Recomano llegir aquest llibre de Flocel Sabaté per entendre com era viscuda la mort d’un senyor important durant l’edat medieval, i més concretament per contextualitzar les escenes representades en el cenatofi de Pere IV de Queralt i Francesca de Castell. La simbologia entorn la mort era molt més potent que en els rituals actuals, marcats per la burocràcia.

Resultado de imagen de pere iv de queralt

La processó

Enllestides les robes, els governants locals ja poden presidir l’acte amb què la societat baixmedieval sol exterioritzar els sentiments comuns. Aquesta és la funció de la processó. La comitiva retrata la societat, és la representació d’un conjunt aparentment homogeni en compartir els mateixos objectius des dels diferents esgraons socials: cadascú hi ocupa el seu lloc a la vegada que comparteix el sentiment comú que identifica la col·lectivitat i la cohesiona en una causa conjunta. Aquesta escenografia podria menar a una representació estàtica i ritual. Una impressió d’immobilitat, tanmateix, està renyida amb la sensació de sobtada sotragada anímica que hom suposa que es deriva del coneixement de la mort del senyor. Per això, l’expressió col·lectiva ha d’aplegar ambdós elements: per una banda, la compenetració global des de la diversitat social inherent a la processó i, per l’altra, la participació unitària des del compartiment de l’espontani dolor, tot amb el lligam comú derivat de la pertinença al municipi.

Coherentment, la processó parteix de l’edifici del consell municipal, amb el simbolisme indicador de qui endega l’acte, i recorre els principals carrers de la població. Com a cerimònia representativa social i no pas litúrgica no se sol efectuar de bon matí sinó després de dinar. La població hi és convocada mitjançant la veu cruell i dolorosa dels saigs que, al capdavant, xisclen i gesticulen per la pèrdua. El dol sentit desborda la paraula i ha de resonar amb el contundent terrabastall dels saigs, a Cervera batent ab bastons les taules, a Tarragona sonant els esquellots i a Girona redoblant els timbals, mentre tothom és convocat de nou de la manera més contundent: via fora, que lo senyor Rey és mort! És la simbologia del so. Les ciutats i viles, des dels seus estrets carrers, s’han d’omplir del ressò del crit i de l’estrèpit sorollós. És una manera d’intentar contagiar la gravetat de la pèrdua a una població potser indiferent vers el difunt, però delerosa i receptiva envers formes expressives teatrals i participatives. Així, conscienciats, advertits i engrescats per la contundència de la crida, tots plegats s’aboquen al carrer i se sumen a una comitiva que representa la comunitat urbana, on destaquen els magistrats locals, els segueixen els prohoms i, a continuació, figura la resta de la població.

La fidelitat i la devoció vers el senyor imposen no sols una expressió col·lectiva de dolor sinó també una actuació litúrgica pel bé de l’ànima del difunt. És un acte explicat com a fruit de la caritat i devoció dels súbdits vers el senyor, el qual se’n veurà prou beneficiat en el cas de no estar encara compartint la glòria terna, d’acord amb una concepció de la mort que solia abocar els difunts a patir purgacions temporals en el lloc escatològic intermedi. Tot, de fet, s’adreça a aquesta celebració. No sols els tocs de campana previs preparen la commemoració, sinó que a la vigília s’han viscut les convocatòries especials pels carrers i s’ha convidat personalment els principals conciutadans. Si més no, la vila o ciutat ha de paralitzar les activitats durant la celebració d’un acte exequial on tothom ha de participar-hi i que es desenvoluparà segons la preparació efectuada per una comissió representativa escollida pel consell municipal tot atenent els diferents elements concitats.

Tota la població s’ha de tornar a aplegar, ara en el principal temple de la vila o ciutat, per tal de tributar les exèquies corresponents al difunt. El vincle existent imposa una representació plena. No es tracta sols d’honorar el personatge difunt, sinó de fer-lo present per a tributar-li el darrer servei. Cal, doncs, representar la presència del mort. Aquest assoleix, així, un doble cos. El cos físic allà on és enterrat i el cos simbòlic on són representades les seves exèquies. Aquesta representació dels cors present esdevé, anímicament, una identificació, fins al punt que arreu es parla de la cerimònia del cos present, ca partir de l’evident existència d’una tomba i d’un monument mortuori, sobre el qual tothom hi identifica el taüt o caixa, embolcall d’un difunt que es personalitza amb les insígnies presents. El cos simbòlic és, en la comprensió del símbol, cos present, en coherència amb el benefici espiritual que es derivarà de l’acte, que afavorirà directament el difunt, com si hi fos. Conseqüentment, el cos simbòlic rep el mateix tracte exequial atorgat, en un altre indret, al cos físic, per la qual cosa hom pot resumir l’acte com la sepultura del difunt (…)

En llocs com Cervera, Tàrrega o Lleida, la representació funerària impregna tot l’acte. La processó equival a les comitives fúnebres que coetàniament recorren els carrers i es justifica pel trasllat del taüt, sobretot si comporta una significació reial. La processó, en aquests casos, parteix d’un temple –normalment la seu d’una casa mendicant o assistencial ubicada als afores de la població—en la qual el dia anterior ha estat dipositada la caixa. Aplegada la població i les autoritats, surten del temple per a recórrer els principals carrers, vers l’església major. Al capdavant, hi desfilen els clergues, servant un estricte ordre: primer l’església secular, després la regular. Cada congregació sol portar les pròpies creus que no sols procedeixen l’acte sinó que simbòlicament se situen, en molts casos, prop del taüt. Aquest ve a continuació. El monument funerari ambla caixa és flanquejat, usualment, per una torxa a cada un dels quatre extrems, amb dos prohoms a davant i dos a darrere. Els principals personatges de la població el duen a coll i s’alternen en dos torns, si cal, com fan a Cervera. El carreguen els magistrats locals i els oficials reials implicats amb el municipi i la regió –veguer, batlle, jutge o assessor—, als quals, en tot cas, s’hi afegeixen patricis de reconeguda importància local. Darrere segueixen els prohoms, en un nombre a vegades proper al centenar. Immediatament després desfilen els laics masculins, sovint agrupats per gremis, com es recorda a Lleida o a Cervera. Al final hi apareixen les dones, també distingides entre elles, segons la posició social del marit. La comitiva ha començat a moure’s amb l’absolta general dels clergues, molt valorada per la població, i continua amb el to també marcat pels clergues, que cantes aquels gloriosos imnes en açò acostumats. Els participants s’aturen en determinats punts de la població, suposadament per a meditar, ocasions que aprofiten per a recuperar forces o fins i tot per a intercanviar els portadors del monument.

 

Córrer les armes.

El dolor per la mort reial ha de ser intens i més elevat que cap altre. Per això, supera les limitacions que la majoria dels governs locals imposen, en durada i expressions, sobre els dols populars. En tots els municipis sempre s’obre un dubte a propòsit de fins quan cal seguir vestint la roba de dol, sobretot en cas d’haver mort el senyor o algun familiar d’aquest. Normalment, superat el primer moment, se n’obre un altre on només duen dol els màxims magistrats, i amb una tela més matussera. En els dols reials, el dubte sempre gira respecte la conveniència de mantenir-lo fins que el successor sigui coronat, fins que entri a Catalunya o fins quan, apropant-se a aquests fets, ja sembla fer pro temps que es duu la roba negra o s’atansa una celebració local. Tot i que, especialment en el segle XV, es pretenia regular dos llargs i esgraonats en la qualitat de la tela, el cert és que l’entronització del nou senyor tendia a estroncar els motius del dolor, perquè tots solien compartir la joia d’un successor tant poderós e virtuós senyor. (…)

A la vegada, per bé que més escadusserament, es poden oferir altres misses per l’ànima del difunt, efectuar almoina i encarregar algunes pregàries, sobretot en cases d’ordes mendicants. Són recursos no gaire emprats, en part per limitar la despesa dels actes, però sempre presents, sobretot perquè concorden amb la pràctica generalment aplicada a tots els difunts.

De fet, els actes s’encardinen en un context occidental ben coherent, no sols per la preocupació envers la mort i l’actuació pro remedio anima, sinó pel gust per la representació, constatable de manera similar a la resta de la Corona d’Aragó, als espais ultrapirenencs o a les ciutats de la Corona de Castella. Els sentiments demanen ser representats. La teatralitat forma part de l’expressió per a reflectir i compartir la sensació que correspon al moment viscut, tal i com es va accentuant a mesura que avancen els segles baixmedievals. La celebració, així desenvolupada, ha permès exterioritzar el sentiment de la col·lectivitat municipal respecte a una mort que, aparentment, ha sacsejat tothom, com correspon, sobretot, a la defunció del senyor. I s’ha expressat des de l’assumpció espontània dels elements propis de la festivitat baixmedieval, com són la representació, la teatralitat, la gestualitat simbòlica i el codi dels signes. El desenvolupament dels actes evidencia una cultura en la qual els sentiments cerquen l’adopció de formes expressives. La simulació forma part de l’expressió. Cal el terrabastall dels saigs per a expressar el dolor, i cal la doble versió d’una processó més espontània i una altra més litúrgica. L’expressió no en té prou amb la paraula, necessita la forma, viva i gesticulant. Hi ha un sentit teatral en la manera d’expressar-se. No n’hi ha prou amb els signes i símbols estàtics, com són els fixats en les teles dels escuts.

Es concorda amb la cerimònia de córrer les armes que s’ha viscut prèviament entorn el cadàver físic del monarca o de qui, en la vida política, té el seu lloc. Un grup de cavallers ha simulat desconèixer la reial defunció per a poder expressar, tot seguit, el sentiment sentit, de manera esbravada, dolguda i sorollosa, escampant la representació per les sales de palau i pels carrers de la ciutat. Es fomenten, així, fórmules participatives per a encomanar un sentiment dolorós: el 1470, arran de l’actuació dels cavallers al voltant del cos de Joan de Lorena, el lloctinent de Reiner, el rei que el Consell del Principat contraposava a Joan II, immediatament promogueren a plorar moltes gents. El cos real del difunt, enmig de la cerimònia de córrer les armes, s’ha vist absorbit per la vivor d’una representació que pretén enervar els sentiments allí on mor corporalment os sosterra lo cors del príncep. Rere aquest objectiu, no és una cerimònia reial sinó senyorial: es participa en els dominis dels Foix-Bearn i, en la seva escala, a la mort de barons que gaudeixen de jurisdicció i de cavallers dependents. Per això, entre les mostres d’humilitat que el valencià Pere d’Aragó, senyor de Montitxelvo, inclou en el seu testaent dictat el 1399, hi especifica que no vole que y sien scotats cavals ni bandera rocegada ni scuts trencats.

Tot i la simulació inherent i esclatant en aquestes cerimònies, és clar que la representació del sentiment i la simulació teatral de la realitat encara resulta més contundent allà on el difunt no hi és, perquè a tot arreu se’l representa amb prou convicció per a parlar de la cerimònia del cos present. És la gran representació. El senyor es fa present on és aclamat com a tal. El doble cos és el triomf no sols del simbolisme sinó d’una cultura que ha de traduir els sentiments i les sensacions en imatges i gestions. Els historiadors a voltes han restats atrapats pel caire reial de la representació, per bé que la clau del comportament se situa en el sentiment que s’ha d’exterioritzar. En són objectes els personatges que l’oferent consideri adient, i l’oferent pot ser qualsevol que pugui assumir el cost de la cerimònia (…)

L’aparença pot apropiar-se de la mateixa realitat. De fet, la simbologia trastoca el contingut dels vocables. Les coses no responen a la seva essència, sinó al seu nom. I no sols perquè es parla de tomba i de cos present on només hi ha representació. De fet, tot és una immensa simulació. L’espasa, el ceptre i el pom d’or no són d’or, sinó de fusta daurada amb pintura. Els símbols són aparença excepte elements ja rou indicatius en si mateixos, com ara les teles luxoses o la lluminària.  La simulació existeix, en art, per l’afany d’abaratir uns costos econòmics que, malgrat tot, no deixaran de sentir-se excessius en els eraris municipals. I, a la vegada, existeix sobretot, perquè el sentiment s’ha convertit en gest expressiu,  un gest que trenca la realitat i imposa la representació, la simulació i l’aparença, fins al punt que hom pensa que el mateix sentiment sigui una representació, una simulació i una aparença. La sospita sols es podrà desvetllar en esbrinar el veritable batec existent rere el reiterat esment, per part del discurs oficial, d’una població espontàniament congregada entorn d’una aflicció comuna, popular i col·lectiva.

Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya baixmedieval (2003), Flocel Sabaté.

Anuncis