HISTÒRIA DEL MIM (2).- 15 d’agost de 2016.

Va passar un dilluns. El rellotge digital de la farmàcia marcava les 13:27 quan el mim va llançar un gran “Atxum”. Desenes de taules, plenes de patates, olives, vermuts i cerveses, omplien la plaça. L’ambient, que habitualment era brillant i fantàstic, aquell dia era especialment esplendorós. La gent estava molt contenta pel discurs que havia fet el pregoner la nit passada. Excepte algun pesserell, tothom ja havia vist el programa de la festa major, i molts pocs discutien que aquell no fos el millor que s’havia organitzat durant dècades. Pràcticament es comptaven les hores que faltaven per començar la gresca. Als carrers, tothom manifestava un gran goig i amabilitat quan topava amb qualsevol veí, ja fos conegut o desconegut. Els mil colors del mercat setmanal semblaven l’emblema de la població.

grill

La Laura i el mim estaven especialment feliços. En el transcurs d’aquell vermut havien anunciat una doble nova a la seva família: esperaven un fill i volien celebrar-ho casant-se aquella mateixa tardor. El gendre estava tan eufòric que, oblidant la gasiveria segarrenca que el caracteritzava, s’oferí a pagar les consumicions de tota la gent que es trobava a la plaça. Imitant l’ordre d’una corrua de formigues, tots els presents es van apropar a la taula dels promesos per transmetre la seva enhorabona més sincera. Uns preguntaven si ja coneixien el sexe del nadó; altres si necessitaven res per acabar de moblar el pis on havien entrat a viure recentment; la majoria, tanmateix, es limitava a felicitar la jove parella i desitja’ls-hi sort en aquesta nova etapa que ara obririen.

Qui podia preveure que el mim esternudaria? Durant deu segons, l’infortuni va passar desapercebut i ell va creure que podria salvar-se’n sense problemes. Després els rumors i els xiuxiueigs van començar a escampar-se com la pólvora, però tampoc haurien causat danys majors sense la curiositat desenfrenada de dos companys de feina que havien estat testimonis de l’accident.  “Tu has sentit mai la veu del mim?”. “Hòstia, doncs ara que ho dius, estic segur que no… Tu tampoc?”. “No, mai… Pensava que sempre parlava amb gestos per ser simpàtic i robar-nos els somriures, però suposo que sí deu parlar amb la Laura i la seva família”. “Està clar que sí… Seria molt estrany que no ho fes… I ningú és tan estrany!”.

Dimarts al matí, totes les converses pivotaven entorn l’esternut del mim. En parlaven innocentment, sense malícia ni transcendència, senzillament subratllant la novetat que suposava aquell fet en la vida de la població. L’anècdota hauria estat ràpidament substituïda per una novetat més recent sense l’empeny d’aquell parell d’amics. Eren persones bondadoses que s’havien entossudit a parlar amb el mim per poder conèixer millor qui era. Ningú s’havia interessat en la seva existència, i creien que tenien l’obligació moral de saldar aquell deute. I així, just acabar la jornada laboral, els dos homes es van apropar a casa seva.

La persistència del mim en nega’ls-hi la paraula els va sorprendre. Mentre baixaven de nou al carrer, sentiren una estupefacció impossible de descriure. “Per què es negava tan obstinadament a parlar?” “Quin estrany secret ocultava la seva conducta?” “Potser pensava que el seu vot de silenci demostrava una actitud aristocràtica allunyada de la xusma com ells?” Estaven furiosos enfront una situació que no comprenien, i decidiren regar les seves penes amb whisky escocès. “Per què ho fa això?”, repetien una i altra vegada. L’animadversió inicial, que mai haurien pensat que podrien sentir envers el mim, s’enverinà cap a sentiments d’odi i indignació que els corcava l’esperit com milers d’àcars.

Dimecres, com era previsible, el gendre va enviar un Whats App al mim perquè, segons deia, “havia de parlar amb ell”.   Una frase que sempre tenia connotacions negatives i que, en les seves circumstàncies, presumia ser letal. “Realment no pots parlar? O simplement no vols?”, va etzibar-li just entrar a casa, sense ni tan sols saludar-lo. El mim va confirmar instintivament que sí a la segona, concloent el cas per sentència. Ja no podria fer absolutament res per aturar la catàstrofe. Només imbuir-se d’una resignació estoica, i donar les gràcies als déus per tots els anys d’amor i plaer que havia gaudit. “Però com pensaves consentir el casament amb la Laura? Volies limitar-te a dir que sí amb el cap, tros de quòniam? Aplaudir? Alçar els braços i voltejar les mans?  Saps que això no és ni legal?” El mim va intentar escriure unes paraules. “Deixa estar això! Mostra’m una mica de respecte, collons!” A diferència de la porta, que va quedar malmesa per la força hercúlia del gendre esbotzant-la, la seva vida en aquell poble ja no es podria arreglar. La felicitat és un castell de cartes, va pensar.

Dijous va ser el torn de la Laura. No sabia quines frases faria servir per acomiadar-se, però era completament conscient que el guionista de la seva relació ja havia escrit el darrer capítol. Amb el cor net, sense voler repartir culpes ni acceptar laments, va esperar el moment que ella certificaria la lapidació del seu amor. Fent gala del seu tarannà cavalleresc, havia pensat anticipar-se a les seves paraules per així alleugerir el dramatisme d’una escena molt difícil també per ella. Finalment, qui sap si perquè encara mantenia una llum d’esperança tenuíssima que es negava a apagar, va preferir no avançar-se als esdeveniments i entomar la bala amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb que els innocents esperen ser metrallats en el pilot d’afusellament.

Com havia vist en tantes pel·lícules romàntiques, va demanar-li que comencés una nova vida, que no l’oblidés completament, però tampoc estigués pendent d’aquell mim, perquè ja trobaria una manera de seguir endavant, i que no es preocupés pels diners que necessitaria pel nen perquè li passaria una pensió generosa puntualment, i que sobretot—sobretot fos molt feliç, perquè la felicitat d’ella també seria la seva. Satisfet amb l’eloqüència dels gestos amb que s’havia expressat, va estrènyer-la per darrera vegada entre els seus braços, i va demanar-li tendrament que marxés. La Laura ja s’havia allunyat cent metres quan, en un últim rampell de bogeria, va decidir fer marxa enrere i prendre-li un petó més. Els seus llavis van separar-se, es van fitar fixament, i ella va suplicar:

–Només vull sentir-ho una vegada. Una vegada i prou.

Empès per l’emotivitat del moment, el mim va estar a punt de caure en la temptació. Però tampoc aquesta vegada li va dir que l’estimava.

 

HISTÒRIA DEL MIM (3). 19 d’agost de 2016.

Divendres, malgrat que cap veí va adonar-se’n, mig ocupats com estaven en vendre els guanys de la collita al millor postor, mig il·lusionats per encetar els actes de la festa major, el sol va despuntar una hora més tard del què era habitual. Si algú hagués percebut aquesta anomalia de la naturalesa, potser hauria entès el funest auguri que amenaçava la població. A les dotze del migdia, convocats per un ban digital que la corporació municipal havia enviat amb caràcter d’urgència, gairebé tots els habitants es reuniren al bell teatre decimonònic de la vila. Volien resoldre el conflicte que les hostilitats del mim havia generat. Ningú podia comprendre com havien pogut viure tants anys en la inòpia. Era evident que aquell individu amagava un passat tèrbol, i que qualsevol mostra de confiança o permissivitat envers ell ratllava la imprudència i la ingenuïtat. Si no tenia res a amagar, per què s’escudava rere aquell silenci tan arrogant? Havien estat molts temeraris deixant integrar-lo en la seva comunitat.

Set hores de deliberacions serviren per presentar un gran ventall d’alternatives. Les més contemporitzadores exigien que es condemnés el mim a l’ostracisme; les més dràstiques apel·laven a l’ús de la força pública per forçar-lo a explicar-se. La resolució fou equànime. En una primera fase, reclamarien al mim que expliqués tots els ets i uts de la seva vida fins aquell dia. Només si es negava a cedir i respondre públicament cadascuna de les preguntes que se li ferien, es prendrien mesures més contundents. El poble, més agitat que cansat per una sessió tan llarga, va sortir del teatre amb l’esperança que el mim ja hagués marxat voluntàriament del poble, i tots plegats poguessin estalviar-se una situació tan incòmode.

Mentrestant, el mim plorava sobre les meves espatlles, vençut i aixafat per la pèrdua de la Laura i l’enemistat sobtada que tothom li professava. Haver-se mentalitzat que allò podia passar no l’ajudava a alleugerir el dolor. El vaig animar a ser honest i explicar a la comunitat l’existència de l’ordre dels quatre sentits. Segur que aquella confessió causaria molt malestar entre els socis d’una societat que volia mantenir-se en l’anonimat, i probablement seria expulsat i perseguit pels seus poderosos membres. Però com a mínim, vaig raonar, aconseguiria guanyar temps, també el favor dels veïns i,  molt més important, mantenir la Laura al seu costat. Ell va abaixar les parpelles, en senyal de conformitat, i es va adreçar a la plaça major de la localitat.

A pesar de tots els entrebancs, aquesta història encara hauria tingut un final feliç si el mim no hagués jutjat les mirades dels veïns, enceses de ràbia. Units en un bloc compacte, tots s’apropaven conjuntament al fatídic encontre. La darrera fila d’aquell cos immens estava format per gent armada amb cadenes, potes de cabra, branques afilades i punys americans. Els encenalls de la fúria popular només necessitaven un cop de vent per encendre una gran foguerada.

Contemplar aquest panorama va revoltar la mentalitat del mim, qui darrera les seves màscares grotesques sempre havia actuat molt cerebralment. Ignorant les fredes reflexions que havien guiat tota la seva vida, posseït per una còlera no menor a la que sentien contra ell, decidí que no deixaria marge per l’acord amb els veïns. Era just que recompensessin tants anys de felicitat que lliurement els hi havia regalat amb mostres de desconfiança, oprobi i por? Potser havia arribat el moment que aprenguessin una valuosa lliçó. I malgrat aquesta determinació, com havia fet el dia anterior amb la Laura, decidí ser caut i donar una última oportunitat a la gent que, fins feia només una setmana, tant havia estimat.

En aquells moments, la serenitat que transmetia era completa. De fet, vist amb perspectiva, potser va ser precisament aquesta tranquil·litat el factor que enfurismà definitivament els veïns. Amb una veu greu i solemne, que volia transmetre al mateix temps gravetat i poder, el bigotut alcalde del poble va exigir-li que comencés a xerrar (“Qui era?”, “Com havia arribat allà?” “Perquè no havia volgut parlar?”), i el va informar de les desastroses conseqüències que tindria per ell mantenir-se en el mutisme.

“No”, van contestar els repetits moviments horitzontals de la seva testa.

L’alcalde, fent picar els dits per indicar determinació, va ordenar als agents de la guàrdia municipal que procedissin a capturar-lo. Gairebé el tenien completament retingut quan el mim, aixecant grandiloqüentment els braços en senyal de misericòrdia, va donar a entendre que accediria a pronunciar-se. L’enrenou que va sacsejar aquest canvi d’actitud en la població va ser majúscul. Petits i grans no estalviaren cops de colze per poder-se situar a primera fila de l’espectacle. Jo era l’única persona que no es trobava en aquells moments a la plaça. Des del balcó de casa, on em repenjava plorosa, presenciava l’inevitable desenllaç. El mim s’enretirà dues passes, alçà la barbeta en un perfecte angle de noranta graus, i digué:

“Les persones per sempre morireu, perquè en grills us convertireu”.

Dos segons de perplexitat foren seguits per cinc altres de grans riallades. Foren les últimes d’aquella comunitat, doncs en el setè segon la profecia ja s’havia convertit en realitat. Centenars de grills saltaven pels bancs o s’enfilaven pels fanals, lògicament perplexos. Molts es van suïcidar durant aquelles primeres hores llençant-se a les clavegueres o ofegant-se en els barrils de cervesa dels bars més propers. Molt trista per no haver pogut evitar aquella desgràcia, vaig desempolsar el millor ron guatemaltenc que tenia a casa, vaig omplir un got de tub dels llargs amb el seu contingut, i vaig tancar totes les llums per submergir-me en la més absoluta de les foscors. Em disposava a glopejar el primer xarrup quan, sobre els glaçons, vaig veure una libèl·lula saludant-me. I malgrat que en aquell moment sentia un gran ressentiment envers ell, li vaig llençar un petó amb la mà.

 

EL RETORN. SEGONA PART.- Hivern 2048.

El meu cos atrotinat no es pot permetre gaires malabarismes. M’agradaria córrer per totes les teulades del poble, i així poder mirar els carrers de la meva infància des de milers de perspectives. Però no només sé que moltes teulades estan deteriorades i ja no són segures… Tampoc ignoro que poques coses mereixen ser ja vistes. Intento fer exercicis de memòria i tornar a encasellar cadascú al lloc on li pertocava.  No ho faig per retornar a la vida les persones mortes, com sovint s’invoca, sinó per posar a prova al meu cervell. Sóc capaç de recordar aquell borratxo sempre aferrat a la barra del bar, aquella nen que feia malbé els aparadors xutant la pilota o aquella vella que necessitava una dotzena de maniobres per aparcar? El passat és un viatge per crear.

Poc a poc, estic acostumant-me a l’incessant carrisquejar dels grills. El mim va estar molt encertat escollint un animal que pot identificar-se tant bé amb el xipella. Si  s’hagués decantat per altres insectes, com ara els borinots o les mosques, el rastre de les “is” en el llenguatge autòcton hauria desaparegut completament. Per altra banda, els canvis idiomàtics no només han estat positius per la supervivència del dialecte, sinó també per la conservació de la fe religiosa, que havia estat greument amenaçada. Els discursos del mossèn del poble, tant polèmics en altres temps,  ja no causen rebombori entre els fidels. Dins la parroquial, la comunió entre el prelat i els creients és idíl·lica. “Cri cri cri criii crriiiic, criiiic”, diu ell. I els parroquians, contents amb la previsible coherència del seu discurs, entonen obedients l’amén: “Cri-criiiiiic…”.

Tant de bo la vida fos tan senzilla! Tornar al poble, malgrat que hagi canviat tant, alimenta la meva nostàlgia. Una gran aspiradora sentimental està xuclant tot allò que em mantenia d’empeus.  He empresonat la meva tristesa molts anys, i ara que per fi he aconseguit alliberar-la em sento relaxada i miserable al mateix temps. La vila restarà perduda i invisible per sempre, i jo no em sento més afortunada que ella. El cor em diu que la nostra fortuna ha quedat diabòlicament entrellaçada.

Enyoro la Laura, enyoro el mim, i enyoro altres amigues i familiars que vaig haver d’acomiadar en solitud.

Avui –ha estat un moment complicat – he obert el meu cor a la libèl·lula. Quan pensava que ja havia esgotat totes les reserves de coratge, m’he atrevit a demanar-li que retorni els cossos a tota aquella pobra gent: “És injust seguir exigint un comportament immaculat i impol·lut a tots els veïns. No creus que ja han patit prou? Ningú es mereix ser perfecte!” La libèl·lula m’ha rodejat tres vegades, talment jugués a despistar-me. Llavors ha aturat el seu aleteig sobre la meva mà, s’ha enfilat sobre l’espatlla dreta, hi ha descansat una llarga estona, i seguidament ha marxat. No sé si tornaré a veure-la, però sí que complirà la seva promesa. Va jurar que convertiria aquelles persones eternament en grills. Si no  donés valor a les úniques paraules que va dir en vida, quina mena de mim seria?

FI. 

Guillem Carreras. Juny ’16

Advertisements