cova

Les exploracions arqueològiques ens tenien acaparats. No hi havia temps de pensar en res més. Excursions per planells i carenes, torrenteres enllà o coves endins; recollida de material que calia estudiar pacientment; redacció de dietaris i memòries. Sort teníem de dos aliats fidels: la joventut i l’entusiasme.

Aquell dia veníem per la carretera amb sabates ferrades, bandes a les cames i una gran motxilla a l’esquena. Anàvem caminant i comentant les apassionant descobertes del dia. Haviem explorat una cova de difícil accés; calia entrar-hi arrossegant-nos en la foscor per arribar a una gran concavitat de la roca on ja podíem posar-nos drets i tenir un fanal encès. Una cata lleugera feta al jaciment de la cova havia donat abundosos fragments d’una ceràmica negrosa i moltes peces tardanes de sílex treballat. L’estudi sistemàtic dels diversos nivells acusats en la terra que omplia part de la cova podria ésser d’un gran interès científic. De moment, ens havíem d’acontentar amb les mostres recollides, empaquetades separadament i repartides en les motxilles.

Plens de pol, despentinats i una mica corbats per la caminada, entràrem a la petita ciutat, preocupats per les nostres dèries de neòfits científics. Era un carrer molt concorregut en aquella hora que ja començava a fosquejar.

Aviat ens trobàrem voltats de jovenalla que es obria pas i ens tenia immersos en un grup sorollós i gesticulant que ens anava empenyent vers un portal obert del qual eixien, una mica somortes, les cadències musicals d’un sarau.

No sé pas com hi entràrem; en tot cas, fou sense posar-hi res de part nostra. Era un ball de carnaval, d’un carnaval poc vistós amb més confusió que alegria. La quitxalla del carrer, vista la nostra indumentària, ens havia pres per una comparsa disposada, per la seva originalitat, a fer-se mestressa del ball.

Tampoc no sé com fou que començàrem a ballar, sense haver abandonat ni les sabates ferrades d’excursionistes autèntics ni les motxilles atapeïdes de bocins d’olles prehistòriques.

Recordo, això sí, que ballant i tot, quan els giravolts de la dansa ens atansaven, encara discutíem la cronologia de la ceràmica recollida. Eren brins de conversa interrompuda, barrejats amb frases amables adreçades a la balladora, que no entenia res, i nosaltres no teníem lleure d’explicar-li gran cosa. Les paraules d’uns i altres s’entrelligaven com feien les serpentines llençades a l’atzar, i hauria estat difícil de destriar-les.

–Són molt boniques aquestes arracades que porta; abans en deien de llaçada.

–No en dubtes més; el vas petit és argàric.

–Em sabria molt de greu trepitjar-la amb les sabates que porto.

–Pesa que les puntes de sílex trobades cauen dintre de la tipologia neolítica.

–Eren de la meva àvia. Les arracades, vull dia; ara tornen a ésser de moda.

–Recorda’t que hem de posar en net les mides de la planta de la cova.

–Trobo que aquestes disfresses que portes estan molt ben imitades. Quan vam anar al Montseny, el meu germà anava vestit de la mateixa manera.

El vals s’anava avivant; gairebé enfellonint. Les serpentines formaven un teixit espès, difícil d’esquivar. Les motxilles es feien més i més feixugues. Per sort, el ball arribava a la seva fi.

Les nostres balladores ens miraven sense acabar de definir-nos.

Sortírem amb el temps just d’agafar el tren. Quan fórem al nostre departament, alliberats de la càrrega, començàrem a reflexionar. Ara, la base de la conversa era el ball i les seves incidències. De tant en tant i molt breument, s’hi barrejava algun record arqueològic. La cova explorada, de moment, quedava lluny.

Agustí Duran i Sanpere

Advertisements