Els altres Pastorets

Deixa un comentari

La celebració del centenari dels Pastorets de Folch i Torres (1916 – 2016) ha demostrat la gran acceptació que l’obra del dramaturg barceloní segueix gaudint entre els grups de teatre amateur català. Entre les raons que els filòlegs esgrimeixen per explicar aquest èxit, s’acostuma a destacar la capacitat de Folch i Torres per crear un text amè, lúdic i  apte per tots els públics.  Un caràcter amè i còmic que ha robat el cor de quatre generacions de catalanes. Cent anys més tard, Els Pastorets o l’Adveniment de l’infant Jesús segueix engrescant grups teatrals i omplint platees.

No són pocs, tanmateix, els municipis que representen altres textos dels Pastorets. Segons dades de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, l’any 1916 ja es troben documentades 28 obres de temàtica similar. Una xifra que s’enfilarà fins a la cinquantena l’any 1945, si bé cap de les noves versions aconseguí amenaçar l’hegemonia del text de Folch i Torres.

ametllademerola

Frederic Soler “Pitarra” és el dramaturg més reconegut que va atrevir-se a crear-ne una versió: El bressol de Jesús, o en Garrofa i en Pallanga (1891). Feia molts segles que els entremesos pastorils havien estat expulsats de les esglésies, i més de cent-cinquanta anys que es representaven en castellà. Malgrat que l’obra de Pitarra no estigué exempta de polèmica, considerada poc canònica respecte els valors teològics, fou el text de referència durant 30 anys. Pitarra no només escrivia una versió dels Pastorets en llengua catalana, sinó que augmentava el nivell literari de les obres anteriors. El carismàtic actor Enric Borràs, en el paper de Satanàs, aconseguí popularitzar el text. Actualment, El bressol de Jesús segueix representant-se a Molins de Rei (1895), Berga (1900) i Sant Quirze de Besora (1901).

Quan Ramon Pàmies va escriure L’estel de Natzaret (1891) només tenia disset anys.  Segons Xavier Fàbregas,  probablement el millor crític teatral català de la segona meitat del segle XX, és l’autor que millor ha escrit els diàlegs entre Sant Miquel i Satanàs. Tot i que habitualment es vincula la representació de L’estel de Natzaret a Mataró, on impliquen més de 300 actors i incorporaven destacats efectes escènics, l’obra s’interpreta a diversos barris i municipis: Calella de Palafrugell, La Palma de Cervelló, Sarrià, Vilassar de Mar, el Poble Nou…

L’obra moderna més reeixida és La flor de Nadal (1954), que porta l’autoria de Francesc d’Assís Picas (lletra) i Josep Conangla (música). Malgrat la seva contemporaneïtat, manté el clàssic esquema tripartit de les representacions dels Pastorets: l’escenificació del naixement de l’infant Jesús, l’enfrontament entre Satanàs i Sant Miquel, i la representació costumista de la vida de les classes humils rurals. Tan Picas com Conangla, naturals d’Ametlla de Merola, imprimiren a l’obra un caràcter genuí  de la publicació. L’any 2007, la Generalitat va reconèixer l’Associació Cultural Esplai (fundada el 1878) amb la Creu de Sant Jordi. Des de 1980, Pals acompanya el municipi bergadà  com els únics municipis catalans que interpreten aquesta obra.

A part de les obres citades, n’existeixen moltes altres: El misteri de Nadal (Girona), El primer Nadal dels Pastors, Els Pastorets de Nadal, etcètera. Podeu consultar totes les obres dels Pastorets conegudes seguint aquest enllaç.

Guillem Carreras. Gener ’17

Desfer encisos a Santa Coloma

Deixa un comentari

figa

A “Les bruixes catalanes”, Cels Gomis parla sobre els costums de les diferents poblacions catalans quan algú ofereix menjar en mal estat. 

“A Castelldans, fins les xiquetes petites, si troben res menjar, no s’ho mengen que no ho hagin senyat quatre vegades. Però a Santa Coloma de Queralt no ho senyen, sinó que llencen, ho tornen a collir i les parteixen en tres o quatre bocins per desfer l’encís. En aquest mateix lloc, per venjar-se d’aquell qui els ha donat un mal, agafen la roba que han portat mentre l’han tingut i la pengen en una estaca  una corda; després agafen un bastó i colpegen una bona estona la roba tan fort com poden, creient que d’aquesta manera tot el mal torna a la persona que els ha donat el que ells han paït. Per assegurar més la cura i la venjança, si aquella roba no els dol, després de ben assotada, la colguen en un pedregar fins que queda ben consumida”

 

 

Associació Aurembiaix: “Els mites de la cultura popular són perillosos”

Deixa un comentari

Pau Plana i Robert Querol parlen sense subterfugis. Des de l’Associació Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix (Lleida), han defensat una concepció dinàmica i canviant del patrimoni festiu català. Totes les expressions tradicionals evolucionen, argumenten, i les qualificades com a tradicionals no són una excepció. Reivindiquen que l’objectiu de les expressions culturals és crear elements d’identitat en una comunitat, independentment dels segles, dècades o anys que portin celebrant-se. Les expressions culturals tenen un pedigrí especial, no ho neguen; tanmateix, no volen caure en la temptació de fer passar bou per bèstia grossa, i assimilar sense proves que totes les celebracions tenen un origen remot.  

aurembiaix
Deixeu-me començar per l’anècdota. Com sorgeix aquest nom: Associació de Cultura Popular i Tradicional AUREMBIAIX? 
Robert Querol.- Aurembiaix és el nom d’una comtessa d’Urgell, coetània de Jaume I. De fet, les males llengües afirmen que van ser amants. Un soci de l’associació va proposar aquest nom, i la resta de membres el va aprovar. És un nom molt comú en les terres lleidatanes, sobretot vora Balaguer.

Recentment, el Departament de Cultura va organitzar una xerrada per parlar sobre la gestió de les Cases de Festa i els Centres d’Interpretació. Quin funcionament seguiu al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida? 
Pau Plana.- La gestió del Centre Cultura Popular i Tradicional de Lleida és compartida entre l’Ajuntament de Lleida i Aurembiaix. Quan Aurembiaix va demana un espai per desenvolupar un reguitzell d’iniciatives relacionades amb la cultura popular, la regidora de Cultura va cedir aquest (2012). Vam firmar un conveni segons el qual l’Ajuntament s’ocupa del manteniment de la infraestructura, i nosaltres ens comprometíem a dinamitzar-lo.

R. Q.- Des de llavors hem organitzat i coordinat un fotimer d’activitats. Malgrat que no es tracta d’un centre cívic, perquè no disposa de personal ni un horari fix, hem obert el centre a altres associacions: grallers, grups de músiques tradicionals, associacions que preparen el seguici, etcètera. Com més moviment hi hagi, molt millor. Especialment en l’àmbit musical, que va focalitzar la nostra atenció els primers anys d’existència, hem fet una feina molt important. Hem assessorat conjunts de grallers o ministrers, els hem permès trobar nou repertori més lligat al país.

La història d’Aurembiaix, tanmateix, és molt anterior. 
P.P.- Des que vam constituir-nos l’any 2001, sempre hem mantingut una bona relació amb l’Ajuntament. Hem intentat coordinar-nos en l’organització de les Festes, especialment el seguici de la Festa Major, si bé incidint en moltes altres. Sempre hem participat de forma prepositiva en la regeneració d’una nova concepció festiva. Hem treballat molt en la recerca: perquè les festes siguin de gran qualitat, han d’estar ben documentades.

R.Q.- I també hem impulsat nou repertori festiu. El Ball dels cavallets és un bon exemple. Els cavallets eren uns elements genuïnament lleidatans que no tenien ball propi. Juntament amb l’Esbart Sícoris, vam proposar a l’Ajuntament de crear-lo. Vam tardar dos anys (2006-08), però actualment estan plenament consolidats.

Una de les voluntats del Centre de CPTL és crear xarxa entre tots els grups que participen de la cultura popular lleidatana. 
R.Q.- La intenció hi és… (riures) En el cicle Diàlegs culturals hem convidat gent que parlés sobre temàtiques molt variades: diables, castells, pessebrisme… Moltes vegades, lamentablement, costa trobar llaços entre diferents grups. És complicat fer entendre que és possible treballar en projectes comuns. Hi ha petits àmbits on es fan avenços, com ara el seguici, però segueix existint aquesta mancança.

P.P.- Si haguéssim de radiografiar les institucions que vetllen per la cultura popular a Lleida, hauríem de dibuixar tres vèrtexs: els serveis tècnics de la Regidora de Cultura, La Casa dels Gegants de Festa, i el CTPL. Resumidament, podríem dir que l’Ajuntament organitza i dóna suport a moltes activitats i la Casa dels Gegants exerceix com a centre expositiu dels elements festius. De facto, nosaltres fem d’intermediari entre aquestes dues parcel·les. No ens limitem a dotar de contingut els elements festius; volem aprofitar aquests coneixements per dinamitzar les celebracions.

Quina repercussió ha tingut la vostra feina, en aquest aspecte? 
P.P.- Com abans deia en Robert, hem aconseguit traslladar les recerques a peu de carrer. El Ball de cavallets que esmentàvem és un exemple, però no pas l’únic. En aquest sentit, l’intent més reeixit ha estat la recuperació del ball de moros i cristians.

R.Q.- A nivell més teòric, l’investigador Ramon Fontova va publicar el llibre Les representacions festives a Lleida (1700 – 1975). Es tracta d’un treball molt potent, fruit d’una gran recerca arxivística, que caldria traslladar millor a les entitats de cultura popular. També hem col·laborat amb la Revista Arts del Centre de Belles Arts de Lleida, o altres revistes interessades en cultura popular de Lleida o altres comarques de Ponent. Moltes vegades, la cultura popular està assentada sobre mites que ningú ha contrastat. Per això és tan necessària la difusió d’aquests treballs científics.

Sovint, aquestes recerques hauran trencat creences molt assentades en la població. 
P.P.- Un dels grans mites de Lleida és el marraco. Contra la creença popular, és un invent del segle XX. Per a moltes persones, aquest descobriment és una catàstrofe, però nosaltres ho vivim com un fet il·lusionant. Hem de felicitar-nos: un element festiu del segle XX ha aconseguit consolidar-se absolutament entre la població. Actualment és una icona lleidatana. Què més volem?

R.Q.- Sembla que un element perdi importància si no té 500 anys d’antiguitat. Creiem que es tracta d’una concepció errònia. Els lleidatans no vindran a les festes populars simplement dient-los-hi que fa molts anys que se celebren; ho faran si comproven que la qualitat del vestuari, la música, les danses, etcètera, és alta.

En el darrer Canemàs, ens vam fer ressò de l’article “Balls de bastons, balls de diables, moros i cristians i les noces de Ramon Berenguer IV”. En aquest treball, Pau, desmuntaves la creença que la primera expressió de balls de bastons va celebrar-se a Lleida l’any 1150. 
P.P.- Sí, la creença que els balls de bastons se celebren en el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella (1151) va fer fortuna gràcies a Amades. Ell va arribar aquesta conclusió a partir d’una font indirecta i llunyana: la interpretació d’una interpretació d’una interpretació. Evidentment, aquelles expressions culturals que han estat documentades molts segles enrere tenen un pedigrí especial. Tanmateix, hem d’exigir que les datacions es demostrin documentalment.

R.Q.- L’essencialisme és perillós. Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps. A l’Associació Aurembiaix, pensem que les versions històriques, encara que no siguin historicistes, són un camí a explorar.

En l’àmbit de les infraestructures, es parla de Lleida-Pirineus com un epítet indissociable. En l’àmbit de la cultura popular hi ha gaire relació entre Lleida i les comarques? 
R.Q.- Històricament, Lleida no ha volgut exercir gaire influència sobre aquestes comarques. A diferència de Barcelona, Girona o Tarragona, que conviuen amb altres ciutats poblades, la segona ciutat més nombrosa de la demarcació de Lleida voreja els 15.000 habitants. Per això Lleida ha renunciat ha exercir de capitalitat. No s’hi ha esforçat en la mesura que cap població podia qüestionar-la. En l’àmbit de la cultura popular, la situació és semblant. Les comarques lleidatanes funcionen autònomament.

P.P.- De fet, durant molt temps, el referent de cultura popular a nivell de difusió a la demarcació de Lleida han estat els carranquers de Cervera. Ells foren innovadors en l’ús de les xarxes socials com a eina de difusió. Certament, la realitat de Lleida és molt diferent que la de Solsona, o aquesta no s’assembla gens la dels Pirineus. Dit això, crec que podríem fer més esforços per avançar en aquells projectes que ens interessen a tots.

Aprofitant que arriben els reis, acabem l’entrevista amb un desig. Com us agradaria que fos el Centre Popular i Tradicional de Lleida d’aquí 10 anys?
P.P.- No m’agradaria ser malinterpretat, però desitjaria que el 2026 aquesta entrevista no se’ns fes a nosaltres. Segur que nosaltres seguirem participant-hi, però seria positiu que nova gent tirés del carro i aconseguís fer créixer el Centre. Actualment, hi ha la percepció que Lleida no ha documentat el seu patrimoni festiu tan bé com altres terres. Jo crec que no estem tan lluny, i m’agradaria que aquesta tendència es confirmés els propers anys.

R.Q.- Ens agradaria acabar de culminar alguns dels projectes que tenim ideats, com ara el Centre de Documentació o una Biblioteca de consulta. I sobretot, ens encantaria que el CPTL es quedés petit. Seria un bon símptoma que la cultura popular lleidatana té una bona salut.

Guillem Carreras. Desembre ’16

Eugeni Casanova: “Desenses de milers de gitanos parlen català a França”

Deixa un comentari

En un món cada vegada més dominat pels registres, les dades, estadístiques i gràfics, s’agraeix que encara existeixen periodistes aventurers, capaços de realitzar un extens treball de camp, invertint moltíssimes hores en la recerca d’una realitat que la societat desconeix. Aquest és el cas d’Eugeni Casanova (Lleida, 1958), una persona de verb fàcil, gest inquiet i curiositat insaciable. Ens reunim per parlar sobre Els gitanos catalans a França (Pagès Editors, 2016), l’ampliació d’una tesi doctoral que ha permès conèixer una realitat sorprenent: milers de gitanos parlen català a França des de fa dos-cents anys, i al Principat ningú en sabia res.

casanova

El teu estudi ha deixat perplex moltes persones. Com vas descobrir que hi havia una potent comunitat gitana catalanoparlant a França?
Ho vaig descobrir en una trobada a Les Saint-Marie-de-la-Mer.  Es tracta d’una peregrinació que fan tots els gitanos d’Europa en aquest poble de la Provença, a la desembocadura del Loira. Hi anava per cobrir una notícia periodística, i no m’esperava pas trobar-me gitanos de Montpeller, Lió, Montpeller, Lió, Niça, Bordeus, Tarascó, etcètera, que parlessin català. La meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que els seus jaios [avis] ja estaven instal·lats en aquestes ciutats. Com que ningú havia estudiat la seva existència, vaig haver de preguntar als gitanos que coneixia a Perpinyà si existien catalanoparlants escampats a França. I ells m’ho van confirmar.

Com vas encarar la realització d’una tesi doctoral en la qual pràcticament no hi havia bibliografia?
Vaig decidir que havia d’extreure la informació sense intermediaris. Tan senzill com agafar el cotxe i fer quilòmetres. A partir dels comentaris dels mateixos gitanos, anava a una o altra banda. Quan ja feia mesos que estava investigant, vaig començar a tenir amb contacte amb els aumôniers (almoiners), que són els representants que té cada bisbat de l’església catòlica francesa per comunicar-se amb els gitanos. També em va ser de gran ajuda poder contactar amb l’església evangèlica Vie et Lumière, l’organització encarregada d’organitzar el culte a totes les comunitats gitanes de França. Des d’aquest moment, va ser molt més senzill delimitar l’àmbit geogràfic on es movien i conèixer els seus costums.

Quants gitanos catalonaparlants hi ha arreu de França?
Jo he localitzat 160 comunitats. La quantitat exacta de parlants és impossible de definir, perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer estadístiques de grups ètnics. Parlant amb ells mateixos, així com les onegés que treballen en la seva escolarització, he deduït que n’hi ha desenes de milers: aproximadament 5000 a Montpeller; 6000 al Burdelès,; 2000 a Niça; 2500  a Carcassona; 1000 a Narbona; a Lió un altre miler…

Ells sempre diuen que no els hi agrada gaire el fred. Prefereixen quedar-se al sud. El límit nord es trobaria en una línia que va de Grenoble a Bordeus passant per Lió, Clermont d’Albèrnia, Llemotges i Angulema. També n’hi ha uns quants, tanmateix, a París i al Departament Nord.

Tenen consciència d’esdevenir una comunitat lingüísticament diferenciada?
Els gitanos no es poden concebre individualment. Són molts conscients dels seus vincles familiars i de formar part d’una comunitat. Per aquest motiu han pogut preservar la seva llengua i els seus costums. Quan els hi preguntes com s’identifiquen, no tenen cap dubte. “Jo sóc un gitano català”, responen. Parlar català els identifica com a grup, els diferencia dels gitanos espanyols, dels francesos, dels rom, dels manuixos, dels sinte… Per altra banda, també és veritat que molts d’ells desconeixen què és “Catalunya” o què significa ser català. De fet, defineixen el seu llenguatge com a “parlar gitano”.

En què es caracteritza el parlar dels gitanos catalans de França?
La majoria de gitanos parlen el català de Perpinyà, que no es pot equiparar directament amb el rossellonès. De fet, els jaios més vells de Perpinyà parlen un dialecte semblant a l’empordanès. Jean-Paul Escudero va fer la tesi doctoral sobre el parlar dels gitanos de Perpinyà, i va concloure que es tracta d’un dialecte nou. Un híbrid entre el català central, el rossellonès i algunes paraules pròpies. No és un català circumscrit a cap zona geogràfica, sinó característic de la comunitat gitana. Com que la majoria de gitanos es van establir a França partint de Perpinyà, aquesta ciutat va fer d’element d’estandardització.

En la meva recerca, tanmateix, he descobert comunitats que no estan influenciades pel parlar de Perpinyà. Al centre-sud de França (Saint-Gaudens, Montauvan…) s’hi troba gent parlant un català que barreja el dialecte nord-occidental i l’aragonès. De fet, els orígens d’aquests catalans és anterior al dels gitanos que comencen a establir-se a Perpinyà a finals del segle XVIII. Es tracta d’un dialecte nou que fins ara no coneixíem. Els filòlegs haurien d’estudiar-ho.

Estem parlant de les migracions. Quins han estat els vincles històrics entre les comunitats gitanes residents a França i Catalunya?
El contacte entre els paios catalans i els gitanos francesos ha estat nul, però no així la relació entre els gitanos catalanoparlants a banda i banda dels Pirineus. Tots els gitanos de Gràcia tenen parents a França, i els visiten contínuament en casaments i festejos. Fa trenta anys, un amic meu va estar en cinquanta casaments de gitanos al sud de França, i en tots parlaven català. Si algú s’hi hagués fixat, el meu estudi no causaria tanta sorpresa ara. Tanmateix, ningú ha interactuat amb la comunitat gitana.

Malgrat que defineixen la seva llengua com a parlar gitano, reivindiquen la seva catalanitat?
Als gitanos els agrada ser relacionats amb Catalunya, sobretot per destruir el mite que provenen d’Egipte. La paraula egipciano va passar al català com a “gitano” i posteriorment al francès gitan. Ara mateix són coneguts així, i no pas com a bohemians, la seva terra nadiua. En aquest sentit, la meva presència els va resultar molt satisfactòria. Dit això, les comunitats gitanes viuen la catalanitat de forma espontània: ni se n’amaguen ni ho reivindiquen.

El jove cantant Kendji Girac sí que ha reivindicat la seva catalanitat públicament. És un cas paradigmàtic entre les noves generacions?
Personalment, crec que es tracta d’un cas aïllat. Sí que és veritat, tanmateix, que és el primer gran músic que ho reivindica. Manitas de plata, que havia estat considerat una de les millors guitarres flamenques a nivell mundial, va actuar amb aquest nom artístic en castellà. Podríem dir el mateix dels Gipsy Kings, el grup més internacional de França. Entre ells parlen català, però cap de les lletres l’usa. En aquest sentit, cal reconèixer els gestos de Girac, que ha gravat el seu darrer videoclip a Barcelona i va voler-se adreçar al llavors primer ministre Manuel Valls en català.

Existeix cap institució, ni que sigui petita, que vetlli per la preservació de la llengua?
En conec pocs casos,  i només a nivell local. Tinc referència que a Besiers i a Agde hi ha associacions que promouen l’escolarització dels gitanos catalans. Són l’excepció. La gran majoria de persones són analfabetes i acostumen a viure al marge de la societat. De fet, si haguessin estat educats per l’escola francesa, probablement ja estarien assimilats. El millor exemple el trobem a la Catalunya Nord. Segons la mentalitat jacobina dels francesos, no parlar l’idioma autòcton dificulta la integració.

Abans feies esment de l’exprimer ministre Manuel Valls. Com han influït les seves polítiques en la vida de les comunitats gitanes?
Valls no s’ha ocupat d’aquest col·lectiu. De fet, teòricament, en la mesura que tots els ciutadans són considerats francesos i està prohibit parlar de comunitats ètniques, ni tan sols existeixen. A la pràctica, la gent que hi conviu es troba en una situació molt difícil: volen escolaritzar la comunitat gitana, però no en poden fer esment. La llei francesa no té present que els gitanos viuen en una cultura molt marcada. Mentre giren d’esquena a aquesta realitat, i els segueixin anomenant gens du voyage (gent del viatge), serà impossible que el govern intervingui en aspectes fonamentals de la seva vida, com ara l’escolarització.
De retruc, la teva recerca probablement ha servit per avaluar la supervivència de l’occità a la Catalunya Nord.
M’he interessat a buscar gitanos que el sabessin parlar, i només he trobat alguns jaios que en tenen nocions. Fa trenta o quaranta anys treballaven en zones rurals, on l’occità es va mantenir més temps, i encara en guarden el record. Tanmateix, l’occità és una llengua completament eradicada arreu de França, i també entre la comunitat gitana. Des del segle XVIII, quan van desaparèixer els gitanos originals que provenien de Bohèmia, cap comunitat el parla.

Acabem parlant del futur. Quin recorregut t’agradaria que tingués la teva recerca?
Em faria il·lusió que aquesta comunitat tingués contacte amb els seus orígens. Hi ha moltes recerques que es poden fer. Jo he fet una tesi doctoral en extensió, sense aprofundir en molts temes: estudis locals, sobre el parlar d’aquest col·lectiu, la lògica de les migracions, els costums i creences…

A tots els Estats de la Corona d’Aragó es van dictar un fotimer de lleis per expulsar o bé assimilar les poblacions gitanes. Que aquestes lleis es publiquessin cada deu o quinze anys demostra que van seguir presents entre nosaltres. A diferència dels jueus o els musulmans, els gitanos van prosperar en un context molt advers. Estudiar els gitanos catalans a França seria una bonic homenatge a tota aquella gent.

Guillem Carreras. Novembre ’16

El futur de les Cases de la Festa

Deixa un comentari

casa-de-la-festa

Centres d’estudis, locals culturals, museus, arxius, biblioteques, equipaments de diferent format que interpreten el patrimoni cultural immaterial… Catalunya gaudeix d’una extensa xarxa d’espais dedicats a l’anàlisi, preservació i difusió de la cultura catalana. La jornada “Cases de la Festa. Interpretar, emmagatzemar, compartir, difondre”,  organitzada el 24 de novembre per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme Cultural i Accions Culturals, ha estat convocada per reflexionar quin ús hem de fer de totes aquestes instal·lacions. La Troca-Centre de Cultura Popular i Tradicional de Granollers ha acollit aquest ric debat entorn tots els vessants del patrimoni festiu. Com gestionar el teixit associatiu de les Cases de la Festa? Quina vinculació han de tenir aquestes amb el seu entorn immediat per contribuir al seu desenvolupament? Com millorar el treball en xarxa per bastir models de coordinació més productius i eficients?

El senyor Lluís Puig ha donat la benvinguda ressaltant la gran importància que les Cases de la Festa han adquirit els darrers trenta anys: “L’explosió d’imatgeria festiva ha obligat a buscar nous espais de recuperació, recreació i reconversió”. El director general de cultura popular s’ha congratulat que aquesta multiplicació dels equipaments hagi estat extensiva a tot el país. “Malgrat que els centres d’interpretacions poden tenir casuístiques diferents –d’estudi, difusió, fàbriques de creació, museïtzacions…–, tots tenen un objectiu compartit: salvaguardar el patrimoni immaterial”. Puig ha destacat l’aptitud dels municipis petits identificant els seus elements més singulars per convertir-los en pols d’atenció turística-culturals. En aquest sentit, ha destacat l’increïble tasca realitzada per les Cases de la Festa com a vincle d’informació entre els ajuntaments i les entitats de cultura popular:  “aquest tipus de trobades són una bona oportunitat perquè tothom s’emporti i aporti coses; exerceixen de mecanisme d’aprenentatge entre els nous i els vells equipaments.

Radiografies dels Centres d’Interpretació i les Cases de la Festa.
El tècnic de cultura Oriol Cendra ha dividit la seva intervenció en l’avaluació dels Centres d’interpretació i les Cases de la Festa. Ha definit els primers com aquells “espais senzills consagrats a mostrar els objectes o suport material que participen en el ritu per afavorir la seva comprensió a diferents perfils de públics”. Cendra ha recomanat que incorporin els grups portadors de la tradició i que aquests participin activament en la seva programació. 120 dels 208 municipis que gaudeixen un Centre d’Interpretació tenen menys de 5000 habitants. La gran majoria (80%) es dediquen a la difusió del patrimoni natural; el percentatge restant es divideix entre els centres d’interpretació de patrimoni cultural immaterial (15%) i el patrimoni natural (5%).  El perfil dels centres d’interpretació es pot resumir en quatre conceptes: generen pocs ingressos, tenen pocs visitants, són molt barats i tenen dèficits molt petits. Tot i que estan majoritàriament encarats als serveis d’informació turística, només un 21% tenen vinculació amb museus.

Les Cases de la Festa casen molt bé amb la nova concepció del patrimoni cultural sorgida als anys 80. Aquest no es concep des d’una perspectiva rígida, estàtica i material, sinó com un organisme viu que convé transmetre i recrear. Entre les seves funcionalitats, destaquen l’allotjament d’entitats, la producció contínua d’esdeveniments, la promoció de formació i recerca etnològica, l’exposició i conservació patrimonial, i l’acolliment de serveis i activitats pedagògiques. Cendra ha clos la seva ponència denunciant l’assimilació directe que sovint realitzem entre “cultura creativa” i “professionalisme”. Les Cases de la Festa demostren que nous formats de difusió menys convencionals és possible.

Perquè el teixit associatiu vol les Cases de la Festa?
L’investigador Pau Plana ha moderat la primera de les taules rodones, que ha comptat amb les intervencions de Carles Lax (La Troca – Granollers), Carles Freixes (Quarto dels Gegants, Solsona), Xavier Cordomí (Casa dels Entremesos, Barcelona) i Xavier Miret (Seny Major, Cervera). Els quatre ponents han exposat els seus casos particulars amb la voluntat d’oferir els consells que l’experiència els hi han servit. Les intervencions han posat èmfasi en aspectes diferenciats de les Cases de la Festa: sinergies, objectius, organització i difusió.

Lax ha apuntat que la creació de les Cases de la Festa genera unes expectatives molt altes, difícilment dirigibles sense el guiatge de les entitats que l’hauran d’omplir. La planificació programàtica esdevé estèril si no ve secundada per un seguiment continuat del funcionament que les haurà de regir. Per altra banda, més enllà de qüestions metodològiques, o dels criteris de governança escollits per l’entitat responsable, és important definir inequívocament els objectius. Freixes ha apuntat la importància de tenir un marc de referència definit: “Els responsables d’ El quarto dels Gegants tenim clar que hem de preservar els valors identitaris solsonins, preservar el nostre patrimoni, i col·laborar en el desenvolupament econòmic i turístic del nostre poble”.

Cordomí ha subratllat la importància de disposar d’un organigrama que discerneixi el responsable de tots els àmbits de gestió. Les entitats que dinamitzen les Cases de la Festa, especialment si alberguen moltes associacions o reben una quantitat nombrosa de visitants, han de regir-se per uns criteris no purament estrictes. Paral·lelament, han de treballar perquè el percentatge de recursos propis, no provinents de les administracions públiques, sigui majoritari en el conjunt dels seus pressupostos.

Les dinàmiques sinèrgiques són imprescindibles per la creació de les Cases de la Festa. Una major coordinació entre les entitats, ha defensat Miret, permet crear una pressió sana envers l’Administració. Un “conflicte equilibrat” que impliqui el sector públic en la seva gestió, alliberant les associacions de les càrregues administratives. Des d’aquesta perspectiva es pot treballar més còmodament per incorporar nous elements festius i realitzar un salt de qualitat en les celebracions populars. Per assolir-ho és imprescindible un treball perseverant a les escoles, divulgant l’origen del folklore entre els més petits.

El retorn social: imprescindible
Quina relació han de tenir els centres d’interpretació amb el seu entorn? Quins objectius han de pautar les seves pràctiques?  Pepa Subirats (Centre de Desenvolupament Rural de la Pauma, Mas de Barberans) ha apostat perquè no es limitin a la catalogació dels elements etnològics del seu municipi o comarca de referència. Tenen l’obligació moral de participar en tots els aspectes de la vida comunitària, especialment en els nuclis de població petits: “Han de tenir una lectura transversal i participar en tots els aspectes que condicionen el desenvolupament social dels seus veïns: contribuir en l’ocupació, participar en la dinamització cultural, assistir en tasques de disseny, etcètera”. Les professions artesanals no permeten viure a les famílies que s’hi dediquen, però sí aporta’ls-hi un sobresou molt beneficiós. El gran repte actual dels centres d’interpretació, ha destacat Subirats, és desestacionalitzar el turisme més enllà de les campanyes d’estiu.

El retorn social dels equipaments culturals, tanmateix, no pot valorar-se únicament en criteris economicistes. Ester Roca (Casa de la Festa de Tarragona) ha apuntat que no existeixen fórmules generalitzables per totes les instal·lacions. Aquelles de marcat caràcter tradicional o festiu poden ser més reconegudes en la mesura que generen una major empatia i simpatia. La seva presència es veu recompensada pel sentiment d’afecte i empatia que els veïns d’aquell poble, barri o ciutat senten quan les veuen. Com els seus companys a la taula, ha manifestat la necessitat d’interpel·lar activament la societat a la qual es dirigeixen. Les Cases de la Festa han de buscar la gent, no pas la gent les Cases de la Festa.

Isidre Domenjó (Museu de les Trementinaires, Vall de la Vansa i Tuixent) ha emplaçat el públic assistent a no oblidar mai el vessant pragmàtic i econòmic de la seva activitat. Promoure festes multitudinàries, amb la complicitat dels mitjans de comunicació i la participació de la comunitat, és un element clau perquè els Centres d’Interpretació generin assistència turística, i en última instància, guanys comercials. Quan la població percep aquest retorn econòmic, es mostra més receptiva per valorar  el contingut que alberguen.

Un procés que ha de saber discernir el gra de la palla, els elements transcendentals envers els secundaris. L’antropòleg Pep Fornés s’ha afegit a la taula rodona en aquesta direcció: “si es vol repoblar els municipis des de la perspectiva turística, només aconseguirem que hi vagin els jubilats a passar els últims anys de les seves vides. Hem d’aconseguir que hi hagi una visió molt més ambiciosa per aconseguir que les comunitats siguin rendibles, capaces de crear coses que no siguin imitables”.

La importància de treballar en xarxa.
La darrera taula rodona ha posat èmfasi en les possibilitats que permet la coordinació dels equipaments culturals. A principis de segle, ha contextualitzat el cap de cultura popular de l’Institut de Cultura de Barcelona Francesc Fabregat, moltes entitats no pogueren afrontar l’espectacular increment dels lloguers. La consegüent creació de les Cases de la Festa, viscudes inicialment com un mal menor, pot servir per unir agents i actors que altrament haurien viscut d’esquena. Gràcies aquesta concentració, les dotze residències de cultura popular barcelonines poden comptar amb l’assessorament del Museu Etnològic de Barcelona, el Centre Artesà Tradicionàrius, i la Biblioteca Manuela Arranz.

En una societat que promou l’individualisme associatiu, ha remarcat Salvador Casals, costa fer entendre els beneficis de compartir espais i projectes. El president de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) ha reivindicat aquest llegat com a propi: “Els ateneus no som entitats homogènies: fomentem associacions esportives, culturals, lúdiques, formatives… A Catalunya, a més, es dóna la singularitat que no tenim cap problema en relacionar-nos amb els cercles no ateneistes. Mantenim la voluntat d’unir, i això és un element diferenciador”. Segons Casals, les noves Cases de la Festa han de tenir reservat un espai per exposicions alienes, contribuint a fer conèixer l’associacionisme cultural del país més enllà de les esferes naturals de cada entitat. Prosseguint en aquesta voluntat aglutinadora, ha recordat que la FAC ha establert delegacions territorials a Terres de Ponent, Girona i Barcelona.  Vincular els ateneus que conviuen en un mateix territori és imprescindible per generar projectes ambiciosos.

Oriol Cendra ha tancat la jornada de debat aportant una reflexió interessant: “Parlar de xarxes és fer referència a la concertació de recursos públics. Tanmateix, s’ha de lluitar contra les dinàmiques d’estandardització. La gestió cultural ha d’acceptar les singularitats de cada territori”. La unió ha de fer la força, certament, però no pas l’assimilació.

El so de la llibertat

Deixa un comentari

acordio

Francesc Marimon no és l’única persona que ha fomentat incansablement l’aprenentatge de l’acordió. La salut de ferro que gaudeix la seva pràctica a casa nostra és un èxit col·lectiu. Entre tots els sacrificats voluntaris que han treballat perquè així sigui,  el divulgador de cultura popular catalana Artur Blasco mereix una menció especial. Com a impulsor de la Trobada d’Acordionista d’Àrseguel (el festival degà de música tradicional a Catalunya, celebrat des de 1976) i el Museu de l’Acordió d’Arsèguel, és just fer aquest esment.

Marimon, tanmateix, sí que s’ha guanyat el dret a ser considerat l’acordionista que més decididament ha treballat en la publicació de material didàctic i l’organització de cursos per a iniciants. La publicació d’El mètode d’acordió diatònic (1987) segueix sent una referència per entendre els orígens d’aquest instrument en la Catalunya decimonònica. La seva lectura és molt recomanable per entendre el paper de l’acordió diatònic en el procés d’industrialització i urbanització que va viure tot Europa. Un instrument de les seves caracteristiques, fàcilment transportable i manejable, va servir com a eina per mantenir les cançons autòctones dels emigrats. En la seva fugida a la ciutat, molt joves el van aprendre a tocar de forma autodidàctica. Per aquest motiu va ser un instrument molt estès, conegut i estimat.

Seguint aquesta tasca didàctica, Marimon ha publicat dues antologies. 50 peces per acordió diatònic. Volum 1 (2007) recollia cançons genuïnes de la cultura popular catalana, inserides en la memòria col·lectiva: El ball de la civada, Rossinyol que vas a França, La masovera, Muntanyes del Canigó… Per aprendre a tocar l’acordió, escrivia llavors Marimon, “abans cal tenir un repertori propi que soni convençut; s’han d’haver tocat melodies conegudes una vegada i una altra; s’ha d’haver après a tocar bé el que és més senzill”. Marimon defensa que les cançons catalanes són més adequades per aprendre l’acordió en la mesura que els estudiants saben quina vida, quin estil i quin caràcter han d’imprimir a la interpretació. Considera que un estudi basat en la simple memorització tècnica no només és més fred i avorrit, sinó també menys eficaç.

A mitjans del segle XIX, comencen a popularitzar-se els balls de parella. Una innovació radical que troba en l’acordió un dels instruments més còmplices. La seva sonoritat ampla i festiva fou molt ben acollida pel públic vuitcentista. Oferia una nova proposta més alliberada, allunyada dels balls grupals que només perseguien la cohesió de la comunitat. Durant gairebé cinc generacions (1840 -1960), els acordionistes oferiren una banda sonora alegre i transgressora en molts pobles on la moralitat i la pressió social condicionaven estretament la vida de les persones. Les obres agrupades a 50 peces per acordió diatònic. Volum 2 (2016) estan contextualitzades en aquest nou escenari, on el ball hi juga un paper fonamental. El mig centenar de composicions d’aquest recopilatori tornen a ser d’arrel catalana, estan pensades per un públic no novell, i es divideixen en tres nivells de dificultat. Entre altres, s’hi poden trobar jotes, boleros, rumbes, xotis o masurques.

Queda pendent un tercer volum que ensenyi com interpretar peces contemporànies Aquesta nova publicació, avança Marimon, probablement sí que s’inclouran cançons d’àmbit no català. Les dues editades fins ara estan incloses en la col·lecció Eines de Cultura Popular, finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Prescindir dels bancs és possible

Deixa un comentari

garsiotsole

Com aconseguir recursos extres per tirar endavant les iniciatives associatives? Aquesta és la pregunta que volien respondre tots els assistents a la jornada formativa “Micromecenatge i finançament en les entitats de cultura popular”. Josep Viana, president de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, va donar la benvinguda als assistents agraint la seva presència, subratllant la importància de trobar fórmules imaginatives per no guardar cap projecte al calaix, i traient pit sobre el moviment associatiu català: “és evident que no tenim els mitjans de les transnacionals, ni les seves possibilitats econòmiques,  però tenim l’orgull de crear iniciatives arrelades a la terra”.

Viana va apostar per trobar un sa equilibri entre l’autogestió i el finançament públic: “ens mereixem un suport dels dirigents públics, però no ens podem conformar ni caure en el pessimisme. Hem de trobar eines més enllà de les administracions per desenvolupar la mateixa feina que estem fent des de fa 150 anys: teixir les xarxes de l’associacionisme i la cultura popular. Innovar ens portarà, sens dubte, a l’èxit”.

Micromecenatge. L’experiència dels Gegants del Pi i TotSuma.
Secundant l’opinió de Viana, Xavier López apuntà que les entitats de cultura popular necessiten construir les seves finances entorn tres vèrtexs: els recursos propis de l’entitat, les subvencions de les administracions públiques i les aportacions particulars. Abans d’iniciar una campanya de micromecenatge, el cap de colla dels Gegants del Pi va recomanar plantejar-se si el projecte és viable i el valor afegit que poden suposar aquests recursos extres. López emfatitzà la necessitat de focalitzar els esforços en quatre àmbits: definir el moment adequat per llençar la campanya, concretar quina quantitat vol recollir-se des d’una visió pragmàtica, establir les recompenses dels patrocinadors a partir de ràtios cost/benefici i dissenyar una potent campanya informativa.

Més enllà dels aspectes tècnics, López remarcà un valor clau per assolir l’èxit desitjat: la insistència. “No heu de parar de dir que el vostre projecte ha tirat endavant gràcies a la gent, focalitzant la vostra atenció en els cercles més propers, i agraint a tots els padrins el seu suport”. Els beneficis d’una campanya proactiva escapen dels guanys econòmics. També s’aconsegueix un major reconeixement i empatia envers la comunitat més propera. Un valor intangible però importantíssim per fer créixer la popularitat i el capital social de les entitats. Segons l’experiència dels Gegants del Pi, aproximadament un 50% les aportacions pertanyen als cercles de proximitat i basculen entre els 20 i els 30€.

Vista l’experiència concreta dels Gegants del Pi, era el moment de parlar sobre micromecenatge en criteris genèrics. Joan Camp inicià la seva intervenció recordant els orígens seculars del micromecenatge, gràcies al qual han estat possibles algunes construccions tan emblemàtiques com ara l’Estàtua de la Llibertat o la Basílica de Santa Maria del Mar. “A diferència de la recerca de subvencions, plena de tràmits i gestions legals anodines, les campanyes de micromecenatge són excitants i participatives”, apuntà.

Com a impulsor de Tot Suma, “una entitat de pagament amb voluntat de progrés, vocació social i compromís nacional”, Camp va resoldre alguns dels dubtes més freqüents. Com encarar una campanya de micromecenatge? Focalitzant els recursos en el públic potencial, ampliant l’impacte de les difusions, i destinant molts esforços a difondre la campanya: “No podem deixar el plateret i esperar els diners. Hem d’emprendre una campanya informativa continua, com si estiguéssim en la nostra campanya electoral particular” Com ampliar la difusió de la campanya? Creant eslògans, logos i imatges corporatives fàcilment reconeguts, incorporant vídeos publicitaris i campanyes de difusió personalitzades a Facebook, buscant líders d’opinió que escampin el teu missatge més enllà de les esferes pròpies i explotant la imaginació per oferir recompenses singulars, poc accessibles mitjançant els canals convencionals, als patrocinadors. Què passa si l’entitat no assoleix la quantitat demanada? No tindrà disponible ni un sol euro dels compromesos, tot i que per evitar-ho pot afegir ella mateixa els diners que manquen. En qualsevol dels casos (èxit o fracàs), les aportacions no podran desgravar com a donatius.

Camp va finalitzar el seu parlament subratllant la necessitat de crear un sentiment de pertinença envers els potencials patrocinadors. El camí de la recaptació es transita molt més fàcilment quan s’aconsegueix crear vincles emocionals envers la iniciativa que es promou.

Coop 57: convertir l’estalvi en crèdit socialment compromès.
Què distingeix les cooperatives envers la banca convencional? El coordinador adjunt de Coop57 Raimon Garssiot va apuntar els elements més singulars d’aquestes: treballen entre socis que es presten recíprocament els diners, els seus fons estan obligatòriament destinats a projectes compromesos socialment, no cobren quotes d’obertura o de replantejament dels préstecs (ni els respectius interessos de demora), tenen un sistema de garanties intern i extern no regulat pel Banc Nacional Espanyol que els hi permet una major flexibilitat, i defineixen uns tipus d’interès estàndard (segons tipologia) per tots els seus associats.

Actualment la Coop57 està formada per 4000 persones. Gestiona 30 milions, dels quals en té prestats gairebé 14 a les 250 entitats (aproximades) que cada any sol·liciten un crèdit. Les entitats de cultura popular en són beneficiàries en múltiples àmbits: arreglant ateneus, disposant prematurament les subvencions promeses però no executades per l’Administració, aportant, sufragant préstecs de tresoreria…

La Coop57 no fa la gestió de les factures quotidianes (aigua, llum, internet, etcètera). Els recursos disponibles es destinen a projectes socialment útils o es guarden en bancs ètics i cooperatives de treball. Per garantir el retorn dels préstecs, que es comprenen entre el 3’5% i el 5’75%, prefereixen no recórrer a garanties patrimonials. Amb aquest objectiu, subratllà Garssiot, “intenten distribuir els riscos per facilitar el retorn dels diners i paral·lelament detecten la base social de l’entitat”. La taxa de morositat de la Coop57, afirmà Garrsiot, se situa en el 2,5%, més de deu punts percentuals inferior a la banca convencional.

Les associacions o federacions poden esdevenir sòcies de serveis de Coop57 aportant-hi 1000€, 902 dels quals són reemborsables si decideixen donar-se’n de baixa. Si així s’hi decideixen, podran escollir cada tres anys el percentatge en el qual s’estableixen els préstecs i els socis.

ECrowd: préstecs entre particulars.
Les Plataformes de Finançament Participatiu (PFP) encara no són gaire conegudes socialment. Malgrat que la seva acció no fou regulada fins el 2015, estan subjectes als controls de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i l’acreditació ACCIÓ de la Generalitat de Catalunya. A semblança del crowfunding, les PFP estableixen un termini màxim perquè una bossa d’inversors inverteixi en un projecte. Si abans de la data fixada no ha assolit el 90% dels recursos, la legislació vigent n’impedeix l’execució.
Jordi Solé Muntada, fundador de la PFP ECrowd, denuncià la hiperbancarització de la societat espanyola, especialment greu quan (com passa actualment) les entitats financeres no donen interessos i existeixen molts projectes d’inversió sense accés al crèdit. Una situació especialment dramàtica tenint present que els bancs són el receptors del 80% dels diners que deuen les empreses espanyoles.

“Els inversors d’ECrowd –detallà Solé—creuen en el benefici social d’aquestes inversions. Volem que la gent que col·labori en les iniciatives se’n senti partícip. Per això ECrowd trenca amb els esquemes de la banca convencionals: basem prioritàriament la nostra acció en la viabilitat i solidesa dels projectes, no pas en les seves garanties avaladores”. Una aposta que ha demostrat la seva fortalesa, oferint una rendibilitat (5%) molt superior a les entitats bancàries. Solé va cloure la seva ponència desitjant que en un futur pròxim existeixin més plataformes, i cada cop més especialitzades, de finançament alternatiu. “El gran repte que tenim actualment –va concloure –és fer entendre a la gent el canvi que suposen les PFP. Per a primera vegada, les persones poden ser el banc”.

Podeu consultar més informació sobre finançament llegint aquest document editat per l’Ajuntament de Barcelona, el Departament d’Empresa i Ocupació i la Unió Europea.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Older Entries Newer Entries

%d bloggers like this: