Barcelona (contra la paret) s’ha pogut veure al Grec i a FiraTàrrega amb una gran acollida de crítica i públic. És la primera obra de la companyiaLAPùBLICA, constituïda la primavera del 2015. Una reflexió dura però formalment fresca entorn l’abús policial i la seva empara institucional a Barcelona. Una mirada incisiva a la vessant més pútrida de la capital catalana que sorprendrà a molts espectadors. La podreu veure als Lluïsos de Gràcia(15 i 16 de setembre), i a l’Antic Teatre (del 22 al 25 de setembre).

Una imatge de Patrícia Heras

Escrita i dirigida per Lali Álvarez, Barcelona (contra la paret) és un potent bàlsam contra les temptacions d’inhibició o autoengany. Sí, les pràctiques repressives han superat sideralment les garanties dels marcs suposadament democràtics, i convé denunciar-ho públicament per no veure sotmesos els drets humans més bàsics a l’arbitrarietat o la condescendència dels cossos policials. Sí, “tortura” o “règim d’aïllament” no són paraules ancorades en temps passats, sinó que formen part del diccionari que actualment regeix moltes comissaries i presons. Sí, parlem d’una realitat ben crua i tangent que ja no pot amagar-se més.

 

Un homenatge a Patrícia Heras i a totes les víctimes de la tortura policial

Quins mecanismes té un dramaturg compromès per transmetre el seu missatge sense llançar discursos soporífers a la platea? Álvarez ha tornat a demostrar que el teatre polític pot entretenir al públic sense perdre el seu dramatisme. En certa mesura, la seva aposta recorda hISTÒRIA, el text de Jan Vilanovarepresentat per la companyia Sixto Paz a la Sala Beckett, la temporada passada: una escenificació trencadora i minimalista, una gran importància dels elements audiovisuals, una interlocució constant amb el públic, i especialment l’atreviment per barrejar la ficció i la realitat sense manies.

Barcelona (contra la paret) pot definir-se com a “teatre documental” o “documental teatralitzat”. La ficció consciencia sobre la misèria moral que es sotmet les persones internes o torturades; les dades integrades en l’obra divulguen l’abast (gens anecdòtic) d’una problemàtica sistèmica. El procés de creació ha requerit tasques de documentació, en les quals han col·laboratIRIDIA – Centre per la Defensa dels Drets Humans, Amnistia Internacional –Catalunya, la Coordinadora Contra la Prevenció de la Tortura, Rereguarda en Moviment, així com periodistes que han investigat la tortura i persones que n’han estat víctimes.

Álvarez utilitza diferents estratègies narratives per atrapar l’espectador. Adjudicant rols modulars, però bastant marcats, a cadascun dels tres actors, aconsegueix presentar una única realitat des de múltiples perspectives. Clara Garcés escenifica magistralment la tortura psicològica d’una noia en règim d’aïllament; David Teixidó narra l’experiència d’una persona torturada a la comissaria de Les Corts i injustament presa més de set anys; Sonia Espinosareflexiona sobre les relacions del sistema dominant contra les veus que hi discrepen… Malgrat que els personatges són clarament identificables per tothom qui hagi vist Ciutat morta, mai s’explicita el seu nom. Ells som nosaltres. Perquè la seva història també hauria pogut ser la nostra.
En aquest sentit, mereix una nota especial la qualitat interpretativa de l’elenc. En la postfunció a la FiraTàrrega, molts assistents mantenien el dubte: “aquest noi és actor o algú que veritablement ha estat empresonat injustament set anys de la seva vida?”. Una anècdota il·lustrativa de la autenticitat que transmet la combinació entre un text molt ben travat i unes actuacions versemblants. Serveixi com a exemple aquest fragment, que transcric de memòria, sorgit de la pròpia veu de David Teixidó:

“Em costa prendre una decisió sense demanar permís. M’he acostumat que havia de fer-ho. A vegades, quan estic paranoic, tinc la sensació que amb ells ja els hi està bé que jo vagi explicant la meva història; que, en el fons, ells desitgen que tothom es cregui molt sincerament que vaig ser torturat i que vaig perdre set anys de la meva vida sense que tinguessin cap prova concloent contra mi; que ja els està bé veure la cara de por en el rostre de les mares, i que assumeixin que la dissidència és perillosa i que ells ho tenen tot perfectament controlat. Però això només ho penso quan estic paranoic.”

Guillem Carreras. Setembre’16

Advertisements