Motorsoul

2 comentaris

road-to-WalvisBay

El noi va assentir sense paraules. Es va fer un silenci incòmode.

–Quan tornem a Base Cultura tenim una feinada pendent –va perorar l’home sense saber fins a quin punt el noi se l’escoltava. En absència de resposta, va seguir: –Hem de muntar la teva festa, te’n recordes? Llogarem per una nit un dels bars dels treballadors de les mines; els de l’exèrcit fan fàstic. En conec un que té les millors noies.

El noi respirava pesadament. L’home va seguir:

–I, a més, et diré una cosa. Era una sorpresa, però te la diré igualment; anirem a la SAR, tots dos, potser a Ciutat del Cap, ja veuràs quina passada; t’arreglaré l’assumpte dels papers. Ens banyarem en una enorme piscina d’aigua freda que conec; hi estarem tot el dia fins que tanquin i ens fotin fora, eh?

Suaument li va tocar la galta. El va tornar a trobar calent.

–Tens set? –va preguntar.

El noi va fer que no.

–En fi; ja se sap el que és viatjar amb criatures –va dir imitant el que havia de ser un to desenfadat. Va xuclar la pipa i encara va parlar més de piscines, begudes, noies, dones, ciutats amb gratacels, restaurants, el mar. I així es va fer completament fosc; es va aturar quan va entendre que el noi dormia, que ell parlava de manera inconnexa i que ja havia passat una hora.

Va tornar a encendre la pipa apagada. Si el sol t’agafa demà aquí ets home mort; com els del Cuvelai, va pensar. Es va imaginar a si maeix mort i ressec enmig dels pan amb el cervell bullit, fet una pasta col·loidal. Es va estirar sota els estels i la Via Làctia de l’hemisferi sud.

Va sentir nitidament un crec sec.

Es va aixecar d’una revolada amb la pistola a la mà. La xapa de sal reflectia una llum metàl·lica procedent dels estels i del tros de lluna; la visibilitat era gairebé bona. De cua d’ull li va semblar veure una ombra mòbil. Es va girar amb la mà de la pistola estesa, però no va veure res d’alarmant. Va sentir un soroll com si alguna cosa s’arrossegués darrere seu i es va tornar a girar com un molinet, ràpidament. Tampoc no va observar res anormal. Dins seu creixia una por irracional; va afigurar-se que alguna mena de necroéssers l’assetjava. Va imaginar les despulles d’un cad`ver famolenc i devorat acompanyat d’unes hienes esquelètiques. Va caure de genolls tapant-se els ulls i les orelles amb el barret. Va deixar passar uns minuts fins que els sorolls van desaparèixer.

Es va aixecar avergonyit. Es va dir que somiava. Va mirar el rellotge i es va sorprendre de comprovar l’hora: les 04.37. Feia sis hores que la balisa llençava el planyívol SOS.

No pensis, es va dir.

Silenciosament va fer la motxilla; va agafar la mitja cantimplora amb la resta d’aigua segura. No va dirigir cap mirada al noi. Va fer una primera passa.

–Te’n vas? –va sentir darrera seu. El noi s’havia mig incorporat.

No ho volia fer, però es va girar, va obrir la boca, anava a parlar quan un soroll greu i brunzent els va aixafar. L’home no podia reconèixer què era; no havia sentit mai res igual. Fos el que fos, era real, no eren imaginacions, gairebé es podia agafar. En pocs instants aquella mena de vibració, de fregadís gruixut, va augmentar d’intensitat fins a fer-se eixordador. L’home va tapar-se les orelles. Va pensar: –Això és una fi, la que sigui; l’accepto.

Va notar com els cristalls de sal arrencats del pan li picaven la cara.

Stalker, 2016

Anuncis

Joc brut

Deixa un comentari

Potser no era la lectura més adequada per Setmana Santa, però m’ho he passat molt bé amb aquesta novel·leta de Pedrolo. 

17

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.

S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.

Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l’autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada, sota els cabells curosament despentinats, com s’estilava.

Vam quedar-nos l’un al costat de l’altre, drets, perquè el vehicle anava ple, i sense aquella frenada brusca que la projectà contra meu potser encara me n’hauria sortir sense dany. Perquè la veritat és que no sabia com adreçar-li la paraula. M’impressionava.

El cos s’aplanà contra el meu pit, i mig girant-se, digué:

–Perdoni….

Estava fet a encarar-me amb la gent, la meva darrera col·locació, a l’agència d’orientació publicitària, l’havia aconseguida precisament perquè en Sorribes, l’amo, opinava que havia sabia manifestar-me amb desimboltura, que inspirava confiança, però ara tot això semblava no servir de res. Vaig balbucejar:

–No… No té importància.

Sortosament, el conductor devia estar a favor meu, perquè un parell de travessies més amunt gairebé va haver de pujar a la vorera per a evitar una camioneta les maniobres de la qual no havia sabut preveure a temps. Aleshores, jo ja m’havia refet una mica. Però així i tot les paraules que se m’acudien foren ben banals:

–Aquest deu acabar d’arribar del poble –vaig dir.

Em somrigué de nou amb els ulls profunds i amb aquella boca que fins aleshores no havia remarcat prou bé, i tendra i de llavis carnosos, però no em contestà.

–És clar que van de boig perquè tenen un horari….—vaig afegir sense gaire més inspiració.

Va moure el cap, també silenciosament, i vam seguir l’un a tocar de l’altre, sense dir-nos res més. De tant en tant el vidre de la finestra semblava enfosquir-se una mica quan el cotxe rodava a l’altura d’un altre vehicle, i aleshores, convertit en mirall, em permetia d’examinar-li la cara. Ella em mirava també, ni amical ni hostil, ara, indiferent com calia esperar.

Més amunt algú va aixecar-se del seient contra el qual em repenjava, i això em va permetre de dir unes paraules més:

–Vol seure?

–Gràcies. No sé si val la pena…

–Si no va lluny…

Es va asseure, però. La faldilla va enfilar-se-li genolls amunt i de nou vaig poder contemplar-li les cames i, aquest cop, l’inici de les cuixes. La brusa se li esbocava una mica, mostrant així un tall profund que desapareixia entre les sines. Gairebé no vaig sentir la pregunta que em feia:

–Té hora, vostè?

Vaig mostrar-li el rellotge, mentre deia:

–Gairebé les cinc.

–Gràcies.

Tombà la cara cap al vidre i va quedar-se mirant l’espectacle del carrer. Ara i adés, però, em llambregava, interessada. Volia suposar que era interessada, però set minuts després, quan va aixecar-se i baixà, la cosa ja no va semblar-me tan clara.

–Veig que som veïns… –vaig fer.

Ella va tombar-se entre l’autobús reprenia la marxa, i ara el seu somriure era irònic.

–Viu aquí, oi?

–No –digué—. Vostè sí?

Aleshores vaig riure francament.

–No, tampoc.

–Per què ha baixat, doncs?

Era al meu davant, plantada, no tenia aquest aire esfereït de moltes noies que sembla que vulguin arrencar a córrer quan els adreces la paraula, però el to de la seva veu era una mica dur.

–Per vostè –vaig dir-li.

Ja m’havia refet. La seva bellesa continuava impressionant-me, no m’hi havia pas acostumat encara, potser no m’hi acostumaria mai, perquè de noies com ella se’n veuen poques. No solament eren les cames, era una mena de lluminositat que transcendia l’aparença física, una qualitat misteriosa que, de sobte, emergia en un gest, en una expressió dels ulls.

Manuel de Pedrolo, 1965.

“La” noia

Deixa un comentari

“Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: “De ben segur que passarem d’aquest primer acte”. Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar”

L’Oscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran d’una ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, l’actor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.

Esperava, a contracor, l’inevitable.

Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que s’encenien els fanals de l’avinguda vorejada d’arbres despullats. “Es fa fosc abans d’hora, a les ciutats com aquesta?”, va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: “Potser que torni a l’hotel, abans no sigui massa tard”

Aquell “massa tard”, que no tenia res a veure amb l’hora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.

Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva, però en tenia un vague pressentiment.

I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Se’n va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, “la noia”. Totes s’assemblaven força: n’havia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a l’aguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:

–També estàs sol, fora de l’escenari?

És el que li va preguntar “la” noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.

L’Òscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. “Ves-te’n”, li va pregar en silenci. “Vés-te’n”.

Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant l’expressivitat d’un actor) i ella en va confondre el significat.

–Vols que et faci companyia una estoneta?

L’Òscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposat, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.

–Com vulguis –va convidar-la l’Òscar—. Seu

–Em dic Clara.

Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: “De ben segur que passarem d’aquest primer acte”. Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar.

–M’ha agradat molt el teu monòleg –va dir la Clara—. És únic. Tothom en fa d’humorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.

–Has tingut por?

Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest d’abraçar-se, com si només de pensar-hi s’estremís de dalt a baix.

–M’has fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.

Ho va dir amb un somriure insinuant.

–I tu? –va afegir—. Pots dormir, després d’explicar aquestes històries?

–Fa temps que tinc malsons.

Ja començava a aplanar el terreny, l’Òscar.

–Passaràs la nit aquí?

–En aquest bar? –va bromejar ell.

La Clara va fer una rialleta

–A la nostra ciutat.

–Sí. M’estic en un hotel.

–No tindràs por, tot sol?

L’Òscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.

La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que l’Òscar la seguís a l’altra banda.

–Em sembla que no estic sol

–Ah.

La  Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar l’ambigüitat de la frase.

-Només t’ho sembla?

–És una sensació que tinc.

–L’àngel de la guarda?

Se’n burlava. Totes ho feien, al principi.

–No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa d’això, totes les noies que conec s’espanten i em deixen plantat.

La noia va tornar a fer el gest d’abraçar-se.

–M’estàs espantant.

–T’aviso, i rprou.

La Clara va fer una altra rialleta.

–Ja ho entenc –va dir com si hagués copsat la broma—. M’estàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.

–No –va respondre l’Òscar—. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.

–Com ara què?

–No ho sé. Coincidències que al final no ho són.

La noia va treure un cigarret.

–Et molesta que fumi?

L’Òscar va negar amb el cap.

–Quina mena de coincidències, per exemple?

–No ho sé –va admetre l’Òscar—. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores…

La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i l’estava regirant.

–Totes les que he conegut.

–Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.

lanoia2

 

L’Òscar notava que no s’ho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de l’actor: no parar mai d’actuar.

–No trobo l’encenedor.

–Eh?

–L’encenedor? –va repetir la Clara—. El duia a la bossa, n’estic segura.

–Demana foc.

–Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. L’haig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.

–Potser te l’han robat.

Ella va fer que no amb el cap.

Aleshores l’Òscar ho va veure clar: la pèrdua de l’encenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.

Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va enterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no s’amagava res a la penombra dels racons.

La noia se’n va adonar de seguida.

–Perquè em mires amb aquests ulls? –va preguntar espantada.

Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no s’aturava fins el darrer moment.

La Clara va deixar d’escorcollar la bossa i va fer un somriure d’incredulitat.

–Suposo que no deus voler d’incredulitat…

Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què s’imaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre d’un fumador que s’hi hagués estat un moment.

–Ja me’n recordo –va dir la noia—. L’he perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Me’n recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.

Va fer com si anés a aixecar-se.

–No hi vaigs.

L’Òscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.

–Per què?

Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.

–Perquè no. Perquè no trobaràs l’encenedor. Perquè trobaràs… una altra cosa.

–Què és, això? –va dir ella bruscament—. Una mena de joc psicològic.

–És una de les coincidències que no ho semblen.

–Com ho saps?

–Perquè sempre comença així.

–Què vols dir? Que algú m’ha pres l’encenedor expressament?

–És molt possible.

–Per quin motiu?

–Vol que vagis a buscar-lo –va respondre l’Òscar.

–I què passarà, si hi vaig?

–Que no tornaràs.

–Què t’hi jugues, que torno.

–No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, t’espantaràs i no voldràs tornar. N’estic segur.

El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.

L’Òscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.

–Per què n’estàs tan segur? –va fer ella.

–Perquè m’ha passat moltes vegades. Ja t’ho he dit abans.

–Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?

–Les espanto per evitar que s’espantin encara més.

–Tens una fixació amb el terror, oi?

–Digues-li com vulguis.

–Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?

–Sí.

–L’aniré a buscar, el trobaré, tornaré, i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.

–Tu mateixa.

Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.

La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.

–Fixa’t si n’estic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.

Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. S’hi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a l’estiu. Els fluorescents el sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.

No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper d’una noia que no es deixa entabanar pels trucs d’un actor que es resisteix a treure’s la màscara.

Quan va travessar el núvol blavós suspès a l’entrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.

L’Òscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Se’l va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.

Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por d’allò, fos el que fos, d’allò que robava encenedors i li prenia les noies.

Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si l’únic sentit de la seva vida fos córrer.

No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de l’avinguda  es va perdre de vista definitivament.

L’Òscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i se’n va anar, procurant no mirar cap als lavabos.

No obstant això, va entreveure aquella teranyina blavosa, al capdamunt de l’escala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.

“Àdeu, Clara”, va dir-se. “Mira que t’he avisat”

Aquesta nit no parlis amb ningú!, Josep Sampere. 

Sobre la cultura

Deixa un comentari

He parlat amb Paul Valéry quan tot just arribava de Madrid, on ha assistit a la Conferència Internacional sobre l’esdevenidor de la Cultura. Amb expressió àgil, sempre adaptada als jocs precisos i delicats del seu pensament, m’ha fet conèixer les seves impressions sobre la primera reunió d’homes de diversos països encaminada a obtenir una defensa eficaç dels alts interessos de la Cultura.

think rel ovablastic

“Cal agrair –m’ha dit— al govern de la república espanyola les facilitats que ha donat per a la celebració d’aquesta assemblea. És el primer assaig interessantíssim d’una empresa nova, l’embrió d’una obra que pot donar grans fruits is, com espero, és ben acollida a Ginebra, i si no s’accentuen els perills que amenacen una col·laboració sincera entre els esperits selectes d’arreu del món.

El Comitè de Cooperació Intel·lectual creat per la Lliga de les Nacions tenia un aspecte marcadament tècnic. Al costat d’ell hem volgut crear el Comitè de les Lletres i de les Arts, que s’ocupi de les qüestions generals, universals, de la Cultura i que procuri que aquests problemes passin a un primer pla en el joc de la vida humana. Hem publicat ja dos grossos volums, en els quals ha col·laborat, entre altres, Einstein. Hem intentat, fins on ha estat possible, sostreure a l’acció de la política aquesta defensa dels interessos de la Cultura, avui seriosament amenaçats, car ens sembla que ha d’ésser precisament la Intel·ligència la que ha d’oferir suggeriments i orientacions a la Política. Ben mirat, quan reflexionem sobre la mecànica política, ens esfereeix la mala qualitat dels seus materials de construcció.

Cert que existeixen diversos conceptes de la Cultura, però a mi em plauria d’aplicar-hi, en certa manera, aquell dualisme del capital i el treball. La cosa important no és el capital, el tresor de la cultura que hom posseeixi, sinó l’ús que un en sàpiga fer. Jo conec homes que tenen vint-i-cinc diplomes de títols oficials i que culturalment representen un valor negligible. En canvi, n’hi ha que, posseint un mínimun de coneixements, saben treure’n un rendiment preciós.

La Conferència celebrada a Madrid, a desgrat d’algunes petites ombres, ha obtingut un bell èxit. Sota la presidència de Mme. Curie, els delegats han exposat llurs idees amb un ardent desig de cordialitat i de col·laboració El meu amic Jules Romains hi ha tingut intervencions dures i brillantíssimes. Jo em sentia una mica fatigat i no hi he pogut prendre una part activa: he hagut de limitar-me a un parell de discursos, però m’he esforçat a subratllar la necessitat ineludible –així ho indicava al senyor De los Ríos— que al món existeix una política de la Cultura, com existeix una política del petroli o del blat.

Potser convé portar a l’esfera política una mica d’aquella visió directa i honesta de l’home del carrer i malfiar-se de la falsa ciència dels polítics que poden parlar llargues hores a base de llurs extenses biblioteques de sociologia i d’història, que no contenen sinó grosseres aproximacions a la realitat. Seria interessant de fer comprendre que si, d’una banda, la vida social i política no és possible sinó a base d’un engranatge de convencions, d’altra banda, convé no oblidar que aquestes convencions són convencions, i que no han de transformar-se en categories intangibles i eternes. Qui sap, però, si és necessari a la mecànica de la vida humana que de vegades arribem a oblidar el caràcter arbitrari de les convencions a les quals ens sotmetem. No gosaria pronunciar-me en aquest punt, però a mi em plau de considerar les coses des d’angles diversos, i procuro no enlluernar-me davant d’una convenció determinada, perquè observo la possibilitat d’altres punts de vista i d’altres convencions.

Ben mirat, potser no existeix un sincronisme en el progrés dels diversos aspectes de la vida humana. Els costums, els prejudicis, el to de la realitat política i social no correspon al grau de lucidesa científica a què hem arribat en altres esferes. I és que l’home de vegades resulta incapaç de seguir-se ell mateix. En política, sobretot, es manipulen nocions extraordinàriament imprecises. Així com en altres aspectes, per dir-ho en termes aritmètics, s’arriba a afinar fins al tercer decimal aquí no ens movem del número enter.

La lucidesa, el sentit de la cultura mediterrània, és un patrimoni que no ens podem deixar arrabassar. Era el delegat austríac a la Conferència de Madrid, em sembla, qui sostenia que ara és l’hora del Nord. No. Ara és l’hora de posar a contribució tots els valors de la Cultura. I si és cert que aquesta deu molt als països nòrdics, també cal dir que el Nord deu molt al Mediterrani. No oblidem que dues inspiracions cabdals de Goethe i de Nietzsche són d’essència mediterrània, fan olor de flor de taronger.

Hem d’evitar, de totes passades, els grans perills que amenacen la nostra cultura: o sigui, l’obsessió econòmica, l’americanització o vulgarització mecànica que crea hàbits de receptivitat passiva, i les opressions polítiques. Cal que procurem la prosperitat, la riquesa dels pobles, però no pas com a fi en ella mateixa, segons la concepció americana, sinó com un mità per a assolir realitats superiors”.

A través de les altes cortines s’endevinava la llum viva del sol de maig. Valéry em mirava amb els seus ulls clars, però també misteriosos, el monocle lluentejant-li damunt la vesta, el cabell caigut, com sempre, a la banda dreta del front, amb una lassitud una mica rígida.

Dietari Marià Manent, 1933.

Idil·li en tramvia, Josep Carner

Deixa un comentari

tramvia

Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a la plataforma, i, finalment, vaig asseure’m sense consciència de qui em voltés. Pensava en el diari. Però, en anar a obrir-lo, m’aturà una sensació de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una mica. Després vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plàstic, que venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no sé on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire comprometedor; hi havia dos minyons que volien ésser elegants i reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i esquàlida amb una criatura de bandola als braços, adormida, i una ampolla de llet; hi havia un senyor ambcara de setciències que s’informava pel “Debate” de les retirades victorioses dels alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d’humor, i ell es donava tustets acompassats al genoll  obria i tancava nerviosament el ventall on hi havia pintat un pallasso que mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove, foraster, les coses més notables del Passeig de Gràica; hi havia, finlament, en un racó pròxim a la plataforma, una noia simplement abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d’or. La donzella tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota vellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia, l’embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella somrigué i, com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia.

Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida coqueteria. Com que va fer allò d’ajustar-se una mica els cabells, que sempre és un bon senyal, vaig insistir a mirar-la. Ella em tornà a mirar, amb esguard afectuós, però on es llegia un dolç descoratjament. Jo, fent aquella mirada viril, estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions, vaig dar-li la seguretat que no es tractava d’un caprici banal. Ella abaixà els ulls i, girant el seu portamonedes, me’l mostrà, com per atzar, per un cantó esfilagarsat. Era pobrissona.

Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard tendre, que era gairebé una moixaina, que ella inclinà la testa a un costat i aclucà els ulls un segon. Però es va refer. I jo, al cap d’una estona, li vaig fer saber que podríem ésser sortosos, units sacramentalment, en una dolça caseta catalana. Ella sacsejà sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava d’humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com si no tingués esent del que anava a fer, com si el seu pròxim gest hagués d’ésser purament maquinal, retirà del tot el seu portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era estrangera.

I què hi fa? , vaig transparentar-li, tot seguit que una nova estrebada del tramvia l’obligà de bell nou a aixecar els ulls, contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut amuradar-se darrera un fictici oblit). Què hi fa? Aniré amb vós a la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música. Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de ribes, lluent com el granat. I ens deixaran ésser feliços i tornarem aquí, “corrent, d’una revolada”.

¿Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules? Amb un gest, ella indicà el cobrador que parés. M’adreçà encara un esguard, però de simple, d’inguarible desesperança, d’etern comiat. S’alçà fluctuant, i així penosament.

Era coixeta.

Josep Carner

El carretó dels gossos

Deixa un comentari

liles

A la Krankenhaus St. Jakob arribaven a dojo els deportats, presoners i requisats, homes i dones malalts, desfets, molt d’ells ja moribunds. Els hi diuen sense conèixer ni tan sols llurs noms i molts sucumbien sense que ningú no sabés qui eren i d’on venien.

La Krankenhaus, abans, havia estat un manicomi, amb un bellíssim parc, molt extens, guardat per murs ben sòlids, on els boigs podien passejar-se i tenir una sensacio de llibertat, tot i estar ben reclosos. Després, ja ho sabeu, Hitler liquidà els malalts mentals. La raça dels senyors no havia de tenir deixalles. Aleshores passà a ésser una mena d’hospital per als deportats malalts.

El personal que hi tenia cura de nosaltres era generalment voluntari. El cap de servei, el doctor Halter, un patriota polonès, es desvivia per intentar guarir-nos, però poc, molt poc, podia fer, per l’esgotament extrem dels malalts i pels mitjans tècnics insuficients de què disposava.

Homes i dones morien a un ritme esgarrifós. Mai de la vida no he vist morir així, massivament, tants éssers humans. Semblava com si haguessis retingut la vida fins a l’alliberació i que tot d’un pegat se’ls hagués trencat un ressort. Els enterraments no donaven l’abast.

Recordo esgarrifoses anècdotes de St. Jakob. Un matí mancava l’aigua a la nostra sala. –Al soterrani hi ha una aixeta –em digué algú. Vaig baixar-hi, doncs, i en obrir la primera porta que vaig trobar, vaig recular, esfereïda: l’habitació era plena de morts, posats damunt del carbó.

Una tarda arribaren precipitadament dos homes ja madurs, amb l’aire de cansats, que duien una cigarreta. Al damunt hi havia un deportat amb la jaqueta ratllada. Al passadís, a certa distància, parlàvem dos ex-presoners italians i jo.

Immediatament, l’oberschwester, és a dir la infermera en cap, s’apropà, examinà el malalt i tingué un ensurt.

–Però si  estàs a punt de morir!

Tots tres, els italians i jo, ens hi apropàrem. L’home, els ulls vidriosos, es trobava efectivament a l’agonia.

L’oberschwester féu un gest d’impotència, que nosaltres comprenguérem sense paraules. No podia, per uns minuts, donar-li un llit.

Els dos homes rondinaven i per llur to i els gests que feien comprenguérem que tenien molta pressa, que els esperaven en algun altre lloc i que necessitaven recuperar la civera.

La infermera, arronsant les espatlles, tornà al seu treball. De tant en tant sortia, examinava el moribund i deia una frase, sempre la mateixa:

–Encara no és mort.

Els dos homes, dempeus al seu costat fumaven, nerviosos, miraven el rellotge amb impaciència i de tant en tant donaven un cop d’ull a l’agonitzant, que no acabava mai de morir.

L’escena era esglaiadora. Els dos italians i jo romaníem al costat d’aquell home desconegut per respecte humà, greument, en silenci absolut. Tenia uns ulls clars immensos, el cabell ros que ja començava a esblanqueir. Qui eres, germà? Mai no ho sabré. Mai els teus no sabran com, quan ni on vas morir.

L’oberschwester tornà a sortir. Examinà el rostre del moribund, li prengué el pols i féu una mena de sospir d’alleujament.

Tot. És mort.

Un altre dia, passejant-nos pel part, ens encreuàrem am un home que portava un carretó recobert amb una lona. Sobtadament ensopegà, bolcà el carretó i caigueren per terra, als meus peus, dos cadàvers nus: un home i una dona. El del carretó els agafà, posà altra vegada l’home damunt la dona, tot assenyalant-los ens llençà una brometa agosarada i se n’anà tan tranquil.

Era la mort, la mort a cada cantonada, a qualsevol hora del dia i de la nit. Ens passàvem el dia veient morir i la nit somiant cadàvers.

Un dia arribaren a la sala dues germanetes, nenes encara. La més jove, que es deia Magrit, tenia tretze anys; l’altra, amb prou feines quinze. Estaven tuberculoses al darrer greu. Totes dues devien haver estat excepcionalment boniques. Parlaven una llengua desconeguda que ningú no comprenia, potser l’hongarès. Mai no sabérem qui eren ni d’on venien. La més gran es comportava amb la petita com una veritable mare, malgrat el seu propi esgotament. La feia menjar, li eixugava la suor, l’acotxava, li parlava afectuosament.

Una nit, silenciosament, mortí la petita Margrit. Les infermeres, compadides, se l’endugueren sense despertar la germaneta. Però quan la nena, al matí, veié buit el llit de la Magrit, la seva desesperació fou terrible. En va el propi doctor, mentint pietosament, li digué que havia estat traslladada a una altra sala. Sense menjar, sense dormir, la petita cridava desesperadament:

–Margrit! Margrit! Margrit!

Aquell crit punyent, de dia i de nit, ens massegava el cor, ens feia tornar boges. Dos dies seguits, fins al seu darrer alè, la nena no deixà de cridar la germana perduda. Quan morí, totes nosaltres estàvem desfetes.

Leònia Berkòver i Ada Kuri, la polonesa i la grega, van morir amb molts pocs dies de diferència. Un xic abans poguérem donar-los una modestíssima alegria. Les liles havien florit al parc. En tallàrem unes branques i els les vam dur. Pobres xicotes. N’estigueren tan contentes com si els haguéssim portat un tresor.

liles1

Després del calvari del camp de concentració, et trobes amb el teu botxí. Què fas?

Vaig arribar a la presó en un estat d’exaltació extraordinària, tremolant, amb febre. La infermera tractava de calmar-me, em feia recomanacions que jo ni escoltava. En Bach, en Bach a l’abast de la mà! Els meus companys assassinats, la fam, la por, l’appel, la cambra de gas, les xurricades, les humiliacions, tot l’odi acumulat em pujava a glopades, em tenallava la orja i em feia bategar amb força el cor. Escopir-li a la cara, bufetejar-lo, bufetejar-lo fins atipar-me’n!

Algú em féu avançar per un passadís i vaig entrar a una habitació allargada, al fons de la qual el jutge, darrera una taula, examinava uns papers. Al seu costat, una mecanògrafa.

Molt sol·lícit, el jutge em digué de seure, indicant-me una cadira situada enfront de l’única porta. I despenjant el telèfon demanà: “Que vingui el detingut Bach”.

Sota la porta tancada passava una línia lluminosa. Quan una ombra interromprà aquest rajolí de llum, serà en Bach que arriba –em deia. I tan sols d’imaginar-ho, el cor se m’esvalotava, em tremolaven les cames i sentia una mena de formigueig a les mans. Els ulls fixos, contenint l’alè, esperava. Ara. Ara…

Tot d’un plegat hi hagué un soroll metàl·lic, clinc, clic, clinc, l’ombra cobrí la línia lluminosa i la porta s’obrí.

El primer que veieren els meus ulls foren uns peus calçats amb sabatilles miserables. A cada turmell un grilló i unint-los, una curta cadena de ferro. En Bach entrava. No el Bach presumit, el de la jaqueta blanca i el mocador perfumat, sinó un home vençut, vestit de fosc uniforme del presidiari, brut, malendreçat, sense afaitar, mirant-me amb ulls de bèstia acorralada, tremolant e por. I sobtadament fou com si jo rebés una galleda d’aigua. Com fer-li res a un enemic encadenat?

Tota la rancúnia acumulada m’empenyia: Au, endavant, ¿és que ell tenia llàstima de ningú? No m’inspirava la més mínima pietat. Però quelcom de més fort que tots els odis em lligava les mans. Era, confusament, el sentiment de la meva pròpia dignitat.

Vaig sortir d’allí a punt de defallir. Però en vaig sortir amb el cap alt. No, el nazisme no m’havia vençut, no m’havia fet emprar els seus propis mètodes. Perquè en el duel entre el torturador i el torturat, és el torturador qui, inevitablement i sense remei, perd per sempre la seva pròpia dignitat. Si l’hagués bufetejat, en Bach, jo mai més no hauria pogut mirar-me a la cara.

En Bach fou jutjat el juliol de 1945. Vint-i-set deportats, pàl·lids espectres vinguts de l’altre món, fórem testimonis contra ell al procés. Fins i tot els comerciants de Carcassona tancaren llurs portes aquell dia. La sala era plena de gom a gom i al carrer centenars de persones esperaven per linxar aquell que la premsa anomenava “el monstre de la Gestapo”. Calgué que el fessin eixir del Palau de Justícia per una discreta porta de darrera.

Condemnat a mort, Bach fou afusellat poc després.

Després hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals, cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nom, com una criatura petita, els gests petits: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del “jo na no sóc com els altres”, “els qui no han estat als camps no ens poden comprendre”. I no dir-se mai “jo ja n’he fet prou, ara que els joves…”, sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels qui van endavant sense deixar-se, com diu Maragall, “dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port”.

El carretó dels gossos, Mercè Nuñez Targa, 

L’hedera helix, Pere Calders

Deixa un comentari

148_large

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites accions? Jo sí, i me n’he hagut de penedir sempre.

Triant un exemple qualsevol, a l’atzar, se m’acudeix el que em va passar amb una amiga. En una ocasió, per donar-me una sorpresa, em va preparar un dels plats que m’agradaven més, i al final de l’àpat va allargar-me un paquet que contenia una corbata arrogant. Sí, ja sé que el qualificatiu causa estupor, però em vaig passar setmanes cercant-ne d’altres, i després de tot aquest és el que em va semblar bo.

El que succeí fou que no era el meu sant, ni feia anys ni celebrava cap festa meva, i, per molt que em dolgui confessar-ho, la delicadesa  d’ella m’entendrí. I això a despit del color de la corbata i de l’aprenentatge que exerceixo, de fa anys, per tal d’aconseguir una ideal solidesa de caràcter.

L’endemà (com que ja tenia el propòsit fet) me’n vaig anar al mercat de flors. La nit abans havia dedicat hores de les de dormir a triar obsequis que anessin bé, i, per molt que costi de creure, la resolució darrera fou en el sentit de comprar una planta grimpadora, perquè la meva amiga tenia un jardí interior, amb un dels quatre vents limitat per una paret que em desplaïa. Recònditament, la idea era mostrar sol·licitud i al mateix temps conspirar contra el mur, que moriria ofegat per l’herba.

Els meus coneguts ja saben que sóc pacient en les coses que mereixen paciència, però que en els altres casos acostumo a portar pressa. En el cas de la planta em va semblar des del principi que no hi podia perdre temps, i ho vaig dir així al venedor, que em va ensenyar la seva mercaderia.

–Aquí en teniu una que creix en tants dies.

–Ui, no! La que desitjo ha d’ésser més ràpida.

–Aquella de l’extrem triga la meitat.

–Encara és massa.

El florista em va mirar durant una estona, i després afirmà que allò constituïa una demanda especial (“rara”, em demanà que li permetés de dir). M’aconsellà que veiés una parada de plantes difícils, prop d’allà, i, seguint la recomanació, al cap d’un moment provava de fer-me entendre en un altre lloc.

–Tinc el que voleu –digué el comerciant—. Però la llei em priva de vendre aquesta mena de plantes sense que el client accepti la plena responsabilitat de la compra. Si esteu disposat a signar uns papers…

Jo ho estava, és clar, i vaig omplir uns formularis oficials. Després, el venedor sembrà llavors en un test i em va demanar que em fixés en la superfície de la terra, la qual començà a inflar-se en dos o tres llocs i s’obrí en esclats minúsculs per a donar sortida amb un zumzeig perceptible a uns quants brots de color verd.

–Això és el que vull. Quin nom té?

–Oh, és una variant poc coneguda de l’Hedera Helix.

Convinguérem el preu i, abans d’anar-me’n, aquell home em digué que, si vivia lluny, seria bo que no m’entretingués pel camí.

Agafava el test ambles dues mans i me’l premia contra el pit, mentre aprofitava el retorn per a imaginar-me l’alegria de l’amiga.

Fora del mercat, hi havia un home que ballava damunt de vidres trencats, i, això, no m’ho deixo perdre mai. Me l’estava mirant, quan vaig sentir que l’heura m’arribava al rostre, i creixia fent una bonior de vol d’abelles que em produí alarma. Les fulles s’arrapaven a la cara i molestaven, fins al punt que, en enfilar-se pel pavelló de l’orella, em privaven d’una audició normal.

Aleshores em vingueren ganes de contractar un taxi, però els taxistes –amb l’instint sinistre que és tan seu— s’adonaven del que m’ocorria i fixaven tarifes elevades. Irritat, vaig canviar d’idea, optant per emprendre una carrera amb totes les meves forces.

Recordo que, en passar per davant d’una catedral, la planta em va impossibilitar els braços. Jo no aguantava el test amb les mans, sinó que el sostenien les fulles que se m’anaven adherint al cos. De totes era igual, perquè el test va resistir menys que no pas jo: s’esquerdà de sota i sortiren les arrels, que començaren a resseguir-me les cames per buscar la terra amb avidesa.

Poc abans d’arribar a la casa (ja la podia veure), els rebrots em van privar tant de moviments, que havia d’avançar en salts amb els peus junts. Bellugava els músculs de la cara amb desesperació, per desviar el curs de la creixença i evitar que la seva nosa em tapés els ulls.

Quan ja era gairebé a la porta, les arrels arribaren a terra i s’hi van clavar, convertint-me en una mata d’herba. Un manyoc de tiges es va dividir sota la meva barba, pujà la meitat per cada galta i en arribar al cap s’uní novament i va trenar-se, de manera que em va serrar de dents i no podia emetre cap so.

A través de les clarianes que deixaven les fulles, esbatanava la mirada, que era l’única cosa que poder fer. Imagineu-vos el meu estat d’esperit en descobrir la meva amiga que tornava a casa, després de la seva hora de compres.

Ella va veure la inusitada capa de verd, i m’identificà per la corbata (que sobresortia de la planta). Va acostar-se’m, em va amenaçar amorosament amb una mà i servint-se d’aquella veu dolça que tant m’enamorava, digué:

–Baixa de l’arbre, grandolàs! ¿No veus que ja no tens edat per aquestes coses?

Pere Calders

Older Entries Newer Entries

%d bloggers like this: