Caramelles: ahir i avui

1 comentari

Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.

Reparada la gran erra
d’Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.

Ningú ha sabut respondre encara amb exactitud quan i com sorgiren les caramelles. Les dues estrofes que encapçalen aquest article estan immerses en Goig del Roser més antic conegut a Sant Julià de Vilatorta. El document original, datat del segle XV, actualment es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya (Manuscrit 584, folis 112-114). Si etnòlegs de gran prestigi, com ara Valeri Serra o Aureli Capmany, no s’erren i efectivament els Goigs del Roser constituïren l’origen de les caramelles, és molt probable que aquestes existissin molt abans del què pot demostrar la primera  referència textual (1590). Una hipòtesi molt plausible, sobretot si considerem la gran quantitat de festivitats cristianes que no commemoren el fet bíblic en sí, sinó la seva anunciació.

vilatorta.jpg

Originàriament, els caramellaires recorrien els carrers i les masies anunciant la Resurrecció de Crist. Així s’anunciava, no només el final de la Quaresma, sinó també el revifament de la naturalesa. En justa correspondència als cants, i a la bona nova que aquesta transmetien, els pagesos els obsequiaven amb quantitats generoses de menjar.

Tot i la gènesi religiosa de les caramelles, cada generació les ha adaptat al seu context cultural. A mitjans del segle XIX, segons testimonis recollits per Marià Aguiló, també solien cantar peces de caràcter festiu encaminades a galantejar les noies. La secularització de la festa s’ha consolidat al llarg del segle XX, incorporant expressions de cultura tradicional i afegint en alguns municipis gèneres musicals decimonònics (vals, havaneres, sardanes modernes…) a les seves desfilades.

Súria i Sant Julià de Vilatorta: les caramelles més tradicionals
A Súria, el municipi català on se celebra l’Aplec de caramelles més nombròs, els cantaires són acompanyats per una gran diversitat d’instruments: el rigo-rago, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor… Tampoc hi falten molts col·lectius de cultura popular, entre els quals destaquen els trabucaires –presents des del segle XVIII, i que l’any 1975 van recuperar la seva presència-, els dansaires, els balls de bastons o els balls de cascavells. Enguany, el municipi bagenc culminarà la celebració de la Pasqua Florida (16 d’abril) amb el concert dels grups Dr. Prats, Oques Grasses i Absentes.

A Sant Julià de Vilatorta , els caramellaires del Roser recorren solemnement els carrers de la població. Vesteixen amb capa llarga negra, barrat de copalta, llaç català de color vermell i un bordó tornejat que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva, que desfila en dues fileres, està encapçalada per la bandera de la confraria i tancada per un grup de músics. Les caramelles estan intercalades amb peces instrumentals dedicades a la Pasqua i temàtiques locals. Entre aquestes, destaca la sardana “Som vilatortins” (música de Manel Suñé, i text de Josep Suñé), que s’ha convertit en l’himne oficiós de la població.

Des de 1977, el diumenge posterior al Diumenge de Pasqua se celebra l’Aplec Caramellaire a Sant Julià. En la seva 40a edició (23 d’abril), l’Aplec comptarà amb la Coral la Vinya de Sants (Barcelona), la Societat Coral la Cuitora (La Llacuna), la Societat Coral La Lira (Sant Cugat del Vallès), el Cor Josep Anselm Clavé (Catalunya Nord) i dues corals locals (Caramelles del Roser i la Coral Cants i Rialles). Els seus cants, i més encara en una Diada tant assenyala com és Sant Jordi, seran un bon fi de festa a les celebracions tradicionals.

Els darrers anys, les caramelles estan obtenint importants reconeixements internacionals. El lliurament de les Creus de Sant 2016 i 2017 ha reconegut les caramelles de Sant Júlia de Vilatorta i Sant Martí de Tous respectivament.

Guillem Carreras. Abril ’17

Anuncis

En l’ull de qui mira

Deixa un comentari

La bona literatura ens fa creure que són ben tangibles aquelles històries únicament imaginades en els pensaments dels autors. Quan els lectors adoptem sentiment els personatges amb molta força, ens neguem a acceptar que són un simple producte de ficció. Passen a convertir-se en éssers reals, malgrat que no es puguin tocar, interpel·lar o sentir. Tot i que és poc habitual, la literatura sovint també ens proposa el joc contrari. O sigui, fer-nos creure que són mentida aquelles històries basades, com diria el ridícul pleonasme utilitzat en tantes pel·lícules, en “fets reals”.

Aquest és el cas del darrer llibre del polifacètic Lluís Prats: Merick, la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna Edicions, 2016). Un títol prou eloqüent per adonar-nos que les pàgines que llegirem a continuació respondran a la lògica despullada, esquemàtica, senzilla, dels contes infantils.

carey

És un error, des d’aquesta òptica, endinsar-nos en la història de Joseph Carey Merick (conegut popularment com l’home elefant, atesa la síndrome de Proteus i la neurofibromatosi que sofria) qüestionant-nos la veracitat d’allò que ens serà explicat. “És possible que una persona contínuament vilipendiada respongui amorosament als atacs dels seus botxins?”; “poden les persones no contaminar-se de l’esperit malèvol del qual són víctimes?”… Són preguntes que s’endevinen estrafolàries, si no absurdes.

Acabada la lectura del conte, havent llegit les vicissituds de Joseph Carey Merick, la terrible deformitat amb la qual el condemna el destí, el rebuig del pare, la mort prematura de la mare, l’ostracisme dels veïns, l’exhibició en espectacles públics com a objecte de por i mofa, el rebuig i exclusió constant de la gent que l’envolta, i un llarg etcètera que podríem omplir amb un miler de qualificatius sobre les misèries humanes, ens adonem que el títol no pot ser més encertat.

La dignitat, ens diu Lluís Prats, comença i acaba forçosament en un mateix. A diferència de la decència, subjecta als convencionalismes que la tribu accepta com a convenients, només la podem perdre i guanyar nosaltres mateixos. Josep Carey Merick és una persona digna perquè, malgrat les sonoroses bufetades amb què l’ha obsequiat la vida, segueix tenint una actitud noble, oberta de cor, gairebé podríem dir (en la millor de les accepcions) infantil.

En aquesta vida –li mormola la seva mare abans de deixar-lo sol– et trobarà tota mena de gent. N’hi haurà que sentiran pena per tu, a molts els pots arribar a fer fàstic. D’altres fugiran i alguns, pocs, t’estimaran. La gent a vegades riu; sovint plora; amb freqüència pateix; per desgràcia enveja; si pateix implora; quan no sap què fer resa; sovint renega; poc sovint perdona, i a voltes és cruel. A tots, sents? Es portin com es portin i facin el que facin vull que els tractis com si fossin jo mateixa. Mai deixis que la rancúnia faci un niu dins el teu cor”.

Cap altre fragment, sàviament reproduït en la contraportada del llibre, reprodueix millor la moral del llibre. En la terminologia psicològica, Merick és un heroi en la mesura que no s’impregna dels defectes dels seus consemblants. Precisament perquè la bondat incondicional és titllada en els millors casos com a ingenuïtat, i en els pitjors com a pura imbecil·litat, aquesta història pot qualificar-se com a meravellosa i veritable. La bondat, vol alertar-nos Lluís Prats, és tan essencial com excepcional. Que sigui poc comuna (meravellosa) no significa que no defineixi l’essència (veritable) de les persones.

Seguint les passes del príncep Mixkin, i a risc que també el tractin com a idiota, s’adona que la bellesa no es troba en les coses, sinó en l’ull de qui les mira. En un món dominat pels eslògans de màrqueting denigrant (“Som el que mengem”, “som el que llegim”, “som el que fem”, etcètera…), és una lliçó que convé recordar sovint.

Si no és viscuda, no és cultura

Deixa un comentari

La taula rodona Cultura i Cohesió social, celebrada el 22 de febrer a l’Orfeó Lleidatà, comptà amb  persones d’una gran vàlua acadèmica i professional: Carles Freixa (Catedràtic d’Antropologia Social per la Universitat de Lleida), Oriol Cendra (gestor cultural vinculat a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals) i Jaume Belló (professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida). Celebrada en el marc del cicle Diàlegs, aportà elements d’anàlisi molt interessants per explorar com es pot fomentar la implicació activa de la ciutadania en les expressions culturals.

Freixa va qüestionar alguns tòpics recurrents quan es reflexiona entorn la cultura com a eina d’inclusió social. “La cultura també pot ser un instrument de conflicte, pensat per posar de manifest les desigualtats socials i impedir que les interioritzem”. Especialitzat en cultures juvenils, destacà que algunes mostres culturals, com ara el hip hop o els graffitis al carrer, poden ser interpretades com a clars indicadors de desunió. En aquest sentit, denuncià les polítiques culturals que volen fomentar l’accés dels joves a la cultura amb l’objectiu d’inserir-los socialment. Molts joves considerats marginals, subratllà Freixa, ja practiquen les seves pròpies expressions culturals. Considerar que necessiten vies d’accés suposa incórrer en una actitud paternalista gens positiva .
orfeolleidata
Seguint aquest fil, Cendra apuntà que cal un canvi de paradigma general en les institucions, les associacions i la societat que deixi de concebre la cultura com un producte de consum. Quan es concep la cultura com a bé cultural, reflexionà, pot ser fàcilment instrumentalitzada per finalitats crematístiques: “Barcelona va fer un projecte de reordenació urbanística anomenat Fòrum de les Cultures”. Implicar les persones s’endevina com el factor clau. De la mateixa manera que incentivaríem prioritàriament la pràctica del futbol a l’assistència al Camp Nou, insistí Cendra, convé fomentar la pràctica cultural entre la ciutadania enlloc d’estimular únicament l’assistència d’actes o la compra de productes.

Un gir copernicà impossible, prosseguí Belló, si no s’abandona “una concepció catòlica de la societat segons la qual convé culturalitzar la gent. Trencar la idea que algunes persones són agents culturals i altres únicament exerceixen de receptors”. No entendre la cultura com quelcom susceptible de ser ensenyat o mostrat, i començar a comprendre que només té sentit de ser en la mesura que és compartida. Contràriament correm el risc de construir una societat formada per “analfabets funcionals”. Belló definí la il·legibilitat cultural  com la incapacitat de moltes persones (especialment adolescents) que, malgrat saber llegir, són incapaces de copsar el contingut d’una novel·la o obra teatral.

Retornar la cultura a les persones
Com revertir aquests diagnòstics pessimistes? Com aconseguir que la ciutadania s’impliqui activament en les expressions culturals? “Com a nació sense Estat, Catalunya ha vehiculat la democratització social des de l’associacionisme”, reflexionà Freixa. Així mateix, defensà que la cultura està excessivament institucionalitzada, immersa en un triple procés de museïtzació, mediatització i professionalització que l’ha allunyat de la gent. Per implicar culturalment la ciutadania, és necessari traslladar la inversió actualment destinada en programadors a millorar els equipaments culturals. Convé oblidar, en aquest camí, la interpretació de la Universitat com un agent de dinamització cultural. “Cultura i educació no són sinònims”, emfatitzà Freixa.

Serà complicat desprofessionalitzar la cultura, alertà Cendra, si administracions i ciutadania no redueixen les demandes de seguretat jurídica. Sempre que s’organitza una activitat, les administracions exigeixen conèixer prèviament qui se’n responsabilitza. Un coneixement que la ciutadania també reclama conèixer, a posteriori, quan considera que ha estat víctima d’un accident o greuge. En aquest context, les persones tendeixen a minimitzar els riscos i deixar que les iniciatives culturals recaiguin siguin presentades com a serveis públics, i no pas com a expressions amateurs de cultura popular. Cendrà es mostrà contundent: “els col·lectius de cultura popular no haurien de definir-se com associacionisme cultural, en contraposició a l’associacionisme social. Aquesta compartimentació reforça la percepció que la cultura com un simple entreteniment lúdic, talment fos un objecte desvinculat de condicionants”. Cendra apuntà que fins i tot les iniciatives més senzilles, com ara les Jornades de Memòria Oral, poden ser molt útils per reforçar una visió de la cultura que tingui les persones com a protagonistes.

Incloure persones en risc d’exclusió social a través de la cultura no pot ser considerat com un acte de beneficència. Des del moment que es potencia la lliure creació de tots els participants, defensà Belló, milloren les seves aptituds comunicatives. Les administracions públiques no han de limitar-se a servir productes culturals pel gaudi immediat, sinó promoure l’interès en la participació cultural.  Quan la cultura no és viscuda, no pot considerar-se cultura.

El cicle Diàlegs està organitzat per l’Orfeó Lleidatà, Òmnium Lleida-Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Coordinadora d’ONGD i Altres Moviments Solidaris de Lleida.

Guillem Carreras. Febrer ’17

Ferran Goliadkin Mateu

Deixa un comentari

És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

goliadkin

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadent per ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.

Els altres Pastorets

Deixa un comentari

La celebració del centenari dels Pastorets de Folch i Torres (1916 – 2016) ha demostrat la gran acceptació que l’obra del dramaturg barceloní segueix gaudint entre els grups de teatre amateur català. Entre les raons que els filòlegs esgrimeixen per explicar aquest èxit, s’acostuma a destacar la capacitat de Folch i Torres per crear un text amè, lúdic i  apte per tots els públics.  Un caràcter amè i còmic que ha robat el cor de quatre generacions de catalanes. Cent anys més tard, Els Pastorets o l’Adveniment de l’infant Jesús segueix engrescant grups teatrals i omplint platees.

No són pocs, tanmateix, els municipis que representen altres textos dels Pastorets. Segons dades de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, l’any 1916 ja es troben documentades 28 obres de temàtica similar. Una xifra que s’enfilarà fins a la cinquantena l’any 1945, si bé cap de les noves versions aconseguí amenaçar l’hegemonia del text de Folch i Torres.

ametllademerola

Frederic Soler “Pitarra” és el dramaturg més reconegut que va atrevir-se a crear-ne una versió: El bressol de Jesús, o en Garrofa i en Pallanga (1891). Feia molts segles que els entremesos pastorils havien estat expulsats de les esglésies, i més de cent-cinquanta anys que es representaven en castellà. Malgrat que l’obra de Pitarra no estigué exempta de polèmica, considerada poc canònica respecte els valors teològics, fou el text de referència durant 30 anys. Pitarra no només escrivia una versió dels Pastorets en llengua catalana, sinó que augmentava el nivell literari de les obres anteriors. El carismàtic actor Enric Borràs, en el paper de Satanàs, aconseguí popularitzar el text. Actualment, El bressol de Jesús segueix representant-se a Molins de Rei (1895), Berga (1900) i Sant Quirze de Besora (1901).

Quan Ramon Pàmies va escriure L’estel de Natzaret (1891) només tenia disset anys.  Segons Xavier Fàbregas,  probablement el millor crític teatral català de la segona meitat del segle XX, és l’autor que millor ha escrit els diàlegs entre Sant Miquel i Satanàs. Tot i que habitualment es vincula la representació de L’estel de Natzaret a Mataró, on impliquen més de 300 actors i incorporaven destacats efectes escènics, l’obra s’interpreta a diversos barris i municipis: Calella de Palafrugell, La Palma de Cervelló, Sarrià, Vilassar de Mar, el Poble Nou…

L’obra moderna més reeixida és La flor de Nadal (1954), que porta l’autoria de Francesc d’Assís Picas (lletra) i Josep Conangla (música). Malgrat la seva contemporaneïtat, manté el clàssic esquema tripartit de les representacions dels Pastorets: l’escenificació del naixement de l’infant Jesús, l’enfrontament entre Satanàs i Sant Miquel, i la representació costumista de la vida de les classes humils rurals. Tan Picas com Conangla, naturals d’Ametlla de Merola, imprimiren a l’obra un caràcter genuí  de la publicació. L’any 2007, la Generalitat va reconèixer l’Associació Cultural Esplai (fundada el 1878) amb la Creu de Sant Jordi. Des de 1980, Pals acompanya el municipi bergadà  com els únics municipis catalans que interpreten aquesta obra.

A part de les obres citades, n’existeixen moltes altres: El misteri de Nadal (Girona), El primer Nadal dels Pastors, Els Pastorets de Nadal, etcètera. Podeu consultar totes les obres dels Pastorets conegudes seguint aquest enllaç.

Guillem Carreras. Gener ’17

Associació Aurembiaix: “Els mites de la cultura popular són perillosos”

Deixa un comentari

Pau Plana i Robert Querol parlen sense subterfugis. Des de l’Associació Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix (Lleida), han defensat una concepció dinàmica i canviant del patrimoni festiu català. Totes les expressions tradicionals evolucionen, argumenten, i les qualificades com a tradicionals no són una excepció. Reivindiquen que l’objectiu de les expressions culturals és crear elements d’identitat en una comunitat, independentment dels segles, dècades o anys que portin celebrant-se. Les expressions culturals tenen un pedigrí especial, no ho neguen; tanmateix, no volen caure en la temptació de fer passar bou per bèstia grossa, i assimilar sense proves que totes les celebracions tenen un origen remot.  

aurembiaix
Deixeu-me començar per l’anècdota. Com sorgeix aquest nom: Associació de Cultura Popular i Tradicional AUREMBIAIX? 
Robert Querol.- Aurembiaix és el nom d’una comtessa d’Urgell, coetània de Jaume I. De fet, les males llengües afirmen que van ser amants. Un soci de l’associació va proposar aquest nom, i la resta de membres el va aprovar. És un nom molt comú en les terres lleidatanes, sobretot vora Balaguer.

Recentment, el Departament de Cultura va organitzar una xerrada per parlar sobre la gestió de les Cases de Festa i els Centres d’Interpretació. Quin funcionament seguiu al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida? 
Pau Plana.- La gestió del Centre Cultura Popular i Tradicional de Lleida és compartida entre l’Ajuntament de Lleida i Aurembiaix. Quan Aurembiaix va demana un espai per desenvolupar un reguitzell d’iniciatives relacionades amb la cultura popular, la regidora de Cultura va cedir aquest (2012). Vam firmar un conveni segons el qual l’Ajuntament s’ocupa del manteniment de la infraestructura, i nosaltres ens comprometíem a dinamitzar-lo.

R. Q.- Des de llavors hem organitzat i coordinat un fotimer d’activitats. Malgrat que no es tracta d’un centre cívic, perquè no disposa de personal ni un horari fix, hem obert el centre a altres associacions: grallers, grups de músiques tradicionals, associacions que preparen el seguici, etcètera. Com més moviment hi hagi, molt millor. Especialment en l’àmbit musical, que va focalitzar la nostra atenció els primers anys d’existència, hem fet una feina molt important. Hem assessorat conjunts de grallers o ministrers, els hem permès trobar nou repertori més lligat al país.

La història d’Aurembiaix, tanmateix, és molt anterior. 
P.P.- Des que vam constituir-nos l’any 2001, sempre hem mantingut una bona relació amb l’Ajuntament. Hem intentat coordinar-nos en l’organització de les Festes, especialment el seguici de la Festa Major, si bé incidint en moltes altres. Sempre hem participat de forma prepositiva en la regeneració d’una nova concepció festiva. Hem treballat molt en la recerca: perquè les festes siguin de gran qualitat, han d’estar ben documentades.

R.Q.- I també hem impulsat nou repertori festiu. El Ball dels cavallets és un bon exemple. Els cavallets eren uns elements genuïnament lleidatans que no tenien ball propi. Juntament amb l’Esbart Sícoris, vam proposar a l’Ajuntament de crear-lo. Vam tardar dos anys (2006-08), però actualment estan plenament consolidats.

Una de les voluntats del Centre de CPTL és crear xarxa entre tots els grups que participen de la cultura popular lleidatana. 
R.Q.- La intenció hi és… (riures) En el cicle Diàlegs culturals hem convidat gent que parlés sobre temàtiques molt variades: diables, castells, pessebrisme… Moltes vegades, lamentablement, costa trobar llaços entre diferents grups. És complicat fer entendre que és possible treballar en projectes comuns. Hi ha petits àmbits on es fan avenços, com ara el seguici, però segueix existint aquesta mancança.

P.P.- Si haguéssim de radiografiar les institucions que vetllen per la cultura popular a Lleida, hauríem de dibuixar tres vèrtexs: els serveis tècnics de la Regidora de Cultura, La Casa dels Gegants de Festa, i el CTPL. Resumidament, podríem dir que l’Ajuntament organitza i dóna suport a moltes activitats i la Casa dels Gegants exerceix com a centre expositiu dels elements festius. De facto, nosaltres fem d’intermediari entre aquestes dues parcel·les. No ens limitem a dotar de contingut els elements festius; volem aprofitar aquests coneixements per dinamitzar les celebracions.

Quina repercussió ha tingut la vostra feina, en aquest aspecte? 
P.P.- Com abans deia en Robert, hem aconseguit traslladar les recerques a peu de carrer. El Ball de cavallets que esmentàvem és un exemple, però no pas l’únic. En aquest sentit, l’intent més reeixit ha estat la recuperació del ball de moros i cristians.

R.Q.- A nivell més teòric, l’investigador Ramon Fontova va publicar el llibre Les representacions festives a Lleida (1700 – 1975). Es tracta d’un treball molt potent, fruit d’una gran recerca arxivística, que caldria traslladar millor a les entitats de cultura popular. També hem col·laborat amb la Revista Arts del Centre de Belles Arts de Lleida, o altres revistes interessades en cultura popular de Lleida o altres comarques de Ponent. Moltes vegades, la cultura popular està assentada sobre mites que ningú ha contrastat. Per això és tan necessària la difusió d’aquests treballs científics.

Sovint, aquestes recerques hauran trencat creences molt assentades en la població. 
P.P.- Un dels grans mites de Lleida és el marraco. Contra la creença popular, és un invent del segle XX. Per a moltes persones, aquest descobriment és una catàstrofe, però nosaltres ho vivim com un fet il·lusionant. Hem de felicitar-nos: un element festiu del segle XX ha aconseguit consolidar-se absolutament entre la població. Actualment és una icona lleidatana. Què més volem?

R.Q.- Sembla que un element perdi importància si no té 500 anys d’antiguitat. Creiem que es tracta d’una concepció errònia. Els lleidatans no vindran a les festes populars simplement dient-los-hi que fa molts anys que se celebren; ho faran si comproven que la qualitat del vestuari, la música, les danses, etcètera, és alta.

En el darrer Canemàs, ens vam fer ressò de l’article “Balls de bastons, balls de diables, moros i cristians i les noces de Ramon Berenguer IV”. En aquest treball, Pau, desmuntaves la creença que la primera expressió de balls de bastons va celebrar-se a Lleida l’any 1150. 
P.P.- Sí, la creença que els balls de bastons se celebren en el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella (1151) va fer fortuna gràcies a Amades. Ell va arribar aquesta conclusió a partir d’una font indirecta i llunyana: la interpretació d’una interpretació d’una interpretació. Evidentment, aquelles expressions culturals que han estat documentades molts segles enrere tenen un pedigrí especial. Tanmateix, hem d’exigir que les datacions es demostrin documentalment.

R.Q.- L’essencialisme és perillós. Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps. A l’Associació Aurembiaix, pensem que les versions històriques, encara que no siguin historicistes, són un camí a explorar.

En l’àmbit de les infraestructures, es parla de Lleida-Pirineus com un epítet indissociable. En l’àmbit de la cultura popular hi ha gaire relació entre Lleida i les comarques? 
R.Q.- Històricament, Lleida no ha volgut exercir gaire influència sobre aquestes comarques. A diferència de Barcelona, Girona o Tarragona, que conviuen amb altres ciutats poblades, la segona ciutat més nombrosa de la demarcació de Lleida voreja els 15.000 habitants. Per això Lleida ha renunciat ha exercir de capitalitat. No s’hi ha esforçat en la mesura que cap població podia qüestionar-la. En l’àmbit de la cultura popular, la situació és semblant. Les comarques lleidatanes funcionen autònomament.

P.P.- De fet, durant molt temps, el referent de cultura popular a nivell de difusió a la demarcació de Lleida han estat els carranquers de Cervera. Ells foren innovadors en l’ús de les xarxes socials com a eina de difusió. Certament, la realitat de Lleida és molt diferent que la de Solsona, o aquesta no s’assembla gens la dels Pirineus. Dit això, crec que podríem fer més esforços per avançar en aquells projectes que ens interessen a tots.

Aprofitant que arriben els reis, acabem l’entrevista amb un desig. Com us agradaria que fos el Centre Popular i Tradicional de Lleida d’aquí 10 anys?
P.P.- No m’agradaria ser malinterpretat, però desitjaria que el 2026 aquesta entrevista no se’ns fes a nosaltres. Segur que nosaltres seguirem participant-hi, però seria positiu que nova gent tirés del carro i aconseguís fer créixer el Centre. Actualment, hi ha la percepció que Lleida no ha documentat el seu patrimoni festiu tan bé com altres terres. Jo crec que no estem tan lluny, i m’agradaria que aquesta tendència es confirmés els propers anys.

R.Q.- Ens agradaria acabar de culminar alguns dels projectes que tenim ideats, com ara el Centre de Documentació o una Biblioteca de consulta. I sobretot, ens encantaria que el CPTL es quedés petit. Seria un bon símptoma que la cultura popular lleidatana té una bona salut.

Guillem Carreras. Desembre ’16

Eugeni Casanova: “Desenses de milers de gitanos parlen català a França”

Deixa un comentari

En un món cada vegada més dominat pels registres, les dades, estadístiques i gràfics, s’agraeix que encara existeixen periodistes aventurers, capaços de realitzar un extens treball de camp, invertint moltíssimes hores en la recerca d’una realitat que la societat desconeix. Aquest és el cas d’Eugeni Casanova (Lleida, 1958), una persona de verb fàcil, gest inquiet i curiositat insaciable. Ens reunim per parlar sobre Els gitanos catalans a França (Pagès Editors, 2016), l’ampliació d’una tesi doctoral que ha permès conèixer una realitat sorprenent: milers de gitanos parlen català a França des de fa dos-cents anys, i al Principat ningú en sabia res.

casanova

El teu estudi ha deixat perplex moltes persones. Com vas descobrir que hi havia una potent comunitat gitana catalanoparlant a França?
Ho vaig descobrir en una trobada a Les Saint-Marie-de-la-Mer.  Es tracta d’una peregrinació que fan tots els gitanos d’Europa en aquest poble de la Provença, a la desembocadura del Loira. Hi anava per cobrir una notícia periodística, i no m’esperava pas trobar-me gitanos de Montpeller, Lió, Montpeller, Lió, Niça, Bordeus, Tarascó, etcètera, que parlessin català. La meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que els seus jaios [avis] ja estaven instal·lats en aquestes ciutats. Com que ningú havia estudiat la seva existència, vaig haver de preguntar als gitanos que coneixia a Perpinyà si existien catalanoparlants escampats a França. I ells m’ho van confirmar.

Com vas encarar la realització d’una tesi doctoral en la qual pràcticament no hi havia bibliografia?
Vaig decidir que havia d’extreure la informació sense intermediaris. Tan senzill com agafar el cotxe i fer quilòmetres. A partir dels comentaris dels mateixos gitanos, anava a una o altra banda. Quan ja feia mesos que estava investigant, vaig començar a tenir amb contacte amb els aumôniers (almoiners), que són els representants que té cada bisbat de l’església catòlica francesa per comunicar-se amb els gitanos. També em va ser de gran ajuda poder contactar amb l’església evangèlica Vie et Lumière, l’organització encarregada d’organitzar el culte a totes les comunitats gitanes de França. Des d’aquest moment, va ser molt més senzill delimitar l’àmbit geogràfic on es movien i conèixer els seus costums.

Quants gitanos catalonaparlants hi ha arreu de França?
Jo he localitzat 160 comunitats. La quantitat exacta de parlants és impossible de definir, perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer estadístiques de grups ètnics. Parlant amb ells mateixos, així com les onegés que treballen en la seva escolarització, he deduït que n’hi ha desenes de milers: aproximadament 5000 a Montpeller; 6000 al Burdelès,; 2000 a Niça; 2500  a Carcassona; 1000 a Narbona; a Lió un altre miler…

Ells sempre diuen que no els hi agrada gaire el fred. Prefereixen quedar-se al sud. El límit nord es trobaria en una línia que va de Grenoble a Bordeus passant per Lió, Clermont d’Albèrnia, Llemotges i Angulema. També n’hi ha uns quants, tanmateix, a París i al Departament Nord.

Tenen consciència d’esdevenir una comunitat lingüísticament diferenciada?
Els gitanos no es poden concebre individualment. Són molts conscients dels seus vincles familiars i de formar part d’una comunitat. Per aquest motiu han pogut preservar la seva llengua i els seus costums. Quan els hi preguntes com s’identifiquen, no tenen cap dubte. “Jo sóc un gitano català”, responen. Parlar català els identifica com a grup, els diferencia dels gitanos espanyols, dels francesos, dels rom, dels manuixos, dels sinte… Per altra banda, també és veritat que molts d’ells desconeixen què és “Catalunya” o què significa ser català. De fet, defineixen el seu llenguatge com a “parlar gitano”.

En què es caracteritza el parlar dels gitanos catalans de França?
La majoria de gitanos parlen el català de Perpinyà, que no es pot equiparar directament amb el rossellonès. De fet, els jaios més vells de Perpinyà parlen un dialecte semblant a l’empordanès. Jean-Paul Escudero va fer la tesi doctoral sobre el parlar dels gitanos de Perpinyà, i va concloure que es tracta d’un dialecte nou. Un híbrid entre el català central, el rossellonès i algunes paraules pròpies. No és un català circumscrit a cap zona geogràfica, sinó característic de la comunitat gitana. Com que la majoria de gitanos es van establir a França partint de Perpinyà, aquesta ciutat va fer d’element d’estandardització.

En la meva recerca, tanmateix, he descobert comunitats que no estan influenciades pel parlar de Perpinyà. Al centre-sud de França (Saint-Gaudens, Montauvan…) s’hi troba gent parlant un català que barreja el dialecte nord-occidental i l’aragonès. De fet, els orígens d’aquests catalans és anterior al dels gitanos que comencen a establir-se a Perpinyà a finals del segle XVIII. Es tracta d’un dialecte nou que fins ara no coneixíem. Els filòlegs haurien d’estudiar-ho.

Estem parlant de les migracions. Quins han estat els vincles històrics entre les comunitats gitanes residents a França i Catalunya?
El contacte entre els paios catalans i els gitanos francesos ha estat nul, però no així la relació entre els gitanos catalanoparlants a banda i banda dels Pirineus. Tots els gitanos de Gràcia tenen parents a França, i els visiten contínuament en casaments i festejos. Fa trenta anys, un amic meu va estar en cinquanta casaments de gitanos al sud de França, i en tots parlaven català. Si algú s’hi hagués fixat, el meu estudi no causaria tanta sorpresa ara. Tanmateix, ningú ha interactuat amb la comunitat gitana.

Malgrat que defineixen la seva llengua com a parlar gitano, reivindiquen la seva catalanitat?
Als gitanos els agrada ser relacionats amb Catalunya, sobretot per destruir el mite que provenen d’Egipte. La paraula egipciano va passar al català com a “gitano” i posteriorment al francès gitan. Ara mateix són coneguts així, i no pas com a bohemians, la seva terra nadiua. En aquest sentit, la meva presència els va resultar molt satisfactòria. Dit això, les comunitats gitanes viuen la catalanitat de forma espontània: ni se n’amaguen ni ho reivindiquen.

El jove cantant Kendji Girac sí que ha reivindicat la seva catalanitat públicament. És un cas paradigmàtic entre les noves generacions?
Personalment, crec que es tracta d’un cas aïllat. Sí que és veritat, tanmateix, que és el primer gran músic que ho reivindica. Manitas de plata, que havia estat considerat una de les millors guitarres flamenques a nivell mundial, va actuar amb aquest nom artístic en castellà. Podríem dir el mateix dels Gipsy Kings, el grup més internacional de França. Entre ells parlen català, però cap de les lletres l’usa. En aquest sentit, cal reconèixer els gestos de Girac, que ha gravat el seu darrer videoclip a Barcelona i va voler-se adreçar al llavors primer ministre Manuel Valls en català.

Existeix cap institució, ni que sigui petita, que vetlli per la preservació de la llengua?
En conec pocs casos,  i només a nivell local. Tinc referència que a Besiers i a Agde hi ha associacions que promouen l’escolarització dels gitanos catalans. Són l’excepció. La gran majoria de persones són analfabetes i acostumen a viure al marge de la societat. De fet, si haguessin estat educats per l’escola francesa, probablement ja estarien assimilats. El millor exemple el trobem a la Catalunya Nord. Segons la mentalitat jacobina dels francesos, no parlar l’idioma autòcton dificulta la integració.

Abans feies esment de l’exprimer ministre Manuel Valls. Com han influït les seves polítiques en la vida de les comunitats gitanes?
Valls no s’ha ocupat d’aquest col·lectiu. De fet, teòricament, en la mesura que tots els ciutadans són considerats francesos i està prohibit parlar de comunitats ètniques, ni tan sols existeixen. A la pràctica, la gent que hi conviu es troba en una situació molt difícil: volen escolaritzar la comunitat gitana, però no en poden fer esment. La llei francesa no té present que els gitanos viuen en una cultura molt marcada. Mentre giren d’esquena a aquesta realitat, i els segueixin anomenant gens du voyage (gent del viatge), serà impossible que el govern intervingui en aspectes fonamentals de la seva vida, com ara l’escolarització.
De retruc, la teva recerca probablement ha servit per avaluar la supervivència de l’occità a la Catalunya Nord.
M’he interessat a buscar gitanos que el sabessin parlar, i només he trobat alguns jaios que en tenen nocions. Fa trenta o quaranta anys treballaven en zones rurals, on l’occità es va mantenir més temps, i encara en guarden el record. Tanmateix, l’occità és una llengua completament eradicada arreu de França, i també entre la comunitat gitana. Des del segle XVIII, quan van desaparèixer els gitanos originals que provenien de Bohèmia, cap comunitat el parla.

Acabem parlant del futur. Quin recorregut t’agradaria que tingués la teva recerca?
Em faria il·lusió que aquesta comunitat tingués contacte amb els seus orígens. Hi ha moltes recerques que es poden fer. Jo he fet una tesi doctoral en extensió, sense aprofundir en molts temes: estudis locals, sobre el parlar d’aquest col·lectiu, la lògica de les migracions, els costums i creences…

A tots els Estats de la Corona d’Aragó es van dictar un fotimer de lleis per expulsar o bé assimilar les poblacions gitanes. Que aquestes lleis es publiquessin cada deu o quinze anys demostra que van seguir presents entre nosaltres. A diferència dels jueus o els musulmans, els gitanos van prosperar en un context molt advers. Estudiar els gitanos catalans a França seria una bonic homenatge a tota aquella gent.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Older Entries

%d bloggers like this: