Sí!, nerviós, molt, espantosament nerviós he estat i sóc; però, per què diuen que sóc boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. Sobretot, jo tenia el sentit de l’oïda molt fi. Jo he oït totes les coses del cel i la terra. He oït moltes coses de l’infern. Què doncs, sóc boig? Atenció! I observeu amb quina bona salut, amb quina calma jo us puc contar tota la història.

És impossible de dir com la idea va penetrar primerament dins el meu cervell; però una vegada concebuda, m’obsedí dia i nit. Objecte, no n’hi havia cap. Passió, no n’hi havia gens. Jo l’estimava, el vellet. No m’havia fet mai cap tort. No m’havia insultat mai. Del seu or, jo no en tenia cap cobejança. Jo crec que era el seu ull! Sí, era això! Tenia l’ull d’un voltor, un ull blau pàl3lid amb un tel a sobre. Cada vegada que queia damunt meu, les sangs se’m glaçaven; i així, gradualment—molt gradualment—, jo em vaig ficar al cap de llevar la vida al bon vellet i així alliberar-m’he de l’ull per sempre.

Ara, aquest és el quid. Vosaltres m’imagineu boig. Els boigs no saben res de res. Però caldria que haguéssiu vist amb quin seny jo procedia, amb quina precaució, amb quina previsió, amb quina dissimulació em vaig posar a l’obra! Jo mai no havia estat tan amable amb el vell com tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo girava la balda de la seva porta i l’obria—oh, tan delicadament! I aleshores, quan ja havia fet una obertura suficient per al meu cap, introduïa una llanterna sorda, ben tancada, ben tancada, que no traslluís gens la llum, i aleshores passava el cap. Oh, hauríeu rigut de veure amb quina traça el passava! El movia a poc a poc, molt, molt a poc a poc, de manera de no torbar el son del vell. M’estava una hora per a passar tot el cap per l’obertura, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Ah, un boig hauria estat tan prudent? I aleshores, quan el meu cap estava ja ben dins la cambra, obria la llanterna amb precaució—oh amb quina precaució (perquè les frontisses grinyolaven)—, l’obria imperceptible perquè un fil de llum caigués sobre l’ull del voltor. I això jo ho he fet durant set llargues nits—cada nit a mitjanit en punt—, però trobava l’ull sempre clos; i així fou impossible de realitzar l’obra; perquè no era pas el vell qui em vexava, sinó el seu Mal Ull. I cada matí, quan el dia apuntava, jo entrava ardidament dins la cambra i li enraonava coratjosament, anomenant-lo pel nom en un to cordial i informant-me de com havia passat la nit. Així vosaltres veieu que hauria estat un vell ben perspicaç, en veritat, si hagués sospitat que cada nit, a les dotze en punt, jo l’espiava mentre dormia.

La vuitena nit, encara vaig ésser més caut en obrir la porta. La minutera d’un rellotge es mou més de pressa que no ho feia la meva mà. Mai, abans d’aquella nit, jo no havia sentit tota l’extensió de les meves facultats, de la meva sagacitat. Jo podia amb prou feines contenir les meves sensacions de triomf. Pensar que jo era allí, obrint la porta, de mica en mica, i que ell ni somiava les meves accions o els meus pensaments secrets! A aquesta idea vaig amollar una rialleta, i potser em va sentir, perquè es bellugà sobtadament dins el llit com si es despertés. Ara podríeu pensar que jo em vaig fer enrera doncs no. La seva cambra era negra com la pega amb l’espessa foscor (perquè els finestrons estaven curosament tancats, per por dels lladres) i així, jo sabent que ell no podia veure que s’obria la porta, vaig continuar empenyent-la més i més.

Tenia el cap part endins i ja anava a obrir la llanterna, quan el meu polze relliscà damunt la tanca de llauna, i el vell s’incorporà bruscament en el seu llit cridant: “Qui hi ha aquí?”

Vaig restar completament immòbil i sense dir res. Durant una hora sencera no vaig moure un sol múscul, i mentrestant no vaig sentir que es tornés a ajeure. S’estava sempre assegut al llit, parant l’orella; talment com jo havia fet, nits i nits, escoltant els rellotges de la mort dins la paret.

Però vet aquí que vaig sentir un lleu gemec i vaig reconèixer que era el gemec d’un terror mortal. No el so baix i ofegat que puja del fons de tot de l’ànima sobrecargada d’espant. Jo coneixia bé el so. Més d’una nit, a mitjanit en punt, quan tot el món dormia, havia brollat de dins del meu propi pit, aprofundint, amb el seu eco espaventós, els terrors que em treballaven. Jo dic que el coneixia bé. Coneixia allò que el vell sentia i tenia pietat d’ell, encara que me’n rigués dins el meu cor. Jo sabia que ell havia estat jaient despert des de la primera remor lleu, quan s’havia regirat dins el llit. Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a si mateix: “—No és res, sinó el vent dins la xemeneia; no és més que un ratolí que travessa el trespol”, o bé: “—És simplement que ha fet un sol xerric”. Si, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils. Totes inútils; perquè la Mort, que se li acostava, havia passat davant d’ell amb la seva ombra negra., i embolicat la víctima. I era la fúnebre influència de l’ombra desapercebuda que li feia sentir—encara que no veiés ni oís res—, sentir la presència del meu cap dins la cambra.

Quan vaig haver esperat una llarga estona, molt pacientment, sense sentir que s’ajagués, vaig resoldre’m a obrir una petita, una molt, molt petita escletxa a la llanterna. La vaig obrir, doncs—no podeu imaginar que furtivament, furtivament—fins que per últim, un sol raig esblaimat, com el fil d’una aranya, es precipità per l’escletxa i caigué de ple damunt l’ull del voltor.

Estava obert—obert de bat a bat—, i el furor em creixia de mirar-me’l. El veia amb una netedat perfecta, tot ell d’un blau entelat i amb un vel repugnant damunt que em glaçava el moll dins els ossos; però jo no podia veure sinó això de la cara o de la persona del vell; perquè havia apuntat el raig, com per instint, precisament sobre l’indret maleït.

¿I no us he dit jo que ai`xo que malpreneu per bogeria no és sinó una superagudesa dels sentits? Ara, jo us ho dic, arribà a les meves orelles un so baix, sord, freqüent, com el que un rellotge fa embolicat dins el cotó. Vaig conèixer ben bé aquell so, també. Era el batec del cor del vellet. Això va fer créixer la meva fúria, com el batement d’un timbal exaspera el coratge del soldat.

 

Però em vaig contenir encara i vaig restar quiet. A penes alenava. Tenia la llanterna immòbil. M’esforçava tan com podia a mantenir el raig sobre l’ull. Mentrestant, l’infernal batement del cor creixia. Es feia més i més ràpid, més i més fort a cada instant. El terror del vell devia ésser extrem! Es feia, dic, més i més fort a cada moment! Em seguiu bé? Us he dit que sóc nerviós; així sóc. I ara, a l’hora morta de la nit, enmig de l’espaventós silenci d’aquella vella casa, un soroll tan estany va moure dins meu un irresistible terror. Durant uns quants minuts més em vaig refrenar i em vaig estar quiet. Però el batement esdevenia més fort i més fort! Jo pensava que el cor anava a esclatar. I ara una nova angúnia s’apoderà de mi: el so podia ésser sentit per algun veí! L’hora del vell avia arribat. Amb un gran udol vaig obrir bruscament la llanterna i vaig saltar dins la cambra. Ell xisclà una vegada, una sola vegada. En un instant jo l’havia tirat sobre el trespol i trabucava damunt d’ell la pesantor del llit. Aleshores vaig somriure amb alegria, de trobar la meva obra tan avançada. Però, durant molts minuts, el cor seguia batent amb un so apagat. Això, amb tot, no m’amoïnà; no se sentiria pas a través de la paret. Per últim cessà. El vell era mort. Vaig tornar a aixecar el llit, vaig examinar el cor. Sí, era ert, mort i ert. Vaig posar la mà sobre el cor i la hi vaig mantenir durant uns quants minuts. No hi havia cap pulsació. Era mort i ert. El seu ull ja no em turmentaria més.

Si encara em creieu boig, ja no m’ho creureu més quan us descriure les sàvies precaucions que vaig prendre per dissimular el cos. La nit avançava i vaig treballar vivament, però en silenci. Primer de tot vaig desmembrar el cadàver. Vaig tallar el cap, els braços i les cames.

Després vaig aixecar tres posts del trespol de la cambra i ho vaig dipositar tot entre les llates. Després vaig tornar a col·locar les fustes tan hàbilment, tan destrament, que cap ull humà—ni el d’ell—no hi hauria pogut descobrir res mal deixat. No hi havia res a rentar—ni brutícia de cap mena—ni una taca de sang que fos. Jo havia estat massa llest per a això. Un cubell s’ho havia endut tot, ha!, ha!

Quan jo havia posat fi a aquests treballs, eren les quatre, encara tan fosc com a mitjanit. Quan la campana tocava l’hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig baixar a obrir-la amb el cor lleuger, perquè què havia de témer jo ara? Entraren tres homes, que es presentaren amb una perfecta suavitat, com a inspectors de policia. Un xiscle havia estat sentit per un veí durant la nit; això havia despertat sospites d’algun mal cop; s’havia transmès una denúncia al despatx de la policia, i ells (els inspectors) havien estat delegats per fer l’escorcoll.

Jo vaig somriure, perquè, què havia de témer? Vaig donar la benvinguda a aquells senyors. El xiscle, vaig dir, l’havia fet jo somiant. El vellet, vaig afegir, era de viatge al camp. Vaig acompanyar els visitants per tota la casa. Els vaig invitar a cercar, a cercar bé. Per fi els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus tresors, segurs, intactes. En l’entusiasme de la meva confiança, vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar que reposessin allí de llurs fatigues, mentre jo mateix, amb la folla audàcia del meu triomf, posava el meu seient al mateix indret sota el qual reposava el cos de la víctima.

Els inspectors estaven satisfets. Les meves maneres els havien convençuts. Jo em trobava singularment a pler. Es van asseure i xerraren de coses familiars a les quals jo responia jovialment. Però, al cap de poc, vaig sentir que empal·lidia i desitjava que se n’anessin. El cap em feia mal, i em semblava com si les orelles em fessin cruc-cruc; però encara ells seien i encara xerraven. El cruc-cruc es va fer més distint: persistia i es feia cada vegada més distint; jo enraonava més desimboltament per alliberar-me d’aquella sensació; però ella persistia i guanyava en decisió, fins que, per últim, vaig descobrir que aquell soroll no era dins les meves orelles.

 

No hi havia dubte que llavors em vaig tornar molt pàl·lid; però jo enraonava amb més fluència i aixecant més la veu. El so augmentava sempre, què hi podia jo fer? Era un so baix, sord, freqüent, molt com el que un rellotge fa embolicat dins el cotó. Jo panteixava, però els inspectors no el sentien. Jo enraonava més de pressa, amb més vehemència; però el soroll creixia incessantment. Em vaig aixecar i discutia sobre foteses, en un diapasó molt alt i amb una gesticulació violenta; però el soroll creixia incessantment. Perquè no se’n volien anar? Vaig amidar el trespol d’ací i d’allà a grans gambades, com furiós per les observacions dels meus contradictors; però el soroll creixia incessantment. Oh Déu!, què hi podia jo fer? Jo escumejava, rabiava, renegava! Agitava la cadira en la qual havia estat seient, i la feia carrisquejar damunt del trespol, però el soroll ho dominava tot i creixia contínuament. Es feia més fort, més fort, més fort! I sempre els homes xerraven, feien broma i somreien. Era possible que no ho sentissin? Déu totpoderós! No, no! Ho sentien!, sospitaven!, sabien!, feien mofa del meu horror!, això vaig creure i això crec. Però qualsevol cosa valia més que aquella angúnia! Qualsevol cosa era més tolerable que aquella derisió! Jo ja no podia sofrir més aquells somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o morir! I ara—encara!—escolteu! més fort, més fort!, més fort!

 

“ Miserables!”, vaig vociferar, “no dissimuleu més! Confesso el fet! Arranqueu aquestes posts! Aquí, aquí! És el batec del seu cor repugnant!”

Advertisements