Somnis. Pors. Cruïlles. Indecisions. Dubtes. Sensacions a flors de pell. La vida és molt difícil. Què faig? Per on tiro? I si m’equivoco? Perquè tot és tan bonic? Perquè tot és tan complicat? 

9 d’Octubre 1911.– Si arribés als quaranta anys, probablement em casaria amb una fadrinarda que tingués les dents de dalt cap enfora, lleugerament descobertes pel llavi superior. A la senyoreta K., que estigué a parís i a Londres, les dents superiors del mig li cavalquen com les cames quan els genolls només s’encreuen a mitges. Però no tinc gaires probabilitats d’arribar als quaranta. N’és un senyal, per exemple, aquesta tibantor que sovint sento a la part esquerra del cap. És com un toc de lepra per dins, i quan el vull examinar fent abstracció de les molèsties que em causa, em fa el mateix efecte que si contemplés el crani seccionat d’un llibre de text, o la dissecció quasi indolora en un cos viu on el bisturí una mica fred i pudent s’atura sovint, torna a començar, hi reposa tranquil·lament i va separant teixits prims com un tel de ceba que són a frec de zones cerebrals en plena activitat.

Somni de la nit passada. Aquest matí encara no hi trobava la gràcia, llevat d’una petita escena còmica amb dos punts de vista oposats que, a part d’haver oblidat, m’ha produït aquella estranya complaença que deixen els somnis.

Caminava—no sé si en Max ja era allà quan ha començat—a través d’una filera de cases, a l’altura del primer o del segon, com quan es passa d’un vagó a l’altre del tren. Caminava molt de pressa, potser perquè en alguns moments la casa amenaçava esfondrar-se i, llavors, havia d’afanyar-me. Les portes que hi havia entre casa i casa no em cridaren l’atenció, hi havia una immensa corrua d’habitacions i, a pesar d’això, no solament remarcava les diferències d’un pis a l’altre, sinó també d’una casa a l’altra. És possible que les habitacions per on passa només hi hagués llits. Encara conservo el record d’un llit típic que es troba a la meva esquena, adossat a una paret fosca o potser bruta, tal vegada inclinada com les de les golfes, amb la roba que s’aixeca com un tendal i una vànova—no res, una roba ordinària—que, masegada pels peus del qui hi ha dormit, penja en forma de paperina cap per avall. Com que em sentia avergonyit de travessar a aquelles hores les habitacions on encara jeia molta gent, caminava de puntetes i fent grosses gambades, amb la qual cosa esperava fer-los veure que m’hi obligaven i que jo procurava de no destorbar-los amb el meu trepig, és a dir, que era cm si no hi passés. Per aquesta raó no vaig girar el cap ni un sol cop a la mateixa habitació i només hi vaig veure el que hi havia a mà dreta i que donava al carrer o el que, de la banda esquerra, mirava cap a la paret del fons.

Sovint aquell enfilall de pisos era interromput per bordells, però els travessava de pressa—per bé que aparentment eren els bordells allò que m’havia fet prendre aquell camí—, de tal manera que únicament vaig remarcar que existien. Així i tot, l’última habitació d’aquells pisos era un altre bordell, i m’hi vaig quedar. La paret que hi havia enfront de la porta per on vaig entrar, o sigui l’última paret de la fila de cases, era o bé de vidre o bé esbotzada, i si hagués continuat caminant hauria caigut daltabaix. De tota manera és més probable que fos esbotzada, perquè les prostitutes jeien contra el bordó del terra. Només en vaig distingir dues, a terra, a l’una li penjava el cap en l’aire. A l’esquerra hi havia una paret sòlida; per contra, la paret de la dreta no era sencera i s’hi veia el pati de baix, encara que no del tot, i una escala grisa i ruïnosa que us hi portava de replà en replà. La poca llum que hi havia a l’habitació em permeté de veure que el sostre era igual que el de les altres habitacions.

Jo em vaig fer, més que res, amb la prostituta del cap en l’ aire, en Max amb la que jeia a l’esquena d’aquesta. Li vaig palpar les cames i en vaig tenir prou estrenyent-li regularment les cuixes. Em delectava tant que em sorprengué no haver encara pagat res per un esbargiment dels més bonics. Estava convençut que jo (jo tot solet) entabanava el món. Llavors la prostituta, sense bellugar les cames, es redreçà de mig cos i se’m girà d’esquena. Esmaperdut, vaig veure-li l’esquena lacrada amb grossos cercles vermells, les vores dels quals, mig destenyides, allotjaven tot d’esquitxos vermells. Em vaig adonar llavors que tot el cos n’era ple, que amb els polzes havia tocat les taques que tenia a les cuixes, i que als dits restaven les partícules roges d’un segell de lacre esmicolat.

En fer-me enrera, vaig trobar-me entremig d’una gernació d’homes que, repenjats a la paret que donava a l’escala per on la gent anava i venia, semblaven esperar. Esperaven d’aquella manera que tenen els homes del camp d’aplegar-se a la plaça mercat el diumenge al matí. O sigui que era diumenge. Fou aquí on tingué lloc aquella escena còmica: un home, de qui jo i en Max teníem motius per estar espantats, se n’anà, més tard pujà l’escala, se m’acostà i, quan jo i en Max ens esperàvem esgarrifats qualsevol amenaça horrorosa, em féu una pregunta ridícula i ximple. Després, mentre m’estava dret per allà, vaig veure amoïnat que en Max seia a terra, d’esquena a mi sense cap mena de por, en algun racó de l’establiment, i que menjava una sopa de patates espessa de la qual emergien les patates com si fossin boles, sobretot una, que va aixafar dins la sopa amb la cullera, potser amb dues culleres, o potser només la hi rebolcava.

embolic

21 Juliol 1913.

Síntesi de tots els factors que parlen a favor i en contra del meu casament.

1.- Incapacitat de suportar la vida sol, que no vol pas dir incapacitat de viure sol; tot al contrari, és fins i tot improbable que m’avingui a viure amb algú, però sóc incapaç de suportar els embats de la meva pròpia vida, les exigències de la meva persona, l’escomesa del temps i l’edat, la concurrència del desig d’escriure, l’insomni, la proximitat de la follia—suportar tot això, en sóc incapaç. Naturalment, potser hi afegiria: la meva unió amb F. Farà que la meva existència sigui més resistent.

2.- Per a mi tot és motiu de reflexió. Qualsevol acudit d’una revista humorística, el record de Flaubert i de Grillparzer, la visió de les camises de dormir preparades damunt el llit dels meus pares, els matrimoni d’en Max. Ahir la meva germana va dir: “tota la gent casada (la que nosaltres coneixem) és feliç, no ho comprenc”; aquestes paraules em feren meditar, vaig tornar a sentir por.

3.- Necessito molta solitud. Tot el que he fet és únicament un èxit de la solitud.

4.- Odio tot allò que no està relacionat amb la literatura, les converses (àdhuc les que tenen a veure amb la literatura) m’avorreixen, m’avorreix fer visites, les penes i les alegries dels meus parents m’avorreixen fins al més íntim de l’ànima. Les converses minven la importància, la serietat i la veritat de tot allò que penso.

5.- La por del lligam, d’escolar-me a l’altra riba. Llavors ja no estaré mai sol.

6.- Davant de les meves germanes—sobretot temps enrera—sóc sovint una persona totalment diferent de la que sóc davant de l’altra gent. Agosarat, franc, puixant, sorprenent, emocionat com només ho sóc quan escric. Només que la meva dona m’ajudés a ésser així davant de tothom! Però això no seria en detriment de la literatura? Això sí que no, de cap manera!

7.- Sol, tal vegada m’arribaria de poder deixar la meva col·locació definitivament. Casat, mai no ho podré fer.

3 d’Agost.- Tot sol al pis de la meva germana. És més a prop del carrer que no pas la meva cambra. A part d’això és en un carreró una mica enretirat, per tant se sent més la xerrameca dels veïns que es reuneixen a la porta. També sento xiular. Altrament, una soledat total. Hi manca l’esposa desitjada que t’obri la porta. El casament s’hauria celebrat d’aquí un mes. Una frase punyent: Ja tens el que volies. Dret, oprimit dolorosament contra la paret, temorenc, abaixeu l’esguard per veure la mà opressora i, amb un dolor nou que fa oblidar l’antic, reconeixeu la pròpia mà que, deformada, un  sosté amb una força que mai no havia tingut per a dur a terme una feina ben feta. Alceu el cap, sentir el primer dolor de bell nou, fixeu altre cop l’esguard, i el balandreig no cessa.

Franz Kafka