NOTA PRÈVIA:

« Cap a finals del dissetè segle, es va formar a Londres un club del silenci; la llei bàsica era que absolutament mai es podia obrir la boca. El president era sord i mut; com els altres membres, parlava amb els dits, i tenia prohibida qualsevol excepció, per important que fos l’ocasió que es volia explicar (…) Aquesta anècdota il·lustre encara és recordada amb respecte a Anglaterra. Per altra banda, la majoria dels seus socis, que encara existeixen, gairebé no tenen relació”.

Londres, la cour et les provinces d’Angleterre, d’Écosse et d’Irlande,  Pierre Jean Baptiste Nougaret (1816)

grill

 

EL RETORN. PRIMERA PART.- Hivern 2048 

Els carrers del poble estan deserts. El vent udola en les places del nucli antic, reclamant sense sort l’atenció d’unes orelles que puguin compartir el seu dolor. En les prestatgeries de les botigues, que segueixen infructuosament obertes, encara hi descansen pots de conserva i altres productes d’alimentació. L’únic moviment que es palpa és el de les bestioles i les fulles, que formen muntanyes i es mouen enjogassadament pels passejos. Les llambordes, indefenses enfront el creixement de les herbes que s’han acumulat entre les seves escletxes, han acabat cedint enfront la força irrefrenable d’una naturalesa descuidada. Sembla impossible imaginar que aquest racó de món acollís amors, esperances, odis i preocupacions.

Els grills senyoregen la inusual tranquil·litat de la població. La rítmica de xerrics s’ha convertit en una música de fons que ja no coneix estacions ni interrupcions de cap mena. De gener fins a desembre (si bé els mesos i els anys han deixat de tenir tota importància), envaeix l’ambient amb el seu “cric-cric” obsessiu i incansable. Probablement els biòlegs ja no els catalogarien com a “grills”, perquè és evident que han mutat i demostrat una capacitat d’adaptació inconcebible dues generacions enrere. No hi ha un pam de terreny on no hagin plantat la seva bandera. Arrapats a les heures que enllacen la torre del castell de punta a punta, contemplen els enderrocs del que havia estat una comunitat humana. Des del capdamunt dels merlets, desafien intrusos imaginaris que vulguin qüestionar el seu lideratge. Ho fan per avorriment, conscients que (almenys en les actuals circumstàncies) qualsevol acte de vigilància és una rutina més preventiva que necessària. Es troben al bell mig del no-res, i cap ésser vivent podrà pessigollejar mai més el seu inútil poder.

 

ÚLTIM CRIT A LA POBLACIÓ.- Estiu / Tardor 2016

L’àngel de la mort va estendre les seves ales sobre totes les espècies animals que es trobaven en aquella contrada. La sobrexplotació de les granges, deslliurades imprevisiblement del jou humà, desencadenà la tragèdia. Milers de porcs, cavalls, guineus, conills, vedells i fins i tot cabirols que darrerament freqüentaven la comarca, van emprendre una lluita salvatge per la supervivència. Els seus instints, adormits després de tants segles de domesticació i selecció genètica, no saberen entomar el repte que el destí, cruel i impietós, els proposava. De la mateixa manera que una mosca és assassinada en una finestra sense conèixer la mà assassina que ha esborrat la seva existència de l’escorça terrestre, tots ells es veieren superats per una fatalitat que els transcendia.

Ben aviat la realitat es va transformar en un espectacle carnavalesc. El cervell d’un demiürg plasmant les seves pitjors fantasies, reconfortant-se en l’aniquilació i anihilament de qualsevol engruna d’ordre, mesura o equilibri.

Els cadàvers dels mamífers, acumulats uns sobre els altres, emanaven una fortor insuportable. Les rates, segures que cap flautista s’interposaria entre elles i els seus esquers, es van autoproclamar les autèntiques sobiranes d’aquell nou reialme. Mossegaven músculs i vèrtebres insaciablement sense sospitar que la seva fortuna també seria breu. La pila d’ossos que s’havia amuntegat era tan alta i tan àmplia que molt aviat sobresortí els límits de les pròpies granges. Les més grans foren les que quedaren més malparades. La concentració d’esquelets reuní la suficient energia calòrica per fer esclatar incendis monstruosos  i reduir aquella indescriptible barreja de calç i carn mortuòria a cendres. La festa major a can Rossegador fou un vist i no vist.

Un mar de flames aviat va recórrer tots els camps que encara no s’havien segat. L’escaquer havia concedit la victòria a les negres per incompareixença del rival. Cap força positiva podia contrarestar el pas galopant d’una devastació que s’endevinava absoluta. Les mil tonalitats del paisatge, que tan harmoniosament havia sabut combinar verds, marrons, blancs, grocs i vermells, només podien evocar-se en els records d’un temps millor. Una immensa gamma de grisos, tots diferents en la mateixa tristor, embolcallaven els vestigis d’una terra que havia estat alegre, fèrtil i productiva. Un final que qualsevol esperit sensible, en ple ús de les seves facultats, hauria desitjat.

Ningú hauria entès perquè l’incendi no consumia el poble amb la mateixa violència que havia demostrat Vulcà per anorrear qualsevol rastre de vida.  El foc no va retrocedir enfront les poderoses envestides del vent; tampoc va quedar sepultat per cap diluvi bíblic que, mitjançant un cabalós cortinatge d’aigua, aconseguís esclafar la seva força demoníaca. Les flames senzillament decidiren que no volien seguir avançant. Esguardaren respectuosament entorn el perímetre de la vila, sense altres intencions aparents. I tres dies més tard, com si haguessin estat el fruit d’una al·lucinació passatgera, o bé el truc impressionant d’un il·lusionista de gran fama mundial, van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls.

Faig servir aquesta expressió, obrir i tancar d’ulls, conscient que no estic escollint les paraules gratuïtament: al capdavall, foren les meves retines les úniques que s’obriren i tancaren compulsivament, encara atònites per haver viscut una meravella d’aquelles característiques. (No explicaria tot el què va passar, i no va ser poca cosa, si no ho hagués presenciat jo mateixa. Penseu que no em vaig permetre dormir durant la setantena d’hores que va durar aquell miracle). Em dominava el pressentiment que, a través d’uns fils invisibles que mai m’havien estat revelats, únicament la meva mirada podia contenir el progrés del foc. Després vaig comprendre l’absurditat d’aquests pensaments, causats pel terror del moment i la manca de son.

Sóc força objectiva, tanmateix, si afirmo que vaig afrontar la situació amb una enteresa admirable. Malgrat el grau d’aclaparament que em conqueria, i els alts nivells de tensió acumulats, tenia divuit anys, el cap molt ben moblat, i les energies del meu cos semblaven inesgotables. La foguera va desaparèixer amb la velocitat d’un fotograma, i jo vaig decidir fer un tomb pel poble per acomiadar-me’n.  Si no hagués observat les tímides socarrimades que el foc havia deixat en les empreses de prefabricats de formigó que rodejaven el terme, hauria tingut la temptació de negar la meva pròpia vista.

El diafragma, que ja es movia inusualment ràpid en consonància a les alteracions dragonkhanianes del sistema nerviós, va empènyer ferotgement els pulmons contra la laringe, i tot jo vaig esclatar en un crit que provenia de les profunditats més pregones de l’infern: “Què has fet, libèl·lula?” Les campanes, empeses per la potència de la reverberació, van repicar frenèticament set hores. Els darrers alés dels batalls coincidiren amb l’última de les meves capcinades, que ja no vaig poder reprimir. Més deixondida, vaig prendre l’única decisió lògica en aquells moments: agafar el roc més proper que vaig trobar i començar a colpejar-me amb una fúria primitiva i vesànica.

Una temptativa lamentable de matar-me? Un intent encara més absurd per retornar a una realitat que s’havia descompost? En qualsevol cas, aquest despertar de la força va donar-me l’empenta necessària per començar a córrer fins arribar a França. Necessitava deixar endarrere aquell món esborrat indefinidament. Vaig aturar-me a cadascun dels municipis que vaig creuar fins arribar a Saumur, i enlloc sabien reconèixer el nom de la vila que m’havia tocat viure des del meu naixement. Cap persona, cap mapa, cap notícia al diari, cap GPS, cap anotació bibliogràfica, cap antiga amistat guardada únicament en els records dels més vells… Res de res. Millor així, vaig pensar.

  

HISTÒRIA DEL MIM (1).- Estiu 2009

Malgrat l’aurèola de misteri que l’envoltava, el poble va acollir el mim amb els braços oberts. Ni tan sols el propietari de la discoteca que l’havia contractat com a porter, habituat a fer contractes en negre, coneixia un únic tret o dada del seu passat. Qui era, com es deia, com havia arribat al poble…, tot eren incògnites. La bonhomia i mà esquerra que demostrava treballant foren suficients per guanyar-se l’estima i afecte de la gent. Fins i tot els solters més esbojarrats de la comarca, coneguts arreu del país pel seu esvalotament i capacitat d’aspirar cocaïna insadollablement, posaven el fre de mà amb una sola ganyota del seu rostre maquillat. Encara que portessin tres nits seguides de festa, o bé que estiguessin especialment remoguts per la darrera frustració de les seves vides, eren incapaços de resistir-se a l’elegància dels seus gestos. Qui més qui menys s’havia preguntat el truc, però ningú sabia com aconseguia amansir aquelles feres.

Tota la comunitat estava contenta. Els joves tornaven a casa més descansats, el propietari del recinte s’estalviava molts diners en indemnitzacions, els veïns podien dormir sense ser molestats, i el guarda municipal estava satisfet perquè ja ningú l’obligava a demostrar que no era un incompetent fent la seva feina, com tothom assegurava. La violència, els conflictes i els accidents desaparegueren per complet. Mares i pares que havien temut durant molts anys que els adolescents s’ajuntessin amb males influències, ara deixaven sortir de festa els marrecs sense cap tipus de control. Les antigues friccions ja no es resolien amb cops de puny, punxades de rodes, i batalles interminables plenes de rancors i aspreses. El bon ambient era generalitzat, i tothom coincidia que el mim n’era el gran culpable.

Dues pubilles del poble eren les úniques privilegiades que havien aconseguit intimar amb el mim i fer-se dignes de la seva confiança. Una es deia Laura i era el seu amor. Estaven tan profundament enamorats que eren capaços de trobar-se a qualsevol parc del poble, amagar-se entre les branques dels castanyers, i deixar escórrer els dies impassibles, tan indiferents al sol com a la lluna, un davant l’altra, sense dir-se res, únicament mirant-se. L’altra noia, si encara no ho havíeu endevinat, era jo.

Un dissabte de setembre, just a les set en punt del vespre, el mim ens va citar al col·legi públic de la població. Agafats de la mà, vam entrar a la cabanya que feien servir els nens de primària per esquitllar-se quan jugaven a fet-i-amagar. L’ índex sobre els llavis tancats ens va advertir que, malgrat els malgrats, encara que sentíssim una necessitat imperiosa, no podríem relatar a ningú allò que ens seria rebel·lat. Si estàvem d’acord en mantenir-nos en silenci, començaria a explicar. Les dues vam assentir sincronitzadament amb el cap.

I vet aquí el secret: pertanyia a una societat secreta formada a l’Anglaterra del segle XVII. Originàriament, l’ordre va ser creada per menestrals i burgesos londinencs amb el ferm propòsit d’eliminar les rivalitats que sacsejaven la seva estimada illa. L’odi que sentien aquells fundadors envers Charles Stewart només podia ser comparat pel que els inspirava Cromwell. El regne de la rosa corria un gran perill si seguia sotmès als egoismes partidaris que engendrava la política. Era necessària una ordre cavalleresca capaç de superar les mesquines vanitats humanes: un poder a l’ombra emmirallat en els principis d’amor, fraternitat i convivència.

Sir Alfred Douglas fou el primer president d’aquest cenacle, i també el gran promotor dels seus estatuts. Passats molts anys del cataclisme, després d’una llarga i angoixant recerca, els meus esforços per trobar aquest document foren recompensats. Segons el tercer article, cito literalment, “cap membre de l’ordre dels quatre sentits pot emetre cap soroll, so o estridència vocàlica”. L’amenaça contra aquells qui s’atrevissin a contravenir el dictat, com m’havia explicat el mim, era flagrant: perdrien la seva forma humana. El manifest culmina aparentment en el corol·lari que adjunto a continuació, prèviament traduït al català modern:

“La veu –apunta – és el germen de l’enemistat entre els homes. Parlar alimenta el seu orgull, els anima a creure que les seves anàlisis i opinions són importants i mereixen ser compartides o fins i tot imposades. Qualsevol paraula implica premeditació, i en conseqüència respon a una mentida. El llenguatge dels cops, les mirades i les abraçades és el més primitiu, i per tant també el més lloable. El silenci és la purificació de l’ànima, l’únic broll que pot fer rajar els sentiments més nobles de les persones. El silenci és la màxima expressió de felicitat. No seríem tant feliços si poguéssim…”

En aquest punt, el document està estripat. Ignoro si els estatuts eren molt més extensos o pràcticament concloïen aquí. Les darrera paraules que es poden deduir del manifest, malgrat que ja no apareguin, són “explicar com en som”. Així ho indica les darreres lletres que es poden llegir (“ho”), com el coneixement d’una famosa cita que Shakespare va immortalitzar en la boca de Claudi, el comte florentí de Molt soroll per a no res: “Silence is the perfectest herald of joy. I were but little happy if I could say say how much”.

Malauradament, el mim no coneixia l’evolució d’aquest ordre i com havia aconseguit estendre el seu poder arreu d’Europa. Va confessar-nos que els seus membres únicament es reunien cada setanta-set anys al castell de Caerphilly, al país de Gal·les, i que només podies entrar a formar part d’aquest selecte grup si t’hi introduïa un membre amb quinze anys d’antiguitat en el mateix. Per poder-se reconèixer, tots ells tenien un medalló de plata molt característic. En una cara hi havia el perfil de sir Alfred Douglas; en l’altra, cinc roses dibuixades, acompanyades per la inscripció llatina ”sub rosa”.  

Durant set anys, la felicitat dels veïns va ser immensa. El mim, com a gran benefactor d’aquella alegria, se sentia terriblement satisfet i realitzat. La joia hauria estat eterna si, mentre esperava pacientment ser servit en un dels bars més populars del poble, no hagués esternudat. Aquell refredat mal curat fou el responsable de la dissort que ha perseguit el futur de tota la comunitat.

Advertisements