Potser no era la lectura més adequada per Setmana Santa, però m’ho he passat molt bé amb aquesta novel·leta de Pedrolo. 

17

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.

S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.

Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l’autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada, sota els cabells curosament despentinats, com s’estilava.

Vam quedar-nos l’un al costat de l’altre, drets, perquè el vehicle anava ple, i sense aquella frenada brusca que la projectà contra meu potser encara me n’hauria sortir sense dany. Perquè la veritat és que no sabia com adreçar-li la paraula. M’impressionava.

El cos s’aplanà contra el meu pit, i mig girant-se, digué:

–Perdoni….

Estava fet a encarar-me amb la gent, la meva darrera col·locació, a l’agència d’orientació publicitària, l’havia aconseguida precisament perquè en Sorribes, l’amo, opinava que havia sabia manifestar-me amb desimboltura, que inspirava confiança, però ara tot això semblava no servir de res. Vaig balbucejar:

–No… No té importància.

Sortosament, el conductor devia estar a favor meu, perquè un parell de travessies més amunt gairebé va haver de pujar a la vorera per a evitar una camioneta les maniobres de la qual no havia sabut preveure a temps. Aleshores, jo ja m’havia refet una mica. Però així i tot les paraules que se m’acudien foren ben banals:

–Aquest deu acabar d’arribar del poble –vaig dir.

Em somrigué de nou amb els ulls profunds i amb aquella boca que fins aleshores no havia remarcat prou bé, i tendra i de llavis carnosos, però no em contestà.

–És clar que van de boig perquè tenen un horari….—vaig afegir sense gaire més inspiració.

Va moure el cap, també silenciosament, i vam seguir l’un a tocar de l’altre, sense dir-nos res més. De tant en tant el vidre de la finestra semblava enfosquir-se una mica quan el cotxe rodava a l’altura d’un altre vehicle, i aleshores, convertit en mirall, em permetia d’examinar-li la cara. Ella em mirava també, ni amical ni hostil, ara, indiferent com calia esperar.

Més amunt algú va aixecar-se del seient contra el qual em repenjava, i això em va permetre de dir unes paraules més:

–Vol seure?

–Gràcies. No sé si val la pena…

–Si no va lluny…

Es va asseure, però. La faldilla va enfilar-se-li genolls amunt i de nou vaig poder contemplar-li les cames i, aquest cop, l’inici de les cuixes. La brusa se li esbocava una mica, mostrant així un tall profund que desapareixia entre les sines. Gairebé no vaig sentir la pregunta que em feia:

–Té hora, vostè?

Vaig mostrar-li el rellotge, mentre deia:

–Gairebé les cinc.

–Gràcies.

Tombà la cara cap al vidre i va quedar-se mirant l’espectacle del carrer. Ara i adés, però, em llambregava, interessada. Volia suposar que era interessada, però set minuts després, quan va aixecar-se i baixà, la cosa ja no va semblar-me tan clara.

–Veig que som veïns… –vaig fer.

Ella va tombar-se entre l’autobús reprenia la marxa, i ara el seu somriure era irònic.

–Viu aquí, oi?

–No –digué—. Vostè sí?

Aleshores vaig riure francament.

–No, tampoc.

–Per què ha baixat, doncs?

Era al meu davant, plantada, no tenia aquest aire esfereït de moltes noies que sembla que vulguin arrencar a córrer quan els adreces la paraula, però el to de la seva veu era una mica dur.

–Per vostè –vaig dir-li.

Ja m’havia refet. La seva bellesa continuava impressionant-me, no m’hi havia pas acostumat encara, potser no m’hi acostumaria mai, perquè de noies com ella se’n veuen poques. No solament eren les cames, era una mena de lluminositat que transcendia l’aparença física, una qualitat misteriosa que, de sobte, emergia en un gest, en una expressió dels ulls.

Manuel de Pedrolo, 1965.

Advertisements