Mingfeng

Deixa un comentari

Quan Mingfeng sortí de l’habitació de Juehui sabia que ja estava tot perdut. Tot i això, l’estimava més que mai. Encara tenia els llavis ardents. Mai més no el tornaria a veure, li esperava anys d’amargura sense fi. Pagava la pena seguir en aquest món? Anà cap al jardí i amb grans esforços arribà fins on s’havia proposat: a la vora del lloc. L’aigua era negra, només el sorollet que feien els peixos. S’hi estigué dempeus recordant el seu passat i cada un dels moments viscuts amb Juehui. Amb ells acostumats a la foscor pogué anar distingit les coses que l’envoltaven, cada planta, cada arbre, tot era d’una bellesa extraordinària. Havia d’acomiadar-se de tot allò.

lake1

A la casa tothom dormia. Dormien però estaven vius, ella estava a punt de morir. Recordava els set anys d’humiliacions i llàgrimes. I ara s’enterraria viva. No havia gaudit de la vida i havia d’acomiadar-se del món. L’endemà tothom tindria un demà, però el seu era fosc com aquella nit, una foscor que no s’acabaria mai. La seva vida no tenia un demà. Els ocells refilarien, l’ombra de les branques dels arbres dibuixaria perles lluminoses damunt del llac. Ella ja no podria veure aquell paisatge tan estimat. Mai no havia fet mal a ningú, era com les altres noies, era bonica, tenia bon cor, bona salut. Per què la trepitjaven i li feien mal? Ningú no la comprenia, ni tan sols ningú no li havia mostrat compassió. Havia entomat els mals tractes sense queixar-se. Havia trobat el consol, la tendresa, l’amor d’un home, el seu heroi estimat. Però aquell amor no podia salvar-la, només li havia permès tenir somnis que ara llençaria en aquelles aigües profundes. Es mirà el cos net i pur que volien portar a la degradació. No podria suportar que algú el toqués o l’acariciés. La decisió estava presa, ja no hi havia retorn. Mirà fixament el llac: el cos se li endinsaria en aquelles aigües tranquil·les i transparents, seria un bon lloc perquè el seu cor hi descansés, mort però pur.

A punt de llançar-se, alguna cosa l’aturà. No era capaç de morir d’aquella manera, volia veure’l una vegada més. Potser si li ho explicava tot, ell trobaria la manera de salvar-la. Conservava la dolçor del seu bes als llavis i la imatge del seu rostre somrient-li. L’estimava tant que no podia perdre’l, era l’única cosa que tenia a la vida. Que potser no tenia dret a gaudir? Els pensaments li donaven voltes i voltes pel cap. S’imaginà un grup de noies riques de la seva edat que jugaven i reien. Allò no era una fantasia: en el món real hi havia noies felices. I ella, que ara perdria la vida sense que ningú no vessés cap llàgrima per ella ni li digués una paraula de consol, moriria sola, i a casa la seva mort no suposaria cap problema, al cap d’un temps seria com si no hagués existit mai.

Tan poca cosa sóc? L’envaí la més immensa de les tristeses. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Defallida, segué a terra. Li semblà sentir la veu de Juehui que cridava el seu nom i parà atenció: era el so del silenci. No calia pensar-hi més: ell no vindria, sempre hi hauria el mur que els separava. Juehui pertanyia a una altra classe, tenia el seu propi futur, les seves coses, Mingfeng no podia posar-hi traves. No podia fer que es quedés per sempre al seu costat. La vida d’ell era molt més important que la d’ella. Mingfeng havia de desaparèixer per sempre de la seva vida.

Sentí un fort dolor al pit i el premé amb força. Encara pensava, i pensava en ell. Un somriure trist se li dibuixà en el rostre. S’aixecà i, amb una veu molt dolça, digué: “Tercer amo jove, Juehui…” Després es llançà al llac.

El soroll del cos en xocar contra la superfície interrompé el silenci de la nit. Les aigües s’agitaren per uns moments. Uns laments molt baixos s’expandiren per la foscor. A poc a poc, el llac recuperà la quietud habitual. En l’aire quedaren ressonant arreu aquells darrers laments tristos. Tot el jardí semblava que plorés calladament.

Fragment de Família. Ba Jin, 1931

Anuncis

Lluís Calduch: “La dansa és una manera de viure i compartir”

Deixa un comentari

Poques persones poden fer un diagnòstic tan precís sobre l’evolució dels esbarts en la Catalunya contemporània. Lluís Calduch, director artístic de l’Esbart Ciutat Comtal durant gairebé quatre dècades (1970 -2017), té unes idees molt consolidades sobre la creació artística i el rol que poden jugar els esbarts del segle XXI. Amb la gravadora ja tancada, insisteix que els dansaires catalans han d’exigir-se la màxima professionalitat. Assumir la condició d’amateurs, i així justificar les possibles mancances, és un error greu. En la filosofia coreogràfica de Lluís Calduch, l’exigència no és un obstacle sinó una condició per a gaudir de la dansa amb màxima intensitat.  

llcalduch1

Ha acabat una llarga trajectòria coreogràfica. Quina valoració en feu?
Sóc dansaire des del 1962. Tota la vida he viscut relacionat amb la dansa. M’ha aportat moltes coses: conèixer persones molt interessants, visitar llocs que mai hauria imaginat, portar creacions pròpies en teatres i places de tot el país… Més que una afició, la dansa per a mi és una dèria. Una manera de viure que m’ha permès compartir grans experiències. Per això és tan gratificant saber que bona part de la vuitantena de coreografies que he creat segueixen sent ballades. Pensar que he contribuït a fer feliços molts dansaires, i a augmentar el nivell artístic dels esbarts, em fa sentir molt satisfet.

Molts pocs coreògrafs tenen la perspectiva històrica que vostè disposa. Com recorda els seus inicis professionals? 
Quan vaig assumir la direcció de l’Esbart Ciutat Comtal, ara fa 37 anys, la situació política i social era molt diferent. Els anys de la dictadura van ser difícils, però els esbarts vam saber resistir. Els esbarts, com molts altres col·lectius, era una manera d’expressar ideals democràtics i catalanistes. Si vam ser capaços de ballar en català amb l’alcalde Porcioles, ningú podrà aturar mai la nostra activitat.
En l’àmbit professional, aquells anys van aportar-me un gran bagatge. Sempre he pensat que per a deformar una forma artística, prèviament cal conèixer-la molt bé. Fou molt útil, per a mi, conèixer amb profunditat les danses típiques catalanes. Reivindico la necessitat d’aprendre molt bé la dansa catalana pura.

Durant aquests 37 anys de direcció artística, ha estat capaç d’imprimir un segell propi a l’Esbart Ciutat Comtal. 
Vaig assumir la direcció de l’Esbart des de la innocència i la ignorància, poc conscient de la gran responsabilitat que comportava. Per sort,  vaig ser un dels afortunats que va poder treballar amb mestres com Manuel Cubeles, Albert Sans, Joan Serra, Salvador Melo, Eduard Ventura, Jaume Guasch, David Martínez… Gràcies a l’aprenentatge d’aquests mestres  vaig entendre que la coreografia tradicional era important, però el rigor i treball escènic no ho era menys. Ells em van transmetre la necessitat d’innovar constantment.

Com vau viure aquesta evolució entre la dansa tradicional i els espectacles de nova creació? 
A poc a poc. Primerament, vaig introduir arranjaments a balls folklòrics d’arreu del país: els balls de valencians, jotes ebrenques, el ball francès… Fou necessària aquesta base per atrevir-nos a fer espectacles de nova creació. L’any 1998 suposa un punt d’inflexió. Presentem al Centre Cultural de Terrassa l’obra Cròniques d’un sentir, completament ideada i produïda per l’Esbart Ciutat Comtal i amb coreografies totes meves. Això significa que ja tenim una manera de treballar definida i una concepció de la dansa molt clara. Des de llavors, no hem parat de fer espectacles propis.

L’han transitat gaires esbarts, aquest camí innovador?
Ara hi ha més opcions coreogràfiques a l’abast dels esbarts, i això facilita la innovació. El més important és que cadascun decideixi què vol fer, i com vol fer-ho, en funció de les seves aptituds. Des de l’Esbart Ciutat Comtal, sempre hem intentat ser conscients de les nostres limitacions. Si no s’és realista, els espectacles no són prou rigorosos. Els esbarts no són més o menys importants en funció del seu nivell artístic, sinó gràcies al mateix fet associatiu: la tasca cultural i social que canalitzen. La gran presentació de candidatures als Premis Antoni Carné crec que demostra aquesta vitalitat. Això ens defineix com a país.

Possiblement molts esbarts volen innovar les seves coreografies, però no tenen gaires recursos logístics al seu abast. Quins consells els hi donaria?
Insistir en la necessitat de conèixer molt bé les bases de la dansa catalana i adaptar-se al grup humà de dansaires. Si els dansaires no es troben a gust ballant, transmeten la seva incomoditat, i és impossible que l’espectacle surti bé. Per altra banda, recomano tenir molt ben pensat el guió que volen executar. El gust artístic sempre serà subjectiu, i en conseqüència subjecte a rebre elogis o crítiques, però és important que els espectacles gaudeixin d’una coherència interna. És més fàcil detectar els errors que explicar què està ben fet.

A l’Esbart Ciutat Comtal, els rols de l’equip tècnic estan molt definits. 
Pensem que treballar amb un rigor professional millorar la qualitat de l’espectacle, i això implica definir els responsables de vestuari, il·luminació, so, etcètera. A més, genera una dinàmica molt positiva, que aconsegueix implicar molta més gent en la preparació de l’espectacle. Com més coral sigui la visió de l’esbart, més fàcilment podran trobar solucions als seus problemes.
Aprofito aquesta entrevista per manifestar la disponibilitat de l’Esbart Ciutat Comtal a assessorar als esbarts i donar-los suport si ho necessiten. Nosaltres vam començar de zero, i crec que els podem ser útils explicant a nostra experiència.

En una entrevista a Tornaveu, Marcel Casellas lamentava que a Andalusia ballin amb naturalitat les sevillanes, a Portugal els fandangos, però que a Catalunya ens costi dansar en ambients col·loquials. 
Hem volgut ser tan moderns que hem deixat de banda les nostres tradicions. A Aragó, tothom es vesteix amb el vestit tradicional per les festes del Pilar; a València, per les falles; a Andalusia, per la Feria. Els catalans sembla que ens avergonyim de les nostres danses tradicionals. Hem renunciat a fer pública la tradició, i això dificulta enormement que les noves generacions s’hi sentin vinculades. En Marcel Casellas està fent una gran feina perquè la gent balli “a la catalana”, i senti les danses catalanes com a pròpies, però admeto que als esbarts ens costa enganxar-nos als seus esforços.
Possiblement la problemàtica té un rerefons sociològic, sobre la manera com percebem el ridícul. Per capgirar la tendència és necessita intensificar la divulgació de les danses a les escoles. Si els nens es diverteixen ballant danses tradicionals, quan creixin les ballaran amb naturalitat. No importa tant que marquin els punts molt correctament, sinó que se sentin atrets i identificats per aquestes danses.

Recentment heu tornat de Montevideo, on heu impartit un Curs de Dansa Catalana. 
L’any 2003, la directora de l’esbart del  Casal Català de Rosario em va comentar la dificultat dels casals catalans en poder obtenir  materials per organitzar un curs de dansa catalana. Després de parlar amb la Generalitat de Catalunya, vam decidir desplaçar-nos-hi per internacionalitzar la dansa. Vàrem fer el primer “Taller de dansa catalana” pels Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica l’any 2003. I enguany, ja hem celebrat la vuitena edició. Ensenyar dansa catalana a l’estranger és una gran injecció d’energia per a nosaltres, i una manera  econòmica de fer país per a la Generalitat. És admirable l’interès que mostren els alumnes per tots els aspectes relacionats amb la dansa i cultura catalana. Segurament sigui certa aquella dita que cal haver perdut una cosa per valorar-la com es mereix.

Alliberat de la direcció de l’Esbart Ciutat Comtal, ja deu tenir preparats nous projectes.
A curt termini, tinc dos projectes en mans. Amb l’Esbart Santa Tecla, juntament amb el David Martínez, estem creant una coreografia que pivota entorn les cançons de Lluís Llach. També estic molt involucrat com a professor del Festival Ésdansa, en el qual treballaré al costat de grans companys, com ara el Cesc Gelabert, la Montserrat Colomé, la Teresa Agustí, la Joana Vila i el Josep García. I lògicament, seguiré vinculat a l’Esbart Ciutat Comtal com a assessor de la direcció artística, i oferint els meus consells en tot allò que pugui ajudar. Sempre he estat vinculat a la dansa, i em temo que sempre ho estaré.

Guillem Carreras, maig’17

Un petó baixant del tobogan

Deixa un comentari

El nen va baixar del tobogan, va córrer esperitat cap al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo estava fent un cafè prop de Ricard Vinyes, perdut en les meves cabòries, pensant en tot i res, sense més propòsit que deixar passar les hores impassiblement. Suposo que l’escena m’hauria passat desapercebuda qualsevol altre dia de l’any. Ahir, trasbalsat per un espectre contradictori d’emocions, aconseguí captar la meva atenció. Almenys la suficient per reflexionar sobre el pas del temps, i com els anys ens tornen més crítics, més negatius, més durs amb els altres, més exigents.

Algú s’imagina un home o dona de trenta anys baixant d’un cotxe, fent un esprint de cent metres i petonejar efusivament la seva parella, el seu pare, la seva mare, el seu germà o germana, sense importar-li on es troba, qui hi ha mirant a l’entorn, ni plantejar-se què pensarà d’aquesta acció la mirada aliena? La vergonya ens refreda, i sense calidesa no hi ha llibertat.

I tanmateix, la vida regala moments que ens obliguen, en el sentit més afectuós i literal del terme, a donar les gràcies sense motius “concrets”. A fer un petó baixant del tobogan. A llençar a les escombraries els “què diran”, les repressions vestides d’elegància, i aquesta bèstia tan destructora anomenada por que tots alimentem en nom d’una falsa cordialitat.

naltrusteatre

Avui em sento amb l’obligació de mostrar el meu agraïment a totes les persones que m’han permès viure una experiència tan única com és protagonitzar El dret d’escollir. Començant per una que mai tindré el goig de conèixer: Brian Clark. De la mateixa manera que seria injust valorar una casa per l’acabat de la pintura, l’ornamentació de les cortines o la distribució de les llums, també ho és jutjar la qualitat artística d’una obra en funció dels tècnics, actors o directors que l’interpreten. Ells sempre podran embellir-la, i afegir el seu toc personal –que pot ser més o menys encantador, segons les aptituds de cadascú—, però en qualsevol cas mai assentaran els fonaments que distingeixen els textos en excel·lents, bons o prescindibles.

Whose life is it anyway? és art en majúscules. Clark defensa una posició moral molt definida, com se’ls hi ha d’exigir als bons artistes, però presenta tots els posicionaments amb honradesa. Sense caure en estúpids sectarismes que converteixen l’art en mera propaganda encoberta, i no pas en la recerca empàtica que tot creador hauria de desitjar. Text profund, text sincer, text commovedor, text amb molts registres, text per gaudir com un camell estudiant-ne els matisos i interpretant-ne les escenes.

Mesos d’horaris intempestius i sempre canviants (i sempre canviants a l’últim moment), m’han tornat a demostrar que tinc una família Comãneci. D’actuació perfecta. Moltes gràcies, amor meu, per tenir tanta paciència escoltant els meus “rotllos” (dignes de ràdio barata) sobre els matisos d’una frase, els dubtes que tenia en les escenes més còmiques i per aguantar tant estoicament  aquest “monotema” de l’obra tants i tants mesos. Ets la millor!

Tenir el sopar a punt quan arribes a Santa Coloma sense temps ni per preparar-te’l, acompanyar-me o recollir-me d’Igualada per arribar a temps a la feina, oferir-me consells molt útils per superar alguns defectes d’obres passades… De tant voltar, aquesta temporada he tingut complex de baldufa, però vosaltres m’ho heu fet tot molt més fàcil.

I com no, last but not least, els meus companys d’escenari. Quin plaer compartir riures, solucions i maldecaps amb vosaltres! Quina sort saber que, hagi com hagi anat la setmana, els dimarts i els divendres sempre acabaran bé! Com me’n sento d’afortunat de ser un dels Naltrus! Penso que tenim molt camí per recórrer interpretativament, molt marge de millora, però tinc la sensació que aquest darrer any hem assolit la maduresa com a grup. Ens hem afrontat a dos animals salvatges, com són Víctimes i botxins i El dret d’escollir, i ens n’hem sortit més que victoriosos.

A vegades, es pinta l’expressió “teatre d’aficionats” amb un deix pejoratiu. Jo la reivindico! I tant que en som, d’aficionats! Més, o com a mínim tant, que molts dels qui pugen al Romea, el Poliorama o al TNC. O, ben mirat, potser és cert que l’expressió queda pobra… “Aficionats” és un atribut massa neutre per nosaltres. Les obres del Grup de Teatre Naltrus haurien de ser definides com a “teatre d’apassionats”.

Sempre he recelat dels actors grandiloqüents, que afirmen simpatitzar completament amb els personatges que encarnen. Tota apel·lació al mètode Stanislavski m’ha semblat (i segueix semblant-me) una collonada postmoderna sense cap tipus de valor ni consistència, més enllà de fer esclatar de riure els futurs historiadors del teatre amb sonores riallades.

Allò que no podia imaginar-se, ni poc ni molt ni gens ni mica, és viure la sensació que m’ha generat interpretar l’ Artigues. Talment deixés de ser en Guillem representant un personatge i que aquest visqués una vida pròpia. La mentida feta veritat. La victòria del ser sobre l’esdevenir. I sí, ho admeto… Si jo mateix llegís aquestes mateixes línies fa uns mesos, les titllaria de literatura banal i sentimentalisme carrincló. Suposo que no té massa sentit intentar explicar aquestes sensacions. En qualsevol cas, moltes gràcies per haver-me permès viure-les.

Quedarà molt cínic si afirmo que interpretant l’Artigues m’he sentit com un nen baixant del tobogan? Hi quedarà? Creieu que hi quedarà? Doncs visca el cinisme!

30 d’abril de 2017.

Caramelles: ahir i avui

1 comentari

Gran delit us presentava
vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.

Reparada la gran erra
d’Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.

Ningú ha sabut respondre encara amb exactitud quan i com sorgiren les caramelles. Les dues estrofes que encapçalen aquest article estan immerses en Goig del Roser més antic conegut a Sant Julià de Vilatorta. El document original, datat del segle XV, actualment es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya (Manuscrit 584, folis 112-114). Si etnòlegs de gran prestigi, com ara Valeri Serra o Aureli Capmany, no s’erren i efectivament els Goigs del Roser constituïren l’origen de les caramelles, és molt probable que aquestes existissin molt abans del què pot demostrar la primera  referència textual (1590). Una hipòtesi molt plausible, sobretot si considerem la gran quantitat de festivitats cristianes que no commemoren el fet bíblic en sí, sinó la seva anunciació.

vilatorta.jpg

Originàriament, els caramellaires recorrien els carrers i les masies anunciant la Resurrecció de Crist. Així s’anunciava, no només el final de la Quaresma, sinó també el revifament de la naturalesa. En justa correspondència als cants, i a la bona nova que aquesta transmetien, els pagesos els obsequiaven amb quantitats generoses de menjar.

Tot i la gènesi religiosa de les caramelles, cada generació les ha adaptat al seu context cultural. A mitjans del segle XIX, segons testimonis recollits per Marià Aguiló, també solien cantar peces de caràcter festiu encaminades a galantejar les noies. La secularització de la festa s’ha consolidat al llarg del segle XX, incorporant expressions de cultura tradicional i afegint en alguns municipis gèneres musicals decimonònics (vals, havaneres, sardanes modernes…) a les seves desfilades.

Súria i Sant Julià de Vilatorta: les caramelles més tradicionals
A Súria, el municipi català on se celebra l’Aplec de caramelles més nombròs, els cantaires són acompanyats per una gran diversitat d’instruments: el rigo-rago, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor… Tampoc hi falten molts col·lectius de cultura popular, entre els quals destaquen els trabucaires –presents des del segle XVIII, i que l’any 1975 van recuperar la seva presència-, els dansaires, els balls de bastons o els balls de cascavells. Enguany, el municipi bagenc culminarà la celebració de la Pasqua Florida (16 d’abril) amb el concert dels grups Dr. Prats, Oques Grasses i Absentes.

A Sant Julià de Vilatorta , els caramellaires del Roser recorren solemnement els carrers de la població. Vesteixen amb capa llarga negra, barrat de copalta, llaç català de color vermell i un bordó tornejat que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva, que desfila en dues fileres, està encapçalada per la bandera de la confraria i tancada per un grup de músics. Les caramelles estan intercalades amb peces instrumentals dedicades a la Pasqua i temàtiques locals. Entre aquestes, destaca la sardana “Som vilatortins” (música de Manel Suñé, i text de Josep Suñé), que s’ha convertit en l’himne oficiós de la població.

Des de 1977, el diumenge posterior al Diumenge de Pasqua se celebra l’Aplec Caramellaire a Sant Julià. En la seva 40a edició (23 d’abril), l’Aplec comptarà amb la Coral la Vinya de Sants (Barcelona), la Societat Coral la Cuitora (La Llacuna), la Societat Coral La Lira (Sant Cugat del Vallès), el Cor Josep Anselm Clavé (Catalunya Nord) i dues corals locals (Caramelles del Roser i la Coral Cants i Rialles). Els seus cants, i més encara en una Diada tant assenyala com és Sant Jordi, seran un bon fi de festa a les celebracions tradicionals.

Els darrers anys, les caramelles estan obtenint importants reconeixements internacionals. El lliurament de les Creus de Sant 2016 i 2017 ha reconegut les caramelles de Sant Júlia de Vilatorta i Sant Martí de Tous respectivament.

Guillem Carreras. Abril ’17

Tradició és progrés

Deixa un comentari

Tot i l’auge que les expressions de cultura popular estan vivint els darrers anys, la paraula “tradició” segueix emmarcant-se, en l’imaginari mental de bona part de la ciutadania, com a sinònim de quelcom arcaic (en el millor dels casos) o obsolet (en el pitjor). Talment el camp semàntic de paraules amb el qual pogués relacionar-se impedís concebre-la des del present, amb una mirada útil i actual, i no merament expositiva.

tradicio

En el marc del simposi “La cultura que ve”, organitzat pel Departament de Cultura a la Fundació Joan Miró, Vicenç Villatoro ha volgut denunciar aquesta simplificació excessiva, que tendeix a presentar les expressions tradicionals com manifestacions mortes, rígides, inamovibles, limitades a exercir de rèmora i condemnades a desaparèixer.

Prèviament, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha volgut fer una reflexió de fons entorn l’accés de la ciutadania a la cultura. Villatoro ha alertat que tendim a focalitzar-nos excessivament en els trets distintius dels creadors culturals, en detriment de la qualitat de les seves obres. “Les obres de Shakespeare – ha emfatitzat- no anaven destinades a un grup social, ni a una opció ideològica, sinó que apel·laven a la persona”. En aquest sentit, ha remarcat la necessitat de prioritzar els “substantius” (el què) als “adjectius” (el qui) alhora de valorar una expressió cultural.

Fixar-nos en les característiques dels creadors culturals ens reclou en les “nostres bombolles particulars”. Empeny la ciutadania a menystenir o vanagloriar una obra simplement per la seva autoria. La tradició és un gran instrument per “vacunar-nos” contra aquest maniqueisme, ha defensat Villatoro; ens dota d’un pòsit d’experiències comunes que ens ajuden a entendre el present i albirar el futur; ens marca una línia temporal que ens permet progressar com a societat. “Si no tinguéssim referents tradicionals – ha insistit Villatoro—hauríem de començar contínuament de zero”. Una situació poc desitjable , ha prosseguit, en la mesura que les comunitats quedem completament fragmentades, despreses d’un codi comú, i la inclusió i la cohesió social s’endevinarien com una empresa impossible.

Significa aquest posicionament que convé mantenir les expressions tradicionals artificialment? Just al contrari. Precisament perquè les tradicions només existeixen en la mesura que són útils, i no pas simplement perquè han estat heretades, són inevitablement actuals. No segueixen adoptant-se per un “compromís històric” (altrament no desapareixeria mai cap tradició),  sinó en la mesura que compleixen una funcionalitat econòmica (vendre panellets per Tots Sants, per exemple) o social (com ara agrupar una família entorn el Tió). En aquesta línia, Villatoro ha conclòs que només podem concebre les tradicions amb els mateixos paràmetres que jutgem una obra artística, sinó que hem de valorar els innegables guanys que comporta per la comunitat on es practica.

Guillem Carreras. Març ’17

En l’ull de qui mira

Deixa un comentari

La bona literatura ens fa creure que són ben tangibles aquelles històries únicament imaginades en els pensaments dels autors. Quan els lectors adoptem sentiment els personatges amb molta força, ens neguem a acceptar que són un simple producte de ficció. Passen a convertir-se en éssers reals, malgrat que no es puguin tocar, interpel·lar o sentir. Tot i que és poc habitual, la literatura sovint també ens proposa el joc contrari. O sigui, fer-nos creure que són mentida aquelles històries basades, com diria el ridícul pleonasme utilitzat en tantes pel·lícules, en “fets reals”.

Aquest és el cas del darrer llibre del polifacètic Lluís Prats: Merick, la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna Edicions, 2016). Un títol prou eloqüent per adonar-nos que les pàgines que llegirem a continuació respondran a la lògica despullada, esquemàtica, senzilla, dels contes infantils.

carey

És un error, des d’aquesta òptica, endinsar-nos en la història de Joseph Carey Merick (conegut popularment com l’home elefant, atesa la síndrome de Proteus i la neurofibromatosi que sofria) qüestionant-nos la veracitat d’allò que ens serà explicat. “És possible que una persona contínuament vilipendiada respongui amorosament als atacs dels seus botxins?”; “poden les persones no contaminar-se de l’esperit malèvol del qual són víctimes?”… Són preguntes que s’endevinen estrafolàries, si no absurdes.

Acabada la lectura del conte, havent llegit les vicissituds de Joseph Carey Merick, la terrible deformitat amb la qual el condemna el destí, el rebuig del pare, la mort prematura de la mare, l’ostracisme dels veïns, l’exhibició en espectacles públics com a objecte de por i mofa, el rebuig i exclusió constant de la gent que l’envolta, i un llarg etcètera que podríem omplir amb un miler de qualificatius sobre les misèries humanes, ens adonem que el títol no pot ser més encertat.

La dignitat, ens diu Lluís Prats, comença i acaba forçosament en un mateix. A diferència de la decència, subjecta als convencionalismes que la tribu accepta com a convenients, només la podem perdre i guanyar nosaltres mateixos. Josep Carey Merick és una persona digna perquè, malgrat les sonoroses bufetades amb què l’ha obsequiat la vida, segueix tenint una actitud noble, oberta de cor, gairebé podríem dir (en la millor de les accepcions) infantil.

En aquesta vida –li mormola la seva mare abans de deixar-lo sol– et trobarà tota mena de gent. N’hi haurà que sentiran pena per tu, a molts els pots arribar a fer fàstic. D’altres fugiran i alguns, pocs, t’estimaran. La gent a vegades riu; sovint plora; amb freqüència pateix; per desgràcia enveja; si pateix implora; quan no sap què fer resa; sovint renega; poc sovint perdona, i a voltes és cruel. A tots, sents? Es portin com es portin i facin el que facin vull que els tractis com si fossin jo mateixa. Mai deixis que la rancúnia faci un niu dins el teu cor”.

Cap altre fragment, sàviament reproduït en la contraportada del llibre, reprodueix millor la moral del llibre. En la terminologia psicològica, Merick és un heroi en la mesura que no s’impregna dels defectes dels seus consemblants. Precisament perquè la bondat incondicional és titllada en els millors casos com a ingenuïtat, i en els pitjors com a pura imbecil·litat, aquesta història pot qualificar-se com a meravellosa i veritable. La bondat, vol alertar-nos Lluís Prats, és tan essencial com excepcional. Que sigui poc comuna (meravellosa) no significa que no defineixi l’essència (veritable) de les persones.

Seguint les passes del príncep Mixkin, i a risc que també el tractin com a idiota, s’adona que la bellesa no es troba en les coses, sinó en l’ull de qui les mira. En un món dominat pels eslògans de màrqueting denigrant (“Som el que mengem”, “som el que llegim”, “som el que fem”, etcètera…), és una lliçó que convé recordar sovint.

Si no és viscuda, no és cultura

Deixa un comentari

La taula rodona Cultura i Cohesió social, celebrada el 22 de febrer a l’Orfeó Lleidatà, comptà amb  persones d’una gran vàlua acadèmica i professional: Carles Freixa (Catedràtic d’Antropologia Social per la Universitat de Lleida), Oriol Cendra (gestor cultural vinculat a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals) i Jaume Belló (professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida). Celebrada en el marc del cicle Diàlegs, aportà elements d’anàlisi molt interessants per explorar com es pot fomentar la implicació activa de la ciutadania en les expressions culturals.

Freixa va qüestionar alguns tòpics recurrents quan es reflexiona entorn la cultura com a eina d’inclusió social. “La cultura també pot ser un instrument de conflicte, pensat per posar de manifest les desigualtats socials i impedir que les interioritzem”. Especialitzat en cultures juvenils, destacà que algunes mostres culturals, com ara el hip hop o els graffitis al carrer, poden ser interpretades com a clars indicadors de desunió. En aquest sentit, denuncià les polítiques culturals que volen fomentar l’accés dels joves a la cultura amb l’objectiu d’inserir-los socialment. Molts joves considerats marginals, subratllà Freixa, ja practiquen les seves pròpies expressions culturals. Considerar que necessiten vies d’accés suposa incórrer en una actitud paternalista gens positiva .
orfeolleidata
Seguint aquest fil, Cendra apuntà que cal un canvi de paradigma general en les institucions, les associacions i la societat que deixi de concebre la cultura com un producte de consum. Quan es concep la cultura com a bé cultural, reflexionà, pot ser fàcilment instrumentalitzada per finalitats crematístiques: “Barcelona va fer un projecte de reordenació urbanística anomenat Fòrum de les Cultures”. Implicar les persones s’endevina com el factor clau. De la mateixa manera que incentivaríem prioritàriament la pràctica del futbol a l’assistència al Camp Nou, insistí Cendra, convé fomentar la pràctica cultural entre la ciutadania enlloc d’estimular únicament l’assistència d’actes o la compra de productes.

Un gir copernicà impossible, prosseguí Belló, si no s’abandona “una concepció catòlica de la societat segons la qual convé culturalitzar la gent. Trencar la idea que algunes persones són agents culturals i altres únicament exerceixen de receptors”. No entendre la cultura com quelcom susceptible de ser ensenyat o mostrat, i començar a comprendre que només té sentit de ser en la mesura que és compartida. Contràriament correm el risc de construir una societat formada per “analfabets funcionals”. Belló definí la il·legibilitat cultural  com la incapacitat de moltes persones (especialment adolescents) que, malgrat saber llegir, són incapaces de copsar el contingut d’una novel·la o obra teatral.

Retornar la cultura a les persones
Com revertir aquests diagnòstics pessimistes? Com aconseguir que la ciutadania s’impliqui activament en les expressions culturals? “Com a nació sense Estat, Catalunya ha vehiculat la democratització social des de l’associacionisme”, reflexionà Freixa. Així mateix, defensà que la cultura està excessivament institucionalitzada, immersa en un triple procés de museïtzació, mediatització i professionalització que l’ha allunyat de la gent. Per implicar culturalment la ciutadania, és necessari traslladar la inversió actualment destinada en programadors a millorar els equipaments culturals. Convé oblidar, en aquest camí, la interpretació de la Universitat com un agent de dinamització cultural. “Cultura i educació no són sinònims”, emfatitzà Freixa.

Serà complicat desprofessionalitzar la cultura, alertà Cendra, si administracions i ciutadania no redueixen les demandes de seguretat jurídica. Sempre que s’organitza una activitat, les administracions exigeixen conèixer prèviament qui se’n responsabilitza. Un coneixement que la ciutadania també reclama conèixer, a posteriori, quan considera que ha estat víctima d’un accident o greuge. En aquest context, les persones tendeixen a minimitzar els riscos i deixar que les iniciatives culturals recaiguin siguin presentades com a serveis públics, i no pas com a expressions amateurs de cultura popular. Cendrà es mostrà contundent: “els col·lectius de cultura popular no haurien de definir-se com associacionisme cultural, en contraposició a l’associacionisme social. Aquesta compartimentació reforça la percepció que la cultura com un simple entreteniment lúdic, talment fos un objecte desvinculat de condicionants”. Cendra apuntà que fins i tot les iniciatives més senzilles, com ara les Jornades de Memòria Oral, poden ser molt útils per reforçar una visió de la cultura que tingui les persones com a protagonistes.

Incloure persones en risc d’exclusió social a través de la cultura no pot ser considerat com un acte de beneficència. Des del moment que es potencia la lliure creació de tots els participants, defensà Belló, milloren les seves aptituds comunicatives. Les administracions públiques no han de limitar-se a servir productes culturals pel gaudi immediat, sinó promoure l’interès en la participació cultural.  Quan la cultura no és viscuda, no pot considerar-se cultura.

El cicle Diàlegs està organitzat per l’Orfeó Lleidatà, Òmnium Lleida-Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Coordinadora d’ONGD i Altres Moviments Solidaris de Lleida.

Guillem Carreras. Febrer ’17

Older Entries Newer Entries

%d bloggers like this: