Molts pensadors occidentals, entre ells personalitats tan importants com el  matemàtic grec Pappus o el teòleg Sant Agustí, han fet servir les abelles com a exemple de l’ordre que regna en la natura. La seva organització sempre ha estat elogiada com una gran virtut on podien emmirallar-se les comunitats humanes. En aquest article, tanmateix, us volem parlar de l’excepció que confirma la regla. A principi del segle XVIII, l’abella va representar un símbol satíric, contestatari, en el si de l’aristocràcia francesa.

Image illustrative de l'article Ordre de la Mouche à miel

Louis Benédicte de Borbó (duquessa de Maine) va crear L’orde de la mosca de la mel l’11 de juny de 1703. L’objectiu d’aquesta societat, formada per trenta-nou cavallers d’ambdós sexes, era ridiculitzar les ordes de cavalleria existents a França. Tots els seus membres tenien una “túnica brodada amb fil d’argent, una perruca en forma de rusc i una medalla gravada” En un perfil d’aquesta medalla, juntament amb un perfil de la duquessa, s’hi podien llegir les següents inicials: AML. BAR. D.P. D. L. O. D. L. M. A. M (Anne Marie Louise, BARonne De SCeaux, Dictatrice Perpétuelle De l’Ordre DE La Mouche). En l’altra cara hi havia la imatge d’una abella, acompanyada per un famós aforisme que Torquato Tasso escriu a l’Aminte: Piccolti, ma fa pur gravi le ferite” (Petita, però fa ferides greus). Es tracta d’un aforisme que Louis Bénedicte va adoptar, com a representació del seu físic (era una dona més aviat baixa) i el seu caràcter, poc després de casar-se amb el duc de Maine.

Lògicament, l’Orde de les abelles no va ser aprovat ni per Climent XI ni pel rei Lluís XIV. De fet, sense el testimoniatge del novel·lista Alexandre Dumas, que en va citar l’ existència en l’obra Le Chevalier d’Hermental, probablement no hauríem conegut mai aquest breu orde. Els sets articles que conformen els seus estatuts demostren que ens hauríem perdut una gran anècdota històrica. Llegiu el primer: “Jurar i prometre una fidelitat inviolable i una cega obediència a la fada Ludovise, dictadora eterna de l’orde incomparable de les abelles”. O bé el darrer: “La senyora du Maine havia trobat més segur, per a cobrir aquesta reunió política, d’un pretext frívol, segura que si semblava una fada dins dels jardins de Sceaux semblaria menys sospitosa a Dubois i a Voyer Argenson que una reunió secreta a l’Arsenal”.

No sabem quins eren els trenta-nou membres d’aquesta societat, si bé sembla ser que en formaven part personatges tan il·lustres com la baronessa de Staal, Montesquieu, el president del Parlament francès Jean-Antoine des Mesmes, o el novel·lista i filòsof François-Marie Arouet “Voltaire”. Precisament l’autor d’El diccionari filosòfic, fent gala de l’esperit irreverent de la societat a la qual suposadament pertanyia, va començar un  capítol sobre les abelles amb aquest fragment: “Les abelles esdevenen superiors a la raça humana perquè el seu cos produeix una substància útil, mentre que ni una sola de les nostres secrecions serveix per a res, i no n’hi ha tampoc cap que no sembli desagradable al gènere humà”.

Guillem Carreras. Juliol ’16

Anuncis