En un món cada vegada més dominat pels registres, les dades, estadístiques i gràfics, s’agraeix que encara existeixen periodistes aventurers, capaços de realitzar un extens treball de camp, invertint moltíssimes hores en la recerca d’una realitat que la societat desconeix. Aquest és el cas d’Eugeni Casanova (Lleida, 1958), una persona de verb fàcil, gest inquiet i curiositat insaciable. Ens reunim per parlar sobre Els gitanos catalans a França (Pagès Editors, 2016), l’ampliació d’una tesi doctoral que ha permès conèixer una realitat sorprenent: milers de gitanos parlen català a França des de fa dos-cents anys, i al Principat ningú en sabia res.

casanova

El teu estudi ha deixat perplex moltes persones. Com vas descobrir que hi havia una potent comunitat gitana catalanoparlant a França?
Ho vaig descobrir en una trobada a Les Saint-Marie-de-la-Mer.  Es tracta d’una peregrinació que fan tots els gitanos d’Europa en aquest poble de la Provença, a la desembocadura del Loira. Hi anava per cobrir una notícia periodística, i no m’esperava pas trobar-me gitanos de Montpeller, Lió, Montpeller, Lió, Niça, Bordeus, Tarascó, etcètera, que parlessin català. La meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que els seus jaios [avis] ja estaven instal·lats en aquestes ciutats. Com que ningú havia estudiat la seva existència, vaig haver de preguntar als gitanos que coneixia a Perpinyà si existien catalanoparlants escampats a França. I ells m’ho van confirmar.

Com vas encarar la realització d’una tesi doctoral en la qual pràcticament no hi havia bibliografia?
Vaig decidir que havia d’extreure la informació sense intermediaris. Tan senzill com agafar el cotxe i fer quilòmetres. A partir dels comentaris dels mateixos gitanos, anava a una o altra banda. Quan ja feia mesos que estava investigant, vaig començar a tenir amb contacte amb els aumôniers (almoiners), que són els representants que té cada bisbat de l’església catòlica francesa per comunicar-se amb els gitanos. També em va ser de gran ajuda poder contactar amb l’església evangèlica Vie et Lumière, l’organització encarregada d’organitzar el culte a totes les comunitats gitanes de França. Des d’aquest moment, va ser molt més senzill delimitar l’àmbit geogràfic on es movien i conèixer els seus costums.

Quants gitanos catalonaparlants hi ha arreu de França?
Jo he localitzat 160 comunitats. La quantitat exacta de parlants és impossible de definir, perquè la Constitució francesa prohibeix explícitament fer estadístiques de grups ètnics. Parlant amb ells mateixos, així com les onegés que treballen en la seva escolarització, he deduït que n’hi ha desenes de milers: aproximadament 5000 a Montpeller; 6000 al Burdelès,; 2000 a Niça; 2500  a Carcassona; 1000 a Narbona; a Lió un altre miler…

Ells sempre diuen que no els hi agrada gaire el fred. Prefereixen quedar-se al sud. El límit nord es trobaria en una línia que va de Grenoble a Bordeus passant per Lió, Clermont d’Albèrnia, Llemotges i Angulema. També n’hi ha uns quants, tanmateix, a París i al Departament Nord.

Tenen consciència d’esdevenir una comunitat lingüísticament diferenciada?
Els gitanos no es poden concebre individualment. Són molts conscients dels seus vincles familiars i de formar part d’una comunitat. Per aquest motiu han pogut preservar la seva llengua i els seus costums. Quan els hi preguntes com s’identifiquen, no tenen cap dubte. “Jo sóc un gitano català”, responen. Parlar català els identifica com a grup, els diferencia dels gitanos espanyols, dels francesos, dels rom, dels manuixos, dels sinte… Per altra banda, també és veritat que molts d’ells desconeixen què és “Catalunya” o què significa ser català. De fet, defineixen el seu llenguatge com a “parlar gitano”.

En què es caracteritza el parlar dels gitanos catalans de França?
La majoria de gitanos parlen el català de Perpinyà, que no es pot equiparar directament amb el rossellonès. De fet, els jaios més vells de Perpinyà parlen un dialecte semblant a l’empordanès. Jean-Paul Escudero va fer la tesi doctoral sobre el parlar dels gitanos de Perpinyà, i va concloure que es tracta d’un dialecte nou. Un híbrid entre el català central, el rossellonès i algunes paraules pròpies. No és un català circumscrit a cap zona geogràfica, sinó característic de la comunitat gitana. Com que la majoria de gitanos es van establir a França partint de Perpinyà, aquesta ciutat va fer d’element d’estandardització.

En la meva recerca, tanmateix, he descobert comunitats que no estan influenciades pel parlar de Perpinyà. Al centre-sud de França (Saint-Gaudens, Montauvan…) s’hi troba gent parlant un català que barreja el dialecte nord-occidental i l’aragonès. De fet, els orígens d’aquests catalans és anterior al dels gitanos que comencen a establir-se a Perpinyà a finals del segle XVIII. Es tracta d’un dialecte nou que fins ara no coneixíem. Els filòlegs haurien d’estudiar-ho.

Estem parlant de les migracions. Quins han estat els vincles històrics entre les comunitats gitanes residents a França i Catalunya?
El contacte entre els paios catalans i els gitanos francesos ha estat nul, però no així la relació entre els gitanos catalanoparlants a banda i banda dels Pirineus. Tots els gitanos de Gràcia tenen parents a França, i els visiten contínuament en casaments i festejos. Fa trenta anys, un amic meu va estar en cinquanta casaments de gitanos al sud de França, i en tots parlaven català. Si algú s’hi hagués fixat, el meu estudi no causaria tanta sorpresa ara. Tanmateix, ningú ha interactuat amb la comunitat gitana.

Malgrat que defineixen la seva llengua com a parlar gitano, reivindiquen la seva catalanitat?
Als gitanos els agrada ser relacionats amb Catalunya, sobretot per destruir el mite que provenen d’Egipte. La paraula egipciano va passar al català com a “gitano” i posteriorment al francès gitan. Ara mateix són coneguts així, i no pas com a bohemians, la seva terra nadiua. En aquest sentit, la meva presència els va resultar molt satisfactòria. Dit això, les comunitats gitanes viuen la catalanitat de forma espontània: ni se n’amaguen ni ho reivindiquen.

El jove cantant Kendji Girac sí que ha reivindicat la seva catalanitat públicament. És un cas paradigmàtic entre les noves generacions?
Personalment, crec que es tracta d’un cas aïllat. Sí que és veritat, tanmateix, que és el primer gran músic que ho reivindica. Manitas de plata, que havia estat considerat una de les millors guitarres flamenques a nivell mundial, va actuar amb aquest nom artístic en castellà. Podríem dir el mateix dels Gipsy Kings, el grup més internacional de França. Entre ells parlen català, però cap de les lletres l’usa. En aquest sentit, cal reconèixer els gestos de Girac, que ha gravat el seu darrer videoclip a Barcelona i va voler-se adreçar al llavors primer ministre Manuel Valls en català.

Existeix cap institució, ni que sigui petita, que vetlli per la preservació de la llengua?
En conec pocs casos,  i només a nivell local. Tinc referència que a Besiers i a Agde hi ha associacions que promouen l’escolarització dels gitanos catalans. Són l’excepció. La gran majoria de persones són analfabetes i acostumen a viure al marge de la societat. De fet, si haguessin estat educats per l’escola francesa, probablement ja estarien assimilats. El millor exemple el trobem a la Catalunya Nord. Segons la mentalitat jacobina dels francesos, no parlar l’idioma autòcton dificulta la integració.

Abans feies esment de l’exprimer ministre Manuel Valls. Com han influït les seves polítiques en la vida de les comunitats gitanes?
Valls no s’ha ocupat d’aquest col·lectiu. De fet, teòricament, en la mesura que tots els ciutadans són considerats francesos i està prohibit parlar de comunitats ètniques, ni tan sols existeixen. A la pràctica, la gent que hi conviu es troba en una situació molt difícil: volen escolaritzar la comunitat gitana, però no en poden fer esment. La llei francesa no té present que els gitanos viuen en una cultura molt marcada. Mentre giren d’esquena a aquesta realitat, i els segueixin anomenant gens du voyage (gent del viatge), serà impossible que el govern intervingui en aspectes fonamentals de la seva vida, com ara l’escolarització.
De retruc, la teva recerca probablement ha servit per avaluar la supervivència de l’occità a la Catalunya Nord.
M’he interessat a buscar gitanos que el sabessin parlar, i només he trobat alguns jaios que en tenen nocions. Fa trenta o quaranta anys treballaven en zones rurals, on l’occità es va mantenir més temps, i encara en guarden el record. Tanmateix, l’occità és una llengua completament eradicada arreu de França, i també entre la comunitat gitana. Des del segle XVIII, quan van desaparèixer els gitanos originals que provenien de Bohèmia, cap comunitat el parla.

Acabem parlant del futur. Quin recorregut t’agradaria que tingués la teva recerca?
Em faria il·lusió que aquesta comunitat tingués contacte amb els seus orígens. Hi ha moltes recerques que es poden fer. Jo he fet una tesi doctoral en extensió, sense aprofundir en molts temes: estudis locals, sobre el parlar d’aquest col·lectiu, la lògica de les migracions, els costums i creences…

A tots els Estats de la Corona d’Aragó es van dictar un fotimer de lleis per expulsar o bé assimilar les poblacions gitanes. Que aquestes lleis es publiquessin cada deu o quinze anys demostra que van seguir presents entre nosaltres. A diferència dels jueus o els musulmans, els gitanos van prosperar en un context molt advers. Estudiar els gitanos catalans a França seria una bonic homenatge a tota aquella gent.

Guillem Carreras. Novembre ’16

Advertisements