L’orde de les abelles. Quan els borbons eren irreverents.

Deixa un comentari

Molts pensadors occidentals, entre ells personalitats tan importants com el  matemàtic grec Pappus o el teòleg Sant Agustí, han fet servir les abelles com a exemple de l’ordre que regna en la natura. La seva organització sempre ha estat elogiada com una gran virtut on podien emmirallar-se les comunitats humanes. En aquest article, tanmateix, us volem parlar de l’excepció que confirma la regla. A principi del segle XVIII, l’abella va representar un símbol satíric, contestatari, en el si de l’aristocràcia francesa.

Image illustrative de l'article Ordre de la Mouche à miel

Louis Benédicte de Borbó (duquessa de Maine) va crear L’orde de la mosca de la mel l’11 de juny de 1703. L’objectiu d’aquesta societat, formada per trenta-nou cavallers d’ambdós sexes, era ridiculitzar les ordes de cavalleria existents a França. Tots els seus membres tenien una “túnica brodada amb fil d’argent, una perruca en forma de rusc i una medalla gravada” En un perfil d’aquesta medalla, juntament amb un perfil de la duquessa, s’hi podien llegir les següents inicials: AML. BAR. D.P. D. L. O. D. L. M. A. M (Anne Marie Louise, BARonne De SCeaux, Dictatrice Perpétuelle De l’Ordre DE La Mouche). En l’altra cara hi havia la imatge d’una abella, acompanyada per un famós aforisme que Torquato Tasso escriu a l’Aminte: Piccolti, ma fa pur gravi le ferite” (Petita, però fa ferides greus). Es tracta d’un aforisme que Louis Bénedicte va adoptar, com a representació del seu físic (era una dona més aviat baixa) i el seu caràcter, poc després de casar-se amb el duc de Maine.

Lògicament, l’Orde de les abelles no va ser aprovat ni per Climent XI ni pel rei Lluís XIV. De fet, sense el testimoniatge del novel·lista Alexandre Dumas, que en va citar l’ existència en l’obra Le Chevalier d’Hermental, probablement no hauríem conegut mai aquest breu orde. Els sets articles que conformen els seus estatuts demostren que ens hauríem perdut una gran anècdota històrica. Llegiu el primer: “Jurar i prometre una fidelitat inviolable i una cega obediència a la fada Ludovise, dictadora eterna de l’orde incomparable de les abelles”. O bé el darrer: “La senyora du Maine havia trobat més segur, per a cobrir aquesta reunió política, d’un pretext frívol, segura que si semblava una fada dins dels jardins de Sceaux semblaria menys sospitosa a Dubois i a Voyer Argenson que una reunió secreta a l’Arsenal”.

No sabem quins eren els trenta-nou membres d’aquesta societat, si bé sembla ser que en formaven part personatges tan il·lustres com la baronessa de Staal, Montesquieu, el president del Parlament francès Jean-Antoine des Mesmes, o el novel·lista i filòsof François-Marie Arouet “Voltaire”. Precisament l’autor d’El diccionari filosòfic, fent gala de l’esperit irreverent de la societat a la qual suposadament pertanyia, va començar un  capítol sobre les abelles amb aquest fragment: “Les abelles esdevenen superiors a la raça humana perquè el seu cos produeix una substància útil, mentre que ni una sola de les nostres secrecions serveix per a res, i no n’hi ha tampoc cap que no sembli desagradable al gènere humà”.

Guillem Carreras. Juliol ’16

Anuncis

Jornada sobre el declivi dels pol·linitzadors.

Deixa un comentari

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) van organitzar, el passat 23 de maig, una jornades sobre els Efectes del declivi en les poblacions de pol·linitzadors a escala global. La trobada es va estructurar en tres blocs. Primerament, Jordi Bosch (investigador del CREAF) va presentar l’informe Avaluació temàtica de pol·linitzadors, pol·linització i producció d’aliments, impulsat per la Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES), i del qual ell ha estat un coautor. Seguidament, quatre perfils professionals força dispars van participar en una taula rodona sobre la situació dels pol·linitzadors a Catalunya. Els ponents foren Francesc Xavier Sans (responsable del grup de recerca en Ecologia dels Sistemes Agrícoles de la UB), Josep Lluís Batllori (secció de Sanitat Vegetal dels Serveis Territorials a Girona del DARP), Jaume Cambra (professor titular de Biologia a la UB i president de l’Associació d’Apicultors Ecològics de Barcelona) i Joan Pino (subdirector del CREAF i professor d’Ecologia a la UAB). Com a cloenda, Puri Canals (membre del CADS) va resumir les estratègies que l’Administració, en col·laboració amb els científics i altres agents implicats, pot realitzar a Catalunya.

polin2

 

Avaluació temàtica de pol·linitzadors, pol·linització i producció d’aliments.

Jordi Bosch va començar la seva intervenció recordant que l’estudi presentat era fruit de la col·laboració entre 77 experts ubicats arreu del món. Una anàlisi de gran complexitat si es considera la gran varietat d’himenòpters que hi ha. Únicament les 20.000 espècies d’abelles quantificades ja supera, per si mateixa, la suma de totes les espècies d’ocells, mamífers i rèptils. Des de 1960, els conreus pol·linitzats han augmentat un 300 %. Si les abelles desapareguessin, es produiria un fort efecte rebot. Entre un 5 i un 15 % de la producció agrícola mundial es veuria reduïda, fet que causaria efectes socioeconòmics de tota índole difícils de preveure. Especialment tràgica seria la reducció de les fruites i les verdures, que causaria l’assumpció forçosa d’una dieta molt menys equilibrada. Les dades de què disposem actualment, sense ser apocalíptiques, sí que són preocupants. De les 1900 espècies conegudes a Europa, els estudis actuals només poden corroborar que un 34 % tenen la supervivència garantida. Les dues terceres parts restants es divideixen entre les espècies amenaçades (9 %) i aquelles de les quals no s’ha pogut extreure prou informació (57 %). Malauradament, en aquells indrets on els estudis són més exhaustius, els resultats són pitjors.

 

Bosch va enumerar les principals amenaces de les abelles:

 

  • La desforestació, la transformació agrícola i la urbanització de terrenys naturals han reduït i fragmentat els ecosistemes on viuen les abelles. La destrucció dels substrats de nidificació (mitjançant la pavimentació de camins, l’eliminació de la fusta morta i la reducció de recursos forals, com ara el desbrossament dels vorals i marges) actuen en la mateixa direcció.
  • Agricultura intensiva i monocultius. Les grans extensions de conreu, especialment si només es cultiva un cultiu, són molt perjudicials en la mesura que redueixen la riquesa i abundància de recursos florals. En aquest sentit, les darreres subvencions PAC atorgades per la Unió Europea ja estan condicionades al conreu de diferents cultius. La UE ha pres consciència que, malgrat que l’agricultura intensiva és més productiva a curt termini, no només esdevé perjudicial per al medi ambient, sinó que veu reduït el seu rendiment a mitjà abast.
  • Agroquímics. Ja siguin insecticides, herbicides o fungicides. Un estudi realitzat als Estats Units alertava que el 99% dels ruscos havia incorporat algun tipus de producte agroquímic, i que cadascun, com a mitjana, n’adoptava set. Els efectes d’aquestes substàncies poden ser letals (mort) o subletals (pèrdua de l’olfacte, manca de memòria, desorientació…). Sovint, la sinergia entre diferents productes pot multiplicar la incidència que tenen per separat. Malgrat que els herbicides i els fungicides afecten relativament poc a les abelles, el seu dany augmenta espectacularment si en el mateix ecosistema s’hi ha escampat insecticides.
  • L’exportació d’abelles a llocs no autòctons, així com l’arribada de depredadors i malalties exòtiques (Varroa, vespa asiàtica, nosema), també perjudica notablement la supervivència de les abelles. Altres causes sistèmiques, si bé no gaire estudiades per la comunitat científica, són els efectes del canvi climàtic en la pol·linització i la proliferació dels productes transgènics.

 

Com revertir aquesta tendència? Com aconseguir que les abelles trobin un ambient propici per a la pol·linització. Lògicament, quan les causes són múltiples, també ho han de ser les solucions. Totes les mesures que Bosch va proposar estan encaminades a deixar treballar la naturalesa autònomament, tal com ho faria en un hipotètic estat de no intervenció humana. En aquesta direcció, és important promoure la creació d’àrees protegides, restaurant els hàbitats naturals i gestionant-los correctament. Les abelles busquen els espais oberts, com ara els boscos, les clarianes o els jardins urbans. Els ecosistemes rics en plantes autòctones alberguen una major diversitat d’abelles.

L’assumpció d’una nova concepció agrícola, consistent en la pràctica d’una agricultura ecològica i la diversificació dels conreus, és transcendental. S’ha de conscienciar la pagesia de cara a minimitzar l’ús de productes agroquímics i, en cas que consideri que no hi ha alternatives, tracti  al vespre i en dies que no faci vent, reduint així el seu impacte. Paral·lelament, és imprescindible fer més estudis sobre els efectes del canvi climàtic, els transgènics i els efectes subletals dels agroquímics. Com a última mesura, però no menys important, Bosch va demanar que es regulés més rigorosament la introducció dels organismes exòtics.

 

La situació dels pol·linitzadors a Catalunya

Francesc Xavier Sans va alertar que la intensificació dels conreus ha comportat una pèrdua dels hàbitats i la floració. S’ha experimentat un declivi dels grups funcionals, que han estat substituïts per plantes resistents als herbicides. Les espècies arvenses, tan importants per als pol·linitzadors, han vist notablement reduïda la seva presència. Sans va ressaltar la necessitat d’apostar per la rotació dels cultius i combinar el conreu de cereals amb les lleguminoses, si bé va admetre que les lògiques de mercat dificultaven establir aquest nou paradigma.

Josep Lluís Batllori va recordar que, entre els anys quaranta  i setanta, tota la propaganda dirigida als agricultors pivotava entorn dels beneficis dels plaguicides. En el conjunt de la pagesia, però especialment entre els pagesos més grans, encara perviu la creença que el seu ús és imprescindible per a un bon rendiment de la terra. Batllori va demanar la creació d’un programa de gestió integral contra les plagues que prioritzi els mètodes biològics enfront dels químics, incentivi la proliferació de la fauna autòctona útil i, promogui (només en casos extrems) l’ús de plaguicides tan específics com sigui possible. Secundant l’opinió de Sans, Batllori va apuntar que tots aquests canvis serien molt complicats d’executar si els pagesos no hi veuen un benefici econòmic.

Jaume Cambra va subratllar que la desaparició de les abelles no és equitativa en el conjunt del planeta, ja que afecta molt majoritàriament a l’hemisferi nord. A Catalunya, els apicultors han compensat el seu declivi (entorn del 15 i el 20 %) amb un augment notable de les colònies. Afortunadament, malgrat la gran quantitat de paràsits i tractaments als quals se sotmeten les colònies (especialment contra la varroasi), la pèrdues de producció kg/arna estan sent molt assumibles. Segons Cambra, el model apícola productivista, sustentat en les grans concentracions d’arnes, és perjudicial per a les mateixes abelles i també per a altres apicultors.

Joan Pino va lamentar el gran desconeixement que els investigadors sofreixen sobre la dinàmica de les poblacions dels pol·linitzadors. Els estudis diacrònics respecte dels darrers cinquanta anys indiquen que el bosc i el terreny urbanitzable han guanyat molt espai. Durant el mateix període, les àrees de clarianes a Catalunya s’han reduït a la meitat, fet que ha dificultat la promoció de les poblacions. No només ens ha de preocupar la desaparició genèrica dels pol·linitzadors, sinó també la seva extensió local. Moltes espècies no s’eliminen completament, però sí que ho fan en molts ecosistemes. Pino va cloure la seva intervenció amb dues idees bàsiques: les abelles requereixen una gestió del problema específica, i és imprescindible fer comprendre a la pagesia que els camps són molt millors si incorporen pol·linitzadors.

 

 Estratègies de millora.

L’objectiu principal del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) és fer de pont entre els científics i els governants. Perquè aquests darrers tinguin més informació a l’abast a l’hora de prendre una decisió, el CADS intenta anticipar-se quinze o vint anys al context mediambiental que es produirà a Catalunya. En els propers mesos, va assegurar el seu president Arnau Queralt, es reunirà amb el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i el Departament de Territori i Sostenibilitat per tractar la problemàtica entorn els pol·linitzadors.

La ponència de Puri Canals va servir com a resum final de totes les intervencions anteriors. Canals va començar el seu parlament denunciant la manca d’interès que tradicionalment han despertat les qüestions mediambientals a Catalunya. Per aconseguir millorar la presència dels pol·linitzadors, és necessari treballar en quatre grans blocs de mesures: fomentar els hàbitats sostenibles, millorar la gestió contra les plagues, reduir els riscos provocats pels pesticides, herbicides i fungicides, i finalment aprofundir en la recerca, avaluació i seguiment d’estudis sobre la matèria. En aquest punt, convé mentalitzar-se que l’ especialització en la recerca no pot comportar un aïllament entre els grups d’investigació. Tot i que els diferents grups acadèmics facin una recerca segmentada, han de compartir les seves dades per al benefici col·lectiu. Recollint el guant llançat per anteriors ponents, Canals va ressaltar la importància de seduir el pagès amb raons de pes. “Les motivacions que tingui per canviar la seva actitud en favor dels pol·linitzadors han d’estar molt ben fonamentades”, va concloure.

Guillem Carreras, Maig’16

Franc López: “Els apicultors hem d’aprendre a explicar-nos millor”

Deixa un comentari

Pocs no vol dir quiets. Malgrat que l’ASAB és la germana menuda del sector, no escatimen esforços en fomentar l’apicultura a les comarques barcelonines. Vam aprofitar la diada de Sant Ponç per parlar amb en Franc López, president de l’entitat. López ens va explicar totes les activitats que tenen entre mans per promoure l’activitat apícola: xerrades obertes al públic, concursos escolars, seguiment dels apicultors més joves, jornades formatives… Les seves reflexions em recorden l’advertència que la Sílvia Cañas em va fer en la darrera entrevista: “El sector apícola ja sap fer mels de gran qualitat. Ara necessita explicar millor el seu producte”.

P1000764

Quan decideixes dedicar-te al món de l’apicultura?

Des de ben petit que he estat endinsat en aquest món. La meva família sempre havia tingut abelles. No s’hi dedicaven professionalment, però els hi agradava tenir unes quantes arnes com a afició. Com a adult, vaig seguir visitant les arnes tant com vaig poder,  segons m’ho permetia el grau de feina que tenia en aquells moments. Tot i que ja fa una pila d’anys que treballo com a apicultor, no vaig decidir involucrar-m’hi completament, com a activitat professional principal, fins fa quatre anys.

 

Què creus que t’aporta, més enllà dels guanys econòmics?

Allò més important és la satisfacció que sents quan treballes a gust. És una feina que m’agrada, en ple contacte amb la natura, i que exigeix un tracte molt especial amb un bestiar tan singular com són les abelles. La majoria de persones que decidim ser apicultors trobem molts beneficis que sobrepassen l’àmbit dels diners. Si només ens preocupéssim per la qüestió monetària, molt probablement ens dedicaríem a una altra cosa. Més enllà que tots els esforços no es vegin recompensats en el preu de la mel, tenim una dependència del clima i altres situacions que no podem controlar. L’apicultura és un món ple d’incerteses. Un repte constant.

 

Fa poc que vas assumir el càrrec de president de l’ASAB. Com encares aquesta responsabilitat?

En els darrers anys, l’ASAB ha fet un canvi de perspectiva. Els membres de l’actual junta tenim la voluntat de continuar en aquesta direcció. A més de donar suport als socis en la gestió i accés a la informació, volem seguir promovent activitats per promocionar l’apicultura. En la mesura de les nostres possibilitats, estem fent jornades tècniques per als nostres associats. La majoria d’aquestes jornades són força bàsiques i estan concebudes per donar una empenta a aquella gent que comença.  Especialment ens interessa guiar els progressos dels apicultors més joves, ajudant-los en tot allò que podem. Els cursos i jornades que habitualment se celebren sobre apicultura estan molt bé, però poden ser insuficients si no hi ha un seguiment més continu. Per això volem fomentar el contacte entre apicultors de diferents generacions. L’experiència dels apicultors grans és un valor que volem destacar, i que creiem que pot ser molt profitosa.

 

També poseu molta èmfasi en la divulgació de l’apicultura al públic no especialitzat.

Creiem que és imprescindible transmetre la importància de les abelles, i de tots els productes que obtenim derivats de la nostra activitat (mel, pol·len, pròpolis, jalea, etc), així com les propietats dels diferents tipus de mel autòctona al conjunt de la societat.  Ens interessa que la gent comprengui per què les nostres mels tenen una qualitat molt superior respecte d’altres (no totes) que es poden trobar en algunes grans superfícies, o bé les mels importades. El nostre model es basa en una venda més directe i de proximitat. Per altra banda, enguany celebrarem el tercer concurs escolar de divulgació de les abelles entre els alumnes de sisè de primària. Creiem que els 11-12 anys és l’edat adequada per introduir-los en aquest món. Premiem econòmicament les escoles guanyadores perquè puguin destinar els diners al viatge final de curs (o a allò que desitgin), i al mateix temps les invitem a visitar l’apiari d’un soci de la nostra entitat.

 

Quines preocupacions et transmeten els teus companys a l’ASAB?

Les nostres preocupacions no són diferents a les que poden tenir els apicultors de les altres associacions. Molts factors (contaminació, malalties, pesticides, o bé la proliferació de les noves espècies invasores i els depredadors naturals, com ara la vespa vel·lutina o l’abellerol) provoquen que les abelles estiguin cada cop estan més amenaçades, i això lògicament dificulta la producció de la mel. Cada vegada és més complicat que les colònies sobrevisquin.

 

Quin perfil d’apicultors predomina en l’ASAB?

Actualment som 105 socis, i entre tots tenim aproximadament 6.500 caixes. Som l’associació més petita de les cinc majoritàries que hi ha a Catalunya, i també la que acull menys apicultors professionals. Entre tots els associats, només una minoria hem fet de l’apicultura la nostra professió. La gran majoria dels socis de l’ASAB no la tenen com a activitat principal, i per tant, treballen amb un nombre no gaire elevat d’arnes, i realitzen poques transhumàncies. Això no significa, tanmateix, que la seva mel no sigui de gran qualitat.

 

Respecte de les altres províncies, els apicultors de l’àrea metropolitana tenen un mercat potencial més gran. El procés de comercialització de la mel és molt diferent? És més difícil, en aquest sentit, combatre les grans corporacions?

Una dificultat extra de l’Associació d’Apicultors de Barcelona és el nostre context, altament industrialitzat. En aquesta zona de Catalunya no només ens veiem més afectats per la contaminació, sinó que és molt més difícil trobar els racons adequats per practicar l’apicultura. Respecte de la comercialització de la mel, és veritat que la competència és major. Per altra banda, la borsa de clients potencials que busquen mels diferenciades, de qualitat, també és més gran. Al meu entendre, una cosa compensa l’altra.

 

Com visualitzes el futur del sector?

Com sempre… complicat! [rialles] Hem de tenir clares tres coses: que cal fer un producte de qualitat, que hem de saber diferenciar-nos d’altres mels, i que hem d’aprendre a explicar-nos millor. Aquesta tercera branca és la que tradicionalment ens ha costat. Per això des de l’ASAB estem fent molts esforços per a la difusió de l’apicultura.

Guillem Carreras. Maig’16

Perquè en diem lluna de mel?

Deixa un comentari

 

love is in the air

Lluna de mel. Quantes vegades hem sentit aquesta expressió? Hi ha moltes interpretacions sobre el seu origen. Malgrat que no trobem la primera referència escrita fins al 1552, en l’obra Abecedarium Anglico Latinum pro Tyrunculis, del lexicògraf anglès Richard Huloet, el seu origen es remunta als inicis de la civilització. Tot i que els costums relatius a la mel i el matrimoni divergeixen segons el moment històric i el lloc geogràfic que ens fixem, sempre hi ha una constant: la durada de la celebració, que a tot arreu es defineix en l’interval d’un mes.

Aproximadament el 4000 aC, a l’antiga ciutat mesopotàmica de Babilònia, el pare de la núvia donava al seu gendre tota la cervesa de mel que aquest fos capaç de beure’s en una lluna.  Una tradició que les civilitzacions europees van decidir adoptar. A Roma, com a mostra de l’afecte que sentien envers la parella, la mare de les núvies deixava cada nit una gerra amb mel al seu llit nupcial per estimular la fecundació. Segons documenta l’historiador James N. Davidson, era habitual que els romans es recobrissin el penis amb mel i pebre per estimular l’erecció masculina.  Els teutons, que eren coetanis dels romans i habitaven l’actual Alemanya, celebraven únicament les seves bodes en lluna plena. Dedicaven el següent cicle lunar a fer l’amor, menjar dolços i beure hidromel. Consideraven que beure aquest licor en grans quantitats els asseguraria una vida dolça i descendència abans d’un any, ja que també creien que aquest producte era un potent afrodisíac. Molts estudiosos consideren que l’expressió Lluna de mel deriva d’aquesta pràctica, que també es practicava en les cultures escandinaves.

No tenim constància que els rituals cristians incorporessin la mel com a producte simbòlic en les unions conjugals. Caldrà esperar fins al Renaixement, quan les parelles europees tornen a beure hidromel amb el desig d’assegurar-se que el primogènit fos un nen.

El costum actual, segons la qual els nuvis realitzen un viatge per celebrar el seu matrimoni, va sorgir a Anglaterra a principis del segle XIX. La parella, acompanyada d’amics i familiars, anava a visitar les persones més properes que no havien pogut assistir a la boda. Si bé a partir del 1820 tot el continent europeu va començar a copiar aquesta pràctica, no va ser fins a principi de la Belle Époque (aproximadament, 1870) quan la lluna de mel va adoptar el caràcter íntim i romàntic actual. Inicialment, l’absència de parents en aquests viatges va ser desaprovada per l’opinió mèdica i les guies de bona conducta de l’època, que consideraven que no garantia una iniciació sexual de la dona prou adequada. Malgrat aquestes restriccions socials, els viatges de mel van representar els primers desplaçaments turístics en massa. A diferència de les parelles actuals, els nuvis marxaven durant la mateixa nit de la cerimònia.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

Silvia Cañas: “És necessari augmentar la investigació i l’educació del consumidor sobre mel”

Deixa un comentari

Abans de començar l’entrevista, conversem una mica sobre l’actualitat apícola: sequera, abellerol, comunicació del moviment d’arnes… No cal parlar gaire estona amb la Sílvia Cañas per adonar-se dels seus grans coneixements sobre les abelles. Des de fa dos anys edita i dirigeix Apicultura Ibérica, des d’on pot divulgar les novetats més interessants en el món de l’apicultura. Aprofitem l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre la salut del sector. 

 silviacañas

 

Com sorgeix el teu interès pel món apícola? Quan comences a dedicar-t’hi professionalment a la seva divulgació?

La veritat és que va sorgir una mica de casualitat. Estava fent un treball de digestibilitat d’híbrids de blat de moro en una finca de la Generalitat de Catalunya, com a projecte final dels estudis d’Enginyeria Tècnica Agrònoma. En aquella finca hi havia un equip d’apicultura que estava dirigit per l’Antonio Gómez Pajuelo. Podem dir que ell va ser el meu primer “mestre” en el sector. Aquest equip em va proposar treballar amb ells, i vaig dir que sí. Vam estar treballar junts un any, durant el qual vaig aprendre molt.

Al mateix temps, l’Antonio també em va proposar que formés part de la revista de comunicació apícola que dirigia en aquell moment. Quan va marxar a treballar fora de Catalunya, cap a l’any 1986-87, jo em vaig fer responsable de la revista.

 

Apicultura Ibérica, la revista que actualment edites i dirigeixes, va començar el seu camí fa dos anys. Quin tipus de projecte volies crear?

Pensava que les revistes tècniques sobre apicultura necessitaven una nova perspectiva. Considerava que hi havia un buit en el mercat. Vaig creure que era el moment adequat per fer un nou projecte, que estigués més encarat a oferir als apicultors allò que volen saber. Apicultura ibérica es va crear amb la intenció que fos una revista pràctica, que pogués formar l’apicultor, i ensenyar-li coses a peu de camp. Per altra banda, volíem utilitzar al màxim les noves tecnologies. Els apicultors s’enfronten contínuament a una natura canviant, que moltes vegades els obliga a improvisar. Per a ells, no hi ha dos anys iguals. Per això és molt  important que estiguin en un procés de continu aprenentatge. Sobretot, considerant que els darrers anys, a més, han sorgit malalties i plagues noves.

És molt important que hi hagi una bona comunicació entre els tècnics i els apicultors. Per això, el perfil de gent que escriu a la revista és molt variat: veterinaris, tècnics, apicultors professionals, semiprofessionals, investigadors… Intentem recollir informació de tots els àmbits, i fer-los accessibles i comprensibles a l’apicultor.

 

Com valores el recolzament de les administracions públiques respecte el sector apícola?

Malauradament, al meu entendre, l’Administració no ha tingut gaires iniciatives pròpies en aquesta direcció. Quan s’ha avançat en algun aspecte ha estat gràcies a l’empenta del sector; les administracions, posteriorment, han donat resposta a algunes d’aquestes iniciatives. Crec que haurien de recolzar més el sector apícola, no només en l’àmbit monetari, amb les subvencions, sinó també en altres aspectes: reconeixement, formació, planificació, educació al consum, etc., o bé encapçalar projectes per al desenvolupament del sector, especialment aquells que fan referència a la investigació.

Des de fa molt temps, per exemple, el apicultors denuncien que l’abellerol causa danys a les arnes, i fins ara no s’ha plantejat fer un estudi per confirmar-ho i quantificar-ho. Es podria utilitzar tota la xarxa de centres que té l’administració per tenir equips d’investigació formats que facin recerca sobre les preocupacions de l’apicultor:Varroa, abellerol, vespa…

I recuperar l’oportunitat que es va perdre amb el tancament, per manca de finançament, de l’equip d’apicultura que tenia el Servei d’Investigació Agrària de la Generalitat de Catalunya, integrat a l’IRTA. Va ser una llàstima que no tingués continuïtat, i que es deixés morir.

 

Parles contínuament amb una infinitat d’apicultors. Com creus que el sector podria ser més competitiu?

Per ser competitiu, el sector ha de revaloritzar el seu producte, ja sigui mitjançant la Denominació d’Origen Protegida, marques de qualitat, o altres fórmules. Excepte les DOP, que ja gaudeixen d’una llarga tradició i són conegudes per tothom, caldria potenciar aquestes noves distincions que darrerament s’han creat. Fer un esforç de màrqueting i comercialització, que és una gran mancança que té el sector apícola. Fa uns anys, per exemple, alguns apicultors van fer un esforç per incorporar les seves mels a la marca “Q” de Qualitat, però es van trobar que no els hi aportava cap valor afegit de cara el consumidor, per la manca de potenciació d’aquesta marca des de l’Administració.

Si les administracions no ho fan, caldrà buscar fórmules i suports perquè ho puguin fer els apicultors, com ha passat en altres sectors. És evident que els apicultors ja saben produir mels de gran qualitat. Ara falta que sàpiguen realitzar el segon pas: arribar millor al consumidor. A escala estatal, la venta directa al consumidor és únicament d’un 11%; a Catalunya possiblement sigui una mica més gran en les zones turístiques; és un tipus de venta que permet a l’apicultor completar la cadena de venda, i un contacte amb el consumidor molt útil perquè aquest conegui i valori la mel i els productes apícoles.

 

Quines creus que són les principals línies d’investigació en què convé fer recerca?

En primer lloc, crec que una investigació necessària és la millora de la nostra abella. Tenim una abella molt rústica i adaptada. Si seguim treballant amb aquesta, podrem aconseguir que produeixi molta més mel, i que sigui més resistent a les malalties. I de manera paral·lela, com deia abans, convé investigar en sanitat. Especialment la Varroa, la vespa i l’abellerol han de ser focus primordials d’atenció. El desenvolupament de nous productes que ampliïn el ventall de consum dels productes apícoles seria un altre dels reptes de futur que caldria emprendre.

Guillem Carreras, Març’16

La mel en el món antic

Deixa un comentari

historiadolça1.jpg

L’inici de l’apicultura no queda ben definit en el temps. Tanmateix, sabem que ja durant l’Edat de Bronze, a la vall del Gualdalquivir, els tartessis destacaven en la manipulació de la mel. Els fenicis, inclinats al comerç, realitzen una tasca fonamental escampant les pràctiques apícoles arreu de la seva àrea d’influència econòmica.

Per la civilització egípcia, l’apicultura era una pràctica fonamental. Les abelles estan vinculades al Sol, i simbolitzen l’ànima de les persones. La mel s’utilitza en els rituals de momificació per conservar les mòmies i, al mateix temps, és un dels pocs productes que acompanyaven els faraons en el viatge cap a l’altra vida. No és estrany, doncs, que s’hagin trobat moltes restes fossilitzades d’abelles en les tombes dels magnats egipcis. El primer llibre medicinal de la historia, l’Ebeus, recomana la mel per curar les malalties femenines, així com les malalties digestives, les infeccions renals o les afeccions als ulls. Com a ungüent, degut al seu poder cicatritzant, també aconsella aplicar el seu ús sobre plagues, picadures d’insectes, cremades i ferides.  Tanmateix, els egipcis no només utilitzen els productes apícoles amb finalitats sanitàries. També eren conscients de la seva utilitat com a ingredient en cremes de bellesa, tonificants i suavitzants. La seva possessió era tan valuosa que fins i tot servia com a pagament en espècie per liquidar impostos.

Segons la mitologia grega, Zeus va ser alimentat amb mel durant els primers anys de vida. El primer aliment que se li donava als nens després de la lactància era el melikatron, una barreja de mel i llet. Aviat coneixen les propietats antisèptiques, calmants, tonificants i diürètiques de la mel. En aquest sentit, és un producte molt freqüent en el conjunt de la societat, i especialment entre els atletes, per considerar-se un aliment molt vigoritzant. Tan és així que els filòsofs Pitàgores i Demòcrit l’inclouen sistemàticament en la seva dieta, doncs creuen que és el menjar que pot causar més longevitat. La mel també és utilitzada per embalsamar els cossos dels personatges més rellevants, com ara Alexandre el Magne.

El consum de mel en la civilització romana és molt comú en el conjunt de capes socials: patricis, senadors, poble, soldats i gladiadors. Bona part de la producció prové d’Hispania, i serveix per conservar les fruites durant l’hivern, així com fabricar begudes com l’hidromel. A imitació dels grecs, els farmacèutics romans també aprofiten les seves propietats per combatre les infeccions de gola, nas, oïda, pit i ulls, així com per curar ferides, cicatritzar cremades o guarir mossegades d’animals. Els olis aromàtics de tocador, derivats de la mel, són molt cotitzats a Roma.

En el món àrab, juntament amb les espècies, els fruits secs i els ous, la mel es considera un afrodisíac de gran importància per augmentar la potència sexual. Aquesta cultura la transforma en un dels aliments més preuats, doncs permet realçar els plaers culinaris i gaudir d’una sexualitat plena i poderosa.

Guillem Carreras, Novembre ’15

Benigno Basteiro: “He passat de la necessitat de comprar abelles a l’explotació a poder-ne vendre a altres apicultors”

Deixa un comentari

L’Associació Catalana d’Apicultors ha convidat Benigno Basteiro al Castell de Penyafort perquè expliqui la seva experiència en la selecció genètica d’abelles. Basteiro és un apicultor entusiasta. Ha viatjat a una vintena de països per trobar les tècniques apicultores que poguessin millorar el rendiment de la seva explotació. I, sens dubte, ha obtingut resultats. Des que ha adoptat les tècniques de selecció, ha augmentat la productivitat, treballa amb un abella molt mansa, i ha estat capaç de programar un pla de treball molt més previsible i menys subjecte a accidents. Malgrat aquests avenços, alerta que en el món de l’apicultura no existeixen els miracles. Cada zona requereix la seva pròpia selecció d’abelles.

Benigno Basteiro: ““Hem passat de la necessitat de comprar abelles per a l’explotació a poder-ne vendre a altres apicultors”

Parla’ns de la teva explotació. Quants anys fa que hi treballes, i quins productes comercialitzeu?

Des que era petit que vaig a l’explotació del meu avi. Més tard va arribar un moment en què complementava l’apicultura amb altres treballs. Ja fa uns anys que, arran d’uns viatges que vaig fer a França, em dedico a l’apicultura professionalment. Respecte dels productes que tractem, fem abella, mel, pol·len i propoleos. Les produccions varien cada any, segons vagin millor o pitjor. Així que anem improvisant. Si no hem fet prou mel, venem abelles; si segueix sense entrar mel, també fem pol·len; en canvi, si aconseguim produir més mel, venem menys abella.

Quina millora en la productivitat ha suposat començar a seleccionar genèticament les abelles?

Durant molts anys, les campanyes que teníem a l’explotació eren molt regulars. Teníem bastants problemes: no ens hivernaven bé les arnes per problemes sanitaris, i fins i tot havíem d’anar a comprar abelles fora de l’explotació. Per això vaig decidir fer uns quants cursos a l’ Argentina, i treballar amb gent d’allà a diferents països. Llavors vaig començar a seleccionar la meva pròpia abella. Vaig arribar a la conclusió que era la millor opció. Va ser un canvi radical. Hem passat de la necessitat de comprar abelles per a l’explotació a poder-ne vendre a altres apicultors.

Quins criteris de selecció seguiu?

La productivitat és el criteri base. Si les arnes no produeixen, ja no entren en el procés de selecció. Llavors vas descartant les que no compleixen els criteris del test higiènic, ja sigui perquè les abelles no netegen bé, perquè no es preparen prou per hivernar o perquè són massa agressives. Fa uns anys tenia 1.500 arnes, i em vaig quedar amb una selecció de dotze. Tampoc en necessites més.
Actualment, nosaltres sempre portem un programa de treball. Tots els anys fem lots de cinquanta nuclis que van a un abellar. Tots, lògicament, tenen reines joves. A partir del moment que comença a pondre la reina, ja es comencen a notar els resultats. Anem fent un seguiment de les millors arnes que van en els lots. Quan es treu la mel, se’ls hi fa un test per hivernar (en el qual es descarten moltes arnes). En aquest moment, fem un filtre. Del lot de cinquanta nuclis, en seleccionem els dos millors. Quan es treu la mel, es fa un test per preparar-les a hivernar, i llavors ja les concentrem en l’abellar on es crien les reines.
També és molt important, quan descartes una arna, anotar-ne el motiu. Així pots fer un seguiment. Entenc que per als apicultors grans és un procés molt innovador, però els resultats hi són.

La selecció genètica varia segons la grandària de l’explotació?

Per fer selecció d’abelles, ho té més fàcil el petit apicultor a qui li agrada les abelles que no pas jo. El mètode és el mateix, i disposa de molt més temps. Només ha de tenir present que cada abella s’ha de seleccionar en la seva zona, i que cada explotació ha de seleccionar la seva abella. Això és molt important. No serveix de res, per exemple, que li demanis a un amic d’intercanviar dos nuclis. Fent això, estàs introduint genètica diferent a la teva i malgastant temps. En aquest sentit, sóc molt contrari a l’encreuament d’espècies i a la introducció de races noves.

La selecció genètica d’abelles ajuda a controlar millor el procés de producció de la mel?

Des de fa dos anys nosaltres portem un programa de treball rutinari. El dilluns plantem, el dimecres i el dijous es preparen els nuclis, els divendres i els dissabtes es fan les cel·les, i les que sobren es posen a la incubadora perquè el diumenge al matí hagin nascut totes. Amb un programa de treball setmanal, pràcticament no has de tenir agenda ni preveure res. Tots els dies fas el mateix. A més, amb el nou mètode de selecció d’abelles ens trobem molts menys eixams. Això ens permet plegar cada dia a les vuit del vespre de treballar. Abans, en canvi, sempre se’ns feia fosc buscant-ne amb una llanterna. Actualment, si esporàdicament en veiem un, el traiem, però ja no tenim la necessitat de fer escorcolls.

La renovació de les reines és un tema controvertit. De quin parer sou en la vostra explotació?

La renovació de l’abella que nosaltres tractem, que és la negra, és molt difícil. Trobar les reines és molt complicat. Nosaltres intentem que les reines seleccionades es renovin genèticament per si mateixes. No portem un calendari de renovació perquè no volem que perdin aquest instint. Només renovem les que han baixat molt la productivitat. Ara bé, creiem que és molt millor si el procés es fa naturalment.

Aproximadament has viatjat a vint països per aprendre apicultura. Quins consells t’has emportat?

De cada país m’emportaria, com a mínim, una experiència. A França, per exemple, es treballa una apicultura molt puntual i perfeccionista. A l’ Argentina, en canvi, fan una apicultura de batalla, però produeixen molta mel. Crec que és un error comparar unes zones amb altres. Si parlem d’aquests dos països, per exemple, les condicions són diferents. A l’ Argentina, la mà d’obra és molt barata, i a França és molt cara.

Quins consells donaries a un jove que vulgui dedicar-se professionalment a ser apicultor?

La primera cosa que els hi diria és que, al començament, no comprin més de quatre o cinc arnes. La segona, que s’inscriguin a una associació i que s’apuntin als cursos d’iniciació a l’apicultura que organitzi. I molt important, també que s’envoltin d’apicultors que hi entenen i que es deixin aconsellar. Si no ho fan així, serà difícil tirar endavant.

Guillem Carreras, Octubre’15

Older Entries

%d bloggers like this: