Salvador Espriu, el Joglar

Deixa un comentari

Musicar l’obra d’un poeta mai és senzill. I menys encara quan el poeta homenatjat és Salvador Espriu, un alquimista de les paraules que, lluny de limitar-se al món dels versos, volgué tocar un munt de gèneres i registres literaris. La Laia Carreras feia temps que volia fer un espectacle senzill sobre l’autor de Sinera, i decidí afrontar aquest repte. Finalment, ahir es va presentar a l’Horiginal “Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix”. Si us interessa la proposta, l’1 de Març es repeteix l’espectacle a la Casa València (20h)

http://www.arransempredeterra.cat/

                                  clip_image001

Els articles que s’han publicat a Núvol ho demostren. Salvador Espriu provoca tota mena d’opinions. Possiblement els admiradors i els detractors de la seva obra només coincideixen en un sol punt: la sensació de desconcert que emanen dels seus versos. En aquest sentit, la Laia afirmava: “Diuen que és un autor molt críptic, però quan hi poses un peu, és impossible no posar-hi l’altre”. El desconcert aviat és vençut per la curiositat, vaja.

Abans de sentir les cançons, Rosa Delor ens va parlar sobre l’actitud que Salvador Espriu va adoptar com a poeta. Gaudia d’una formació clàssica, plenament humanista, gràcies als seus estudis d’Història Antiga. En canvi,  veia com era cada cop més complicat explicar la totalitat del seu món, un món que es desintegrava en bocins més i més petits. L’evolució dels seus versos ho testifica. Escrivia hexàmetres que acabava esmicolant en versos de tres o quatre síl·labes. En els últims anys de la seva vida, fins i tot els haikús resultaven feixucs. “La meva poesia tendeix al silenci”, escriuria.

Delor ens va fer descobrir l’Espriu més popular: “Estimava la seva terra i la seva llengua amb un desesperat dolor, de la mateixa manera que Dante escrivia sobre Beatriu o Petrarca sobre Laura”. No es tractava d’un amor genèric, sinó ben viu i real, per a les persones i les tradicions que ha engendrat el seu poble. “Si un sol vers meu—confessaria—passés a convertir-se en patrimoni de la cançó popular, em donaria per ben guardat”. Rere aquestes ulleres grosses i un posat més aviat seriós, s’hi amagava una personalitat rebel que trobava en la ironia—enfront l’ escarafall patètic que considerava ridícul—i la teatralitat les millors armes reivindicatives. “A Espriu, li hauria agradat ser un joglar”, afirma Delor.

P1110317

Molt probablement, doncs, Espriu hauria aplaudit el disc que la Laia Carreras, amb la col·laboració del Carles Borell, el Marcel Casellas i la Maria Carreras, han gravat.  Arran sempre de terra ofereix una visió gairebé total d’Espriu a totes les persones que no el coneixen. Una tasca important, sobretot considerant el gran oblit que ha tingut Espriu des de la seva mort, especialment entre els més joves. L’escriptor d’Arenys, fent gala del seu cripticisme, havia explicat a Delors: “Després de la mort, ve un període de temps en què les coses que deixem de fer queden acabades”.

La presentació es va acabar amb la interpretació de quatre cançons del disc. “Senyor de l’ombra”, “La vella Caterina” (agradarà sobretot a la gent de poble, víctima de tants rumors infundats), “Ester” (basada en l’obra de teatre), i “Arran sempre de terra”. Va ser un espectacle senzill, com pretenia ser, però divertit i interessant. La gent que va venir a l’Horiginal en va sortir satisfeta, i això és el més important. Escoltar Arran sempre de terra és una bona excusa per recordar Salvador Espriu, aquesta personalitat tan polièdrica i sovint incomprensible, i en la mesura que sigui possible, deixar una miqueta més acabades les coses que ell no va poder fer.

Guillem Carreras, Febrer ’13

Anuncis

Adrià Puntí: “Sutge no és una paraula estranya”.

Deixa un comentari

És molt complicat intentar explicar la vida i la mentalitat d’una persona en un documental de 70min. Totes les persones tenim contradiccions, especialment aquelles que són més interessants. L’intent d’apropar la figura de l’Adrià Puntí a les pantalles, doncs, no era fàcil. Xavier Puig i Raimon Fransoy (Elisabeth Produccions, 2012) ho han aconseguit. Entre altres virtuts, perquè han sabut retratar el perfil del geni i el de la persona. Les imatges de l’Adrià i en Josep Puntí s’alternen contínuament. El cantant que tantes vegades ens ha sorprès comparteix protagonisme amb l’home anònim que atura els veïns del barri—coneguts o no—per parlar-hi una estona.

Més enllà del nom, us trobaren un individu molt enèrgic i espontani. Què farà, què dirà, qui aturarà, com respondrà… Deixant a banda uns quants moments de reflexió íntima, el documental es un enigma continu on no queda llocs per les respectes correctes i les actituds formals. En les entrevistes i els concerts, però també en els carrers d’Amer, Salt o Cadaqués, Puntí es mostra descarat com un adolescent. “Creus que la teva llibertat fa por a l’altra gent?”, li pregunta una periodista. La resposta semblarà críptica per alguns i profunda per uns altres. “La meva segur que no”.

Quimi Portet, productor i amic personal de l’Adrià, el defineix de forma senzilla i entenedora. “Un artista de veritat a qui només li preocupa transmetre emocions en les seves cançons”. Ell mateix confirma aquesta impressió. “No he estat educat per abaixar-me els pantalons”, afirma. Prefereix no renunciar a la seva concepció musical, encara que sigui dur assumir-ne les conseqüències. En aquest sentit el documental es fa una pregunta colpidora: “perquè un geni com l’Adrià Puntí, un noi d’Amer amb un talent immens, necessita fer concerts per tota la geografia catalana per no passar dificultats econòmiques?” En una entrevista a l’ACN, Puig es contesta a sí mateix: “la indústria demogràfica fa que una persona poc classificable o controlable, en el sentit de publicar un disc i fer gira, sigui difícil que passi pel seu sedàs”.

¿Té raó Xavier Puig? ¿Realment podem creure que els criteris comercials són els únics culpables del silenci discogràfic d’en Puntí? Al meu entendre, llença bé els dards però no aconsegueix endevinar la diana. Si bé les grans discogràfiques només promocionen aquells artistes rendibles—i avui els diners s’aconsegueixen a les gires—la problemàtica sobre l’Adrià Puntí té unes arrels més profundes.

 

 

Conscient o inconscientment, el documental també les mostra. Sobretot en la veu, sovint massa agosarada i ignorant, d’alguns periodistes. “Et faré una pregunta que ningú mai s’ha atrevit a fer-te—li diu un—: de debò entens les lletres que escrius?” Més endavant, una altra periodista insisteix amb la mateixa qüestió “Utilitzes un llenguatge estrany en les teves cançons. Per exemple…, sutge. Què vol dir aquesta paraula tant estranya?”

La mentalitat catalana, potser degut al nostre tarannà comercial i pactista, privilegia l’observació del to sobre el contingut. Unamuno afirmava, i quanta raó tenia!, que als catalans ens perd l’estètica. Una rara qualitat que ens empeny a valorar les persones de forma molt acrítica. Les “excentricitats” d’Adrià Puntí no l’ajuden, en aquest sentit. El català mig no concep que l’art es fonamenta en l’exageració. En conseqüència, no digereix gaire bé els artistes que comencen a fer coses “estranyes” amb el pinzell o cantant damunt un escenari. Un dia haurem d’aprendre que és impossible trobar les formes artístiques si no es perden prèviament les personals.

Afortunadament, els artistes valuosos sempre acaben trobant el seu lloc. Pau Riba, durant els anys 70 un despenjat que actuava “tripat”al Festival de Canet, és admirat per la publicació de Dioptria (per moltes persones i crítics musicals el millor disc en català del segle). Tot i que Riba no sigui totalment comprès (40 anys més tard encara de desmentir que “Noia de porcellana” sigui una cançó d’amor), ningú dubta avui de la seves qualitats artístiques. De la mateixa manera, les cançons a la Grisolda, la Muriel, la Coral·lí o la Maria també guanyaran notorietat amb el pas del temps. Mentrestant, quan veiem en Puntí, continuarem veient la persona abans que l’artista. En Josep abans que l’Adrià. L’extravagància enlloc de la creativitat. Mentrestant, Josep o Adrià, Adrià o Josep, en Puntí seguirà ignorant el somriure sorneguer—injustament altiu—d’alguns periodistes, i amb posat indiferent, respondrà:

“Sutge no és una paraula estranya”.

Guillem Carreras. Novembre ’12

 

La iaia. La ingenuïtat perduda

Deixa un comentari

Els vespres de la UB tornen amb energies renovades. Cada dimarts i dijous de Juliol a les 21h als Jardins de l’Edifici Històric. El concert inaugural, a càrreg de La iaia, ha estat un èxit musical i d’assistència. La constatació que el trio vigatà està en un moment molt fresc i dolç. La gira de presentació del segon disc, Les ratlles del banyador [Disc Revelació dels Premis Enderrock], sorprendrà aquells qui els desconeixen.

 

No faltaren les comparacions amb els Mishima més primerencs. Cançons farcides de tendresa i quotidianitat que ens recordaren el “Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa”. El cant als amors fracassats o perduts confirmava aquesta sensació. L’entorn agradable dels jardinets, així com la suau il·luminació que embolcallava les cançons, ajudava a submergir-se en aquest món d’oportunitats perdudes.

És fàcil veure’s atrapat per les lletres intimistes i nostàlgiques escrites per l’Ernest Crusats. El retrat d’homes perduts que dibuixa a L’home que passa o Uh!; la senzillesa de les petites vides presentada a Jo vull ser la meva iaia—cantada efusivament pel públic—; les petjades i ferides que el temps deixa a La platja o Sota l’arbre (per cert, una deliciosa obra d’orfebreria)…

Menció especial mereixen dos moments especials del concert. El primer, després de sorprendre’ns amb una versió original del Wa yeah!. Aconseguiren lligar el hit dels Antònia Font amb una breu delicatessen de xilòfon a sis mans. Una hora i mitja fou suficient perquè tots tres—Jordi Torrents, Jordi Casadesús i Ernest Crusats—demostressin el seu talent musical amb tota classe d’instruments.

Finalment, seria injust no destacar Ella cus. La iaia ja s’havia acomiadat del públic—no sense explicar una anècdota entre sexual i escatològica—quan l’Ernest tornà a l’escenari únicament acompanyat per la seva guitarra (tapada amb un CD perquè fos acústica). Afirmà dedicar la cançó a “les noies que pateixen” i començà a tocar serenament quatre acords magnífics que emocionaren el públic.

Una gran interpretació per una altra història petita i trista. La d’una dona solitària—immediatament varem pensar en La tieta del Serrat—que cus un jersei amagada a la seva habitació. Com tots els protagonistes de La iaia, pensa en aquella ingenuïtat i espontaneïtat que va perdre ja fa molt temps.

         Si per un moment, puc volar amb el vent

         Sobre el mar, com un estel esverat,

         I si per un instant, soc als ulls d’un nen,

         Just abans de jugar a fet i amagar.

 

No existeix l’amor feliç. Les ratlles del banyador poden tocar-se, però mai estar juntes.

                                             Guillem Carreras. Juliol’12.

 

Pròximes actuacions dels vespres de la UBa: http://www.ub.edu/vespres/:

Pròximes actuacions de La iaia a www: http://www.laiaia.cat/index.php

Arnau Tordera: “De la suma del món de la música clàssica i la moderna només poden resultar-ne meravelles”

2 comentaris

Queden un parell de mesos perquè comencin les Festes de la Minerva a Santa Coloma de Queralt, i estem enllestint els últims preparatius. Obeses ens acompanyaran en la nit del concert i hem volgut conversar amb l’Arnau Tordera—cantant i guitarrista del grup—. Estudiant de Composició a l’ESMUC, hem aprofitat per parlar amb ell sobre la creació musical i l’actual salut de la música en català. 

 

Obeses és un nom original per un grup de música. En què consistiria l’obesisme?

 Si vols que et digui la veritat, és un nom que varem adoptar gairebé accidentalment. I a través d’aquest accident varem construir una teoria que donava la raó del perquè d’aquest nom. Era una època en què jo estava investigant la possibilitat que lletra i música estiguessin en contradicció. Vaig fer una peça d’una bellesa important que vaig titular “Perquè hi ha obeses?” Buscava una lletra que no fos gens concordant amb la música que l’acompanyava. Un cop varem gestar aquesta peça, ens adonarem  d’aquest mot, Obeses, que en certs aspectes podia definir-nos. Sobretot en el que comporta l’empatia amb les persones que comparteixen la malaltia—que naturalment no desitgen—i es veuen atrapades en aquest mal. Fent una analogia amb el món musical modern, era una situació existencial que consideràvem propera.

Heu presentat el primer disc a molts concerts. Quin públic hi assisteix?

 Ha estat una sorpresa, per a nosaltres, veure que el públic que ens ha vingut a veure era absolutament divers. Principalment, és gent que té un bagatge musical important, habituada a escoltar música amb criteri i que gaudeix d’una escolta crítica. Dins d’aquesta premissa inicial, la gent que ens ve a veure és molt diversa pel què fa a edats i tipologies de persones. Sempre hi ha, però, una connexió: aquesta estima per la música en general.

Com acostuma a reaccionar, en els vostres concerts, una persona que no us ha sentit mai?

 Soc un individu escènic que sempre està molt aguait a la reacció del públic. Al cap i a la fi, estan allà per escoltar-te. Sempre hi presto molta atenció. I he de dir que, fins avui, la resposta de la gent ha estat immillorable. Ens coneguin o no. Hi ha concerts específics que toquem nosaltres, i n’hi ha d’altres que estem allà circumstancialment. Però sempre hi ha sorpreses col·lectives.

Podem dir que Obeses renuncia, en principi, a agradar a un públic de masses?

 No és que hi renunciem, sinó que és una conseqüència dels principis amb els quals iniciarem el grup. Una música que parteixi d’una direcció absolutament diferent a la que desitja la massa.

En alguna entrevista he llegit com ressaltaves la importància de la música clàssica alhora de compondre cançons.   

 No sempre he estat enllaçat en l’àmbit acadèmic. Vaig començar amb la guitarra clàssica—un instrument d’aquest àmbit—, però sense interpretar exclusivament peces de tradició europea. En la llunyania, sempre he tingut una estima per la música clàssica i m’hi he anat aproximant i aprenent-ne coses. Encara em queda moltíssim a aprendre. Està clar que tot l’aprenentatge del que han deixat aquests grans creadors és importantíssim en tots els sentits de la creació. Personalment, estic molt capficat en l’aspecte formal de les peces de música moderna, establint paral·lelismes amb les formes clàssiques. Em fa rodar molt el cap l’aspecte formal de les peces. En la música moderna t’has de cenyir a uns temps determinats. Com extrapolar les formes que han estat reeixides en la música clàssica en la música moderna. És una cosa que estic investigant ara mateix.

A part de ser el cantant i guitarrista dels Obeses, també fas articles de crítica musical al Nació Digital. Quina opinió et mereix, a grans trets, aquesta nova onada de música en català?

 En primer lloc, celebro que la música estigui agafant tant protagonisme en l’àmbit cultural. Ho celebro perquè varem passar una època en què no tenia la notorietat que mereixia. També és veritat que els capdavanters d’aquesta nova onada tenen unes propostes musicals molt millorables, sobretot en la vessant musical. Tampoc es pot exigir que, de bones a primeres, col·lectivament tinguem un sentit crític elevadíssim, i entenc que tot requereix un procés. Esperem que això no quedi aquí i aquest ressorgiment de la música acabi derivant en la creació de peces musicals de més exigència de les que es presenten actualment.

I veuries certa continuïtat en aquest moviment?

 Com a moviment estètic crec que ja ha arribat a la seva fi. Tampoc tenia massa a ensenyar. És una particularitat que, de cop, floreix. Molts s’hi emmirallen, però és molt efímer. La seva vàlua estètica no és gaire profunda. Tanmateix, també considero que com a particularitat social i col·lectiva pot ajudar que la música es mantingui en un interès general més elevat del què havia tingut.

Obeses fuig de la imatge de proximitat que força grups actuals han explotat. Renuncieu a presentar-vos com gent normal, common people. Aquesta imatge més distant és premeditada o sorgeix de forma natural, espontàniament?

 Mai ens vam plantejar fugir d’una imatge o adoptar-ne una altre. Ens hi hem anat trobant. Al cap i a la fi, la nostra música no és austera, ni “de carrer”. Seria contradictori assimilar-nos a aquest tarannà.

Sovint has fet un elogi de l’autodidactisme, en contra de la crítica pretensiosa que només observa els criteris tècnics. Actualement estàs estudiant Composició a l’ESMUC. Creus que el món de la música—potser especialment la clàssica—és massa academicista?

 Crec que hi ha una barrera entre els dos móns. Ho he pogut constatar en primera persona. Afortunadament, he pogut estar en els dos móns sentint-m’hi a gust. Hi ha una barrera entre ells que és absolutament incoherent. Al cap i a la fi, els fonaments de la música moderna tenen la seva arrel en la tradició històrica, i es fonamenten i funcionen gràcies a ella. Són móns que s’haurien de tornar a aproximar més perquè poden sortir-ne coses fantàstiques. De la suma només pot resultar-ne meravella.

Personalment, quin procés segueixes a l’ hora de compondre les cançons?

Tinc molt clara quina és l’actitud envers la creació. En les peces d’Obeses sempre segueixo el mateix camí. Abans d’iniciar qualsevol peça, començar a fer provatures musicals, sempre tinc un perquè. No començo del no-res. Sempre hi ha un perquè tant en la lletra com en la música. Sempre hi ha un perquè que es pugui desenvolupar líricament, i un perquè que es pugui desenvolupar musicalment. I que tots dos vagin lligats a través de la contradicció, a través de la suma, o fins i tot a través d’una correlació que derivi en un significat diferent. El procés de creació mai és espontani.

Podries explicar-nos el procés de creació d’una cançó.

 Si vols et puc explicar “Rere les finestres”. Se’m va ocórrer quan feia Filosofia a l’UAB. Cada dia anava de Tona a l’Autònoma per la C-17, i cada dia veia els treballadors de la C-17. (És una cosa insultant! Els 365 dies de l’any hi ha obres i retencions!). Durant els primers anys, els treballadors eren uns personatges que em transmetien cert odi. Ocasionaven que arribés tard, que m’hagués de llevar una hora més d’hora… Però a mesura que els vaig anar a veure constantment, vaig agafar una certa simpatia envers ells; fins i tot hi havia alguns que ja els reconeixia. Aquesta simpatia, al final, es va convertir en un sentiment d’estima important. Precisament per la seva dura situació. Vaig tardar temps a ser conscient que aquella gent eren “herois de veritat”. A partir d’aquí—ja tenia el perquè—vaig decidir que faria una peça per aquesta gent. Uns herois que no sortiran a la primera pàgina dels diaris.

La lletra era fàcil de deduir—eren herois rere les finestres del meu cotxe—i només faltava trobar la part sonora. Vaig creure que l’estètica d’un himne coral era la més adient pel què volia explicar. Per això durant la peça es repeteix un cop constant que es trasllada directament a l’obra. Una cop constant, com la rutina d’aquella gent.

Potser recordes algun concert de forma especial.

 Un dels que tinc millor record és el que vam tocar recentment a Tàrrega. Tocàvem després d’una orquestra, vam veure com quedava la plaça buida, però es va iniciar el concert i la resposta va ser extraordinària. Les circumstàncies eren peculiars. Aquesta orquestra tenia secció de vent—metall, vent—fusta, percussió… Era completíssima, i excepte els cantants, tots feien playback. Davant d’aquesta paradoxa musical, ens vam trobar un concert fantàstic

Arran de l’aparició en una entrevista a “Bon cop de rock”, apareixes en uns talls de l’APM com a exemple d’excentricitat. Els catalans ens perden potser les formes? Som proclius a rebutjar tot allò que s’escapi de l’estereotip?

 És cert. De totes maneres, també hi ha molta gent que no ha adoptat aquesta manera de fer. També és cert que altres persones que l’han adoptat en un primer moment, s’han fet enrere quan han vist el perquè d’aquella actitud. Entenc que potser va xocar inicialment. He tingut la oportunitat de remirar-me l’entrevista molts cops, i continuo mantenint el què vaig dir. De fet, el dimarts 3 de Juliol toquem a la festa de l’APM. És una oportunitat de luxe per tal de mostrar a aquells qui ens van caricaturitzar que tampoc eren bestieses el què comentàvem.

Com encareu el futur d’Obeses? Esteu preparant nou material?

 El primer disc sempre és dificilíssim. Pensa que el teníem acabat el gener de l’any passat i no va aparèixer fins el setembre. Tot aquest temps va ser d’una duresa existencial bestial. Havíem de mostrar allò d’alguna manera, i realment va ser força feixuc. Des del moment que l’acabàrem ja vam començar a treballar amb peces noves. La voluntat és que el segon disc s’acabi a finals d’aquest any, i pugui veure la llum—a molt estirar—a principis de l’any vinent.

Guillem Carreras. Juny 2012.

www.laminerva.cat

Mishima. Des de ‘foramuralla’.

Deixa un comentari

Tornar a tremolar.  Ballar entre el cel i l’infern. Trobar-te primer amb el desig. Després  amb l’amor. No saber com em fas sentir. I després quan ja no et fas el llit, ni dones una miqueta més, tornar a començar. Mishima és un cant continu a la nostàlgia i l’amor frustrat. A El festival “foramuralla”, de Vic, sota l’atenta mirada de Sant Pere, el quintet barceloní enamorà al públic amb els seus udols. 

Cert. Clar. I breu. Mishima.

Una setmana després de la data prevista, la capital d’Osona presentà la segona edició del festival Foramuralla. Enguany, els grups que oferiren un tastet del que es podrà veure el proper 1 de setembre foren el component d’Anímic Ferran Palau, que oferí un concert acústic acompanyat de la seva guitarra, i els barcelonins Mishima.

L’emblemàtica catedral de Sant Pere va ser-ne l’escenari. Literalment: la organització pogué prescindir d’unes quantes mans per al muntatge perquè, des del cim de les escales de l’edifici de culte, els músics quedaven prou elevats per ser vistos des de tots els punts de la plaça. Dempeus, el públic va entregar-se al ritual musical mishimià.

Aparquem el cotxe a Les Adoberies. Bufa el vent i fa volar el borró dels pollancres. El terra n’és ple. Aquest és un mal any pels al·lèrgics. No sentim res. Per un moment sospitem que, de nou, hauran suspès el concert o que l’hauran traslladat a l’Atlàntida, el teatre.

 

– Merda, tots els accessos estan tancats!

– Ei, li demanem a aquest paio (referint-se al vigilant de seguretat) ‘viam si ens deixa passar d’estranquis?

– No, no. Segur que si anem pel cantó de l’Invertit podrem passar…

Hi anem.

 

Quina tarda més bonica. La organització del festival, el mateix equip que s’ocupa dels actes que tenen cabuda a la Jazz Cava, va fer bé d’aplaçar-ne la data. Potser la pluja hagués afegit un plus de melancolia a la música de Palau i Mishima. Plou i el cel és tan negre / i tu ets tan lluny / som sota l’ombra d’un adéu / l’ombra feixuga d’un adéu / (…) / Això és un diluvi / no para de ploure. No ens enganyem, vivim en un país mediterrani on ens incomoda aquest fenomen meteorològic. No sabem veure-li la part positiva. Diu un proverbi xinès: «No desesperis: dels núvols més negres en cau aigua neta i fecunda». Paraules sàvies, no trobeu?

Ja hem arribat. Són les 20,25h i Ferran Palau toca la guitarra i canta melodies íntimes que acompanyen la caiguda del sol de diumenge. Ens acostem fins a la tanca que encercla la plaça. No és gaire alta de manera que, posant-nos de puntetes, estirant el coll o fent un bon salt, podem veure què hi ha a dins. No gaire públic, de moment, que parla de manera distesa o escolta a l’artista. Un parell de barres, els tècnics de so i de llum al fons.

Trobem a un conegut que ja fa estona que volta per allà. Com nosaltres, no té entrada. Ha estudiat tots els punts on ens podem col·locar per sentir i veure el concert. Ens mostra el millor: el replà d’un portal que està situat al fons de l’espai. És un petit reducte que no han pogut tancar. Calia que la porta fos accessible pels veïns de l’immoble. Visca! Comprem unes birres i quan comencen a sonar els primers acords de Mishima, ens col·loquem a la ‘nostra’ particular tribuna. Som una desena.

 

 

Mica en mica es va fent fosc i els tècnics de llum comencen a jugar. Blaus, verds, grocs, vermells i porpres tenyeixen la façana de la catedral. Sant Pere, immòbil – potser commogut per la bellesa de les lletres –  observa en David, en Marc, en Dani, en Xavi i l’Alfons de dalt estant. Sens dubte, ocupa un lloc privilegiat.

Els Mishima canten a l’amor feliç, entre udols i crits de cowboy, un amor que cura les ferides del passat. De sobte has entrat tu / com una força de la natura / i posant fil a l’agulla / amb una paraula la teva veu / has cosit la boca roja / que era oberta i ara els teus llavis / la suturen. Fan un repàs dels hits: “Guspira, estel o carícia”, “Tot torna a començar”, “Una cara bonica”, entre d’altres. Hi intercalen temes del nou disc – que el públic ja ha après – i d’altres de discos pretèrits que fan vibrar, tots, la plaça. “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “Tornaràs a tremolar”, “El temple”… i tantes i tantes. Una hora i mitja de Mishima en estat pur. Un directe potent, càlid i embriagador. D’aquells que deixen ressaca.

 

 

A cada cançó en Carabén ens tira flors (“que macos que sou!”) i ens agraeix la nostra presència. Al primer intent de fi de concert el públic de les primeres files crida fort perquè el grup torni a escena. Els fan cas, i en delecten amb un grapat de cançons més. Hi ha un segon intent. Però abans d’anar-se’n definitivament, s’ho repensen i ens diuen que no poden marxar a casa sense tocar “Sant Pere”. Per allò de curar-se en salut, no fos cas que els llancés alguna maledicció. Per un moment, sembla que ell somrigui i faci moure les claus. Ara mana el vermell. Som cinc mil que ballem entre el cel i l’infern. L’escena és brutal: la simbiosi entre el sagrat i el pagà. I unes paraules punyents per acabar: No sé si el pas del temps / em resoldrà tots aquests dubtes / o si demà ens espera / una resposta amb més preguntes.

Penso, de tornada a casa, que des de fora la muralla també hem gaudit d’un bon concert. Comentem quines cançons hem trobat a faltar. L’Helena i en Jaume volien sentir “Ordre i aventura” i jo esperava “Una part de tu”. Acceptem les absències. Són les 23h. Se sent l’olor de la nit. Anem a sopar unes pizzes. Contents. Avui hem volat.

Anna Gago. Maig 2012.

Adriana Lecouvrer

Deixa un comentari

Aquest dilluns 14 de Maig s’estrena “Adriana Lecouvrer” al Gran Teatre del Liceu. Imprescindible.

Francesco Cilea. El compositor infravalorat d’aquesta òpera esplèndida.

La sospita i la certesa

Mozart, Puccini, Rossini, Donizzeti, Verdi…  El públic segueix adorant les seves composicions, i difícilment se’n cansarà mai. Pel Gran Teatre del Liceu, les seves obres són un èxit assegurat. Però això també cal agrair l’inclusió d’altres propostes més arriscades en el programa de cada temporada. Després de l’inclassificable Le Grand Macabre (Gyórgi Ligeti), posada en escena per La fura dels baus, cal prestar atenció a “Adriana Levouvrer” (Francesco Cilea, 1902). En oposició al romanticisme mitològic de Wagner, el verisme desenfadat de Cilea aconsegueix atrapar les oïdes menys acostumades als duets i les àries. Els diàlegs, àgils a vegades, frenètics unes altres, s’alternen amb monòlegs d’un gran dramatisme. Malgrat que el verisme proposa un apropament de la temàtica operística a narracions més terrenals, podria oferir-se un xec en blanc a cada espectador que entengui la història exhaustivament—molt sovint, de fet, simplificada pels directors—.

Un resum molt esquemàtic ens ajudarà a comprendre la complexitat del drama.

Els personatges:

  • Michonnet—director teatral
  • Adriana i Duclos—actrius.
  • Maurizio—conte.
  • Príncep i princesa.

 Les accions:

  • Michonnet estima Adriana.
  • Adriana estima Maurizio.
  • Duclos és l’amant del príncep.
  • Maurizio és l’amant de la princesa.
  • El príncep sospita que Duclos l’enganya amb Maurizio.
  • Sense saber-ho, Adriana li salva la vida a la princesa.
  • Maurizio jura amor i vol casar-se amb Adriana.
  • La princesa, que ignora qui l’ha salvada, enverina a Adriana. 

 

És complicat saber quines foren les intencions de Cilea.  La ignorància dels seus personatge és generalitzada.  Els personatges d’aquesta òpera–situada al segle XVIII– comparteixen la inestabilitat que mou la vida de tots els herois clàssics. Ningú pot assegurar, amb convicció, qui és qui. “La sospita és un turment” / “La certesa és una angoixa”, canta Adriana Lecouvrer, resumint així el leimotiv de l’obra.  Ressaltar, finalment, l’èxit del muntatge. Un escenari fabulós, uns vestits adequats, i una compenetració perfecte. Una òpera d’aquesta complexitat mereix un reconeixement pels directors d’escena.  Si afegim a la maquinària d’aquest rellotge suís, la veu poderosa de Barbara Fritolli, en el paper d’ Adriana Lecouvrer, el resultat és magnífic.

                Guillem Carreras. Maig 2012. 

Calàpets, nenúfars, princeses.

Deixa un comentari

Antònia Font actuà aquest dijous al Maremagnum. El públic català pogué retrobar-se amb les melodies hipnòtiques, l’atsmofera fluïda i les lletres poètiques i surrealistes de Joan Miquel Oliver.

El català deixarà de ser l’única llengua vehicular a les escoles de les Illes Balears. És una notícia molt dolenta. Els nens haurien d’abandonar les escoles doctrinàries del Bauzà i quedar-se a casa per escoltar les suggestives lletres d’Antònia Font.

Amb les llums completament apagades, la veu d’en Pau Debon comença a conquerir la plaça:

“Qui dubta d’en Clint Eastwood
mirant el Gran Cañón del Colorado?
niguls allargassats i vermellosos,
i el cel se penja una estrella i se fa de nit”

 

Estic feliç. Un concert d’Antònia Font, una cervesa a la mà, una companyia agradable. Acaba la cançó, el públic aplaudeix, el Debon dóna la benvinguda, i jo me’n recordo d’una bon amiga que ja no hi és. Quan aquest bona amiga torna del lavabo, comencem a parlar de música. És violinista–tot i que també li agrada tocar la trompeta–, una excel·lent coneixedora del panorama musical català, i un dels nassos més fins que conec alhora de reconèixer nous talents.

Entre estrofa i estrofa de Vos estim a tots igual, viatgem fins aquells dies d’intempèrie. Quan érem adolescents, els primers concerts. Arribàvem tard a les últimes alenades del rock—català. No havíem plorat per la mort de Carles Sabater, ni ens transmetien res els discursos descafeïnats d’en Quintana. Encara no coneixíem Umpah-pah, ni havíem cantat a la Muriel, la Grisolda, ni molt menys la Maria.

El repertori d’Antònia Font és prou ample per omplir un concert sense que decaigui el nivell. Segueixen amb Dins aquest iglú i Vitamina sol. L’equilibri just entre l’alegria i la tristesa. Miro la cara de les persones que tinc al voltant. Moltes estan cantant, tranquil·les, i tanmateix, entusiasmades. T’estim, i jo volia fer un reggae. T’estim, crec que això és més un vals. Redunden aquestes paraules damunt tot lo que hem fornicat. Les cançons de Joan Miquel Oliver provoquen aquest efecte narcòtic. Les melodies flueixen amablement, sense estirabots compositius. És difícil no quedar impregnat per aquesta atmosfera suau i acollidora.

“Qui quedava?”, em pregunta la meva amiga. I, malauradament, he de rumiar la resposta. Busco noms en la meva ment.  Lax ‘n’ Busto. Els Pets. Brams. Grups de segona categoria que, a mida que passaven els anys, feien honor als seus noms. L’energia d’Obrint Pas, les boutades de l’Albert Pla, els últims regals del Puntí… A principis de segle, només podien salvar-se uns quants illots del conjunt de la música catalana.

El final de Mecanismes és esplèndid. El Pau Debon crida—cada cop de forma més estrident—la tornada de la cançó. A la meva miopia, i l’absència desafortunada de les ulleres, s’afegeix l’escassa il·luminació de l’escenari. Gairebé no distingeixo els músics d’alt de l’escenari. La meva amiga hagués preferit més il·luminació. Jo hi discrepo. Així, tens la minsa sensació que la música surt del no-res. I aquesta sensació és embriagadora. 

Després vàrem començar a conèixer Mishima, Mazoni, Sanjosex… Grups que havien començat a principis del mil·leni, molts d’ells cantant en anglès, i s’havien passat al nostre idioma quan havien començat a gaudir del reconeixement del públic. Lipstrick traces i “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa” eren els millors compactes que havia sentit d’un grup català en molt de temps.

S’afegeix una amiga mallorquina al concert. Està acabant els seus estudis com a pianista a l’Esmuc.  Sembla estressada. “Rakmànimov en té la culpa”, confessa.  “Que les fugues d’aquest boig no t’ensorrin”, intento animar-la. Mentrestant, comença a sonar Tots es motors.  M’afalaga dient que canto molt bé en mallorquí, i li retorno gentilment la floreta. “Tu també cantes molt bé en mallorquí”. Antònia Font acaba amb les meves temences tocant  Portaavions.

Un dia de sucre i de son,
vols ser qui per mi ja no plora,
vols ser qui me xerri amb sa planta,
que no puc omplir aquestes hores,
que no sé planxar es meu abric,
a un món ple de combinacions
combina el meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions,
badies de petroliers,
excuses de mal bevedors

 

Després ha vingut el gran “boom”. Grups intergeneracionals, com els Manel o “Amics de les Arts”—, que tant agradaven a mares com a filles. Intenten ser simpàtics, crear vincles d’unió amb el públic, no entrar en polèmiques de cap tipus. Curiosament, aquests dos grups principals han ideat estratègies comunicatives diferents. Mentre els Manel (per qui mostro tot el meu respecte) intenten explotar el seu caràcter gracienc—combaià, reforçant la seva imatge de common people amb històries quotidianes  [http://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ]–, els Amics de les Arts aposten per la pedanteria més buida i vanitosa. Cançons dedicades a Monsieur Costeau, Godard, el matrimoni Arnolfini, o l’home que va matar Liberty Valance.

Els primers acords de Darrera una revista em sorprenen.  No esperava que la toquessin. Canto la cançó entusiasmat, com si m’haguessin punxat dopamina en quantitats barbares. I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna. Quan acaba la cançó, en Debon fa el seu discurs habitual. Diu “Gracis!” i comencen a tocar la següent cançó. En oposició als Manel o Els Enemics de les Arts, ho prefereixo.

 

 

Afortunadament, em diu la meva  amiga, els grups catalans que ara comencen ho tenen més fàcil. El públic és més reticent a escoltar-los, i després avaluar si li agraden més o menys. A diferència del rock català, que sorgí de Constantí, Girona, el Vendrell, etc., molts grups de la nova fornada són barcelonins, i han estat fortament promocionat per importants discogràfiques des d’un bon principi. Ara inclòs s’escolten grups més atrevits, com els Surfing Sirles o Obeses, que no encaixen en el paper de gendre perfecte.

La força d’Astronauta rimador s’ho endu tot. Un crescendo continu fins a l’explosió final. Em pregunto quines sensacions deus tenir quant cantes unes lletres que no comprens perfectament. (De fet, Joan Miquel Oliver ha reconegut, reiteradament, que no sempre les compren ell mateix). Em diu l’amiga mallorquina que els Antònia Font viuen despreocupats del seu entorn polític i cultural, en un univers propi fet de naus extraterrestres i astronautes. “Per això no els importa que la gent hagi xiulat els representats d’Espanya a Calgary 88”. M’ho crec. El concert acaba amb Wa yeah!,  cantant sobre calàpets, nenúfars i princeses

“Gràcies a Antònia Font, les coses més rares no deixen de perseguir-me”. La miro, assenteixo amb el cap, i marxem satisfets.

 Guillem Carreras. Maig 2012.

Older Entries

%d bloggers like this: