Potser us sorprendrà que digui això, pel fet que sóc adherit a Solidaritat i he demanat activament el vot per ells, però estic força satisfet dels resultats d’aquestes eleccions. A continuació, començaré a desgranar les dades que al meu entendre són més importants.

CONSIDERACIONS GENERALS

  • Les enquestes es van equivocar rotundament. Curiosament, el CEO és la que més va fallar, tot i tenir una mostra més gran (2500 entrevistes). Les enquestes de molts mitjans tenien una mostra de 800 persones per tota Catalunya, de les quals poc més de 400 afirmava què votaria. No sé com els mitjans tenien la decència de presentar els resultats si en algunes províncies obtenien la resposta de menys de 100 persones.

Afegitó 1:  Catalunya sofreix un greu dèficit democràtic respecte els seus mitjans escrits. La subvenció condicionada polititza els editorials i els articles que podem llegir en els grans rotatius (LV, Ara, Punt/Avui, etc.) Cada dia em farà menys llàstima—mots encreuats a banda—si desapareixen els diaris físics.

Afegitó 2: Encara que es fessin bé, i fossin fiables, s’haurien de prohibir les enquestes. Condicionen el vot i provoquen un vot més estratègic que ideològic. Els ciutadans hauríem de votar ignorant la força potencial de la candidatura que donem suport.

  • Destacaria també la diferència entre el sondeig realitzat a TV3 (mostra de 30.000 persones) i els resultats finals. L’augment dels partits contraris al referèndum (PSOE, PP, C’s) ha estat notable. Això em fa pensar, i em preocupa, que cada vegada existeix més vot ocult a Catalunya. Un mal símptoma, si significa que la gent es sent estigmatitzada per votar alguns partits. (Parcialment, aquesta tendència també pot explicar el gran biaix de les enquestes)
  • Els partits establishment (CiU, PP, PSOE) han perdut 19 escons, i per primera vegada en la història del Parlament no sumen majoria qualificada (més de 2/3, o sigui, 90 escons). Aquesta tendència a favor dels partits petits, tanmateix, és perfectament reversible. CiU ha perdut 12 escons obtenint només 90.000 vots menys, i PSOE ha perdut 8 escons obtenint només 50.000 vots menys. Catalunya, tanmateix, ha demostrat ser un país molt plural.
  • No crec deixar-me endur pels meus desigs si dic que aquestes eleccions no han afeblit el procés sobiranista. És veritat que el bloc sobiranista (CiU, ERC, IC-V, CUP) ha augmentat només un escó respecte la darrera legislatura. Per altra banda, hem de considerar dos factors:

1)      Dins aquest bloc ha guanyat força l’independentisme nítid (de 14 a 24 escons). Per altra banda, el catalanisme moderat, representat en CiU, s’ha presentat amb una proposta més “radical”: l’Estat propi (sense definir però sense deixar deixar de suggerir que seria un Estat independent, com cridaven els seus militants en els mítings). En qualsevol cas, respecte les eleccions del 2010, els partidaris d’un referèndum al marge d’Espanya han passat de 14  escons a 87.

2)      Que s’obtinguin els mateixos escons—respecte la declaració del Parlament del Setembre de 2012 sobre l’autodeterminació—amb un 10% més de participació reforça el procés. Analitzar els vots, enlloc dels escons, reforça aquesta hipòtesi. Els partits sobiranistes han obtingut 345.000 suports més que el 2010, mentre els partits contraris a l’autodeterminació només 192.000 vots més. La diferència entre els dos blocs és de 800.000 vots. (He inclòs en aquest anàlisi, els vots als partits no parlamentaris. RCat (2010), SI (2012), PxC i UPyD (2010, 2012).

Afegitó 1: També es cert que l’ambigüitat d’IC-V—EUiA i CiU respecte la naturalesa de la consulta ens obliga a relativitzar aquestes dades (almenys des d’una òptica independentista).

Afegitó 2: Sembla que el bloc sobiranista hagi fracassat perquè Convergència (interessadament) ha relacionat la sort del procés amb els seus propis resultats. Afortunadament, ara ens hem assegurat que totes les veus del país—també l’esquerra socialista (CUP)—podran intervenir en aquest procés.

  • Polarització. Els partits obertament independentistes (ERC, SI, CUP), com afirmava, han augmentat 10 escons (de 14 a 24) i 300.000 vots. Els partits obertament espanyolistes(PP, C’s, PxC, UPyD) han augmentat 7 escons (de 21 a 28) i 235.000 vots.
  • Eix ideològic. L’esquerra alternativa (ERC, IC-V, CUP) augmenta 17 escons. Comptabilitzant el PSOE, el guany és de 9 escons (48 a 57). Una dada poc esmentada, degut a la transcendència que ha adquirit el procés sobiranista: El tripartit torna a sumar més que CiU (54 a 50). Ja sé que és impossible, però us imagineu que tornen a pactar? Tornant a la realitat: la dreta ha obtingut una majoria absoluta justa (69 escons).

ANÀLISI DELS PARTITS

CiU. Caldrà analitzar quin perfil de votants ha donat suport a Convergència. No crec que hagin estat les retallades el què ha restat suports a la llista de Duran i Mas. Al capdavall, només han obtingut 90.000 vots menys (i el PP, governant a Espanya des de fa un any, ha sumat 85.000 electors més). Dins el partit, s’albira una lluita per interpretar aquesta “decepció relativa” que han sofert. Unió defensarà que l’accent en el discurs sobiranista ha donat vots a ERC (l’independentisme clàssic) allunyant-ne el “votant moderat”, diran. Alguns dirigents de CDC—la Rahola ja anava en aquest sentit—defensaran que les declaracions i la trajectòria de Duran expliquen aquesta fuga cap als republicans.

Entenc que CiU volgués amagar el partit i destacar el líder. L’obra de govern que ha fet no es pot valorar positivament en cap aspecte. Tanmateix, crec que aquesta campanya tan personalista—s’ha qualificat, i amb raó, com a messiànica—ha espantat moltes persones a l’hora de votar-los.

Personalment, juntament amb l’entrada de les CUP, és el motiu més gran d’alegria que he tingut en aquestes eleccions: el govern de les retallades ha estat castigat. L’independentisme és un projecte de futur que no pot servir d’escut per justificar les polítiques neoliberals del present. L’estalada no pot amagar les retallades perquè precisament volem construir un Estat nou perquè les classes populars puguin viure millor.

ERC. Han escollit un candidat que agrada a la gent, i transmet renovació respecte l’etapa del tripartit. Han sabut recollir vots de totes bandes. Els indecisos que sospitaven que SI i les CUP no entrarien, el votant que no es refiava de Convergència en el procés independentista, i el votant moderat catalanista que s’ha sentit traït per el PSC. Ara tenen una responsabilitat històrica. Personalment, després de l’experiència del tripartit i els resultats del 2010, no crec que tinguin ganes d’ entrar en cap govern. L’ànima nacionalista i l’ànima socialdemòcrata del partit poden entrar en conflicte. Fins on podrà cedir cadascuna? Retallades a canvi de consulta? Caldrà estar amatents. Molta sort per ells perquè no gestionaran una situació fàcil.

PSC. Cometran un greu error si es mostren satisfets amb els 20 diputats (i ser la segona força en suports populars) que han tret. És cert que les enquestes auguraven una baixada més accentuada. Per altra banda, la comparativa històrica és irrefutable. 8 escons menys que els seus pitjors resultats, i només un 14% d’intenció de vot directe. Que Pere Navarro (pressumiblement) hagi salvat el cap, és dolent per el PSC. Caldrà veure si abandonen les mitges tintes en l’eix nacional, o segueixen perdent vots per totes bandes (catalanistes a ERC, espanyolistes a C’s). Crec que serà molt complicat que remunti resultats mentre el PSOE segueixi en aquesta decadència ideològica, destinat a esdevenir el PASOK espanyol.

Afegitó: El PSOE era el partit que millor representava i cohesionava l’Estat de les autonomies. En les 3 nacionalitats històriques, té 56 escons dels 285 possibles. 1 de cada 5. Una xifra espectacular si considerem que fa només 3 anys manava a Galícia, Euskadi i Catalunya.

PP. M’han sorprès els seus resultats. Pensava que tindrien menys representació, considerant els seus excessos en una campanya alarmista, i les retallades del govern espanyol. Segurament el debat nacional ha afavorit el seu ascens. Sincerament, em costa explicar-lo. Destacar la grolleria que suposa portar 1.000 interventors espanyols, i intentar canviar les butlletes d’altres formacions per augmentar el número de vots nuls.

IC-V. EUiA. Han capitalitzat l’oposició a les retallades, com va quedar palès en el debat de TV3. Crec que la indefinició en l’eix nacional els hi ha restat suports, tot i que és comprensible (el seu electoral es mostra pràcticament dividit al 50% respecte un hipotètic vot en un referèndum independentista). Tenen un problema estructural anomenat ruralitat. No tenen estructura en la Catalunya profunda, des d’on se’ls veu amb recel, i on se’ls titlla (encertadament o no) de pijoprogres. Mentre no corregeixin aquesta mancança, i obtinguin uns millors resultats fora de l’àrea metropolitana, serà díficil que facin us salt quantitatiu important. Crec que seguiran movent-se en aquesta forquilla entre els 8 i els 15 escons. De la mateixa manera que el debat nacional tensarà les relacions entre CDC i UDC, caldrà veure com afecta la relació Iniciativa—EuiA (ja tenses per l’eix ideològic).

C’s. Ha sabut concentrar tot el vot anti—catalanista. Crec que la indefinició ideològica, a llarg termini, els hi farà perdre suports (tot i que van entrar al 2006 i han augmentat per 2’6 els seus resultats sense deixar clar per on es mouen). Sobretot perquè també s’accentuarà una polarització en l’eix ideològic. Amb menor o major presència, han aconseguit implementar-se en tot el país.  Albert Rivera és un bon orador, però utilitza una arguments molt simples i fal·laços. Em sap greu, pel bé democràtic, que tinguin tant suport. Estratègicament, han amagat la seva faceta més dura durant aquesta campanya, reforçant la idea que representen la tercera via entre els “que trenquen i els que no volen tocar res: nosaltres reformem”. Cal reconèixer l’encert que els hi ha suposat aquest discurs. Ens esperen quatre anys de molta vanitat.   

CUP. Una sorpresa relativa. Veient els actes de campanya, s’olorava que entrarien al Parlament. Tàcticament, han fet molta bona campanya. Han aconseguit que l’esquerra socialista—habitualment poc inclinada a les posicions independentistes—votés una força que ho és de forma nítida. Estic segur que ho faran molt bé aquesta legislatura. Com és normal, existeixen algunes incògnites: quina serà la relació que mantindran, si existeix, amb EUiA? Amb quina urgència presentaran les seves propostes independentistes? Com articularan la connexió amb els moviments socials? Són coses que anirem veient, però segur que sabran solucionar. El meu consell, com adherit a Solidaritat: que no es pensin que la presència mediàtica serà gaire, ni que els hi assegura uns millors resultats per les següents eleccions. Per altra banda, les CUP són menys vulnerables a l’apagada mediàtica en la mesura que tenen una estructura interna més àmplia, i repartida en el territori, que Solidaritat. Espero que no defalleixin en el seu discurs d’uns Països Catalans units!

Solidaritat. Intuïa que Solidaritat no entraria—tenia una minsa esperança per Girona—, si bé he de confessar que esperava que obtindria el suport de més votants. Crec que, en línies generals, s’ha fet bona feina aquests dos anys. Trepitjar molt el territori, iniciar moltes campanyes socials (contra les preferents, per l’escola en català, per la supressió dels peatges, etc.), però no ha sabut crear-se un espai propi. Segurament Solidaritat s’havia de posicionar més nítidament com un partit d’esquerres. Per altra banda, SI no ha gaudit dels dos mitjans bàsics per transmetre informació en la ciutadania (presència en els mitjans, i com afirmava abans, pes al territori). C’s només té mitjans, i ha sortit. Les CUP només tenen una tradició municipalista, i han sortit. Solidaritat no tenia res.

Per altra banda, tot i no tenir un espai sociològic definit, crec que era el projecte més seriós i rigorós per assolir la independència. Lògicament, crec que SI es mereixia representació (del contrari, hagués abandonat el partit abans de les eleccions). Crec que l’apagada mediàtica que ha sofert no es deu al seu tarannà radicalment independentista, sinó a la denúncia dels entramats entre dirigents públics i empreses privades (La Caixa—CiU, cas de les motxilles, etc.)  Aspecte negatiu de cara al seu futur: no té ni pes al territori, ni mitjans de comunicació afins, ni un espai sociològic definit. La seva viabilitat política és complicada. Aspecte positiu de cara al seu futur: degut a la política de no endeutament amb entitats financeres, no deu crèdits a ningú. Això assegura que no s’integraran—almenys no de forma forçada—en els poders fàctics que han denunciat aquests anys. No passarà com el PI o Reagrupament, en què els seus líders han acabat abraçant la mamella convergent per sobreviure.

Guillem Carreras. Novembre 2012

Advertisements