Eva Gómez, Pilar Medina i Mònica Figueras (UPF) han guanyat una ajuda del Consell Audiovisual Català pel projecte “El sexisme en la informació esportiva: de la universitat a les redaccions”. Ens hem reunit amb l’Eva perquè ens expliqui les mancances en el  tractament periodístic de l’esport femení. 

Eva GC

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya t’ha concedit una ajuda per iniciar una recerca sobre “El sexisme en la informació esportiva: de la universitat a les redaccions”. Què pretens investigar?

Amb aquest estudi, partint de la perspectiva de qui exerceix la professió periodística, i també de qui s’està preparant per exercir-la, volem detectar si, ja en el període de formació, hi ha actituds sexistes que actuïn com a fre en l’accés de la professió per a les estudiants. Pretenem englobar-ho en una òptica més general que es pregunti sobre la interiorització dels prejudicis sexistes, que es poden resumir en el típic comentari: “Deixa-ho estar, aquest esport és per a nois!”. Per realitzar l’investigació, entrevistarem l’alumnat amb l’objectiu de conèixer si ells detecten (o no) aquest sexisme en els seus àmbits de treball.

Enviarem una enquesta a l’alumnat de l’assignatura Periodisme Esportiu de les quatre universitats que la imparteixen al Principat: Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Vic i la Universitat Abat Oliba CEU,  i posteriorment convidarem la mateixa mostra a un grup de discussió per universitat. Tot aquesta informació serà transmesa a veus expertes de diferents disciplines (antropologia, psicologia social, sociologia…) per tal que puguin detectar els principals errors i trametre a les Universitats les seves principals mancances.

 

Quina valoració fas del tractament de l’esport femení als mitjans de comunicació?

Si haguéssim de confiar en el criteri dels mitjans de comunicació, hauríem de creure que les dones no practiquem esport. El tractament, quan no és inexistent, és androcèntric. Està fet per homes i per a homes. No es fa un seguiment regular de la competició de les esportistes. Únicament s’informa d’elles quan assoleixen un èxit esportiu especialment rellevant. També és preocupant la progressiva “cosificació” de la dona, entesa com a simple acompanyant dels homes en actes lúdics. Les esportistes estan informativament marginades, tan quantitativament com qualitativament. El tractament informatiu de l’esport femení és estereotipat.

A nivell acadèmic, molts professionals creuen que “el periodisme esportiu femení” no és rendible. Ho diuen acríticament, perquè mai s’ha apostat per una cobertura digne. El percentatge de lectores no és tant baix com és pressuposa, i menys encara considerant que mai se les ha tingut present.

Actualment estic fent un estudi sobre les portades de les quatre principals capçaleres esportives a Catalunya (Mundo Deportivo, Sport, Marca i As), i m’adono que el panorama és depriment: notícies irrellevants tenen més preponderància que esdeveniments femenins de primera magnitud. Una situació que genera frustració: al mateix temps que el periodisme esportiu cau en el groguisme sobre la vida dels esportistes famosos, comproves que importants esdeveniments femenins queden a la irrellevància. Encara queda molt per avançar.

 

Els mitjans públics estan fent bé la seva feina?

No he tractat aquesta matèria com a investigadora. A nivell d’espectadora, crec que TV3 està posant-se les piles. Darrerament està recollint més informació sobre esports femenins, i no sempre relacionada amb grans fites o èxits. Una altra cosa que sovint (però no sempre) fan bé és parlar de les competicions en gènere neutre. Fer referència al “Mundial de bàsquet femení”, per exemple, transmet la sensació que les competicions femenines són subalternes. La normalitat esportiva s’equipara amb la masculinitat. O es fa referència a competicions masculines i femenines, o bé millor prescindir d’adjectius.

 

Quina valoració fas de l’evolució en el tractament del periodisme esportiu femení?

Per valorar-ho, crec que hem de tenir presents dos valors: la introducció de la dona en les pràctiques esportives i la seva presència als mitjans informatius. Durant els darrers 30 anys, s’han fet campanyes per tal que les dones també ocupin l’espai públic, el carrer, les instal·lacions esportives, etcètera. Tanmateix, aquesta tendència no es reflecteix en la informació, ni en el tipus de publicitat que es fa… Tampoc en el periodisme esportiu. Malgrat que siguin majoria en les carreres de periodisme, es troben grans dificultats quan volen accedir al mercat laboral. Un topall que existeix en tot l’àmbit periodístic, però que és encara més palpable en les redaccions esportives, tradicionalment molt masculinitzades.

Per una banda, existeix un sostre de vidre per a moltes que desitgen d’accedir a la professió; per l’altra, aquelles que ho aconsegueix acaben assumint els mateixos rols masculinitzats. En aquest sentit, existeix un debat molt ric: és suficient introduir més dones en les redaccions i els equips directius dels programes d’esport per assegurar una perspectiva de gènere més equilibrada? O bé cal prendre mesures més dràstiques per evitar que es reprodueixen els vells patrons? Un dilema que, en qualsevol cas, no es pot circumscriure als consells de redacció. Tots els agents socialitzadors (família, escoles, entrenadors…) necessiten fer un canvi de paradigma. Els consells de redacció esportius no estan formats per extraterrestres, sinó per persones que transmeten els valors de la seva comunitat.

 

Les quotes informatives són una bona solució?

Al meu entendre, les quotes informatives no han de ser un objectiu finalista. És una mesura útil per anar fent camí, i fer prendre consciència que l’esport femení també existeix, reivindicar-lo. Pot servir per superar aquests prejudicis que afirmen que les competicions femenines no són rendibles. Idealment, tanmateix, hauríem d’encaminar-nos a un estat d’equilibri espontani, naturalitzat.  Per altra banda, no sóc gaire partidària d’establir quotes en les redaccions. No serveix de res unir tres homes i tres dones entorn una taula si escriuen la mateixa informació estereotipada. Tampoc seria positiu presentar les reivindicacions feministes com una “lluita contra els homes”. Les desigualtats de gènere ens afecten a tots, i també les hem de combatre plegats.

 

Segueixen existint poques periodistes de referència.

Al meu entendre, l’àmbit esportiu només reflecteix una problemàtica que afecta el conjunt de la societat. Estudis sobre les intervencions en tertúlies esportives, especialment entorn el futbol, han demostrat una realitat ben palpable: la proliferació de programes “de debat” basats en un to molt agressiu, tens, bastit sobre la polèmica… En aquest caldo de cultiu, la veu de les dones és contínuament trepitjada. En aquest nou model de debat esportiu, les periodistes queden invisibilitzades.

 

La cobertura dels esports minoritaris és més equilibrada en perspectiva de gènere?

És evident que els valors de l’esport d’elit estan més corromputs. La voluntat de fer grans espectacles i productes que generin negoci és molt més gran. És un terreny de joc més favorable a les simplificacions: homes presentats com guerrers i gladiadors, i dones com a sirenes estilitzades. L’impacte mediàtic dels esports minoritaris, a nivell de publicitat, és molt menor. En conseqüència, els factors extraesportius tenen menys transcendència.

Guillem Carreras. Agost’16

 

Anuncis