que em commouen! El que em mina el cor és aquesta força devoradora que està amagada en tota la natura; que no ha produït res que no és destrueixi, també, a sí mateix. Així trampolejo el món, el cor ple d’angoixa; el cel, la terra i llurs forces actives al meu voltant; no veig res sinó un monstre que eternalment devora i eternalment remuga per tornar a devorar.

Les desventures del jove Werther, Goethe

 

Res de collonades sinistres

Deixa un comentari

Per conèixer una mica millor en Hitch… T’enyorem…

hitchens, amis

Ravelstein va tirar el cap enrere quan va sentir això. Va tancar els ulls i es va precipitar físicament de cap a la riallada. A la meva manera, jo vaig fer el mateix. Ja he dit abans que era justament la coincidència en les coses que trobàvem diverties el que ens va unir, però això hauria estat una manera molt prima, anèmica, de descriure-ho. Un soroll joiós… immenso giubilo, un pacte conjunt fora de mida ens ajuntava, i no en trauries res, de provar de formuar-lo.

Vaig dir en el cotxe, el Chevrolet Celebrity llogat:

–Res de collonades sinistres, d’acord?

–… Res de collonades sinistres

–M’ho promets?

–T’ho prometo.

El meu passatger era Christopher Hitchens i el duia a Vermont, a conèixer Saul Bellow. Hi soparíem i ens hi quedaríem a dormir, i l’endemà al matí tornaríem a Cape Cod. Cape Cod és el lloc on vaig passar vuit o nou estius amb la meva primera esposa, i amb els nens, a Horseleech Pond, al sud de Wellfleet… El trop collonades sinistres es remuntava a la nostra època al New Statesman. El 1978, el director titular, Anthony Howard, va cedir davant de forces històriques i va deixar el càrrec honorablement. Hitch i jo formàvem part el complicat comitè de sis membres, a dos nivells, que n’havia de decidir el seu successor. Durant una entrevista, Neal Ascherson, un dels candidats de la terna final, va dir el següent: “Qualsevol que es resisteixi a la contractació exclusivament sindical acabarà amb el nas més trencat de la història”. Jo vaig després que allò eren collonades sinistres, i a Christopher, hi estigués d’acord o no (ell era, és clar, molt més prosindical que jo), li va agradar la frase. Per tant, “res de collonades sinistres” volia dir res d’afirmacions vehements de tendència esquerrana. El 1989, unes fluctuacions temporals –que es feien denominar Correcció Política—havien classificat Saul Bellow com una figura de la dreta; se l’atacava amb freqüència, a casa seva. Ara penso que Bellow i Hitchens no són tan diferents en les seves intuïcions polítiques; sobretot en la seva comprensió sobre la manera com es gestiona o es reparteix Amèrica del Nord.

Quan vaig llegir el llibre de Christopher sobre Clinton, No one left to lie to, vaig recordar fisiològicament una hora que vaig passar amb Saul, el 19888. Anava cap a Nova Orleans per cobrir la Convenció Republicana (on Busch va desfermar Dan Quayle) i vaig demanar una tutoria política per poder-me preparar. La visió desil·lusionada de Bellow de la corrupció i la cobdícia de Washington van posar-me els pèls del clatell de punta…Mentre el Chevrolet enfilava amb atreviment l’autopista 6, jo estava convençut que la vetllada aniria bé. No hi hauria collonades sinistres.

Eren cinc o sis hores en cotxe, però l’aspecte cinematogràfic del viatge (dos amics, la ràdio a tot drap) era part de l’encant. Ens aturàvem obeint tots els desitjos de Hitch a fer àpats enormes que ell no es menjava i a consumir molts beuratges poderosos. En aquella època el meu amic encara estava enganxat pels cordons d’una bota a la crisi de la mitjana edat, que va començar formalment el 1987. Mentre el comandant Eric Hitchens estava enfeinat morint-se, el germà petit de Christopher, Peter, va revelar un secret familiar:

“El relat del meu germà va ser senzill, però molt sorprenent. La nostra mare havia mort tràgicament, molt jove, el 1973, però la seva mare encara era viva, i gaudia d’una desena dècada molt vigorosa. Quan el meu germà es va casar, li va presentar la seva dona. La vella dama, després, va lloar la seva tria i va afegir, cosa que va provocar l’alarma dels presents: “És jueva, oi que sí?” Peter, que no ho havia mencionat, va reconèixer amb prevenció que era veritat. “Doncs, mira”, va dir la dona que havíem conegut tota la vida amb el nom de Dod , “t’haig de dir una cosa. Tu també”.

Aquesta informació va provocar a Hitch un plaer complicat, i sens dubte va ser un estímul. Però li havia arribat tot plegat: realineament de la mare, mort del pare (els dos imagos ara transfigurats), fi del primer matrimoni, separació dels fills; i ara, ve’t-lo aquí, feia els quaranta com a membre d’una altra raça. Sempre he lamentat que vaig ajudar Christopher en el seu climateri menys que no pas ell en el meu, quan em va arribar. És cert, ell ja coneixia el terreny: havia experimentat els esdeveniments principals, inclòs el divorci, i jo encara anava uns quants anys endarrerit…

Quan s’omple l’inventari del dolor, “les categories més difícils de totes tenen a veure amb l’amor”. Christopher i jo, quan vam abandonar la nostra llar, vam fer el que vam fer “per amor”. Però ¿quin aspecte tenen, els llibres de comptabilitat de l’amor, quan tot això s’acaba? Perquè tu també ets enemic de l’amor i –per als teus fills – el seu espoliador. “Odio l’amor”, va dir el meu fill Louis quan tenia cinc o sis anys (es queixava de la història d’amor en un llibre que estàvem llegint). No ho deia pas de debò, però ara sí que podia dir: “Ja no hi confio”. Quan Dryden va reexplicar la història d’Antoni i Clèopatra, va posar per títol a la seva tragèdia Tot per amor. Aquells esplendorosos enamorats van sacrificar imperis, però estaven convençuts que l’amor, el valor primari, quedava exultat fins i tot en les seves derrotes i en els seus suïcidis. Els envejo la floritura. Nosaltres, els que ens abstenim de la companyia diària dels nostres fills, hem de pensar d’una altra manera. L’amor en surt amb guanys però també amb pèrdues. I sempre que l’amor hi perd, la força de la mort hi guanya. Divorci: aquella cosa increïblement violenta. ¿Quin pare, involucrat en un divorci, no ha desitjat la mort de la persona que abans havia estimat? Això és universal. I per això el cor et sembla gangrenós a dins del pit. Per això (em vaig dir a mi mateix) vols que vinguin homes amb bates blanques per endur-se’t i rentar-te la sang.

El Celebrity de color crema corria amb suavitat a través de les granges i postures de New Hampshire, que aixecaven la moral, i cap a l’interior dels paisatges sense esculpir de Vermont. Quan les carreteres es van fer més fosques i més recargolades, ens vam tornar a aturar, en un túnel molt alt de fulles de color taronja, per comprar diverses ampolles de vi nominades per Hitch (i secundades per mi: els Bellow són amfitrions generosos, i Saul coneixia John Berryman i Delmore Schwartz, però no podien tenir cap noció sobre allò contra el qual aviat s’enfrontarien), a més de molta mel i xarop d’auró per portar a Cape Cod. Fent intermitent cap a l’esquerra, el Celebrity va abandonar la carretera principal i va baixar en direcció a la vall. Els Bellow esperaven al jardí.

Martin Amis, Experiència

Amb conviccions morals i valors

Deixa un comentari

No entenc per quina raó encara no havia recomanat Kerr en aquest bloc… Si algú s’ha apropat a Chandler, és ell. Després de Marlowe, Gunther és el millor detectiu que ha parit la literatura, per a mi

 

Reinhard Heydrich

Reynard Hedrich, un dels ideòlegs de l’Holocaust, protagonitza “Praga mortal” juntament amb l’inspector Bernie Gunther

Comprenia que era ella qui m’havia traït a mi, però, en posar-me a parlar, d’alguna manera em em vaig sentir com si fos jo qui estava traint Arianne.

Suposo que hi va contribuir el fet que em menyspreés tant a mi mateix no pel que ara deien, sinó per tot el que jo no havia dit abans: a Ucraïna i immediatament després. El discurset que havia fet a Heydrich durant el meu dia al Castell de Baix gairebé no comptava. Havia provat de creure, malgrat tot el que m’havia vist i fet a l’Est, era una persona com ella, amb conviccions morals i valors. De fet, no podia atribuir-me tals qualitats i no la culpava per haver provat de matar-me. A ulls d’Arianne, em mereixia un tret, com tots els qui porten un uniformen de les SS i de l’SD, i era un argument difícil de rebatre. Passés el que passés ara  en el futur, m’ho tindria merescut. Tots ens ho havíem buscat. Però si el meu pla havia de funcionar –si volia evitar-li més turments—, havia d’assegurar-me que Heydrich entenia el que diria tal com jo vlia que jo ho entengués: unes paraules que no naixien de la pietat, sinó del menyspreu i del desig de venjar-me d’ella. Si hagués mostrat els meus autèntics sentiments envers Arianne, només li hauria causat més patiment. Pel seu bé, havia de matar tot rastre de l’amor que sentia per ella, i matar-lo en aquell instant. Havia de fer el cor fort fins que fos de ferro. Com els dels nazis autèntics.

Vaig buscar una cigarreta i la vaig encendre per esperonar una mica la meva determinació. No va ser fàcil, amb les fermades a una cadena. Res no em resulta fàcil. Vaig expulsar una mica de fum en direcció al sostre per dissimular indiferència i em vaig recolzar a la paret. No sé quant del que vaig dir va escoltar Arianne. Espero que res.

–Em sembla que m’ha ben ensarronat— vaig sospirar—. Bé, no serà a primera vegada que un paio com jo es deixa passejar del bracet pel Tiergarten per una noia bonica. Pe`ro feia molt que no em prenien el pèl tan bé com ella. Déu meu, amb l’edat que tinc, ja hauria d’estar previngut. Però des que vaig deixar de creure en Santa Claus que no rebia un regal tan ben embolicat com aquest, amb aquest embolcall de seda –vaig arronsar les espatlles—. No vull posar excuses, general. Això sol pensar als homes que es pensen que encara estan al mercat. Em costa dormir sol, com al capità Kuttner, i ella era la meva versió del Veronal. Més agradable d’empassar, però segurament igual de letal.

Vaig oferir-los un somriure sarcàstic.

–Així que em volia enviar amb els angelets. La molt puta… Després de tot el que he fet per ella. És pitjor que una pedra a la sabata. Endavant, sergent, renta-li el cap una altra vegada. Ja no penso estirar més la cadena per aquesta. Dimoni, ara entenc perquè estava tan neguitosa quan s’ha llevat aquest matí. Em pensava que estava trista perquè havia de tornar a Berlín, perquè ens havíem de separar… Que imbècil que he estat. Em sembla que aquesta us ho he posat fàcil, paios: amb o sense bàscula d’aigua la podríeu passar per la guillotina i el cap d’aquesta merdosa seguiria xerrant des de la cistella. Per cert, quan ho va fer, no us descuideu d’enviar-me una invitació. Una ocasió així no me la perdria per res del món. ¿Qui sap? Fins i tt puc ajudar a dur-la al cadafal. Ho dic perquè em sembla que ha fet una mica curt amb la seva història i potser jo podria completar-la. De fet, estaria encantat de completar la pintura.

Heydrich em mirà empetitint els ulls, com si volgués calibrar quina distància hi havia entre el que jo deia i el que ell es creia. Era com estar davant d’un pare suspicaç, però encara pitjor: un mentider experimentat com ell sabia exactament on havia de mirar per determinar si una cosa era veritat o mentida. Ni un taxador d’art davant una pintura d’origen incert seria més minuciós en el estudi de la pinzellada i la firma que ell estudiant la panoràmica inesperada que ara li oferia.

Praga mortal, Philipp Kerr (2012)

 

El lector

Deixa un comentari

the reader

Fotograma de la pel·lícula “The reader”, la versió cinematogràfica que Sthepen Daldry va dirigir sobre la novel·la homònima.

Aquestes eren les meves cavil·lacions; vaig convertir el meu desig en un factor d’estrany càlcul moral per així silenciar la meva mala consciència. Però això no em donava el valor que necessitava per plantar-se davant de Frau Schmitz. Una cosa era poder-me convèncer que, ben mirat, la meva mare, aquell cura tan simpàtic i la meva germana gran no només no em retindrien, sinó que m’animarien a donar aquell pas, i una altra molt diferent era presentar-me de veritat a casa de Frau Schmitz. No sé per què ho vaig fer. En allò que va passar aquells dies reconec avui mateix el mateix esquema mitjançant el qual el pensament i l’acció s’han unit o separat tota la meva vida. Penso, a vegades arribo a una conclusió, la conclusió es cristal·litza en una decisió, i llavors m’adono que la acció és una cosa a part, una cosa que pot seguir a la decisió, però no necessàriament. Durant la meva vida, he fet moltes coses que era incapaç de decidir-me a fer, i he deixar de fer-ne moltes altres que havia decidit firmament. Hi ha una cosa dins meu, sigui el que sigui, que actua; alguna cosa que es posa en camí per anar a veure una dona a la que no vull tornar a veure mai més, que m’obliga a fer un comentari impertinent a un cap que pot costar-me molt car, que segueixi fumant encara que hagi resol deixar de fer-ho, que deixi de fer-ho quan ja m’havia resignat a ser fumador la resta dels dies… N vull dir que el pensament i al decisió no influeixen en res en l’acció. Però l’acció no es limita a executar allò que he pensat i decidit prèviament. Sorgeix d’una font pròpia, i es tan independent com ho és el meu pensament, i com ho són les meves decisions.

Bernhard Schlink, 1995

Older Entries

%d bloggers like this: