El periodista i gestor cultural Miquel—Lluís Muntané ha publicat “El moviment coral dins el teixit social català” (Rafael Dalmau, 2016), una obra que repassa l’estreta relació entre els grups corals i l’esdevenir polític del país.   

Muntané, que també és president de l’Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana, ha sabut condensar 150 anys d’història coral catalana en un assaig breu i pedagògic que ens acompanya des del sorgiment dels Cors de Clavé fins als nostres dies. Tal com indica el títol, l’obra ens permet comprendre el fort impacte que les corals han exercit en la societat catalana, recollint i plasmant al mateix temps les tendències polítiques i culturals de cada etapa històrica.

Josep Anselm Clavé, pare fundador del moviment coral català

Josep Anselm Clavé, pare fundador del moviment coral català.

L’origen de les corals es remunta a cavall dels segles XVIII i XIX a l’Europa central. Suïssa, Alemanya, Hongria, Bèlgica i Holanda són els països capdavanters que promouen la seva expansió. La socialització de la polifonia empesa pel romanticisme musical, així com l’auge del moviment nacionalista arreu del continent, empenyen en la mateixa direcció: el sorgiment d’una música popular, participativa i dessacralitzada. Quan Bocquillon—Wilhem idea el mètode orphéon, consistent en la creació del cor mitjançant quatre veus mixtes (sopranos, contralts, tenors i baixos), els fonaments del moviment coral ja estaven ben assentats.

A Catalunya, el seu sorgiment és impossible de comprendre sense fer referència a Josep Anselm Clavé. Creant la coral “La Fraternidad” (1850), Clavé es proposa apropar la cultura i la música a una classe treballadora que no hi tenia accés. La burgesia catalana, conscient que les corals canalitzaven l’esperit republicà de bona part de la població, s’oposa al progressiu arrelament dels cantaires arreu del país. La llavor del moviment coral català, tanmateix, està molt ben plantada i no tardarà en germinar.

L’enorme admiració que Richard Wagner desperta entre la societat barcelonina es demostra en l’adopció d’una actitud estètica moderna: les interpretacions musicals ja no esdevenen un acompanyament secundari als actes lúdics, sinó un espectacle digne de ser pres en consideració per sí mateix. Per altra banda, el nacionalisme musical defensat per l’autor de Lohengrin casa molt bé amb l’impuls catalanista que la Renaixensa ha propulsat, i que Prat de la Riba pretén canalitzar políticament. En aquest context,  el sorgiment de l’Orfeó Català (1891) suposa un nou vehicle per difondre les aspiracions nacionals.  La popularització dels himnes actuals, com ara Els segadors (1892), El Cant de la senyera (1896) o La Santa Espina (1907), també es remunta a aquesta època.

La constitució de la Germanor d’Orfeons de Catalunya (1917), impulsada per la Mancomunitat, demostra la gran expansió que el moviment orfeonístic visqué durant el primer quart de segle.  Una vitalitat que les avantguardes europees –reflectides molt durament, a Catalunya, a través del Manifest Groc – i els estralls de la postguerra reduirien notablement . Les corals, considerades massa tradicionalistes per uns, i excessivament catalanistes per altres, visqueren un període d’impàs fins a principis dels anys seixanta.

Malgrat els esforços de personalitat aïllades, com ara  Eduard Toldrà o Oriol Martorell (fundador de la Coral Sant Jordi l’any 1947), el panorama coralístic català seguint essent pobre. Els fets del Palau (19 de maig de 1960) marcaren un punt d’inflexió simbòlic en el revifament del catalanisme. Juntament amb la Nova cançó, els cors tornaren a ser focus reivindicatius i contraculturals. La creació del Secretariat d’Orfeons de Catalunya i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (1967) assentaren les bases per reemprendre l’activitat coral que gaudim en l’actualitat.

omc2

Oriol Martorell Codina, impulsor de la Coral Sant Jordi

Muntané destaca la gran evolució que el moviment coral ha viscut les darreres dècades, especialment en el tombant del segle XXI. “La preparació tècnica i pedagògica dels directors, la qual cosa, combinada amb la formació musical dels cantaires, ha fet possible l’assoliment de reptes artístics més ambicions, superant les limitacions que imposava el voluntarisme d’èpoques precedents”, apunta. Al mateix temps que s’ha ampliat el repertori, incorporant peces foranies o bé properes a la música pop i el teatre musical, “la noció de servei país ha pres un caire menys explícit”. Les corals contemporànies són molt diferents que el grup de cantaires reunits per Clavé, certament. Tanmateix, conclou Muntané, segur que continuaran aportant la seva “sensibilitat creativa al progrés cultural del país”.

Guillem Carreras, agost ’16

 

 

 

Anuncis