15 d’agost

És ben cert que e el món res no fa necessari l’home sinó l’amor. Veig que Lota sentiria perdre’m i que els nens no pensen més que a reveure’m l’endemà. Avui hi he anat per afinar el clavecí de Lota i no n’he pas pogut sortir. Els menuts em seguien pertot demanant-me un conte, i la mateixa Lota m’ha dit, a la fi, que havia de complaure’ls. Els he llescat la pa del berenar, que per cert accepten ja de mi tan de bon grat com de Lota, i els he explicat la meravellosa rondalla de la princesa que era servida per mans encantades. Aprenc molt amb això, t’ho asseguro; i resto parat de veure la impressió que els fa. Si alguna vegada invento algun incident i l’oblido, després, en repetir el conte, de seguida em criden que el primer cop era diferent; això fa que ara m’exerciti a recitar cada història, no solament ben idèntica a la vegada anterior, sinó àdhuc amb la mateixa cantarella i d’una sola tirada.

friedrich

 

18 d’agost.

¿Per què ha d’ésser així que allò que fa la felicitat de l’home esdevingui també, la deu de la seva malaurança?

Aquesta ardent i plena sensibilitat del meu cor per la natura vivent, que m’inundava de tanta voluptat que del món que m’envolta en feia un paradís, ara m’esdevé un corcó insuportable, un mal esperit que em persegueix pertot. Abans, quan des del penyal contemplava, més enllà del riu, la vall fèrtil fins la serralada i tot ho veia brollar i germinar al meu entorn; quan esguardava aquelles muntanyes, vestides del peu fins al cim per una arbreda alta i espessa; aquelles valls ombrejades en totes llums recolzades per petits bosquets riallers, i el riu que s’esmuny dolçament entre les altes canyes que xiuxiuegen suaus i reflecteix el núvol lleuger que l’aura lleu del capvespre bressa per l’espai; quan, llavors, oïa els ocells que amb llur piuladissa reanimaven la forest, i els milions d’eixams de mosquits dansaven gaiament al darrer raig vermell del sol, l’últim tremoladís esguard del qual alliberava d’entre l’herba el borinot zumzejant; la bonior i el moviment de la vida que em circumdava em feia esguardar a terra, i, aleshores, la molsa que arrabassava el seu nodriment al dur penyal i la ginesta que brostava en l’àrida collada sorrenca em revelaven la vida interna, ardent i santa de la natura; com penetrava tot això en el meu cor encès! Em sentia com deïficat en aquesta desbordant plenitud, i les majestuoses formes del món infinit es movien redivives en la meva ànima. Em veia voltat de muntanyes enormes; pregons avencs es badaven davant meu i els torrents s’estimbaven penyals avall; els rius borbollaven sota els meus peus; boscos i cims ressonaven; i en les profunditats de la terra veia engendrar-se i fruitar totes les inescrutables forces creadores; i damunt la terra i sota els cels formiguejar les innombrables races dels éssers vivents. Tot, tot és poblat amb mil formes diverses; ¡i els homes encara aniran acoblant-se en llurs casetes, niaran i es faran la il·lusió de senyorejar sobre el vast univers! ¡Pobre insensat que penses que tot és tan poca cosa perquè tu ets tan petit! Des de les inaccessibles muntanyes del desert, que cap peu no ha penjat, fins al terme de l’oceà inconegut, alena l’esperit d’Aquell que eternament crea, i s’alegra cada àtom que el senti i viu… Ah! Llavors, que sovint havia desitjat, portat damunt les ales de la grua que passava sobre meu, volar a la riba de la mar immensa i beure en el got escumós de l’infinit aquella confortant delícia de la vida, i solament un instant sentir en l’estreta capacitat del meu si una gota de la benaventurança de l’Ésser que ho produeix tot en si i per si mateix.

Germà, no tinc sinó el record d’aquelles hores, que m’alleugi. Àdhuc aquest esforç per a recordar i expressar aquells sentiments indecibles eleva la meva ànima per damunt d’ella mateixa i em fa sentir, després, amb més força, tota la basarda de la meva situació actual. Un teló funest ha caigut davant la meva ànima, i l’escena de la vida infinita s’ha transformat per a mi en el buit d’una tomba oberta eternalment. Pots dir: Ço és!, ¿quan tot passa? Quan tot, amb la rapidesa del llamp, rodola i passa? Quan cada ésser serva tan poc temps l’entera força de la seva existència, ai las!, i és arrossegat al torrent, submergit i esclafat contra les roques? No hi ha cap moment que no et devori, a tu i els teus, cap instant que no siguis un destructor, que no hagis d’ésser-ho; la passejada més innocent costa la vida a mil pobres verms, una sola passa destrueix la penosa construcció de les formigues i esmicola un petit món convertint-lo en una tomba que ha d’avergonyir-te. Ah! No són pas aquestes grans i rares catàstrofes del món, aquestes inundacions que arrabassen els vostres poblets, aquests terratrèmols que engoleixen les vostres viles, que em commouen! El que em mina el cor és aquesta força devoradora que està amagada en tota la natura; que no ha produït res que no és destrueixi, també, a sí mateix. Així trampolejo el món, el cor ple d’angoixa; el cel, la terra i llurs forces actives al meu voltant; no veig res sinó un monstre que eternalment devora i eternalment remuga per tornar a devorar.

Les desventures del jove Werther, Goethe

 

Anuncis