Tot i l’auge que les expressions de cultura popular estan vivint els darrers anys, la paraula “tradició” segueix emmarcant-se, en l’imaginari mental de bona part de la ciutadania, com a sinònim de quelcom arcaic (en el millor dels casos) o obsolet (en el pitjor). Talment el camp semàntic de paraules amb el qual pogués relacionar-se impedís concebre-la des del present, amb una mirada útil i actual, i no merament expositiva.

tradicio

En el marc del simposi “La cultura que ve”, organitzat pel Departament de Cultura a la Fundació Joan Miró, Vicenç Villatoro ha volgut denunciar aquesta simplificació excessiva, que tendeix a presentar les expressions tradicionals com manifestacions mortes, rígides, inamovibles, limitades a exercir de rèmora i condemnades a desaparèixer.

Prèviament, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha volgut fer una reflexió de fons entorn l’accés de la ciutadania a la cultura. Villatoro ha alertat que tendim a focalitzar-nos excessivament en els trets distintius dels creadors culturals, en detriment de la qualitat de les seves obres. “Les obres de Shakespeare – ha emfatitzat- no anaven destinades a un grup social, ni a una opció ideològica, sinó que apel·laven a la persona”. En aquest sentit, ha remarcat la necessitat de prioritzar els “substantius” (el què) als “adjectius” (el qui) alhora de valorar una expressió cultural.

Fixar-nos en les característiques dels creadors culturals ens reclou en les “nostres bombolles particulars”. Empeny la ciutadania a menystenir o vanagloriar una obra simplement per la seva autoria. La tradició és un gran instrument per “vacunar-nos” contra aquest maniqueisme, ha defensat Villatoro; ens dota d’un pòsit d’experiències comunes que ens ajuden a entendre el present i albirar el futur; ens marca una línia temporal que ens permet progressar com a societat. “Si no tinguéssim referents tradicionals – ha insistit Villatoro—hauríem de començar contínuament de zero”. Una situació poc desitjable , ha prosseguit, en la mesura que les comunitats quedem completament fragmentades, despreses d’un codi comú, i la inclusió i la cohesió social s’endevinarien com una empresa impossible.

Significa aquest posicionament que convé mantenir les expressions tradicionals artificialment? Just al contrari. Precisament perquè les tradicions només existeixen en la mesura que són útils, i no pas simplement perquè han estat heretades, són inevitablement actuals. No segueixen adoptant-se per un “compromís històric” (altrament no desapareixeria mai cap tradició),  sinó en la mesura que compleixen una funcionalitat econòmica (vendre panellets per Tots Sants, per exemple) o social (com ara agrupar una família entorn el Tió). En aquesta línia, Villatoro ha conclòs que només podem concebre les tradicions amb els mateixos paràmetres que jutgem una obra artística, sinó que hem de valorar els innegables guanys que comporta per la comunitat on es practica.

Guillem Carreras. Març ’17

Advertisements