Als peus dels Alps, prop de Locarno, a l’alta Itàlia, hi havia, propietat d’un marquès, un castell molt antic, que encara avui, rònec i en ruïnes, es pot veure quan hom baixa del sant Gotard. Era un castell amb grans i espaioses cambres, en una de les quals la marquesa havia fet posar un jaç de palla, una vegada que recollí, perquè li féu pena, una dona vella i malalta que havia trucat a la porta del castell demanant caritat. El marquès, que tornava d’una cacera, entrà per casualitat en aquesta cambra, on manà indignat que s’alcés del racó on ella jeia i que es posés darrera de l’estufa. La dona, que s’havia aixecat, s’arrossegà amb les crosses pel terra llenegós, relliscà i es ferí greument l’espinada, de manera que, després d’aconseguir d’aixecar-se amb feines i treballs i de travessar la cambra, tal com li havien ordenat, s’aclofà darrera l’estufa, planyent-se i gemegant, i morí.

 

Al cap de molts anys, en un moment en què el marquès, a causa de la guerra i d’una mala anyada, es trobava en una situació econòmica crítica, es presentà un cavaller florentí que estava disposat a comprar-li el castell. El marquès, molt interessat a arribar a un acord en aquest negoci, encarregà a la seva dona hostatjar el foraster en la cambra abans esmentada que havia romàs buida i que havien fet arreglar i embellir esplèndidament. Però quin no fou el desconcert dels hostes quan, a mitjanit, el cavaller, pàl·lid i trasbalsat, els anà a buscar, bo i jurant pel més sagrat que en aquella cambra hi havia fantasmes, que alguna cosa, impossible de copsar amb els ulls, fent una fressa com de palla trepitjada, s’havia aixecat en un racó i havia travessat l’habitació a passos lents i vacil·lants, però perfectament perceptibles, i s’havia aclofat, planyent-se i gemegant, darrera de l’estufa.

 

El marquès, espantat, sense saber ben bé per què, es rigué del cavaller fingint una gran serenitat i li manifestà que tot seguit es llevaria per passar la nit en companyia d’ell en aquella cambra. Però el cavaller li suplicà que li permetés de passar la nit en una butaca de la seva habitació, i, al matí, féu enganxar els cavalls, s’acomiadà i partí tot seguit.

 

Aquest incident, que provocà una impressió enorme, dissuadí molts possibles compradors, cosa força desagradable per al marquès; i com que, d’altra banda, s’escampà entre el servei de la casa el rumor estrany i incomprensible que, quan tocaven les dotze de la nit, se sentien passos en aquella cambra, el marquès, per acabar d’una vegada amb aquella història, decidí comprovar per ell mateix, la nit següent, què passava en realitat. Vet aquí, doncs, que al capvespre, es féu parar el llit a la cambra, per dir-ho així, visitada i esperà sense dormir que toquessin les dotze. Però, quin no fou el seu esglai quan, en efecte, amb les campanades de l’hora dels espectres, sentí la fressa inexplicable; era com si algú s’aixequés d’un jaç de palla i la fes cruixir, travessés la cambra i s’aclofés darrera de l’estufa, amb sospirs i ranera. Quan l’endemà al matí el marquès baixà de l’habitació, la seva muller li preguntà com havia anat la recerca; i quan ell, llançant llambregades plenes d’incertesa i espant entorn seu i després de tancar la porta amb forrellat, li confirmà que la brama de l’espectre era veritat, tota ella tremolà, com no havia fet mai abans, i li pregà, abans que s’escampés la notícia, que procedís encara una altra vegada i, ara, en companyia d’ella i amb sang freda, a un examen dels fets. Però l’endemà a la nit els dos marquesos, així com un fidel criat que s’havien endut amb ells, sentiren efectivament la mateixa fressa inexplicable i fantasmagòrica; i només les ganes incontenibles de desempallegar-se de castell al preu que fos, els donà, davant de llur criat, prou forces per a ofegar l’espant que s’havia apoderat d’ells i per a explicar l’incident per alguna causa fortuïta i sense cap importància que ells ja acabarien per descobrir. El vespre del tercer dia, quan els dos marquesos, per tal de treure l’entrellat d’aquest afer, pujaren l’escala que duia a la cambra maleïda, per casualitat es trobaren davant de la porta amb el gos, que algú devia haver desfermat; de manera que tots dos, sense preguntar-se gaire el perquè, potser amb la secreta intenció de tenir a prop, a més d’ells, encara un altre ésser vivent, es ficaren a l’habitació amb el gos i tot. Quan tocaren les onze, marit i muller, amb dues espelmes damunt la taula, la marquesa vestida de cap a peus, el marquès amb l’espasa i la pistola, que havia tret de l’armari, al seu costat, s’assegueren cadascun al seu llit; mentre maldaven per trobar un tema de conversa que no acabava de reeixir, el gos s’ajagué al mig de l’habitació, cargolat amb el sota la cua, i s’adormí. Llavors, al punt de la mitjanit, es tornà a sentir aquella fressa esgarrifosa; algú, que cap ull d’home no podia veure, s’aixecà sobre unes crosses al fons de la cambra, al racó; hom sentí la palla que cruixia sota el seu pes; amb el primer pas: clic!, clac!, el gos es despertà, s’alçà d’un bot, amb les orelles dretes, es posà a roncar com si algú se li acostés i fugí reculant cap a l’estufa. En veure això, la marquesa es precipità, amb els cabells eriçats, fora de la cambra, mentre el marquès, brandant l’espasa, cridava: “Qui hi ha?” i, com que ningú no li respongué, es posà com un boig a donar cops a l’aire en totes direccions. Ella es féu enganxar els cavalls, decidida a anar-se’n, sense pensar-s’ho dues vegades, cap a la ciutat. Però abans i tot d’haver tingut temps d’arreplegar quatre coses i de travessar el portal, veié com per totes bandes el castell s’esvorava en flamarades. El marquès, enfollit de l’espant, havia agafat la torxa i ell mateix, cansat de viure, havia calat foc als quatre costats de l’edifici, el qual, teginat com era, s’abrandà com esca. Fou endebades que lla envià gent a salvar el desgraciat; aquest ja havia trobat la mort de la manera més calamitosa, i encara avui reposen, recollits pels camperols, els blancs ossos del marquès en el racó de la cambra d’on havia ordenat que s’aixequés la mendicant de Locarno.

Anuncis