Extracte d’aquest llibre molt instructiu.

La religió dels pobles sovint ho regula tot: com que comporta una visió del món, no hi ha res que li resulti aliè i el menjar, com la moral o el vestit no es lliura de les seves prescripcions i els seus manaments. L’antropologia de la religió ens ajuda a descobrir que res no és indiferent al fet religiós i, per tant, en un llibre de cuina cal tractar d’allò que segons els déus és bo o dolent, del que és saludable i del que és perjudicial, del que agrada a la divinitat i d’allò que refusa. Hi ha productes que es poden menjar i d’altres que no i finalment hi ha animals sagrats, totèmics, que tenen significats molt importants.

La religió també regula els períodes d’abstinència, els aliments que es poden menjar junts i els que s’han de menjar separadament i, en general, tot el ritual del banquet. No és aquest el lloc per endinsar-nos en consideracions sobre la religió dels ibers, però sí que és pertinent parlar dels rituals de sacrifici. De l’existència de sacrificis entre aquest poble e parlen diversos autors clàssics i alguns com Estrabó, fins i tot ens diuen que els ibers sacrificaven com els grecs; això vol dir que recollien la sang de la víctima en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. D’aquests rituals de sacrifici, en tenim algunes evidències arqueològiques. No sabem exactament om eren els rituals, però és versemblant pensar que estaven precedits per cerimònies de purificació amb els vasos d’aigua lustral o el gerro de les libacions. Possiblement feien l’aspersió del’aigua amb branques d’arbres, ofrenaven els perfums i tot seguit sacrificaven la víctima –segurament per degollació—tot trossejant-la i cremant-ne una part en el foc sagrat o ritual, ja fos al costat o al damunt d’un altar. Una part de la carn era menjada, una altra era cremada i una tercera, ofrenada als esperits del subsòl; aquesta tercera part eren el cap i les potes de davant.

No cal dir que el ritual de sacrifici anava molt lligat, doncs, al banquet cerimonial o sagrat. Hi ha algunes evidències d’aquests banquets, encara que sempre és difícil demostrar-les. Sabem que els animals sacrificats eren generalment cabres o ovelles molt joves, pràcticament neonats. També sacrificaven aus i gossos. El sacrifici d’ovicàprids indica que devien ser els animals més apreciats per menjar, ja que els mataven molt joves i tendres. També se sacrificaven bous, porcs, llebres, gallines, cavalls, gossos i cérvols. Tots aquests sacrificis segurament no tenien tant el significat de constituir l’aliment de les divinitats sinó la mateixa idea genuïna de sacrifici, és a dir, de privació; calia renunciar a una part d’allò que més agradava per demostrar a les divinitats la submissió absoluta. En conseqüència, les ofrenes més freqüents devien correspondre a allò que més apreciaven; si aquest raonament és el correcte, el menjar que més apreciaven eren les ovelles i els cabrits joves.

Hi ha un altre tipus d’ofrenes de caràcter religiós que cal comentar; ens referim a les ofrenes fetes en les cerimònies d’enterrament: el menjar dels morts. En alguns jaciments ibèrics, els autors que els han investigat han tingut la temptació de parlar de banquets funeraris, atès que eren corrents en el món grec i, fins i tot, en la prehistòria; tanmateix, no en tenim cap evidència. En canvi, sí que tenim documentades ofrenes d’aliments i begudes en determinades necròpolis. S’han trobat restes d’animals; es tracta dels mateixos animals que veiem en els sacrificis dels santuaris i llocs de culte, encara que aquí hi ha també ous. I és que els morts menjaven simbòlicament igual que els vius.

De fet, en el món antic tot tenia un simbolisme i qualsevol cosa podia adquirir un significat. Les ovelles i les cabres eren el símbol mateix del sacrifici i per aquest motiu apareixen representades en pàteres sacrificials com per exemple en les famoses peces de plata trobades al jaciment ibèric de Tivissa. Desconeixem si el porc senglar, tan freqüentment representat, tenia un significat especial, tal vegada de fúria; de fet sembla que era un animal totèmic, ja que també és objecte de representació en les pàteres de Tivissa esmentades. Pel que fa als ous, no sabem com els consumien; són tanmateix un símbol de la fertilitat i segurament de l’altra vida, i per aquest motiu són freqüents en molts rituals.

Finalment cal referir-se a la beguda com a ritual col·lectiu simbòlic; sovint aquests rituals formaven part del que en diem libacions, que constitueixen una variant de la idea de sacrifici. Devien ser habitualment col·lectives, ja que beure en honor dels esperits o de les divinitats devia representar no solament un ritual religiós, sinó també social; per altra part, en molts pobles antics la beguda formava part del que en podríem dir hospitalitat, i la libació devia ser una pràctica que sovint acompanyava els nouvinguts.

Joan Duran, Joan Santacana (2011)

 

Anuncis